dimarts, 28 d’abril del 2020

Nota de poca importància

Re b


Per seguir amb la discriminació d'aquesta nota i que la seva entrada quedi eclipsada, deixo per escrit una reflexió que he tingut aquest vespre:

Del meu passat consumista, l'última compra que vaig fer va ser un aparell de neteja. Vint-i-pocs euros que em va costar, no res de l'altre món. Per causes que no puc controlar, encara no l'he estrenat i, per ser una compra del tot innecessària, l'havia oblidat. Jo que pensava que era un ésser suprem, tocat pel coneixement de saber estar, de tenir control absolut dels meus impulsos, veig que just a finals de febrer, encara els deixava campar amb total llibertat. Suposo, doncs, que el meu cos traïdor seguirà atemptant contra els interessos d'una ment dèbil que no sap mantenir la pròpia autoritat.

dijous, 23 d’abril del 2020

Noia a la finestra

La meva aportació a Relats conjunts:


Ella, executiva d'una gran empresa, es desviu per treballar. Ell, comercial, volta pel país buscant nous clients. Un bloc, el d'ella, té vistes a la serralada. L'altre bloc, el d'ell, té vistes al mar. Entremig, un carrer estret on els dos edificis gairebé es toquen.

Durant el dia, ell, esperant que la seva parella torni de treballar, des de la finestra, contempla la serralada i ella, esperant que la seva parella torni de visitar nous clients, des de la finestra, contempla el mar. Decideixen, un dia, sense saber res l'un de l'altre, mirar per la finestra del carrer estret. Es troben mirant-se de fit a fit. De tan a la vora que són, ell i ella, si estiressin el braç, es podrien fregar les puntes dels dits i, sense dir-se res, l'estiren. D'aquesta manera passen el dia, estirant el braç per la finestra, per matar l'avorriment. Fregar-se els dits, aviat, perd tota la gràcia i, just l'endemà, s'ho diuen. Ella pregunta si pot venir a veure la serralada i ell pregunta si pot venir a veure el mar. I així es fan amants. Del matí al vespre, un dia ell va a veure el mar, l'endemà ella va a veure la serralada.

dimecres, 22 d’abril del 2020

Camí cap a casa

Anit vaig tenir un somni. Semblava una tarda d'estiu i anava caminant direcció cap a casa. Al carrer hi havia grans aglomeracions. Però no eren aglomeracions normals, eren files interminables i atapeïdes que no sé per quina raó estaven formades. A mi em molestava. Les creuava sense mirar a ningú, intentant, així, no reconèixer cap cara. Aleshores m'allunyava cap a carrers secundaris i em trobava persones que em parlaven i jo no volia dir res però intentava ser amable i els responia. I per no trobar-me a ningú, en lloc d'acostar-me cap a casa, anava a buscar cada vegada carrers més perduts, carrers que la majoria d'habitants de la ciutat mai hi posarà els peus. A la fi aconseguia arribar en una zona inhòspita, plena d'edificis en ruïnes. Estava sol i em sentia prou tranquil per emprendre el camí cap a casa. De cop em topava amb una petita plaça de forma irregular que tenia cases antigues. No l'havia vist mai i em va semblar que era el paradís. Tota ella estava coberta de plantes i d'una molsa estranya. Era una plaça de color verd sobre pedra groga i gastada, amb un silenci absolut i una calidesa que m'atreia. M'hi hauria quedat a viure però havia de continuar el camí. Ja més a prop de casa, travessant el nucli antic, els carrers i les places estaven plenes de cadires, totes ben col·locades, esperant, buides, algun gran acte multitudinari que es faria a la nit. Jo no en volia saber res, volia arribar al meu pis.

dilluns, 20 d’abril del 2020

La coherència

I: Exposició

Prefereixo les històries que acaben malament o fins i tot les històries estroncades que deixen obert el seu final perquè la majoria tenen un final feliç, un final que tothom espera. Amb totes elles ja no és saber com acabarà sinó com s'ho farà el bé per guanyar el mal o com acabarà tot ben lligat. I a mi, i segur que no soc l'únic, de vegades, m'avorreixen.


