dilluns, 25 de juliol del 2022

Aprensió

Ara, mentre sopava mirant mig encantat el vaivé del ventilador que esmorteeix la sufocant calor d'aquests dies, he estat reflexionant sense ser-ne del tot conscient en una aprensió que tinc i que a mesura que van passant els anys no ha parat de créixer. Que fàcil que hauria pogut ser si hagués escrit, he pensat el fàstic que em fa —El què?—, no deixo de preguntar-me. —Puc escriure d'una sola manera i deixar de donar voltes? Sí, però la vida del peix no va més enllà tampoc—. I com que soc un peix que no té res a veure amb els humans, crec que em comprendreu quan expliqui de què estic parlant. La meva aprensió és al cos humà. La majoria de cossos són poc harmoniosos, desproporcionats, amb defectes de tota mena, amb plecs on no hi hauria d'haver plecs i arrugues d'una pell sense tensió, i taques i suor i pels que només aporten lletjor. Podria seguir amb la llista. 

A primera hora de la tarda, al meu davant, sense cap mena preocupació i amb una autoestima insultant, s'ha plantat un ésser humà de formes grotesques. Tenia un cap estret i alt, com un oval llarg, un cos boterut i ample, uns braços secs i unes cames fines i delicades. Les seves mans semblaven urpes d'alguna bèstia maligna i els seus peus, prims i llargs es feien veure amb el seu pas vacil·lant. M'he acotat per saludar-lo amb un somriure i l'he ajudat a seure en una butaca de pell. Ha fet un sospir i he pensat, serà l'últim, però no ha sigut així i m'ha mirat amb els seus ulls esgrogueïts. M'ha demanat un got d'aigua. Ben freda. M'he assegut a la vora i entre petits glops m'ha explicat històries de la seva vida i com els seus records li alegren aquests dies llargs i feixucs d'estiu. M'ha dit que no recorda la calor de quan era més jove, ni de quan tenia la força per aixecar les feixes on van plantar els ametllers que li van permetre viure durant anys. —No era fàcil baixar els sacs plens d'ametlles fins al camí, i sort que era de baixada—. —A mi m'agraden les ametlles, gairebé en menjo cada dia—, li he dit en un moment que ha callat apropant-me el got perquè li reomplís. I amb el got ple ha continuat parlant mentre de mica en mica ha anat divagant entre els seus pensaments i els dels seus somnis. S'ha adormit tranquil, aquell cos estrany. He obert la finestra perquè entrés l'aire fresc i net del vespre, l'he deixat reposant i he aprofitat per anar a sopar. Des de la cuina vaig sentint el seu respirar serè i profund, sense complexos.


Nota: No tinc ni idea què acabo d'escriure.

dimecres, 6 de juliol del 2022

Cadires

No vaig agafar la bossa de la piscina i em vaig presentar directament a casa seva. Vaig ajudar a pujar unes cadires que tenien a l'entrada el qual havien deixat expressament, segons em va explicar, perquè les pugés quan no anés a la piscina. Vam seure al sofà amb certa pantomima de cansament mentre la seva companya de pis marxava a fer no sé quins encàrrecs. Les nostres espatlles van quedar tocant, però cap dels dos va fer l'esforç per apartar-se. Els seus cabells negres, llargs i llisos van caure sobre el meu coll i quan ens vam girar per mirar-nos em van fer venir una esgarrifança. Vaig fer un moviment estrany i la maleïda gata va esclatar a riure. Vaig voler fer-me fer l'enfadat, però les seves rialles se'm van encomanar de seguida. Vam estar així una bona estona i com qui no vol la cosa vam enredar-nos entre els nostres braços. Ens vam mirar, encara amb un somriure, i vaig sentir vertigen. No sé si es va aturar el temps o si el meu cap va accelerar-se com mai ho havia fet. Seré capaç de fer-te un petó? Saps que fa anys i panys que vaig deixar de fer-ne? Jo no en sé, t'emportaràs una decepció, els vaig oblidar expressament, vaig repudiar-los per sempre. Per què el meu cos em demana fer-te'l? És només una reacció química que no sé entendre i he de ser capaç i prou raonable per evitar-lo. No vull fallar-te i sé que ho faré, serà sentir els nostres llavis, l'un amb l'altre, i adonar-te de l'error que estàs cometent, veient-te atrapada en una trampa que no he sigut capaç de veure a temps com ajudava a crear. Ja no podré anar més a la piscina, no m'ho puc permetre. Encara tinc temps d'apartar-me i marxar corrents, vaig a buscar la bossa i em llenço a la piscina i en un accident desafortunat m'ofego quan intento nedar per un carril ple de iaies que no em deixen sortir a la superfície. Moriré per un accident penós i em ploraràs a l'enterrament. De seguida refaràs la teva vida i trobaràs algú que et pugui estimar més i fer-te millors petons. Amb el temps em recordaràs pensant que era la persona més estúpida que vas conèixer i que sort que m'escapés i desaparegués per sempre. I els nostres llavis es van tocar i vaig sentir la seva escalfor que va envair tot el meu cos. Des de l'esquena fins al seu clatell vaig pujar la mà i vaig sentir el pes suau dels seus cabells frescos sobre el meu braç. Ella em tenia presoner entre els seus braços que m'estrenyien amb fermesa i tots els meus pensaments van quedar reduïts al no-res. Ni em sentia a mi mateix, només notava el tacte, el gust i l'olor. Durant una bona estona no vaig saber on acabava jo i on començava ella, érem un sol ser fruit d'una fusió perfecta. I vaig obrir els ulls. Em vaig trobar els seus damunt meu, ben oberts, com els meus. I vam tornar a riure, ara sí, sense tensions i després d'algunes magrejades més vam quedar en silenci mirant-nos mútuament.
—T'agraden els meus cabells?— va preguntar al cap d'una estona. Els havia anat acariciant mentre restàvem en silenci.
—Sí, són molt llisos. M'agraden molt.
—A mi m'agradaves més quan els portaves llargs i despentinats. Així també, però de l'altra manera més.
—No t'has de preocupar per això, demà em compraré una perruca mentre esperem que creixin.
—Ets una guineu molt tonta, ho saps, oi?
—Soc un peix.
—Si fossis un peix, ara estaries nedant a la piscina.
—Vist així encara t'hauré de donar la raó. Jo sempre t'he vist amb els cabells llargs i llisos.
—No penso tenir-los mai curts.
—Tenen alguna propietat especial? No seràs pas parenta de Samsó?
—Qui?
—Res, un personatge d'un llibre bastant vell.
—Ah, tu i els llibres. Per això has de portar els cabells llargs i despentinats, com un professor despistat.
—I no has pensat mai a arrissar-te els cabells?
—Arrissats? No m'agrada. Alguna vegada m'ho he fet, però per sort l'endemà em tornen a quedar llisos com ara.
—Ets afortunada—. Vaig fer-li un petó suau als seus llavis i ella me'l va tornar amb tendresa.

Creative Commons License