Avui la por per l'accés de feina m'ha abraçat amb tota la seva força. Ha aparegut de sobte i, com sempre, no estava atent i m'ha agafat a contra peu. Tot és molt fàcil quan es veu des de la distància. Ja fa unes setmanes que m'avisava que vindria però jo no en feia cas. Em sentia força abatut, cansat i sobretot malhumorat. M'he obligat a anar a la piscina. Mentre caminava pensava amb diversos problemes que he tingut últimament. Escoltava música a tot drap d'un grup alemany que m'apassiona per calmar-me una mica però sentia odi dins meu. Tenia ganes de barallar-me amb algú.
En un primer moment hi havia retencions als carrils. He mirat l'hora estranyat per veure-hi tanta gent. Havia arribat deu minuts abans i no he marxat pas més d'hora del normal. L'única explicació és que he fet el camí gairebé corrents. I pot ben ser. He començat a nedar al ritme dels companys de carril i per sort en pocs minuts han plegat i me l'han deixat per a mi sol. M'he posat a córrer com un boig tot buscant cansar-me fins que el meu cos no pogués més. Cinquanta minuts més tard, satisfet, que no cansat, he sortit de la piscina. Ja no pensava en la merda de dia, en els problemes ni en l'odi. Tenia la ment alliberada.
Caminant de tornada, quan he passat pel costat dels Mossos, un nen m'ha preguntat on era l'estació de tren. "Just a l'altra banda de la ciutat", he pensat. Li he indicat el camí més fàcil i que si volia agafar el tren hauria de córrer, he afegit. He pensat que el podria acompanyar un tros ja que no varia pas el meu recorregut. Pocs metres més endavant el nen estava parat preguntat a un grup que sortia d'un bar com arribar a l'estació. L'he cridat i li he dit que em seguís, que seria més fàcil. Hem anat junts fins que jo ja m'he desviat per arribar al pis. Ara ell només havia de caminar recte i es trobaria l'estació al davant. M'ha ensenyat els canells: "La policia m'ha agafat per aquí i ara em fan mal". M'ha dit que tenia maria i haixix per vendre i que per això havia acabat als Mossos. Un nen. M'ha dit també que vivia com podia a Barcelona, i que els seus pares l'estovarien quan el veiessin. Per curiós que sigui m'ho ha explicat rient. Li he preguntat si tornaria vendre maria. "Clar, així que en torni a tenir en tornaré a vendre".
Tenia la ment tan alliberada que no m'he fet cap judici si sobre la vida del nen era una merda, de si vendre droga és il·legal ni del fet que hagi sortit tot sol de comissaria per anar a buscar el tren en una ciutat que no coneixia. Tampoc m'he preguntat si la història que m'explicava era veritat, per a mi era correcte.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada