dimecres, 31 de juliol de 2019

Resposta

I tant que m'agradaria explicar-ho però no ho he fet mai, no tinc discurs ni les idees clares; m'atropellaria amb les paraules:

Per a mi viure és ser feliç. Ser feliç pel fet de ser-ho malgrat totes les circumstàncies, sense voler més del que necessito. I no li veig una relació molt clara amb tenir ambicions o metes. La relació hi és però per a mi no és necessària. D'ambicions en tinc i hi ha èpoques que en són més i d'altres que no en són gaires però no em fan perdre la son. Si hi ha un tema que m'interessa m'hi aboco i si no me n'aparto sense gastar-hi esforços. Suposo que això és ser un egoista. Tampoc vull ser especial ni en tinc ganes. Què vol dir ser únic? Res que m'interessi.

De vegades diria que estic fora del que és més comú. No ho sé. No estic al marge de la societat, segueixo una línia secundària. Més calmada, més solitària potser. Puc passar dies sense tenir la necessitat de relacionar-me amb ningú. Fa anys havia de relacionar-me amb la gent, no perquè ho necessités, sinó perquè aleshores seria un noi estrany. No m'agradava. I ara que soc més gran i sé una mica millor què vull vaig a la meva i faig de més i de menys segons com em senti. I si no estic més sol és perquè he d'anar a comprar o a treballar, les obligacions per mantenir-me. A més a més visc al centre de la ciutat, al costat d'una plaça plena de gom a gom per on passo diversos cops cada dia. No em molesta veure-hi tanta gent ni sentir la seva remor. Ni tampoc la veig estranya quan algunes matinades es troba del tot buida, amb el seu silenci i les fulles i papers que la passegen amb el vent. M'imagino aleshores que la ciutat és morta, que no hi queda ningú més que jo. Hi podria viure?, em pregunto. Segur que sí, em responc. No hi tinc cap mena d'estima a la ciutat i, de fet, podria anar a viure a l'altra punta del món que no hi pensaria. A alguns dels seus habitants com la família o amics segur que sí. Però seria a les persones i no a la ciutat, als seus kilòmetres quadrats. O potser m'enganyo? Trobaria a faltar els seus voltants. No són els paratges més espectaculars ni els més bonics, no són especials ni són únics i potser per ser tan normals m'hi he mimetitzat. He passat hores pels seus camins i boscos escoltant el soroll dels arbres, dels ocells i d'alguns animals que es mouen de pressa entre els arbusts. Sempre que puc hi vaig amb la bicicleta. L'excusa de la bicicleta. De vegades és per cansar-me, per sentir-me actiu; d'altres és per anar a donar una volta per veure algun animal com cabirols, conills, merles o puputs ara a l'estiu. O per fixar-me amb els turons, els arbres o amb tot el conjunt.

L'altre dia pensava que les papallones eren dolentes, que em portaven mala sort. Ho pensava per oblidar que les cames estaven adolorides de tanta pujada que portava sobre la bicicleta. Era estúpid però pensar coses rares em va bé per fer despistar el meu cap quan em diu que pari. Aleshores, de cop i volta, em vaig trobar moltes papallones negres. Feien pampallugues en moure les ales. Va durar pocs segons. Estaven al mig del camí, a terra, i en passar pedalant van començar a volar al meu voltant. Va ser casual, màgic. Vaig pensar que les papallones es reivindicaven, que no eren dolentes. Després d'aquest fet ja no em feien mal les cames i vaig arribar a dalt del castell amb més força de la que m'esperava. Això és viure.

dissabte, 27 de juliol de 2019

I i II

I - Deixa'm

Deixa'm que et miri per última vegada. Aviat serem estranys i ens saludarem per compromís quan ens creuem per casualitat per aquesta ciutat petita i distreta.
Deixa'm que em fixi amb els teus cabells, ara llargs, ara curts, ara desordenats, ara col·locats un a un amb una perfecció gairebé artificial.
Deixa'm agafar-te la mà amb l'excusa de saludar-te però amb la intenció per sentir el darrer contacte de la teva pell.


