dimecres, 30 de setembre del 2020

Història de la religió

Al principi només existia la Paraula. I la Paraula era Déu. Déu va fer la llum i la vida. I després d'uns dies de treball, per acabar, va fer l'espècie humana, dotant-li de la Paraula. Els elements de l'espècie humana eren mortals i per tal que aquesta no desaparegués, es van anar reproduint una vegada una altra traspassant-se el coneixement de generació en generació. Però amb el temps van oblidar el significat de la Paraula i la Paraula es va perdre durant milers d'anys.

L'espècie humana va prosperar, va domar els animals i les plantes i va aprendre a controlar els rius i les muntanyes, però ella mateixa no se sabia controlar. Tothom anava per lliure i hi havia caos i destrucció. Els reis i els grans savis van concloure que la llibertat no era bona i van inventar la idea que la vida dels humans era un camí que manava més enllà de la seva terra, en un paradís més enllà de les estrelles, només disponible mitjançant la mort. I va funcionar amb la majoria, ja que l'esperança els donava sentit a una vida dedicada tan sols al cultiu o a la pastura dels animals. Una minoria, impacient, va decidir llançar-se als rius o des dels penya-segats més alts. Una altra minoria, eixelebrada, no en va fer cas i va seguir vivint entre el caos. Aleshores els reis i els grans savis, el qual havien descobert de rebot que ara tenien molt més poder i riqueses, es van tornar a reunir i van millorar la idea del sentit de la vida. Van acordar que qui no obrava amb honradesa i rectitud, quan morís, seria castigat per totes les seves culpes. I així fou com, des de l'esperança i la por, l'espècie humana va seguir vivint i prosperant durant segles i segles, enriquint uns pocs que més o menys sabien d'on venia tot plegat.

Però no tot va ser fàcil, cada cert temps, alguns humans sentien que la seva manera de viure era un engany per tal que una minoria visqués de manera ufana. Aleshores els reis i els grans savis anaven fent petites millores amb aquesta idea de la vida. En alguna d'aquestes millores ho van anomenar Religió. En una altra van decidir que hi hauria déus, un per cada factor de la vida. Amb el temps, veient que tenir diversos déus complicava la cosa, van fer neteja i en van deixar un, Déu. Tothom es va alegrar del canvi, ja que era un embolic bastant gran. Un dia, en una de les reunions de reis i grans savis, van haver d'abordar el tema de l'origen de Déu, de la vida i de l'espècie humana, sol·licitat per alguns repel·lents que volien saber més del compte. Després de grans debats i esborranys va sortir un text que deia el següent: Al principi només existia la Paraula. I la Paraula era Déu. Déu va fer la llum i la vida. I després d'uns dies de treball, per acabar, va fer l'espècie humana, dotant-li de la Paraula…

dimarts, 29 de setembre del 2020

Soc egoista

Si aquests dies la freqüència de publicació d'entrades és alta, és perquè estic evitant fer la feina que se suposa que hauria de fer.

I entre frase i frase, sense voler, he fet un pas minúscul però he parat, no sé per què, oblidant altre cop la feina i tornant uns instants en aquest quadre de text. M'estic oblidant del determinisme o de l'aleatorietat, em dic. Tanco i obro els ulls diverses vegades i el món fa pampallugues. L'evasió de la responsabilitat em té aterrit i em governa.

Parlo de la culpa, de la por a un mateix. I m'amago davant d'una realitat que no té en compte l'individu. I surto al balcó per fer un gran crit: Soc egoista! Proclamo davant de tots els veïns la meva naturalesa. Soc egoista! Repeteixo més fort. La veu se'm trenca però hi torno. Sento insults i amenaces. I escupo als vianants que fan crits de terror quan la meva saliva els atrapa. Salto com un nen que fa una rebequeria. El balcó és ferm i no nota les meves sacsejades. Faig tremolar la barana amb violència mentre torno a cridar: Soc egoista! 

