dilluns, 31 d’agost de 2020

Baixada

Vaig buscar el camí més segur per afrontar una baixada que per una banda no volia ni veure però que per l'altra creia que era necessària. Pas a pas vaig avançar cap a una foscor estranya, ja que era jo qui la desprenia i no pas la vall pregona per on m'endinsava. Quan la foscor va estar a punt d'envoltar-me del tot, perdent qualsevol referència i possibilitat de poder tornar enrere, vaig tenir clar que si havia baixat no era perquè volgués, sinó perquè m'havien deixat. Em van arrencar de sobte i em vaig deixar portar sense oferir cap resistència. Un cop dalt de la muntanya, encegat, vaig entendre que mai hauria hagut de començar la baixada.

diumenge, 23 d’agost de 2020

Mal humor

Poema militar

Estofat de vedella.
Vedella estufada.
Còrnia insalvable.
Rusc digital.

Origen de la vida.
Rima assonant.
Gloriosa estança.
Superfície terrenal.


La comprensió

En un context qualsevol, les orelles es tornen aspres. Una puça!, exclama l'incaut mentre s'apodera d'ell una tremolor estranya. Jo m'aparto en silenci, prefereixo viure sota el tel fresc de la rosada. Els seus crits m'ericen els pèls de l'esquena però jo m'he tornat sord a les lamentacions dels altres.


Episodi periòdic

Em faig el sopar i obro amb una violència desmesurada el paquet de plàstic del tall individual de pernil dolç. Quin fàstic. És molt fàcil dir que hem de ser capaços de fer sacrificis quan des de la nostra invisibilitat reneguem dels ideals que mostrem als altres. Prou. M'he deixat endur per una vida fàcil i senzilla, per la comoditat.


Reflex

En una setmana he perdut dos quilos i una mica més. Afinar, en diuen. I una merda. Em miro al mirall i veig una costella. És un mirall de forma rectangular, de deu centímetres d'alçada per sis d'ample. Penjat a la paret del lavabo, dona una imatge de decadència que m'aixafa i em pren la gana. A les rajoles de la paret es veuen les marques de l'anterior mirall. Els nusos dels dits exhibeixen amb orgull les ferides de quan vaig fer-lo a bocins.


Clam

Fora els accents diacrítics que resten entre nosaltres! Són les escorrialles d'un passat moribund. Rematem-los ara, encara hi som a temps!

dimarts, 18 d’agost de 2020

Aplec

El comportament natural davant d'uns fets espantosos, només es pot explicar per la seva brutalitat. Una brutalitat que cap ésser humà no és capaç d'entendre i que provoquen una ceguesa de la realitat.

L'explosió del bosc on ens havíem trobat per celebrar, com cada any, l'aplec de Sant Roc deixà cossos cremats i rebentats per tot arreu. Alguns cossos, a causa de les altes temperatures que es van assolir, van quedar mig desfets. Nosaltres vam salvar la vida perquè uns minuts abans havíem baixat a banyar-nos al riu. Aprofitant el tràfec de la preparació del dinar, ens havíem escapat sense que ens veiessin. Vam sentir una forta explosió que ens va deixar atordits durant uns segons. Vam sortir del riu i vam anar cap on era tothom. No estàvem preparats per veure el que ens vam trobar. Una esplanada de forma circular d'uns cent metres de diàmetre. Allà on hi havia hagut una caseta amb les barbacoes, taules i bancs de pedra i una font, ara era un camp buit, d'un color gris fosc. Fora de la rodona hi havia troncs, pedres i cossos indistingibles amuntegats i carbonitzats.

No vam cridar ni buscar supervivents, era ben clar que no n'hi havia hagut. Vam allunyar-nos de la nova esplanada. Un cos que creiem que va sortir disparat s'havia encastat a un arbre que, a causa de la força de l'impacte, s'havia partit. El cos havia quedat rígid, havia perdut les mans i els peus i els braços i les cames estirades que sobresortien a banda i banda del tronc trencat semblaven les manetes d'una llitera. El seu cap havia quedat deformat. Vam alçar el cos i, per sorpresa nostra, el tronc també va alçar-se. I ens vam endur el cos i el tronc vora del riu. Vam deixar el cos i ens vam banyar una estona més com si res.

