Observacions

Sempre m'ha agradat observar el comportament de les persones com també les seves reaccions davant qualsevol situació. Sempre m'ha agradat comparar les paraules amb els seus gestos i mirades. Es veu que hi ha estudis que en donen moltes explicacions, però jo mai n'he llegit cap per poder seguir amb una vida innocent que, sumat amb la minsa comprensió del món que m'envolta, és probable que la meva realitat difereixi bastant de la resta, però com que no ho puc saber de cert, seguiré amb el tema principal d'aquest text. 

Observo les persones que no puc entendre i com menys les entenc, més les miro i més m'interessen. Les examino amb curiositat des de la distància, intentant no molestar, malgrat que no sempre ho aconsegueixo. És correcte? No.

Sense voler vaig descobrir una reacció que em va deixar astorat. Era una reacció que anava en contra de totes les paraules que pregonava, que trencava amb uns valors que m'havien acabat abocant a un cert ostracisme que jo vaig acceptar, fa anys, amb total naturalitat i amb l'optimisme de l'ingenu. Així, amb un sentiment de culpa per haver descobert una intimitat que no volia ser revelada, vaig saber que m'equivocava i que, de tant observar, havia sobrepassat els límits de la llibertat.

Ruta amb bicicleta

El cel blau no amenaçava res. Potser feia pensar, com a molt, que la calor seria intensa cap al migdia i per sort encara faltaven hores. Crec que hi havia algun núvol prim a la distància, però podrien ser fàcilment fruit de la meva imaginació, d'un record alterat. Mentre baixava per camins envoltats de boscos una pluja fina va començar a colpejar-me la cara. Era una pluja seca, una pluja que no es notava freda, sinó tot el contrari. Petites gotes com agulles molt fines es clavaven als meus braços. Jo baixava concentrat per no perdre la traçada. L'aire es veia espès i emboirat, però en un primer moment no en vaig fer cas. Aquesta pluja fina va anar augmentant i quan vaig mirar-me els braços, vaig adonar-me que s'havien tornat d'un color gris fosc. Les gotes eren petites mosques que s'havien quedat enganxades per culpa de la meva suor. Instintivament vaig fregar-me el braç esquerre per netejar-lo i el resultat va ser pitjor del que em podia esperar. Les mosques en lloc de caure es van esclafar i em van deixar el braç marró i enganxifós. Vaig intentar seguir avall, a veure si m'escapava de l'eixam de mosques, però a mesura que anava baixant, l'aire s'anava espessint cada vegada més. Estava tan ple de moques que costava respirar. Vaig baixar de la bicicleta i vaig seguir a peu, tapant-me com podia la cara. Notava com es posaven per tot arreu, entre els cabells, cap a les orelles, dins de la roba, cap al nas i cap als ulls, que vaig acabar tancant per caminar a les palpentes. Em vaig treure la samarreta i vaig lligar-me-la a la cara perquè fes de filtre per respirar. A cada passa l'ambient era més dens, la quantitat de mosques era tan gran que notava com amb el moviment dels braços podia tallar l'aire que tenia al davant. Poc després vaig deixar la bicicleta i vaig continuar de quatre grapes, amb els ulls tancats, tapat amb la samarreta. No sé cap on vaig anar ni quanta estona vaig arrossegar-me per terra gairebé ofegat i de sobte vaig notar que al meu davant no podia palpar ni terra, ni arrels ni pedres. Vaig intentar obrir els ulls, però no vaig poder veure res, les mosques van quedar enganxades pel meu llagrimal i no vaig tenir manera de tornar a tancar les parpelles. Vaig cridar de mal, amb un crit esmorteït per la samarreta i sense pensar vaig avançar de genolls. Aleshores, quan vaig tornar a posar les mans cap a terra, vaig perdre l'equilibri, ja que no hi havia terra al meu davant, tan sols un penya-segat ocult per una plaga de petits insectes. Vaig pensar que no volia morir, que encara em quedava molt per fer. Vaig maleir les mosques i la meva mala sort. I a mesura que queia vaig adonar-me que, o bé el penya-segat era molt alt, cosa impossible per la geografia de la zona, o bé que la quantitat de mosques contenia considerablement la força de la gravetat. I no vaig poder aguantar-me el riure, un riure de felicitat. Tot seguit vaig començar a plorar i gràcies als meus plors les mosques es van desprendre dels meus ulls i uns segons més tard vaig aterrar amb una suavitat tan agradable que, potser per l'esgotament i l'angoixa que m'havia envaït, vaig adormir-me sobre un llit de mosques.

La calor em va despertar i al meu davant hi havia una esplanada i al final un petit riu. I arbres més enllà. Al meu darrere una paret s'alçava uns cinquanta metres. El cel era d'un blau intens i no es veia cap núvol. I no hi havia mosques, només les que m'havien fet de llit i les que s'havien quedat enganxades a la meva pell. Em vaig acostar al riu i vaig netejar-me i vaig saciar una set que fins que no vaig beure no sabia que tenia. No em va costar trobar la bicicleta, ja que em coneixia bé la zona i amb calma vaig tornar cap a casa. Durant la tornada vaig mirar diverses vegades a banda i banda si tornava a veure l'eixam, però no en quedava cap rastre. Vaig veure alguna papallona, ocells piulant entre els arbres i un abellot saltant amb poca traça d'una flor a una altra.