Vull tornar a ser jo, aquell que es creia coneixedor del món, de la vida i estava impregnat de la puresa de la ignorància. Ara la ignorància és perversa i orgullosa, no accepta l'error i abraça la mentida. No sé res però en parlo. De vegades, dies com avui, m'agradaria callar per sempre.

dilluns, 28 de setembre del 2020

Crítica a l'adulació

Sento un soroll molt estrany, juraria que una rata ha entrat a viure al pis. Vaig a mirar-ho, un segon. He estat uns minuts al final, perdoneu. No he trobat cap rata, crec que el problema és el moble de la cuina que està caient.

I ara, per celebrar que al pis només hi vivim una planta i jo, el gran poeta, Poeta del Mató, ens delectarà amb les seves paraules:

 

Crítica a l'adulació

Pinacoteca estanca
vora els mars de la tempesta,
una cua, una cresta
i l'estrofa es tanca.

La gràcia és la rima,
i la força es mou amb ritme.
I el sentit?
Jo soc poeta,
fes veure que m'entens
i seràs, arreu, profeta.

Poeta del Mató

 

Heu llegit la petita peça Crítica a l'adulació del gran poeta i mestre, Poeta del Mató. En aquesta obra, d'una bellesa sublim que ens desperta passions més enllà del que podem imaginar, podem copsar, des de la nostra humilitat, el sentit d'unes paraules encavallades amb una precisió i una gràcia que posa de manifest l'alt nivell assolit en l'art de la lírica del poeta. És el millor poeta de la història? Després de llegir aquesta magnífica i plaent obra d'art, ningú dubta de la resposta.

diumenge, 27 de setembre del 2020

Record

El que explicaré va passar fa anys però això no el redimeix. El seu desconeixement del món i les poques habilitats socials que tenia podrien ser un atenuant però no puc ser jo qui decideixi en aquestes qüestions, ja que, mancat de coneixement i d'habilitats socials com ell, vaig animar-lo a actuar de manera errònia. És molt probable que si hagués passat ara, hauria perdut moltes les amistats o, si més no, li haurien fet el buit.

Ell era un noi normal, no tenia cap tret que destaqués de la resta. D'estatura mitjana, amb una mica de sobrepès, d'espatlles lleugerament encorbades i una cara que no sabria definir si era bonica o lletja. De fet, era la cara que oblides fàcilment. L'única part dissonant de la seva cara, però, eren les orelles. Semblaven dues grans antenes parabòliques que, a part de fer-les servir per escoltar, les hauria pogut utilitzar per buscar vida extraterrestre. Però ell no estava per buscar vida fora de la Terra i sempre li deia per fer-lo enfadar, malaguanyades orelles. Era tímid, callat i força pacífic. De vegades, pel seu posat distret, semblava que res li importés, però sé que no era així. Ell estava perdudament enamorat d'una noia fins al punt que es passava la majoria de nits amb insomni i quan per fatiga i cansament acumulat de dies sense aclucar l'ull s'adormia, tenia somnis terribles on ell era la pura reencarnació del mal. Quan m'explicava les seves bogeries jo tenia certa enveja, ja que els meus somnis, comparats amb els seus, no tenien cap mena de substància. Ara, si algú m'expliqués aquelles barbaritats, l'obligaria anar a veure a un psicòleg.

