Podria parlar d'esport però no ho faré. Ja ho he fet. Vaja. No calia dir res oi? Ara no sé què fer. Bé, fa bon dia avui... No? Una mica de fred sí i també pluja. Res de l'altre món. Quan surt el sol he de baixar la persiana perquè m'enlluerna i llavors no entra llum natural. A l'estiu no passa. És veritat.
Estic inquiet... la Història del Senyor que caminava amb les cames en fase no em deixa dormir.
dimarts, 30 de novembre del 2010
dilluns, 29 de novembre del 2010
Història del Senyor que caminava amb les cames en fase (Primera part)
De vegades no tens res a dir però et poses a parlar perquè en tens ganes. És un problema que en algun moment de la vida m'ha fet reflexionar. Bé, encara no ha arribat aquest moment però ara això no ve al cas i a més a més jo sóc molt pacient i tinc esperança.
El què em fa reflexionar és la història del Senyor que caminava amb les cames en fase. Una història del tot certa que em va posar els pèls de punta però crec que va ser pel fred més que per la història. Ens trobàvem caminant pel carrer més important de la ciutat. No és ni el carrer més gran, ni el que té més gent ni el que té els millors negocis. És el carrer més important per una simple raó: és l'eix, l'artèria, la vida de les millors històries que es puguin explicar. Bé, aquí potser m'he passat per tant tornem al crear un ambient més adequat al nivell de la història. Ens trobàvem caminant pel carrer més important de la ciutat. Era el vespre, refrescava. Refrescava molt. Refrescava tant que tot i els guants, el gorro i la bufanda teníem fred. Se'm van posar els pèls de punta. Caminàvem a un pas lleuger per la bonica costum d'anar tard als llocs i que no pensem arreglar ni que ens hi vagi la vida. I com que som fills de la cultura del mínim esforç el nostre caminar es trobava completament optimitzat per a gastar el mínim de recursos. Caminàvem amb 180 graus de desfaçament entre cama i cama. Ara una cama, ara l'altra; ara una cama, ara l'altra... un dos un dos sense perdre el ritme. Cada cama creant un moviment harmònic simple preciós amb un desfaçament de 180 graus, sinus, menys sinus... Sí, som bons caminant. Potser els millors. No tenim por d'ensenyar el nostre caminar perquè ens en sentim molt orgullosos. Mentre ens elogiàvem mútuament del nostre caminar i alimentàvem la nostra superioritat als altres caminars de la resta de persones del carrer un senyor gran i lleig que caminava amb les cames molt separades ens va cridar. Nosaltres amb indiferència vam mirar com caminava cap a nosaltres. Un caminar maldestre i amb un desfaçament de cames de 135 graus. No era una coixera molt pronunciada però reafirmava el nostre bon caminar. No sabem si va ser la compassió al pobre senyor o quina raó més absurda que aquesta que ens vam esperar. No teníem gaires ganes de saber què ens volia explicar però el vam escoltar. Ens va explicar l'enigmàtica història del Senyor que caminava amb les cames en fase.
El què em fa reflexionar és la història del Senyor que caminava amb les cames en fase. Una història del tot certa que em va posar els pèls de punta però crec que va ser pel fred més que per la història. Ens trobàvem caminant pel carrer més important de la ciutat. No és ni el carrer més gran, ni el que té més gent ni el que té els millors negocis. És el carrer més important per una simple raó: és l'eix, l'artèria, la vida de les millors històries que es puguin explicar. Bé, aquí potser m'he passat per tant tornem al crear un ambient més adequat al nivell de la història. Ens trobàvem caminant pel carrer més important de la ciutat. Era el vespre, refrescava. Refrescava molt. Refrescava tant que tot i els guants, el gorro i la bufanda teníem fred. Se'm van posar els pèls de punta. Caminàvem a un pas lleuger per la bonica costum d'anar tard als llocs i que no pensem arreglar ni que ens hi vagi la vida. I com que som fills de la cultura del mínim esforç el nostre caminar es trobava completament optimitzat per a gastar el mínim de recursos. Caminàvem amb 180 graus de desfaçament entre cama i cama. Ara una cama, ara l'altra; ara una cama, ara l'altra... un dos un dos sense perdre el ritme. Cada cama creant un moviment harmònic simple preciós amb un desfaçament de 180 graus, sinus, menys sinus... Sí, som bons caminant. Potser els millors. No tenim por d'ensenyar el nostre caminar perquè ens en sentim molt orgullosos. Mentre ens elogiàvem mútuament del nostre caminar i alimentàvem la nostra superioritat als altres caminars de la resta de persones del carrer un senyor gran i lleig que caminava amb les cames molt separades ens va cridar. Nosaltres amb indiferència vam mirar com caminava cap a nosaltres. Un caminar maldestre i amb un desfaçament de cames de 135 graus. No era una coixera molt pronunciada però reafirmava el nostre bon caminar. No sabem si va ser la compassió al pobre senyor o quina raó més absurda que aquesta que ens vam esperar. No teníem gaires ganes de saber què ens volia explicar però el vam escoltar. Ens va explicar l'enigmàtica història del Senyor que caminava amb les cames en fase.
