Conversa de carrer

Estic treballant tranquil·lament quan el soroll de diverses converses del carrer em distreuen. Sembla un grup força nombrós que s'ha parat just sota la finestra. No entenc de què parlen perquè fan molt de soroll. Calculo que seran unes cinc o sis senyores. Amb aquest xivarri no hi ha qui treballi i aprofitant la situació miro per la finestra quan veig dues senyores que estan una davant de l'altre parlant o més ben dit cridant alhora. Ara em fixo en el què diuen:

-El meu marit últimament està una mica fotut, diu una.
-Aquests dies que comença a venir el fred em fan mal les cames, diu l'altre.
-Ja li ve des del maig que va agafar un constipat i no s'ha acabat d'arreglar.
-Aniré al metge un dia d'aquests que em recepti alguna medicina per les cames.
-Ha estat tot l'estiu que no podia respirar del tot bé.
-Perquè a part de les cames em noto que em costa tancar les mans.
-Però jo ja li dic al meu marit que s'ha de cuidar més.
-Potser és que tinc les mans inflades.
-Va fumant els seus cigarrets i em diu que ara ja de gran no ho pensa deixar.
[...]
-Doncs el què et deia que aniré al metge.
-Ai tu que faig tard que el meu marit m'espera i he de passar per la farmàcia abans.
-Ai sí que tard que se'ns ha fet.
-És que és agradable parlar amb vostè i no amb el meu marit que no m'escolta.
-Ja ho pot ben dir. El meu marit, al cel sia, tampoc escoltava mai.

999

De vegades el món em sorpèn.

La targeta

El dia que el Guillem va fer 22 anys li van regalar una targeta on deia que era una persona vital, alegre, bromista... i en definitiva, fantàstica! Deia també que els anys passarien i cada any en sumaria un. I li demanava que no canviés mai perquè era el millor.

Van passar només dos anys i les circumstàncies van canviar el Guillem de tal manera que el Guillem dels 22 anys no tenia res a veure amb el dels 24. Ja no reia, ni feia bromes. Tenia fins i tot por d'ell mateix.

Va veure que el temps podia arreglar els seus problemes però sense ganes no arribaria enlloc. Van passar els mesos i es va esforçar a tornar a ser alegre, vital, bromista... Mica en mica ho anava aconseguint. Cada dia una passa, mai tornar enrere.

Avui el Guillem ha trobat la targeta entremig de carpetes i papers. No recordava la targeta. Va oblidar molts fets entre els 22 i els 24 anys. Li sap tan greu haver-ho oblidat que sempre que troba una targeta, fotografia o qualsevol altre cosa d'aquells dos anys, en una petita carpeta ho va classificant i en una llibreta apunta les seves sensacions i els petits records que li venen al cap. Així espera poder conservar el record, potser fals, però no té res més.

Final ensopit

L'Eduard sabia de tot. Li podies preguntar qualsevol cosa que et donava una resposta. Bé, de fet sabia de quasi tot.
gfffffffffffggffgfgfffgffrtfrtfffdffffddddrdmmnb cdsdfgfhjuuuuujjjjjjjiikkkkkkkkjughyttttttttythklokñplkkjgfds.

Perdó, estava netejant el teclat. S'hidsdedsdesessesesswsssweswcxxdccq

Volia dir, s'hi posa una quantitat de merda que sorprèn. La millor manera perquè no s'embruti potser seria posar una funda i netejar la funda de tant en tant. O millor encara netejar-me les mans cada vegada que em posi davant de l'ordinador. La idea de posar funda i netejar-me les mans ja ratlla la paranoia per tant no la contemplo.

Ei, ho sento, això no estava preparat. Continuo.

Era curios l'Eduard. Davant de l'evidència es quedava parat i no sabia com reaccionar. El què feia llavors era buscar qualsevol excusa. Així acabava. Era sempre un final ensopit.

Ostres, em sap greu. Sí, ho podria esborrar. De debò que no era la meva intenció. Ei, però ara el veig més net. Fa goig!

Un dos tres, un dos tres. Provant, provant. Va, sí, va. Ei. Eeei. Eeei (amb veu profunda).

Sempre m'havia fet il·lusió fer això. Llàstima que no és ben bé el què m'esperava així escrit.

