Transició

Mira que passen de pressa els dies i, en canvi, hi ha moments que s'allarguen i sembla que no s'acabaran mai. Però s'acaben.

És estrany, de cop i volta la fortalesa que durant anys he anat construint, pensant que era sòlida i robusta, s'està esfondrant i ara m'adono que tota ella era fràgil i inestable. Serà qüestió de tornar a començar.

Fi dels dos preàmbuls.

Ahir va ser un dia llarg, molt llarg, per les hores viscudes, per un aprofitament inesperat de cada instant i per una traveta feta de paraules innocents. Collons, que per culpa d'aquestes paraules m'he despertat a mitjanit replantejant-me més del que estava disposat a replantejar. I m'ha costat agafar un altre cop el son, i tant que m'ha costat. Merda. Això és el que m'he dit. I quan ha sonat el despertador he desitjat poder dormir durant vint-i-quatre hores seguides, però no podia, i m'he sentit esclau d'una vida que he deixat que em governés.

A més a més, ahir vaig explicar un secret que m'havia guardat només per a mi. Tan bon punt vaig posar-li paraules i saber que aquestes eren escoltades vaig notar que em tornava lleuger com el vent. Vaig pensar, potser ja és hora de deixar enrere aquesta treva amb el temps i deixar que torni a córrer. Volia fer un crit, un crit de ràbia i alegria, de desconsol i esperança, de por i llibertat. Ai, la timidesa, maleïda timidesa.

I com que la vida té coincidències cruels, avui, en una botiga de menjar sa on compro proteïna vegetal i fruits secs entre altres productes, m'he sentit força desgraciat. No me n'hauria de sentir, ho sé, però el temps es dedica a anar amagant els records i en una trobada fortuïta m'han retornat de sobte en estampida, atropellant-me sense compassió, deixant al descobert els meus sentiments. Hauria tornat ballant cap a casa, però això hauria suposat passar de sentir-me a ser desgraciat.

Fi del contingut principal.

Tothom sap que aquests dies comença un nou any. No hi ha celebracions ni falta que fan. Les hores de llum minven i bona part de la societat es reactiva després d'uns mesos de relativa tranquil·litat. I vist així aquesta transició de l'any m'ha sacsejat una mica. Tinc ganes que acabi. També tinc ganes de perdre de vista a gent que detesto amb una força que m'espanta i mira que intento que no sigui així, però no hi ha manera ni formen part d'aquesta entrada.

Vull donar les gràcies a aquella gent que de tant en tant m'arrenca les paraules i m'empeny a avançar. És una sort saber que no llegiran aquest text, quina vergonya!, com també és una sort saber que cap de les persones que he esmentat, ni que sigui de puntetes, tampoc el llegiran.

Vull demanar perdó a qui hagi llegit aquesta entrada. Sé que no s'entén massa, però l'havia d'escriure i publicar-la perquè sense publicar-la sentia que la deixava a mitges. Algun dia la tornaré a llegir i pensaré, quin idiota estàs fet, Peix de finals d'estiu del dos mil vint-i-u.

Ajudar

Avui m'ha semblat veure un antic conegut. Quan m'he apropat uns passos, m'he adonat que no era ell. De fet no s'assemblava en res. Crec que el cervell m'ha volgut recordar l'època que vam coincidir. Aleshores va ser un dels tants que em va demanar ajuda, ajuda a viure. I jo intentava respondre, estar al costat, a no fallar-los. No sé quina visió tenien de mi per confiar-me les seves penes. Em veien com una bona persona? No tenia res de bona persona, ja era egoista i no m'interessaven els seus problemes. Era per la meva cara? No en tinc ni idea. El cas és que força gent em va venir a trobar buscant suport. Des d'adolescents que no sabien com encarrilar-se fins a adults que es trobaven en atzucacs vitals. I els rebia, just en una època estranya que em debatia si em rendia o seguia en peu, en una època que pensava que la meva absència no suposaria cap daltabaix, una època que havia arraconat en algun punt remot de la memòria. Per sort, vaig trobar motius per desfer-me aquestes cabòries. Reconec que trobar-los no va ser fàcil, vaig haver de provar i provar. I en aquest procés de prova i error vaig deixar d'ajudar als altres per ajudar-me només a mi.

Quan l'he vist, a part d'evocar-me a aquella època, he pensat, quina mandra trobar-me'l ara, no vull saber res de la seva vida i tampoc vull explicar-li la meva; no tinc res a veure amb la persona que vas conèixer.