diumenge, 28 de novembre del 2010
Un gerro de flors
Va sortir per la porta amb un gerro ple de flors amb la intenció de deixar-lo sobre la taula del menjador i posant els peus sobre la tovallola va llençar les flors sobre els turistes que prenien el sol.
Els turistes, enfadats, van aixecar-se amb la intenció d'agafar-lo i fer-li mal i va començar a córrer cap a la platja perseguit per el nombrós exercit de banyistes i va nedar mar endins fins que, segurament, els individus cremats del sol es van desdir.
Els turistes, enfadats, van aixecar-se amb la intenció d'agafar-lo i fer-li mal i va començar a córrer cap a la platja perseguit per el nombrós exercit de banyistes i va nedar mar endins fins que, segurament, els individus cremats del sol es van desdir.
dimecres, 24 de novembre del 2010
Passeig en barca
Et vaig agafar per la cintura i et vaig alçar. No paraves de donar cops amb les cames. Semblava que em volguessis enfonsar la barca. Et vaig llançar a l'aigua i no vaig deixar que en sortissis. Encara ara tinc gravats els teus crits ofegats i la teva mirada incompresa i d'horror. Quins ulls més bonics que tenies. No et volia fer mal ni volia que el pas del temps ho fes. Eres la més bonica de totes les noies.
Quan finalment et vas enfonsar em va semblar que donaves voltes en un cavallet de la fira.
dimecres, 17 de novembre del 2010
La Felicitat II
«Cris, estaves a terra agonitzant demanant ajuda i l'únic que vas rebre va ser indiferència per no haver explicat la merda de vida que portaves a sobre.
Bruta, borratxa i amb els ulls plorosos, vas córrer per última vegada amb l'esperança de trobar recolzament a una vida que volies deixar perdre però per sort, no tenies la força suficient. No vas trobar recolzament. No vas trobar la calidesa que necessitaves. Vas trobar distància, fredor i rebuig perquè no vas saber buscar l'ajuda. No va ser culpa teva; no ho sabies.
Ara et veig i penso: et va costar tornar a ser forta, et va costar mirar endavant, et va costar veure el cel i contemplar el blau intens que tan t'agrada, però ho vas aconseguir. Vas rebre més ajuda del què hauries imaginat i de qui menys ho esperaves. Ja no et cal dir que et trobes bé, que ets feliç i sí que res t'importa. Estic orgullós de tu.»
Bruta, borratxa i amb els ulls plorosos, vas córrer per última vegada amb l'esperança de trobar recolzament a una vida que volies deixar perdre però per sort, no tenies la força suficient. No vas trobar recolzament. No vas trobar la calidesa que necessitaves. Vas trobar distància, fredor i rebuig perquè no vas saber buscar l'ajuda. No va ser culpa teva; no ho sabies.
Ara et veig i penso: et va costar tornar a ser forta, et va costar mirar endavant, et va costar veure el cel i contemplar el blau intens que tan t'agrada, però ho vas aconseguir. Vas rebre més ajuda del què hauries imaginat i de qui menys ho esperaves. Ja no et cal dir que et trobes bé, que ets feliç i sí que res t'importa. Estic orgullós de tu.»
dimarts, 16 de novembre del 2010
100
Ens trobem davant del llançament número cent. Una nova història que avui arriba a l'Estació Espacial Internacional. Alguns agosarats l'han anomenat esdeveniment del segle, però no ens precipitem, és el número cent. Una xifra rodona. A tots ens agrada. Ningú va fer cas del llançament número trenta-cinc, en canvi va ser molt més important. Ni del trenta-set que va tenir ressò mesos més tard. Però no ens deixem portar pel passat. Celebrem el cent. Amb frases curtes. Un llançament de celebració. Fins a l'Estació Espacial Internacional:
Deu
Nou
Vuit
Set
Sis
Cinc
Quatre
Tres
Dos
U
Endavant!
De la proposta de Relats Conjunts.
dilluns, 8 de novembre del 2010
ERROR
De bona gana tornaria enrere
a evitar la traïció que em portà a la ruïna
i causà la pèrdua de tot el que tenia,
no puc entendre perquè encara hi era.
