Estols

Avui he vist una de les imatges més boniques de l'any i reconec que durant uns segons m'he quedat sense respiració. M'he sentit afortunat i al mateix moment una sensació de tristesa m'ha aclaparat. Ha sigut estrany, era com un atac de nostàlgia per la certesa que aquella imatge amb el temps s'esborraria.

Dos estols d'ocells s'entrellacen creant formes abstractes que no paren de canviar. El batec de les ales sembla que estigui en sincronia i fa que els estols vibrin. No puc aguantar-me el crit d'alegria i de sorpresa.

He sortit a fer una volta amb el cotxe, a gaudir de la posta de sol des de dalt d'alguna muntanya però sense adonar-me'n, mentre conduïa, he oblidat la posta de sol. Aleshores he pensat que m'agradaria ser a casa abans que fos fosc i he decidit tornar. Pocs quilòmetres més tard m'he trobat els estols. He fet el crit, he sentit alegria, he sentit tristesa i nostàlgia, he parat el cotxe i els he contemplat durant una estona, fins que s'han anat desplaçant cap a l'oest. Quan he arribat a casa ja era fosc però al meu cap no li importava massa, només pensava en els estols.

Vacances

Seguint la tradició anual, aquest any faré vacances. Sí, he esperat fins al final a gaudir d'uns dies de descans. El meu cap es troba ara mateix sota mínims i la meva productivitat dels últims dies era, com a molt, mediocre.

Anava a dir que també faré vacances del bloc però no tinc cap idea del que faré aquests dies a part de posar la bicicleta dins del cotxe i anar a buscar nous camins. He descobert amb aquest mètode que puc fer més quilòmetres i no em canso tant. Alguns direu que això és fer trampa, que no és anar amb bicicleta però no en teniu ni idea. I amb aquesta refutació us deixo sense paraules. Noteu la meva poca predisposició a pensar ni que sigui un instant.


I pensant sobre la marxa, coses que faré aquests dies:

Aniré a veure el mar i aniré a veure la muntanya. Cantaré cançons. Pensaré molt però res de temes de la feina. Pensaré coses com he de menjar, he de dormir, he de llevar-me, què puc fer avui?, quin fred fa dalt de la bicicleta, és dimarts i em trobo dalt d'una muntanya nevada, és dijous i contemplo el mar. Potser pensaré en persones, o en peixos, o plantes. Oblidaré la meva professió, els dies, les setmanes i em regiré per la posició del sol: és d'hora, és de dia, és tard, és de nit, és de nit, és de nit, encara és de nit... Llegiré fins a gastar les lletres del lector electrònic o, si més no, la bateria diverses vegades. Escriuré poemes i cartes que mai ningú veurà, alguns contes que algun dia, si tot va bé, publicaré i seguiré pensant en com s'estructura un conte molt llarg però d'aquests tipus no m'hi veig capaç per la seva dificultat i complexitat. I res, que vaig a llegir el que he escrit.

Bufa! Estic expressant sorpresa sobre el que acabo de llegir. A veure si demà o demà passat tinc el cap més fresc.

La veritat

Hi ha dues veritats: la que s'explica i la real.

Avui he dit la veritat. Aquesta veritat és no vindré a sopar que vull anar a dormir d'hora perquè demà tinc molta feina. És cert, tinc molta feina, el meu cos es troba al límit i les vacances les necessito com l'aigua per viure. Podria haver anat a sopar i rendir menys. Però la veritat real, aquella que si hagués explicat, hauria fet mal, em priva d'anar-hi. També hauria pogut dir que no m'agrada estar amb massa gent, que no m'agrada el menjar del restaurant o bé que soc un antisocial. Totes, en el fons, serien veritats que s'expliquen. La veritat real és lletja, és trista i és fosca. I és que la veritat real és la por. La por al que em puguin dir i la meva reacció de callar i enfonsar-me un pou sense fons en lloc d'aixecar-me i dir: per aquí no hi passo.

Les ganes d'haver-hi anat eren grans i jo, que deixo fàcilment que pugi el mentó i tremoli, sempre en un espai íntim, ara nedo al meu mar salat que estic omplint mentre m'imagino les rialles que no em són permeses.

Tauró

Quan vaig posar l'esquer no m'imaginava que la trampa fos tan efectiva. Vaig ser malvat quan la vaig pensar. Era rebuscada i complexa amb unes possibilitats d'èxit més aviat escasses però per provar-ho no hi perdia res.

Ara em sento pervers i maligne i del meu cos només en brolla supèrbia. Podeu sentir el riure com ressona en una gran sala diàfana i fosca on s'intueix l'ombra d'un tauró que ensenya les seves dents.

AAAAAAAAGH

M'estic tornant boig!!! Una cullera buida lentament i amb cert ritme el bol de caldo que he comprat al súper. No és veritat! He menjat pa integral, un ou, formatge i enciam. Tinc el cap que fa tom tom tom tom. Aviat el meu cor emprendrà una marxa fora del cos després de sortir-me per la boca. Els ulls em fan unes pessigolles rares. I jo, que mai les he pogut suportar, em caragolo de riure tot sol en un pis fred d'una ciutat perduda lluny de qualsevol realitat palpable. No sé què vol dir això que estic escrivint. Avui podria dir: Cagada total, voldria viure amb tu. Però tots sabem que no funcionaria, som massa diferents. Un peix i una... Ostres, quin animal ets? Si fossis un peix, ho sabria. I em nego que siguis una pastanaga. Primer de tot perquè no és un animal i després perquè els peixos no coneixem aquesta hortalissa. Les algues o el plàncton estan més al nostre abast. Ep, així que he anat escrivint he recordat quin animal ets i no, tampoc lliga. A més a més no crec que hagis vist mai un peix. Ni jo a tu. Fora doncs aquesta idea absurda sense fonament. Beeeeh, no soc una ovella.

I per acabar, paraules diverses sense context: brúixola, castanya, elàstic, peus, taronja, castell, harmoniós, galàxia, banc, boira, mànega, passamà (trobo que és una paraula lletja, li sobra alguna a).

Apa adeu fins després.

Les granotes porten bata

Llegeix la frase. No et diu res. Et pots imaginar una granota amb una bata blanca de científic o amb una bata infantil com la que portaves a l'escola. La tens al cap? Ara col·loca la granota sobre un nenúfar. Posa el nenúfar en un llac on l'aigua es vegi de color negre. De lluny, desenfocat, hi ha un bosc de tons verds i marrons foscos i amb algunes taques de color groc o rosa. Col·loca més nenúfars al llac, alguns tenen flor. A la majoria de nenúfars hi ha d'haver una granota amb bata. Totes les bates han de ser similars.

Les granotes porten bata
Idea sobre ment
Poeta del Mató, 2019

Anorac

Avui m'he posat l'anorac. Feia una olor estranya. És un tipus d'olor que m'ha agradat, era dolça i suau. M'ha deixat tocat. Les olors són com màquines del temps. Vam començar a baixar i em vas abraçar molt fort, amb por de caure. Quin xàfec que feia. El terra relliscava i fins i tot a mi, que anava amb unes botes de muntanya que aguanten qualsevol situació, em feia cert respecte baixar-les. En canvi vaig fer veure que ho tenia tot sota control. I no ho vaig fer per tu, ho feia per mi; si no hagués mostrat seguretat, hauria fet un pas en fals i els dos hauríem rodolat muntanya avall. L'olor de l'anorac m'hi ha transportat. No sé si m'han tornat a abraçar d'ençà d'aquell dia.

El pas del temps

Em miro al mirall. Què fas? Compto els dies que falten. Els compto cada pocs minuts amb l'esperança i el terror que de cop i volta s'escurcin. I d'aquesta manera deixo passar el temps, feixuc, enganxat a mi i veient com s'estira. És tan elàstic que perdo de vista un extrem i quan recupera la forma el tot segueix igual. M'agrada que sigui així. De vegades tinc por de desaprofitar-lo o d'oblidar-lo per un instant. Sentir el temps i l'existència pròpia, lenta i suau, com a únic objectiu a la vida. La vida més senzilla, més pura i transparent. La desaparició de tot i només deixar el pas del temps. I ser-ne conscient. I és que sense fer res tinc la més mínima oportunitat d'avorrir-me. Per què soc així? Vull fastiguejar-me i dir, prou, he de fer alguna cosa. Però la calma i el no-res em porten a un estat de serenor que m'omple d'energia. I compto els dies perquè aviat podré gaudir tot el temps d'aquesta quietud. No serà per sempre, ni tan sols un mes, però serà suficient per tornar a donar sentit a cada passa que faig.

El molinet màgic

Res de bo en pot sortir d'aquí. Avui he decidit oblidar-me del mòbil per tota la tarda-vespre-nit. Començo a estar una mica cansat d'aquesta tecnologia però no venia a parlar d'això.

De vegades penso que la ignorància em fa igual de culpable que si hagués conegut el significat de tot el que estava passant. Tinc dret a mirar-te a la cara? Suposo que el meu destí es troba fixat en aquest error i n'accepto el càstig. Em sembla bé complir la condemna que m'he imposat; me la mereixo. O potser és que he optat pel camí més fàcil? En tot cas estic segur que portaré el pes de la vergonya fins que, de vell, el cos m'abandoni. De vegades em desperto i crido el teu nom i et demano perdó. De vegades, quan no penso en res, els meus llavis pronuncien perdó i...

Fa molts i molts anys em van explicar un conte d'un molinet. Era un molinet màgic que si li demanaves bé, amb un si us plau, et donava qualsevol cosa i per parar-lo havies de donar-li les gràcies. Explica la història que uns avariciosos van apropiar-se del molinet i dalt d'un vaixell van demanar-li que els donés sal. I com que eren males persones no van agrair-li amb un gràcies al molinet i aquest no va parar de proporcionar sal enfonsant el vaixell, ofegant la tripulació i salant el mar. Una animalada. I jo em pregunto, el conte explica la veritat? O és una enganyifa com tantes hi ha? Per què les meves llàgrimes són salades? Els peixos ploren? I així és com la realitat del mar és molt més trista que la del conte. Heu de saber que, quan us banyeu a la platja, el gust que notareu de l'aigua són les llàgrimes de tots els peixos que ploren per alguna cosa que han fet i no són prou valents de demanar perdó. Fascinant i repugnant en parts iguals.

L'aigua, per als peixos

He avorrit l'alcohol. No ho he fet avui, ni ahir, va ser fa molt de temps. He avorrit beure'l i veure com el beuen, ni que sigui una simple cervesa. He de fer esforços per no mostrar la meva repulsa i de vegades, per sort cada dia menys, bec per no donar explicacions ni sentir els seus comentaris. Diuen —mira'l ell, el sa—, amb to de mofa o —quin avorrit!—, amb cara de fàstic. Per sort, com que estic aprenent que la resta m'importi ben poc, de mica en mica vaig deixant de donar explicacions i d'escoltar el que em puguin dir.

Si puc, demano cervesa sense alcohol, perquè m'agrada, perquè tampoc bec begudes ensucrades. I si no en tenen, bec aigua. I em miren estranyats: —cervesa sense alcohol?—, —aigua?—. Amb la seva cara d'imbècils, perquè qui qüestiona les eleccions dels altres només pot ser un imbècil. I si a més a més em forcen, no puc estar-me d'imaginar el seu cervell d'ameba.

Si l'he avorrit és per diverses causes: no m'agrada com distorsiona el meu cos ni la meva realitat, no m'agrada com m'aixafa i com em fa perdre el rendiment, sigui físic o mental i, sobretot, em provoquen pànic les seves conseqüències. Totes i cadascuna d'elles.

Bolets

Avui sense voler en un camí cobert de boira m'ha vingut al cap la cançó Dalt del vell smokey. De fet m'he trobat que l'estava cantant. Quant temps feia que no hi pensava? Per què m'ha aparegut de sobte? Dins del cotxe l'escoltàvem una vegada i una altra quan érem petits. Aleshores un torrent de cançons gairebé se m'emporta i les he anat cantant a ple pulmó mentre saludava als boletaires que aprofiten aquests dies que ha plogut per treure al cap.

Principiant

Ahir em van dir que era un principiant. Tenien raó:

En el món professional i el dels més entusiastes, els ciclistes de muntanya porten a les rodes un líquid blanc que els permet prescindir de les cambres d'aire. Aquest líquid és gairebé miraculós perquè en petites punxades s'escola pel forat i s'asseca evitant que es desinflin. A més a més, sense la cambra d'aire, desapareix el gran problema del pinçament que es produeix quan el pneumàtic s'aixafa massa i toca amb la llanta tallant la cambra, anomenat, amb un català correcte, llantasso. Jo que soc molt entusiasta però no prou per portar aquest líquid vaig amb cambra d'aire. Fins fa poc mai havia suposat cap problema. Cada certs mesos punxava per llantasso i maleïa la meva mala fortuna mentre col·locava una cambra nova. Les dues últimes setmanes he punxat quatre vegades. Dues a la sortida d'ahir.

