diumenge, 30 de juny del 2019

Vida social

Vaig esperar les seves paraules durant mesos. Al principi m'agradava imaginar com serien, un "hola" i prou o una pregunta sobre un tema qualsevol per després començar una conversa on ens preguntàvem què fèiem, com ens anava la vida i de mica en mica ens tornàvem a posar al dia. Tenia moltes ganes de tornar a parlar amb ella. La meva imaginació era pobre i aviat vaig deixar-ho córrer i vaig dedicar-me a esperar.

Ahir vaig rebre el següent missatge:
T'espero dilluns a les vuit del vespre davant la font de la plaça
Vaig respondre de seguida fent notar la meva desesperació:
Vaja, dilluns no em va bé (emoticona de cara trista)

divendres, 28 de juny del 2019

Fred

Cada matí quan em vesteixo no oblido cap peça i ara que és estiu m'abrigo més que cap època de l'any. Són dies on el fred s'escola per la pell, travessa els músculs i amb poques envestides ocupa el moll de l'os. I així que puc em quedo arraulit sota la manta. La seva foscor m'escalfa i em dona confort.

dimecres, 26 de juny del 2019

Cor

El meu cor batega lent, la metgessa em va dir que era bradicàrdia i jo ho explico a tothom donant-ne gràcies a l'esport.

El meu cor batega lent. Els dies van passant i a poc a poc es va endurint fent que cada batec necessiti més esforç. Per evitar parar-se abans d'hora va baixant el ritme i així seguirà fins el dia que, dur com una pedra, ja no tindrà força per bategar.

De vegades voldria tornar a confiar, a estimar i a voler ser estimat.

Fatxenda

Avui podria anar a dormir tard. Prefereixo però anar a dormir molt tard malgrat demà m'hauré de llevar d'hora.

Aviat farà deu anys d'un canvi. Un canvi a priori gens transcendental que va ser propiciat per una decisió petita i insignificant que gairebé ningú va notar. No sóc una persona que renegui de l'estil de vestir, tinc el meu que no s'escapa dels cànons preestablerts de la nostra societat. Acostumo a vestir texans blaus i samarretes llises de colors blancs, grisos, negres i blau fosc. D'allò més avorrit. És una qüestió pràctica on tot combina amb tot. Fa més o menys deu anys vaig decidir deixar de portar peces tipus polo, o samarreta amb coll. També vaig deixar de portar camises amb l'excepció dels concerts i actuacions i dies assenyalats (per no faltar el respecte a la gent, per no haver de donar explicacions, per simplicitat, perquè és elegant, ...). Decisions sense importància que em fan la vida fàcil, eliminant la part supèrflua del meu dia a dia. Portar polo o portar camisa no és dolent ni bo. Hi ha a qui els agrada i sempre en porten. És tan lícit com no portar-ne i mai m'he discutit amb ningú sobre aquest tema, seria absurd.

L'altre dia vestia una camisa blanca. Vaig mirar després les fotos i els vídeos que entre tots vam capturar i, com tothom fa, vaig fixar-me amb mi mateix. La persona que vaig veure no em va agradar gens: un fatxenda amb camisa cenyida entrada en uns pantalons texans estrets i un cinturó de pell marró força vistós. Una mà aguantava un got de cervesa i l'altra tenia el dit gros dins la butxaca deixant caure la resta de dits per fora. Els colzes apartats del cos i les cames separades, no massa, el suficient per donar una imatge de supèrbia. I no parlaré de les sabates, ni del pentinat, ni la barba ni les ulleres; seria omplir el text de detalls innecessaris. No em va agradar, vaig sentir menyspreu cap a aquella persona. Era jo. Jo era un fatxenda, és a dir, sóc un fatxenda. He comentat mai que voldria ser invisible?