No sabria dir en quin moment vam començar a utilitzar-lo com a taula pels àpats i les estones de joc. Era una taula baixa i havíem de menjar asseguts a terra, però era còmode i la rigidesa del cos ens permetia jugar a les cartes amb cert entusiasme. Havíem decidit que ens quedaríem a viure al costat del riu, tornar a les vides de la ciutat no ens va passar pel cap. Al principi el menjar era fàcil de trobar.  L'explosió va matar també a tota mena d'ocells, alguns conills i també esquirols. Fins i tot, ens va semblar que hi havia trossos de senglar, encara que ara, vist amb perspectiva, ja no ho tenim tan clar. Ens ho vam menjar tot sense manies. Quan es va acabar el menjar de l'explosió ja teníem muntades xarxes de pesca i torns per anar a recollir fruites, plantes i alguns bolets. Era una vida senzilla. Cada dia era més o menys igual, però en cap moment ens vam plantejar voler canviar.

Un dia, mentre preparàvem el sopar, ens vam preguntar com s'aguantava el cos al tronc. Si he de ser sincer, a cap de nosaltres ens interessava la resposta, però, per un impuls que no sabem d'on va venir, vam començar a furgar per sota els braços de la taula. Entre el tronc i el cos hi havia alguna cosa més que havia quedat tapada per cendres i sorra. Era un material gomós i elàstic. I de mica en mica vam anar separant el tronc del material estrany i el material estrany del cos. Un cop separat vam descobrir que tenia la forma de cos. Semblava com si, conservant la forma, la pell, els músculs i els ossos s'haguessin desfet entre ells convertint-se silicona o algun material similar. Només s'havien conservat els ulls, que s'amagaven entre plecs del que en algun moment havia sigut una cara. Era un cos petit, d'una alçada de poc més d'un metre. Va ser aleshores que vam adonar-nos del que realment havia passat.

dissabte, 8 d’agost de 2020

Final sobtat

Aquesta entrada no estava prevista. Com tampoc la majoria. De vegades em venen al cap idees i les acabo escrivint, que no sempre, i algunes d'elles, per alguna raó que no sabria explicar, acaben publicades en aquest bloc de notes. Avui, però, no tinc cap idea. Se m'han acabat.
Em trobava menjant mores d'un esbarzer. Els esbarzers aquest any crescut molt i han envaït alguns camins. Però en aquest cas, l'esbarzer d'on he collit les mores s'ha quedat al marge de tal invasió. Concretament en un marge d'un camí apartat de tot i de tothom. Crec que és el primer esbarzer que ja té mores madures. El cas és que mentre menjava he notat que se m'havien acabat les idees. Què faries tu, ésser que està llegint aquestes paraules si de cop t'adonessis que ja no tens idees? No tinc la resposta, però sé què he fet jo. M'he deixat caure de genolls mentre premia els punys plens de mora que han deixat anar un suc negre entre els meus dits. He fet un crit al cel, un crit ple d'agonia i desesperació. He apropat les mans a la cara, que he fregat tot amarant de suc de mora. Però no era suficient. M'he alçat amb un posat neutre, com si res hagués passat i he collit un nou grapat de mores. M'he deixat caure desencaixant el rostre i cridant de dolor. Un dolor intern però buit, buit d'idees. M'he fregat el front, les parpelles, els pòmuls, el coll, les orelles, el clatell, els braços, les cames… Com que anava vestit, el pit i l'esquena, com també els peus i les cuixes, no me'ls he empastifat de mora. —Soc l'essència de l'esbarzer!— He cridat amb una fúria que mai havia tret que m'ha deixat del tot sorprès però he fet veure que ho tenia tot controlat —Idees, torneu a mi!—. El terra del camí tenia una sorra molt fina, d'un color clar, gairebé blanc. M'he estirat i he fet la croqueta fins a l'altre marge per arrebossar-me. M'he aturat al costat d'una alzina jove. L'he mirat. No he notat cap reacció per part seva, tot i això, he demanat perdó per l'escàndol i he reculat.
Una senyora d'una edat avançada, veïna de la zona que els dissabtes al matí fa una passejada pel camí de l'esbarzer, ha sentit els meus crits i s'ha acostat esparverada. M'ha preguntat tota preocupada si em trobava bé. En aquell moment estava fent un forat al mig del camí. —On són les idees?— He preguntat plorant a la senyora. Ella, s'ha senyat dues vegades. M'he alçat seriós. —Senyora, vostè creu que senyant-se, arreglarà el problema?—. —No ho sé, però m'ajuda—, ha respost. —Si és així, doncs, faci el que vostè vulgui—. M'he llançat als seus peus amb grans gemecs. —On són, on són? Les has robades tu? Mala bruixa!—. I he començat a rosegar-li els peus, primer el dret i uns minuts més tard, l'esquerra. Prou.

