Una tragèdia americana

Escrit per Peix - dijous, 20 de setembre de 2018

Avui sí, encara que no vagi a dormir. Em trec les lentilles. Passejo buscant les ulleres mentre m'entrebanco amb les sabates escampades per tot el pis; suposo que hores d'ara ja no faré l'esforç d'agafar l'hàbit de desar-les, tard o d'hora me les he de tornar a posar. M'assec davant de l'ordinador:

Torno a llegir, després de deu anys, la novel·la Una tragèdia americana de Theodore Dreiser. Aleshores em va deixar fascinat. Recordo llegir i gaudir de cada paraula. Sé que no em va canviar la vida, ho pensava aleshores, però sí que em va fer reflexionar molt. Passen els anys i la vull tornar a llegir. Ara conec tota la història, ara tinc deu anys més. Cada paraula que llegeixo la palpo, la tasto. Són paraules aspres i amargues, difícils de digerir. A mesura que avanço se'm crea un nus a l'estómac. No entenc com em pot arribar a afectar tant. Tinc més experiència a la vida però tampoc tanta. Potser aquest entremig és part de la raó. Arriba un punt que cada paraula estreny amb força el meu cor. Els ulls se m'omplen de llàgrimes. Decideixo, a la meitat del llibre, fer una pausa d'unes setmanes pel bé de la meva salut.

Una altra part de les raons podria ser la identificació terrible que en alguns moments sento amb el protagonista. I no és en les situacions cabdals de la novel·la sinó en petits fets que em transporten a instants dels últims anys que fan adonar-me de com de cec vaig ser i de quan de mal vaig provocar. Em canviarà la vida ara? O l'oblidaré i tornaré a caure en els mateixos errors?

Suposo que no hi tornaré a caure, fa temps que vaig apartar-me de les temptacions que m'hi podrien portar. No ho vaig fer pas recordant el llibre, ho vaig fer per egoisme buscant la felicitat. Una felicitat que tinc clar que és coixa però durant aquest temps no he necessitat res més. Fins no fa massa. La crida a compartir la vida, tota la vida, des del cos fins a les paraules. No és arran del llibre, no li vull donar tots els mèrits malgrat se'ls mereixi, és arran del temps. Però de tot això en parlaré un altre dia.

Continua llegint...

 

Ossos de peluix

Escrit per Peix - dimarts, 4 de setembre de 2018

En un dels meus somnis a mitja nit ens transformem en ossos de peluix més alts que els blocs de pisos que ens envolten. Som de color marró clar i molt suaus. Ens trobem a Andorra i hem d'anar a Solsona on amb violència farem caure una paret de formigó d'un auditori que fan un concert. És la segona incursió que fem, la primera va ser fàcil ja que no vam sortir d'Andorra. A mig camí veiem llums dels edificis de Montserrat. Tenim por que ens descobreixin. Ens deixem caure al costat de l'església i veiem com els ossos cauen des de lluny a una velocitat més lenta però lògica tractant-se d'ossos de peluix. Més tard, fent rotllana al voltant d'un petit foc, els investigadors ens ensenyen els fils d'una tecnologia estranya preguntant si sabem d'on ve. Em sorprèn la seva suavitat i elasticitat.

Continua llegint...