El Xavier i la Laura

A tercer de primària va venir un nou company a la classe. Era força gras i per culpa d'aquesta condició era poc àgil. I per acabar-ho d'adobar era bastant tímid i nosaltres, que no en teníem ni idea, ens pensàvem que era tontet. Es deia Xavier Rauric i cada dia ens rèiem d'ell. En algun moment del curs, no sabria de quan, però bastant al principi, vam començar a cridar-li: Xavier Rauric, grassa al dit petit! I ell ens perseguia pel pati, però normalment no aconseguia atrapar-nos. Alguna vegada ens havia atrapat i havíem rebut de valent. Tenia molta força, més que la resta de la classe junts. Després l'havien castigat, és clar, però ell no explicava per què ens havia pegat, suposo que volia arreglar ell mateix el problema. De mica en mica el vam anar molestant cada vegada més, fins que un dia, poc abans d'acabar el curs, empesos per les manifestacions que se succeïen cada dos per tres a la ciutat, vam fer-ne una a l'escola. Vam agafar cartolines i vam escriure "Xavier Rauric, grassa al dit petit!" a cadascuna d'elles. I vam sortir al pati cridant una vegada i una altra: Xavier Rauric, grassa al dit petit! Xavier Rauric, grassa al dit petit! El Xavier es va posar vermell com un tomàquet i va començar a plorar i a cridar i a perseguir-nos. Van sortir tots els mestres a calmar aquell descontrol i es van endur el Xavier i ja no el vam veure més. Ni els dies que restaven per acabar el curs ni els anys següents a l'escola.

Al meu últim any de l'institut vaig fer d'entrenador de l'equip de futbol femení de quart de secundària, les cadets. En aquell moment em va semblar d'allò més normal. Havia jugat a futbol des de petit i durant tots els anys de l'institut havia estat a l'equip. A última hora els va fallar l'entrenadora i em van demanar si temporalment les podia entrenar. Aquest temporalment va durar tot l'any. I hauria seguit entrenant-les si no hagués marxat a estudiar a fora. Era evident que un noi de disset-divuit anys no havia d'entrenar a unes noies quinze-setze. Jo em feia el fatxenda i elles se'm volien rifar. Però si he de dir la veritat, jo les veia massa petites per a mi, eren de secundària, i tampoc era gaire viu en aquests temes i per sort o per desgràcia mai va passar res. A l'equip hi havia una noia que es deia Laura Sala Massana, de quart C. Feia de lateral esquerra i com que ningú més podia tenir aquella posició sempre jugava. No recordo si jugava bé. De fet no la recordo massa als entrenaments ni als partits. Era callada i sempre feia cas i, com que no portava mai cap mena de problema, passava força desapercebuda. Potser la culpa la tenien la Mar i la Glòria, de quart D, que eren dues noies espaterrants, que ho sabien i en feien molta gala. Els meus ulls anaven cap a elles. La Laura feia ballet, jo no ho sabia, però ho vaig descobrir a final de curs, quan es va fer una festa i va sortir a ballar junt amb altres noies i nois. Quan va sortir em va sorprendre. La Laura lateral esquerra també balla?, em vaig preguntar. I em va robar tota l'atenció. No era ni la protagonista del ball, de fet semblava que fes d'acompanyant, però els seus moviments tan naturals, tan senzills, i la seva concentració i el seu somriure em van captivar. Vaig enamorar-me de cop i em vaig maleir no haver-me fixat en ella abans. Més tard em va venir a trobar i em va preguntar si m'havia agradat el ball. Em vaig quedar tan tallat que no vaig poder-li dir gran cosa: que sí, que molt bé i que no sabia que ballava. I ja no la vaig veure més. Vaig tenir l'esperança de veure-la durant l'estiu, però la sort no va anar a favor meu.

I el món té les seves coincidències. Han passat els anys i ja no em dedico a insultar a la gent ni recordo com es xuta una pilota. Havia oblidat del tot al Xavier i a la Laura. Fa mesos que visc al nou pis, però encara no conec a tots els veïns. Avui he coincidit per primera vegada amb els que tinc just a sobre. Ha sigut al pàrquing. Jo anava buscar el cotxe i ells esperaven l'ascensor per pujar. M'ha costat uns segons reconèixer al Xavier. He hagut d'aixecar el cap per ben amunt per veure-li la cara. Ens hem quedat uns segons mirant-nos. I amb una criatura a sobre ha tret el cap la Laura.

Recomanació literària

Avui quan t'he dit que havia començat a llegir el llibre que em vas recomanar m'has mirat amb mala cara. 