I ara una cosa completament diferent:

Si tota la gent sabés com de bonic és caminar pel carrer tot gaudint del voltant, buscant detalls que alegren cada pas, i, creu-me, sempre n'hi ha; si tota la gent sabés com de bonic és creuar-se amb coneguts i vells amics i parar-se i saludar-se si fa falta o simplement dir un adéu amb un somriure, el món seria millor. Sóc un sentimentalista, ho reconec.

divendres, 21 de juny del 2019

Esperança

No volia gran cosa, només la seva amistat. Suposo que era demanar l'impossible. Jo, que estic sempre escapant-me de tothom, i ella, que va pensar que li demanaria quelcom més que l'amistat, al final som coneguts i prou. A mi per una banda em sap greu perquè tenia l'esperança que podria explicar-li les meves inquietuds, els meus problemes o els meus moments feliços i perquè tenia ganes de poder-la escoltar. Però per l'altra banda, per la meva pròpia llibertat, estic content.

dimecres, 19 de juny del 2019

Dia de merda

Avui la por per l'accés de feina m'ha abraçat amb tota la seva força. Ha aparegut de sobte i, com sempre, no estava atent i m'ha agafat a contra peu. Tot és molt fàcil quan es veu des de la distància. Ja fa unes setmanes que m'avisava que vindria però jo no en feia cas. Em sentia força abatut, cansat i sobretot malhumorat. M'he obligat a anar a la piscina. Mentre caminava pensava amb diversos problemes que he tingut últimament. Escoltava música a tot drap d'un grup alemany que m'apassiona per calmar-me una mica però sentia odi dins meu. Tenia ganes de barallar-me amb algú.

En un primer moment hi havia retencions als carrils. He mirat l'hora estranyat per veure-hi tanta gent. Havia arribat deu minuts abans i no he marxat pas més d'hora del normal. L'única explicació és que he fet el camí gairebé corrents. I pot ben ser. He començat a nedar al ritme dels companys de carril i per sort en pocs minuts han plegat i me l'han deixat per a mi sol. M'he posat a córrer com un boig tot buscant cansar-me fins que el meu cos no pogués més. Cinquanta minuts més tard, satisfet, que no cansat, he sortit de la piscina. Ja no pensava en la merda de dia, en els problemes ni en l'odi. Tenia la ment alliberada.

Caminant de tornada, quan he passat pel costat dels Mossos, un nen m'ha preguntat on era l'estació de tren. "Just a l'altra banda de la ciutat", he pensat. Li he indicat el camí més fàcil i que si volia agafar el tren hauria de córrer, he afegit. He pensat que el podria acompanyar un tros ja que no varia pas el meu recorregut. Pocs metres més endavant el nen estava parat preguntat a un grup que sortia d'un bar com arribar a l'estació. L'he cridat i li he dit que em seguís, que seria més fàcil. Hem anat junts fins que jo ja m'he desviat per arribar al pis. Ara ell només havia de caminar recte i es trobaria l'estació al davant. M'ha ensenyat els canells: "La policia m'ha agafat per aquí i ara em fan mal". M'ha dit que tenia maria i haixix per vendre i que per això havia acabat als Mossos. Un nen. M'ha dit també que vivia com podia a Barcelona, i que els seus pares l'estovarien quan el veiessin. Per curiós que sigui m'ho ha explicat rient. Li he preguntat si tornaria vendre maria. "Clar, així que en torni a tenir en tornaré a vendre".

Tenia la ment tan alliberada que no m'he fet cap judici si sobre la vida del nen era una merda, de si vendre droga és il·legal ni del fet que hagi sortit tot sol de comissaria per anar a buscar el tren en una ciutat que no coneixia. Tampoc m'he preguntat si la història que m'explicava era veritat, per a mi era correcte.

dimarts, 18 de juny del 2019

Divisió d'honor

Escolto sense voler part d'una conversa d'un nen que li comenta a la seva germana gran que li agradaria moltíssim poder viure en aquelles cases perquè la plaça del davant és molt maca. Ella contesta que no pensi aquestes coses que mai podran viure-hi.

