dijous, 28 de gener del 2021

Fer el cafè

L'altre dia em trobava al sofà de casa llegint una novel·la russa, perquè soc un peix lletrat i no llegeixo qualsevol cosa, quan entre capítol i capítol vaig despistar-me un moment. De cop i volta em vaig trobar al bar on anava a fer el cafè cada matí quan anava a la universitat. Un bar petit i rònec que per entrar calia baixar quatre esgraons tot acotant el cap per no topar amb el sostre. No era agradable, però tampoc hi havia cap altra alternativa a aquelles hores. Obrien a dos quarts de set i, si l'autobús no s'endarreria, hi entrava al cap de cinc minuts. Era un client habitual i tenia el meu lloc reservat. Entrava, agafava el diari, seia al costat de la porta mirant cap a la universitat i em portaven el tallat, tot de manera mecànica. El primer cop que hi vaig entrar, mig esporuguit, feia una setmana que havia començat la universitat. Després d'un inici de curs arribant cada matí tard per culpa de les retencions, havia pres la decisió d'agafar el primer autobús del dia, però no esperava trobar-me l'edifici de la universitat tancat. Vaig veure la llum que sortia d'aquell bar i vaig donar una volta per trobar qualsevol altre bar on poder prendre un cafè, però tots estaven tancats. Fastiguejat, vaig entrar i vaig seure a la taula del costat de la porta mirant cap a la universitat, inquiet, esperant que obrissin les portes. L'endemà ja hi vaig anar directament sense dubtar, seient a la taula de la porta mirant cap a la universitat. I així vaig apoderar-me del lloc amb les meves vistes.

Havia de girar pàgina, però no ho vaig fer. El meu cap m'havia transportat al bar rònec. Assegut a la meva taula mirava la porta de vidre, els esgraons que duien al carrer, la vorera deserta, el tronc del plataner amb els seus tons marrons i beix, la calçada amb cotxes passar a tota velocitat, la vorera de l'altra banda del carrer i la malla de ferro de la gran portalada de l'edifici de la universitat. No tenia cap tallat sobre la taula. Una taula quadrada de color gris clar amb una vora gris fosc. La taula, amb una columna que feia de peu amb una ramificació al final on sortien les quatre potes, ballava i jo tenia un peu sobre una pota i l'anava trepitjant per moure la taula. I mentre em distreia mirant al carrer i fent ballar la taula van aparèixer dues sabates dalt de les escales tapant tota la vista. Unes òxford de puntera recta decorades amb un floró i de dos colors, marró clar i blanc. Noves, impol·lutes, d'una elegància poc usual.

Qui, amb aquelles sabates, entraria en un bar com aquell? No eren unes sabates qualssevol ni una imitació barata que algun convidat agosarat es posaria en un casament, eren unes sabates fetes a mida d'una qualitat sorprenent. El bar no se les mereixia i les vaig canviar. Vaig posar-li unes botes de muntanya gastades, però quan vaig mirar els pantalons, de pinça i d'un color blau pàl·lid que s'estaven arrugant per culpa de les botes, li vaig posar unes xancletes negres de piscina i els seus mitjons de color blanc i fins es van embrutar de seguida degut a la pol·lució de la ciutat. Les xancletes eren ridícules i vaig posar-li uns mocassins de color marró fosc. Actualment poca gent porta mocassins i em va saber greu per ell. Per riure uns segons li vaig posar unes sabates de taló altíssimes. Tenien tot de betes daurades i brillants. Per sorpresa meva no vaig notar cap desequilibri. Una mica decebut vaig calçar-lo amb unes sabates esportives Adidas clàssiques de color blanc mentre pensava què podia dur. I vaig deixar que les Adidas comencessin a créixer d'una manera desmesurada i agafessin tota mena de colors. Vermells, blaus, verds, fúcsies grisos, grocs, liles, turqueses, les sabates gegants canviaven de color sense parar i gairebé em marejo. Sort que vaig parar a temps, el vaig deixar descalç i just després va començar a moure els dits dels peus amb certa impaciència. Li vaig tornar les seves òxford una mica a contracor, tot i que mai me les hauria posat, i sense saber com havien arribat a les meves mans. I altre cop amb les mateixes sabates que duia quan havia arribat, va marxar sense haver entrat al bar. Jo vaig passar pàgina i vaig continuar llegint la novel·la russa.

