dimarts, 29 de gener de 2019

Castell de focs

En aquesta època de l'any hi ha uns arbres que, sense ja cap fulla, fan uns fruits petits, rodons i grocs molt abundants. Aquests s'agrupen més o menys en manats de vint en vint; quan cauen omplen places, parcs i carrers fent una catifa estranya; s'enganxen a les sabates, els nens i no tan nens hi juguen i amb els dies la brigada de neteja els escombra i tot torna a la normalitat. Ara que aquests arbres es troben en el seu màxim esplendor, just abans que els seus fruits comencin a caure, al vespre quan ja és fosc i si es troben ben il·luminats, semblen un castell de focs on el temps ha quedat aturat quan exploten els petards.

dissabte, 26 de gener de 2019

Sortida amb bicicleta

Era una batalla. No eren trets solitaris, eren ràfegues continuades que semblaven que no acabarien mai. Repartits per tota la carena disparaven una vegada i una altra a algun punt que no podia distingir. Avui he tingut por de veritat.

Anava per la meitat de la llarga pujada quan han començat els trets per tot el voltant. Ni el meu cor ni mes meves cames donaven per més però en aquell moment han oblidat les seves limitacions. M'he plantejat tornar enrere però em sentia al mig d'aquella cacera. Tenia els caçadors just al costat o això m'ha semblat perquè encara que no els veiés els seus trets sonaven molt forts. He pedalat tan ràpid com he pogut i he cridat perquè em sentissin. Crec que he entrat en un estat de dramatisme quan he pensat almenys estic fent el que m'agrada però en el fons sabia que aquella por i aquells pensaments no tenien cap lògica. L'estadística diu que no és costum disparar als ciclistes.

Degut aquest incident he canviat la ruta que tenia prevista per no passar per aquell camí quan fes la tornada. He aprofitat per arribar-me a una zona fantàstica que gairebé ningú coneix. Suposo que els propietaris de les masies dels voltants s'asseguren bé que sigui desconeguda; quasi totes les pistes que hi porten tenen cartells de prohibit el pas per propietat privada.

Més tard m'he aturat per esmorzar en un paratge alçat amb vistes a les muntanyes de Montserrat. Eren com un gran drac reposant aliè a qualsevol problema. He imaginat que s'aixecava majestuós i emprenia el vol deixant un gran buit no només a on reposava. Ja podia tornar cap a casa.

dijous, 24 de gener de 2019

Tres petites peces

I
Mentre els teus ulls m'apunyalaven escoltava música que em feia feliç. Vaig fer veure que no me n'adonava i et vaig saludar distret. Per dins em vaig fondre. Entre la música i tu l'instant va ser fantàstic. I el dia no podia ser millor. M'equivocava.

II
Vaig tenir una setmana molt estranya. Suposo que era un tema d'anatomia que desconec. Mentre el meu cos sentia una força que li permetia batre rècords esportius, la meva ment s'arrossegava i em seguia amb penes i treballs.

III
Avui tenia al cap una frase perfecta. Una línia de codi aparentment senzilla que explicava i donava sentit a tot un capítol. Però m'he despistat i no l'he apuntat. Quan la volia escriure havia marxat i per més esforços que he fet no hi ha hagut manera de fer-la tornar. Et trobo a faltar.

dilluns, 21 de gener de 2019

Vida

Visc en una paradoxa, en una lluita contra mi mateix. Ment i cos en una confrontació brutal i absoluta. Un trencament que ara es fa visible quan el cos, per fi, comença a recuperar el terreny que li van rebatre. Temo el dia que la ment es trobi arraconada i es converteixi en una tempesta. Sóc el cos i la ment però en cap cas en tinc control; em deixo portar per aquesta dualitat disjunta.

Tinc una idea vaga de com es pot resoldre aquesta ruptura però no depèn només de mi. I és aquest no només que la ment no vol afrontar.

divendres, 18 de gener de 2019

Atac

I de cop i volta totes les meves cèl·lules s'han alineat creant un atac de gelosia. Ha sigut dins meu, fora de l'abast de les mirades indiscretes. Jo no ho havia demanat, quin dret tenia? M'he sentit traït per pel meu propi cos. M'he dit a mi mateix que si fos així ho hauria d'acceptar encara que segur que el mal que em faria ja no el superaria per resta de la meva vida. Però no ho diria i de fet m'alegraria perquè el primer que vull és la seva felicitat. I ara que hi penso, de mica en mica el meu bloc de gel es va desfent. Suposo, doncs, que, malgrat tots els malgrats, aviat tornaré a ser jo.

dimecres, 16 de gener de 2019

Recordant el passat

La pintura que proposa Relats conjunts:

Recordant el passat

m'ha suggerit dues situacions que no tenen res a veure amb el títol de l'obra:


Primera

Però per què m'envies una altra carta i no ets capaç de dir-me res? Jo només vull que em diguis que m'estimes, que vols passar la resta de la teva vida amb mi. Sé que t'ho hauré de dir jo tot això però ara mateix no en tinc ganes. Què vol dir que només em parlis dels teus cavalls, que si un té mal a la pota i s'ha passat una setmana tancat a la quadra, que si l'altre s'encabrita quan us apropeu al bosc i no hi vol entrar. Saps que a mi els teus cavalls m'agraden però ara no m'importen. És que ets un babau. Ja ho diu la meva mare que el millor que puc fer és oblidar-te. Ai, el teu somriure... i mira que et costa treure'l, però quan el treus em tremolen les cames. Jo vull que parlis de mi, dels dos, que m'enviïs una carta amb un somriure dels teus. Però no, m'envies les històries dels teus animals. Que no tens res més al cap? T'odio! T'odio perquè no et fixes amb mi però alhora no pares d'omplir la meva bústia de correu. Així no hi ha manera d'oblidar-te. T'odio. T'estimo encara que siguis un ruc.



