diumenge, 19 de setembre de 2021

Pensar sobre la bici

Avui m'he passat més de sis hores sobre la bici. Anava sol. Conec altres ciclistes que em diuen que no poden anar sols, sobretot en carretera, que els fa pensar massa i no se senten còmodes. Jo soc tot el contrari, m'agrada, sobretot en carretera, però no tinc temps per pensar, em concentro en pedalar, pedalar i pedalar. Per sort el meu cervell aprofita els moments que em relaxo i em treu temes que normalment són d'allò més absurds. Ho agraeixo ja que així em surten històries i algunes les acabo escrivint i altres les oblido. Avui no ha passat, no li he donat l'oportunitat en cap moment. Sis hores de concentració absoluta, amb dues pauses, una per contemplar un monument i una parada tècnica al voral de la carretera per fer pipí. Quan ja estava acabant la ruta he tingut la sensació que el temps s'havia escolat gairebé sense adonar-me'n. Se m'escapava el riure de la felicitat que sentia quan ja quedaven pocs metres i em sentia tan satisfet que si no fos que tenia les cames molt cansades hauria seguit uns quilòmetres més. 

És a dir, aquesta entrada no diu res interessant ni explica cap principi de vital importància.

dimecres, 15 de setembre de 2021

Principi de responsabilitat única

Un vàter té una funció molt senzilla. Serveix de pont entre els residus que fa el cos humà i les canonades que van cap al clavegueram. Bàsicament té una tassa on si vols hi pots seure amb la seva tapa per evitar que els gèrmens s'escampin i una cisterna d'aigua més alçada per facilitar l'evacuació, amb els seus components per gestionar que no es quedi buida ni massa plena. Molt simple. Una sola responsabilitat on cada part, sigui tassa o cisterna o els seus components, també tenen la seva única competència alineada en la funció general del vàter. Has vist mai uns fogons en lloc de la tapa? Segur que no. No et posaràs a cagar a la cisterna esperant que el segueixi funcionant, oi que no? Ni faràs servir la tassa per posar en remull l'enciam, oi que no ho faràs? Que sí, que et serveix per seure quan et poses els mitjons i les sabates, que et va bé per deixar-hi la roba i que quan et depiles les cames també t'ajuda. És una funció que tu li dones perquè la teva tapa és de ceràmica, però podria ser d'un plàstic fràgil i la funció pel qual està pensada no variaria gens. En qualsevol cas, qui va idear el vàter ho va fer pensant en un sol principi, el de facilitar l'evacuació dels residus del cos humà. I mira si està ben pensat que la majoria d'humans en poden fer ús sense gaires complicacions. Aquest és el principi de responsabilitat única.

dilluns, 13 de setembre de 2021

El raro

Tot allò que sovint em dic que podria fer sol i no acabo fent per por és perquè des de ben petit m'han ensenyat que la solitud és un error, un fracàs, una vida esgarriada i sense sentit. I si tot és mentida? Des de sempre he volgut estar sol que és on em sento lliure i realitzat.

Mai m'he sentit còmode amb les converses que no van enlloc, m'angoixen les grans trobades, els sorolls forts i la llum intensa m'aclaparen i els espais oberts plens de gent em maregen. Durant anys he seguit el joc que la societat m'imposava i a mi això em fa ser trist, irritable, callat i sento que desprenc una boira negra que queda flotant al meu voltant.

Sí, soc el raro, soc aquell que et diuen que millor no estar-hi a la vora, que emet una pudor feta de silencis incòmodes i de mirades tristes. Soc el que ja no avisen per a les celebracions o simplement per fer un cafè, per fi, perquè trobar-se envoltat de mentiders o de persones que amaguen la veritat, que és el mateix, és esgotador. I sí, soc jo que he creat aquest personatge, perquè em deixin en pau.

Tinc ganes de marxar d'on visc per perdre'm en alguna ciutat gegant del nord, ben al nord, on la meva solitud quedi diluïda entre milers de persones anònimes. Allà podré passejar com un ésser invisible i podré anar a sopar, o al teatre o al cinema sense que cap conegut faci veure que no m'ha vist i les mirades del següent dia vagin farcides de xafarderies. I em dic que tot això ho podria fer igualment sense anar-me'n lluny, però no puc, no en sé, tinc arrelat tan a dins meu que és lleig i que és dolent que per a mi és una muntanya. I tampoc puc perquè em fa mal veure com em miren i callen.


