dilluns, 29 de març de 2021

Coses. Segona part

I

Em llevo. 12 hores. Em vesteixo, esmorzo. M'assec davant de l'ordinador i em poso a treballar. 11 hores. Reunió. 10 hores. Treballar. 9 hores. 8 hores. 7 hores. Dino. 6 hores.  Torno a treballar. 5 hores. 4 hores. 3 hores. 2 hores. 1 hora. 30 minuts. 20 minuts. 10 minuts. Tanco l'ordinador i surto corrents de casa.

II

El meu pis és petit i no li arriba la llum directa del sol. És sota teulada, a l'hivern et congeles de fred i a l'estiu la calor és insuportable. Les parets són tan primes que sovint, sense voler, et trobes dins el dia-dia dels veïns. El pis, malgrat no rebre mai directe la llum de sol, és lluminós. I és petit però agradable.

III

Em desdoblo. El món segueix mal repartit com sempre. Durant uns dies en seré part de la culpa. Caixa a caixa, viatge a viatge. En un degoteig lent i constant, m'aniré desdibuixant per una banda i, per l'altre, m'aniré materialitzant.

IV

Em perdré per un laberint de sales i quedaré esgotat entre passejades d'una banda a l'altra. Em deixaré banyar pel sol i miraré a les muntanyes entre naus velles i atrotinades. Un palau tan sols per mi.

diumenge, 28 de març de 2021

Coses

I

Fa temps vaig comprar dos paquets de farina d'arròs. La idea era fer unes empanades per un àpat en grup el qual, a causa de la celiaquia d'un dels membres, es va acordar que no es faria res que portés gluten. Amb la farina a casa, vaig descobrir que aquella pols d'arròs, no quallava entre ella com sí que fa la farina de blat. Davant del fracàs produït per la meva absoluta ignorància, vaig deixar els paquets a l'armari i vaig fer humus.

Cada vegada que obria l'armari em deia, has de llençar aquests dos paquets de farina d'arròs. Però no ho feia, de vegades per desídia, de vegades perquè pensava, quina manera més absurda de llençar el menjar. Vaig anar guardant els paquets fins fa poc més d'un mes que vaig agafar el cubell de la brossa i vaig estar a punt de llençar-los. Vaig deixar els paquets sobre el marbre i el cubell a terra. Vaig agafar el mòbil i vaig buscar per internet massa de pizza amb farina d'arròs. I amb una mica de farina, ou, oli i aigua vaig llegir que es podia fer una massa. Prova-ho, em vaig animar.

Ara, de vegades per sopar, em faig massa de farina d'arròs. És un altre gust, té un tacte diferent de la massa de blat, no és el mateix, però m'agrada, m'agrada molt. He de dir que la totalitat de la gent que l'ha tastat li ha agradat. Totalitat igual a u.

 

II

Fa dos dies vaig tenir el millor somni que he tingut els darrers anys. El recordo molt bé. I em va semblar llarg, molt llarg. El que m'agrada més de recordar-lo és la sensació de felicitat que em va aportar. Era un somni amb diversa gent i molta calma. El millor del somni és que mai serà real (sempre que les lleis de la física segueixin tal com són actualment) i això és el que m'agrada més d'ell.

 

III

De petit vaig aprendre a ser pacient. Entenent el temps com coprotagonista sempre present de tots els esdeveniments, vaig arribar a la conclusió que el neguit i l'emoció mentre esperava alguna cosa eren reaccions absurdes. Tot arribarà. Fa gairebé un mes que ja no sé com posar-me davant d'una impaciència que m'està devorant per dins i per fora. Cada dia, diverses vegades al dia, compto quant de temps falta. Demà a les set del vespre, si res no es torça, posaré punt final a una etapa de la meva vida. El bloc de notes, malauradament, seguirà com sempre.

dijous, 25 de març de 2021

Un salmó anomenat Mar

Quan els fills de la ciutat sortiren de la capital,
quan se n'anaren al poble estranger,
la terra de secà fou el seu santuari,
i la resta del país, la seva possessió. 

La Mar, en veure'ls, va fugir
per la vall i se'n tornà riu amunt.
Les muntanyes esclataren com petards,
i els turons, com bombetes de la canalla.

Què tenies, Mar, que vas fugir?
Per la vall, vas marxar riu amunt.
Per què esclatareu, muntanyes, com petards
i vosaltres, turons, com bombetes de la canalla? 

