dimarts, 25 d’abril del 2023

Aquest matí he tingut una idea molt bona. Era tan bona que m'havia proposat escriure-la, però a mig matí, després del cafè, ja l'havia oblidat. La culpa de l'amnèsia és del cafè, n'estic segur. Sempre passa el mateix, baixa la productivitat i fa perdre la memòria. A partir de demà prendré més cafès, per enganyar l'enemic.

I ara, fa pocs minuts, quan volia preparar-me per anar a dormir d'hora perquè dormir és bo i si és bo, cal potenciar-ho al màxim, he tingut una idea pèssima que val més que escrigui abans no me'n penedeixi o es faci de dia i prengui un cafè. 

Com que la meva vida té un control que ignoro d'on ve ni tampoc vull saber-ho fa molts i molts anys vaig enamorar una noia sense voler fent una entrevista absurda a un home sense cap. Bé, i alguna burrada més, però que, si me'n recordés, trencaria la relació que vull intentar explicar. Aquesta noia que vaig enamorar sense voler va resultar ser la noia el qual m'havia enamorat uns dies abans tot menjant castanyes. O va ser després la castanyada? No ho recordo. Mesos més tard va sortir una història bastant meravellosa que va durar anys fins que ella, molt encertadament, em va deixar. Doncs de la gran entrevista a l'home sense cap, la millor i única entrevista que he fet mai, no pas per les meves preguntes sinó per les respostes de l'entrevistat i de com ens vam cargolar de riure, va i ara treballo per una empresa on es parla del concepte sense cap. Soc lent, sí; fa molt de temps que se'n parla. Ostres m'estic perdent entre explicacions i la relació que vull fer és espantosa. Doncs fa anys que se'n parla i jo, una mica talòs, ara m'adono que l'home sense cap i el concepte sense cap de l'empresa són molt similars. En el cas de l'home sense cap deia, tot i que no sé si ho va arribar a dir mai, que ell podia posar-se caps de tota mena i podria ser qualsevol. En el cas de l'empresa, es diu que poden posar el cap que desitgin i utilitzar-se per on vulguin. I és en aquesta similitud, jo, que soc un romàtic de cap a peus que gràcies al cafè semblo tot el contrari, he arribat a la conclusió que la meva vida es trobarà sense saber com amb una noia d'on en sortirà una història meravellosa. 

Doncs quina burrada.

De vegades tinc la sensació que no congenio amb ningú. A mi em fa mandra parlar amb la gent, no sé de ningú ara mateix amb qui tingui certa afinitat ni res del que em puguin explicar m'interessa. De fet, de vegades m'interessa, però estic a la inòpia. I és que la cosa no va bé, em sento sempre com un peix fora de l'aigua. És que és exactament això, soc el Peix i estic fora de l'aigua. Com em puc tornar a capbussar? Oh, quina bèstia de les metàfores estic fet. I ara no sé què volia dir, ja que estava repassant el text i me n'he oblidat. Ah, sí, bé, no ho sé, però si continuo escrivint, al final crec que ho acabaré explicant. Això de tenir parella i viure plegats i fer activitats junts i tot allò que s'espera a mi no sé si m'agradaria perquè em fa sentir egoista. Egoista per poder anar a sopar junts, pel meu propi plaer; egoista per viatjar pel món, per no sentir la por de la solitud; egoista per ser cuidat si un dia estic malalt, egoisme per voler-me sentir estimat… Continuo escrivint. Un dia, en un alberg perdut pel Caucas amb gent de tot el món vaig aconseguir fer cantar a tothom una cançó en català mentre sopàvem. Jo no em sabia gens la cançó, pel cafè crec, i vam acabar cantant la la la. Ens vam engrescar bastant i entre crits i rialles, un senyor gran, que sabia molt de tot, que caminava molt i que fins aquell dia havia sigut amable amb mi, em va comentar que anés a parlar amb unes noies israelites que havien rigut força de la meva actuació fallida. Li vaig contestar que si elles volien parlar amb mi, que vinguessin a on era jo. No recordo les paraules del senyor, però més o menys em va dir que era un maleducat i un egoista. La veritat és que la seva resposta era la que m'hauria donat qualsevol. Ja no va tornar a ser tan amable amb mi durant la resta del viatge. Jo només volia continuar cantant la la la, brindar cada dos per tres i no parar de riure. Em sentia lliure i feliç, estava fent el que volia sense que res ni ningú em marqués el rumb després de molts anys. Però era un miratge, el control de la meva vida va prendre forma de vell amable i vaig agafar por. Per a mi l'egoisme era tot el contrari, no volia sentir-me volgut ni per parlar ni fer una cervesa mirant el cel més estrellat que mai he vist. L'endemà el cafè va fer efecte de seguida i vaig oblidar la major part de la vetllada. I la realitat? Sempre hi ha una realitat que s'explica i una altra realitat més profunda. Vaig preferir quedar com un maleducat i un egoista, vaig preferir no trobar cap afinitat ni res en comú entre elles i jo i hauria preferit estar a la inòpia si s'haguessin trobat. Tot abans de fallar-les. I així és com es falla a la gent.

Notes finals: Mi sol do, mi mi sol do, si do re sol sol fa mi re do.

Nota final final: No recordava que escriure sense pensar tenies aquestes conseqüències.

