dimecres, 29 de desembre del 2010

El Prat

Els meus intents de poeta no haurien d'existir però malgrat tot existeixen.
Un poema que té anys i no recordo si ja l'havia penjat... i no ho comprovaré pas:


El Prat

No són els arbres ni els ocells
el què em crida l'atenció.
És un home
cagant al mig del prat.
On s'és vist,
un home
cagant al mig del prat.

dilluns, 27 de desembre del 2010

Res

Aquell dia havia comprat de tot i força. Caminava carregat cap a casa quan de cop i volta en un semàfor vaig dir prou. La meva paciència tenia un límit i cansat d'esperar vaig regalar-ho tot al primer que passava i li vaig dir:
-No.
Aleshores ell va aixecar el puny enlaire i ajudant-se del seu propi pes el va encastar al bell mig del meu crani. El cop del tot inesperat em va fer caure a terra i marejat em vaig aixecar per marxar corrents però el semàfor no s'havia posat verd. Amb amargor vaig cridar amb totes les forces que em quedaven:
-Els càntirs de terrissa suen!
I vaig passar en vermell fent cas omís del clàxon del camió que s'acostava a tota velocitat.
Ja a l'hospital, amb mals a tot el cos vaig xiuxiuejar:
-Tanta estupidesa per res.

divendres, 24 de desembre del 2010

dimarts, 21 de desembre del 2010

Música?

Somiar
Somiar
Somiar
Somair
Simoar
Siamor
Smoria
arSomi
miraSo
ramoSi
imorSa
iraSom
oraSim
mSroai
amorSi
ramiSo
moriaS
ramSio
riamoS
imSora
iaSmor
roSiam
rSomia
Somiar
Somiar
Somiar

Ara una trena?

Somiar
oSmira
omSria
morSai
mroaSi
rmaoiS
ramioS
armiSo
amrSio
maSroi
mSaori
Smoair
Somiar


Una mica de música?

NOTA: No podia estar tants dies callat. Ni que sigui per posar un petit toc de surrealisme...

(Editat mil vegades. Una de les quals va ser la bona)

dijous, 9 de desembre del 2010

Història del Senyor que caminava amb les cames en fase (Última part)

La història podria anar així:
«Més enllà de l'horitzó, passats pobles i muntanyes, en un bosc fosc i espès hi ha perduda una petita cabanya on hi viu l'Albert, l'amant i el presoner de la Cris des de fa molts i molts anys. La Cris es cuida que ningú el trobi: ho té tot preparat per a evitar mirades indiscretes o intromissions sense consentiment. Tanmateix, la Cris, és presonera de l'Albert, el qual no la deixa sortir de la cabanya si no és amb ningú més que ell.»

O podria anar així (completament diferent):
«Això era un Senyor que una vegada practicant piragüisme pel riu, mentre feia una remada, va notar que el rem es quedava enganxat en alguna cosa.
-Deu ser una planta- Es va dir per si mateix.
Va estirar amb força el rem i en lloc d'una planta va sortir un cos d'un indigent amb clars signes de putrefacció.»

Però va així:
«Una vegada fa molts anys un noi amb molta classe i elegant, és a dir un Senyor, estava practicant el seu esport preferit: rebentar gatets amb un bastó, un esport no gaire acceptat actualment i que fins i tot fa una mica d'angúnia però que és practicat assíduament a les carreteres i no penseu que és amb bastons no, és dalt de vehicles motoritzats el qual el gatet no té cap possiblitat de sobreviure. El cas és que aquell dia, segurament assolellat perquè el noi amb classe, Senyor, anava amb gorra, ulleres de sol i s'havia posat crema solar del 35 a la cara, estava aconseguint una gran marca personal en el seu esport preferit. Tres gatets a la primera, cinc en dos cops, i un en tres. El de tres cops és perquè es va distreure mirant com volava un estol d'ocells fent formes que canviaven constantment. Havia d'aconseguir un gatet més a la primera i seria el seu rècord personal. Però no trobava cap gatet. Amunt i avall buscant un gatet. Estava a punt de donar-se per vençut quan dalt d'un turó va veure com passejava amb aires de fatxenderia un gat persa preciós.
-Aquesta és la meva!- Va cridar el noi elegant.
Va córrer fins on era el gat que s'havia quedat parat mirant com s'acostava el noi fins dalt del turó. El noi no es podia creure que el gat no hagués marxat corrents. Era fantàstic. Si aguantava quiet cinc segons més amb l'embranzida que portava el cop seria perfecte. Tenia al gat parat que esperava rebre el cop fatal. Però un segon abans, mentre el noi amb classe ja traçava una trajectòria imparable amb el bastó, el gat va fer un gran bot per apartar-se del cop i el bastó no va xocar enlloc. Amb la força que portava el bastó el noi va perdre l'equilibri i l'elegància del seu gest per caure turó avall i es va lesionar greument l'esquena. Des de llavors el noi sempre va caminar amb crosses i els peus junts, també anomenat amb les cames en fase.»