Però el que em defineix com a principiant va ser per la punxada del dissabte en un llantasso que podria haver evitat. Vaig baixar de la bicicleta, vaig desmuntar la roda, vaig agafar els desmuntables i vaig treure la cambra d'aire, sense aire, de la roda. Vaig posar-ne una de nova, vaig muntar la roda que em va costar molt i la vaig inflar. Un cop tot arreglat vaig recollir la cambra rebentada, una bossa i els desmuntables. Dels tres desmuntables que tinc, ara en tenia dos. Vaig començar a buscar el que faltava i no hi havia manera de trobar-lo. Vaig mirar a les butxaques, em vaig palpar el casc, el cos, l'herba del voltant, vaig mirar camí avall i amunt. Res de res, el desmuntable s'havia esfumat. Després de vint minuts de recerca vaig donar-lo per perdut i vaig pujar a la bicicleta per anar cap a casa i oblidar que havia deixat un tros de plàstic al bosc. La bicicleta feia un rebot estrany i a més velocitat, més rebotava. Em va passar pel cap una pregunta absurda: —El desmuntable és a dins la roda?

Bosc

Demà vull llevar-me molt d'hora, vull agafar la bici i voltar entre els arbres grocs que de mica en mica van perdent les fulles. No vull perdre l'oportunitat d'allunyar-me de la meva ciutat. Meva? No té res de meva. Procuro passar-hi desapercebut i només compto els dies que em falten per marxar. No tinc data encara i per això em descompto però tard o d'hora deixaré de posar-hi els peus. Aletes. Aniré a viure en una caseta al mig del bosc, en una clariana, on de nit pugui veure les estrelles que ara tinc prohibides. Em despertaran els ocells de bon matí i l'aire que respiraré serà tan net com pugui ser. Tindré un jardí que semblarà un hort que cuidaré amb les meves mans maldestres i m'alimentaré d'ell. A les tardes passejaré pel bosc i saludaré les criatures que hi viuen tot demanant perdó per ser un intrús. Em faré vell a la caseta i em tornaré esquerp i solitari però no em sap greu, quin problema hi ha en voler ser així?

Pluja

Fa pocs mesos van tornar a asfaltar el carrer on visc. Aquest carrer és per als vianants des de l'inici fins al final amb l'excepció dels veïns que hi poden passar amb vehicles motoritzats. Els cartells que hi ha avisen que és per al seu ús únic i exclusiu amb avisos de multa per a la resta. Poso la mà al foc que qualsevol habitant de la Terra és veí per tant la quantitat de multes deu ser força pobre. Un altre fet a tenir en compte per poder explicar la història és que la setmana passada va ploure. És un fet poc habitual però suposo que és conegut per la majoria. No explicaré com funciona la pluja, no en tinc ni idea, encara que puc afirmar que, quan plou al voltant de casa meva, l'asfalt del carrer es mulla i fins ara sempre ha sigut així. I, com passa cada vegada d'ençà que l'asfalt és nou, es crea una pel·lícula d'aigua, ja que costa bastant que s'escoli cap als laterals. Tampoc en tinc ni idea d'asfaltar però crec que no s'hi van esmerçar gaire. I és en aquesta desídia en fer la feina ben feta que caracteritza el tarannà de la ciutat que trobo instants de felicitat que per altra banda no tindria.

El dia que va ploure, a quarts de vuit del matí, just abans de la sortida del sol, caminava pel carrer direcció a la feina. La pluja havia fet una treva i la capa fina d'aigua va fer que l'asfalt negre es convertís en un mirall. No vaig poder estar-me d'avançar mirant a terra i, sense poder amagar el somriure, a cada passa imaginava que el món era al revés. Veia els edificis de cap per avall, els arbres a mig esfullar com penjaven i el cel com s'anava aclarint. En una de les passes, molt avall, va passar un petit estol d'ocells. Eren ells que ara nedaven i jo volava.

La importància de les paraules

És per aquestes raons que procuro no parlar massa, no fos cas que em cregués que importo. La vanitat és molt perillosa i cal evitar-la tant com es pugui. A veure, tampoc és qüestió de reprimir-la, no ens passem. Penso que hauria d'existir una tecnologia de text-vídeo que mostrés el recorregut d'un text, de com comença i com acaba. Això no té res a veure amb les frases anteriors, ho estic escrivint després d'escriure la resta i esborrar algunes frases que no m'agradaven. Que t'ho creus? Bé. Que no t'ho creus? Fes el que vulguis amb la teva vida que suposo que ja ho fas i si no és així, difícilment (merda, això va pel teu futur immediat) seràs feliç. Ostres, que contundent.


I ara un tema completament diferent:
Un tema completament diferent.


Intento evitar sempre els adverbis acabats en ment. Ecs, ment ment ment. Realment són lletjos, queden especialment malament. Ment. Agafar un adjectiu i posar-li ment al final, anar al Diec i trobar-lo. Animosament. Entre el punt i l'espai he tret el sopar. Sobretot sento odi, sí, odi, quan una frase comença amb un adverbi. Podria acceptar silenciosament i algun altre que ara no vull ni recordar no fos cas que l'acabi avorrint.

Un dia vaig llegir en un llibre la paraula cautelosament. Mai a la vida podré arribar al nivell de l'autor però vaig agafar el llibre i el vaig llençar. Era electrònic a més a més. Ben lluny. Una obra mestra arruïnada d'aquesta manera ha de ser un motiu suficient de presidi per l'autor, per l'editor, per l'impressor i sobretot per a qualsevol persona que pugui acabar el llibre. Penseu que ara és molt senzill anar a la presó, només pel que acabo d'escriure hi podria anar. Paral·lelament

Pausa

Realment. Anava a escriure una altra cosa i m'ha sortit aquesta paraula, no cal fer-ne més cas. Descans per mirar el mòbil. Amb la bicicleta a tota velocitat avançava entre les fulles dels arbres que queien formant una catifa i els ocells espantats que alçaven el vol al meu pas. La imatge era fantàstica i m'he. parèntesi per mirar el mòbil. sentit alegre sabent que no em cal gran cosa més. Connexió directa amb la vida i la natura dins d'una ciutat que l'ignora. Parada per mirar algun vídeo curt. Demà hauran netejat el carrer i la catifa haurà desaparegut però el petit moment de felicitat ja l'he viscut. Poc després gairebé em tiro contra un cotxe que ha sortit de sobte d'on estava aparcat sense mirar però no m'he enfadat, no m'ha vist, quina culpa té? L'he avançat per la dreta, he sortejat una furgoneta i he tombat carrer avall. Si no em faig més mal és perquè hi ha alguna força desconeguda que ho evita. Aturada llarga i merescuda per mirar el mòbil.

He acabat un projecte el qual m'ha costat més o menys un any fer-lo. Els onze primers mesos han sigut per dir-me que. Agafar el mòbil durant uns segons i passejar-s'hi sense obrir cap aplicació. havia de fer el projecte. De l'últim mes, les dues primeres setmanes han sigut per plantejar si el projecte era necessari i. interrupció curta per mirar el mòbil. les altres dues ha sigut fer el projecte. Agafar el mòbil i mirar el dors. Deixar-lo al sofà una altra vegada. Tornar a agafar el mòbil i mirar vídeos.

Propietats

Aturo el temps i de sobte l'espai desapareix del meu davant. No em puc moure perquè no hi ha espai. La llum s'esvaeix i no veig res. El so fa temps que ja no el sento i les meves idees, que des del principi m'han acompanyat, deixen de formar-se quan els petits impulsos elèctrics que viatgen pel cervell ja no tenen ni temps ni espai per moure's. Aturar el temps, una idea de la mort.

Soc jo qui l'aturarà o serà el cos qui ho farà? Em dic que jo soc el cos i el cos soc jo. O només soc una idea? Què queda de mi de quan vaig seure per primera vegada al sofà des d'on escric? Podria ser que no quedés cap cèl·lula d'aleshores. He canviat i alhora la gent m'anomena amb el mateix nom, em miren amb els seus nous ulls igual que em miraven aleshores i es pensen que el passat forma part de mi mentre jo ara mateix no en puc estar segur. M'alegra saber que encara ara part del meu cos va viatjar amb mi. M'alegra també saber que vam descobrir junts una de les passions més grans que ara m'acompanyen. Però d'aquí uns anys ja no en quedarà res. Només el record, només les idees. Potser doncs el cos no és meu, forma part de la natura o de la vida i jo només tinc les idees que potser, d'aquí forces anys, aniran per lliure.


Després d'això que no sé a on vol anar a parar,  explicaré una història sobre l'afecte o l'estima als objectes. És una història de merda que curiosament em va fer ser, en part, com soc. Tenia deu o onze anys. Vam sortir d'excursió i el primer que vaig fer va ser buscar un pal que em fes de bastó. No el necessitava però la il·lusió de portar-lo i que m'ajudés a la caminada era el més important. Era un pal còmode, gran per la meva estatura, però còmode i sobretot era el meu pal. Li vaig agafar una estima especial. Era una extensió de mi, m'acompanyava a cada pas i m'ajudava a seguir endavant. Però l'excursió no duraria per sempre i, quan s'acabés, hauria de tornar-lo a la natura. Per a mi, despendrem d'ell, no era una idea agradable. Imaginar que no el veuria mai més, que no m'ajudaria ni m'acompanyaria em produïa tristesa. Cap adult em va dir que el llencés, no els vaig donar temps. En un punt que encara recordo, quan faltava poc per acabar l'excursió, vaig dir-li adeu i també li vaig dir que el recordaria tota la vida. El vaig llançar i va caure metres enllà entre els matolls.

Aquests dies he llençat moltes coses, i encara me'n queden per llençar. A algunes vaig prometre recordar-les i a altres no. I aquesta setmana, en un homenatge estrany, vaig voler anar a on havia llençat el pal. Quan vaig passar pel davant vaig dir-li hola. Sort que no hi havia ningú a la vora en aquell moment, hauria pensat, amb raó, que estic sonat.

Crítica

Avui he recuperat tot de crítiques dels llibres que ens obligaven a escriure per certificar la validesa de la nostra lectura. He de dir que trobava vergonyós que dubtessin de mi i per això les meves crítiques eren directament una crítica al professor que les revisava:

Aquest llibre m'ha agradat molt. Va d'un noi que es diu Frank i d'un altre que es diu Einstein. Els dos es fusionen i en surt en Frankeinstein. Maten el germà, la nòvia, un amic i un altre per desesperació. I no escric res més perquè no em queda més full*.

*Nota del crític: Me l'he llegit.

Tenia aleshores la mania de llegir més d'un llibre per setmana, m'agradava molt i la biblioteca era inabastable. Haver d'escriure dues crítiques per setmana, perdent un temps molt valuós de lectura, era terrible. Existia, a més a més, certa competició per qui llegia més llibres. Jo, que era i soc un fatxenda, acostumava a agafar-ne de llargs i anava per les primeres posicions en el rànquing dels millors lectors. I no anava primer perquè hi havia qui llegia novel·les curtes per poder tenir l'honor d'estar al capdavant. El cas és que rebia moltes queixes del revisor al director i aquest no en feia més cas del necessari. Però un dia, per l'enveja natural d'un company que havia estat un mes per llegir un llibre i jo havia necessitat poc més d'una setmana, era un totxo de veritat, el company es va anar a queixar al director. Aquest, pensant que potser realment no estava llegint els llibres que deia, em va venir a buscar i tenint el revisor i el company a la vora em va fer explicar el llibre. Vaig estar gairebé un quart d'hora explicant-lo pàgina per pàgina i abans d'arribar a la meitat em van demanar si us plau que parés, que tenien ben clar que l'havia llegit. A partir d'aquell dia ningú més va dubtar de mi i em vaig guanyar l'honor de no haver d'escriure mai més ressenyes.

I és que hi ha victòries i victòries, i aquesta encara ara em fa sentir orgullós.

