El xivarri sonava esmorteït des del carrer de sota la plaça. Un carrer de casetes baixes i antigues, sense bars ni comerços, de vianants i poc concorregut. Des de l'altra punta, s'acostava una família. La mare anava unes passes per davant, tot demanant a l'àvia que no encantés el fill, que ja caminava prou lent. El nen, d'uns quatre o cinc anys, portava un objecte de color verd a les mans. No veia massa bé quina mena d'objecte era; la meva vista no és gaire bona. Em va semblar, en un primer moment, que era una pilota, però a mesura que ens vam anar apropant vaig poder distingir un birret fet de cartolina.
Quan poses damunt la llengua un retall de paper o de cartolina, part de la humitat de la llengua es traspassa al material, amarant-lo de saliva. A la llengua es nota un petit pessigolleig. No és tan divertit com posar la punta de la llengua a la fulla de la maquineta de fer puntes, sempre vigilant de no ser vist per cap adult que et podria castigar, però també té la seva gràcia. El paper, més de pressa, o la cartolina, més a poc a poc, es deformen i, fent una petita força, intenten lluitar en una batalla perduda contra la llengua. Tard o d'hora, podrien acabar gola avall o, si més no, inservibles.
El nen no donava valor a un objecte que la seva mestra li havia fet l'últim dia d'escola i que no s'havia pogut endur en aquell moment. L'endemà li havien col·locat sobre el cap en una festa, també a l'escola. Havia desfilat davant de totes les famílies dels companys de classe i li havien donat un paper enrotllat que no sabia què hi deia i que l'àvia agafava amb la mà. Ja no portava el birret al cap, el portava a la mà i, a més a més, sabia quina era la sensació de col·locar la cartolina sobre la llengua.
De sobte, vaig sentir un crit de l'àvia: —Treu-te això de la boca!—. Li va arrencar el birret, arrugant-ne tota una punta. La mare es va girar de cop i va veure com l'àvia s'apoderava del birret. També va cridar al nen: —Què fas? No veus que estàs fent malbé un record molt important de la teva vida?—. El nen, desconcertat, es va posar a plorar, i l'àvia i la mare van dirigir la ira l'una contra l'altra, retraient-se qui hauria hagut d'estar pendent del nen. La germana, pocs anys més gran, que fins aleshores havia anat donant voltes d'una banda a l'altra del carrer, va córrer al costat del nen per consolar-lo, agafant-li la mà i vigilant que no quedés enrere. Vaig passar pel seu costat amb el cap cot, sense mirar ni l'àvia ni la mare, fixant-me només en com el nen s'aferrava amb força a la mà de la seva germana.