Per què et poses a llegir ara literatura juvenil? No em pots dir que llegeixes un llibre que et vaig recomanar fa vint anys. De fet, no recordo haver-te dit que el llegissis. A més a més, com pots dir-me això si fa anys que no em dius res. Vas deixar de parlar-me, ho saps? D'un dia per l'altre vas oblidar-me, com si no existís. Per què no em vas respondre a tots els missatges i trucades? Et vaig fer alguna cosa? Em vas deixar desemparada, amb el dubte d'haver-te fallat, d'haver-te ferit. Em vas fer mal, molt mal, amb la teva desaparició vaig perdre la confiança que m'acompanyava per envoltar-me d'inseguretats i pors de fallar a les persones que tenia a la vora. I em va costar oblidar-te. Em va costar assimilar que no havia fet res mal fet, assimilar que vas ser tu que vas decidir esfumar-te per pur egoisme o per un menfotisme que ni puc ni vull entendre. Quants cops em vas repetir que era la persona que més t'importava d'aquest món? Era tot mentida, però jo aleshores m'ho creia i només tenia ulls i cos i la vida sencera per a tu. No m'importa si llegeixes o no, o si encara ets viu. Ho entens, oi? Pots tornar a desaparèixer. I aquesta vegada que sigui per sempre.

Jo pensava amb tu, a cada instant, i encara ara segueixo pensant amb tu. Aquell dia, al vespre, quan estava a casa, després de sopar, em vas enviar: "Guapo! Gràcies per passar la tarda amb mi, muaks!". Vaig tenir una sensació rara. Em va semblar estrany contestar-te de seguida, com si fent-ho, semblés desesperat o massa pendent de tu i això pogués fer-te enrere de voler seguir amb mi. I vaig deixar passar els minuts. I vaig anar a dormir pensant en contestar-te l'endemà. Al matí, no sé per què, no ho vaig fer. I després, al migdia, em feia cosa, em sabia greu no haver-te contestat i tenia por que t'enfadessis i no et vaig dir res i de mica en mica em va saber cada cop més greu i em va fer més vergonya contestar-te. I van començar a passar els dies i les setmanes i feia veure que no rebia els teus missatges ni les trucades. Ni tan sols mirava què em deies, tan ple de culpa i de vergonya com em sentia. Tenia la idea que si deixava passar el temps, tot quedaria solucionat, com si no passés res. El temps només va servir per aprendre a viure amb la culpa i la vergonya.

Fa uns dies vaig trobar-me el llibre en una fira d'antiguitats. Un llibre de vint anys només en una fira d'aquestes. El vaig comprar per un euro i vaig començar a llegir-lo allà mateix. No és una gran obra, ho sé, però m'ha fet recordar tot el temps que vam estar junts i m'he armat de valor per dir-t'ho, amb una vaga esperança, o jo què sé, de recuperar-te.

I, II i III

I - Humor

A

Recordo quan em deien "No sé si parles seriosament o fas broma". Era com un mantra que havia d'escoltar diverses vegades al dia. Ara, en canvi, abans de dir alguna cosa que no sigui seriosa, he de col·locar sobre meu un cartell ben gros on diu: "És conya, preneu-ho amb sentit de l'humor". Alguna cosa de mi va quedar tan esbocinada que del meu jo antic a l'actual, poca cosa en queda.

B

Tinc sort que encara pugui moure'm en entorns on es pot fer broma de tot, perquè sabem diferenciar la broma de la realitat, perquè sabem riure quan toca riure. En altres entorns he de vigilar cada paraula, el puritanisme hi ha fet arrels i això que no es practica cap religió. Conec cristians, dels més convençuts i radicals, que són capaços d'entendre millor l'humor.

II - Turisme de desgràcies

Veure com s'acosten a visitar la destrucció, sigui la que sigui, i anunciar la tristesa que els ha aclaparat, em fa vomitar. No és cosa d'ara, des de sempre. Què estàs fent, explicar la destrucció o t'estàs promocionant com a persona amb unes sensibilitats millors a la resta? Aquest turisme de superioritat moral fa fàstic. Si vols passejar-te en un lloc de destrucció, ves-hi per reconstruir-lo i no ho expliquis, anima a altra gent a fer com tu, a reconstruir i prou.

III - Por a ser observat

Ja fa mesos que visc a la nova peixera i encara tinc la por de ser observat. Estic a un tercer pis i al meu davant hi ha una nau mig abandonada, tot i això, després de tant de temps vivint amb una intimitat del tot discutible, em costa sentir-me lliure.