Segona

Mercè Canals Vallirana,

Us notifico que, amb data 7 de gener de 2019, el secretari de la sucursal 2415 de Banc dels Estalvis del Poble, en nom del seu director Esteve Jové i Cabestany, segons la resolució 129-2015, de 25 de març de 2015, que adjuntem en aquesta notificació, va emetre la següent resolució:

*Atès que no hem rebut l'últim pagament del televisor a terminis que va adquirir el 25 de maig de 2018 amb un valor de 125,04 euros.

1. Procedim en l'embargament del seu compte corrent.

2. Cancel·lem totes les seves targetes de crèdit.

3. Engeguem els procediments judicials per al seu desnonament.


Cordialment,

El secretari de la sucursal 2415 de Banc dels Estalvis del Poble
Manel Canals Vallirana

Sant Pere dels Arenys, 16 de gener de 2019

dimarts, 15 de gener de 2019

Quadern de bitàcola

Dimecres
Navego a cegues. No puc fer cap pas en fals. Podria enfonsar-me per un forat a la quilla provocat per una roca afilada o per entrar en un remolí descontrolat. He de recular diverses vegades per un riu estret i perillós ple de ramificacions. És un laberint.

Dijous
Els progressos són espectaculars i hi ha una sensació d'eufòria gairebé descontrolada. Crec que he trobat els passos correctes.

Divendres
El pessimisme m'arriba als ossos. Tots els progressos d'ahir no donen el fruit esperat. Sembla que cal tornar a començar. Em trobo en una llacuna morta on he embarrancat buscant una sortida.

Dissabte
Sense poder avançar el desànim augmenta.

Diumenge
Intento descansar. Fa massa calor i l'aire està impregnat d'una olor insuportable.

Dilluns
Amb els ànims recuperats o potser amb la la idea fixa de voler sortir de la llacuna el més aviat possible, de bon matí aconsegueixo desembarrancar i reculo gairebé al principi del riu. Busco variants que es compliquen massa i no porten enlloc. Recular és difícil des de les variants però aconsegueixo tornar. El camí del dijous era el correcte. Només el final tenia una sèrie de passos diferents que quedaven amagats entre troncs caiguts. Ho descobreixo a mitja tarda quan trobo el riu principal que arriba a l'oceà. Eufòria, ara sí, descontrolada.

Dimarts
Deixo portar-me pel riu mentre dibuixo i explico tot el mapa per passar el laberint. M'adono que hauré de tornar-hi per acabar de detallar el mapa i evitar problemes en un futur. Tinc la sensació que no serà fàcil, però conec el recorregut per sortir-ne.

divendres, 11 de gener de 2019

Benedicció

Que els peus ens guiïn pel camí correcte
i les mans no ens deixin mai d'escalfar.
Que les espatlles ens reconfortin
i els braços ens donin força per seguir endavant.
Que els ulls ensenyin a observar-nos
i els nostres llavis es fonguin en un de sol.

dimarts, 8 de gener de 2019

El tacte

Escric paraules i paraules per sentir el tacte de les tecles. El clac-clac és l'únic soroll que hi ha a l'habitació. La transformació dels moviments mecànics dels dits a frases amb més o menys sentit és fascinant:

I
Em va fer feliç veure't un segon i saludar-te de passada. Quan ens tornem a trobar potser faràs que no m'has vist i jo intentaré dir-te hola de lluny, no sóc de gaires paraules. Si et pogués parlar, però, et parlaria de la por i potser entendries almenys la meva part. Jo vull entendre la teva.

II
Tinc ganes d'amagar-me, d'entrar en un estat d'hibernació lluny de totes les mirades i esperar que torni la calor i el soroll dels grills que omplen els camins per on passo amb bicicleta durant hores sense veure a ningú.

III
Aquest tercer punt ha estat eliminat. Les paraules que hi sortien no tenien el nivell que es mereixia el text. Buscaré noves vies que acabaran en una entrada solitària on la realitat es trobarà tan diluïda que qualsevol semblança serà pura coincidència

dimecres, 2 de gener de 2019

Tarda de gener

Entro a l'habitació. La persiana mig oberta deixa passar la llum del principi de la tarda. Oblido que havia anat a buscar el llibre i m'estiro al llit. La llum és càlida i suau i el blanc de l'habitació s'ha convertit en un groc clar. Junt amb el silenci del carrer sembla que el temps s'aturi i faig petites capcinades i tinc somnis curts que oblido a l'instant. Entre son i son penso sobre la vida per arribar a una sola conclusió: no en tinc ni idea.