De bona gana deixaria la pedra
que del cop ja no trobaria la consciència
remarcant el mal d’una equivocació perversa,
no puc entendre perquè encara hi era.
Esquerp i arrogant
Hipòcrita i covard
No vas ser capaç de fer cap salt.
Boig i forassenyat
Que reacciones tard
Ja no faràs més l’animal!
a evitar la traïció que em portà a la ruïna
i causà la pèrdua de tot el que tenia,
no puc entendre perquè encara hi era.
De bona gana deixaria la pedra
que del cop ja no trobaria la consciència
remarcant el mal d’una equivocació perversa,
no puc entendre perquè encara hi era.
Esquerp i arrogant
Hipòcrita i covard
No vas ser capaç de fer cap salt.
Boig i forassenyat
Que reacciones tard
Ja no faràs més l’animal!
dissabte, 6 de novembre del 2010
dijous, 4 de novembre del 2010
Un petit aclariment
A veure, és molt senzill:
Firmat, Ciscu. Sí també em dic Ciscu però només m'ho poden dir unes quatre o cinc persones al món. No més. Quina parida no? Has provat de dir-me Albert de Peix Albert? Jo no ho sé, si ho has provat no m'he girat mai. Un dia amb uns nens els hi vaig dir que em podien dir Enric. Van estar tot el dia cridant-me amb el nom d'Enric i no em vaig girar cap cop. Passats tres segons d'haver dit la parida ja no la recordava.
Al bloc del Peix hi poso històries que em passen pel cap. Sí, de vegades aprofito la realitat per treure'n històries perquè és molt més fàcil, però les giro i les transformo. Deixo la interpretació per a qui la vulgui fer. Mai seré una formiga. Jo, sóc un peix.Fi de l'aclariment.
Firmat, Ciscu. Sí també em dic Ciscu però només m'ho poden dir unes quatre o cinc persones al món. No més. Quina parida no? Has provat de dir-me Albert de Peix Albert? Jo no ho sé, si ho has provat no m'he girat mai. Un dia amb uns nens els hi vaig dir que em podien dir Enric. Van estar tot el dia cridant-me amb el nom d'Enric i no em vaig girar cap cop. Passats tres segons d'haver dit la parida ja no la recordava.
dimarts, 2 de novembre del 2010
La formiga
Una formigueta masculina estava enamorada d'una formigueta femenina que es trobava molt sovint a les retencions per entrar al cau amb els petits trossos de fulla que portaven al cap. Un dia, en una convenció de formigues transportadores de trossos de fulla, una formigueta femenina que no és la formigueta femenina el qual la formigueta masculina estava enamorada va començar a tontejar amb la nostra formigueta protagonista de la història i lògicament la formigueta masculina per la seva fixació masculina es va deixar portar fins que va arribar un punt insostenible ja que la formigueta femenina que no és la formigueta femenina el qual la formigueta masculina estava enamorada estava sortint amb una altra formigueta masculina i la nostra formigueta protagonista no volia entrar al terreny espinós a tres bandes ni la formigueta femenina que no és la formigueta femenina el qual la formigueta masculina estava enamorada volia fer mal a la seva formigueta masculina. Les altres formiguetes femenines de l'entorn es van adonar de la situació i en van parlar mentre que les es altres formiguetes masculines van deixar fer ja que unes quantes ni se'n van adonar i les altres no en van fer cas. La nostra formigueta masculina protagonista li va saber greu tot plegat ja que no li agradava gens el què va fer ni se sentia còmode en situacions d'aquell estil. Al final però totes les formiguetes femenines i masculines van anar a dormir i s'hauria acabat el conte si no fos perquè la nostra formigueta masculina tenia insomni i va anar a parlar un moment amb la formigueta femenina que no és la formigueta femenina el qual la formigueta masculina estava enamorada i es va aclarir el la situació i va anar a dormir i va poder continuar estant enamorada de la seva formigueta femenina.
Punt.
Punt.
dilluns, 1 de novembre del 2010
Seu al llit i amb la guitarra toca una cançó que et transporta en una sala immensa i un dia de fa anys. Recordes tot de dies fins avui i no entens res. T'aixeques i li dius amb ulls brillants a on et porta i marxes corrents lluny de tothom cap a dalt de la muntanya. I des d'allà dalt sents una escalfor als ulls i et puja la barbeta i com que no hi pots fer res et deixes anar durant una bona estona fins que es fa tard i has de tornar abans que et comencin a buscar. Quan tornes ningú diu res i estàs tranquil i mica en mica, comences a saltar, a cantar i acabes rient i ballant però sense voler oblidar res.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)