És davant seu que s'estremeix la terra,
davant dels fills de la capital,
ells converteixen els estanys en roques
i els dolls d'aigua viva en pedres ben eixutes.

dilluns, 22 de març de 2021

Dia

El gran poeta, Poeta del Mató, ahir es va oblidar de celebrar el dia internacional de la poesia (jo em pregunto, per què es fan aquestes coses? No vull saber la resposta. Ara que hi soc, aprofito per recordar que el 21 de juny és el dia local del dia). Quan pocs minuts abans de mitjanit vaig avisar que no havia fet cap poema, vermell com un pebrot, em va dir el següent:

A mi les convencions imposades per alguna organització que el seu propòsit final és vendre, no m'interessen. Per a mi la poesia surt sola, com l'aire que flueix amb llibertat esvalotant les fulles, com els primers raigs de sol després d'una tempesta, com...

Se'n va oblidar, i el que és pitjor, ningú no va pensar en ell.

Avui m'ha passat aquest poema, tot fent un so peculiar que no he sigut capaç d'entendre:

Diari

Sobre les fulles que omplen la terra,
passejo atent a totes les novetats.
Si llegís, no fregaria,
o potser no podria caminar.

Poeta del Mató


Des de la meva humil opinió, això és una merda.

I ara una cosa completament diferent.


Avui a mig matí, entre els embats d'una productivitat excepcional, he tingut un atac de melangia (no sé per què m'ha vingut aquesta paraula al cap), he tingut un atac d'alegria. M'he aixecat de la cadira i he cridat deixant part de la meva veu, Sí!, un sí molt llarg, i he afegit, Soc el millor!, i com que estava sol teletreballant ningú ha pogut rebatre aquestes paraules el qual, com a conseqüència, les he donat per vàlides i m'he sentit molt satisfet. M'he felicitat i m'he donat les gràcies tot encaixant-me les mans i reverenciant-me.

dimecres, 17 de març de 2021

Caminar

Seguint les petjades d'una tarda emboirada, entre un neguit i arbres de fulla perenne, m'entrebanco amb una llosa que sobresurt més que la resta. És aleshores que m'adono que caminava arrossegant els peus. M'aixeco i m'espolso les mans als pantalons. Faig una passa, mirant a terra, aixecant bé els peus. En faig una altra, i una altra, i una altra. I de tant caminar m'oblido de la boira, del neguit i dels arbres de fulla perenne.

dilluns, 8 de març de 2021

La caiguda

Són les sis de la tarda, el sol cau i el caos s'ha desfermat. S'ha aturat en sec i ha començat un viatge directe al centre de la galàxia, en una caiguda cap a Sagitari A. I amb ell, tots els seus planetes, els satèl·lits, els asteroides i els cometes. Des de la Terra no hem notat la frenada i és on els físics i grans entesos en la matèria es mostren confosos perquè s'ha saltat tota la teoria que fins ara es creia que era la correcta. A peu de carrer, si no s'hagués anunciat el canvi de direcció del sol, ningú, amb excepció dels astrònoms aficionats més atents, hauria notat res i el dia-a-dia hauria seguit com si res. Potser, en les futures generacions, una lleugera deformació de constel·lacions hauria despertat alguna sospita. Càlculs preliminars suposen que el sol i tot el sistema solar podria arribar al centre de la galàxia d'aquí a uns mil milions d'anys i que les possibilitats de col·lidir amb algun altre sistema estel·lar durant tot aquest temps són escasses, d'una entre cent mil milions.

La majoria de la gent ha sortit al carrer en massa a celebrar la fi del món, sense tenir en compte que no viuran tants anys per veure-ho. La reacció no ha sigut, en general, ni d'aflicció ni de tristesa, més aviat el contrari. Hi ha una alegria estranya a l'ambient, com si gràcies a aquest canvi de direcció, la societat també pot canviar. Dins d'aquesta alegria n'ha sortit una ràbia que semblava apagada, com si la por a perdre hagués deixat d'existir. La majoria d'establiments de les grans marques han estat saquejats i els edificis de les corporacions cremen sense control. Part de la policia s'ha sumat aquesta protesta, la resta no dona l'abast i, per primera vegada en força temps, és qui rep les patacades. En algunes ciutats s'han tancat els accessos i s'han aixecat controls per no deixar escapar als seus dirigents. L'enrenou a la majoria de ciutats del món és descomunal, però entre tota aquesta violència sonen concerts improvisats a les cantonades, s'han habilitat parcs per organitzar activitats infantils o balls i bingos per a la gent gran i hi ha partits amistosos de futbol, de bàsquet i, en definitiva, de tota mena d'esports. Les úniques cares llargues que es veuen són les dels que miren els seus gratacels cremar, o els que ara són desnonats de les seves mansions a les zones fins ara més selectes.