L'esponja

Ara em disposava a escriure una història èpica, de les que es recorden durant anys. Aquesta història havia de tractar de la trepidant vida d'una esponja marina i com la sort evita que un caçador d'esponges se l'emporti per a ús higiènic humà. El cas és que després de donar-hi algunes voltes he arribat a la conclusió que no volia que l'obra fos recordada. Em robaria protagonisme i jo, el Peix, quedaria relegat a un segon pla, a l'ombra d'una obra colossal. I he seguit pensant amb el meu ego i finalment creiem que el millor que podem fer és no escriure l'obra. I així, per la culpa del personalisme, peixonalisme, paraula lletja i no legal com poques hi ha, el planeta Terra deixa perdre una oportunitat excel·lent d'art narratiu.

Arribats en aquest punt, el planeta Terra, que dona voltes al Sol, es troba en un moment sense retorn pel que fa a la vida a la seva superfície. No és un fet greu en l'àmbit planetari, és una anècdota més en el transcurs de la vida de l'univers. Estem poblant un punt insignificant en un moment insignificant. El Sol tard o d'hora farà de la Terra una roca a altes temperatures si té sort. Si no en té, quedarà engolida per un sol gegant vermell. La nostra civilització farà anys que haurà deixat aquest planeta. Pot passar que la deixi per una mort de tots els seus membres o perquè s'haurà trobat altres mons per viure més adients a la vida. Uns mons condemnats a un esgotament accelerat per una ambició mal entesa de la vida, uns mons que perdran la seva essència així que un humà hi deixi la seva petjada.

Quin sentit té doncs escriure sobre una esponja si som condemnats o som els botxins? Si som condemnats, podem deixar tot el que estem fent perquè no val la pena aquest esforç fútil. Si som els botxins, quin dret tenim en generar art? Som la destrucció i no ens mereixem res més que viure del nostre mal. Però ens mantenim ferms en conviccions que no van enlloc, seguim anant al teatre, llegint novel·les, pintant quadres, cantant... Som vida i mort d'un futur incert mentre l'univers sembla que ignori la nostra futura capacitat d'aniquilar-lo. Només queda l'esperança que ho faci ell abans amb nosaltres.


Nota: Escriure sense saber on acabarà el text porta a resultats així d'idiotes i si mai escolto algú parlant així li ventaré un calbot perquè s'ho mereix.

Els Pilars de la Creació

Diuen que fa molts i molts anys, tres grans trols sembraven el terror quan les nits eren ben fosques. Tothom s'amagava i esperava que arribessin les primeres llums de l'albada, fins i tot la lluna no gosava treure el cap. Els trols, aquelles nits, esvalotaven el mar i el cel provocant grans tempestes, arrencaven les muntanyes i en feien sortir volcans i saltaven fent trontollar la terra. I així que el cel perdia el color negre per agafar un to blau fosc, corrien de pressa cap al seu cau a la vora del mar abans que un raig del sol els sorprengués. Els habitants de la zona, cansats de viure amb tanta por, es van organitzar i una de les nits més fosques que havien viscut mai, van colar-se a l'entrada del cau mentre els trols feien la seva dalt de les muntanyes. Van tapiar l'entrada amb grans troncs i pedres i així que el cel va agafar un to més blau els trols van tornar cap al cau. Amb la seva vista tan pobra no es van adonar que els havien tapiat l'entrada i van buscar i buscar l'entrada fins que el primer raig de sol els va convertir en pedra.

Amb l'ajuda dels habitants, el sol va poder desfer el malefici dels tres grans trols i els va alliberar d'uns cossos que els tenien presoners. Van tornar a viure entre les galàxies, formant noves estrelles que farien nous mons. Ningú sap per què s'havien convertit en trols ni per què intentaven destrossar un món que ben podria ser que haguessin creat ells mateixos. Ni ells ho han sabut respondre encara, potser algun dia ho descobriran.


Nota: Aquesta entrada mereix moltes notes que ara no escriuré perquè no tinc temps. Tampoc penso repassar l'entrada per si hi ha alguna falta o alguna cosa estranya. És molt tard i normalment a aquestes hores ja fa estona que estic dormint. Escriuré, per compensar el greuge, algunes notes que, amb un altre ordre, podrien formar una melodia molt bonica:
- la re mi fa♯ do sol mi♭ la do fa♮ si𝄫 la sol𝄪 do.

Efectes secundaris d'una jaqueta

Estic fart de la botiga on em van vendre la jaqueta però això no té res a veure que la jaqueta no fos del meu gust. Vaig dir-me a mi mateix: —Si pogués tornar enrere i no haver-la comprat. Però no podia tornar enrere. Què faria si tornava enrere? Ningú pot. Cal continuar endavant, sempre endavant, encara que el camí sigui incert i misteriós—. I vaig anar a la botiga i la vaig canviar per unes sabatilles esportives que les anteriors que tenia s'havien fet malbé.

Fa uns anys em van deixar un llibre i amb el llibre venien tot de notes que havia escrit la persona que me'l va deixar. Enlloc de tornar-les me les vaig quedar i les vaig guardar com un tresor. Soc un lladre. Dos o tres anys més tard van ser descobertes per una persona que no les hauria d'haver trobat i jo, despistat, feia temps que les havia oblidat. Quan me les va ensenyar tota enfadada vaig necessitar una estona per recordar què coi eren aquells petits papers. Li vaig dir que eren unes notes que havia de tornar, que formaven part d'un llibre que m'havien deixat feia temps però no s'ho va creure. Vaig tornar a guardar les notes, ara en un nou espai encara més difícil de trobar, i me'n vaig oblidar.

L'afer de la jaqueta em va portar a plantejar si al pis i, en definitiva, a la meva vida tenia objectes que em sobraven. He llençat una muntanya de sabates gastades, els peixos tenim sabates, per sortir a la nit i fer paxip-patxap. He llençat llibres, sí, llibres d'edicions nefastes o que la seva millor funció abans de ser llegits és ser reciclats. He llençat piles de llibretes gastades i de papers vells. He preparat bosses i bosses de roba que no em posava i no tenia sentit seguir guardant que donaré a una organització que en podrà fer millor ús. He llençat material de cuina vell que no feia cap mena de servei. He llençat gairebé tot els elements decoratius que tenia guardats en caixes. He llençat material electrònic que ja no funcionava. I he llençat moltes caixes de fusta i de cartó, motxilles i maletes foradades i fins i tot fotografies i records que tenia amagats i oblidats dins de calaixos. I seguiré llençant o donant objectes fins a quedar-me amb només l'imprescindible.

I fent tota aquesta neteja vaig trobar-me les notes. Les he tornat a llegir diverses vegades. Les notes són només una recopilació de les millors frases del llibre que, com era d'esperar, ni tan sols recordo el nom.

Un dia de la meva vida

Ahir tenia moltes coses a dir però no m'ho vaig apuntar enlloc. Al matí vaig anar amb bicicleta i començo a pensar que tinc un problema per anar-hi tant. Però no penso enfrontar-m'hi perquè jo ja estic bé. En un principi havíem de ser una persona i jo. Jo soc un peix i no podia posar dues i si hagués escrit dos hauria creat certa confusió a la meva condició. Al final, però, per culpa d'un refredat no va ser així. Acostumo a anar sempre sol però, de tant en tant, és molt divertit tenir companyia. Una llàstima, espero que un altre dia pugui ser. Per superar la pena avui he tornat a agafar la bicicleta.

A la tarda vaig anar a la capital. Quan hi vaig, perquè no puc afirmar que sempre sigui així, molta gent vesteix de manera estrafolària. Hi ha una mitja dotzena d'uniformes que clar, els que som de fora se'ns veu d'una hora lluny. Ho fan expressament. Un dels uniformes era molt espectacular. Roba negra de dalt a baix, unes proteccions com si fossin patinadors però en lloc de portar patins anaven amb botes i al cap un casc que els cobria fins i tot la cara. Vaig pensar que no era un uniforme gaire còmode però qui soc jo, un peix que viu a quilòmetres de la capital que procura no posar-hi mai les aletes, per jutjar les vestimentes d'aquesta gent? A part de ser un peix soc un ser molt afortunat. Parlo de mi però no anava sol. Era més o menys l'hora de sopar i clar, teníem gana, i vam entrar en una hamburgueseria. Pocs minuts més tard, hi va haver una batalla campal al nostre davant. Els uniformats, amb armes, furgonetes i bastons van atacar sense avisar. I nosaltres, des de dins l'hamburgueseria, vam quedar sense paraules davant de tal brutalitat. La meva preocupació més important va ser: —Merda, no porto la documentació a sobre—. Els peixos oblidem dur-la però la sort va estar de la nostra part i quan vam sortir de sopar els uniformats van deixar-nos passar sense fer-nos cap pregunta.

La importància de les coses

D'entrada tot sembla una gran bajanada i opines sense tenir una consciència clara del que t'espera. No obres mai la boca mentre parles per tu mateix fins a demanar-te silenci encara que saps que això és impossible. Potser el que vols és que t'escoltin. Però quan arriba el moment tan desitjat calles perquè les paraules volen sortir totes de cop i embullades formen un nus a la gola. I abaixes el cap en un silenci trist i apagues qualsevol espurna que t'il·lumini esperant que el temps s'escoli fins que puguis marxar corrents fent grans gambades cap al teu cau.

M'aixeco de la cadira. M'he despistat i em trobo pensant en com estarà un tema pendent que tinc entre mans. Faig un truc. No penso que no m'agrada trucar, no penso que és un tema que podria deixar morir simplement per no enfrontar-m'hi. Podria enfadar-me perquè fa més de dues setmanes que està encallat i no avança però no m'importa, no em preocupa gens. Sé que tard o d'hora es desencallarà.

Torno a seure i em trobo a on soc ara. Llegeixo el primer paràgraf. Que estrany. Ara penso que quan abaixo el cap és perquè no m'importa la conversa. Que m'imagino una història trista o rara per no acceptar que no m'interessa ni parlar ni escoltar sobre allò que no em ve ni em va.

Avui m'he comprat una jaqueta i quan he arribat a casa he vist que s'havien equivocat i m'havien donat una talla més gran. Jo m'havia emprovat la de la meva talla, crec han fet un joc de mans digne dels millors mags quan me l'han entregat. El fet que no fos la talla correcta no m'ha importat massa però sabia que a la llarga no me l'acabaria posant. Soc un peix presumit. He fet balanç de les diferents opcions que tenia: Comprar una jaqueta nova de la meva talla en una botiga online. Fàcil i sense errors però car. Tornar a la botiga i fer el canvi de jaqueta. Sense cost però haver de donar explicacions pel canvi. Després he pensat que el problema més gran per comprar una jaqueta nova era que no sabria què fer-ne de l'altra. He tornat a la botiga. M'han demanat perdó diverses vegades perquè no era la seva intenció errar amb la talla de la jaqueta i me l'han canviat. Al final crec que he pres la decisió correcta.

Lluna

Aquesta matinada la lluna s'ha obert per la meitat. La humanitat s'ha espantat perquè no esperava que la lluna es pogués obrir. A mi m'ha molestat força que s'hagi englobat a tothom en aquest espant. Potser hi ha gent que no ho ha fet perquè ja ho sabien, tots sabem que hi ha persones que ho saben tot, o potser hi ha gent que no s'espanta mai perquè no els importa res. Aquesta història no sé on volia anar a parar però potser aquest era el seu final. Què hi ha dins la lluna? És la gran pregunta que es fa la humanitat. Els peixos no ens la fem.

I ara paraules aleatòries:

Pastanaga a la terrassa exterior. Una cotorra cau entremig de la gent i un estudiant exaltat s'hi caga a sobre. Els crits de joia s'escampen per tota la ciutat i arriba a la perifèria que riu sense saber per què amb un altre idioma. L'idioma dels pobres. Una mica més enllà el pagès que fa les maletes mentre construeixen un polígon industrial fantasma també fa crits. No sabem si són o no de joia, però al cap i a la fi fa crits i el que importa és cridar. Tot el poble crida, entenent a poble com a societat amb una cultura similar. Cal sumar-hi totes les perifèries que formen una altra cultura paral·lela. A mi em venen basques i m'allunyo mar enllà. Els crits es propaguen per l'aigua i em pregunto —Seran desgraciats?—. Ara mateix obriria les finestres i llençaria tot allò que no està collat al pis. Menys jo, evidentment. —Desfem-nos de l'imprescindible!— El problema és que ara mateix no passa ningú pel carrer i no hi hauria els danys col·laterals desitjats. —Quina vergonya voler fer mal d'una manera tan gratuïta—. La nevera fa tant de soroll que si ara mateix tinc mal de cap és per culpa seva.

Això de les paraules aleatòries ha durat ben poc.

