Només recordo tres coses de tu: unes ulleres més guapes que les meves, els teus ulls profunds que quan es van creuar amb els meus vaig quedar-me sense respiració durant uns segons i els teus llavis molsuts que podria petonejar i mossegar fins la fi dels temps.
La timidesa però em va deixar garratibat quan vas passar pel meu costat sense deixar de mirar-me.
dimarts, 30 d’agost del 2016
dilluns, 29 d’agost del 2016
Un petit cop de cap i una mirada robada
Mentre quedi un bocí d'esperança viuré de somnis i desigs.
[...]
Un petit cop de cap i una mirada robada.
[...]
Un petit cop de cap i una mirada robada.
dimarts, 23 d’agost del 2016
Por
Colpejaré amb el puny a terra,
cridaré fins perdre la veu,
correré enllà dies i nits
i calmaré el pes que m'esgota
i llevaré l'ofeg que em torça
i oblidaré la por que em venç.
Tancaré els ulls.
No vull veure que sóc jo qui m'empresona.
cridaré fins perdre la veu,
correré enllà dies i nits
i calmaré el pes que m'esgota
i llevaré l'ofeg que em torça
i oblidaré la por que em venç.
Tancaré els ulls.
No vull veure que sóc jo qui m'empresona.
divendres, 19 d’agost del 2016
La temptació
Reconec que he tingut una gran temptació d'abandonar el bloc (de notes) després de l'última entrada per crear una espècie de dramatisme cruel. Portar una història a una realitat virtual i continuar la vida oblidant anys d'històries anotades. Transformar el Peix en un Toni mort i abandonat al peu d'un penya-segat és bèstia, molt bèstia.
El peix Albert. Un tribut a un petit peix que va viure pocs dies sota la meva desastrosa tutela. Un tribut també a un altre petit peix anomenat Peix Albert Champions Junior que va viure anys més tard i va morir degut a que la llargada del seu nom va desbordar el seu cervell fent que oblidés menjar. No he tingut cap més peix des d'aleshores per la seva seguretat.
I, com que al final no he caigut a la temptació, he alçat el puny mirant el cel i he jurat recordar Sant Toni màrtir cada tercer divendres de mes parell en la més absoluta intimitat. El poeta del Mató ha volgut improvisar alguns versos per amanir amb belles paraules aquest moment tan transcendental:
Purificació angosta!
Catifes tubulars!
Pigmeu entremaliat i,
Cacatua de bellesa suau.
Toni que ja no ets figura
sinó paraula feta un nyap,
la teva forma esvelta
ara és puré al penya-segat.
Oh para si us plau, para oh gran poeta del mató, la teva eloqüència em fa venir orgasmes vocals ouieo aueoauea oueoaueoau eoauuia uoaiuo iuoauouoa ueoaueoiUUUoaiue.
Mira què m'has fet fer! Aquí al mig...
El peix Albert. Un tribut a un petit peix que va viure pocs dies sota la meva desastrosa tutela. Un tribut també a un altre petit peix anomenat Peix Albert Champions Junior que va viure anys més tard i va morir degut a que la llargada del seu nom va desbordar el seu cervell fent que oblidés menjar. No he tingut cap més peix des d'aleshores per la seva seguretat.
I, com que al final no he caigut a la temptació, he alçat el puny mirant el cel i he jurat recordar Sant Toni màrtir cada tercer divendres de mes parell en la més absoluta intimitat. El poeta del Mató ha volgut improvisar alguns versos per amanir amb belles paraules aquest moment tan transcendental:
Purificació angosta!
Catifes tubulars!
Pigmeu entremaliat i,
Cacatua de bellesa suau.
Toni que ja no ets figura
sinó paraula feta un nyap,
la teva forma esvelta
ara és puré al penya-segat.
Oh para si us plau, para oh gran poeta del mató, la teva eloqüència em fa venir orgasmes vocals ouieo aueoauea oueoaueoau eoauuia uoaiuo iuoauouoa ueoaueoiUUUoaiue.
Mira què m'has fet fer! Aquí al mig...
dimarts, 16 d’agost del 2016
Un dia de la vida del Toni II
Et lleves abans que surti el sol. Et dutxes i et vesteixes amb roba d'esport. Esmorzes bé i surts de casa. Tens son perquè durant la nit gairebé no has dormit imaginant tots els passos que faràs desenes de vegades. Camines carrer amunt cap al polígon industrial. Camines amb el pas decidit sense adonar-te que es va fent de dia. Passes tot el polígon entre el soroll d'algunes naus on mai es para de treballar. No sents el soroll ni et fixes que un antic company de l'institut et saluda des de la seva furgoneta. Només vols pensar en les passes que fas però el teu cap de tant en tant et mostra imatges de persones que anys enrere havies conegut i ara són estranyes. Et preguntes si vas fer prou esforç per recuperar-les però les anys que vas deixar passar són masses i la teva por i les seves vides formen una paret que no pots traspassar. Trenques pel camí que porta al bosc dels arbres alts. Té un altre nom però a tu t'agrada anomenar-lo així. Has decidit passar pel bosc encara que facis més volta per abraçar l'alzina on moltes tardes vas anar a veure per seure sota la seva ombra. Abans però hauràs de travessar el torrent i grimpar una mica. Sempre t'ha fet sentir segur passar per aquest camí. Amb els primers rajos del sol que t'escalfen la cara oblides uns segons cap on vas. Somrius un instant i els ulls se't omplen de llàgrimes. T'imagines marxant lluny vivint en una caseta al mig d'un bosc perdut però saps que el teu cap està aferrat a una idea que t'ha fet esclau i segueixes la ruta fins a arribar a l'arbre. T'atures i te'l mires plorant i l'abraces mentre intentes sense sort recordar l'última abraçada que et van fer. Quan els teus braços es cansen fas un petó a la seva escorça i li dius adéu girant el cap. Puges per un camí dret fins la carena i un cop dalt et fas pas entre arbusts i pins en un bosc atapeït. Ja no plores ni et sents trist. Només buit. El poc que podies sentir ho has deixat conscient durant el camí. Abans d'arribar hi ha el mirador natural. No has imaginat arribar fins dalt del puig; has imaginat quedar amagat en un forat entre les roques i que no et trobin mai més.
dilluns, 8 d’agost del 2016
Síndrome postvacacional, on ets?
