dimecres, 11 de desembre de 2019

Anorac

Avui m'he posat l'anorac. Feia una olor estranya. És un tipus d'olor que m'ha agradat, era dolça i suau. M'ha deixat tocat. Les olors són com màquines del temps. Vam començar a baixar i em vas abraçar molt fort, amb por de caure. Quin xàfec que feia. El terra relliscava i fins i tot a mi, que anava amb unes botes de muntanya que aguanten qualsevol situació, em feia cert respecte baixar-les. En canvi vaig fer veure que ho tenia tot sota control. I no ho vaig fer per tu, ho feia per mi; si no hagués mostrat seguretat, hauria fet un pas en fals i els dos hauríem rodolat muntanya avall. L'olor de l'anorac m'hi ha transportat. No sé si m'han tornat a abraçar d'ençà d'aquell dia.

3 comentaris:

NoName ha dit...

Vols dir que els anoracs poden abraçar? La setmana passada vaig veure un gos amb pijama al carrer, però malgrat tot torno a flipar amb l'imatge d'un peix amb anorac...

artur ha dit...

Es una bona idea, això de l'anorac-maquina del temps ... jo en vull un !! ;)

Peix ha dit...

NoName, els peixos amb anorac són ben normals, almenys per a mi. El que no és normal és un gos amb pijama!!! Per cert, un anorac d'aquests que escalfen tan, abracen, és un fet.

Artur, són els millors anoracs que hi ha. Aquests tenen la capacitat de durar anys i panys!