dimarts, 30 de novembre del 2021

Cap de setmana (I)

En acabar de dinar, el divendres, vam agafar les maletes. La meva era una motxilla amb el necesser, roba interior de recanvi i una jaqueta per si feia fred i la seva era una maleta de rodes que, malgrat que no la va omplir molt, no es va deixar res. Vam anar cap a la parada i vam pujar a l’autobús que ens va dur a l’aeroport. A mi volar m’agradaria si no fos per la parafernàlia que suposen tots els controls i les cues que s’han de fer constantment. Per sort no havíem de facturar, diumenge al vespre ja estaríem de tornada. A ella la parafernàlia li importa ben poc i hauria volgut anar cap a l’aeroport abans de dinar i menjar un entrepà mentre esperàvem. Li vaig fer entendre que era absurd quan a casa s’hi podia menjar tranquil·lament. El trànsit, congestionat com sempre, va alterar els temps que havíem previst. Vam sortir del bus corrent com bojos cap al control d’entrada. El vol sortia en poc menys de mitja hora. Ella, enfadada, m’anava fent crits i jo me’n reia cosa que la feia enfadar més. Gràcies als seus crits es va obrir un passadís de gent que ens va fer guanyar uns minuts. Vam passar el control sense problemes i vam tornar a córrer fins a la porta d’embarcament que ja era oberta. Vam ensenyar les targetes i com que anàvem accelerats vam seguir corrent fins dins de l’avió. No vam poder posar la seva maleta ni la meva motxilla als compartiments i vam seure amb els trastos als peus. I em va tornar a fer crits en relació amb el fet que gairebé perdem l’avió. I jo no podia parar de riure, estàvem dins de l’avió, i ella s’anava encenent, però al final, amb  el meu atac de riure no va aguantar més i també va esclatar a riure. Van haver de venir les hostesses per demanar que ens calméssim. No va ser senzill, però ho vam aconseguir. Al meu costat, a la finestra, un senyor que anava vestit amb un xandall vell ens estava mirant amb cara de pocs amics. No lligava el seu vestir amb la cara que ens feia, però jo no vestia pas millor. Li vaig preguntar si anava tot bé i va girar el cap sense contestar-me.

No sé per què vam comprar les cerveses. Van passar amb el carro i, sense pensar, vaig preguntar, teniu cervesa? Sí, que en vols? Dues, si us plau. Són setze amb noranta. Quina animalada. Krützerberg, una marca que mai havia vist, i tampoc recordo si es deia així. Ens va donar les dues llaunes obertes i un vas de plàstic per cadascú.  Al cap de res, pocs segons, quan l’hostessa ja havia seguit a les següents files, per la mateixa raó que teníem les cerveses, ella va decidir fer-me pessigolles al moment que aixecava el braç per abocar la cervesa al got. Jo en tinc moltes de pessigolles i, és clar, la cervesa va saltar pels aires, va xocar al sostre i va rebotar cap al seient del davant. Quin esverament que hi va haver de cop i volta. La llauna va anar al braç d’una senyora que de seguida es va alçar, mig corbada, ja que topava amb el sostre, i va començar a fer esgarips cap a nosaltres. En alçar-se, no sé ben bé com, va buidar tota la cervesa sobre una criatura que tenia els seus pares a l’altra banda del passadís. Potser tenia vuit anys o nou, o deu com a molt, no ho sé, era petita. Es va posar a plorar, es van alçar els pares a fer crits a la senyora que a l’hora ens feia crits a nosaltres. Jo crec que no era conscient del que estava passant, tot anava molt de pressa. I ella, al meu costat, s’havia tapat la cara per evitar, amb poc èxit, esclafir a riure. Es va muntar tal guirigall que va costar una bona estona tornar a la normalitat. Crec que tota la tripulació va venir a intentar solucionar el problema. Nosaltres vam acabar drets a l’entrada la resta de viatge, menys quan vam aterrar que ens van fer seure a les butaques de la primera fila. I mentre vam estar drets, ella va anar bevent la cervesa i jo, que li vaig demanar un glop, res de res. Per fer-me córrer abans, em va recriminar. La part positiva és que vam poder sortir els primers de l’avió. Ens van dir que ens amonestarien, que no podríem tornar a volar amb la seva companyia i no sé quantes coses més. La tornada, més calmada, la vam fer amb ells i no ens van posar cap trava.

dimecres, 17 de novembre del 2021

La Loteria

 

 

Sota el fred més punyent o la calor més sufocant és així com passem la tarda cada divendres, fent cua per comprar un bitllet de loteria, amb una il·lusió plena de tristesa, sabent que quan surti el número guanyador l’estómac se’ns queixarà pel pa que li falta.

Odio la loteria, l’odio amb totes les meves forces. És un joc d’atzar que ens denigra tot eliminant de mica en mica la nostra part racional. És regalar el sou sense res a canvi, tan sols la fantasia de posar fi a les preocupacions. Juguen amb nosaltres inculcant-nos una esperança remota, ens obliguen a aferrar la nostra existència a una il·lusió vàcua, a una vida que no ens pertany, d’aquesta manera poden mantenir un sistema corcat i addicte als diners.

Podria rebel·lar-me i tenir el pa a taula, però viure només de pa és viure a la misèria. Els seus viatges, els seus vestits i les seves mirades de llàstima i suficiència em recorden constantment que sigui com sigui he de sortir d’aquesta presó de privacions. I, sabent que em traeixo, no em queda cap altra sortida que passar gana encomanant-me a un cop de sort, deixant que la meva vida es dilueixi i es vagi tornant més difuminada cada setmana que passa.


