Llibertat

Escrit per Peix - dijous, 28 de juny de 2018

Si pogués trobar el tronc que fa tants anys vaig perdre saltaria per les muntanyes gelades, volaria entre les valls i et faria ballar. Les parets altes de formigó serien flors a la vora del camí i la nit correspondria a les estrelles.

Vaig trencar la línia del somni i ara visc perdut sense conèixer la realitat. Quines imatges són certes? Unes i altres es barregen i em maregen.

Vull dir t'estimo i ser lliure quan t'ho digui.

Continua llegint...

 

Bicicleta, natura i jo

Escrit per Peix - dilluns, 25 de juny de 2018

Anar a dormir quan s'ha post el sol tot escoltant els petards de la plaça. Anar a dormir amb unes ganes boges que torni a sortir. Llevar-se amb els seus primers raigs i els crits d'agonia d'un cos que desitja quedar-se al llit fins al migdia. Sortir al carrer i envoltar-se del silenci d'una ciutat que descansa la revetlla. Pujar sobre la bicicleta i viure cinc hores al seu damunt envoltat de natura.

Felicitat: f. [LC] [FS] Estat de l’ànim plenament satisfet. Bicicleta, natura.

I jo.

Només tenia una preocupació que em venia de tant en tant, només quan el camí era prou senzill per permetre que el meu cap viatgés cap a altres bandes: Una decisió a prendre.

Fent ús del mateix mètode de les sortides amb bicicleta cap a cap lloc en concret on el camí es construeix a cada pedalada formant un recorregut únic, vaig deixar que la decisió es construís de la mateixa manera. I sense fer cap mena d'esforç la decisió va prendre forma a mesura que els kilòmetres anaven passant.

Podries pensar que era una decisió cabdal a la meva vida. Doncs resulta que no massa. Era decidir a on anava de viatge. Les meves preocupacions, com pots veure, són del tot intranscendents.

Continua llegint...

 

Riu

Escrit per Peix - dimarts, 19 de juny de 2018

El riu baixa desbocat des de les fonts de les muntanyes. Per allà on passa arrossega arbres, roques, ponts i bestiar. L'embassament calma durant una estona un cabal desmesurat. Després de saltar la presa, el riu afronta una etapa més plàcida malgrat les inundacions de camps i pobles que deixa al seu pas. Al final s'ajunta amb un altre riu que, indiferent al seu curs, alegra amb aigua fresca un afluent marcat per una gran destrucció.


I ara una cosa completament diferent?

On t'havies posat? Quant t'he vist he patit un micro-atac-de-cor. Un dia d'aquests t'hauria de preguntar si vols venir a prendre una copa amb mi. Però és que sóc tan estrany... No sabria què demanar. No voldria prendre ni alcohol ni cap refresc que porta massa sucre. Un te? O unes herbes... potser unes herbes sí. I si no t'agraden? I si vols fer un gelat? I si volguessis anar d'excursió per aquí a la vora? Per a mi seria la millor opció ja que no hauria de prendre res. I si em dius que no? Ho veus? Penso tant que estic condemnat.

Continua llegint...

 

Més u, zero zero tres tres

Category: Escrit per Peix - dissabte, 9 de juny de 2018

Suposo que serà llarg. No espero que ningú s'ho llegeixi, ho faig per a mi. Per a mi i amb la vaga esperança que amb el temps agafi sentit.

Seguint amb el preàmbul, aquest any vaig tard, dotze dies tard. El dia setze del mes passat vaig sortir corrents de la feina, vaig posar-me la indumentària de ciclista i vaig anar a fer una volta curta cap a un petit turó, muntanya, prop d'on visc. Estrenava canvis a la bicicleta i estava entusiasmat, vaig passar per pistes i corriols abans de fer front a una pujada curta però intensa que em feia cert respecte. Em sentia força cansat de tot el dia a la feina, no tenia el cap fresc que tinc quan surto els matins i notava que bicicleta i jo no anàvem junts. Però la pujada va ser fàcil, més suau del que esperava. Vaig oblidar de seguida totes les pors i vaig córrer pels camins de la carena que duen fins a una església i un castell que només té quatre parets. Des de dalt de la muntanya hi ha una molt bona vista de tota la ciutat i els pobles del seu voltant i deixant perdre la vista fins a l'horitzó vaig seure i vaig relaxar-me uns minuts abans de tornar a pujar a la bicicleta.