Celebració

Seguint amb les entrades de merda d'aquest mes d'octubre, la d'avui em temo que serà llarga, amb faltes, poc coherent i avorrida. I és per aquesta raó que si tens una vida, és difícil no tenir-la si estàs llegint aquest text, pots deixar ara mateix de llegir i anar a fer qualsevol cosa. La que sigui, no m'importa massa, excepte si és anar a pescar o bé comprar peix congelat. Per cert, ara que el peix té plàstics ha deixat de tenir mercuri?

Aquests dies se celebren deu anys del moment més fosc de la meva vida. És normal doncs que no tingui ganes de celebracions ni res de tot això. Encara ara en pateixo les conseqüències, poques, i suposo que ja mai em deixaran. Una part molt bona d'aquests deu anys és que tot el que ha vingut després ha sigut millor i això em reconforta bastant. És possible que el pitjor ja hagi passat? De vegades m'ho pregunto i de moment la resposta és sí. Com si fos una segona oportunitat. Crec que ningú sap, amb una excepció, com va ser el moment i així, espero, quedarà per sempre. Només afegiré, per no deixar una intriga absurda, que la majoria d'éssers vius viuran un moment pitjor que el que vaig viure i per tant no cal fer-ne més voltes al tema. El que passa és que els peixos som uns exagerats.

Ahir vaig anar amb bicicleta sabent que d'un moment a l'altre podia ploure fort. Però a mi m'importa ben poc si plou. La felicitat que m'aporta és superior. Quedar-se a casa, al llit, arraulit sota unes mantes amb l'escalfor i la suavitat dels llençols és una merda (tinc poc vocabulari vulgar pel que sembla). El que és bo és notar el mal a les cames, la pluja que enfanga els camins i els deixa impracticables, quedar brut de dalt a baix de fang i que una tempesta forta et netegi baixant a tota velocitat per una carretera al punt més allunyat de casa pensant que potser no tindràs forces per tornar. I de vegades, mentre avanço per camins solitaris i canto i saludo al ocells, em venen històries que aleshores penso que són fantàstiques i que hauria d'escriure però quan baixo de la bicicleta ja fa estona que les he oblidat.

Bé, al final he esborrat un bon tros perquè ja era prou llarg.

Influències

Els motius de la meva absència es podrien suposar per l'espai temporal on es troba immers l'autor i la societat que l'envolta. Podria ser però no és per això. Una altra suposició podria ser per haver passat unes vacances merescudes. Tampoc, les vacances es fan pregar aquest any. Podria ser per una falta d'interès ni inspiració, res d'això i la manca d'inspiració mai ha sigut un motiu per no escriure. La raó és una aversió estranya que he patit durant aquests dies a prémer el botó "Publica". Vaig pensar a anar a veure a un especialista per tractar aquesta qüestió però vaig pensar que m'hauria de tractar de tants problemes que aquest seria l'últim. El temps ho cura tot. Quina merda de frase.

Aquests dies em noto estrany, tinc un buit que no sé com omplir-lo. És cosa meva, paral·lel al moment social. Casual. És una tristesa que m'esgota, que m'enterboleix el cap i de vegades no em deixa sortir de casa. A mi m'agradaria poder-ho explicar però ningú escolta i jo, que formo part d'aquest grup, tampoc ho penso fer. Suposo que el buit és per una sensació d'impaciència que feia anys que no tenia, molts anys. I, si és per això, me n'alegro perquè estaré deixant de ser un bloc de gel i tornaré a ser un peix d'aigües més temperades. Així que em saciï de la meva impaciència agafaré una motxilla i marxaré ben lluny durant dues setmanes, el temps que em pertoca com a ésser lliure.

La persistència

Deixo estar la gran recerca. Volia fer una entrada cada dia durant una setmana buscant però ahir me'n vaig oblidar. Els peixos tenim aquestes coses.

I tenia una història al cap bastant absurda i mediocre però per alguna raó ara mateix no la recordo. O sigui que tiraré d'un tema recurrent. Jo, que soc un peix, que camino, i que vaig mirant al voltant per si trobo alguna cosa que m'interessa, vaja, estava pensant que el que escriuré no té cap mena de valor. Res, una altra història. Avui m'he creuat amb una noia. Qui diu noia diu tota una dona. Feia anys, molts anys que no la veia. Suposo que viu fora, sinó la veuria més sovint. Ha sigut estrany. Menys ella, la resta de la seva família se'ls veia bastant aixafats. L'he vist de lluny i no l'he reconegut. Tinc certs problemes a reconèixer la gent quan es troba a més de deu passes. No perquè no hi vegi, tinc ulls de peix, sinó perquè simplement no els reconec. Ella em mirava molt, anava agafada del seu pare que sí que he reconegut a unes quinze passes. He pensat que podria ser ella, però que podria ser alguna neboda... Ni idea, tampoc recordava la seva cara. I és greu perquè, si m'hagués esforçat una mica, m'hi hauria pogut penjar força quan ens vèiem cada setmana. Sempre he tingut un punt de menfotista que no soc capaç d'entendre. I quan l'he tingut a quatre passes he fet la intenció de dir-li adeu, amb certa timidesa, tot esperant no equivocar-me. I si era així, almenys saludava al seu pare. Ella ha tret el seu somriure que havia oblidat completament i m'ha dit adeu. La resta de la seva família també m'han saludat amb un posat seriós mentre jo amb un somriure una mica desencaixat veient el panorama els deia vagi bé. He intentat guardar a la memòria els seus ulls, la seva boca, els seus cabells però de seguida s'ha difuminat. No em queden gaires records, els he anat arraconant, però el primer que tinc per sort no l'he oblidat: Era molt petit i la vaig veure de lluny i la meva innocència em va fer preguntar —Mama, és un àngel?

Peix i la gran recerca

—Qualitat, on ets?
—Qualitat, que t'amagues?
—Qualitaaaaaaat!

Extraviada

Diria que aquest bloc de notes ha perdut la qualitat. Durant les properes entrades l'estaré buscant. Tingueu paciència.

Fedora

Hi ha dies i dies. Dins del context transversal avui és un dia important i deixaré que en parlin els experts. Jo parlaré de mi i de les meves coses que d'això en sé un munt. O jo què sé, marxa si no t'interessa, no m'importa. Vaja, quina escalada de violència més gratuïta. Sort que a l'ordinador es poden esborrar les paraules.

Com cada dia durant els últims dos anys menys un mes he passat per davant. No hi passo perquè em ve de pas, tot el contrari. Perdo vint minuts i em canso de valent. És una obsessió malaltissa, però he de fer el recorregut. Al migdia, amb el desfici habitual, he caminat cap al carrer de la perruqueria. Tenia esperances, com sempre. Unes esperances que es trenquen en passar pel seu davant. Gairebé caic de cul a terra quan l'he vist. He començat a cridar: —Hi és, hi és!— He saltat d'alegria, m'he abraçat primer a una vella arrugada i després a un coix. Hem començat a botar cridant —Per fi!—. El coix ha perdut el bastó i ha caigut a terra, però jo estava tan emocionat que he seguit carrer avall abraçant a la gent, amb els ulls plorosos d'una emoció que havia estat presonera durant dos anys menys un mes: —Han tornat a posar el barret a l'aparador!—. Què volen dir amb aquesta decoració? Els fa vergonya el seu tallat? Volen ampliar el negoci als calbs?

Dos texts

I - No és una xerrada TED

Una por estranya, una por a no estar a l'altura de les circumstàncies. Deixar perdre grans oportunitats per no ser capaç de fracassar. Tothom diu que les pors s'han d'atacar i vèncer, per a un mateix, per créixer com a persona, per tenir una vida més plena. Ahir vaig tenir una batalla. I no va ser per cap raó de les que diu tothom. Ho vaig fer per amistat, no ho hauria fet per res més. Estava cagat, no sabia si podria aguantar la pressió. La majoria dels elements anaven en contra meva. Vaig preguntar molt, volia tenir la seguretat que res fallaria. Vaig preguntar fins i tot què passaria si fallava. Em van dir que no patís, que ho aconseguiria. Ara podria dir que havia de remuntar una cascada de 10 metres, però a la vida real no sé calcular distàncies. I a més a més no soc un salmó. Va ser un èxit i ho repetiré si en tinc oportunitat.

II - Un dia sabré escriure descripcions

Al somni d'avui era estrany. No penso comentar els somnis de cada dia perquè és avorrit però la mateixa gent de sempre, que evidentment hi eren, eren diferents. Tots estaven alegres. Teníem un dinar en una suposada casa que aparentment era meva. Una casa de pagès antiga. Mobles de fusta toscs. El terra de rajoles hidràuliques (a la pròxima vida, que me la demanaré amb moltes riqueses tangibles, ho tindré a la meva peixera) formaven un mosaic que canviava a cada habitació. El del menjador era molt clar, de fons gairebé blanc amb uns motius de color gris que s'anaven enllaçant formant estrelles de quatre puntes. El de la cuina era gris fosc amb motius blancs i marrons que no acabaven de tenir continuïtat. No era gaire maco, però bé, què hi farem. El del passadís que vaig poder veure quan vaig passar del menjador a la cuina era beix i verd fosc, fent un dibuix que volia tenir certa similitud a les fulles. A mi m'hauria agradat veure rajoles de colors més vius, però aquella part de la casa era així i no vaig veure les habitacions. No sé quina sorpresa podrien tenir amagada. El dinar hi érem tots i fèiem molta gresca. Per alguna raó que ja no recordo vaig aixecar-me per anar a la cuina. Vaig seure sobre el marbre de la cuina, blanc i arrodonit amb petites betes gairebé imperceptibles. Vaig poder sentir el meu pes, vaig notar la força de la gravetat. Sentia l'escalfor que hi havia a la cuina, el tacte. Quin somni més viu. No té res aquest somni, no hi ha sensació de ser jutjat, ni tensió ni corredisses. Massa perfecte excepte pel terra de la cuina. Un somni massa poc realista.

Somnis

En el primer, que va succeir l'endemà del segon, anem amb bicicleta direcció a una ciutat cap al sud. El camí que seguim és el mateix que faig sovint cap a un castell que es troba cap a l'oest però en aquest cas és direcció est. Seria molt patètic dir que he perdut del nord i ara mateix m'estic flagel·lant amb cables de xarxa i crido molt fort amb els ulls tancats per passar la vergonya. Tornant a la realitat, que la realitat de fet és un somni però, bé, què hi farem. La realitat del camí m'agrada. És el mateix camí però al revés, com si fos nou. El primer que penso és que això passa als videojocs, però com que jo no hi jugo per mandra no sé si això d'invertir els circuits encara es fa. No vaig sol. Amb mi venen les persones recurrents als meus somnis que algun dia els hauré de demanar que em deixin més sol que, encara que m'agradi la seva companyia, també m'agrada somiar a la meva. Sempre tinc la sensació que acabaran jutjant les meves imaginacions, i això que aquest somni no té res més que el que explico. El somni acaba en una parada en un refugi on comprem begudes i tinc la sensació que sembla alta muntanya quan no ho és.

En el segon, rodejat de les mateixes persones i moltes d'altres que surten només com a figurants i no sé ni quina cara fan, ens trobem en un gratacel modern en una ciutat dedicada a les finances. La ciutat és atacada per un monstre molt estrany que ho trinxa tot. El monstre és tot un seguit de tendons trenats d'una llargària de només d'un metre. És bastant rígid. En una punta hi ha un cap petit de color gris fosc. Es nota la seva malícia perquè va explicant la seva intenció de destrossar la ciutat. Els companys del somni venen amb mi mentre correm per l'edifici escapant-nos del monstre. No tinc temps de pensar en aquest moment que em deixin una mica d'espai perquè el somni de pel·lícula d'acció i ciència-ficció em té aclaparat. Acabem entrant en una sala de dalt de tot de l'edifici. És una sala quadrada feta de formigó a la vista. El sostre com a mínim es troba a trenta metres sobre nostre. En un costat hi ha uns finestrals de quinze metres d'alçada que deixen entrar la llum grisa de la ciutat. La resta de parets s'eleven fines amb les petites imperfeccions del formigó. La sala té concentrat tots els figurants del somni asseguts en taules rodones. Suposo ara que feien un dinar o ves a saber què celebraven en mig del caos de la ciutat. Arriba poc després el monstre que de cop i volta li creix el cap per arribar a la mida d'un cotxe utilitari. Bastant gran. En una precipitació dels esdeveniments els vidres de les finestres es trenquen, alguns dels companys recurrents cauen avall i em diuen que soc l'única esperança. Aleshores jo també em transformo absorbint totes les vides dels figurants i acabo sent un gegant de deu metres d'alçada que ha perdut la pell i mostra els seus músculs vermells. Múscul contra tendó.