El títol aquesta vegada l'he posat al final. En un principi, al final d'escriure el text però abans d'acabar de definir el títol, havia pensat: Tot allò que sovint em dic que podria fer sol i no acabo fent, però era massa llarg i a més duplicava l'inici del primer paràgraf. L'he descartat. He considerat posar un títol que no tingués res a veure, per despistar, La cabanya d'estrelles, però no tenia cap lògica i només creava confusió. Al final m'he decidit per El raro, perquè és una paraula que no es troba al diccionari i per tant, malgrat que tothom conegui la seva definició, és estranya. Seria rar que la posessin algun dia al diccionari, perdria la seva realitat i entraria a formar part d'un sistema que sembla que eviti. I podria seguir analitzant, donant un significat profund a la resta del text, relacionant conceptes i idees presentades el qual l'autor del text no sap o no vol saber que existeixen. O ni tan sols existeixen.

dimecres, 8 de setembre de 2021

De sopars a la fresca a menjars de l'altra punta del món

Ahir, mentre visitava una zona nova plena de feixes i unes quantes cabanes de pedra seca que fins fa poc el bosc mantenia ocultes, se'm va aparèixer un record de fa poques setmanes. Una mirada fosca, unes paraules eixutes i un posat incòmode en saber que hauria de compartir taula amb mi. En aquell moment no vaig entendre el perquè. Vaig pensar que tenia un mal dia i vaig intentar no molestar, fins i tot vaig girar el cos per tal de no incomodar-lo més del que estava. En recordar-lo vaig entendre la seva expressió de seguida; soc lent captant el món que m'envolta. Em va fer ràbia, no perquè estigués molest amb mi ni perquè ara coneixia un passat meu que el temps ha tergiversat des del meu punt de vista, sinó perquè em pensava que era d'aquells que davant de qualsevol problema s'hi encarava de cara i no callava com la majoria. En fi, expressió que queda molt bé quan vols fer veure que ets bastant superior a la resta i és molt probable que sigui al revés, que la pròxima vegada que ens veiem, com ja ha passat, em faré l'estúpid i tot seguirà igual, perquè, és clar, jo callo perquè soc d'aquells que es troba feliç nedant entre la majoria.

I si per una banda, aquella que t'hauria de donar suport, ajudar-te en els moments claus i fer-te sentir còmode en qualsevol situació, em pren les ganes de viure, per l'altra, aquella que no hi ha cap lligam més enllà de l'imperatiu que et dona el dia a dia, em fa sentir viu i alegre. 

Un dels problemes de posar el títol al principi és que de vegades el text pot anar mutant de manera que el títol hagi perdut el sentit que de bon principi tenia. En aquest cas, l'eliminació de parts del text ha provocat un abisme entre el títol i el text, perdent gairebé tota la connexió entre un i altre. Podria intentar explicar que el text bla, bla, bla. Podria canviar el títol, aleshores hauria d'esborrar aquest paràgraf i el temps perdut escrivint-lo crec que ningú me'l tornaria.

dimarts, 7 de setembre de 2021

Superacions personals

És molt probable que hagi explicat altres vegades que obrir un pollastre sempre m'havia fet angúnia. Separar la pell de la carn, treure les vísceres, sentir l'olor de la carn crua em provocava basques, però sobretot el que em causava més impressió, el qual no li he sabut trobar cap mena d'explicació, era separar la carn de l'os, sense coure, és clar. De debò, no ho podia suportar.

Una mica fart d'aquesta situació, pensant que ja era hora de superar d'una vegada aquesta mena de fòbia, a finals del mes de juny vaig comprar un pollastre sencer i eines bones per treballar amb condicions. Va ser un desastre. Ho vaig passar tan malament tallant-lo que el vaig acabar llençant després de vomitar a la pica. Ho vaig tornar a intentar. I res, llençat gairebé abans de fer el primer tall. No vaig desistir i en vaig comprar un altre, i un altre, i un altre, però els fàstics no remetien i l'únic que aconseguia era sentir-me cada dia més decebut de mi mateix. No m'acostumava a una tasca d'allò més senzilla.

Fa dues o tres setmanes, gairebé rendit i tement que el meu cos demanava que em fes vegetarià o fins i tot vegà, vaig sortir al carrer amb una bossa d'escombraries plena de pollastres mig tallats. I va ser només posar els peus fora de casa que la vaig veure. Mirava absorta el mòbil de cara la carretera i semblava que esperés que algú la recollís amb cotxe. Vaig deixar la bossa a terra i sense fer soroll vaig acostar-m'hi pel darrere. Quina cabellera més bonica es veia sota la llum dels fanals, era negra, brillant i plena de rínxols perfectes. La vaig agafar d'una revolada amb prou força perquè no es pogués alliberar, vaig alçar-la i la vaig entrar a casa en un tres i no res. Amb la mà esquerra li tapava la boca i el nas perquè no se li escapés cap crit i ella m'intentava mossegar sense èxit. Subjectant-la encara fort vaig girar-me amb molta violència i la vaig deixar anar de manera que el seu cap colpegés el radiador de paret vertical de l'entrada. Va sonar com una campana i va caure a terra com un ninot. Aprofitant que difícilment es despertaria de seguida, vaig tornar al carrer, vaig agafar la bossa plena de pollastres, la vaig llençar al contenidor i vaig tornar cap a casa. Me la vaig carregar a l'espatlla, la vaig portar fins a la cuina i la vaig estirar sobre l'illa, vigilant que els seus cabells no anessin a parar a la placa d'inducció. Era la meva oportunitat, o superava l'aversió a obrir pollastres o algú podria trobar un cos en un contenidor davant de casa posant en perill la meva manera de viure.

Ara ja m'estic animant comprar conills sencers i crec que aquesta setmana compraré mig cabrit. La carn de la carnisseria, a més a més, no té sang o si més no, no en té tanta com ella.

Creative Commons License