II - Promeses quotidianes

Prometo deixar a casa les claus quan en surti i tu no hi siguis.
Prometo oblidar l'olla de macarrons al foc per quedar-me embadalit escoltant cançons del meu grup preferit.
Prometo deixar-me part de la compra al cotxe i tornar al supermercat per comprar-ho una altra vegada.
Prometo anar a comprar quatre vegades seguides i no agafar cap vegada l'ingredient causant de les compres.
Prometo perdre el mòbil pel sofà durant hores el dia que esperi una comunicació de vital importància.
Prometo arribar tard per la culpa de no trobar les claus del cotxe que hauran estat sempre a la vista, al lloc de sempre.
Prometo anar a la platja sense la tovallola.
Prometo deixar-me el pijama vermell a la rentadora i rentar-hi la camisa blanca.
Prometo, i juro que ho faré, que mai deixaré d'equivocar-me.

dilluns, 22 de juliol de 2019

Ermita

Després d'uns dies de reflexió i recolliment tinc ganes d'agafar el sofà i llençar-lo per la finestra. Un segon.

Aquests dies de reflexió i recolliment han estat acompanyats d'una absència total d'exercici. Les meves forces són escasses i tirant de ronyons ja que ni de braços ni cames podia alçar el sofà m'he fet mal l'esquena. A més a més m'he adonat que no passa per la finestra. Canviant els plans he decidit que el balcó era una millor opció. He baixat a demanar ajuda al veí i m'ha dit que de cap manera m'ajudaria, que tenia el cotxe al carrer sota de l'edifici i, malgrat sigui vell, li té certa estima.
—L'edifici?— he preguntat.
—El cotxe, collons!— És un malparlat i jo sempre li dic que així no farà amics.
—Doncs si no m'ajudes el ratllaré— l'he amenaçat amb un somriure burleta.
—Millor això que quedar-me sense cotxe!— Ha contestat amb la cara vermella. Reconec que el veí, ni que sigui una mica groller, és força intel·ligent. M'ha tancat la porta als morros i he tornat a pujar ranquejant pel mal d'esquena.

dijous, 18 de juliol de 2019

Teoria de Forces

Hi ha quatre forces (FC, FR, FE i FA) que regeixen el nostre entorn i es manifesten a distàncies i a escales diferents.
Es basen en la interacció de dues partícules polars. Tot i que no totes les forces utilitzen la polaritat de les partícules de la mateixa manera aquesta és necessària perquè es puguin manifestar. En general les partícules amb polaritats iguals generen força positiva i amb polaritats diferents, negativa.

Força C (FC)
Alta a distàncies molt curtes i es manifesta només si existeix la FAc. És una força molt inestable que en alguns casos pot explotar generant FR d'alta energia i canviar la polaritat d'una de les dues partícules. Si exiteix FE, l'anul·la.

Força R (FR)
Alta a distàncies curtes però no decau si la distància s'allarga. Aquesta força la regeix el temps i no és lineal. Si creix molt, pot generar FAb i FAc.

Força E (FE)
Molt baixa a distàncies curtes. Creix amb proporció a la distància si existeix FAb o FAc. Inverteix la força: a partícules de polaritats iguals la força passa a ser negativa i a diferents, positiva. Decau amb el temps i, segons com, pot generar FR  i, si ja existeix, inverteix el seu valor.

Força A (FA)
Alta a distàncies curtes. Fa decaure la FE a nivells propers a zero. És una força especial que no es detecta fàcilment. Té tres manifestacions diferents:
  • Força A inhibida (FAi). No hi ha manifestació de la força aparent. En aquest cas la força anul·la la polaritat de les partícules Si per alguna raó hi ha FC, FR o FE, aquestes també queden anul·lades.
  • Força A bàsica (FAb). Quan una partícula interacciona amb la força i l'altra l'anul·la. Genera FR residual.
  • Força A completa (FAc). S'anomena Força A completa quan les dues partícules interaccionen amb la força que potencia la polaritat. Quan les dues partícules tenen pols diferents formen un unió d'alta energia però que les forces FC, FR o FE poden arribar a trencar.
Com es pot veure entre totes hi ha relacions però no és fàcil trobar un lligam total. Diuen que al principi una sola força ho regia tot però que amb el temps es van separar formant aquestes quatre. Encara falten anys per poder formular la llei que les uneixi a totes. Algunes hipòtesis recents diuen que potser hi ha una cinquena força, però no està gens clar i s'han de fer molts estudis abans no es pugui arribar a cap conclusió.