dijous, 6 d’agost de 2020

Expectacions i expectatives

Parlem d'expectacions i expectatives. Per si el text queda massa llarg, el resum és que d'expectacions gairebé no en parlo i d'expectatives fa temps que no en tinc. Les vaig deixar córrer així que em van començar a sortir les primeres canes. Tenyeix-te, em deien, que encara ets jove. No ho faré, no amagaré qui soc ni com soc, però això forma part d'una altra història.

Les expectacions ara mateix, per a mi, són tan sols un recurs que utilitzo molt sovint a la meva feina. No explicaré què són ni com funcionen, ja que també forma part d'una altra història.

Anem a les expectatives que són més importants, tot i que aquestes pertanyen a les expectacions. Ara mateix, és una paraula que ha desaparegut del meu vocabulari. De vegades, quan em trobo immers en la meditació, el qual tampoc explicaré quina tècnica utilitzo, em venen paraules i conceptes a la ment sense que ho vulgui. Algunes paraules surten amb força i s'escapen per la boca. Aleshores miro al voltant si hi ha algú i m'ha sentit. No sé per què ho faig, quan medito acostumo a estar sol. Potser m'acompanya algun insecte o algun ocell que m'observa des de la vora. Em va sortir amb una potència inesperada: Expectativa! Quina paraula més estranya, vaig pensar. Un moment més tard vaig adonar-me que tenia un sentit, i que havia sigut força important en una vida passada. Vaig recordar que així que apareixia, poc després la decepció començava a formar una crosta al seu voltant. Em feia ràbia ni entenia el perquè d'aquesta crosta. Què havia fet per no veure acomplerta cap expectativa? No dec ser agradable, em deia una vegada i una altra. O potser faig aquella pudor dels que no són capaços de somriure. Potser soc difícil, deu ser això. Una vegada em van dir que era una persona inaccessible. Però aquest adjectiu va ser la conseqüència. Vaig adonar-me que podia utilitzar aquesta crosta per fer-ne un escut. Dels petits trossos que anava arrencant, també es perdia la paraula expectativa. L'escut tenia la seva funció però no em protegia del tot i la paraula expectativa anava apareixent i tornava a formar-se la crosta. Em vaig fer una armadura, però per les juntes l'expectativa sempre trobava la manera de colar-se. I vaig aixecar murs. Uns murs alts i impenetrables. No va ser una tasca fàcil, però de material no me'n faltava. I un dia, gairebé sense adonar-me'n, va finalitzar la construcció dels murs. I amb els murs acabats, la crosta havia desaparegut, i amb ella les expectatives.

I des de llavors, la vida dintre murs s'ha tornat senzilla, alegre i afable. Així doncs, deixaré que la paraula que va sortir de sobte de la meva boca, s'esvaeixi fins que, en una propera meditació, si vol sortir, que ho faci.