dilluns, 25 de gener del 2021

Conversa de tarda

—Que bé que estàs, eh?
—Sí, la veritat és que començo a trobar-me en aquell moment dolç de la vida que em crec que tinc prou coneixement per gaudir del que m'ha tocat viure.
—No t'estaràs tornant un insensat?
—Ara que ho dius, segurament sí, i una mica ridícul també. Per què parlem igual? Podries parlar més agut o greu, així la nostra conversa semblarà que és de dues persones.
—A mi m'agrada la idea.
—Qui ets? Qui t'ha deixat entrar a la conversa? No veus que ja érem dos?
—Només volia donar la meva opinió, perdona'm.
—Ni perdó ni hòsties, no pots posar-te al mig d'una conversa seriosa!
—Escolta, capsigrany, que si vull dir alguna cosa, la dic i punt.
—A mi no m'insultis, tanoca!
—Ei, ei! No us enfadeu si us plau, no passa res que siguem tres a la conversa, de fet és millor, així tindrem més opinions.
—Crec que m'he alterat sense cap lògica, però és que el pis és petit i, és clar, m'ha semblat que potser no hi cabríem.
—Però només som una sola persona.
—En això tens raó.
—Segueixo pensant que seria més senzill que cadascú faci una entonació diferent, que si no es fa complicat entendre'ns.
—Doncs em quedo la veu greu i engolada. —Diu amb la veu greu i engolada.
—Doncs jo parlaré agut i amb veu estrident. —Diu amb la veu aguda i estrident.
—Que desagradable aquesta veu. Jo parlaré com sempre doncs. —Diu amb la veu normal.
—Doncs tampoc tens una veu tan dolça. —Amb la veu aguda i estrident.
—Ja has entrat sense demanar permís, no busquis les pessigolles ara. —Diu defensant amb la veu greu i engolada. —Podem seguir amb la conversa?
—Sí, el que deia, que em sento bé, amb el dret de gaudir de la vida. I vosaltres, com esteu? —Amb la veu normal.
—Jo també em sento bé —amb la veu aguda i estrident—, en destaco sobretot la calma, que l'he trobat finalment quan he sabut descartar tot allò que no m'interessava.
—És veritat —amb la veu greu i engolada—, la calma. I hi afegiré la llibertat. Aquesta llibertat de viure cada dia fent el que més m'agrada. Un dia llegint, un altre sortint al bosc, passejar pels camps…
—Això de passejar pels camps t'ho estàs inventant —amb la veu normal—, que va ser un dia i no em refereixo ahir. L'únic dia que has anat a passejar pel camp, anaves gairebé corrents i et va agafar mal d'esquena.
—I a tu també te'n va agafar! —Rient i amb la veu greu i engolada.
—Si no n'hagués agafat, m'hauria preocupat. Pensava que no podria sortir amb bicicleta l'endemà —amb la veu normal—. Sort que vaig fer alguns estiraments.
—I no oblidis que et vas posar crema —amb la veu aguda i estrident—, que per molt que diguis que estàs tan bé, tens por de fer-te vell.
—I tu també tens por! —Amb la veu normal.
—Però per això encara falten molts anys —posant pau amb la veu greu i engolada—. El que importa és que ens sentim bé, millor que mai.
—Ja, és curiós que em senti tan bé. —Diu amb la veu aguda i estrident.
—És important que me n'hagi adonat i no quan hagi passat —amb la veu normal—. Va, que me'n vaig a llegir una estona.
—Fins ara! —Amb la veu aguda i estrident.
—Fins ara! —Amb la veu greu i engolada.
—Fins ara! —Amb la veu normal.