Nota final 2 final: Mai he sigut de tenir fitxers amb còpia i noms com ara final bona definitiva, em fa vomitar tanta estupidesa i poca seguretat en un mateix, per això utilitzo git.

diumenge, 23 d’abril del 2023

Encanteri

Aquesta rosa és per tu. Envoltada de misteri vas aparèixer amb un vestit blau fosc que ressaltava el to bru de la teva pell. La música ens va embriagar i no vam parar de ballar fins a l'albada. Esgotats i sense haver-nos dit ni una sola paraula en tota la nit, ens vam fer adeu amb la mà. No vaig pensar que potser d'una festa improvisada en sortiria un record tan bonic. No sabies que a mi sempre m'ha fet vergonya ballar i suposo que si no és amb tu, no ho tornaré a fer mai més.

Bé, no sé per què ha sortit aquest text. Ho tornaré a intentar un altre dia. Avui he tingut febre. Fa tant de temps que no en tenia que en certa manera m'ha fet gràcia. Ara bé, estava aixafat i amb el cap com una olla de pressió. M'he drogat, ho accepto. Ara estic una mica millor. Demà, com que és dia de treball, estaré bé.

A mi m'agrada la meva llengua, però té un error bastant greu i algun expert hi hauria de posar remei. Potser ja està arreglat i la meva incultura fa que no conegui la solució. Jo volia escriure una història plena de misteri. Havia tocat la mitjanit, el fred dels carrers havia fet baixar els núvols a la ciutat. Gràcies a la broma, passejava amb la meva silueta difuminada. Per què broma? La llengua anglesa té mist, que només en dir-la ja evoca a una boria suau, que distorsiona la vista sense arribar-la a deixar cega. O la llengua castellana, que van canviar la o per una u per evitar aixafades de guitarra. Des de l'absoluta ignorància, com s'anomena en català la novel·la The Mist, de Stephen King? La broma? Quin nom més ben trobat per una història amb tanta tensió. O la saga del senyor Sanderson (ara no recordo el nom i buscar-lo seria una pèrdua de temps que he gastat dient que seria perdre el temps) Mistborn és Nascuts de la broma? Penós.

 

I per acabar aquesta entrada tan poc reeixida, un poema del gran poeta, Poeta del Mató:


Encanteri

Paraula enigmàtica,
paraula captivadora.
Sons sords, suaus,
sons sonors, aguts i penetrants.

Paraula rara,
paraula indesxifrable.
Sons secs, curts,
sons vibrants que fan estremir.

Paraula usual, per confondre,
i un silenci llarg, expectant.

Paraula enigmàtica,
paraula captivadora.
Com al principi, per encantar.

 

Poeta del Mató

dimarts, 18 d’abril del 2023

O Fortuna

Aquests dies he estat cantant concerts arreu de Catalunya. No molts, tres, i només en queda un altre. Ja no recordava que voltar i cantar m'agradava. A més a més, m'he adonat que el meu nivell cantant, anteriorment d'una mediocritat tirant cap a alta, ara es troba tirant cap a baixa. La pràctica porta a l'excel·lència, l'abandonament desemboca a la bagatel·la. Aquesta frase no l'entenc, però harmonitza. (Nota: quina merda)

En els viatges, dins de l'autobús, escoltava música i llegia un tal Hegel. Aquest fet podria fer de mi una persona culta, però res de l'altre món. I allò que em semblava passatger i d'una estupidesa notable, escoltar música francesa, encara no m'ha marxat. He hagut de fer un esforç polític per acceptar-la, ho reconec, i no sé si ho acabo d'acceptar, ja que no ho he comentat a ningú. Escolto en silenci, gaudint d'una llengua que per alguna raó estranya sempre he relacionat amb la gelatina poc ferma.

Tants concerts, tanta gent… Això de sentir-se esgotat de les persones sembla una burrada per fer-se l'interessant. A mi em venien basques. A Barcelona, ciutat que evito tant com puc, vaig caminar uns metres sol. Vaig tornar a sentir la seva calidesa. Tampoc recordava que m'agradava passejar-hi sense rumb, anònim entre milers de rostres que es fonen entre ells. Van ser pocs metres, però em va agradar. De fet, estava bastant atabalat i aquells metres em van relaxar de cop. Que rar, oi?

En aquests concerts canta una noia que té un rostre massa familiar per a mi. Entre els meus buits de memòria, crec que ella es troba dins d'un d'ells. La vaig saludar el diumenge amb cortesia perquè em deixés passar. Em va mirar amb menyspreu. Vaig recordar que a l'assaig de Sabadell m'havia mirat esperant alguna reacció el qual vaig respondre amb total indiferència a una cara que, malgrat ser familiar, per a mi era ben desconeguda.

I entre cançons franceses del segle XXI i bots de la part posterior de l'autobús, sense entendre pràcticament res del que estava llegint, vaig pensar que és necessari ajuntar en un corrent totes aquelles persones que reneguen del coneixement. Hi ha qui vol viure en la ignorància i, actualment, ser un ignorant està molt mal vist. Per por a ser humiliats, alguns intenten ser invisibles conscients de la seva condició, altres estudien amb certa amargor i la resta s'aferra a grans causes absurdes que amb un mínim de reflexió s'enfonsen. És amb la simplicitat del desconeixement que les causes ridícules prenen tanta força. Ser estúpid i viure als afores del saber humà no ha de ser un crim. El que és un crim és aprofitar-se d'aquestes persones. És per això que es necessita ajuntar en un corrent tota la gent que renega del coneixement per poder-se defensar dels criminals erudits.

Creative Commons License