Mans

Què vols que expliqui? La veritat? No té sentit posar per escrit la misèria que s'acumula en una llacuna morta, però explicaré altres coses: sobre la vida, sobre el silenci i sobre la pèrdua.

Reconec que la sensació de seguir el propòsit amb una data final, encara que sigui indefinida, m'aterra. I després? Res? L'absència de qualsevol significat en el no-res em fa desprendre de tot allò que em lliga i arribarà un dia que ja no quedarà cap lligam i aleshores seré lliure, una llibertat que em portarà a la fi, al propòsit, desapareixent sense records, sense cap mena d'aportació a un sistema fallit, com una burla sense pretensions a totes les regles preestablertes. Però per tot això encara he de fer voltes i recórrer món i impregnar-me del seu coneixement, tal com un paràsit s'aprofita d'una bèstia, encara m'he de fer vell, entendre cada etapa per saciar una curiositat malaltissa, un propòsit que la paciència em permet posposar fins que el cos el faci inevitable.

I abocat a viure com un paràsit no faig res més que escoltar i quan parlo m'escolto per reconèixer una veu que desitjaria que callés. I callo per escoltar el soroll del vent en passar entremig dels arbres, de les onades trencant a les roques i de les seves veus que sempre tenen alguna cosa a dir. Em fa feliç que em permetin ser un espectador, malgrat el terror que sento que potser algun dia el vent s'aturi, o les onades deixin de trencar a les roques o les seves veus ja no tinguin res a dir, almenys per a mi.

Aquesta vida m'ha pres un sentit que enyoro i que al mateix temps evito amb totes les meves forces. Sense voler, mentre li acosto un got, les puntes dels nostres dits es toquen i sento una descàrrega elèctrica i em poso a tremolar, pres del pànic d'un contacte que ja no reconec. És llavors que recordo que el tacte ha deixat de formar part de mi, que és tan sols una memòria vaga d'una vida anterior, d'algú que portava el meu nom i que amb prou feines puc recordar, fallant la seva existència que, ingènua, s'agafa fort a unes mans que tard o d'hora el trairan, portant-lo sense remei a una vida amb un propòsit estrany i mancat d'ambició.

Tap

Mireu, no ho volia dir, però, tan sols per fer pena, tan sols per generar llàstima i compassió, ho deixo escrit aquí:

Tinc tantes històries a explicar que, en una competició del sense cap ni peus, han volgut sortir totes de cop i s'ha fet un tap i ara no hi ha manera de desfer aquest embolic.

 

 

Per salvar aquest moment tan incòmode, el gran poeta, Poeta del Mató, us deixarà un poema genuí inspirat en una visita fortuïta a un tancat de vaques:

Una vaca amb un vedellet en braços

Non non,
vine, son!

Dorm, petit, la mare et bressa,
cal que creixis ben de pressa;
fes-te fort
per la mort!
Seràs brau
o de pau?
Seràs carn d'escorxador
o màrtir nacional?
Tant se val!
Per un bou
tot és prou.
Ara els somnis, vedelló.

Non non,
vine, son!

Pere Quart

S'ha de ser mesquí per intentar apropiar-se d'un poema de Pere Quart. Déu meu, Déu meu!

Nota: Mi diesi.

Ara sí, un poema de debò del poeta, Poeta del Mató.

Ding, dong,
Avui tinc son.

Prou!

Fora d'aquí!

Demanem disculpes a l'espectador davant d'aquest escàndol lamentable. Procurarem que no torni a passar i esperarem les disculpes del senyor Mató. Déu meu, com ens ha pogut fer això?

Històries

De vegades imagino una història i la començo a escriure. La història va agafant forma a cada paraula que vaig escrivint fins que aquesta pren la iniciativa i es desenvolupa com ella vol, robant la meva imaginació. No necessita gaires paraules per apropiar-se la idea i tergiversar-la a la seva manera. Per exemple, el que volia escriure ara era una altra cosa però la història, i en aquest cas no és cap història, ha canviat el que jo volia dir. Hi torno. De vegades imagino una història i la començo a escriure. La història va agafant forma i a cada paraula es defineixen nous detalls, com si fos un vídeo que comença amb baixa resolució i de mica en mica la va augmentant. Hi torno. De vegades imagino una història i la començo a escriure. La història va agafant forma i les paraules s'entrellacen i muten per trobar-se còmodes. De vegades imagino una història i la començo a escriure, però aleshores paro d'escriure i deixo que la imaginació faci el seu curs, fora de qualsevol intervenció externa. Aquestes són les millors històries malgrat que després d'imaginar-les es perden per sempre. Són històries genuïnes, d'una puresa única.