dimecres, 20 de gener del 2021

L'espectacle

A dinar! Els petits fa una estona que han dinat i donen voltes al voltant de la taula. Aneu a jugar a una altra banda, que ara hem de dinar nosaltres. La Petita vol seure a la meva falda. Només un moment, fins que l'avi porti la cassola de la cuina. D'acord. Li faig pessigolles darrere de l'orella. Tiet, no em molestis! Per què has volgut seure a la meva falda? Jo vull seure a la falda i prou, no em molestis. Però no me'n puc estar i li bufo al clatell perquè tingui una esgarrifança. Que no em molestis! I abans que pugui dir-li res, ni parlis. Abaixo el cap entre els crits de Compte, compte, que la cassola acaba de sortir del foc! Que hi ha els estalvis? Sí. Aparta les copes que encara en trencaré alguna. I mentrestant, amb el cap cot, la Petita aprofita per fer-me pessigolles darrere l'orella. O sigui que tu em pots molestar i jo no? Me les pagaràs! I deixo que s'escapi fent crits. No feu tant soroll, nens! Però si era ella la que cridava, jo no feia res, es queixa el Mitjà. On és el Gran? Ha anat al pati. No m'agrada que surtin, que fa fred. Gran, entra cap a dins, que et constiparàs! Els fideus t'han quedat molt bons. Gràcies! Mentre mengem les converses s'encavallen i parlem de llibres, de sèries, de política, de la feina… Xarrameca. Els nens han anat portant al menjador tota mena de ninots, però no n'hem fet gens de cas. I arriba el peix. Rap al forn. Jo prefereixo no menjar-ne. No diguis bajanades i porta el plat cap aquí, que t'agradarà. Silenci! Espera, que estem servint el segon plat, Mitjà. Silenci! Què vols? Que calleu. Ens deixes que tinguem tots el segon plat? Serà un moment. Entesos, però de pressa. Han preparat un escenari amb tot de ninots al voltant. Què és tota aquesta parada de ninots? I la Petita gesticula amb la boca sense emetre cap so. Que no et sento, li dic xiuxiuejant. Que no podem parlar! Però no hem dit que feu silenci fins que tinguem tots el rap al plat? Em fa una ganyota. Ara ja sí, què voleu? Us hem preparat un espectacle! Se'ns posarà malament el dinar. Calla i deixa fer als nens, poca-solta! I quin espectacle serà? Els tres porquets? No! Calla, avi, que tu no ho saps. Doncs jo penso que l'esteu representant molt bé. Que encara no hem començat, tiet! I no fem els tres porquets. No els facis cas, Gran, que ho diuen per molestar-vos. Ja ho sé, són ells els porquets. Per què hi ha tants ninots al voltant de l'escenari? Para de fer preguntes i deixa que comencin. Els ninots fan de públic i estan més callats que vosaltres. Veus? Va, que no us volem fer perdre més temps, quin serà el fabulós espectacle? El Mitjà se'n va un racó i es tapa amb una manta, la Petita s'amaga cap a la cuina i agafa la seva jaqueta i el Gran, que s'ha posat una gorra de llana, es col·loca al mig de l'escenari. Benvinguts al gran espectacle! Senyores i senyors, us representarem la fantàstica història, la Caputxeta Vermella!

La meva aportació a Relats Conjunts.


dijous, 14 de gener del 2021

A la recerca de l'avorriment, tres

L'avorriment no és la desídia ni la mandra, és la sensació de pèrdua d'interès. Em podria avorrir a la feina si no tingués motivació, o podria avorrir-me dalt de la bicicleta, o llegint, o escrivint… I és en aquest últim punt que he trobat finalment la sensació desitjada. Així doncs, la sèrie de tres entrades sobre la recerca de l'avorriment, acaba aquí. Quin final més patètic i previsible, l'hauria pogut desenvolupar una mica més, però aleshores voldria dir que no estaria avorrit i no hauria sigut un absolut èxit.

I per acabar, un poema del gran poeta, Poeta del Mató:


L'avorriment

A        v
                 o
                       r
                           r

                               i
                           
                           
                                  m
                              
                              
                              
                                    e
                                    
                                    
                                
                                
                                
                                      n
                                 
                                 
                                 
                                 
                                 
                                 
                                       t
                                 
                                  
                                  
                                  
                                  
                                  
                                  
                                        .  
Poeta del Mató

dimecres, 13 de gener del 2021

A la recerca de l'avorriment, dos

Diuen alguns estudis que l'avorriment genera més creativitat. I aquests estudis són l'explicació més plausible, plausible, quina paraula més usada quan un inculte vol semblar el contrari, per això l'escric, evidentment, ai, els adverbis, on era?, del nivell dubtós de la majoria d'entrades d'aquest bloc de notes. Així doncs, després d'aquest inici ja sé què escriuré, bé, no em sembla una història remarcable ara que l'he pensat dues vegades, però no em puc fer enrere, soc un covard? No, no ho soc!

