A mi m'agrada escriure estupideses i històries sense sentit encara que siguin una merda. Aquesta és la raó principal d'aquest bloc de notes. Ara bé, malgrat que no tingui cap mena d'autoritat ni credibilitat, avui em poso seriós:
A la sortida amb bicicleta d'aquest matí, m'he allunyat del recorregut per visitar una torre de guaita del segle X o XI que poca gent coneix. És una torre baixa en una situació estratègica amb vistes de tot un vessant de la muntanya cap a la plana. Hi ha un cartell que ho explica en tres paràgrafs breus. És un cartell vell, gastat pel sol i ple de faltes. Què costava corregir el text?
Jo faig faltes. Tu fas faltes. Tothom fa faltes.
Però no costa res tenir una mica d'amor per llengua.
dissabte, 25 de juliol del 2020
dijous, 23 de juliol del 2020
Violència epidèrmica
Soc tan antisocial i evito tant el contacte que l'altre dia, per mandra, por o una barreja de les dues, vaig preferir cremar-me l'esquena abans de demanar ajuda a algú que me l'untés amb crema solar.
dimecres, 15 de juliol del 2020
Expressions
Avui volia escriure però se m'ha fet tard. Tot i això, explicaré com va anar el dia d'ahir.
Per qüestions que no venen al cas, ahir vaig caminar una bona estona per la ciutat amb certa alegria. I tot gràcies a la mascareta i a les ulleres de sol. Podia fer cara de malhumorat sense cap mena de preocupació. Em mirava a la gent i pensava, quins imbècils. I no sé per què ho pensava, però jo podia insultar-los sense cap raó i no sentir-me jutjat. També vaig somriure i em mirava a la gent que, com jo, tenien una expressió amagada i plena de misteri. En algun moment de tot el recorregut que vaig fer, vaig pensar: estem a un pas de ser invisibles. El cas és que també vaig fer cares de fàstic, de sorpresa, d'admiració... totes les cares sense cap mena de lògica amb l'estat de la gent i les coses del voltant. Era un simple joc.
Després, a la nit, vaig quedar-me arraulit al llit i, agafant-me als genolls, vaig emetre sons greus i llargs fent pauses curtes per respirar. No sé quina hora devia ser que un transeünt va cridar molt fort dient: —Pots parar d'una vegada, si us plau, que volem dormir!?— Vaig treure el cap per la finestra. No portava mascareta, cosa que em va estremir, i vaig poder copsar amb tota claredat la seva expressió d'enuig.
Per qüestions que no venen al cas, ahir vaig caminar una bona estona per la ciutat amb certa alegria. I tot gràcies a la mascareta i a les ulleres de sol. Podia fer cara de malhumorat sense cap mena de preocupació. Em mirava a la gent i pensava, quins imbècils. I no sé per què ho pensava, però jo podia insultar-los sense cap raó i no sentir-me jutjat. També vaig somriure i em mirava a la gent que, com jo, tenien una expressió amagada i plena de misteri. En algun moment de tot el recorregut que vaig fer, vaig pensar: estem a un pas de ser invisibles. El cas és que també vaig fer cares de fàstic, de sorpresa, d'admiració... totes les cares sense cap mena de lògica amb l'estat de la gent i les coses del voltant. Era un simple joc.
Després, a la nit, vaig quedar-me arraulit al llit i, agafant-me als genolls, vaig emetre sons greus i llargs fent pauses curtes per respirar. No sé quina hora devia ser que un transeünt va cridar molt fort dient: —Pots parar d'una vegada, si us plau, que volem dormir!?— Vaig treure el cap per la finestra. No portava mascareta, cosa que em va estremir, i vaig poder copsar amb tota claredat la seva expressió d'enuig.
dijous, 9 de juliol del 2020
La lluna
[…]
La lluna, en una nit de tempesta, s'escola entre els núvols. Deu ser l'última clariana que queda, em dic.
M'he estirat al sofà de panxa enlaire durant tota la tarda i he mirat al cel deixant que el temps avancés a un ritme pausat. Era d'un blau intens sense imperfeccions. De mica en mica s'ha anat enfosquint, cada vegada més de pressa. Abans que es fes fosc del tot, han arribat els primers núvols, dispersos, d'un color ataronjat, il·luminats per la ciutat. Eren un avís del qual estava per venir. Uns cumulonimbus negres han aparegut portant amb ells un vent gelat que feia feredat. No m'he mogut del sofà. El vent xiulava pel carrer trencat el silenci que m'embolcallava. Aleshores he vist la lluna.
És plena i brillant. D'un groc tan pàl·lid que sembla blanc. La seva llum em reconforta, em fa oblidar el perquè no m'he mogut encara. La miro els pocs segons abans que els núvols la tapin formant un llamp que m'encega procedit d'un tro eixordador que arriba gairebé al mateix moment. El pis tremola però jo no em moc. Ara, però, esperant tornar-la a veure.
[…]
La lluna, en una nit de tempesta, s'escola entre els núvols. Deu ser l'última clariana que queda, em dic.
M'he estirat al sofà de panxa enlaire durant tota la tarda i he mirat al cel deixant que el temps avancés a un ritme pausat. Era d'un blau intens sense imperfeccions. De mica en mica s'ha anat enfosquint, cada vegada més de pressa. Abans que es fes fosc del tot, han arribat els primers núvols, dispersos, d'un color ataronjat, il·luminats per la ciutat. Eren un avís del qual estava per venir. Uns cumulonimbus negres han aparegut portant amb ells un vent gelat que feia feredat. No m'he mogut del sofà. El vent xiulava pel carrer trencat el silenci que m'embolcallava. Aleshores he vist la lluna.
És plena i brillant. D'un groc tan pàl·lid que sembla blanc. La seva llum em reconforta, em fa oblidar el perquè no m'he mogut encara. La miro els pocs segons abans que els núvols la tapin formant un llamp que m'encega procedit d'un tro eixordador que arriba gairebé al mateix moment. El pis tremola però jo no em moc. Ara, però, esperant tornar-la a veure.
[…]
dijous, 2 de juliol del 2020
Converses perdudes
Et veig i no et reconec. Si et saludo i no ets tu, passaré molta vergonya. La samarreta que portes em sona i els cabells, sense dubte, són com els teus. Decideixo passar de llarg, per darrere teu, sense que em vegis. Si no he passat pel davant, és per la por de tenir la certesa que no fossis tu. Prefereixo pensar que sí que ho eres. A canvi, m'he perdut una conversa.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
