dijous, 26 de febrer del 2015

I de sobte un dia inesperat t'arriba un correu i t'ofereixen feina a una altra punta del món; t'ofereixen pràcticament una nova vida. Quedes bocabadat.

I sents que tan d'esforç comença a valdre la pena.


Ara jo em pregunto, què se suposa que he de fer? I com he d'actuar?

dilluns, 23 de febrer del 2015




M'importa ben poc tot això que m'expliques. Et penses que m'interessa si aquest edifici és el més alt o el més baix? M'interessa saber que els ascensors van tan o més ràpid? Ei, de debò que si tu t'agrada endavant, no m'hi oposo pas. Però jo ho trobo estúpid. Ui sí, un kilòmetre d'alçada, ui, una proesa de l'enginyeria i un pas gegant, o millor dit altíssim de la humanitat. Som increïbles!

No ho va idear pas una dona no, segur que devia ser un empresari gras que ni se la veu quan va a pixar. El pobre devia tenir algun complexe o vés a saber què. Mira, és que si m'has d'explicar aquestes... com t'ho diria... aquestes... merdes, no cal que m'expliquis res.

M'estàs dient que em quedaré sol si vaig actuant d'aquesta manera em dius? Sí clar, i és el que vull. No entenc perquè encara m'aguantes.

Saps què? Adoro la solitud. Em fa lliure perquè he avorrit a la majoria de les persones. I sí, moriré sol arrugat i malhumorat de portes en fora. Moriré i ningú em recordarà, i si ho fa algú, ho farà per parlar malament de mi. Però més ben igual saps? Prefereixo tancar-me a casa assegut vora la llar de foc, amb el meu te i llegint i devorant llibres amb calma. Perquè sí he avorrit a la majoria de les persones, les que escriuen una bona història en canvi les valoro i les respecto més que a mi mateix. La meva felicitat és aquesta. L'he buscada i l'he trobat aquí,  i no en altres llocs. No vull ni res ni ningú; excepte els meus llibres. Aquests, són la meva vida.


Relats conjunts

dilluns, 9 de febrer del 2015

Hip, Hip hurra!

La meva proposta de Relats Conjunts. Vaig tard...




Era tard, ja feia força estona que havíem acabat de dinar i les ampolles de cava gairebé estaven totes buides. Fèiem molt de soroll i estàvem contents. Era un dia de festa i un dia així ja se sap, sempre es beu una mica massa. Recordo que érem molt feliços i no teníem por. La nostra vida era fàcil i de diners no ens en faltaven.
La Carleta volia anar a jugar i a mi em feia angúnia que es perdés i es fes mal. El Lluís, rient, em va dir que la deixés córrer la filla que la finca era gran però no hi havia cap perill. Una mica a contracor però també animada per l'alcohol i em la meva germana que em va dir que no patís tan, que la veuríem tota l'estona. Li va fer prometre a la Carleta que tota l'estona ens havia de veure i ella va fer que sí amb el cap i va córrer fins un arbre molt gran i allà va seure i es va posar a mirar unes flors blanques que creixien entre les arrels.
Els homes reien i celebraven amb Hip, Hip Hurra! com de bé els anaven els seus negocis. Amb la Maria, la meva germana i la Mercè ens vam posar a parlar dels vestits que ens hauríem de posar al ball de les festes a finals de juny. La Mercè deia que aprofitaria el mateix de l'any anterior que total, si algú el recordava a ella li era ben bé igual i jo que me'n havia fet fer un de nou li vaig dir que tenia la raó i que malgrat ja en tenia un el guardaria i em posaria el de l'any passat també. La Maria reia i ens deia que estàvem ben boges. I la Mercè rient més deia, ja s'ho faran! I ens vam fer un tip de riure...
Aleshores va ser que vam sentir el crit de la Carleta. Jo em vaig espantar molt i vaig córrer cap on havia sentit el crit. On havia anat? Les rialles es van acabar de cop i tots van començar a cridar la Carleta. Jo em vaig posar molt neguitosa i em vaig posar a plorar. La Mercè i la meva germana em van agafar i em van fer seure. Jo volia anar a buscar la petita. El Miquel em va dir que ja l'anaven a buscar i van marxar amb el Lluís davant cridant a la Carleta. Jo no podia parar de plorar pensant amb la meva petita filla i què li podia passar. No ho volia pensar però em venia al cap i aleshores encara plorava més. I aixecant el cap la vaig veure, estava contenta però quan em va veure es va posar a plorar espantada. I jo, d'alegria encara plorava més, ara alleugerida i contenta perquè només havia estat un ensurt. Vam cridar contentes als homes perquè tornessin i ens vam adonar que ja no els sentíem. Era estrany. Massa calmat. Vam sentir que algú venia corrents.
- La Carleta ja és aquí!- Vam cridar contentes.
Va arribar el Miquel molt alterat.
- El Lluís -va dir-, ha relliscat i ha picat amb el cap contra una roca.
Em vaig sentir marejada.
- El meu marit?