Aportació a Relats conjunts.

dissabte, 13 de novembre del 2021

Sortida amb bicicleta

La carretera és estreta i no té voral. Va pujant suaument entre arbres daurats i fulles ja mortes que van ocupant la calçada. Entre setmana hi passa poca gent, pagesos i veïns del voltant i potser algun despistat que fa un horari diferent de la resta. Al cap de setmana és més transitada, però no suficient perquè les fulles s’escampin i netegin del tot l’asfalt. Quan estic a pocs metres d’arribar al coll em trobo tot de motocicletes parades. Me les trobo de cara. Els motoristes estan drets, amb els cascs trets i amb cara de preocupació.  El mateix moment que he arribat, per l’altra banda, també ha arribat un cotxe. Un quatre per quatre petit amb una parella que suposo que rondaran la setantena. Miren cap a la seva esquerra i fan que no amb el cap. Miro cap on miren ells. Fora de la carretera, a la meva dreta, hi ha una motocicleta recolzada de mala manera, o això és el que penso durant un moment, ja que de seguida veig estirat un cos immòbil. Pregunto als motoristes si necessiten ajuda, si volen que truqui a una ambulància. Em diuen que no cal, que acaben de trucar i ja ve. Faig una breu llambregada al cos, no me’n puc estar, no sembla que es mogui, però em fa l’efecte que el company que està al seu costat a la gatzoneta li parli. Dic que em sap greu i segueixo endavant. Em pregunto per on vindrà l’ambulància, per on vinc, o cap on vaig? També em pregunto sobre la utilitat de l’ambulància. Intento imaginar que sí que serà útil i em convenço que realment li estaven parlant. Al cap de quinze minuts em creuo amb l’ambulància que va a tota velocitat.

divendres, 5 de novembre del 2021

Cartes

Avui he llegit tres cartes d’un temps gairebé analògic, cartes escrites a mà i amb una càrrega sentimental força elevada. Podria explicar que m’han commogut, però el fred d’aquests dies no ho ha permès. Una de les cartes parla sobre l’amistat i de la por a perdre-la. És curiós saber que la por en aquell moment no tenia fonament, però tampoc anava mal encaminada. D’aquella amistat poca cosa en queda. En una altra carta m’inviten a assistir a un festival. Quan ho he llegit he pensat que em faria mandra trobar-me al mig de tanta gent, als concerts, a les tendes o fent voltes pel poble amb ampolles reomplertes de calimotxo calent. De seguida he recordat que m’ho vaig passar molt bé i que en aquella època no tenia les reticències socials que ara m’acompanyen. L’última carta era llarga i diu coses d’un jo que havia oblidat del tot i, pensant-t’ho bé, no tinc res a veure amb aquella persona. A més venia acompanyada de fotos on sortim nosaltres amb un posat despreocupat i rient. Tan sols hi ha una foto que desentona, és l’única on surto sol, és l’única borrosa i l’única on no somric i, malgrat tot, és la més important, ja que pocs mesos més tard, deixaria de somriure, descobriria la solitud i la meva vida es tornaria borrosa. De l’època que va venir després ja no hi ha cartes ni fotografies. Una part de culpa la té la darrera transició al món digital, però no tota; és l’època que vaig posar fi a les amistats més genuïnes, fetes d’un conjunt tan unit de les nostres vides que no ens deixava distingir quina era d’un i quina era de l’altre.

dijous, 4 de novembre del 2021

Mapatge d'objectes relacional

Em desperto amb mal a tot el cos i desitjant seguir dormint diverses hores més és una frase que vaig escriure fa uns dies mentre recordava un somni macabre on un seguit de persones vestides amb jaquetes de cuir negre tallava els caps a uns de delinqüents. La manera de tallar els caps, el qual no tinc cap certesa de si és viable o no, era utilitzant dues espases afilades com si fossin estisores. Tot això ocorria dins del metro. Jo m'ho mirava horroritzat, incapaç de creure que aquella matança estava passant. Tenia clar que els delinqüents mereixien un càstig, però no de tal magnitud. Per què desitjava dormir diverses hores més si al món real em trobo lluny de tota violència? Perquè tenia son, suposo. En qualsevol cas, avui havia vingut a explicar la raó principal de la meva absència, una excusa que no crec que interessi al lector, però a mi m'és ben igual.

Aquests dies he estat treballant en la migració d'una aplicació programada en Python cap a PHP. No entraré en el terrible sacrilegi, molt pitjor que les execucions somiades en un metro, però la causa d'aquesta migració és l'estalvi econòmic. L'aplicació, molt tradicional, es fonamenta amb les dades desades en una base de dades relacional. Per tal de tenir el codi ben ordenat vaig separar-lo en diverses parts, la capa de model amb els seus serveis que parlen amb la base de dades, la capa de la vista que, com que és una aplicació tipus REST, està feta de fitxers anomenats objectes de transferència de dades i la capa de control que es dedica a demanar i gestionar les dades. El punt clau de l'aplicació era que l'accés a la base de dades fos ben ràpid i volia que fos una eina senzilla, ràpida i integrable amb qualsevol motor (de base de dades). Seguint els principis de "deixa que la resta faci la teva feina" vaig buscar alguna eina per la xarxa i en vaig trobar forces, però la majoria o eren lentes, o consumien en excés memòria o processador, o bé eren massa específiques i no permetien gaire llibertat. O sigui que m'ho vaig fer jo mateix i ara tinc una aplicació muntada en un servidor minúscul que va tan de pressa que he hagut de mirar diverses vegades si no m'he equivocat i tinc un servidor d'altes prestacions. Potser algun dia faré públic al GitHub aquest sistema de mapatge d'objectes relacional.

Creative Commons License