Jo sóc més del cafè amb llet

No sé perquè em queixo

Volia fer una petita pausa del bloc però no ho estic fent. De fet no he posat cap conte sencer... Avui parlaré de mi. No ho faig gairebé mai però mira, em fa gràcia.

Sovint em queixo molt pel simple fet de queixar-me. Una de les raons més importants és que el què tinc previst surt al revés. És un fet normal i que ens passa a tots. Per exemple muntem quatre persones anar a la platja. Ho preparem tot: l'hora de sortida, qui es preocupa per portar una mica de menjar, qui porta el cotxe. Estem molt il·lusionats perquè anirem a la platja. Durant els dos dies anteriors no parlem de res més. Cal puntualitzar que no hi vaig mai, no perquè no m'agradi sinó perquè no tinc temps o prioritat; la piscina és més neta. Arriba el vespre abans de marxar i la que ha de portar el menjar li surt un compromís d'última hora i diu que no vindrà. I com que el nòvio de la del menjar és qui posa el cotxe diu que tampoc que sense ella no li ve de gust. Perfecte, ens quedarem a casa avorrits davant de l'ordinador xafardejant pel facebook. Ostres, em poso d'un mal humor que fa por. Una cosa horrible i a més a més, com que estic de mal humor m'hi poso més perquè no m'agrada i la cosa va creixent fins que penso, prou! No siguis burro! Val, m'ho munto i desmunto jo mateix. Però durant el meu malhumor no paro de queixar-me i intento que tothom se'n enteri perquè estiguin com jo. És divertit oi? Sí, és així de trist i lamentable.

L'altra raó més important és l'enveja que l'aprofito per queixar-me dels estudis i de la feina. Queixar-se de la feina o dels estudis és com un hàbit adquirit per bona part de la societat el qual a l'escola ens farien informes molt positius del magnífic progrés que fem en aquest aspecte. Em queixo per enveja ja que la majoria dels amics que tinc només estudien i això ho trobo a faltar perquè m'ho passava massa bé. Tinc una feina molt bona i no m'hauria de queixar: Sóc treballador i soci fundador d'una empresa que des de que la vam crear no hem deixat de tenir el peu a l'accelerador. És important dir que sóc treballador perquè no parem de treballar. Les espectatives de futur ara mateix no poden ser millors i això que ens trobem dins d'una crisi econòmica! Tenim ganes d'arribar lluny i no ens fa por res. No puc contar amb els dits de la mà gent de la meva edat que tingui la meva situació. De fet, moltes vegades em pregunto com he pogut ser tan valent de posar-me on sóc però no he trobat la resposta. Segur que n'hi ha més d'una.

Et despertes amb el soroll de les obres del nou bany que s'està fent el veí de sobre i et ve al cap rebentar-li la cara. Avui et sens fort. Amb el pijama encara posat surts a l'escala per pujar al segon pis i trucar a la porta. T'obre el veí amb una cara de cansament i unes ulleres que fan pena. Aquest fa una setmana que no dorm. És igual. Passes d'ell i vas directament al bany. Dos manobres estan intentant treure la banyera vella que no passa per la porta. Els veus fastiguejats. Són les vuit del matí. Qui ens ha manat treure la banyera d'aquesta casa? Llavors penses: quina vida més trista, si els trenco la cara no hauran de fer aquesta merda de feina i encara els donaré felicitat. Que es podreixin. Jo me'n vaig a córrer.

Un sol pensament

El Miquel tenia el cap travat en un sol pensament. El pobre no podia ni menjar, ni treballar ni dormir...

La força de la voluntat

Podria donar-te mil raons perquè encara fumo però només te'n puc donar una perquè no ho he deixat. Quan em veus fumant, sí tu, tu que em llegeixes, em sento culpable, brut i m'agradaria amagar-me on fós perquè no em vegis. Fumar és una malaltia. Una malaltia que, en petites dosis, et porta perillosament a un final fatal. I cada vegada que em dius que ho deixi, ni que sigui per pur egoisme ja que no t'agrada el fum, et respondria que és el què intento cada dia i et donaria les gràcies una vegada i una altra per intentar-me ajudar.

(no deixo d'escriure, però no publico els contes...)