Títol de farciment

Avui no tinc res a dir. És millor ser honest ara que al final. Però com podeu estar segurs que ho he escrit al principi i no al final de tot posant el cursor a l'inici del quadre de text i escrivint aquestes paraules? Tot és qüestió de confiança. I també de la importància que se li doni a aquest text. Realment importa quan ho he escrit? No gens. Seria absurd preocupar-se per l'ordre d'aquest escrit un cop es troba acabat. Hi ha gent que té preocupacions d'aquest nivell que no els deixa viure. A mi, que soc un peix, de vegades em passa i al cap d'una estona, que poden ser hores o dies, penso que no tenia cap mena de lògica sentir angoixa. Però jo no volia parlar d'això. No tenia res a dir i ho intento mantenir malgrat que el cap vagi per altres bandes. Qui mana? Mano jo. I jo què soc? Importa? Soc un peix? Soc un peix. Preguntes que queden sense resposta. Una resposta del tot innecessària.

Un moment que llegeixo el que acabo d'escriure que no sé si hi ha cap coherència. 30 segons llegint. És ràpid, és lent? Quin sentit té la resposta? No n'hi ha, ara mateix és només escriure paraules o llegir-les i, un cop escrites o llegides el sentit canvia i el text forma part d'un passat que molt probablement no tindrà un sentit clar. Potser per recordar-lo, no aquest, o potser per oblidar-lo de seguida. Un sentit curt, d'un instant. Puc escriure sentit moltes més vegades, per descomptat. Quin sentit? T'he sentit quan has pensat en el sentit del sentit de l'oïda? No, no tinc el sentit de la telepatia desenvolupat. Existeix? No ho sé. Però quin sentit té el sentit de l'oïda? Depèn. Si escrius o llegeixes tot el dia no fa falta però per altres casos potser sí. I no m'aventuraré a anomenar-los.

Llegeixo el segon paràgraf, un segon. Ho deixaré aquí.

Promesa

[...]

Viatjarem per tot arreu per trobar racons amagats i veure'ls amb ulls de nen. No seran perfectes, ni de bon tros, i segur que ens perdrem i ens equivocarem. Quan el temps no ens deixi sortir de casa ens llegirem els llibres l'un a l'altre imaginant que són les grans pel·lícules de Hollywood perquè prèviament ja les haurem vist totes. Crearem històries quan no tinguem ganes de llegir i seran dolentes i sense sentit, però seran les nostres històries. Cantarem cançons fent el musical de la nostra vida i potser les desafinarem perquè no serem cantants. Quan ens quedem afònics anirem a escoltar concerts i, si cal, a ballar-los. Et prometo dies avorrits, tristos i de mal humor. Dies que voldrem oblidar amb totes les forces i dies que ni tan sols recordarem. I així, de mica en mica, ens anirem fent vells. Haurem viscut una vida. No serà ni millor ni pitjor que la resta. Una vida, però, que haurem intentat fer-la feliç a la nostra manera.

Esperança

Formigues

Quan vaig arribar al lloc dels fets alguns familiars ja feia estona que hi eren. Em vaig presentar i una senyora que gairebé no tenia forces per mantenir-se dreta i plorava amb gran desconsol es va acostar cap a mi i em va demanar entre gemecs que els donés esperança. L'autobús, amb la classe de parvulari de Les Formigues, havia perdut el control en rebentar-se una roda i, després de travessar la balla metàl·lica de protecció del pont, s'aguantava des de feia més d'una hora per uns cables elèctrics. A sota hi havia una timba de quaranta metres. Els bombers estaven acabant de preparar tot l'equip de rescat i jo hi vaig anar com a especialista per donar suport moral a les famílies. I just quan estava a punt d'anunciar que tot estava controlat es va sentir un fort espetec en cedir un dels cables elèctrics. L'autobús, entre crits de tothom, es va precipitar al buit. Després d'uns segons de silenci absolut me'ls vaig mirar i els vaig dir:
—Mireu el cantó positiu, almenys ja no teniu res a perdre.


Telèfon de l'esperança

Havia regirat per totes les butxaques preguntant-me una vegada i una altra on l'havia deixat. Per què no m'havia apuntat el número al mòbil? Maleïda targeta! Sempre la portava a sobre per si la necessitava. Quan me la van donar em van repetir diverses vegades que sobretot no la perdés o que m'apuntés el número al mòbil. No ho vaig fer. I per què havia de ser tan radical i encara ara, l'any 2019, no m'havia comprat un mòbil intel·ligent amb internet? Tenia un dels antics, podia trucar i enviar SMS, res més —a mi no em controlen de les grans corporacions—, em deia sempre a mi mateix. Necessitava internet o trobar la targeta. Ni una cosa ni l'altra. Estava segur que quan havia sortit de casa la portava a la cartera. I a la cartera, ara, no hi era. Estava enfadat amb mi mateix, molt enfadat. Tot era una bola de neu que s'anava engrandint imparable. La feina, els amics, la família, la targeta! I em vaig llençar pont avall, no em quedava res a perdre.

Laberint

D'això ja fa dies i no ho havia publicat perquè va quedar amagat sota una pila d'esborranys i ara que ho he vist he pensat: aquest text tan cursi mereix ser publicat ara mateix.

Eren els cabells perfectes. Li queien per sobre l'esquena i em tenien embadalit. No gosava mirar-los massa per una por estranya però els meus ulls, tossuts, els buscaven i quedaven atrapats en un laberint de rínxols superbs. No sabia qui era, ella no s'havia girat i no li havia vist la cara. Em sentia embriagat i la por estranya anava creixent i es manifestava amb crits que rebotaven al meu cap. Vaig deixar de sentir el soroll de la plaça plena de gom a gom que, alegre, celebrava una gran festa. Els cabells i els crits m'evadien de la realitat i, sense lògica, em marejava i em costava respirar. Gairebé no em podia aguantar dret. Vaig intentar que el voltant no notés la bogeria i al final, quan pensava que explotaria, vaig tapar-me la cara amb les mans i vaig prémer molt fort durant uns segons per sentir el meu cos. Per sort em vaig aconseguir calmar. I aleshores, quan vaig deixar caure les mans, es va girar per saludar-me.

Llegir

Immers en una història apassionant oblido qui soc i a on soc. Escolto les seves paraules, m'envolto de les imatges i colors i deixo seduir-me pel món que ho rodeja. M'emociono i se'm posa la pell de gallina que em retorna a la realitat per uns instants. Em pregunto si és el fred però podria estar gelant que no me n'hauria adonat. Torno a la lectura que es menja les hores com feia temps que no passava. Em sento feliç de poder-me capbussar dins d'un riu de lletres que són la porta a tots els universos que poden existir.

De vegades m'entristeix saber que mai seré capaç crear històries així, és la vanitat que em vol mal. Soc afortunat per poder-les viure.

Nosaltres

Nosaltres

Serem una utopia, una imatge difusa
que ni tan sols somiarem.
Serem les ribes oposades d'un riu infranquejable,
les antípodes d'un planeta llunyà.

Poeta del Mató


La gràcia d'aquesta merda és com havia començat i quin ha sigut el seu resultat final. D'unes paraules amb un significat senzill i concret, de mica en mica cadascuna ha anat canviant el seu sentit, que han acabat amb un ni-poema sense substància ni qualitat.

La recerca

Em diuen que busqui, que m'hi he d'esforçar. I com he de buscar? Tinc por de fer res, tot el que voldria dir queda aturat a la gola que es tanca i m'ofega. Soc inaccessible, soc invisible.


Bé, després d'aquesta reflexió tan profunda, un breu resum de la meva jornada laboral de les dues últimes setmanes:

He començat a llegir com un boig, espero que ningú m'hagi vist. Estava accelerat llegint (amb un desfici molt sentit) i no deixava temps al meu cap a aturar-me amb un pensament del tipus:
–Què fas, animal?
–Soc un peix, és evident que soc un animal.
Però no ha pogut passar, jo llegia i llegia documentació i especificacions per integrar un sistema de més o menys complexitat a la plataforma.

–I què ha passat després?–, es pregunta una majoria expectant. Això ho poso per aixecar certa emoció a un relat que no va enlloc.

He començat a escriure com un boig, espero que ningú m'hagi vist. Estava accelerat escrivint (amb un desfici molt sentit) i no deixava temps al meu cap a aturar-me amb un pensament del tipus:
–Què fas, animal?
–Soc un peix, és evident que soc un animal.
Però no ha pogut passar, jo escrivia i escrivia documentació i especificacions per integrar un sistema de més o menys complexitat la plataforma.

Males influències

Normalment exposo temes allunyats de la realitat o, si més no, distorsionant-la bastant.

Males influències

Soc lliure! A mi ningú em diu què he de fer amb la meva vida. I aleshores amb dues frases em trenquen els esquemes, el meu futur i les meves idees. On tinc la independència? Ara desitjo el que fa dues setmanes em creava basques. Tots els meus principis es fan a miques i, el que és pitjor, m'hi sento còmode en aquesta destrucció. Ja estic planificant el futur amb els nous canvis. Un futur més gran, més ampli, on aniré a descobrir nous mons que fins ara no creia que fossin necessaris. Em gastaré la pasta per tenir un vehicle on poder encabir la bicicleta. El món necessita veure un peix dalt d'una bicicleta, és molt egoista deixar aquesta bonica imatge només a la zona on visc. (I pel tema contaminació... fatal)


Valoració

Ara que ha arribat el setembre cal fer una valoració de l'estiu. Tothom sap que el setembre no és estiu per molt que sigui la majoria del mes; no soc capaç d'entendre-ho ni en faré l'esforç: Un dia al mar, que no platja; dos dies de vacances; pocs dies de piscina, cap de descoberta per fer el ganso, soc un peix; pocs llibres llegits, un desastre en majúscules; tres dies de festa nocturna, bé, encara me n'han sobrat dos; moltes, moltes sortides en bicicleta, i no n'he fet més per manca de temps; gran quantitat de línies escrites, però no suficients. Valoració final: menys per la bici i les línies, una merda, ho sento, per què enganyar-me? Ara bé, així que pugui, faré unes vacances...


Frase

Llegeixo en una xarxa social la següent frase que espero que qui l'hagi escrit no llegeixi aquest bloc de notes (que no m'acusi d'apropiació indeguda): Un dia marxaré i m'enviaré postals. Reconec que la frase m'ha agradat força. Intento fer-ho sempre quan me'n vaig ben lluny. Menys l'any passat que la postal que em vaig escriure no va arribar mai. Ni les tantes que vaig enviar a moltes persones... Però bé, torno a la frase, una frase que faria meva si no fos que potser no hi estic del tot d'acord, la frase que hauria escrit és: Un dia marxaré. Queden quatre gats enviant postals, és un costum antic, com els blocs.


Accents

Intento utilitzar la normativa IEC 2017, em sap greu pels més nostàlgics. De fet, si he de ser franc, no.

Retrat

Quan em veig en una foto veig a un home de més de cinquanta anys.

Diferents reflexions:

Jo no soc tan gran. Però, i si realment els tinc? I si em van enganyar i vaig néixer als anys seixanta? On em van mantenir amagat durant els meus primers anys? Què va passar? Soc un producte fallit d'una investigació militar secreta? Per què vull ser el protagonista d'una història inversemblant?

El cap em fa males passades, m'enganya amb malícia per fer-me agafar por. Soc jove i fort encara, tinc la vida al meu davant. Però la foto no enganya i tothom em diu que estic molt prim. Segur que em veuen com em veig a la foto.

Ara tinc vergonya i caminar pel carrer em resulta complicat. Agafo la bicicleta, corro com si no hi hagués demà deixant volar els cabells que no goso tallar i així, a gran velocitat, evito les mirades creuades que em fan tremolar.

Vacances al refugi

No sé si és bo o dolent, ni si és original o avorrit. Potser no està gens ben escrit o potser directament no li agrada a ningú. No en tinc ni idea. Avui m'han publicat al Núvol un conte del concurs de contes que convoquen cada any a l'estiu:

Aquí el teniu: https://www.nuvol.com/opinio/vacances-al-refugi/


Nota: Re

L'habitació

Em desperto desconcertat, no sé on soc, a l'habitació? És tan fosca... no veig res. M'adormo. M'enlluerna la pantalla d'un mòbil, llegeix entrades d'un blog, no dic res, giro el cap buscant algú. Hi és, em mira, no tinc por i em sento còmode, no és real. Obro els ulls i la foscor m'envaeix, faig voltes al llit, em destapo, m'abraço al coixí. Tenim una conversa que no recordo. Hi som tots, per tot arreu hi ha somriures però un moviment frenètic que no sé d'on ve distorsiona la situació. Suo, deixo el coixí i, de panxa avall, estiro braços i cames ocupant tot el llit. Els seus braços m'empresonen, hi ha una naturalitat que falla. Quan m'ha abandonat la por?, després de tants anys ara no la puc perdre. He agafat fred i em tapo, no trobo els coixins, potser han caigut. El contacte entre els nostres llavis, saber que la meva vida trontolla, que es fa a bocins mentre al voltant se'n construeix una de nova. Estic arronsat a la vora del llit, a punt de caure, puc veure l'habitació.

