dimecres, 26 de juny de 2019

Fatxenda

Avui podria anar a dormir tard. Prefereixo però anar a dormir molt tard malgrat demà m'hauré de llevar d'hora.

Aviat farà deu anys d'un canvi. Un canvi a priori gens transcendental que va ser propiciat per una decisió petita i insignificant que gairebé ningú va notar. No sóc una persona que renegui de l'estil de vestir, tinc el meu que no s'escapa dels cànons preestablerts de la nostra societat. Acostumo a vestir texans blaus i samarretes llises de colors blancs, grisos, negres i blau fosc. D'allò més avorrit. És una qüestió pràctica on tot combina amb tot. Fa més o menys deu anys vaig decidir deixar de portar peces tipus polo, o samarreta amb coll. També vaig deixar de portar camises amb l'excepció dels concerts i actuacions i dies assenyalats (per no faltar el respecte a la gent, per no haver de donar explicacions, per simplicitat, perquè és elegant, ...). Decisions sense importància que em fan la vida fàcil, eliminant la part supèrflua del meu dia a dia. Portar polo o portar camisa no és dolent ni bo. Hi ha a qui els agrada i sempre en porten. És tan lícit com no portar-ne i mai m'he discutit amb ningú sobre aquest tema, seria absurd.

L'altre dia vestia una camisa blanca. Vaig mirar després les fotos i els vídeos que entre tots vam capturar i, com tothom fa, vaig fixar-me amb mi mateix. La persona que vaig veure no em va agradar gens: un fatxenda amb camisa cenyida entrada en uns pantalons texans estrets i un cinturó de pell marró força vistós. Una mà aguantava un got de cervesa i l'altra tenia el dit gros dins la butxaca deixant caure la resta de dits per fora. Els colzes apartats del cos i les cames separades, no massa, el suficient per donar una imatge de supèrbia. I no parlaré de les sabates, ni del pentinat, ni la barba ni les ulleres; seria omplir el text de detalls innecessaris. No em va agradar, vaig sentir menyspreu cap a aquella persona. Era jo. Jo era un fatxenda, és a dir, sóc un fatxenda. He comentat mai que voldria ser invisible?


I ara una cosa completament diferent:

Si tota la gent sabés com de bonic és caminar pel carrer tot gaudint del voltant, buscant detalls que alegren cada pas, i, creu-me, sempre n'hi ha; si tota la gent sabés com de bonic és creuar-se amb coneguts i vells amics i parar-se i saludar-se si fa falta o simplement dir un adéu amb un somriure, el món seria millor. Sóc un sentimentalista, ho reconec.

2 comentaris:

NoName ha dit...

Em sembla que tens indumentaria xunga. hahaha

Per cert, recorda que els peixos no porten barba! No deixis que t'humanitzin tant!!

Peix ha dit...

Ara porto uns dies que m'afaito perquè sinó els altres peixos em miraven malament...