Me'ls miro i em puc imaginar la precarietat de la seva vida. Jo tampoc tindré l'oportunitat de poder-hi viure. Estic a punt de dir-los-ho però callo i segueixo carrer amunt. Els hauria dit que imaginar també és divertit i que de tant en tant és necessari. Tampoc els hauria inflat de falses esperances; des del seu naixement que tenen una estigma que no els deixarà prosperar i, si ho intenten, part de la societat intentarà aixafar-los. Hi ha ciutadans de primera i n'hi ha de segona i també de la resta de divisions que intentem oblidar tan ràpid com deixem de veure'ls.

diumenge, 16 de juny del 2019

Quatre punts

I - Potser per tu

Si et pogués dir
com em perdo dins dels teus ulls foscos, mig clucs,
com el teu somriure m'activa el cor d'una manera insòlita i
com em maregen els teus cabells quan deixes que volin

Si et pogués dir
que els teus llavis, tan fins, m'aporten la calma que em falta
que el teu cos em transporta a un món fantàstic i
que perdo la respiració quan sento la teva veu

seria un covard,
seria un monstre i
pel nostre bé,
bonica,
no hauria d'existir.

(sí, és una merda, però tampoc en sé més)


II - Fum

El fill de puta del veí fuma i no puc ventilar el pis perquè puja la pudor de tabac. Jo què sé com funcionen els corrents d'aire, però si obro les finestres tot el fum hi entra. És fastigós.


III - Desig

Hi ha moments que desitjaria desaparèixer de la vista de tothom. Faria la meva vida senzilla, apartada d'una societat que no suporto. Viuria, si fos possible, sense ningú, sense molestar, sense res. Sé que aquest punt xoca frontalment amb el primer, però entre el que jo vull, el que jo sento i el que la resta vol de mi i el que sent de mi hi ha una distància tan gran que prefereixo viure en un món aïllat, amb ple coneixement de mi mateix.


IV - Caos

Obro la porta. Sabates per tot arreu, roba escampada al sofà, a les cadires i a la taula, llibres sobre la roba, plats per rentar, les bicicletes al mig que no em deixen passar, el llit fet, cubs desfets, armaris oberts... Caos màxim a casa, caos que en vint minuts s'haurà esvaït. És, doncs, un caos pobre i poc reeixit.

dijous, 13 de juny del 2019

Coratge

Número 1

- La por crea incertesa
- La por mata la comunicació
- La por genera timidesa
- La por et fa irritable

Podria sembla un post sobre la vida i la filosofia del dia a dia. Doncs res més lluny de la realitat. Parla de la meva feina i del que estava estudiant ara mateix. I com que m'ha sorprès he pensat que seria bo deixar-ho apuntat per aquí.


Número 2

He hagut de marxar corrents. M'he sentit atabalat i gairebé he arrencat a córrer. Mentre marxava desitjava ser invisible i en certa manera ja ho era però em sentia observat. Una sensació sense fonament però que em feia accelerar el pas i fins que no he creuat al carrer principal perdent-me entre la gent no m'he sentit alliberat. Després, mentre comprava i em fixava només amb la llista i els productes que posava a la cistella, he pensat que el meu interès per la resta de les persones era pràcticament nul. La meva independència és gran, molt gran.


Número 3

De vegades em venen al cap preguntes que no goso fer. Avui, abans d'entrar al pis, al migdia, m'he preguntat: morir d’una malaltia autoimunitària podria ser considerat un suïcidi? És un tabú? Tinc dret a fer aquestes preguntes?


Número 4

La vida canvia constantment i per no quedar-me enrere jo ja vaig fent. Un dels canvis recents a la meva vida que més m'agraden és la nova hora de sopar; no tots els canvis han de ser transcendentals. Des de fa uns mesos sopo entre les set i les vuit del vespre. Després tinc temps d'anar a la piscina, estudiar o anar a activitats culturals. I puc anar a dormir a una hora prudent que em permet dormir una mica més de vuit hores. Quan ho comento sempre surt la paraula obligacions. No ho comento perquè la gent se sumi a l'horari. A mi em va bé. A mi m'agrada. A mi me la bufa la resta. Vaja, això ja ho havia dit.

dimecres, 12 de juny del 2019

Apunts perduts, memòria de peix

Doncs he perdut els apunts per aquesta entrada i no recordo què volia dir. Així doncs, amb la llibertat que m'ha estat atorgada, escriuré el que tingui temps d'escriure mentre el meu cap va pensant:

