Dormia

I de sobte va deixar d'expressar-se per entrar en un son profund i llarg que ni tan sols les mirades, les paraules ni els cops el despertaven. Malgrat volia obrir els ulls, no podia sortir d'un somni sorprenent; i per dins cridava i mirava amb uns ulls plorosos però la presó del somni era tan gran que ningú se'n va adonar i va quedar reclòs esperant com el temps passava lentament...

IVA

Avui és dia 20 d'un mes especial. És el dia assenyalat perquè hisenda es cobri l'IVA.

És per aquesta raó que he decidit escriure un poema sobre les emocions que provoca el sol entrant de mitja tarda. Serà una oda amb rima com puguis i mètrica no sé què és això de la mètrica però a Barcelona hi ha metro, que parla de la vida dura d'un fumador encegat:

Oh sol de mitja tarda
m'embolcalles amb la teva escalfor.

Els meus ulls s'enceguen
dels teus raigs potents,
les imatges marxen, se'm crema la retina.

I a mà un cigarret.
Sol, no em permets veure;
un incendi al llit, és pànic al veïnat!

Adéu sofà llit cadira i mobles!
Els bombers mullen una tarda assolellada,
ploro, no veig res, i un cigarret a la mà.

Oh sol de mitja tarda.



I ara una altra oda de merda al poema anterior:

Oh quina oda.
Oh quina merda
Oh para si us plau.
Oh oh oh oh.

Prou.

Figures de fang

Ahir al matí em vaig llevar bastant tard perquè em volia saltar un dia de feina i es veu que tocava festa, però en fi, això és una altra història i us explicaré que un cop llevat em vaig posar la saleta de fer fang. Vaig avisar a tota la família i els vaig dir que estava fent figures de fang. Em van dir que ells també ho feien i ens en vam vanagloriar de valent. Llavors ells van tornar a les seves saletes i jo a la meva i em vaig fer una escultura mediocre però la família en veure'l em va felicitar amb gaubança. Estarrufat vaig dir que no en sabia gaire fent veure era molt humil amagant la meva supèrbia delirant i els vaig felicitar lloant les seves figures. Però de fet, quan felicitava els pares, els germans i els fills vaig pensar i creure que ells també eren molt bons i que junts érem un món únic, ideal, perfecte... Vaig sortir un moment a la terrassa i vaig veure els veïns que tornejaven petites figures de fusta i es felicitaven amb grans alabances i quan ens vam trobar amb la mirada ens vam mirar amb menyspreu i superioritat. Bah, no saben fer fang aquests!

Últimament sóc força dolent amb els meus personatges. Espero que no hi hagi el dia que es posin en contra meva.

Un dia vaig posar-me a escriure. Però com que era un gandul vaig preferir no pensar i deixar que la meva mà esquerra damunt d'un paper i amb un llapis agafat fes gargots. Lògicament el resultat va ser tan i tan desastrós que no hi havia cap idioma que s'assemblés a aquelles paraules noves. Però em van agradar i les vaig llegir i rellegir una vegada rera una altra. Me les sabia de memòria i les repetia constantment. I cada paraula mica en mica va anar agafant un significat nou, un significat únic. I vaig crear un nou idioma amb una nova visió del món.