Ball

Porta'm al turó de les millors vistes 
on veurem la sortida dels cotxes 
que van i tornen de la capital. 

Improvitzarem melodies amb sons sords 
sota el murmuri de la carretera i
jugarem picant les aletes entre els dos. 

Ens ofegarem esperant l'aigua anhelada i,
    mirant-nos de reüll, 
picarem amb la cua a terra 
en un ball agònic en silenci i badallant.

Poeta del Mató, fent de Peix


No sé per què publico aquestes coses.

Dates

Des de ben petit vaig entendre que els dies passaven i que les dates més desitjades sempre acabaven arribant. Gràcies a això vaig aprendre a gestionar amb certa fredor la impaciència. Vaig entendre poc més tard que la tristesa, el dol, amb el temps s'esvaïa i la fredor es va apoderar d'ella. La por, la sorpresa, l'alegria. Totes van acabar sucumbint a la fredor. La frustració es va salvar durant molts anys. Va requerir molt de treball per doblegar-la però finalment la vaig dominar.

Però tornem a les dates, les dates ho trenquen tot. Ara ja no desitjo mai que n'arribi una, la probabilitat que acabi arribant és tan alta que no em preocupa, ara el que desitjo amb totes les meves forces és que passi. Aquest desig desfà el gel i llavors la vida trontolla i afloren tota mena d'emocions incontrolables mentre el temps, lent i feixuc, avança amb un somriure burleta.

Freqüències

Freqüències

Cada vida té una freqüència, tothom ho sap. Quan dues o més vides entren en ressonància es generen grans transformacions. Quan es perd la sincronia o simplement no existeix, la rutina fa el seu fet. I si les freqüències són iguals però hi ha inversió de fase, el cataclisme és devastador i es genera el buit. La vida en si mateixa té la seva freqüència. És molt baixa perquè així les vides insignificants de la resta s'hi emmotllin en harmonia.

Ahir, durant unes hores, vaig dessincronitzar-me de la baixa freqüència de la vida. Vaig alliberar-me del cos i, allunyant-me uns pocs metres, el vaig observar: prim, de pell massa pàl·lida, amb els ulls enfonsats i els llavis d'un color grisós. Des de la distància, amb una freqüència estranya, mirava un cos sense vida.


Enemic

Tens l'enemic a casa, em diuen. Miro a banda i banda i no veig a ningú. Seré jo l'enemic?, em pregunto distret. De sobte em venen al cap unes imatges brutals. Les veig en primera persona. M'abalanço damunt seu en un atac sorpresa que deixa la víctima sense poder reaccionar. M'aturo uns segons que permeten a la víctima entrar en un estat de defensa. Parlo. Parla. Marxo sense haver efectuat el crim. Torno a la realitat i m'adono que sí que és un crim, hi veig temptativa. Soc un monstre, el reflex de la mort. Vull cridar de ràbia quan m'adono que m'estic mossegant molt fort la llengua que s'ha inflat i li sortirà un blau. Les ungles se m'han clavat als palmells de les mans i ara estan amarades de sang. Les miro durant una bona estona. Les mans de l'enemic.

Propòsit

Vull treballar per a una empresa maligna, vull investigar i desenvolupar eines que serveixin per a fer el mal, no preguntaré ni qüestionaré res, només vull que em deixin expressar la creativitat. Explicaré a la gent que la meva feina és avorrida, burocràtica, sense que ningú tingui ganes de saber-ne més. Vull ser membre actiu del final de la humanitat, vull accelerar-ne el procés inevitable, un fet que potser serà demà, la setmana que ve o, si no som prou efectius, d'aquí mil milions d'anys quan el sol faci la Terra inhabitable. La vida seguirà sense nosaltres en algun punt de l'univers.

Només tinc un dubte: quan tot acabi aquí a la Terra, haurem estat a temps de visitar nous mons fora del nostre sistema solar?

Línies

Pròleg

No demanaré perdó per escriure línies sense contingut. No demanaré perdó per fer perdre el temps a algun desafortunat que, per mala sort, llegeixi aquest text. Aquestes línies, depenent de la mida de la pantalla, perquè, deixem-ho clar, mai seran impreses, seran més llargues o més curtes. Si fullegem un llibre, una revista o un diari les línies són fixes. És així?

Línies

Vaig fer la prova deixant el llibre durant anys a l'estanteria. Vaig pensar que, amb el temps, la tecnologia dels llibres avançaria igual com ha fet amb les pantalles dels dispositius electrònics, creixent amb cert descontrol. Doncs no, el llibre tenia les mateixes línies, amb les mateixes pàgines ara esgrogueïdes i amb l'olor que li pertocava. L'olor de llibre vell que gairebé emborratxa al lector més clàssic i tradicional. Frustrat vaig comprar-me el mateix llibre en format electrònic per poder-li canviar la llargada de les línies. Vaig encarar el dispositiu amb el llibre físic i vaig cridar: ho veus ara? Ara sí que canvien les línies! I el llibre va fer un silenci tens amb la vaga esperança que, si callava, potser tindria la raó. Vaig seguir fent crits maleint el pas del temps i l'evolució tecnològica inexistent. Després de tanta escridassada el meu sentiment de culpa era gran i amb un intent de reconciliació vaig palpar les pàgines, vaig submergir-me entre les línies del paper rugós i vaig portar-ne l'olor a les meves pupil·les gustatives, transferint tota la saliva i assecant la llengua que es va tornar rugosa i esgrogueïda. El llibre va agafar un to rosat i va començar a desprendre una olor estranya que m'ofegava. Al seu voltant es va alçar un mur fet de marbre blanc mentre jo empal·lidia i sentia com se m'enduria el llom esquerre. Soc de tapa dura, vaig pensar mentre em venia un atac de riure que quedava imprès en línies sobre la meva pell. Em va agafar i em va deixar a l'estanteria per devorar línies i línies de llibres físics i electrònics que fins ara no li havien estat permeses sense pensar en detalls com la seva llargada.

Resposta

I tant que m'agradaria explicar-ho però no ho he fet mai, no tinc discurs ni les idees clares; m'atropellaria amb les paraules:

Per a mi viure és ser feliç. Ser feliç pel fet de ser-ho malgrat totes les circumstàncies, sense voler més del que necessito. I no li veig una relació molt clara amb tenir ambicions o metes. La relació hi és però per a mi no és necessària. D'ambicions en tinc i hi ha èpoques que en són més i d'altres que no en són gaires però no em fan perdre la son. Si hi ha un tema que m'interessa m'hi aboco i si no me n'aparto sense gastar-hi esforços. Suposo que això és ser un egoista. Tampoc vull ser especial ni en tinc ganes. Què vol dir ser únic? Res que m'interessi.

De vegades diria que estic fora del que és més comú. No ho sé. No estic al marge de la societat, segueixo una línia secundària. Més calmada, més solitària potser. Puc passar dies sense tenir la necessitat de relacionar-me amb ningú. Fa anys havia de relacionar-me amb la gent, no perquè ho necessités, sinó perquè aleshores seria un noi estrany. No m'agradava. I ara que soc més gran i sé una mica millor què vull vaig a la meva i faig de més i de menys segons com em senti. I si no estic més sol és perquè he d'anar a comprar o a treballar, les obligacions per mantenir-me. A més a més visc al centre de la ciutat, al costat d'una plaça plena de gom a gom per on passo diversos cops cada dia. No em molesta veure-hi tanta gent ni sentir la seva remor. Ni tampoc la veig estranya quan algunes matinades es troba del tot buida, amb el seu silenci i les fulles i papers que la passegen amb el vent. M'imagino aleshores que la ciutat és morta, que no hi queda ningú més que jo. Hi podria viure?, em pregunto. Segur que sí, em responc. No hi tinc cap mena d'estima a la ciutat i, de fet, podria anar a viure a l'altra punta del món que no hi pensaria. A alguns dels seus habitants com la família o amics segur que sí. Però seria a les persones i no a la ciutat, als seus kilòmetres quadrats. O potser m'enganyo? Trobaria a faltar els seus voltants. No són els paratges més espectaculars ni els més bonics, no són especials ni són únics i potser per ser tan normals m'hi he mimetitzat. He passat hores pels seus camins i boscos escoltant el soroll dels arbres, dels ocells i d'alguns animals que es mouen de pressa entre els arbusts. Sempre que puc hi vaig amb la bicicleta. L'excusa de la bicicleta. De vegades és per cansar-me, per sentir-me actiu; d'altres és per anar a donar una volta per veure algun animal com cabirols, conills, merles o puputs ara a l'estiu. O per fixar-me amb els turons, els arbres o amb tot el conjunt.

L'altre dia pensava que les papallones eren dolentes, que em portaven mala sort. Ho pensava per oblidar que les cames estaven adolorides de tanta pujada que portava sobre la bicicleta. Era estúpid però pensar coses rares em va bé per fer despistar el meu cap quan em diu que pari. Aleshores, de cop i volta, em vaig trobar moltes papallones negres. Feien pampallugues en moure les ales. Va durar pocs segons. Estaven al mig del camí, a terra, i en passar pedalant van començar a volar al meu voltant. Va ser casual, màgic. Vaig pensar que les papallones es reivindicaven, que no eren dolentes. Després d'aquest fet ja no em feien mal les cames i vaig arribar a dalt del castell amb més força de la que m'esperava. Això és viure.

I i II

I - Deixa'm

Deixa'm que et miri per última vegada. Aviat serem estranys i ens saludarem per compromís quan ens creuem per casualitat per aquesta ciutat petita i distreta.
Deixa'm que em fixi amb els teus cabells, ara llargs, ara curts, ara desordenats, ara col·locats un a un amb una perfecció gairebé artificial.
Deixa'm agafar-te la mà amb l'excusa de saludar-te però amb la intenció per sentir el darrer contacte de la teva pell.


II - Promeses quotidianes

Prometo deixar a casa les claus quan en surti i tu no hi siguis.
Prometo oblidar l'olla de macarrons al foc per quedar-me embadalit escoltant cançons del meu grup preferit.
Prometo deixar-me part de la compra al cotxe i tornar al supermercat per comprar-ho una altra vegada.
Prometo anar a comprar quatre vegades seguides i no agafar cap vegada l'ingredient causant de les compres.
Prometo perdre el mòbil pel sofà durant hores el dia que esperi una comunicació de vital importància.
Prometo arribar tard per la culpa de no trobar les claus del cotxe que hauran estat sempre a la vista, al lloc de sempre.
Prometo anar a la platja sense la tovallola.
Prometo deixar-me el pijama vermell a la rentadora i rentar-hi la camisa blanca.
Prometo, i juro que ho faré, que mai deixaré d'equivocar-me.

Ermita

Després d'uns dies de reflexió i recolliment tinc ganes d'agafar el sofà i llençar-lo per la finestra. Un segon.

Aquests dies de reflexió i recolliment han estat acompanyats d'una absència total d'exercici. Les meves forces són escasses i tirant de ronyons ja que ni de braços ni cames podia alçar el sofà m'he fet mal l'esquena. A més a més m'he adonat que no passa per la finestra. Canviant els plans he decidit que el balcó era una millor opció. He baixat a demanar ajuda al veí i m'ha dit que de cap manera m'ajudaria, que tenia el cotxe al carrer sota de l'edifici i, malgrat sigui vell, li té certa estima.
—L'edifici?— he preguntat.
—El cotxe, collons!— És un malparlat i jo sempre li dic que així no farà amics.
—Doncs si no m'ajudes el ratllaré— l'he amenaçat amb un somriure burleta.
—Millor això que quedar-me sense cotxe!— Ha contestat amb la cara vermella. Reconec que el veí, ni que sigui una mica groller, és força intel·ligent. M'ha tancat la porta als morros i he tornat a pujar ranquejant pel mal d'esquena.

Teoria de Forces

Hi ha quatre forces (FC, FR, FE i FA) que regeixen el nostre entorn i es manifesten a distàncies i a escales diferents.
Es basen en la interacció de dues partícules polars. Tot i que no totes les forces utilitzen la polaritat de les partícules de la mateixa manera aquesta és necessària perquè es puguin manifestar. En general les partícules amb polaritats iguals generen força positiva i amb polaritats diferents, negativa.