Jo no la coneixia, l'havia vist alguna vegada però mai m'havia despertat el més mínim interès. Era baixeta, amb les cames i els braços curts. La seva cara era força rodona i a mi em semblava divertida sobretot perquè duia unes ulleres de pasta negres que s'emportaven tota l'atenció. Ell deia que tenia uns ulls que el deixaven sense respiració. Mai els vaig veure, distret per les ulleres. Tot i que vaig mofar-me diverses vegades dels seus gustos, no tenia cap dret a qüestionar-los i vaig animar-lo que parlés amb ella. Una mica a desgana, després d'insistir-li molt, va parlar-li i, com era d'esperar, la noia se'l va treure de sobre ben ràpid. M'hauria agradat veure-ho. Em va venir desesperat. I jo, dins dels cànons que havíem sentit entre els amics, vaig dir-li que, si li anava molt al seu darrere, al final acabaria caient. I ho va fer amb una tenacitat malaltissa. No en teníem ni idea. Ara n'haurien dit assetjament de tot el que va passar però aleshores, si existia aquest nom, no el coneixíem. Aquest despropòsit va durar fora temps, fins que ella, cansada, se'n va anar a viure fora, aprofitant que així estaria més a prop de la universitat. Tampoc ella, n'estic segur, sabia què patia. Quin pesat!, devia pensar.

Si explico això és perquè estic segur que no llegeix aquest bloc de notes (i si ho fas, segur que a hores d'ara ja saps que el que vas fer no va estar bé). Amb el temps ens vam anar distanciant i fa forces anys que no el veig. No sabria dir si el sabria reconèixer després de tants anys. A ella tampoc l'he vist des que va marxar.

divendres, 25 de setembre del 2020

Llegint i enviant missatges

La meva aportació a Relats conjunts:

 

—Suspendràs.
—A tu què t'importa si suspenc o no?
—Doncs sí, m'importa i molt.
—Doncs a mi m'és ben igual el que facis amb la teva vida.
—Des d'un punt de vista conseqüent i pensant en el futur, tal com està muntat el món, almenys aquí on vivim, si no estudies, acabaràs tenint una feina mal pagada que amb prou feines et permetrà arribar a final de mes. Et queixaràs dels polítics que no fan res per revertir la situació i dels teus caps que no et valoren prou però alhora haurà sigut culpa teva les condicions nefastes de la teva vida. No aportaràs res de bo a la societat i gràcies a tota la gent mandrosa com tu, mai prosperarem.
—No sé d'on has tret aquestes idees però són ben falses i em sorprèn, estudiant com fas cada dia, que te les creguis. Saps tan bé com jo que quan siguem grans seré la teva cap a l'empresa dels meus pares.

dijous, 24 de setembre del 2020

Val la pena?

Em llevo, val la pena? Treballo, val la pena? Menjo, val la pena? Passejo, val la pena? Llegeixo, val la pena? Estudio, val la pena? Nedo, val la pena? Miro una pel·lícula, val la pena? Escric, val la pena? Sopo amb els amics, val la pena? Jugo, val la pena? M'avorreixo, val la pena? Visc, val la pena?

La impaciència vol saber aviat la resposta i jo tinc por perquè, si tinc la resposta, potser també puc veure com acaba. I és aquesta lluita contra la impaciència que, quan en un principi no em suposava cap esforç, de mica en mica s'ha anat tornant una càrrega feixuga que em pren el temps i les ganes, guanyant així una batalla rere una altra. I si guanya la guerra, voldrà dir que m'hauré quedat sense temps ni ganes, i la resposta serà no i el final, inevitable. 

Però dins meu estic construint una fortalesa, una torre que s'elevarà centenars de metres sobre la terra. Des d'allà la impaciència no tindrà manera d'atacar-me i podré llevar-me, treballar, menjar, passejar, llegir i, en definitiva, fer el que vulgui, sense preguntar-me si val la pena perquè la resposta m'esperarà el temps que faci falta.

dimarts, 22 de setembre del 2020

Capacitat de concentració

Un moment que posaré música per tenir una mica d'inspiració però partint de la base que tot està determinat, no sé per què em molesto. Parèntesi: és la meva visió d'aquests dies, no vol dir que sigui vàlida. Fi del parèntesi. Igualment, posaré música. En aquest moment t'has d'esperar uns segons i no seguir llegint.

