Si tu m'estimes

Escrit per Peix - dijous, 22 de febrer de 2018

Si tu m'estimes,
guarda els meus manaments
i jo pregaré al Pare.
Ell et donarà confort
i caminarà al teu costat per sempre.

Si tu m'estimes,
envolta't d'alegria
i procura ser feliç.
El sol t'escalfarà l'esquena
i et guiarà fins al capvespre.

Si tu m'estimes,
deixa al passar un somriure
que jo te'l tornaré.

I ens sentirem afortunats
al saber que ja no ens cal res més.

Continua llegint...

 

Extrems

Escrit per Peix - diumenge, 11 de febrer de 2018

I

Podria parlar de la vida, de la meva vida i de com l'entenc. Podria parlar de com supero els meus obstacles i les meves pors. Podria parlar de les meves creences sobre l'existència i la pròpia consciència. Podria parlar d'això i molt més des del desconeixement absolut de la realitat.

Però ningú li interessa el que jo pugui dir ni jo sóc capaç de dir-ho.

Seré un expert de la meva matèria, un boig que no para d'estudiar per ser el millor. No pas per fer créixer la supèrbia sinó per trobar la perfecció en allò que faig, sense importar-me la resta, només perquè m'agrada. Detesto la mediocritat i com que sóc un mediocre estudio i treballo en una cursa interminable per obtenir el coneixement que m'acosti a l'excel·lència.

Les meves paraules en aquest punt són roques inamovibles.

Aleshores em pregunto, per què hi ha aquest abisme? Per què no tinc dret a parlar i, per altra banda, el que jo expresso és gairebé un dogma de fe? Els extrems em maten.


II

Estic cagat de por, no tinc ni idea si ho podré fer. M'agradaria sentir-me acompanyat però els nostres temps no quadren. Ahir va ser culpa meva i aquesta culpa ha portat inevitablement a la teva d'avui. Aniré tot sol amb la incertesa de no trobar a ningú que als moments més difícils posi la seva espatlla. Me la posaré jo, com sempre, perquè així m'ho he guanyat, perquè quan tocava no hi era, perquè se suposa que quan hi hagués sigut hauria hagut de parlar.

De la meva boca no surten mai paraules que jo vulgui dir, m'atropello i no puc pensar, el meu cap comença a córrer i trec sons que no estan sincronitzats. M'equivoco de paraules i de frases, els batecs del meu cor s'acceleren i perdo la noció de l'espai i del temps.

I ara callo i m'escapo, per mi, per tothom. Callo per no sentir l'angoixa que em destrueix.


III

Potser podria fer entrades diferents per eixamplar el nombre, o per mantenir viva la flama. Porto mesos intentant llegir una pila d'entrades i no puc. No és culpa de les entrades en sí ja que si no fossin interessants ja no serien a la pila, tinc altres prioritats, sovint més absurdes i menys interessants que llegir texts de no més de cinc minuts. No espero doncs que ningú llegeixi el que escric, i, per tant, potser no caldria publicar-ho. Però hi ha aquell cuc, aquelles pessigolles estranyes que m'obliguen a prémer el botó "Publica". No sé què espero a canvi, de raons en tinc moltes, però cap és definitiva. Ara que hi penso, és possible que siguin la suma de totes.

Continua llegint...

 

L'home armer

Escrit per Peix - diumenge, 4 de febrer de 2018


I
Recordo l'armer que cada nit plorava desitjant un món de pau. Un dia vaig dir-li que ja havia treballat prou a la seva vida, que era moment de descansar i passar els últims anys amb la família.
- Has fet suficient diners, ves a viure vora el mar i gaudeix de la seva tranquil·litat.
Es va entristir i em va dir:
- M'he passat tota la vida treballant, no sé com és la vida sense el meu taller on he forjat les armes pels teus combats.
- He sigut home armat i temut arreu, crec que jo també descansaré.

II
Va treballar tota la vida a l'escorxador. Ferm defensor del dret dels animals, vegetarià convençut, no va ser mai prou fort per renunciar a l'única feina que sabia fer i que li donava de menjar.

III
Vaig néixer vuitanta anys més tard del que hauria volgut. Renunciar a la tecnologia, als grans avenços científics que em permeten tenir una vida fàcil, sense preocupacions. Veure els anys de canvi, de desconcert i de por. Ens tornem esclaus de nosaltres mateixos, ens coneixem tan bé que hi juguem en contra nostra per ocultar-nos els anys de canvi, de desconcert i de por.

IV
Aquest punt és un afegit on no es preveu res. Correccions i paraules refetes és l'únic que hi he permès. Puc trobar la pau en les parets de color groc. Un groc pàl·lid que durarà potser tres anys, potser algun més, no depèn de mi. Em llevo i desitjo passar fred i dolor, però sóc feliç tot sol pujant la muntanya. Sempre descobrint camins nous que no sé on em portaran però tots acaben tornant-me a casa. Dono les gràcies perquè sigui així i em sento afortunat de tenir la vida que tinc.

Continua llegint...