FI

dimecres, 8 de desembre del 2010

Història de la Senyora que nedava amb els braços en fase també anomenat estil papallona

Doncs vet aquí que una vegada hi havia una noia que li deien Senyora perquè quan anava a l'escola les seves companyes, amb enveja per la seva alçada que era lleugerament més alta que la mitjana segons l'edat i les característiques fisiològiques de la societat, la van començar a anomenar Senyora en un clar cas de Bulling. Però com que no existia el terme, malgrat les queixes dels pares que eren molt avançats per l'època, no es va fer res contra tota la classe i part de l'escola que també s'havien sumat per cridar-la amb més freqüència del normal amb aquest mot. Amb el temps tothom l'anovenava Senyora. Fins i tot els seus pares que al final havien oblidat el seu nom real i quan la van portar a l'institut, van haver de mirar-se el seu carnet d'identificació per dir el nom correcte. Estel. No descriurem la seva figura esvelta i ben esculpida als seus 21 anys ni que havia fet un mòdul d'Administrativa i ara treballava en pràctiques a les oficines de l'empresa del seu pare.

La Senyora nedava cada dimarts i dijous de set a vuit del vespre a la piscina municipal inaugurada una setmana abans de les eleccions de la ciutat. No fallava cap dia. Ni els dies més gelats, ni els dies més calurosos ni els més ventosos podien frenar les àncies de nedar de la nostra Senyora. També hi ajudava el fet que la piscina era coberta i contava amb un sistema de climatització que regulava la temperatura de la piscina entre els 25 i 27 graus durant tot l'any. En un principi es va especialitzar en l'estil crol, on els braços van desfaçats 180 graus, però de seguida es va adonar que se sentia més còmode nedant amb els braços en fase. Va provar la braça, on va arribar a destacar amb velocitat i resistència respecte als seus companys i companyes de piscina dels dimarts i dijous de set a vuit del vespre. Però amb el temps la braça es va tornar avorrida i monòtoma. Havia de buscar un nou repte. Va tornar al crol, ara però fent peus de braça. Es descordinava i perdia el ritme. Va provar la tècnica del cangur que consisteix en anar fent salts tocant el fons de la piscina i d'aquesta manera anar avançant però de seguida els responsables de la piscina la van avisar de males maneres que o nedava d'una manera tradicional i conservadora o no calia que tornés. Així doncs va tornar a la braça.

Un dia, avorrida i preguntant-se si la seva vida tenia sentit nedant braça, va arribar a la piscina i es va trobar que el socorrista no era el mateix de sempre. Es veu que era un substitut perquè l'anterior socorrista s'havia agafat mig any d'excedència. Com que no el coneixia de res li va explicar la seva vida i el substitut, corprès per la seva vida plena de problemes psicològics sense fonaments i perquè, siguem sincers, se'n volia anar al llit amb ella, va decidir emprendre una creuada en millorar la vida nedadora a la Senyora. Li va explicar que existia un estil de nedar força complicat però que permetia moure els braços en fase d'una manera molt majestuosa i elegant. L'estil Papallona. Durant molts dimarts i dijous el nou socorrista va estar ensenyant sense res a canvi l'estil papallona i la Senyora, amb una actitud receptiva i activa va aprendre de seguida el nou estil amb braços en fase fins a arribar a acurar tant la tècnica que va superar al mestre i es va adonar que la seva vida era feta per la natació. Així doncs, va deixar la feina de pràctiques a l'empresa del seu pare i va entrar a treballar com a monitora becària a la piscina municipal mentre es treia els carnets de socorrista i de monitora de natació. I, si no hagués estat que el seu professor en estil papallona era la persona més insegura que mai havia conegut i coneixeria en la seva vida, segurament hauria anat al llit amb ell i qui sap si s'haurien convertit en parella durant uns mesos o alguns anys.

dijous, 2 de desembre del 2010

(un petit problema)

El personatge que explicava la "Història del Senyor que caminava amb les cames en fase" ha patit una lleu indisposició i no podrà, fins d'aquí un futur indeterminat, acabar d'explicar la segona i última part. Tranquils que em sembla que es troba bé i lligat en un llit d'un centre on el tracten amb la millor cura possible.*

Per tal de no deixar-te penjat m'he tret de la màniga la Història de la Senyora que nedava amb els braços en fase també anomenat estil papallona. En una propera entrada.

El Peix.

Per cert, avui fa un any el bloc de la Srta. Tiquismiquis. Molt recomenable anar-lo seguint. Felicitats!



*Sí, és ficció.

dimecres, 1 de desembre del 2010

(la son)

La son em mata. A la feina, al carrer, a casa. Noto una força que m'apreta sota als ulls, em costa aixecar el cap que a més a més em fa mal i les parpelles em cauen constantment. Se m'aixeca el paladar, obro la boca, agafo aire i em ve un badall cada 30 segons. Intento mantenir el cap dret. Em frego el ulls que ploren de cansament. M'estiro cada múscul del meu cos mentre faig l'enèssim badall. La son pot més amb mi.

Però cada vegada que intento posar-me a dormir em ve al cap la sorprenent Història del Senyor que caminava amb les cames en fase i em poso nerviós i no m'adormo.

I no m'adormo i m'enfado i crido i ja no vaig a la feina perquè m'han portat en un contre on hi ha gent com jo però no saben la història. Molts dies intento escapar-me de l'habitació a l'hora de dormir perquè tinc por i estic molt nerviós però arriba la infermera i em sacseja molt fort i de vegades em bufeteja la cara però no sempre. I si aquell dia m'ha bufetejat arriba un senyor molt fort que em fa estar estirat al llit mentre la infermera em posa una injecció al braç que em relaxa però no em fa adormir. Llavors sóc molt feliç perquè tot és molt bonic i tot es mou delicadament menys el què es mou ràpid que no ho veig be però no m'importa.
Creative Commons License