Bé, ja sona la música pels altaveus de l'habitació. Ha començat així: aaaahh… continuant una cançó que havia deixat a mitges fa una estona. Però no diré quina és, la meva imatge de peix quedaria alterada per sempre i no em podríeu prendre mai més amb seriositat. Ara bé, si creieu que el que explico és seriós, tenim un problema. Em fixo que per l'Spotify s'ha escoltat més de dos-cents cinquanta-dos milions de vegades. Ningú diu que escolta els Bee Gees, un grup nou.

I aprofitant l'avinentesa parlaré de llibres. No parlaré de cap llibre en concret sinó dels llibres que m'agrada llegir. Tampoc és una norma perquè posar-se normes a la vida és una mica estúpid, però podria dir que és una guia. A mi m'agrada llegir llibres que ja tinguin anys, que hagin envellit una mica. La música… ara sona Simon and Garfunkel, si us plau, on anirem a parar? Els llibres amb el pas dels anys poden quedar oblidats, ja sigui per ser del tot prescindibles o per mala sort. Els llibres que perduren són en general bons o que encara tenen alguna cosa a dir. I per aquesta raó prefereixo llibres que em puguin explicar alguna cosa. És molt desagradable haver d'abandonar un llibre, que ho faig, però intento minimitzar les possibilitats. Ara sona la veu de Candice Night, que canta sovint en grups de Power Metal, metall de poder, sí senyor.

Vaig lent escrivint, encara que un cop escrit no ho sembla. Vaig lent perquè estic més pendent del que sona que no pas de les paraules que van sortint per la pantalla. Penso: P A N T A L L A. I les lletres van apareixent, com si parlés a càmera lenta. Ara sona Imagine Dragons. La gràcia de la llista que sona és que cada cançó té un estil diferent. Tinc madrigals del renaixement, sonates del segle divuit, del dinou i del vint, música coral del segle vint i també del vint-i-u, jazz de la primera meitat del segle vint, rock dels seixanta, setanta fins a l'actualitat, i també pop, disco, funk, hard rock i power metal entre altres. La majoria prové d'Europa i Amèrica, tot i que també tinc alguna cançó que ve d'Àsia i d'Oceania, però no gaires. Hi ha també una cançó d'arrels Africanes, però és d'un compositor anglès, no sé si compta. Un poti-poti per fer fallar les IA i la meva capacitat de concentració. I ara, mentre vaig tancant aquesta entrada que no sabria definir, va sonant Paté de Fuá.

diumenge, 20 de setembre del 2020

Taca de sang

Amb aquest apogeu del ciclisme amateur, les rivalitats entre amics que pujaven per primera vegada dalt d'una bicicleta just després del confinament, han aflorat ara a l'inici de la tardor d'una manera alarmant, animades per les xarxes socials d'esportistes aficionats que volen creure's professionals. 

Una gran taca de sang. Per la forma de la taca, sembla que en aquell lloc hi ha hagut un mort que han arrossegat cap a un lateral del camí. No és d'un senglar de la batuda de primera hora del matí, la meva intuïció de detectiu no falla. Més amunt, un ciclista mou amb agilitat una mà cap a les butxaques del seu mallot. Treu una barreta energètica. Es troba dret en un marge. Prop seu, una bicicleta. El ciclista em saluda amb una vehemència que no m'espero. Faig veure que estic esgotat de la pujada i afluixo el pas. El saludo esbufegant i segueixo amunt. Busco una altra bicicleta amb la mirada sense girar el cap, però no en veig cap.

Seguint amb la meva intuïció, imagino amb tota seguretat de no equivocar-me que, aquest vespre, una família se sentirà abatuda trista i una altra família alleugerida i alegre.

La primera soparà amb un pseudociclista que es vanaglorià de les seves gestes. Explicarà que ha batut un rècord, que en un moment de la seva sortida ha sentit la fatiga a les cames però que s'ha sobreposat i que ha aconseguit arribar al final amb solvència, mentre beurà un batut de proteïnes de gust artificial. Entre els crits dels nens, queixant-se que ells volen un batut en lloc de mongetes bullides, la seva dona li preguntarà si ha fet la sortida amb el seu amic i ell, fent-se el despistat, respondrà que al final han anat per camins diferents i l'ha fet tot sol, que és una desgràcia el que li ha passat, aparentment mort per l'atac d'un senglar.

