Quan vaig obrir la primera porta del conservatori, darrere meu, es va colar una noia que em va donar les gràcies per aquest gest tan gentil. Em vaig sentir com un senyor del segle passat, amb unes maneres antiquades i d'una època plena de desequilibris en qüestions de gènere.
L'entrada té dues portes. Sempre ha tingut dues portes i ara que hi penso sembla ben absurd. Deu ser per un tema d'eficiència energètica. Quan era petit, una de les portes, crec que la de l'exterior, era tan pesada que m'era impossible d'obrir. A mesura que vaig anar creixent, la meva força em va permetre obrir-la, però ho feia amb tanta empenta que, el dia que la van canviar, en empènyer-la amb la mateixa energia, es va obrir de cop i va rebotar contra la paret amb un gran espetec. Me la vaig mirar un moment assegurant-me que no s'havia trencat res i en entrar tenia la conserge rient pel meu espectacle. Suposo que no era el primer que li passava.
A la segona porta, conscient de la meva actuació, vaig imaginar que la tancava abans que la noia passés i que, des del vidre, em mirava i valorava poder-la obrir per si sola. Però la vaig aguantar i ella va passar pel meu davant regalant-me un somriure que em va fondre.
Vaig córrer cap a la sala d'assaig, esperant veure tothom assegut, acceptant la vergonya de passar davant de tothom, amb el director amb els braços alçats esperant resignat que segués a la meva cadira. Per sort, ni les cadires estaven posades i, a contracor, vaig ajudar a col·locar-les. Suposo que és el càstig que toca quan un arriba massa d'hora. No era massa d'hora, feia deu minuts tard, com sempre, per evitar aquest treball desinteressat, que fàcil seria que cadascú es posés la seva cadira. El director, ni hi era. I així que vaig acabar de posar les cadires a les sopranos, va entrar la noia a la sala i va seure en una d'elles mirant-me divertida. I em va donar les gràcies una altra vegada, agraïda. Vaig pensar que li hauria pogut de demanar que s'aixequés, prendre-li la cadira i tornar-la a la pila. No ho vaig fer, em vaig quedar embadalit. Posant-me vermell, vaig assentir i vaig continuar amb les de les contralts.
Durant l'assaig ella m'anava mirant de tant en tant i jo vaig intentar fer com si res. Què esperava ella de mi? Jo no havia volgut ser amable, havia anat així, per casualitat. I en acabar l'assaig, quan anava a recollir les cadires, ella va venir cap a mi i em diu: —no et preocupis, ja ho faig jo—. I amb un nus a la gola, vaig fugir corrents del conservatori, obrint les portes amb una empenta innecessària.
No fa falta dir que vaig enamorar-me d'ella com si fos el primer amor de la meva vida, immens i inabastable. I ja fa dies d'això. No l'he tornat a veure, però ara visc inquiet.
