A dormir

Quan anava a dormir, en lloc de posar-me el pijama vaig posar-me les botes, vaig anar a buscar el cotxe i vaig començar a conduir. Vaig agafar la carretera vella i durant un parell d'hores vaig avançar rumb cap a l'est. Era vora la una de la matinada quan vaig parar el cotxe sota casa de la Júlia. Vaig trucar el timbre.
—Hola, Júlia—, vaig dir quan va despenjar l'intèrfon i va preguntar qui coi demanava a aquelles hores.
—Puja.
Portava la jaqueta que vaig perdre l'última vegada que ens havíem vist. Hauria d'haver imaginat que me l'havia robada.
—T'agrada?— El seu somriure era la seva millor arma contra mi.
—A mi em queda millor, d'això no hi ha dubte.
—No te la tornaré, així et tinc sempre a la vora. Per què has vingut a aquestes hores?
—He tingut dos dies estranys. M'he enamorat d'una violinista que no parava de mirar-me. Bé, jo també me la mirava perquè m'agradava veure la seva concentració mentre tocava amb una passió malaltissa.
—Em dius que ja has oblidat la clarinetista?
—És que no em vaig enamorar de la clarinetista, sinó del clarinet. M'hauria estat hores escoltant-la tocar. Quin so més bonic que li treia. Mai vaig ser capaç d'aconseguir un so així; sempre tenia un deix estrident.
—I no t'hauràs enamorat de la seva passió en lloc d'ella?
—Però els seus ulls…
—El mateix em vas dir de la cellista i quan vas saber que també tocava la viola de gamba et va deixar d'interessar.
—A mi la música antiga m'agrada, però no té res d'estètic la manera de tocar la viola de gamba.

Encara estàvem drets a l'entrada i vam anar cap al sofà. Vam seure ben a prop l'un de l'altre. Els seus cabells indomables van fregar-me el coll i vaig tenir una esgarrifança. Es va posar a riure com una nena petita i sense pensar-s'ho dues vegades em va clavar els dits a les costelles. Vaig fer un salt i vaig caure del sofà enduent-me els coixins amb mi mentre ella encara reia més fort.
—Ets terrible, Júlia— li vaig dir mentre intentava posar-me dret i m'apartava d'ella.
—Tu sí que ets terrible amb aquestes pessigolles. Vine a seure al meu costat, que no te'n faré més.
—No et crec.
—T'ho prometo.
Vaig seure en una punta i ella es va estirar posant el cap sobre les meves cames.
—Per què no t'enamores de mi? Jo també havia fet música.
—Haver tocat la flauta dolça a l'escola no compta.
—No hi ha dret. Un dia vaig tocar un acord amb una guitarra, serveix?
—No m'agraden les guitarres, em tenen mania. Has vist les meves mans? Són petites, no he pogut tocar mai l'acord de Fa M.
—Vull conèixer la violinista, li demanaré que em faci classes. Presenta-me-la.
—No sé com es diu.
—En fi, suposo que un dia d'aquests t'enamoraràs d'una pianista o d'una fagotista. Et quedes a dormir?
—Sí, et trobava a faltar.
—Jo també, burro.

Un planeta perdut

Ens trobem en un planeta perdut a la perifèria d'una galàxia llunyana. La vida fa milions d'anys que hi va aparèixer, però tot just ara una espècie ha començat a despuntar per sobre de la resta. Camina amb les dues potes posteriors i aprofita les altres dues per desenvolupar habilitats complexes. Aquesta nova espècie té les gestants que, per haver de portar dins seu força mesos les seves cries i per poder-se defensar d'altres espècies, són més fortes i intel·ligents. La resta d'éssers de l'espècie són petits, ràpids i astuts per poder escapar-se de depredadors mentre busquen aliments per a les gestants i les seves criatures.

Durant els mil·lennis vinents, aniran poblant i fent-se seu el planeta gràcies a la intel·ligència i l'astúcia. Construiran espais segurs i desenvoluparan tecnologies que els permetran explorar i colonitzar noves àrees del planeta. Les gestants, amb la seva fortalesa i intel·ligència, es convertiran en figures clau per a la supervivència de la seva espècie. Desenvoluparan tècniques per a la criança i l'educació de les seves cries, transmetent coneixements essencials per a la supervivència i l'èxit de la comunitat. La resta de l'espècie, els membres petits, ràpids i astuts, jugaran un paper vital en l'obtenció d'aliments i en la recerca de noves i millors zones on poder viure.

