dissabte, 27 d’abril de 2019

Secrets

Concert

La música, els focus, la sala de gom a gom saltava, ballava i cridava entusiasmada. De cop i volta tot va desaparèixer, el meu cap em va transportar en un altre món completament aïllat. Em van tornar a la realitat quan em van preguntar com podia estar tan concentrat i amb aquell somriure tan gran mirant el concert. "Canten molt bé", vaig respondre una mica desorientat. Si els hagués explicat en què estava pensant és molt possible que els hagués encomanat la felicitat però no els podia explicar el meu gran secret.


Paradoxa

Quan et toca viure sota d'un rumor creat amb malícia el dia a dia esdevé feixuc i trist. Saludar a qui el va crear amb un somriure correspost, amb paraules amables i mirades de complicitat en trobades amagades de les mirades indiscretes; tenir una relació apassionada i secreta, és la vida.

dimecres, 24 d’abril de 2019

Ram de roses

Les gotes impacten a la meva cara, com agulles se'm claven a la pell. Faig crits de dolor en una plaça a vessar. Em deixo caure i em tapo la cara en un intent fallit per protegir-me de l'atac de la pluja. Les gotes perforen les meves mans que aviat queden tenyides de sang. Es forma una rotllana. Tothom em mira amb un silenci espectral i pertorbador i ningú gosa acostar-se. Imploro ajuda a un públic immòbil i crido fins que perdo la veu. De mica en mica el meu cos es redueix a una massa de carn que s'escola pel desaigua deixant petites engrunes que es podrien confondre amb pètals de rosa. La multitud oblida de seguida un fet que no és capaç d'assimilar i les parades es tornen a omplir. El xivarri de la plaça complica, com cada any, entendre el preu del llibre es vol comprar.


Sí, un dia tard. Ahir tenia por i em vaig amagar sota del llit fins que es va fer fosc. Aleshores em vaig aixecar i vaig anar a dormir.

dimecres, 17 d’abril de 2019

Institut

Jo no en tenia ni idea de la vida. Et mirava de reüll i no entenia per què em feia tanta vergonya que em miressis. A mi, de fet, m'agradava quan les nostres mirades es creuaven però havia d'apartar el cap perquè no volia que t'adonessis que t'estava observant. La teva lletra rodona i perfecte em captivava i vaig intentar imitar-la durant molt de temps.

No recordo qui érem a la classe. Només et recordo a tu i els teus amics que, aleshores, durant les classes, també eren els meus. En tot l'any no vam fer res, no feia falta estudiar. Érem la secció hostil. Des del primer dia, pels vostres cognoms, per viure on vivíeu, tothom us va considerar conflictius i va esperar que causéssiu problemes. A mi ningú m'hi considerava de conflictiu. Tenia bons cognoms, bona família, no era possible que fos un mal estudiant. Us vau comportar com us va demanar l'institut. I vaig ajuntar-me amb vosaltres, perquè érem feliços, perquè no teníem complexes, perquè ens acceptàvem i ens ajudàvem. Potser l’únic moment que vam ser bons estudiants va ser quan tu i jo vam seure uns dies junts que vam estar callats. Jo no sabia què dir-te encara que, sense adonar-me'n, ho tenia ben clar.

L'any següent ja no vau seguir a l'institut i jo no vaig pensar més en vosaltres. No vaig pensar amb tu però de tant en tant desitjava amb totes les meves forces tornar-te a veure. Aleshores cap de nosaltres tenia telèfon mòbil, faltaven pocs mesos perquè tots en tinguéssim. Et vaig perdre per sempre.

Avui t'he vist, avui t'he reconegut. Estic segur que durant anys t'he vist i no he sigut capaç de veure que fossis tu. He oblidat el teu nom encara que, d'amagat, dins meu, l'estic cridant. Sé que podria deixar que sonés, com un sospir, i aleshores tornaria aquella felicitat senzilla que vam viure durant un any. No en tinc ni idea de la vida.

diumenge, 14 d’abril de 2019

Un acte social

Em feia tanta il·lusió veure't passar pel meu carrer, et saludava amb timidesa si em trobaves caminant i amb energia si anava dalt de la bicicleta. Quan algun dia no coincidíem notava un buit dins meu i em sentia abatut. Tu tan ben posada i arreglada i jo sempre despentinat i amb l'uniforme de habitual de la feina, texans i samarreta llisa, erets com una deessa inabastable.

Ahir al migdia quan vam coincidir tota la teva màgia va desaparèixer de cop.
- Què feies fumant?

Sota els teus vestits ara només hi puc veure cendra grisa i fràgil. T'imagino com tota la cendra es trenca, i tu de sobte deixes d'existir, i cau la roba que portes i toca a terra formant una bola de fum que s'escampa pel carrer.

dijous, 11 d’abril de 2019

Objectius

Hi ha respostes que mereixen un post:

Hi ha gent que realment està molt malament. El meu enamorament a un cub era absurd, una història fictícia que no pretenia aportar res. Qui s'enamora d'un objecte? I aleshores em comenten que hi ha una notícia real sobre el tema. Una situació que, sense la intenció de faltar i des de la pura ignorància, segur que és tractable amb els especialistes adequats. S'ha d'acceptar aquesta condició? On és el limit?