Força C (FC)
Alta a distàncies molt curtes i es manifesta només si existeix la FAc. És una força molt inestable que en alguns casos pot explotar generant FR d'alta energia i canviar la polaritat d'una de les dues partícules. Si exiteix FE, l'anul·la.

Força R (FR)
Alta a distàncies curtes però no decau si la distància s'allarga. Aquesta força la regeix el temps i no és lineal. Si creix molt, pot generar FAb i FAc.

Força E (FE)
Molt baixa a distàncies curtes. Creix amb proporció a la distància si existeix FAb o FAc. Inverteix la força: a partícules de polaritats iguals la força passa a ser negativa i a diferents, positiva. Decau amb el temps i, segons com, pot generar FR  i, si ja existeix, inverteix el seu valor.

Força A (FA)
Alta a distàncies curtes. Fa decaure la FE a nivells propers a zero. És una força especial que no es detecta fàcilment. Té tres manifestacions diferents:

• Força A inhibida (FAi). No hi ha manifestació de la força aparent. En aquest cas la força anul·la la polaritat de les partícules Si per alguna raó hi ha FC, FR o FE, aquestes també queden anul·lades.
• Força A bàsica (FAb). Quan una partícula interacciona amb la força i l'altra l'anul·la. Genera FR residual.
• Força A completa (FAc). S'anomena Força A completa quan les dues partícules interaccionen amb la força que potencia la polaritat. Quan les dues partícules tenen pols diferents formen un unió d'alta energia però que les forces FC, FR o FE poden arribar a trencar.

Com es pot veure entre totes hi ha relacions però no és fàcil trobar un lligam total. Diuen que al principi una sola força ho regia tot però que amb el temps es van separar formant aquestes quatre. Encara falten anys per poder formular la llei que les uneixi a totes. Algunes hipòtesis recents diuen que potser hi ha una cinquena força, però no està gens clar i s'han de fer molts estudis abans no es pugui arribar a cap conclusió.

Plany

Aleshores desitjaria que algú posés les manes sobre les meves espatlles i em comencés a sacsejar: ‒Para, para!‒ em diria una vegada i una altra a un centímetre de la cara i els seus ulls d'un roig intens es clavarien com dos punyals que no gosaria mirar. I em posaria a cridar i a plorar amb grans sanglots i voldria fer-li una abraçada sentint la força de dos cossos derrotats en una lluita fora del nostra abast.

Fantasmes

Tinc molts esborranys per publicar però no ho faig, alguna força sensata evita que surtin a la llum:

I

De vegades penso que sóc una peça d'un trencaclosques diferent del que m'ha tocat viure. La meva forma no encaixa, ni ara ni mai. Fa anys havia fet esforços terribles per a adoptar la forma correcta que em deixaven esgotat i buit. Ara segueixo el temps sense preocupar-me.


II

M'avorreix la rutina de l'espècie i suposo que com més gran sigui més m'avorrirà. Tinc una por estranya. [...] Quin patró em tocarà viure? Sóc esclau de la meva condició com tota la resta; els meus gens em tenen presoner. Potser algun dia m'allliberaré del cos i aniré a viatjar per l'univers descobrint noves maneres d'entendre la vida satisfent una fam de curiositat que no sé encara com saciar.


III

I si no som capaços de veure la realitat completa? [...] Fantasmes. Mons fantasmals de la nostra realitat fa que el nostre ho sigui de les altres. Partícules similars a les que formen tot el que vivim però amb una lleugera variació que fa que no interactuin amb les nostres, creant realitats separades i a l'hora interposades. Una explicació estranya, difícil de comprovar i per tant poc creïble de la matèria fosca


IV

Vaig somiar que volava, em desplaçava sense problemes per la ciutat des de les altures i saltava des dels terrats dels edificis arribant a terra frenant l'últim segon. No només volava, tenia alguna cosa més que em feia molt poderós. I jo, que no sóc un heroi, feia servir a consciència el meu poder per a fer el mal. Eliminava a qualsevol persona que em pogués fer ombra. Era terrible, era el meu somni i el controlava al meu gust. Veia com s'escapaven de mi allargant la seva agonia i quan els atrapava els agafava i m'enlairava cel amunt per deixar-los caure des d'una distància massa gran per sobreviure. En un acte de compassió a alguns els deia que molt probablement moririen abans de caure a terra d'un atac de cor, que no es preocupessin per convertir-se en pastetes.

Culpable

Surto al carrer cagat de por. Miro endavant sense fer cas a ningú. Intento no creuar cap mirada i si per mala sort passa giro de seguida el cap i el meu cos comença a tremolar. Parlo poc i només quan em pregunten i quan articulo les paraules, monosíl·labs, les cames em fan figa. Quan estic entre un grup de persones busco la manera que cap part del meu cos es toqui amb la d'una altra i, si hi ha un contacte fortuït, aparto la part del cos on hi ha hagut el contacte tan ràpid com puc, demano perdó vàries vegades mentre el meu cor s'accelera i una suor freda s'escampa per la meva pell.

Demano perdó per ser qui sóc i ser com sóc. Demano perdó pel mar d'ignorància on nedo des de que vaig néixer. Demano perdó per demanar perdó i fer d'aquesta demanda còmplice de tots els mals. Demano perdó per tenir por, per no mirar, per no parlar ni expressar-me i per evitar el contacte que tan trobo a faltar.

I si tinc por és perquè dec ser culpable. Quin persona innocent hauria de tenir por? Cap ni una. Perquè la justícia és gran i és sàvia i ens tracta a tots igual. I si un dia em troben mort finalment deixaré de ser esclau de la por i seré, per fi, innocent.

Tempesta d'estiu

I - Persistir

Mantenir-se ferm en una cosa. Quin és el límit? Quin és el moment que la corda es trenca i es deixa de veure el món tal i com es presenta per ser una falsa il·lusió? Vaig deixar que la vida seguís sense mi, abandonant el cos per por a trencar la corda però ell no tenia la força per trencar-la, era una simple carcassa sense forma definida. El meu pensament va seguir amarrat a ella i així seguirà fins que la corda no suporti la tensió.


II - Trenes

Portava dues trenes que queien sobre les espatlles i que sortien d'un gorro que li tapava mitja cara. No la vaig reconèixer fins que vam creuar-nos gairebé fregant els nostres anoracs. No vaig tenir temps a saludar-la ni vaig veure en ella cap esforç per fer-ho. Per altra banda m'hauria semblat estrany que ho hagués fet. O potser sí que em va saludar, però jo, despistat com sempre, no me'n vaig adonar. Aleshores vaig tenir una idea que em va semblar interessant d'escriure però que al final va quedar abandonada com tantes i tantes idees que deixo passar.


III - Tempesta d'estiu

Plou. He obert totes les finestres per escoltar com cauen les gotes. No puc escriure i em quedo absort mirant al carrer. És tranquil i de tant en tant passa algun cotxe o algú que corre a refugiar-se. Els llamps il·luminen el cel i quan arriba el so dels trons em relaxo i em sento tranquil i feliç. No necessito res més.

Ja ha parat de ploure. Se senten els crits de nens jugant a la plaça i algun tro cada vegada més lluny. Torno a mirar al carrer. Em fixo amb dues xemeneies fetes de totxo vermell. Una del segle XIX, alta i esvelta, d'una antiga fàbrica que va desaparèixer fa molts anys i que ara només decora la ciutat tot recordant el seu passat industrial. L'altre, del segle XXI, de la casa del davant, és petita però funcional. Durant l'hivern es pot veure com als vespres treu fum i, si el vent hi ajuda, porta al pis una olor suau de llar de foc.

Món de fades

Acumulo frases dins del meu cap que no sé escriure. Deixo que donin voltes durant dies i dies fins que se'n van a veure món. Frases de les que recordo la seva existència però que ja he oblidat.

Món de fades

Si m'haguessin dit fa uns anys que vivia en un món de fades hauria contestat: -no m'atabaleu, les mentides ja me les dic a mi mateix-. Tota la vida l'he viscut apartat d'una realitat que no podria suportar. I quan l'he vist de ben a prop, alguna força estranya i malèvola me l'ha guardat al fons dels meus records, perduda gairebé per sempre. 

M'expliquen una història que em fa fàstic i ràbia i premo els llavis per no plorar. Me n'havien explicat una part fa força temps però no tenia res a veure. Dins del meu món de fades havia sigut creïble i no vaig fer cap esforç per contrastar-la. Em faig fàstic per no haver vist la realitat, per haver animat a qui no tocava i, sobretot, per, amb un grau molt més baix que espero que algun dia em puguin perdonar, haver fet el mateix. I no consola el fet que jo també ho hagués patit.

Nota: no tinc cap dret a explicar la història. Ni el tindré.
Nota 2: edito. No és ni molt menys el mateix, però el rerefons s'hi acosta.

Lliure

Mous la veu i fas intensa la bellesa. Mostra'm com n'és de fals el somriure a tothora i plora. Plora pel que valores i tens i aparta el cos als somnis que t'imposen. Seràs teva i només per tu. Seré meu i per mi quan m'interessi i la resta del temps no seré de ningú.

Poeta del Mató

Sota una muntanya de paraules mal escrites el nostre poeta, Poeta del Mató, va sobreviure mig ofegat durant mesos. La mort era a punt d'atrapar-lo i pres de l'angoixa i la desesperació va fugir de l'esperança. Va obrir les mans deslliurant-se de la vida i va caure cap a la foscor on ni els sons més primitius havien arribat mai. Envoltat del silenci més absolut va restar ocult de tot i de tothom fins que la paraula primordial va fer-lo buscar per tota la Terra. Dèbil i famolenc van portar-lo a la superfície on, llegint-li el Diccionari de la llengua catalana, van refer les seves forces.

Vida social

Vaig esperar les seves paraules durant mesos. Al principi m'agradava imaginar com serien, un "hola" i prou o una pregunta sobre un tema qualsevol per després començar una conversa on ens preguntàvem què fèiem, com ens anava la vida i de mica en mica ens tornàvem a posar al dia. Tenia moltes ganes de tornar a parlar amb ella. La meva imaginació era pobre i aviat vaig deixar-ho córrer i vaig dedicar-me a esperar.

Ahir vaig rebre el següent missatge:

T'espero dilluns a les vuit del vespre davant la font de la plaça

Vaig respondre de seguida fent notar la meva desesperació:

Vaja, dilluns no em va bé (emoticona de cara trista)

Fred

Cada matí quan em vesteixo no oblido cap peça i ara que és estiu m'abrigo més que cap època de l'any. Són dies on el fred s'escola per la pell, travessa els músculs i amb poques envestides ocupa el moll de l'os. I així que puc em quedo arraulit sota la manta. La seva foscor m'escalfa i em dona confort.

Cor

El meu cor batega lent, la metgessa em va dir que era bradicàrdia i jo ho explico a tothom donant-ne gràcies a l'esport.

El meu cor batega lent. Els dies van passant i a poc a poc es va endurint fent que cada batec necessiti més esforç. Per evitar parar-se abans d'hora va baixant el ritme i així seguirà fins el dia que, dur com una pedra, ja no tindrà força per bategar.

De vegades voldria tornar a confiar, a estimar i a voler ser estimat.

Fatxenda

Avui podria anar a dormir tard. Prefereixo però anar a dormir molt tard malgrat demà m'hauré de llevar d'hora.

Aviat farà deu anys d'un canvi. Un canvi a priori gens transcendental que va ser propiciat per una decisió petita i insignificant que gairebé ningú va notar. No sóc una persona que renegui de l'estil de vestir, tinc el meu que no s'escapa dels cànons preestablerts de la nostra societat. Acostumo a vestir texans blaus i samarretes llises de colors blancs, grisos, negres i blau fosc. D'allò més avorrit. És una qüestió pràctica on tot combina amb tot. Fa més o menys deu anys vaig decidir deixar de portar peces tipus polo, o samarreta amb coll. També vaig deixar de portar camises amb l'excepció dels concerts i actuacions i dies assenyalats (per no faltar el respecte a la gent, per no haver de donar explicacions, per simplicitat, perquè és elegant, ...). Decisions sense importància que em fan la vida fàcil, eliminant la part supèrflua del meu dia a dia. Portar polo o portar camisa no és dolent ni bo. Hi ha a qui els agrada i sempre en porten. És tan lícit com no portar-ne i mai m'he discutit amb ningú sobre aquest tema, seria absurd.