Anava llançat, havia agafat un camí que baixa fent ziga-zaga cap a l'altra banda de la carena i tenia previst anar a pujar algunes rampes dures per corroborar que la modificació de la bicicleta havia sigut un gran encert. Era d'hora i potser després encara tindria temps per buscar algun corriol abans de tornar a casa. Estava al final de la baixada i vaig veure el trencall cap a les rampes. Sempre me'l salto i he de parar i recular cada vegada però aquest cop l'agafaria directament. Anava força ràpid però encara tenia metres per frenar i girar cap a l'esquerra. Pensava en el trencall quan de cop i volta, sense saber com, vaig veure el manillar girat noranta graus. La caiguda era imminent i forta. Vaig volar enganxat a la bicicleta i vaig parar el cop amb l'omòplat. El dolor va ser molt intens i no sé quanta estona vaig estar-me tirat a terra. Vaig veure sortir un noi amb bicicleta del trencall. Crec que em va trobar cridant. Jo em volia aixecar però no era capaç de mantenir-me dret. Me'l vaig trobar al davant i em deia que estigués tranquil, que no provés d'aixecar-me. Recordo que li vaig preguntar com es deia però no recordo el seu nom. Va treure unes galetes que em van revifar i vaig demanar-li que m'ajudés a pujar a la bicicleta. Ja no volia fer ni rampes ni corriols. Pensava en tornar i oblidar la caiguda. Suposo que es devia preocupar i em va guiar un bon tros direcció a la ciutat. Segurament no hauria pogut arribar enlloc sense ell. Estava marejat i el seguia d'esma. Al final, no sabria dir quan, li vaig dir adéu, ell va seguir per un camí i jo, amb punxades constants a l'espatlla, vaig aconseguir arribar a un poble on, esgotat, vaig trucar per demanar que em vinguessin a recollir.

L'espera llarga d'urgències no va existir però tot i això vaig estar unes tres o quatre hores allà dins. Un accident de moto tenia la unitat de traumatologia ocupada al quiròfan i em van deixar en una sala mig despullat força estona. Vaig poder sentir amb molta calma l'efecte que fa un simple antiinflamatori que de mica en mica va anar alleugerint el mal. El diagnòstic final va ser un omòplat, l'esquerra, trencat, i el remei una immobilització de tres setmanes que m'ha portat a tenir uns dies fàcils i tranquils amb totes les comoditats que em podia imaginar. He viscut com un rei preocupat només per curar-me, i d'això el cos tot sol ja ho ha fet. M'he dedicat a llegir.


Més u

Acabo d'esborrar tot el que havia escrit. Parlava de la feina, de l'esport, de viatges... Ja estic pensant en del proper. Podria parlar de com visc, de com dono l'esquena a molta vida social i de com així mai tornaré a tenir parella o jo què sé. La veritat és que he perdut molta pràctica en les habilitats socials. Avorreixo les converses que no van enlloc, les converses sense substància que adormen la ment. De política no puc dir res, la resta en sap molt més que jo. Sí, ha sigut un any dels bèsties en aquest tema i la meva posició és la natural per la meva condició. Parlaria de literatura però el meu entorn o bé no llegeix o bé s'ho amaga. Parlaria de música però no tinc una opinió coherent. Parlaria de física i astronomia des de la meva ignorància però no sé amb qui. Parlaria de trencaclosques i de bicicletes, bé, de bicicletes i esport ja ho faig com també parlo a la feina del meu "hobbie" principal, més que res que coincideixen, sense caure però en l'addicció al treball. O també podria callar. I és en aquest punt on em sento tan còmode. M'agrada el silenci. El necessito per viure. Sóc feliç així i m'ha costat anys en veure-ho. De vegades, quan parlo massa, em sento estrany. Tot plegat es podria tractar de manera eficaç.

Fins aquí, no tinc més temps. Vaig a un concert. No, això és vida social!

Continua llegint...