dissabte, 28 de maig del 2011

Més u

S'acosten dies de canvi? És hora de nedar riu amunt lluny de la protecció d'un llac tranquil i acollidor? Deixarem passar l'estiu per una raó econòmica. Però després, potser no hi haurà marxa enrere!

Valoració de tot plegat:
No cal posar nota. Però ha sigut fantàstic, fenomenal. Amb cagades ben grans però divertides. Amb moltes coses per fer i amb algunes que ja ha passat l'oportunitat (o les oportunitats). Però quin és el problema? Cap ni un!
Mig món, molts concerts, molta aigua i fent el peix, molts dies inoblidables i sorprenents, moltes lletres llegides i escrites, molta feina, molta música, molt de tot. Molta vida.
Gent que va, gent que torna, gent que s'aparta, gent que s'ajunta, gent que calla, gent que parla, gent que no veus però que hi són, gent amable, gent esquerpa que no ho són però la paraula em fa gràcia, gent optimista, gent interessant, gent que beu begudes comercials enganyada per una publicitat constant, gentalla (i gentaquí), gentil·lesa (veure definió més avall. Hi ha hagut casos, però no m'hi he trobat en directe jo), etcètera etcètera.

En fi, genial!



Gentil·lès -esa
1 adj. i m. i f. Dit d'un grup de persones que després d'un accident en surten amb el seu propi peu i es posen a ajudar als ferits.
2 adj. i m. i f. Dit d'un grup de persones de la noblesa que surten sans i estalvis d'un accident. En aquest cas no ajuden als altres.

dijous, 26 de maig del 2011

Ara hi sóc, ara ja no

          m              Vas
                     pel carrer,       o
                 mires tot d'arbres,
    s             i els cotxes van
              passant a gran velocitat.                   c
          De sobte al moment de posar el peu     
        en una passa, innocent i desprevinguda, 
         t'adones que estàs a punt d'aixafar
      una cagarada immensa probablement d'un gos      a
   de la mida proporcional a tan desagradable pastís.
  Com sempre, quan la veus, apareix una mosca que dóna 
  voltes i que marxarà quan algú la tregui o es netegi.

dilluns, 23 de maig del 2011

Exili

Vaig agafar una maleta i hi vaig posar la poca roba que tenia i tots els llibre que m'hi van cabre. Em vaig fer un entrepà amb una barra mig seca i pernil que quedava en el fons de la nevera pràcticament buida. I vaig marxar avorrit d'un món on no tenia els ànims de voler canviar; d'un món on la seva gent tenia por de la llibertat dels altres i aquesta por s'havia traduït en un règim dictatorial, corrupte i repressiu; d'un món de persones egoistes; d'un món on els silencis i les mirades d'odi eren una constant. Marxar era de covards però volia trobar un món lliure.

Vaig caminar dies i dies vivint de l'ajuda de les poques persones que encara tenien esperances d'aconseguir un món més just. Em demanaven si us plau que no marxés. Que em quedés i resistís. Però no en feia cas i continuava el meu camí. Vaig travessar països i no en vaig trobar cap que no estigués podrit i malmès com el que, malgrat tot, encara em sentia meu. Per allà on passava veia por i odi a les cares dels seus habitants. Tot era igual.

No parava mai de caminar i quan parava a descansar em posava a llegir algun llibre que tenia a la maleta. Mai ningú em deia res. Em miraven amb recel mentre llegia. Llegir era un problema per a les seves societats. Els feia pensar i si pensaven s'adonaven del seu món fosc i trist. Eren més feliços si no llegien. Preferien viure absents de tot el què passava al seu voltant i sense adonar-se'n cada any eren més pobres i més controlats.

