dissabte, 28 d’octubre del 2017

Sobirà

Consoleu, consoleu el meu poble. S'ha acabat la seva servitud, li ha estat perdonada la culpa. Obriu en el desert un camí per a la glòria.

Jo sóc herba. Herba seca que ha oblidat quan la flor es va marcir. He demanat que m'obrin el pit. El meu cor no està fet d'escorça. No vull, no ho vull creure. Vull pujar en una muntanya ben alta i alçar ben forta la veu per recobrir les forces, prendre el vol com les àguiles, caminar sense cansar-me i córrer sense defallir.

Acompanyeu el fruit de la victòria i vetlleu-la com un pastor pel seu ramat. El terreny escabrós serà una plana i la serralada, una ampla vall.

dimarts, 24 d’octubre del 2017

Equilibri

Esperar el silenci. Qui sóc jo?

Sota la pell no hi ha músculs, no hi ha venes, ni nervis ni os. Sota la pell habita el buit còsmic. Cap carícia, cap mà a l'espatlla ni molt menys cap braç rodejant el cos. Amb el contacte més insignificant la pell s'esquerda, tan fina com el paper de fumar, provocant la desaparició de tot record.

Esperar el silenci a qualsevol fet que faci créixer músculs, venes, nervis i os. No esperar res més per no trencar l'equilibri que manté l'estadi en suspensió.

dimarts, 17 d’octubre del 2017

La serenor dels càntics

Avui el gran poeta Poeta del Mató ens delecta amb les seves "paraules":

La serenor dels càntics

Oh, pertinença a la discòrdia
dins de l'ull del camp de sègol,
visita la llúdriga des de la distància
vora el riu, l'oceà i la finestra.

Tu l'entomes i ell, entenent
ell com a ànima sense forma masculina,
i ella, força vital de l'embat dels temps,
marxen plegats a veure món.

Pastanaga, dius, mandarina,
et repliquen. Una qüestió queda clara,
la carbassa no és la forma.
Però la fruita és verda quan la veus.

No! Menja tu.

Poeta del Mató (orgullós d'aquesta merda!)


Nota: Si mai algú li troba un significat que m'ho digui. Obtindrà a canvi el meu respecte i admiració durant dues setmanes. No més que tampoc n'hi ha per tant. Crec, a més a més, que sóc massa generós.

Nota 2: Llibertat!

diumenge, 15 d’octubre del 2017

Raw

No acostumo a recomanar pel·lícules però aquesta vegada faré una excepció. Si teniu l'oportunitat de veure Raw, una pel·lícula franco-belga de l'any 2016, no la deixeu escapar. És considerada una pel·lícula de terror però no hi estic del tot d'acord. Per a mi, com el títol ja avisa, és una pel·lícula crua.


I per acabar, sense cap mena de relació amb la recomanació i per fer l'entrada més llarga, lletres aleatòries de l'alfabet català amb algun signe de puntuació:

Cigha guan doqh dpm fav cinqm aobne çajdo sibabbo aldbboaj iboajb. Oduv isofbq oijd, usivcs. Zbuan pgja, fanni, buan uvo o apgna gbbça df.

dimarts, 10 d’octubre del 2017

Aquí hi va un títol

Aquí hi va un text que explica més del que em permeto dir i que dona significat a les frases, que s'escapa del món i parla d'escalfor, del sentit de la vida. Fuig de la història, de la grandesa i alhora esdevé immortal. I després de voltes i voltes acaba amb dues paraules. Dues paraules que creen la força més gran de l'univers. Dues paraules que un dia vaig enterrar a la part més profunda de la meva ànima i elles, insistents, han aflorat a la superfície sense demanar-me permís. Fins i tot el meu cos em priva de la llibertat?

Avui el meu cor s'ha aturat per uns segons. Espero que no ho hagis notat.

divendres, 6 d’octubre del 2017

Vi blanc

Aquests dies són estranys. Estic disposat a perdre-ho tot cosa que vol dir que ja no tinc res a perdre.


Vi blanc

M'assec al sofà amb una copa de vi blanc. És bo? És dolent? Quin és el preu que estava disposat a pagar per considerar-lo d'una qualitat acceptable? Deu euros? Vint? Cent? No importa ara mateix. El gust m'agrada. És sec, no puc fer-ne una descripció acurada del seu gust, no sóc cap expert en vins. L'he tingut gairebé tota la setmana. No en volia beure ni un glop. Una copa em tornarà alcohòlic? La copa, el formatge i el pernil del sopar; no està pas malament per ser dijous. M'he preguntat si celebrava res. Si hagués tingut una ampolla de cava l'hauria obert per sentir el soroll del tap quan s'allibera, de la seva espuma com es desfà dins la copa. Demà aniré a treballar igual, caminaré pels carrers com qui no vol la cosa i aniré comprar fruita i verdures.

Un dia vull compartir amb tu una copa de vi blanc. No vull tampoc que caiguem en l'alcoholisme, de fet, seria per a mi l'última copa ja que no en necessitaria mai cap més. Vull alçar-te per la cintura i mirar-te fins que em cremin les pupil·les. Vull agafar-te de la mà i voltar pel món, és igual a on. Vull veure el teu somriure, vull seure al teu costat un dia de tempesta i escoltar els trons i la pluja sabent que amb tu a la vora no cal que temi res. Però tu tot això ja ho saps.


La platja, segona part

Vaig deixar-me caure de genolls i vaig demanar perdre la por. Dies més tard m'adonava que ella continuava dins meu. No em vaig sentir traït, era evident, era absurd fer una petició així. Les roques eren negres i escarpades. Aguantaven l'embat de les onades amb una força descomunal. Com devien ser quan no eren de pedra? De lluny vaig veure com havien intentat escapar. De què? De qui? No ho sabré mai. A l'altra punta de la platja una altra roca les cridava. El sol quan es va alçar les va tornar a totes de pedra. Eren trols diuen alguns. Què puc saber jo? La por seguia dins meu i veia que tot el voltant s'ennuvolava i quan creia que ningú em mirava vaig sentir uns ulls damunt meu. No eren dos, eren molts més que m'observaven. Vaig entendre que havia córrer dalt de la muntanya abans que sortís el sol. No volia tornar-me de pedra però sabia que una part de mi ho faria. Jo era la por.
Creative Commons License