Avui volia parlar d'una altra cosa, però un somni i una discussió m'han capgirat els plans. Ho escriuré tot, què carai.
Quan estava a punt d'entrar al pàrquing de casa a l'hora de dinar, un home de mitjana edat que anava amb la seva dona m'ha fet crits: —La bicicleta, la bicicleta!—. Com que no hi havia cap problema amb la bicicleta m'he permès preguntar quin problema hi havia i m'ha respost que no podia passar. Jo tenia gana i he fet cas omís de la provocació entrant cap a dins del pàrquing. I tot hauria acabat aquí si no fos que després de dinar me'ls he tornat a trobar. Ja no tenia gana i he pensat que si em deien alguna cosa, em pararia i preguntaria quin era el seu problema. —Ara passes pel carrer, ara sí, eh!— M'ha cridat l'home. M'he parat. A buscar baralla, evidentment. M'han dit que no podia passar per la vorera i he contestat que la meva única intenció, tal com havien vist, era entrar al pàrquing. Les seves raons eren d'allò més pobres, ja que no volien acceptar que s'havien espantat per anar despistats caminant pel carrer. —La llei diu que no pots anar per la vorera, el que passa és que tu no te la coneixes la llei—, els he rebatut dient que entrar en un pàrquing encara està permès, sigui amb bicicleta, moto o cotxe. Com que l'apel·lació a l'autoritat no els ha funcionat han volgut utilitzar els meus sentiments: —I si hagués passat un nen en aquell moment?— Davant d'aquesta pregunta absurda he respost que segurament l'hauria aixafat. La seva mirada d'incredulitat ha sigut d'allò més divertida. —La dona, que fins aleshores només havia assentit a les paraules de l'home, molt enfadada m'ha preguntat si m'agradava aixafar la gent. —I tant que sí, i si són nens, millor.— L'home feia que no amb el cap. —I si t'aixafessin a tu?—, m'ha preguntat. Ara entraven al terreny de la por, però no he pogut respondre perquè la dona m'ha començat a dir: —Ets un xulo i una mala persona—. Sense dubtar ni un segon li he dit que en això hi estàvem tots d'acord. I com que soc mala persona, abans de marxar els he dit que els havia fet un favor, que així podrien passar una tarda entretinguda parlant de mi. S'han posat ben vermells. He pujat dalt de la bicicleta i he anat cap a treballar rient. Quin clatellot em mereixia, i em continuo mereixent, però no me n'he pogut estar.
De vegades els somnis serveixen per recordar-te que en un passat la vas cagar fins al fons i que els remordiments t'acompanyaran tota la vida. Podria demanar perdó? Podria. Ho faré? I què somiaria aleshores? Ella m'havia immobilitzat tirant-se damunt meu. Li veia la seva cara que al món real, per molt que m'hi esforcés, feia temps que no podia recordar. I ara la tenia al meu davant, la de quan teníem quinze o setze anys, aquella cara rodona de llavis fins, amb un nas de botó i ulls de mirada astuta. Els seus cabells daurats i forts que portava tallats a l'alçada de les espatlles em fregaven el front de tan a prop que la tenia. I jo reia. I ella també reia, però semblava una mica enfadada. I la seva veu que també havia oblidat, ara semblava que mai l'havia deixat d'escoltar. Sense avisar, entre rialles, m'escup. T'ho mereixes, em diu, per tot el mal que em vas arribar a fer. I dels seus llavis veig com queden restes de baba blanca, amb bombolletes. Em podràs perdonar algun dia? I després d'aquest instant el somni esdevé absurd. Em dona el seu telèfon, que no puc apuntar, que he de recordar, i em comença a dir números i números sense parar fins que sento els llençols que em molesten. Em giro i torno a dormir, ara en silenci.