dilluns, 15 de juliol de 2019

Plany

Aleshores desitjaria que algú posés les manes sobre les meves espatlles i em comencés a sacsejar: ‒Para, para!‒ em diria una vegada i una altra a un centímetre de la cara i els seus ulls d'un roig intens es clavarien com dos punyals que no gosaria mirar. I em posaria a cridar i a plorar amb grans sanglots i voldria fer-li una abraçada sentint la força de dos cossos derrotats en una lluita fora del nostra abast.

diumenge, 14 de juliol de 2019

Fantasmes

Tinc molts esborranys per publicar però no ho faig, alguna força sensata evita que surtin a la llum:

I

De vegades penso que sóc una peça d'un trencaclosques diferent del que m'ha tocat viure. La meva forma no encaixa, ni ara ni mai. Fa anys havia fet esforços terribles per a adoptar la forma correcta que em deixaven esgotat i buit. Ara segueixo el temps sense preocupar-me.


II

M'avorreix la rutina de l'espècie i suposo que com més gran sigui més m'avorrirà. Tinc una por estranya. [...] Quin patró em tocarà viure? Sóc esclau de la meva condició com tota la resta; els meus gens em tenen presoner. Potser algun dia m'allliberaré del cos i aniré a viatjar per l'univers descobrint noves maneres d'entendre la vida satisfent una fam de curiositat que no sé encara com saciar.


III

I si no som capaços de veure la realitat completa? [...] Fantasmes. Mons fantasmals de la nostra realitat fa que el nostre ho sigui de les altres. Partícules similars a les que formen tot el que vivim però amb una lleugera variació que fa que no interactuin amb les nostres, creant realitats separades i a l'hora interposades. Una explicació estranya, difícil de comprovar i per tant poc creïble de la matèria fosca


IV

Vaig somiar que volava, em desplaçava sense problemes per la ciutat des de les altures i saltava des dels terrats dels edificis arribant a terra frenant l'últim segon. No només volava, tenia alguna cosa més que em feia molt poderós. I jo, que no sóc un heroi, feia servir a consciència el meu poder per a fer el mal. Eliminava a qualsevol persona que em pogués fer ombra. Era terrible, era el meu somni i el controlava al meu gust. Veia com s'escapaven de mi allargant la seva agonia i quan els atrapava els agafava i m'enlairava cel amunt per deixar-los caure des d'una distància massa gran per sobreviure. En un acte de compassió a alguns els deia que molt probablement moririen abans de caure a terra d'un atac de cor, que no es preocupessin per convertir-se en pastetes.

dilluns, 8 de juliol de 2019

Culpable

Surto al carrer cagat de por. Miro endavant sense fer cas a ningú. Intento no creuar cap mirada i si per mala sort passa giro de seguida el cap i el meu cos comença a tremolar. Parlo poc i només quan em pregunten i quan articulo les paraules, monosíl·labs, les cames em fan figa. Quan estic entre un grup de persones busco la manera que cap part del meu cos es toqui amb la d'una altra i, si hi ha un contacte fortuït, aparto la part del cos on hi ha hagut el contacte tan ràpid com puc, demano perdó vàries vegades mentre el meu cor s'accelera i una suor freda s'escampa per la meva pell.

Demano perdó per ser qui sóc i ser com sóc. Demano perdó pel mar d'ignorància on nedo des de que vaig néixer. Demano perdó per demanar perdó i fer d'aquesta demanda còmplice de tots els mals. Demano perdó per tenir por, per no mirar, per no parlar ni expressar-me i per evitar el contacte que tan trobo a faltar.

I si tinc por és perquè dec ser culpable. Quin persona innocent hauria de tenir por? Cap ni una. Perquè la justícia és gran i és sàvia i ens tracta a tots igual. I si un dia em troben mort finalment deixaré de ser esclau de la por i seré, per fi, innocent.

diumenge, 7 de juliol de 2019

Tempesta d'estiu

I - Persistir

Mantenir-se ferm en una cosa. Quin és el límit? Quin és el moment que la corda es trenca i es deixa de veure el món tal i com es presenta per ser una falsa il·lusió? Vaig deixar que la vida seguís sense mi, abandonant el cos per por a trencar la corda però ell no tenia la força per trencar-la, era una simple carcassa sense forma definida. El meu pensament va seguir amarrat a ella i així seguirà fins que la corda no suporti la tensió.