La segona soparà sense cap pseudociclista, parlant de com anirà la setmana vinent, de l'escola i del conte que llegiran abans d'anar a dormir. Els nens es menjaran sense problemes un plat de mongetes bullides i no preguntaran pel seu pare, farts de veure'l bevent batuts i parlant amb paraules estranyes com segments, fatiga o rendiment. La dona, feliç, anunciarà que a partir d'ara seran una família més petita i els nens aplaudiran sense acabar d'entendre del tot què estarà passant.

dissabte, 19 de setembre del 2020

Sot

Si pogués fer-me esponja, deixaria amarar-me de tu i em podria emmotllar a la teva forma però em vaig convertir en una roca impermeable, gris i freda. Ara que a la fi he aconseguit ser jo mateix, em sento tan únic que no encaixo enlloc. I si amb una escarpa i un martell m'arrenquessin tot allò que sobra, el no-res seria fantàstic i em colaria per tot el teu cos.

M'estiren de l'orella, què he fet per merèixer un càstig així?, o què no he fet? Les gotes de pluja es confonen amb llàgrimes que brollen desesperades mentre la força de les cames em pugen fins a un castell en ruïnes, ajudades per una ràbia que avui ha volgut sortir. 

De nit em poso música de quan sabia enamorar-me, música melancòlica que havia oblidat i que aleshores feia veure que no m'agradava i escoltava d'amagat. De dia la música soc jo, música alegre i sense memòria, deixant enrere un sot solitari al mig del camí.

dijous, 17 de setembre del 2020

L'ordre

Pujo per un camí estret ple de pedres i arrels. Les meves cames es queixen a cada pedalada. —Aquesta energia que estic gastant a on va a parar? Calor del meu cos, sons, un potencial per alçada… Però quan baixi no em tornarà l'energia, on anirà a parar? Qui me l'haurà pres?—.

Aleshores em despisto i penso en l'energia que suposa l'ordre. Els llibres a les lleixes, els plats i coberts als armaris i als calaixos, les sabates escampades per terra, el llit per fer… Si em faig el llit i ordeno les sabates, transferiré energia al llit i a les sabates. Tot aquest ordre em pren energia. I a la llarga, el llit tornarà a estar desfet i les sabates escampades, sense energia. És tal qual un glaçó en un bol d'aigua calenta. El glaçó es desfà i l'aigua del bol es refreda. Glaçó i aigua calenta s'uneixen fins a trobar un equilibri de mínima energia. —Cal lluitar contra aquesta tendència?—.

I arribo dalt de la pujada. Uns metres per la carena i després una baixada endimoniada per un bosc fosc i humit on els arbres es tanquen cobrint el camí. M'he d'acotar sovint per no topar amb els troncs mig tombats, però el camí té una bellesa que em té atrapat. Baixar-hi sobretot quan el sol es pon, mentre s'escolen algun dels seus raigs vermells entre les branques i sentir l'olor de la terra molla, és una experiència que m'omple de felicitat. La baixada té un pendent que en alguns punts posa els pèls de punta, però la calma del bosc contraresta qualsevol sensació de desassossec.

—A partir d'ara deixaré d'ordenar el pis—, em dic a mi mateix quan ja soc a la pista que em retornarà cap a casa. —Serà un cau de merda—, em replico. —No puc gastar energia quan en un moment tornarà el desordre, és absurd—. I entro tot sol en una discussió forta i que gairebé arriba a les mans que, per sort, estan subjectes al manillar. I quan els crits entre una banda i l'altra fan que no pugui entendre res del que estic dient, faig un crit: —Prou!—, el crit, d'una vehemència desmesurada, ha sortit a l'exterior. Miro a banda i banda. El cel s'està enfosquint i no veig ningú a la vora. Trec el llum de la motxilla i el subjecto al manillar. L'engego i durant uns metres segueixo amb un silenci intern aclaparador. He de treure el tema. Proposo abraçar el minimalisme extrem i desprendre'm de tot, deixant només el necessari. Unes sabates, un bol, un plat, una forquilla… Només un element de cada. Així, d'aquesta manera, no es crea un desordre caòtic, ni es gasta energia a l'absurd. Totes dues bandes queden més tranquil·les. I el tema del llit, de moment, només es farà un cop per setmana, quan toqui canviar els llençols.