Per què sempre em ve al cap la paraula cadira? Estic un. He girat el cap i he mirat cap al balcó. Una bandera vola alegre a l'edifici del davant. Es mou i em despista. De vegades tanco totes les persianes perquè el seu moviment no em despisti. Ara mateix em molesta. La veig tota l'estona de reüll. El soroll de la nevera creix amb proporció a l'augment de la temperatura interna del pis. A l'hivern, quan aquest arriba als vint-i-cinc graus o més hi ha un sorollam que em deixa eixordat. Ara que ve l'estiu posaré l'aire condicionat a màxima potència i els disset graus del pis faran que la nevera resti silenciosa durant una bona temporada. Oh! Quin malbaratament dels recursos! Fora! Fora. Tinc un cub. Tornant enrere veig com s'ha perdut la força de "fora". Tinc un cub sobre la taula. És de colors i em molesta, com el moviment de la bandera. M'arrenquen del focus d'atenció. Publicar o no publicar. Crec que ho deixaré aquí. Les paraules queden travades com la porta de l'entrada del pis quan hi ha humitat. I amb penes i treballs puc entrar-hi. Fa uns mesos no vaig poder-ne sortir. No vaig poder anar a treballar. I quina excusa vaig donar? Doncs una ben realista. Havia d'ajudar el veí a fer trasllat, que passava del primer segona al tercer primera. Si tu vius en un bloc de dues plantes, em van replicar. Vaja, vaig contestar, ara sí que m'heu ben enganxat, com la porta. I així vaig poder explicar la veritable situació on em trobava. L'endemà vaig anar a firmar els papers de l'acomiadament i en poques setmanes vaig trobar feina que es fa via teletreball. Prou.

diumenge, 9 de juny del 2019

Sortides amb bicicleta

Estudi dels virus: Es confirma que cada humà, així com la resta d'éssers vius, és un exèrcit de virus treballant en sincronia. El virus és un paràsit sofisticat que va arribar a la terra fa prop de quatre mil milions d'anys amb un fi específic que, de moment, desconeixem.

Ahir estava pujant una rampa amb la bicicleta sentint-me feliç i pensant que per ser un exèrcit de virus la meva contribució a la Terra era ben pobre. M'ho estava passant molt bé, no molestava a ningú ni tampoc aportava res. El meu egoisme feia que el sentit de la meva existència es reduís a la rampa, a la bicicleta i a mi. Davant d'aquesta gran revelació vaig adonar-me que el fet de ser un exèrcit de virus treballant en sincronia era un absolut despropòsit. Vaig seguir pedalant amunt sense pensar més en aquest tema.

Més tard, en una de les baixades, vaig pensar: jo no sóc una persona que escrigui bé, faig faltes d'ortografia i gramaticals i escric frases sense sentit i amb una coherència dubtosa. Però, tot i això, quan alguna vegada m'havia sentit atret per una persona i, parlant amb ella via comunicació escrita, aquesta feia alguna falta greu, el fil d'atracció es trencava i per sempre més, fes l'esforç que fes, quan li mirava la cara només podia veure la paraula discordant.

divendres, 7 de juny del 2019

La llibertat del solitari

Era avorrit i callat. No es deixava veure gaire sovint, sempre estava treballant. Caminava a pas lleuger i saludava amb un adéu tímid i ràpid. Vestia amb colors apagats i rares vegades regalava un somriure.

Tenia per tota la casa joguines i la vida la vivia amb una passió que la resta del món no entenia. Li agradaven els colors vius, les històries de mons fantàstics i es podia distreure amb una fulla seca descobrint el seu cruixit entremig d'un camp de flors. Caminava saltant i arrossegava els peus per aixecar pols de terra amb la seguretat que ningú el jutjaria.

dilluns, 3 de juny del 2019

Humanitat

Aquest migdia tenia gana i he anat a una botiga on anunciaven tall de nen fins a 10 anys. N'he demanat 200 grams. Quan ha vingut la policia em tenien lligat de mans i peus mentre m'insultaven i m'amenaçaven amb tisores i pintes. M'han portat a comissaria junt amb els dependents de la botiga. Al final tot ha sigut un mal entès i m'han deixat anar tot just fa mitja hora avisant-me que la carn humana, els humans no en mengen.
Creative Commons License