II: Correcció

Vaig llegir un llibre ja fa temps que, des de la pàgina u, vaig voler que tot s'arreglés, que el guanyés al mal. Ho vaig desitjar amb totes les forces i, a mesura que m'acostava al final, l'angoixa perquè passés, amplificada per la brutalitat de la història, no va parar d'augmentar. Vaig devorar el llibre sentint la por, el neguit i el fàstic dels personatges. El cor se'm disparava per culpa dels esdeveniments de la història i jo, sense voler-ho, des de la seguretat del meu pis, la major part del temps vaig transformar-me en un personatge més, perdut i desemparat. No sé com m'hauria deixat si la història hagués acabat malament. Suposo que hauria odiat el llibre. Per sort, va ser un dels llibres, malgrat la seva cruesa, que més m'han agradat.

divendres, 17 d’abril del 2020

Estava llegint i he pensat, el bloc de notes necessita un text de farciment

Aquesta entrada és de farciment. No totes les entrades han de tenir un contingut amb sentit o alguna conclusió o el que sigui, aquesta només serveix per omplir el bloc de notes. Quin sentit té? Et preguntaràs amb criteri. Bona pregunta. Jo també me la faig. No podria ser que tu tinguessis criteri i jo no. O dic que també em faig la pregunta per no quedar malament? No ho saps, no ho pots saber. Potser estic mentint deliberadament per amagar aquesta flaquesa. Que dura que és la vida quan s'ha d'amagar alguna cosa. Jo, per exemple, no tinc criteri. Merda, ja ho he dit. Oblida-ho. Jo, per exemple, no amago res, però, i tu? Podria ser que ni t'hagis fet la pregunta "Quin sentit té?", i això voldria dir que no tens criteri. Però saps molt bé, o hauries de saber molt bé, que jo no tinc ni idea si en tens o no. Jo escric. Tu llegeixes. En moments temporals diferents, però mai abans que jo, que quedi clar. Després entraré en aquest tema. Com que no puc saber si tens criteri potser ho estàs amagant i ara dius que en tens. Amagues aquesta flaquesa i sempre has de viure intentant no ser descobert, mesurant els gests i les paraules, en una angoixa que corromp l'ànima i esgota el cos. Duríssim.

Com que dic que tinc honor, parlaré del tema que he promès. Suposo i, si tens criteri, asseguro, no m'enganyis, que t'has preguntat, per què mai abans que jo?, i que, a més a més, t'has resolt la pregunta però, com que em ve de gust, donaré la meva resposta, del tot innecessària perquè tu també la saps. Maleïda frase. La idea és que jo ho estic escrivint abans que ho llegeixis. I la culpa la té aquesta línia temporal que seguim les formes de vida complexes del món macroscòpic. Aquesta línia ens permet creure que les nostres decisions són genuïnes, lliures. Si algú pogués llegir aquest text, per exemple, el dia 16 d'abril de 2020, un dia abans que ho estigui escrivint, aleshores la meva llibertat seria una simple il·lusió. I la teva també. La nostra. Viuríem en un món definit i amb un final ja conegut. Llegir aquest text, no tindria sentit. Escriure aquest text no tindria sentit.

dimarts, 14 d’abril del 2020

Nostàlgia

Avui he rebut un correu electrònic que m'ha deixat força descol·locat. No era propaganda, era d'una persona coneguda. He pensat. Encara s'envien correus? Aleshores he llegit el cos del correu i era una cadena de missatges. Estava mirant el correu pel telèfon. Me l'he mirat bé. Sí, era el de sempre. He mirat el dia que marcava. 14 d'abril, 2020. Tal com esperava. He anat al portàtil que, aparentment, era el mateix que tenia ahir. He mirat el dia. Dimarts, 14 d'abril de 2020. Tot correcte. He obert un navegador. A la barra he escrit: Quin dia és avui?. He obert el primer resultat que ha sortit i he mirat la data. 18 de juliol de 2009. Ara ja tenia sentit. M'havia transportat a la primera dècada del segle XXI. Per això he rebut un correu, per això el correu era d'una cadena de missatges. En aquests dies tan estranys, tot és possible. M'ha recordat a les cartes que s'enviaven, amb el seu cost corresponent pel paper, el sobre i el segell, abans que existís internet o aquest fos accessible a la majoria.

