Que les aigües són tèrboles i el vent és gelat, aquests dies, tothom ho sap. Les onades s'aixequen i engolen tot el que troben al seu pas i la lluna, presa del terror, ha decidit no tornar a aparèixer al firmament.
—Fins quan?— Clamo a un cel hostil i el silenci que em respon xoca amb força amb el cruixit de la nau que aviat es quedarà sense forces.
Embogit per la tempesta em pregunto una vegada i una altra si cal seguir lluitant. Em podria deixar caure al fons del mar, on la llum és tan sols un somni i allí dormiria, arraulit en un llit de sorra lluny de tot, en el no-res.
diumenge, 28 de juny del 2020
diumenge, 21 de juny del 2020
Dia internacional
I
Cada dia es commemora o se celebra alguna cosa. És el dia internacional de quelcom. Arribats en aquest punt de grans qüestions, em pregunto: veient aquesta pèrdua gradual d'identitat del dia en tota la seva essència, existeix, com a compensació, el dia internacional del dia? I, si existeix, què en pensen la resta de dies de l'any davant d'aquesta preferència? Els dies pensen? És obligatori tenir matèria per poder pensar?
II
En un principi, desconeixent que pugui existir el dia internacional del dia, havia pensat de celebrar avui com a dia local del dia. No soc prou important per decidir la internacionalitat d'aquest fet. Però aleshores he pensat en la resta de dies, els passats i els futurs. Què vol dir que un dia sigui el dia local del dia, i l'endemà o el dia anterior, no? En qualsevol cas, celebrar-lo o no és un greuge.
Cada dia es commemora o se celebra alguna cosa. És el dia internacional de quelcom. Arribats en aquest punt de grans qüestions, em pregunto: veient aquesta pèrdua gradual d'identitat del dia en tota la seva essència, existeix, com a compensació, el dia internacional del dia? I, si existeix, què en pensen la resta de dies de l'any davant d'aquesta preferència? Els dies pensen? És obligatori tenir matèria per poder pensar?
II
En un principi, desconeixent que pugui existir el dia internacional del dia, havia pensat de celebrar avui com a dia local del dia. No soc prou important per decidir la internacionalitat d'aquest fet. Però aleshores he pensat en la resta de dies, els passats i els futurs. Què vol dir que un dia sigui el dia local del dia, i l'endemà o el dia anterior, no? En qualsevol cas, celebrar-lo o no és un greuge.
dimecres, 17 de juny del 2020
Record
L'altre dia em va venir al cap un record que gairebé havia oblidat. No va venir pas per casualitat, va ser arran de la mort d'una persona. Tenia cinquanta anys acabats de complir. La seva salut era de ferro. Havia tingut una vida fàcil i sense gaires complicacions.
La vaig conèixer quan portava la seva filla de quatre o cinc anys a l'esplai on era monitor. Una nena força tímida i, com que en un inici li havia costat força adaptar-se, vaig parlar bastant amb ella per trobar la manera que encaixés al grup. Ho va fer tota sola. Però nosaltres vam seguir parlant cada dia després de l'esplai. Em sentia molt còmode amb ella i, encara que en un principi només parlàvem de la seva filla, de mica en mica ens vam començar a explicar com havia anat la setmana i de qualsevol cosa. No sé com va anar, però aquestes xerrades informals de després de l'esplai van anar evolucionant a una relació que no sabria definir. Jo era un adolescent que anava a l'institut i ella una dona casada però teníem un punt en comú, estàvem enfadats amb el món. Aquesta estranya relació va durar el que dura un curs, de setembre a juny. I es va acabar sense que me n'adonés, com si mai hagués passat. El curs següent ella no va portar la filla a l'esplai i jo ja no vaig seguir de monitor. Me'n vaig oblidar.
L'altre dia es va deixar caure per un penya-segat. Sé que no en soc culpable però, així i tot, me'n sento.
La vaig conèixer quan portava la seva filla de quatre o cinc anys a l'esplai on era monitor. Una nena força tímida i, com que en un inici li havia costat força adaptar-se, vaig parlar bastant amb ella per trobar la manera que encaixés al grup. Ho va fer tota sola. Però nosaltres vam seguir parlant cada dia després de l'esplai. Em sentia molt còmode amb ella i, encara que en un principi només parlàvem de la seva filla, de mica en mica ens vam començar a explicar com havia anat la setmana i de qualsevol cosa. No sé com va anar, però aquestes xerrades informals de després de l'esplai van anar evolucionant a una relació que no sabria definir. Jo era un adolescent que anava a l'institut i ella una dona casada però teníem un punt en comú, estàvem enfadats amb el món. Aquesta estranya relació va durar el que dura un curs, de setembre a juny. I es va acabar sense que me n'adonés, com si mai hagués passat. El curs següent ella no va portar la filla a l'esplai i jo ja no vaig seguir de monitor. Me'n vaig oblidar.
L'altre dia es va deixar caure per un penya-segat. Sé que no en soc culpable però, així i tot, me'n sento.
diumenge, 14 de juny del 2020
Sortida amb bici
L'altre dia vaig sortir amb bicicleta. No tenia la intenció de fer gaires quilòmetres. La meva idea era anar a veure un arbre colossal que hi ha prop d'on visc. Un cop allà el contemplaria una estona, esmorzaria i tornaria cap a casa. Tampoc tenia gaire temps, a mig matí tenia una reunió i no podia arribar tard.