Podem imaginar, doncs, que a mesura que la societat avanci, es podrien establir interaccions amb altres formes de vida del planeta. La nova espècie podria aprendre a equilibrar la seva expansió amb el respecte pel seu entorn i altres éssers vius. Això podria conduir a una coexistència harmoniosa i a la preservació de l'equilibri ecològic del planeta. Però no serà així. Arribarà un dia que els éssers no gestants se sentiran menystinguts creient-se més intel·ligents del que realment són. Amb enganys i violència acabaran imposant el seu règim, dividint-se en clans, destrossant l'entorn pels seus interessos més immediats i privaran dels millors aliments a les gestants i part de les criatures. 

Amb el temps, el règim serà vist com a vàlid i l'únic possible i durant segles i segles seguirà amb petites variacions que s'anunciaran com a grans disrupcions. Les gestants, a causa de l'alimentació més pobra del necessari, esdevindran petites i dèbils. La resta de l'espècia no es farà pas més forta, però el desconeixement dels veritables factors evolutius portarà a la creença errònia que sempre han sigut els dominants. La divisió en clans generarà tensions i conflictes constants, ja que cada grup lluitarà pel seu propi interès i poder. 

Aquesta espècie, a la llarga, es trobarà amb les conseqüències de les seves pròpies accions. L'entorn natural es veurà afectat i la societat, que un cop va ser harmoniosa, acabarà dividida i enfrontada.

Ofec

Ahir vaig sentir com l'escletxa es reobria, però no en vaig fer cas. Em sentia valent, segur de la meva fortalesa.

Avui, de l'escletxa n'ha començat a brollar sang. La sang s'evaporava formant un vapor fosc que m'anava embolcallant i de mica en mica anava desplaçant tot l'aire. Aleshores, entre la multitud, he sentit que m'ofegava. Entre empentes he baixat les escales i he sortit al carrer on el fred m'ha rebut amb els braços oberts. He deixat que es colés dins les meves entranyes fins que he començat a tremolar.

Gràcies a les tremolors el vapor s'ha esvaït permetent-me tornar a respirar. I és que no sempre les històries tenen el final desitjat.

 

 

A mi, tanta gent, m'atabala. I com més va, més.

Fotos

Merda, avui he mirat fotos de fa uns quinze anys. M'he vist en algunes fotos i no em reconeixia. En altres fotos he vist a gent que ara no sé si reconeixeria. Anava a saber-me greu veure a tanta gent que he abandonat

però la vida del Peix és així, lliure de lligams i sentimentalismes. Aquests dies m'he estat configurant un nou ordinador, per això no passava per aquí. Bé, això va ser fa unes setmanes, però he estat massa ocupat enlluernant-me de la seva rapidesa. Per descomptat, hi he instal·lat Linux. Com que volia certa estabilitat en el sistema, vaig optar per la versió estable de Debian. No li vaig instal·lar cap entorn d'escriptori, que és el sistema tradicional de finestres que ens podríem trobar en un Windows o en un Mac, sinó que vaig optar per un gestor de finestres. El fantàstic QTile. Tinc diverses raons per no utilitzar un entorn d'escriptori: primer, que no el més important, és extremadament configurable; segon, m'estalvia molt de temps i el tercer i més important, consumeix pocs recursos i així els puc utilitzar en les eines que em fan més productiu. Que el mateix sistema operatiu es mengi la meitat dels recursos és una animalada, seria com viure en una casa plena d'objectes que ocupen espai sense cap mena de sentit

ja que en una casa s'ha de tenir només el que fa falta, la resta ni hi ha d'entrar. Per exemple. Necessito cortines? No. No en tinc. Necessito prestatges per posar-hi decoració? Decoració? No en tinc ni en necessito, la casa ja és bonica. Per tant, no tinc prestatges. Al despatx en tinc, ho reconec, amb llibres. Bé, ho confesso, de bicicletes, llibres i ordinadors, mai se'n tenen prou.