En un concert d'una obra de J. S. Bach, de quan fer concerts era poc valorat, tot i que el seu valor era alt però no suficient, es va fer una presentació abans de començar quan tots estàvem ja col·locats dalt de l'escenari. Les típiques quatre paraules que es diuen encara en pobles de l'interior, on l'organització de l'esdeveniment no sap que el públic i els músics volen música i no paraules, però bé, se'ls deixa fer per compromís o, si els músics són de la capital o fa poc que hi han estudiat, per condescendència. En el cas de la coral, nosaltres, vam acceptar les paraules per compromís, en el cas de l'orquestra, per l'altra opció. La presentació no va ser cap agraïment als patrocinadors del concert, Ajuntament, Carnisseria Solà i Merceria Coromines, ni als organitzadors, Amics de les Fonts de les Coromines, una associació que en un inici era un grup d'excursionistes que ha acabat derivant en l'entitat més important del poble i part de la comarca que organitza concerts, exposicions, xerrades, presentacions de llibres, excursions, per descomptat, i, un cop l'any, una trobada, l'Aplec de les Fonts. Abans de continuar he de comentar que el nom de la Merceria no és degut a les Fonts de les Coromines, sinó que és una simple casualitat. A principis del segle XX una família que venia de la capital es va instal·lar al poble. No en sabien res de les Fonts i, de fet, en aquella època, tenien poca importància per la gent de la zona. Sí que els més joves s'hi anaven a banyar a la primavera i a l'estiu, però poca cosa més. El cas és que aquesta família es deien de cognom Coromines i a l'any d'arribar van obrir la merceria. Amb els anys les Fonts es van anar fent populars, i a finals dels seixanta del segle passat es va fundar l'associació els Amics de les Fonts i el fill de la Merceria, el Jaume, que aleshores ja feia temps que portava el negoci, s'hi va implicar de ple i, gràcies al seu cognom, va poder deixar de sentir-se un nouvingut. Ara a la merceria ja no hi queda cap Coromines, els fills del Jaume la van traspassar quan es van jubilar, ja que els nets així que van poder van marxar del poble per anar a treballar a la capital. Els amos actuals, els Compte, però, els agrada la coincidència dels noms i ajuden sempre que poden a l'associació. La presentació no va tenir cap paraula per a ells. Es va parlar breument de l'autor, Bach, i de la seva obra, el Magníficat, de la coral, de passada si he de dir la veritat, dels solistes, i sobretot de l'orquestra, de cadascun dels seus integrants i el director, besnet il·lustre del poble que rarament arriba a posar-hi els peus. El Magníficat de Bach dura més o menys mitja hora. La presentació va durar quaranta minuts. Quaranta minuts. I nosaltres, la resta, tant el públic com els músics vam agafar fred, mals d'esquena i de cap i sobretot un avorriment absolut. El vam agafar o ell ens va agafar a nosaltres. Part del públic i la secció de metall de l'orquestra, a mitja presentació va aprofitar per fer alguna capcinada. La veu del presentador era estrident i es feia difícil d'escoltar. A més a més, no feia cap mena d'entonació. El pobre no ho feia de mala fe, però el seu afany de protagonisme i que ningú abans li havia parat els peus, ja que com vaig saber més tard no era la primera vegada que ho feia, va portar a aquesta situació tan penosa. També vaig saber més tard que hi havia una mena de parentiu llunyà amb el director. Parlar quaranta minuts no és fàcil, la preparació devia ser llarga, no li penso treure mèrits, però no vaig escoltar-ne cap paraula. Vaig poder analitzar cada persona del públic, els seus moviments, les seves expressions, els badalls i com es fregaven els ulls de tant en tant. També vaig tenir temps d'enamorar-me de la flautista, de cabells rossos i arrissats. Portava unes sandàlies de taló ample fet d'espart. La faldilla negra era llarga i li arribava als turmells. I la camisa, també negre, però amb un teixit que segons com li tocava la llum brillava, no tenia mànigues i ensenyava els seus braços llargs i esvelts. A cada canell tenia uns braçalets platejats i llisos que no parava de tocar amb les seves mans fines i perfectes. Però l'amor no és per sempre i amb el temps la vaig oblidar i quan es va girar i ens va demanar si teníem una jaqueta perquè havia agafat fred, no li vaig fer cap mena de cas. Un tenor molt atent li va deixar la seva americana. Aleshores jo estava intentant descobrir si el senyor de la tercera fila que intentava no adormir-se i anava fent cops de cap, portava perruca. Mirava fixament els seus cabells a veure si es movien en bloc i durant aquella estona vaig desitjar amb totes les meves forces que en portés i que li caigués. Per decepció meva no li va caure ni tampoc vaig descobrir si els seus cabells eren una perruca o no ho eren. I els nostres ulls deambulaven per la sala, com si anessin a la deriva. De tant en tant, quan coincidien les mirades, fèiem cara de circumstàncies o, fins i tot, alguna rialla. De sobte es va començar a sentir un aplaudiment i la sensació d'alleugeriment es va escampar per tota la sala. L'aplaudiment va durar poc. Amb els instruments freds i les nostres boques seques, es va acordar fer una pausa de cinc minuts. Vam anar als vestidors i es va generar un rebombori bastant notable. Vam beure aigua, l'orquestra va tocar quatre notes i sobretot vam riure. El director ens va demanar serenitat i vam sortir a fer el concert de resultat mediocre, al nivell d'una coral de poble formada per aficionats que en prou feines saben llegir una partitura, però que va rebre aplaudiments molt sentits i es va repetir el bis dues vegades i, de manera improvisada per una bona part de la coral, es va acabar cantant els Goigs a la Mare de Déu de les Fonts juntament amb el públic dret i visiblement emocionat.