Agraeixo aquesta època de l'any, les maduixes queden tan lluny. A mi m'agradaven, i molt. Fa anys vam anar amb la família de viatge a França. Hi vam anar amb cotxe. Ple de trastos, maletes i joguines. Anàvem tan carregats que el remolc gairebé no es podia tancar. Vam anar fins dalt de tot de França, a tocar de Bèlgica. Recordo com vam plantar la tenda mentre un grup de francesos ens miraven tot jugant a la petanca. El càmping era immens. Semblava un laberint. Em van repetir una vegada i una altra que sobretot no oblidés el número de carrer, trenta-set, ni la parcel·la, tres mil set-cents vint-i-quatre. Cada carrer tenia almenys dues casetes amb banys i rentadors. El recordo fosc, com si sempre fos de nit. Al final del carrer hi havia un parc enorme amb gronxadors i diferents tobogans. Hi havia unes quantes pistes de bàdminton que vam aprofitar força i també una pista de ciment on sempre hi havia algun nen patinant. Em vaig enfadar quan vaig preguntar per què no havíem portat patins i els meus pares em van contestar que no havíem anat fins a la punta de França per anar amb patins. I gairebé em quedo sense jugar a bàdminton quan vaig dir que aleshores les pales tampoc les hauríem d'haver portat. Jo no tindria paciència amb mi. Al final del parc hi havia un bosc gegant amb zones on l'herba gairebé ens sobrepassava. Dins del bosc hi havia alguna cabana dalt dels arbres que sempre estaven ocupades. Amb els meus germans vam intentar investigar-lo tot. La nit abans de marxar hi vam anar amb lots. Vam sentir algun crit dirigit a nosaltres en francès que no vam entendre des de dalt de les cabanes, però no en vam fer cas. Vam caminar per trobar el final del bosc. Era un càmping, en algun moment hi havia d'haver una balla. No la vam trobar. Vam començar a sentir una olor de maduixa. Era molt agradable. Semblava com si per allà a la vora hi hagués algun gelat de maduixa, això és el que vam imaginar. L'olor de mica en mica es va tornar més intensa, fins al punt que vam deixar de sentir l'olor del bosc humit i de l'herba. Jo volia tornar enrere, però els meus germans van voler investigar una mica més i jo tampoc volia tornar sol. I a mesura que vam anar avançant l'aire era cada cop més dens i a mi em costava respirar, i l'olor de maduixa ja no era de gelat perquè no era fred. Feia calor, molta calor. I els ulls em picaven perquè l'olor s'hi escolava. Recordo que els vaig tancar tan fort com vaig poder. La meva germana que no m'havia deixat la mà en cap moment em va estrènyer amb més força fent-me mal. Vaig girar i aixecar el cap per mirar-la enfadat. Em feia el gest de silenci i va mirar endavant sense apartar el dit de la boca. El meu germà, unes passes més endavant, semblava una estàtua de quiet com estava. A tocar seu un llimac gegant de color negre ple d'estries i tot d'antenes l'examinava. Algunes li fregaven la cara. Era tan gran que fàcilment ens hauria pogut engolir a tots tres de cop. Dels seus forats laterals sortia un aire espès i calent amb una olor de maduixa tan intensa que no es podia respirar. No ens vam moure durant una bona estona. Jo només volia plorar, però sabia que no era el moment. Al final el llimac va fer una volta cap enrere alçant-se més amunt dels arbres, es va deixar caure suaument sobre l'herba i va marxar bosc enllà. La meva germana va agafar el meu germà per fer-lo recular cap on érem. Vam tornar enrere d'esquena mirant amb la por que aparegués el monstre de nou. I quan de lluny vam poder veure una cabana vam començar a córrer. La meva germana gairebé m'arrossegava i aleshores vaig començar a plorar. I vam arribar a la tenda i ens vam abraçar molt fort als pares durant tanta estona que van acabar arrancant-nos d'ells. No entenien per què fèiem tanta olor de maduixa i vam explicar que havíem passat molta por, que el bosc era infinit i que volíem tornar a casa.
Notes finals
Podria fer tres entrades diferents, però ha anat així. No penso repassar el text, és molt llarg i avui em sento mandrós.