Nota que no té res a veure amb el text:

Tinc canes i baixo les escales com faria un nen, fent salts i molt de terrabastall. Aquesta tarda, quan he sortit al carrer, ho he fet amb certa empenta després d'una baixada d'escales més sorollosa que de costum. Una parella m'ha mirat amb cara d'espant. De cop s'han posat a riure. Ens pensàvem que hi havia una estampida, em diuen, i aleshores ha sortit un adult tot sol de l'edifici. M'he posat vermell i no he sabut què respondre.

dimarts, 4 d’agost de 2020

Una vida trista

Dos quarts de sis del matí. Sona el despertador. Quina vida més trista la meva, llevar-me a aquestes hores quan podria dormir dues hores més. M'aixeco sentint un odi irracional al pas del temps i al no haver-me equivocat programant el despertador. Maleït jo d'ahir al vespre. Vaig a la cuina i em menjo un dàtil. Es pot caure més baix? Em vesteixo. Tinc tota la roba preparada. Agafo un grapat de dàtils i una mica de codonyat embolicat en paper de plata i m'ho poso a la butxaca. Faig una dieta variada? Vaig lent i es fan les sis del matí. Surto al carrer. És fosc encara. El moviment de la Terra provoca que cada dia es faci de dia més tard. Maleït moviment de la Terra al voltant del sol. Pujo dalt de la bicicleta. Mentre pedalo apareixen les primeres llums del crepuscle. El carrer gairebé perd la tranquil·litat pel meu pas a tota velocitat. Agafo un camí que m'allunya de la ciutat, del seu silenci que aviat, quan es desperti, es trencarà. Avanço direcció oest, veig la lluna que s'amaga entre els núvols. T'has tornat tímida, avui? Per què t'amagues? El cel de mica en mica es va aclarint però encara falta una bona estona perquè surti el sol. Pedalo de pressa, sentint l'aire fresc a la cara i a tot el meu cos. Em concentro per sentir tots els músculs com treballen en una pujada. El meu cor s'accelera. Merda, que dur, em fan mal les cames. Augmento el ritme de la respiració. La bicicleta segueix la traçada que marca la meva vista. Supero la pujada. Per fi! Bec aigua i em relaxo un instant mentre deixo que la bicicleta segueixi avançant. Ara podria estar dormint i no cansat d'una pujada. Aixeco el cap i veig la lluna. Oh, es pot ser més bonica? Aviat es pondrà i és immensa. D'un color groc intens, entre els arbres verds, sota un cel amb el blau del moment abans de l'alba i tacat de núvols de colors rosats, es mostra majestuosa només per a mi. Gràcies, t'amagaves per no revelar abans d'hora un dels millors espectacles dels últims temps. Dos núvols fins, potser són cirrus, es posen al seu davant. És el toc de distinció que li faltava. Oblido la pujada que acabo de fer i pedalo amb força i alegria sense deixar de mirar la lluna que, de mica en mica, es va perdent a l'horitzó. I tan sols uns segons després que la lluna s'oculti darrere la Terra, un raig llarg i ataronjat  il·lumina tot el que tinc al davant. No m'ho puc creure, encara m'hauré adormit i estaré somiant. Paro i em giro i veig sortir el sol. Amb quina força ho fa, de cop tot brilla i el camí, els camps i els arbres sembla que despertin i s'encomanin de la meva alegria. Sense voler m'encego mirant el sol i torno a la realitat. Deixo que m'empenyi per l'esquena. Encara em queden quilòmetres per fer abans de tornar casa i posar-me a treballar. Quina vida.

diumenge, 2 d’agost de 2020

Noia llegint a la platja. Tinta sobre paper.

A la noia de la platja que llegia Mercè Rodoreda i que mai llegirà aquesta entrada:

Has de saber que t'he escrit. T'he escrit amb tota mena de detalls, tal com si d'una foto es tractés. No sé si el que he fet, sense el teu permís, és correcte o no. Ara el meu somni és que un dia, mentre llegeixis a la platja, et trobis el text per casualitat.