Muntanyes II

Em va semblar que aviat arribaria al cim de les muntanyes. L'ascens feixuc i penós s'havia endurit les últimes setmanes i jo vagava intentant trobar el camí que em dugués a la cresta per poder veure el punt més alt de la travessa. Però no el trobava de cap manera i avançava com podia sabent que tornar enrere era impossible.

El meu alè cansat esdevenia més dèbil a cada nova passa que feia. Les meves reserves ja feia dies que escassejaven i  m'havia alimentat de petits fruits que creixien en arbusts tot intentant guardar la mica de pa i formatge per si la sort em portava finalment a coronar el cim i decidís tornar.

Vaig parar a descansar un dia, o potser més. Em vaig amagar arraulit entre unes pedres per por a ser vist per voltors i per arrecerar-me del vent gelat que em tallava la cara i vaig caure en un son profund. Vaig somiar que queia muntanya avall i quan aconseguia agafar-me a alguna arrel o alguna pedra que no cedia per fer un nou pas amunt tornava a caure i a caure.

Un cruixit que va fer tremolar la terra em va despertar de sobte. Aleshores vaig poder veure el cim per primera vegada. Llunyà i imponent estava creixent davant la meva perplexitat i s'alçà més enllà de la meva vista. Em vaig deixar caure de genolls sobre la roca dura que m'havia arrecerat. Vaig intentar plorar sense èxit malgrat la basarda que m'havia envoltat de cop i vaig maleir la meva sort amb el crit més amarg que vaig saber fer. Pensava que aviat hi hauria data de tornada. M'havia equivocat.

No sé com em vaig aixecar i vaig fer una passa. I una altra. El viatge seguia.

divendres, 6 de febrer del 2015

Decisions

Deixar passar els minuts, les hores, els dies, els mesos, els anys, sense adonar-se del pas del temps. Intentar solucionar-se la vida en un món que trontolla. Pensar amb Clyde Griffiths més sovint del què esperes. Tombar-se arraulit al llit per no tenir fred. Tenir ambició mal enfocada. O potser ben enfocada. No tenir cap idea si s'està fent el correcte o no. Música vella que et transporta a una altre moment de la vida. Entendre la seva lletra i donar-li sentit a la melancolia i a la tristesa de la seva melodia. Tornar a escoltar-la i tenir la temptació d'anar a abraçar al cantant. Escoltar-la un tercer cop, un quart cop i no pensar, només escoltar. Decidir.

dimecres, 4 de febrer del 2015

PROU!

És que hi ha gent molt lletja, i quan dic lletja em refereixo a l'aspecte físic, que posen fotos de merda per tot arreu insultant el meu dia a dia. I la veritat és que per culpa d'aquesta mala gent, he deixat d'utilitzar facebooks, instragrams i la resta de collonades de fotos que duren uns segons, ETCÈTERA.

I molta de la culpa és vostra. No es pot anar posant compliments a una persona lletja quan penja una foto seva pseudoartística. I no es pot dir que es fa per compassió o perquè a la foto ha quedat afavorida, perquè d'això se'n diu hipocresia pura i dura. I si penseu de veritat que la persona no ha sortit lletja, teniu un problema de visió o del sentit de l'estètica. O molt pitjor encara, sou lletjos com la de la foto.

I dit això me'n vaig al llit.

Au home!
Creative Commons License