Com que a tota societat sempre hi ha gent que despunta i pot tenir idees diferents, existien sempre mecanismes per absorbir aquests pocs. Pels que tenien ànsies de grandesa i eren vàlids, acabaven en grans alts càrrecs que els permetia tenir una falsa sensació de control. Per als que tenien ànsia de justícia, muntaven espectacles grotescs lluny d'on vivien perquè concentressin els seus esforços en mirar enllà, que lògicament calia fer-ho, i així apaivagaven els esforços interns. I així feien en tota persona que podia desviar-se del sistema. De vegades però algun mecanisme fallava i la gent s'ajuntava per reclamar els seus drets. Llavors el sistema deixava que es protestés durant cert temps fins que una notícia bèstia i amarga els canviés la idea del què feien o deixaven que la resta de la societat podrida apagués amb indiferència els ànims. Mai fallava.

Durant molt de temps vaig caminar sense trobar un lloc on la seva societat no estigués corrompuda. Canviava la llengua, canviaven els costums, les festes i les tradicions, però en el fons a tot arreu hi havia el mateix. I finalment, cansat, vaig tornar. No vaig trobar la llibertat. I estava disposat a acceptar la derrota. Però tan de temps caminant vivint al límit m'havia canviat la manera de pensar. Era més fort. I un altre cop a casa, vaig decidir que no buscaria mai més la llibertat. La construiríem.

dijous, 19 de maig del 2011

Resposta als comentaris de l'entrada Nova Entrada

-Això és un comentari.
-Sí capità!

Gràcies per expressar la vostra emoció davant d'un dels millors posts que s'han fet i es faran mai. No voldria caure en la fatxenderia ni molt menys en la vanitat, però certament és un post que expressa l'art més pur, l'essència de la paraula i de la lletra en sí.

Parlant de l'essència de la paraula i de la lletra en sí:

Un dia, en una situació que no era gens propícia per a les grans filosofades i elucubracions sobre la lingüística, em trobava parlant sobre la Teoria de la mitosi i mutació de la Lletra Original. La lletra que va provocar l'explosió de l'escriptura, o també anomenat el Big Bang de les paraules. No la sabeu?

Teoria de la mitosi i mutació de la Lletra Original. Versió infantil.

Fa molts i molts anys, quan encara no havien inventat els números i per això diem molts i no la xifra exacte, una persona de sexe desconegut, va fer un gargot a una paret i va dir: "Això és una lletra". La gent del seu voltant amb crits de joia van córrer a la paret i van observar la lletra.

La persona de sexe desconegut que acabava de dibuixar la lletra, la va tornar a dibuixar. Una altra persona del seu costat la va copiar, i una altra i al final tothom estava copiant la lletra original. I a mesura que dibuixaven s'anaven allunyant per un problema d'espai. Per culpa de la distància no podien veure la lletra original cosa que va provocar que copiessin la lletra que tenien més a prop cada vegada. Era la mitosi de les lletres.

Però ai las! Aquesta mitosi fallava. Com més s'allunyaven la nova còpia anava patint petits canvis. I de la lletra original havien sortit gargots que no tenien res a veure. Era la mutació de les lletres.

Va arribar un punt que hi havia tantes lletres juntes i tan atapeïdes que la situació era insostenible. Llavors una tremolor va fer trontollar a tots els que estaven dibuixant. Es van apartar de la paret i aquesta va fer un gran pet i les lletres es van escampar pel món. Algunes es van ajuntar perquè segurament se sentien soles i un grup d'aquestes va anar a parar als peus de la persona de sexe desconegut. Va alçar el grup de lletres i va dir: "Això és una paraula". La gent no es podia creure el què veia i sentia. Van començar a cridar alguns, altres ploraven d'emoció, molts demanaven un autògraf a la persona desconeguda ara que ja podien; era un moment d'emoció i excitació col·lectiva com mai llavors s'havia vist.

Més tard, les paraules s'ajuntarien formant frases. Les frases formarien històries. Les històries llibres, els llibres biblioteques...

I així és com d'una lletra, la Lletra Original, en va sortir la revolució més important de totes els temps.

I conte explicat, conte acabat.

Visca la revolució!

dimarts, 17 de maig del 2011

Nova entrada

Hola.

