dijous, 26 de setembre de 2019

Somnis

En el primer, que va succeir l'endemà del segon, anem amb bicicleta direcció a una ciutat cap al sud. El camí que seguim és el mateix que faig sovint cap a un castell que es troba cap a l'oest però en aquest cas és direcció est. Seria molt patètic dir que he perdut del nord i ara mateix m'estic flagel·lant amb cables de xarxa i crido molt fort amb els ulls tancats per passar la vergonya. Tornant a la realitat, que la realitat de fet és un somni però, bé, què hi farem. La realitat del camí m'agrada. És el mateix camí però al revés, com si fos nou. El primer que penso és que això passa als videojocs, però com que jo no hi jugo per mandra no sé si això d'invertir els circuits encara es fa. No vaig sol. Amb mi venen les persones recurrents als meus somnis que algun dia els hauré de demanar que em deixin més sol que, encara que m'agradi la seva companyia, també m'agrada somiar a la meva. Sempre tinc la sensació que acabaran jutjant les meves imaginacions, i això que aquest somni no té res més que el que explico. El somni acaba en una parada en un refugi on comprem begudes i tinc la sensació que sembla alta muntanya quan no ho és.

En el segon, rodejat de les mateixes persones i moltes d'altres que surten només com a figurants i no sé ni quina cara fan, ens trobem en un gratacel modern en una ciutat dedicada a les finances. La ciutat és atacada per un monstre molt estrany que ho trinxa tot. El monstre és tot un seguit de tendons trenats d'una llargària de només d'un metre. És bastant rígid. En una punta hi ha un cap petit de color gris fosc. Es nota la seva malícia perquè va explicant la seva intenció de destrossar la ciutat. Els companys del somni venen amb mi mentre correm per l'edifici escapant-nos del monstre. No tinc temps de pensar en aquest moment que em deixin una mica d'espai perquè el somni de pel·lícula d'acció i ciència-ficció em té aclaparat. Acabem entrant en una sala de dalt de tot de l'edifici. És una sala quadrada feta de formigó a la vista. El sostre com a mínim es troba a trenta metres sobre nostre. En un costat hi ha uns finestrals de quinze metres d'alçada que deixen entrar la llum grisa de la ciutat. La resta de parets s'eleven fines amb les petites imperfeccions del formigó. La sala té concentrat tots els figurants del somni asseguts en taules rodones. Suposo ara que feien un dinar o ves a saber què celebraven en mig del caos de la ciutat. Arriba poc després el monstre que de cop i volta li creix el cap per arribar a la mida d'un cotxe utilitari. Bastant gran. En una precipitació dels esdeveniments els vidres de les finestres es trenquen, alguns dels companys recurrents cauen avall i em diuen que soc l'única esperança. Aleshores jo també em transformo absorbint totes les vides dels figurants i acabo sent un gegant de deu metres d'alçada que ha perdut la pell i mostra els seus músculs vermells. Múscul contra tendó.

4 comentaris:

NoName ha dit...

Com saps que els 30 metres eren 30?? Els peixos teniu lidars als ulls?

Peix ha dit...

Que els humans tingueu problemes per determinar les mesures exactes a les coses no vol dir que els peixos en tinguem :P
En aquest cas, però, la raó és més simple: era el meu somni i als meu somnis ictiològics em permeto el dret a decidir l'alçada de les sales.

Trenta metres són molts!

NoName ha dit...

Com saps que no eren 100 llavors?

Peix ha dit...

Perquè va ser decisió meva que fossin 30. Si hagués volgut un edifici diferent l'hauria fet d'una altra manera. És una certa capacitat a preparar el somni al meu gust...

Què va, no tinc somnis vívids al 100% jo. Vaig decidir 30 perquè no eren 10 i 50 era massa. L'alçada podia ser similar a la llargada d'una piscina, no massa més (30 m)