I de què tractava la cadena de missatges? D'enviar poemes. El Poeta del Mató se sentia radiant. —Per fi podré sortir d'aquest bloc de notes!— I jo: —De cap manera sortiràs d'aquestes quatre parets!— Encara que em feia força mandra he enviat un poema d'un autor conegut, perquè sí, perquè no tinc cap dret a trencar la cadena, que ho faci algú altre. Però, ai las, tenia ganes d'escriure aquesta expressió, el Poeta del Mató, en un últim moment s'ha colat i ha deixat també aquest poema:

La teva veu

La teva veu em fon el cor i m'adorm amb un somriure.
És suau i melòdica, d'una calidesa
que embolcalla i reconforta.
No menjo, no bec, no respiro; no em cal.
I la pell s'enganxa als ossos
i els ulls s'enfonsen i desapareixen.
El vent enlaira un cos fet a bocins
que es confon amb el teu so, sempre transparent.

Poeta del Mató

Notes:
Aquest poema ja l'havia deixat per aquí però ha canviat tant que no té res a veure.
Parla, si no està prou clar, de la mort i de com el poeta s'hi deixa caure als seus braços.
Si he de ser sincer, crec que és una merda de poema però què hi farem…

dilluns, 13 d’abril del 2020

Angoixa

El dia-a-dia se t'emportarà com una riuada i oblidaràs allò que de debò t'interessa, deixaràs de ser lliure del teu temps perquè la societat demanarà que gastis el temps per ella, el món tornarà a ser caòtic i sorollós i perdràs aquesta calma que t'ha permès, per unes setmanes, viure amb una plenitud que et semblava impossible.

dijous, 9 d’abril del 2020

Sensible

Mentre escolto les variacions Goldberg interpretades per Glenn Gould, em venen ganes d'escriure. Però és mentida, no tinc ganes d'escriure. I, si he de ser franc, estic escoltant la banda sonora de la pel·lícula From up on Poppy Hill. Però no ho puc dir, he de fer veure que tinc un nivell cultural alt i escolto Bach una vigília d'un dia festiu.

Aquests dies estic sensible, no tinc ni idea per què ho he escrit, a veure què en surt.

No soc dels que llegeix gaires notícies i podria ser un dels meus punts flacs; em perdo bona part de la informació del voltant. I també pot ser que em quedi, algun dia, sense opinió. O ja no en tinc? Aquests dies, però, com qui no vol la cosa, llegeixo alguna notícia. I aquesta sensibilitat que porto no em permet arribar fins al final de la majoria dels articles. Em poso nerviós i he de deixar de llegir. Què costa corregir-los? Estan ple de faltes, frases mal construïdes o repeticions innecessàries. El vocabulari és pobre, s'utilitzen una vegada i una altra les mateixes expressions i tinc la sensació que no hi ha cap amor per la llengua que utilitzen. On queda el respecte?

I jo, un simple mortal, critico sense predicar amb l'exemple. Faig faltes i construeixo frases estranyes i inconnexes. Els meus texts sovint perden la coherència i repeteixo els mateixos recursos, dia sí, dia també. A més a més, puntuo com em plau. Però hi ha una diferència bastant important: això és un bloc de notes que no té cap rellevància. Un diari informa, crea opinió i, encara que no ho vulgui, fa de referent en l'escriptura.

Bah! Tot això és mentida. No fan faltes els diaris, que per això existeixen els correctors automàtics. L'única queixa que tinc és aquest ús continuat dels diacrítics obsolets. A partir de quin dia serà considerat una falta? Quan es farà la normativa que els eliminarà del tot?

Quanta sensibilitat.

dilluns, 6 d’abril del 2020

Croquetes

Avui he fet croquetes. Saps que no és fàcil per a mi. La carn, la ceba, el fregit... És un esforç que em supera.

Va, no sé per què m'enganyo. No n'he fet pas. Quan n'anava a fer n'han tret de congelades. No sé d'on. Sempre hi ha alguna croqueta congelada preparada perquè no en pugui donar. De vegades penso que ningú vol les meves croquetes. I, és clar, per què n'hauria de voler dels altres? Si he de ser sincer, agraeixo molt que me'n donin però no de les congelades, de les de veritat. Tampoc tinc aquesta sort, què hi farem. L'any passat en vaig donar i reconec que em va fer feliç fer-les i repartir-les. Però d'això ja fa molt temps. Tot això ve perquè l'altre dia me'n van demanar. M'ho vaig creure i també en vaig demanar. Que il·lús que soc. Ningú em demana croquetes, ni recordo l'última vegada que algú ho va fer. El que volia era una recepta de bunyols però, és clar, demanar una recepta de bunyols directament mai queda bé. O sigui que va fer veure que volia croquetes. Ah, ja sé què estàs pensant, no me'n faré per a mi sol, no serveix per res. Jo, les croquetes, les cuino per compartir.