Aquesta entrada mereix una sortida.

Adéu.

dilluns, 16 de maig del 2011

Canto i tu cantes

Per contrarestar el text anterior, trec el meu alter ego del Poeta del Mató (recordem que fa poemes dolents que més valdria no publicar. Prometo que és l'última vegada que el faig sortir). Nota: És un simple poema. No té cap més explicació.


Canto i tu cantes

Canto i tu cantes
i ens trobem amb la mirada.
Les paraules que han escrit
ara són fetes per a nosaltres.
Malgrat la diferència tan gran
que ni el temps podrà minvar,
no perdo l'esperança
i un dia, serem amants.



D'aquí poc, faré un altre poema canviant el sentit del títol. Ara bé, serà com a Peix.

dilluns, 9 de maig del 2011

La batalla

Un atac de son m'ha agafat desprevingut i, malgrat els intents per defensar-me, he acabat caient per somiar que em convertia en un heroi que res podia contra mi i em passava tota la nit despert llegint sota la llum de la lluna.

dijous, 5 de maig del 2011

Fibonacci

 a a aa aaa aaaaa aaaaaaaa aaaaaaaaaaaaa
 
 a a aa aaa aaaaa aaaaaaaa aaaaaaaaaaaaa

 b b bb bbb bbbbb bbbbbbbb bbbbbbbbbbbbb
 b b bb bbb bbbbb bbbbbbbb bbbbbbbbbbbbb

 c c cc ccc ccccc cccccccc ccccccccccccc
 c c cc ccc ccccc cccccccc ccccccccccccc
 c c cc ccc ccccc cccccccc ccccccccccccc

 e e ee eee eeeee eeeeeeee eeeeeeeeeeeee
 e e ee eee eeeee eeeeeeee eeeeeeeeeeeee
 e e ee eee eeeee eeeeeeee eeeeeeeeeeeee
 e e ee eee eeeee eeeeeeee eeeeeeeeeeeee
 e e ee eee eeeee eeeeeeee eeeeeeeeeeeee

 h h hh hhh hhhhh hhhhhhhh hhhhhhhhhhhhh
 h h hh hhh hhhhh hhhhhhhh hhhhhhhhhhhhh
 h h hh hhh hhhhh hhhhhhhh hhhhhhhhhhhhh
 h h hh hhh hhhhh hhhhhhhh hhhhhhhhhhhhh
 h h hh hhh hhhhh hhhhhhhh hhhhhhhhhhhhh
 h h hh hhh hhhhh hhhhhhhh hhhhhhhhhhhhh
 h h hh hhh hhhhh hhhhhhhh hhhhhhhhhhhhh
 h h hh hhh hhhhh hhhhhhhh hhhhhhhhhhhhh

...

 i a la nit feien trobades radiofòniques
 i a el cau troba espelmes aromatitzades

Si amb la sèrie de Fibonacci surten elements magnífics a la natura, les frases que l'utilitzen també són magnífiques encara que no ho sembli.

dimecres, 4 de maig del 2011

La com a article?

Si hagués tingut ganes d'escriure un conte segurament hauria començat escrivint "hi havia una vegada" o "temps era temps" o bé "fa molts i molts anys" o potser que pari perquè aquesta no era la intenció.

Les frases condicionals, les frases futures, les frases fetes. Fem frases:

Hi hagué un vespre i un matí i fou el dia 2 per 10 elevat a un número molt gran aproximadament.
Jo vaig dir:
-Així no es pot treballar! Que algú falqui la cadira perquè no balli.
I va ser així. Vaig veure que no ballava i fent una volta de tres-cents seixanta graus vaig seure per tornar a treballar.

Finalment:
La. Una nota. Una nota que si la posem en una partitura d'una cançó en Re M fent d'anacrusa, seria com La, paraula, fent d'article en una frase amb subjecte femení començat per consonant o les vocals i i u sense que la primera síl·laba sigui tònica?

I patapam!
Creative Commons License