No pot pas ser!
I així, deixant-me amb la boca oberta, vaig tornar a incomplir la norma principal del bloc de notes.
Avui per treballar m'he posat música que em van regalar fa poc més de sis anys. Ara mateix he tingut una mica de vertígen. De bon matí m'he posat els cascs per a escoltar les cançons de tres grups que em sé de memòria. Crec que els companys han reafirmat la meva bogeria perquè a part de xiular i cantar de tant en tant també hi ha hagut algun moment que m'he posat a ballar. I encara que no ho sembli he rendit molt. Quants records, per favor. És que treballar així no té preu. I, com que no crec que em llegiu, em sincero i us dóno les gràcies. Jo no sóc de donar les gràcies, sóc burro i em fa vergonya ves. He de pensar molt per trobar un altre regal que m'hagi acompanyat tant com aquest.
Tornant cap a casa a berenar he vist un senyor que anava pel carrer agafant-se a una corda imaginària. He pensat en buscar-la i agafar-la, a les palpentes, però no ho he fet. M'he vist a mi i a tot de gent agafats a la corda formant una cua molt llarga. Els problemes i els crits creixien quan el ritme de pas diferent de cadascú feien que trepijar la sabata de la persona del teu davant fos impossible d'evitar. Una dona gran es feia mal. Un nen es posava a plorar perquè no volia deixar la mà de la seva mare que anava plena de bosses de la compra i ella no tenia mans per a tot. Un home ben vestit tenia pressa per arribar al seu destí i empenyia per anar més ràpid provocant la indignació d'un grup de nois i noies escoltes que l'increpaven. Com podeu imaginar, després de tants possibles problemes no he buscat la corda i he seguit endavant.
En una finestra tapiada amb maons un colom jeia mort. Reconec que la temptació d'agafar-lo i donar-li una sepultura digne m'ha passat pel cap. Ha sigut un instant perquè l'he oblidat quan girant per agafar el carrer de l'esquerra el sol m'ha banyat tota l'esquena. M'he sentit protegit per la seva escalfor i he deixat de pensar. He caminat per carrers bruts i boteruts abans d'arribar al carrer estrany que porta a la plaça. Allà dues nenes jugaven a fer-se arribar la sang al cap estirades en un dels bancs i sense fer-ne més cas del necessari he continuat per arribar el meu carrer. He pujat al pis, m'he assegut davant de l'ordinador i no he berenat encara.
I per acabar: tinc el cap ple, la necessitat d'escriure em desborda. AAAAAgh beeeeee blblblbldbblbldl uuuuu...
I així, deixant-me amb la boca oberta, vaig tornar a incomplir la norma principal del bloc de notes.
Avui per treballar m'he posat música que em van regalar fa poc més de sis anys. Ara mateix he tingut una mica de vertígen. De bon matí m'he posat els cascs per a escoltar les cançons de tres grups que em sé de memòria. Crec que els companys han reafirmat la meva bogeria perquè a part de xiular i cantar de tant en tant també hi ha hagut algun moment que m'he posat a ballar. I encara que no ho sembli he rendit molt. Quants records, per favor. És que treballar així no té preu. I, com que no crec que em llegiu, em sincero i us dóno les gràcies. Jo no sóc de donar les gràcies, sóc burro i em fa vergonya ves. He de pensar molt per trobar un altre regal que m'hagi acompanyat tant com aquest.
Tornant cap a casa a berenar he vist un senyor que anava pel carrer agafant-se a una corda imaginària. He pensat en buscar-la i agafar-la, a les palpentes, però no ho he fet. M'he vist a mi i a tot de gent agafats a la corda formant una cua molt llarga. Els problemes i els crits creixien quan el ritme de pas diferent de cadascú feien que trepijar la sabata de la persona del teu davant fos impossible d'evitar. Una dona gran es feia mal. Un nen es posava a plorar perquè no volia deixar la mà de la seva mare que anava plena de bosses de la compra i ella no tenia mans per a tot. Un home ben vestit tenia pressa per arribar al seu destí i empenyia per anar més ràpid provocant la indignació d'un grup de nois i noies escoltes que l'increpaven. Com podeu imaginar, després de tants possibles problemes no he buscat la corda i he seguit endavant.
En una finestra tapiada amb maons un colom jeia mort. Reconec que la temptació d'agafar-lo i donar-li una sepultura digne m'ha passat pel cap. Ha sigut un instant perquè l'he oblidat quan girant per agafar el carrer de l'esquerra el sol m'ha banyat tota l'esquena. M'he sentit protegit per la seva escalfor i he deixat de pensar. He caminat per carrers bruts i boteruts abans d'arribar al carrer estrany que porta a la plaça. Allà dues nenes jugaven a fer-se arribar la sang al cap estirades en un dels bancs i sense fer-ne més cas del necessari he continuat per arribar el meu carrer. He pujat al pis, m'he assegut davant de l'ordinador i no he berenat encara.
I per acabar: tinc el cap ple, la necessitat d'escriure em desborda. AAAAAgh beeeeee blblblbldbblbldl uuuuu...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)