L'altre dia vestia una camisa blanca. Vaig mirar després les fotos i els vídeos que entre tots vam capturar i, com tothom fa, vaig fixar-me amb mi mateix. La persona que vaig veure no em va agradar gens: un fatxenda amb camisa cenyida entrada en uns pantalons texans estrets i un cinturó de pell marró força vistós. Una mà aguantava un got de cervesa i l'altra tenia el dit gros dins la butxaca deixant caure la resta de dits per fora. Els colzes apartats del cos i les cames separades, no massa, el suficient per donar una imatge de supèrbia. I no parlaré de les sabates, ni del pentinat, ni la barba ni les ulleres; seria omplir el text de detalls innecessaris. No em va agradar, vaig sentir menyspreu cap a aquella persona. Era jo. Jo era un fatxenda, és a dir, sóc un fatxenda. He comentat mai que voldria ser invisible?


I ara una cosa completament diferent:

Si tota la gent sabés com de bonic és caminar pel carrer tot gaudint del voltant, buscant detalls que alegren cada pas, i, creu-me, sempre n'hi ha; si tota la gent sabés com de bonic és creuar-se amb coneguts i vells amics i parar-se i saludar-se si fa falta o simplement dir un adéu amb un somriure, el món seria millor. Sóc un sentimentalista, ho reconec.

Esperança

No volia gran cosa, només la seva amistat. Suposo que era demanar l'impossible. Jo, que estic sempre escapant-me de tothom, i ella, que va pensar que li demanaria quelcom més que l'amistat, al final som coneguts i prou. A mi per una banda em sap greu perquè tenia l'esperança que podria explicar-li les meves inquietuds, els meus problemes o els meus moments feliços i perquè tenia ganes de poder-la escoltar. Però per l'altra banda, per la meva pròpia llibertat, estic content.

Dia de merda

Avui la por per l'accés de feina m'ha abraçat amb tota la seva força. Ha aparegut de sobte i, com sempre, no estava atent i m'ha agafat a contra peu. Tot és molt fàcil quan es veu des de la distància. Ja fa unes setmanes que m'avisava que vindria però jo no en feia cas. Em sentia força abatut, cansat i sobretot malhumorat. M'he obligat a anar a la piscina. Mentre caminava pensava amb diversos problemes que he tingut últimament. Escoltava música a tot drap d'un grup alemany que m'apassiona per calmar-me una mica però sentia odi dins meu. Tenia ganes de barallar-me amb algú.

En un primer moment hi havia retencions als carrils. He mirat l'hora estranyat per veure-hi tanta gent. Havia arribat deu minuts abans i no he marxat pas més d'hora del normal. L'única explicació és que he fet el camí gairebé corrents. I pot ben ser. He començat a nedar al ritme dels companys de carril i per sort en pocs minuts han plegat i me l'han deixat per a mi sol. M'he posat a córrer com un boig tot buscant cansar-me fins que el meu cos no pogués més. Cinquanta minuts més tard, satisfet, que no cansat, he sortit de la piscina. Ja no pensava en la merda de dia, en els problemes ni en l'odi. Tenia la ment alliberada.

Caminant de tornada, quan he passat pel costat dels Mossos, un nen m'ha preguntat on era l'estació de tren. "Just a l'altra banda de la ciutat", he pensat. Li he indicat el camí més fàcil i que si volia agafar el tren hauria de córrer, he afegit. He pensat que el podria acompanyar un tros ja que no varia pas el meu recorregut. Pocs metres més endavant el nen estava parat preguntat a un grup que sortia d'un bar com arribar a l'estació. L'he cridat i li he dit que em seguís, que seria més fàcil. Hem anat junts fins que jo ja m'he desviat per arribar al pis. Ara ell només havia de caminar recte i es trobaria l'estació al davant. M'ha ensenyat els canells: "La policia m'ha agafat per aquí i ara em fan mal". M'ha dit que tenia maria i haixix per vendre i que per això havia acabat als Mossos. Un nen. M'ha dit també que vivia com podia a Barcelona, i que els seus pares l'estovarien quan el veiessin. Per curiós que sigui m'ho ha explicat rient. Li he preguntat si tornaria vendre maria. "Clar, així que en torni a tenir en tornaré a vendre".

Tenia la ment tan alliberada que no m'he fet cap judici si sobre la vida del nen era una merda, de si vendre droga és il·legal ni del fet que hagi sortit tot sol de comissaria per anar a buscar el tren en una ciutat que no coneixia. Tampoc m'he preguntat si la història que m'explicava era veritat, per a mi era correcte.

Divisió d'honor

Escolto sense voler part d'una conversa d'un nen que li comenta a la seva germana gran que li agradaria moltíssim poder viure en aquelles cases perquè la plaça del davant és molt maca. Ella contesta que no pensi aquestes coses que mai podran viure-hi.

Me'ls miro i em puc imaginar la precarietat de la seva vida. Jo tampoc tindré l'oportunitat de poder-hi viure. Estic a punt de dir-los-ho però callo i segueixo carrer amunt. Els hauria dit que imaginar també és divertit i que de tant en tant és necessari. Tampoc els hauria inflat de falses esperances; des del seu naixement que tenen una estigma que no els deixarà prosperar i, si ho intenten, part de la societat intentarà aixafar-los. Hi ha ciutadans de primera i n'hi ha de segona i també de la resta de divisions que intentem oblidar tan ràpid com deixem de veure'ls.

Quatre punts

I - Potser per tu

Si et pogués dir
com em perdo dins dels teus ulls foscos, mig clucs,
com el teu somriure m'activa el cor d'una manera insòlita i
com em maregen els teus cabells quan deixes que volin

Si et pogués dir
que els teus llavis, tan fins, m'aporten la calma que em falta
que el teu cos em transporta a un món fantàstic i
que perdo la respiració quan sento la teva veu

seria un covard,
seria un monstre i
pel nostre bé,
bonica,
no hauria d'existir.

(sí, és una merda, però tampoc en sé més)


II - Fum

El fill de puta del veí fuma i no puc ventilar el pis perquè puja la pudor de tabac. Jo què sé com funcionen els corrents d'aire, però si obro les finestres tot el fum hi entra. És fastigós.


III - Desig

Hi ha moments que desitjaria desaparèixer de la vista de tothom. Faria la meva vida senzilla, apartada d'una societat que no suporto. Viuria, si fos possible, sense ningú, sense molestar, sense res. Sé que aquest punt xoca frontalment amb el primer, però entre el que jo vull, el que jo sento i el que la resta vol de mi i el que sent de mi hi ha una distància tan gran que prefereixo viure en un món aïllat, amb ple coneixement de mi mateix.


IV - Caos

Obro la porta. Sabates per tot arreu, roba escampada al sofà, a les cadires i a la taula, llibres sobre la roba, plats per rentar, les bicicletes al mig que no em deixen passar, el llit fet, cubs desfets, armaris oberts... Caos màxim a casa, caos que en vint minuts s'haurà esvaït. És, doncs, un caos pobre i poc reeixit.

Coratge

Número 1

- La por crea incertesa
- La por mata la comunicació
- La por genera timidesa
- La por et fa irritable

Podria sembla un post sobre la vida i la filosofia del dia a dia. Doncs res més lluny de la realitat. Parla de la meva feina i del que estava estudiant ara mateix. I com que m'ha sorprès he pensat que seria bo deixar-ho apuntat per aquí.


Número 2

He hagut de marxar corrents. M'he sentit atabalat i gairebé he arrencat a córrer. Mentre marxava desitjava ser invisible i en certa manera ja ho era però em sentia observat. Una sensació sense fonament però que em feia accelerar el pas i fins que no he creuat al carrer principal perdent-me entre la gent no m'he sentit alliberat. Després, mentre comprava i em fixava només amb la llista i els productes que posava a la cistella, he pensat que el meu interès per la resta de les persones era pràcticament nul. La meva independència és gran, molt gran.


Número 3

De vegades em venen al cap preguntes que no goso fer. Avui, abans d'entrar al pis, al migdia, m'he preguntat: morir d’una malaltia autoimunitària podria ser considerat un suïcidi? És un tabú? Tinc dret a fer aquestes preguntes?


Número 4

La vida canvia constantment i per no quedar-me enrere jo ja vaig fent. Un dels canvis recents a la meva vida que més m'agraden és la nova hora de sopar; no tots els canvis han de ser transcendentals. Des de fa uns mesos sopo entre les set i les vuit del vespre. Després tinc temps d'anar a la piscina, estudiar o anar a activitats culturals. I puc anar a dormir a una hora prudent que em permet dormir una mica més de vuit hores. Quan ho comento sempre surt la paraula obligacions. No ho comento perquè la gent se sumi a l'horari. A mi em va bé. A mi m'agrada. A mi me la bufa la resta. Vaja, això ja ho havia dit.

Apunts perduts, memòria de peix

Doncs he perdut els apunts per aquesta entrada i no recordo què volia dir. Així doncs, amb la llibertat que m'ha estat atorgada, escriuré el que tingui temps d'escriure mentre el meu cap va pensant:

Per què sempre em ve al cap la paraula cadira? Estic un. He girat el cap i he mirat cap al balcó. Una bandera vola alegre a l'edifici del davant. Es mou i em despista. De vegades tanco totes les persianes perquè el seu moviment no em despisti. Ara mateix em molesta. La veig tota l'estona de reüll. El soroll de la nevera creix amb proporció a l'augment de la temperatura interna del pis. A l'hivern, quan aquest arriba als vint-i-cinc graus o més hi ha un sorollam que em deixa eixordat. Ara que ve l'estiu posaré l'aire condicionat a màxima potència i els disset graus del pis faran que la nevera resti silenciosa durant una bona temporada. Oh! Quin malbaratament dels recursos! Fora! Fora. Tinc un cub. Tornant enrere veig com s'ha perdut la força de "fora". Tinc un cub sobre la taula. És de colors i em molesta, com el moviment de la bandera. M'arrenquen del focus d'atenció. Publicar o no publicar. Crec que ho deixaré aquí. Les paraules queden travades com la porta de l'entrada del pis quan hi ha humitat. I amb penes i treballs puc entrar-hi. Fa uns mesos no vaig poder-ne sortir. No vaig poder anar a treballar. I quina excusa vaig donar? Doncs una ben realista. Havia d'ajudar el veí a fer trasllat, que passava del primer segona al tercer primera. Si tu vius en un bloc de dues plantes, em van replicar. Vaja, vaig contestar, ara sí que m'heu ben enganxat, com la porta. I així vaig poder explicar la veritable situació on em trobava. L'endemà vaig anar a firmar els papers de l'acomiadament i en poques setmanes vaig trobar feina que es fa via teletreball. Prou.

Sortides amb bicicleta

Estudi dels virus: Es confirma que cada humà, així com la resta d'éssers vius, és un exèrcit de virus treballant en sincronia. El virus és un paràsit sofisticat que va arribar a la terra fa prop de quatre mil milions d'anys amb un fi específic que, de moment, desconeixem.

Ahir estava pujant una rampa amb la bicicleta sentint-me feliç i pensant que per ser un exèrcit de virus la meva contribució a la Terra era ben pobre. M'ho estava passant molt bé, no molestava a ningú ni tampoc aportava res. El meu egoisme feia que el sentit de la meva existència es reduís a la rampa, a la bicicleta i a mi. Davant d'aquesta gran revelació vaig adonar-me que el fet de ser un exèrcit de virus treballant en sincronia era un absolut despropòsit. Vaig seguir pedalant amunt sense pensar més en aquest tema.

Més tard, en una de les baixades, vaig pensar: jo no sóc una persona que escrigui bé, faig faltes d'ortografia i gramaticals i escric frases sense sentit i amb una coherència dubtosa. Però, tot i això, quan alguna vegada m'havia sentit atret per una persona i, parlant amb ella via comunicació escrita, aquesta feia alguna falta greu, el fil d'atracció es trencava i per sempre més, fes l'esforç que fes, quan li mirava la cara només podia veure la paraula discordant.

La llibertat del solitari

Era avorrit i callat. No es deixava veure gaire sovint, sempre estava treballant. Caminava a pas lleuger i saludava amb un adéu tímid i ràpid. Vestia amb colors apagats i rares vegades regalava un somriure.

Tenia per tota la casa joguines i la vida la vivia amb una passió que la resta del món no entenia. Li agradaven els colors vius, les històries de mons fantàstics i es podia distreure amb una fulla seca descobrint el seu cruixit entremig d'un camp de flors. Caminava saltant i arrossegava els peus per aixecar pols de terra amb la seguretat que ningú el jutjaria.