diumenge, 5 d’abril del 2020

Un dia del meu cap de setmana

Dissabte

Entre les onze i les dotze del migdia. Em desperto. Miro l'hora. Romancejo al llit una bona estona. M'aixeco. Em vesteixo amb roba d'esport. Començo a preparar el dinar. Normalment és un àpat més elaborat que el d'entre setmana i em requereix més temps. Mentre es va cuinant aprofito per netejar la roba, passar l'escombra pel pis i ventilar-lo bé. També li acabo passant la baieta si veig que el terra està molt brut. Es fan les dues o quarts de tres. Dino. Després de dinar llegeixo una estona. Entre les quatre i quarts de cinc. Em vesteixo amb roba de ciclisme. Bec força aigua. Busco alguna sèrie i pujo dalt de la bicicleta i m'hi estic una hora, potser una mica més. Suat i força cansat torno a beure aigua. Em dutxo. No em poso el xandall vell, l'he rentat i encara s'eixuga. Em torno a posar la roba que portava abans. Bereno iogurt amb cereals o codonyat amb formatge. Preparo una massa per fer-me una pizza si em ve de gust menjar pizza. Si no em ve de gust, salto al següent pas. Llegeixo o escric fins quarts de vuit, les vuit. Si no em ve de gust pizza, em faig una massa per fer burritos o per fer-me gyozas o algun menjar estranger. M'estic a la cuina mentre vaig preparant el menjar. Sempre se'm fa tard i embruto molts estris. Les deu, o quarts d'onze. Davant de la tele em poso a sopar. Busco alguna pel·lícula i sopo mirant la pel·lícula. Si la pel·lícula m'interessa, l'acabo, si m'avorreix, paro i escric una estona o vaig al llit.

Diumenge

Entre les onze i les dotze del migdia. Em desperto. Miro l'hora. Romancejo al llit una bona estona. M'aixeco. Em vesteixo amb roba d'esport. És còmode, ràpida de posar. Començo a preparar el dinar. Normalment és un àpat més elaborat que el d'entre setmana i em requereix més temps. Mentre es va cuinant perdo el temps. Miro notícies o vídeos absurds. Avui però he canviat els llençols del llit. Bé, posar i treure'ls de la rentadora i posar-ne de nets al llit no és una feina gaire esgotadora ni que requereixi gaire temps, per tant he tingut temps de mirar notícies i estadístiques de contagiats, morts i supervivents de la pandèmia. També he mirat un vídeo de matemàtiques que explicaven com trobar un radi d'una semicircumferència entaforada dins d'un triangle rectangle. Ah, i un resum de pel·lícules del Chuck Norris. Millor el resum que les pel·lícules. Les dues. Dino. Després de dinar llegeixo una estona. Entre les quatre i quarts de cinc. Em vesteixo amb roba de ciclisme. Bec força aigua. Busco alguna sèrie i pujo dalt de la bicicleta i m'hi estic una hora, potser una mica més. Suat i força cansat torno a beure aigua. Em dutxo. Em torno a posar la roba que portava abans. Bereno. Un iogurt o fruita. Sis de la tarda. Escric o llegeixo fins a les vuit. Sopo alguna cosa suau. Sopa o un tall de peix. Hauria de menjar més però sempre menjo poc els diumenges, ja em passava quan el món es regia amb una normalitat diferent. Llegeixo una estona més. Les onze. Vaig al llit.


Com es pot veure, dormo moltes hores. El meu cos ho aguanta i jo no li diré pas que no i, a més a més, aprofito que no puc sortir a fer rutes amb bicicleta per dormir. També llegeixo molt. Trobava faltar llegir tant. Crec que no ho feia des dels setze anys, quan vaig començar a treballar als estius i ja no vaig tenir tant de temps per passar-me hores llegint. També he deixat molt de banda el telèfon mòbil. El tinc sempre en silenci i a l'habitació. El miro al matí, al migdia un moment i al vespre un moment més. M'allibera no tenir-lo al damunt. Si algú em pregunta alguna cosa, ha d'esperar.

He obviat explicar algunes accions com ara videotrucades o situacions fisiològiques de qualsevol  ésser viu, però, més o menys, així passo aquests caps de setmana. No tinc temps per avorrir-me, però tampoc és que els visqui amb gaire intensitat. Ni ho vull.
Creative Commons License