La resta del camí fins a arribar a casa són petits ajustos d'un contracte que, escrit, ocuparia pàgines i pàgines.

dilluns, 14 de setembre del 2020

Assaig

Tinc discurs? Les meves idees han sigut triades amb llibertat o són una imposició de l'entorn?
No tinc resposta a la primera pregunta; soc massa insegur. Però tinc resposta a la segona. Aquesta resposta, en un altre temps i en una altra situació, molt probablement seria diferent:

Si busco i remeno el passat, els meus pensaments, les meves accions i tot el que m'ha envoltat, és fix. Només varia el record que és fàcil que es distorsioni. Així doncs, d'un passat fix el qual no puc assegurar que recordi, tinc un futur variable que no conec. O això és el que en un primer moment. Aquest futur incert ve determinat per tot allò que no puc controlar i per una part que em sembla que puc controlar. Les meves accions i les meves idees seran escollides però no seran erràtiques ni aleatòries, seran causades pel meu passat fix i per un entorn incontrolable com podria ser la natura, la societat, la manera de ser... És una llibertat fictícia, amb un futur desconegut però determinat. Aleshores la vida no és lliure i això em podria portar a pensar, després de donar-hi moltes voltes, que l'única alliberació possible és la mort. Però aquesta decisió dramàtica, intentant trobar una coherència en mi mateix, no seria tampoc lliure.

Afirmo, doncs, que el lliure albir no existeix. Però hi ha tants condicionants de l'entorn i del meu passat i també per una limitació dels meus sentits i de la meva capacitat intel·lectual, que no soc capaç de veure un camí sinó el caos. I aquest caos em porta a una falsa sensació que l'acció que faig o la idea que tinc és indeterminada.

Arribats en aquest punt, podria optar per l'opció de deixar-me endur pel temps vivint del descontrol més absolut sense idees ni accions, en una última decisió. Però el caos no em deixaria i, frustrat, l'única decisió final possible em portaria inevitablement a la mort. Una altra opció seria voler lluitar contra tot allò que no puc controlar. Però seria encara més frustrant que la primera i que em dirigiria també cap al mateix final. Per tant, la conclusió que he arribat és que l'opció més fàcil és acceptar el descontrol i navegar amb ell amb harmonia i serenitat, sent conscient de les idees pròpies i accions que pugui fer, acceptant la vida tal com se'm presenta, esbiaixada pel que he viscut, pels meus sentits i la meva limitada capacitat intel·lectual.

Nota: aquest text, tal com diu el títol, és un assaig, una prova.

diumenge, 13 de setembre del 2020

Cul de sac

En una bonica tarda de finals d'estiu, va començar a escriure unes paraules que sabia amb tota seguretat que no arribarien enlloc. En aquell moment, quan encara era a temps de parar, va pensar si valia la pena seguir endavant en aquella tasca inútil. Però no se sap si va ser per insensatesa o per una rutina incipient, que els seus dits van seguir prenent les tecles. El silenci de l'habitació era només trencat pel soroll sord del teclat de l'ordinador. Va pensar aleshores que potser preferia el so d'un llapis sobre el paper rugós i va tornar a escriure a l'ordinador. El canell, després d'uns minuts, estava adolorit, no recordava el cansament que suposava escriure lletres amb la mà. La musculatura dedicada a l'escriptura manual es trobava del tot atrofiada. I mirant al sostre en silenci i cridant dins seu, maleïda tecnologia, havia decidit tornar al teclat. Almenys, durant una estona, el so del llapis resseguint el paper, va donar vida a l'habitació. Però el so del teclat, rítmic i constant, no el molestava. Fins i tot, semblava que el relaxés. Les paraules anaven sortint una rere l'altre, sense fer cap mena d'esforç. On aniria a parar? I aleshores, amb aquesta paraula, parar, va decidir que havia arribat al final. Havia de fer-se el sopar. I així, amb una certesa que l'havia acompanyat des del principi, aquelles paraules no van arribar enlloc.

