I - No és una xerrada TED
Una por estranya, una por a no estar a l'altura de les circumstàncies. Deixar perdre grans oportunitats per no ser capaç de fracassar. Tothom diu que les pors s'han d'atacar i vèncer, per a un mateix, per créixer com a persona, per tenir una vida més plena. Ahir vaig tenir una batalla. I no va ser per cap raó de les que diu tothom. Ho vaig fer per amistat, no ho hauria fet per res més. Estava cagat, no sabia si podria aguantar la pressió. La majoria dels elements anaven en contra meva. Vaig preguntar molt, volia tenir la seguretat que res fallaria. Vaig preguntar fins i tot què passaria si fallava. Em van dir que no patís, que ho aconseguiria. Ara podria dir que havia de remuntar una cascada de 10 metres, però a la vida real no sé calcular distàncies. I a més a més no soc un salmó. Va ser un èxit i ho repetiré si en tinc oportunitat.
II - Un dia sabré escriure descripcions
Al somni d'avui era estrany. No penso comentar els somnis de cada dia perquè és avorrit però la mateixa gent de sempre, que evidentment hi eren, eren diferents. Tots estaven alegres. Teníem un dinar en una suposada casa que aparentment era meva. Una casa de pagès antiga. Mobles de fusta toscs. El terra de rajoles hidràuliques (a la pròxima vida, que me la demanaré amb moltes riqueses tangibles, ho tindré a la meva peixera) formaven un mosaic que canviava a cada habitació. El del menjador era molt clar, de fons gairebé blanc amb uns motius de color gris que s'anaven enllaçant formant estrelles de quatre puntes. El de la cuina era gris fosc amb motius blancs i marrons que no acabaven de tenir continuïtat. No era gaire maco, però bé, què hi farem. El del passadís que vaig poder veure quan vaig passar del menjador a la cuina era beix i verd fosc, fent un dibuix que volia tenir certa similitud a les fulles. A mi m'hauria agradat veure rajoles de colors més vius, però aquella part de la casa era així i no vaig veure les habitacions. No sé quina sorpresa podrien tenir amagada. El dinar hi érem tots i fèiem molta gresca. Per alguna raó que ja no recordo vaig aixecar-me per anar a la cuina. Vaig seure sobre el marbre de la cuina, blanc i arrodonit amb petites betes gairebé imperceptibles. Vaig poder sentir el meu pes, vaig notar la força de la gravetat. Sentia l'escalfor que hi havia a la cuina, el tacte. Quin somni més viu. No té res aquest somni, no hi ha sensació de ser jutjat, ni tensió ni corredisses. Massa perfecte excepte pel terra de la cuina. Un somni massa poc realista.
4 comentaris:
Jo ahir vaig tornar a caminar sobre l'aigua, sense gaire pors, recordant com ho feía quan erem nens. M'he fet un morat al genoll esquerra (sembla que no vaig poder abstenir-me), tinc les cames cansades una mica i... em sembla que això no tornarà a passar massa aviat. De camí cap a casa vaig començar a deprimir-me: a aquest país/estat és tot una merda!!!
Crec que no m'agrada el gres en colors vius, però tampoc ho puc dir amb certesa. Tampoc no n'he vist massa gres a aquesta vida. Jo sóc més de parquets i catifes, els seus colors han de combinar-se com cal amb les parets i el contingut de l'habitació que fos, sino ho trobo irritant. Al pis on estic ara hi ha rajoles de resina d'uns colors crema-beig i trobo que estan bastant bé. Evidentment preferiria que fossin fusta agradable, però el pis no és meu per tant passo.
Camines sobre l'aigua? I no hi ha temples i esglésies al teu nom? (bé, clar, amb aquest nom que tens al blogger és normal...)
Aquest país/estat és el que és. Jo tinc la capacitat que gairebé tot m'importa molt poc i aleshores no em deprimeixo. Potser és egoista, però per la salut mental és perfecte. Si mai tens temps fes una visita a alguna ciutat/poble decadent del centre del principat, aprens ràpid a passar de de tot.
Ni idea que existissin rajoles de resina. Són tan fredes com les rajoles normals? Les rajoles amb colors vius (no ens passem, un petit motiu) de principi del segle XX a Catalunya són fantàstiques (suposo que a altres bandes també n'hi havia). T'han d'agradar, és obligatori.
Des de l'infància!
Si els xinesos també tinguessin les mateixes capacitats de passar del tot avui també seguirien remenant el fang amb eines rudimentaries. Quin poble recomanes visitar?
N'hi ha tot tipus de resines al mercat. Ara bé, no sé la composició real d'aquestes rajoles del meu pis, potser només la última capa sigui resina. Són fredes igualment.
No conec l'històra rajolera de Catalunya de cap segle.
Agafes la línia R6 dels ferrocarrils catalans i pots anar parant a cada parada. A partir de Martorell fins al colofó final que és Igualada, la resta és més conegut. Si t'agrada fer turisme alternatiu, val molt la pena. Està prohibit anar als carrers principals, que aquests cada alcaldia ja es preocupa per tenir-los nets i arreglats (tot façana).
La història de la rajola a Catalunya dona per bastant. Un lloc on n'hi ha de curioses, i aquest sí que és més turisme de masses, és al camí dels Degotalls a Montserrat. Hi ha una gent molt curiosa que fan rajoles i les pinten amb motius més o menys folklòrics (i evidentment religiosos, és Montserrat). A mi sempre m'ha fet gràcia la seva existència.
Publica un comentari a l'entrada