Fatxenda

Avui podria anar a dormir tard. Prefereixo però anar a dormir molt tard malgrat demà m'hauré de llevar d'hora.

Aviat farà deu anys d'un canvi. Un canvi a priori gens transcendental que va ser propiciat per una decisió petita i insignificant que gairebé ningú va notar. No sóc una persona que renegui de l'estil de vestir, tinc el meu que no s'escapa dels cànons preestablerts de la nostra societat. Acostumo a vestir texans blaus i samarretes llises de colors blancs, grisos, negres i blau fosc. D'allò més avorrit. És una qüestió pràctica on tot combina amb tot. Fa més o menys deu anys vaig decidir deixar de portar peces tipus polo, o samarreta amb coll. També vaig deixar de portar camises amb l'excepció dels concerts i actuacions i dies assenyalats (per no faltar el respecte a la gent, per no haver de donar explicacions, per simplicitat, perquè és elegant, ...). Decisions sense importància que em fan la vida fàcil, eliminant la part supèrflua del meu dia a dia. Portar polo o portar camisa no és dolent ni bo. Hi ha a qui els agrada i sempre en porten. És tan lícit com no portar-ne i mai m'he discutit amb ningú sobre aquest tema, seria absurd.

L'altre dia vestia una camisa blanca. Vaig mirar després les fotos i els vídeos que entre tots vam capturar i, com tothom fa, vaig fixar-me amb mi mateix. La persona que vaig veure no em va agradar gens: un fatxenda amb camisa cenyida entrada en uns pantalons texans estrets i un cinturó de pell marró força vistós. Una mà aguantava un got de cervesa i l'altra tenia el dit gros dins la butxaca deixant caure la resta de dits per fora. Els colzes apartats del cos i les cames separades, no massa, el suficient per donar una imatge de supèrbia. I no parlaré de les sabates, ni del pentinat, ni la barba ni les ulleres; seria omplir el text de detalls innecessaris. No em va agradar, vaig sentir menyspreu cap a aquella persona. Era jo. Jo era un fatxenda, és a dir, sóc un fatxenda. He comentat mai que voldria ser invisible?


I ara una cosa completament diferent:

Si tota la gent sabés com de bonic és caminar pel carrer tot gaudint del voltant, buscant detalls que alegren cada pas, i, creu-me, sempre n'hi ha; si tota la gent sabés com de bonic és creuar-se amb coneguts i vells amics i parar-se i saludar-se si fa falta o simplement dir un adéu amb un somriure, el món seria millor. Sóc un sentimentalista, ho reconec.