dissabte, 12 de setembre del 2020

Anhel de llibertat

Les parets rellisquen, llises i humides, s'estrenyen i m'envolten. Tinc el cos cansat de viure reclòs i amagat on la llum del sol s'escola debilitada entre esquerdes d'un sostre alçat a l'infinit. Perdut en un optimisme ingenu em dic que tampoc estic tan malament. El terra i les parets són de marbre blanc amb petites betes d'un gris pàl·lid per trencar la monotonia. M'estic dies i dies contemplant-les i busco formes noves que de vegades semblen muntanyes, boscos i rierols, i d'altres semblen núvols allargassats sobre un mar esverat ple d'onades que es trenquen entre elles. Em dic a mi mateix que no estic atrapat, que he triat viure d'aquesta manera fruit d'una decisió d'absoluta llibertat. M'enganyo. La por, la incertesa i la poca força que em queda són les fonts del meu propi engany.

I quan d'alguna manera aconsegueixo reunir el valor suficient, començo l'escalada amb la vaga esperança que podré passar entre les esquerdes i ser lliure de veritat. És una tasca lenta i feixuga. Avanço amb cautela, intentant passar desapercebut en aquesta mena de pou solitari. Em repeteixo que no puc quedar-me aquí per sempre i que tard o d'hora aconseguiré escapar-me. Però el temps és traïdor i em troba. El temps té ulls i són d'un color tan negre que m'atrapa, em paralitza i em llença sense misericòrdia altre cop al fons.

Vull que siguis meu, Temps, presoner de les meves paraules, o allibera'm, si us plau, de la força voluptuosa dels teus ulls.

dilluns, 7 de setembre del 2020

Registre

Durant una setmana poden passar moltes coses. Aquí us deixo un petit resum:

  • 7 camions de recollida de brossa
  • 5 camions de recollida de restes orgàniques
  • 3 camions de recollida de paper
  • 2 camions de recollida de plàstics
  • 2 camions de recollida de vidres 
  • 49 furgonetes
  • 332 cotxes
  • 58 motocicletes
  • 34 bicicletes
  • 6403 vianants
  • 15 gossos
  • 38 ocells (volant) entre els edificis

Vaig comprar-me una llibreta i cada dia entre les vuit del matí fins a les deu de la nit, des del balcó, assegut en una cadira plegable, vaig fer un registre del moviment del carrer. Com que visc en un balcó d'un primer pis i queda bastant a la vista, alguns vianants em preguntaven què coi feia tot el dia assegut mirant a la gent, per què els espiava. Com que no podia perdre la concentració en cap cas els vaig contestar però els vaig apuntar a la llista. 254 persones que pregunten.

Avui m'he llevat, he esmorzat bé, he agafat la llibreta i el bolígraf, he obert la finestra del balcó, m'he assegut a la cadira i he començat el registre. Els veïns del davant, que viuen en cases unifamiliars han sortit tots de cop. M'ha fet gràcia la coordinació que en un primer moment m'ha semblat del tot casual. Però no ho era, d'alguna manera que desconec s'han posat d'acord per sortir a les vuit i cinc del matí de casa seva. Amb ous i globus d'aigua plens de pintura m'han atacat, sense que tingués temps de reaccionar. Més o menys:

  • 20 globus petits
  • 10 globus grans
  • 30 ous frescos
  • 1 o 2 ous passats
Creative Commons License