Des dels mitjans de comunicació, els que encara emeten, hi ha dos posicionaments per encarar la situació. Alguns periodistes que fins ara tenien un segon sou per tal de no fer mai cap crítica lamenten que s'hagi informat del canvi de rumb del sol i apel·len a la calma, demanant serietat i mesura. Alguns es dediquen tan sols a informar com poden de la situació al carrer i de les novetats que els arriba dels científics. No hi ha un tercer posicionament, el que s'alegra d'aquest gran trasbals, ja que així que s'ha conegut la notícia, ha deixat la feina per anar-ho a celebrar.

Aquí on visc jo, el primer que hem fet ha sigut anar a l'ajuntament. Hem rebentat les portes, hem tret les figures de la Festa Major i hem cremat l'edifici. Lamentablement l'alcalde ha quedat tancat al saló de plens, ja que no se sap com les portes d'accés s'han travat amb taules i cadires. Ha sortit al balcó i per primera vegada ha fet un discurs clar i sincer. Les seves paraules, més o menys, han sigut: "Ah, socors, ajudeu-me, m'estic cremant". Des de la plaça, entre el so de les gralles i els tabals, hem aplaudit el discurs amb un vigor que feia anys que no se sentia. Aleshores l'hem animat a saltar el qual ha fet amb un patetisme que ha provocat la rialla de la majoria. Hem recollit el seu cos i l'hem portat amb una cercavila a la fossa del cementiri on l'hem abocat amb crits de joia i de felicitat.

 

Aportació a Relats conjunts.

diumenge, 7 de març de 2021

Buit

Avui que la son em governa, intento trobar paraules que en conjunt agafin sentit.

I

Sento el cos buit i el que és pitjor, sento que no és meu. Un no-res cobert de pell que té la meva aparença, fent-se passar per mi, robant una identitat absurda i pràcticament invisible. On és el meu moll? Quan l'he perdut? Em temo que no ha sigut de cop, que ha sigut de mica en mica, dia rere dia, en un petit estrip a la pell on s'ha escolat de manera imperceptible però incessant. Ara ja no soc ningú i un lladre es fa passar per mi, en un acte sense cap lògica. L'únic sentit que li podria donar és robar per robar, perquè m'ho he deixat fer, descuidant-me, oblidant-me, buidant-me.

 

II

El meu cicle de quatre anys ha tingut, aquesta vegada, una pròrroga. La culpa, tothom la sap. I és estrany, ja que em pensava que a mi no m'havia afectat. Només va posposar la necessitat de canvi durant un temps. I ara, en una setmana rara i després d'uns mesos que, vists amb perspectiva, tenien una direcció molt ben encaminada, he fet el pas de llançar-me al buit en una decisió que, si he de ser sincer, m'ha sorprès. Per sort, els meus canvis no tenen cap mena de transcendència i si expliqués de què tracten, perdria la poca màgia que he intentat donar.

dimecres, 3 de març de 2021

L'oblit

Doncs no ho vaig apuntar. La idea era bona, però en va sortir una altra, una que no tenia res a veure que va tapar l'anterior. Malaguanyat cost de processament mental, hauria pogut mirar un capítol d'una sèrie qualsevol, o bé menjar pipes i tirar les clofolles a terra, però no, havia d'estar pensant en alguna història que no vaig apuntar enlloc i ara forma part de l'oblit, del no-res.

Parlant del no-res,







Interessant, oi? Nota mental, soc imbècil.

I ara una cosa completament diferent:

 

El pescador

Escena 1

Sento el frec de les hores
mentre la foscor de la nit m'envolta.
La remor sorda em fa neguit,
com timbals ressonant dins del meu cap.

Escena 2

Faig un crit —Prou!
Sacsejo el llit i es desperta.
Em pregunta —Què et passa?
—No respiris o aixeca el vol.

Escena 3

Ara soc pescador de somnis.
De nit em faig a la mar vasta
i navego a la deriva
entre onades de llençols.


Poeta del Mató