A mig camí, poc abans d'arribar a l'arbre, vaig aturar-me un moment per contemplar una puput que s'estava en una branca d'una alzina. Des d'allà on m'havia aturat, veia de lluny un camí estret i molt dret que he pujat i baixat diverses vegades. De cop i volta en aquell camí vaig veure pols que s'alçava amb una violència inesperada. Em va semblar veure una bicicleta que volava. Em vaig quedar glaçat. Algú havia caigut per aquell camí i em temia que s'havia fet força mal. L'havia de socórrer. Vaig girar cua per anar a buscar el camí. L'arbre, ja el veuria un altre dia. La pujada era dura. El terra estava molt trencat i com que em sentia nerviós relliscava cada poques pedalades. Em vaig obligar a centrar-me per oblidar durant uns instants què havia vist només per poder avançar amb la celeritat més gran possible. Quan arribés al punt del camí on havia vist la caiguda ja em posaria a ajudar i a trucar si fes falta a qui fos. No va ser fàcil. Tenia al cap la imatge de la bola de pols i la bicicleta volant. Però ho vaig aconseguir posant la ment en cada pedalada, en cada múscul del meu cos que em servia per superar la pujada. Tenia el pols disparat, més amunt de cent vuitanta pulsacions per minut però no vaig afluixar en cap moment.
I vaig arribar al punt on m'havia semblat veure la caiguda. No hi havia cap ciclista. No hi havia cap bicicleta. No hi havia cap marca d'una caiguda. Vaig pujar més amunt, amb la bicicleta a la mà, cridant "Ei! On ets?", "Estàs bé?". No hi havia resposta. Vaig seguir pujant fins a arribar dalt de la carena però no vaig veure a ningú ni vaig sentir cap resposta a les meves preguntes. Vaig baixar parant-me gairebé a cada pas per mirar si el veia entre els esbarzers, per si veia algun moviment entre els arbusts que fos estrany. Però no hi va haver sort. I vaig treure el mòbil per trucar a emergències i explicar la situació. Però en aquell tram de camí no hi havia cobertura. Vaig tornar a pujar a dalt de la carena i tampoc hi havia cobertura.
Aleshores em vaig dir: "Baixo fins al camí principal i des d'allà segur que tinc cobertura". Vaig pujar a la bicicleta i, deu segons més tard, la roda de davant em va relliscar, se'm va girar noranta graus i valg saltar per sobre la bicicleta, aixecant molta pols i fent volar darrere meu la bicicleta.
A mig camí, poc abans d'arribar a l'arbre, vaig aturar-me un moment per contemplar una puput que s'estava en una branca d'una alzina. Des d'allà on m'havia aturat, veia de lluny un camí estret i molt dret que he pujat i baixat diverses vegades. De cop i volta en aquell camí vaig veure pols que s'alçava amb una violència inesperada. Em va semblar veure una bicicleta que volava. Em vaig quedar glaçat. Algú havia caigut per aquell camí i em temia que s'havia fet força mal. L'havia de socórrer. Vaig girar cua per anar a buscar el camí. L'arbre, ja el veuria un altre dia. La pujada era dura. El terra estava molt trencat i com que em sentia nerviós relliscava cada poques pedalades. Em vaig obligar a centrar-me per oblidar durant uns instants què havia vist només per poder avançar amb la celeritat més gran possible. Quan arribés al punt del camí on havia vist la caiguda ja em posaria a ajudar i a trucar si fes falta a qui fos. No va ser fàcil. Tenia al cap la imatge de la bola de pols i la bicicleta volant. Però ho vaig aconseguir posant la ment en cada pedalada, en cada múscul del meu cos que em servia per superar la pujada. Tenia el pols disparat, més amunt de cent vuitanta pulsacions per minut però no vaig afluixar en cap moment.
I vaig arribar al punt on m'havia semblat veure la caiguda. No hi havia cap ciclista. No hi havia cap bicicleta. No hi havia cap marca d'una caiguda. Vaig pujar més amunt, amb la bicicleta a la mà, cridant "Ei! On ets?", "Estàs bé?". No hi havia resposta. Vaig seguir pujant fins a arribar dalt de la carena però no vaig veure a ningú ni vaig sentir cap resposta a les meves preguntes. Vaig baixar parant-me gairebé a cada pas per mirar si el veia entre els esbarzers, per si veia algun moviment entre els arbusts que fos estrany. Però no hi va haver sort. I vaig treure el mòbil per trucar a emergències i explicar la situació. Però en aquell tram de camí no hi havia cobertura. Vaig tornar a pujar a dalt de la carena i tampoc hi havia cobertura.
Aleshores em vaig dir: "Baixo fins al camí principal i des d'allà segur que tinc cobertura". Vaig pujar a la bicicleta i, deu segons més tard, la roda de davant em va relliscar, se'm va girar noranta graus i valg saltar per sobre la bicicleta, aixecant molta pols i fent volar darrere meu la bicicleta.
diumenge, 7 de juny del 2020
El títol dona sentit al text
M'ha atrapat tal com una fera afamada vigila pacient la seva presa, seguint-me esperant que les meves forces minvessin i acorralant-me sense que me n'adonés. M'ha assaltat de cop i volta, devorant-me d'una sola mossegada.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