dimarts, 12 de gener del 2021

A la recerca de l'avorriment

Aprofitant aquests dies que he estat de vacances, he volgut avorrir-me. Avorrir-se és necessari, però no he sigut capaç. La culpa la té aquest ritme de vida que voreja la indecència de tan ufana que és. Quan no llegia, estava dalt de la bicicleta, i quan no estava a dalt de la bicicleta, mirava alguna sèrie o pel·lícula, o em trobava en una celebració o jugava a escacs o imaginava alguna història o mirava les formes dels núvols o simplement pensava. I ara em pregunto, sé avorrir-me?, o no ho faig per por a sentir-me incòmode?

Necessito sentir l'avorriment, em dic una tarda de principis de gener, he de descansar i no fer res. I aleshores m'adono que tinc el mòbil a la mà. M'aixeco i el guardo en un calaix. I miro la planta de tres troncs que semblen palmeres i que tenen les fulles llargues i primes d'un color verd fosc. I la deixo de mirar. I miro les rajoles però el seu patró genera formes i em distrec. I tanco els ulls. I m'adormo. Aleshores somio que em troben amagat entre unes roques en un bosc. Se m'emporten per un camí muntanya avall. Em fixo amb les cares dels meus captors, totes conegudes. Les tinc totes molt a prop. Tan a la vora que són massa grans per a mi i jo em sento petit. I ells riuen i jo vull tornar-me a amagar entre les roques però no deixen que m'escapi. I es van apropant cada vegada més i les seves cares pàl·lides van ocupant tot l'espai i els verds i els marrons del bosc finalment desapareixen i em desperto mirant el sostre. Em rendeixo i deixo de buscar l'avorriment. Engego la tele per mirar algun capítol d'una sèrie o millor alguna pel·lícula, una que tingui tanta sang que em regiri l'estómac. Després de la pel·lícula em prometo a mi mateix, mentint-me deliberadament, que l'endemà m'avorriré. I m'aixeco per preparar-me el sopar. Un sopar ben equilibrat per poder descansar bé i poder-me llevar amb molta energia per anar a fer una volta amb bicicleta per la comarca.

I així passen els dies i les vacances s'acaben i torna la rutina, una rutina que no deixa temps per l'avorriment. Oh, maleït que sempre t'escapes, un dia d'aquests t'atraparé i m'impregnaré de tu i sentiré el pes de cada instant que es farà etern i aclaparador. Un dia, ja ho veuràs, seràs meu i només per a mi.

Creative Commons License