II - Trenes

Portava dues trenes que queien sobre les espatlles i que sortien d'un gorro que li tapava mitja cara. No la vaig reconèixer fins que vam creuar-nos gairebé fregant els nostres anoracs. No vaig tenir temps a saludar-la ni vaig veure en ella cap esforç per fer-ho. Per altra banda m'hauria semblat estrany que ho hagués fet. O potser sí que em va saludar, però jo, despistat com sempre, no me'n vaig adonar. Aleshores vaig tenir una idea que em va semblar interessant d'escriure però que al final va quedar abandonada com tantes i tantes idees que deixo passar.


III - Tempesta d'estiu

Plou. He obert totes les finestres per escoltar com cauen les gotes. No puc escriure i em quedo absort mirant al carrer. És tranquil i de tant en tant passa algun cotxe o algú que corre a refugiar-se. Els llamps il·luminen el cel i quan arriba el so dels trons em relaxo i em sento tranquil i feliç. No necessito res més.

Ja ha parat de ploure. Se senten els crits de nens jugant a la plaça i algun tro cada vegada més lluny. Torno a mirar al carrer. Em fixo amb dues xemeneies fetes de totxo vermell. Una del segle XIX, alta i esvelta, d'una antiga fàbrica que va desaparèixer fa molts anys i que ara només decora la ciutat tot recordant el seu passat industrial. L'altre, del segle XXI, de la casa del davant, és petita però funcional. Durant l'hivern es pot veure com als vespres treu fum i, si el vent hi ajuda, porta al pis una olor suau de llar de foc.

dissabte, 6 de juliol de 2019

Món de fades

Acumulo frases dins del meu cap que no sé escriure. Deixo que donin voltes durant dies i dies fins que se'n van a veure món. Frases de les que recordo la seva existència però que ja he oblidat.

Món de fades

Si m'haguessin dit fa uns anys que vivia en un món de fades hauria contestat: -no m'atabaleu, les mentides ja me les dic a mi mateix-. Tota la vida l'he viscut apartat d'una realitat que no podria suportar. I quan l'he vist de ben a prop, alguna força estranya i malèvola me l'ha guardat al fons dels meus records, perduda gairebé per sempre. 

M'expliquen una història que em fa fàstic i ràbia i premo els llavis per no plorar. Me n'havien explicat una part fa força temps però no tenia res a veure. Dins del meu món de fades havia sigut creïble i no vaig fer cap esforç per contrastar-la. Em faig fàstic per no haver vist la realitat, per haver animat a qui no tocava i, sobretot, per, amb un grau molt més baix que espero que algun dia em puguin perdonar, haver fet el mateix. I no consola el fet que jo també ho hagués patit.

Nota: no tinc cap dret a explicar la història. Ni el tindré.
Nota 2: edito. No és ni molt menys el mateix, però el rerefons s'hi acosta.

divendres, 5 de juliol de 2019

Lliure

Mous la veu i fas intensa la bellesa. Mostra'm com n'és de fals el somriure a tothora i plora. Plora pel que valores i tens i aparta el cos als somnis que t'imposen. Seràs teva i només per tu. Seré meu i per mi quan m'interessi i la resta del temps no seré de ningú.

Poeta del Mató


Sota una muntanya de paraules mal escrites el nostre poeta, Poeta del Mató, va sobreviure mig ofegat durant mesos. La mort era a punt d'atrapar-lo i pres de l'angoixa i la desesperació va fugir de l'esperança. Va obrir les mans deslliurant-se de la vida i va caure cap a la foscor on ni els sons més primitius havien arribat mai. Envoltat del silenci més absolut va restar ocult de tot i de tothom fins que la paraula primordial va fer-lo buscar per tota la Terra. Dèbil i famolenc van portar-lo a la superfície on, llegint-li el Diccionari de la llengua catalana, van refer les seves forces.