Ahir no vaig publicar el que ve a continuació perquè tenia son:

És igual el cost i l'energia que es gasti, sempre hi haurà una opció per assolir l'objectiu.

He tingut un atac de pànic. De cop i volta me n'he adonat que si mai aconsegueixo arribar al final del camí, aviat el podria avorrir i en voldria començar un altre. Tants anys, tants errors. Pel bé del camí no hauria de deixar mai que l'acabés. A canvi, jo em comprometo a caminar tan lent com pugui tot enganyant-me i deixar que el temps avanci fins a la fi dels seus dies.
Em diuen que no aconseguiré desviar-me i emprendre un camí nou. Potser els meus esforços els hauria de centrar en aquesta nova tasca impossible.

Quan s'assoleix un objectiu aquest va perdent l'interès fins a reduir-se al no res. És llavors que apareix un nou repte.

dimarts, 9 d’abril de 2019

Majoria

Que no serveixi de precedent. Dos dies seguits publicant és una vergonya. I encara més si són textos sense cap lògica.

Jo ho intento, juro que ho intento. Sé que hauria de marxar a l'altra punta del món i encara no seria prou lluny. I canto. I ballo. I voldria robar-ho tot però les llàgrimes m'enceguen i no em deixen veure't.

Avui he dit que estimava a un trencaclosques en forma de cub i no ha marxat corrents. Potser s'espera que vagi a dormir per esfumar-se i per aquesta raó he tancat la porta amb clau fent-me sentir trist i abatut. Demà, però, deixaré que voli tan lluny com vulgui. No tinc cap dret a retenir-te, cub. Deixaràs que et resolgui una vegada més?

dilluns, 8 d’abril de 2019

Vanitat

Estava tan decidit a publicar el que estava escrivint que sentia neguit per poder acabar la història. Escrivia i escrivia i la història anava creixent però el final no arribava. Gairebé em sentia angoixat. Quan he acabat el text era massa llarg per una entrada d'un bloc de notes i l'he guardat en una carpeta d'esbossos. Allà m'esperava una història que vaig escriure fa unes setmanes. Per alguna raó l'havia mig oblidat i per estrany que sigui les dues històries tenen més sentit si les ajunto. Ja tinc dos capítols i potser si busco entre els esborranys encara trobaré un tercer. No penso fer l'esforç de seguir amb la història. Segur que un dia d'aquests, sense adonar-me'n, la continuaré.

L'altre dia em van dir com era. Em vaig sentir orgullós i al mateix moment em va deixar destrossat. És que no hi ha terme mig en aquesta vida? Ara que conec la meva condició no em queda més remei que acceptar-la i aprendre un altre cop a viure. És una sort saber qui i què sóc: Un geni sobre uns raïls d'una via morta entossudit a seguir endavant.

dijous, 4 d’abril de 2019

Peus

Sempre he tingut els peus més petits que la majoria. És un tema genètic sembla, herència de la meva mare. Tenir els peus petits no m'ha privat pas ni de córrer ni de caminar. Tampoc he tingut mai problemes per a trobar el meu número de les sabates, cosa que que fa que tampoc siguin uns peus estranys. Simplement són petits.

Quan era un nen, a l'esplai, jugàvem molt sovint a estibar la corda. No sóc d'enfadar-me, però si una mica competitiu i, és clar, jo em fixava amb la mida dels peus del meu equip i del contrari. Quan l'àrea sumada de totes els peus tocant a terra era més gran al meu equip, callava. Però si era al revés em posava com una fúria dient que els equips estaven massa desequilibrats, que si anàvem a jugar a perdre, jo preferia mirar. Tenia ben clar que la meva ajuda era inútil en tots els casos, les meves plantes dels peus tenien una àrea massa petita per influir en el joc, però ningú més s'hi fixava. Els monitors, evitant qualsevol confrontació, refeien els equips fins que quedava satisfet.

Un dia van fer-nos jugar a estibar la corda sobre una superfície feta de bosses de plàstic molles amb aigua i sabó. No he tornat a jugar mai més a aquest joc infame.

dimecres, 3 d’abril de 2019

L'univers

Quan el temps s'atura la meva energia es va perdent. Arribarà un dia que, fred, desapareixeré per sempre. Però jo sóc massa petit per tenir qualsevol visibilitat a la realitat. Ni tan sols, des d'una distància irrisòria, em podeu veure. Algun dia m'agradaria veure les distàncies reals, les que van d'una estrella a una altra. Però què és la distància?

He esborrat tot un tros perquè hi havia masses paraulotes i en aquest bloc de notes n'escric poques. I perquè tot el que jo pugui dir al respecte a ningú li interessa. Parlava de la ciutat, de com n'és de degradada, de com han deixat que passés i de com ara, a poques setmanes de les eleccions, li renten la cara mentre que per dins segueix igual de podrida. Si encara hi visc és perquè he descobert que els seus voltants són fantàstics, potser no són els millors ni els més bonics, però en conjunt és tan heterogeni i s'hi poden fer tantes excursions, sobretot amb bicicleta, que cada setmana exploro amb un somriure i una alegria que donen sentit a la meva vida. Potser no és només això que m'hi reté, potser sóc jo que no sóc capaç d'agafar les maletes i dir: Ja us ho fareu!