dijous, 14 d’octubre del 2021

Base

Una de les bases d'aquest bloc de notes és escriure textos que utilitzin un llenguatge accessible però sense ser trivial. De vegades penso que no ho compleixo per cap de les dues bandes. Tot i això prefereixo caure en la trivialitat. Avorreixo els texts embalumats de paraules pomposes i envitricollades i plens d'oracions fastuoses que fan contribucions exigües en el conjunt de l'escrit.

 

I ara el text principal que ha provocat el preàmbul:

Com s'ha d'actuar davant de les calúmnies? Com s'ha d'actuar quan qui t'estimes les encobreix? De vegades tinc por i em sento tan sol entre la gent que m'he de recloure per tornar-me a sentir en companyia. La pell, sempre tan fina i suau, ara és aspre i plena de crostes. Em pregunto d'on surten, la por em xucla la vida i tot jo estic eixarreït. I les arranco i em queda la pell viva que em cou i em torba. 

Com vols que rigui? Com m'ho pots demanar, si em mires amb cara de llàstima, amb cara de saber-ho tot de mi. I què saps? Explica-m'ho, si us plau, perquè jo no sé quin mal tan gran he fet i així poder, si més no, demanar perdó. Però no ho faràs, preferiràs el silenci o em vindràs amb evasives, ja ho sé, i també ho sé perquè dic que no ho faràs, que és així com la majoria de vegades el món s'encalla. És aquesta petita esquerda de silenci que el temps només farà que eixamplar fins que esdevindrà un avenc profund i franquejar-lo serà una tasca tan perillosa que no valdrà la pena córrer el risc. 

M'ha tocat viure la penitència per una injúria que desconec i que el fet de tenir-la perduda a la memòria em fa, si és possible, més culpable. Accepto el càstig i, si m'ho permeteu, demano l'exili, ser desterrat de les vostres vides i quedar com una reminiscència vaga i distorsionada.

dimarts, 12 d’octubre del 2021

Forma

Presentació

Aquesta pressió patètica de la societat més propera referent a tenir o no tenir parella em té una mica cansat. No vull tenir parella, ja n'he tingut, ja ho he viscut.

Interludi

En una conversa normal sobre unes condicions mínimes de com ha de ser la parella, exposo les meves: S'ha de dir Mar. Cap més condició? Cap més condició. Amb la Mar ens faríem una caseta i en honor seu l'anomenaríem Ca la Mar. I jo, el Peix, viuria amb la Mar dins de Ca la Mar. Ser engolit per un calamar gegant i sobreviure seria una gran gesta en el món dels peixos.

Discurs

Ara que estic intentant seguir els ensenyaments d'Epictet, m'agradaria comentar que, com he dit altres vegades, prefereixo callar abans de dir res que no sigui necessari o se m'hagi demanat la paraula. I així ho faig la majoria de vegades, però, ai las, quan la confiança m'abraça, expresso la meva opinió amb contundència i la contundència és tal que erròniament les discussions acaben de males maneres encara que no ho vulgui. És culpa meva. És culpa del meu maleït cap que pensa tan de pressa que les paraules s'atropellen i el discurs entra en el caos en un intent de voler ser escoltat sigui com sigui i sense la possibilitat de donar temps a ordenar-les. I el que és pitjor, en el fons entro en discussions esperant tenir un raonament de l'altra part que permeti potser desfer les meves conviccions i acabo pensant que ningú té raó. Oh, maleït cervell que t'aferres a les primeres idees autoexpressades com si fossin veritables ferint el teu cos quan n'escoltes de noves. Els psicòlegs tenen un nom per aquesta característica. I penso de mi que no em deixo qüestionar les idees, que no permeto desaferrar-me de coneixements que el temps ha canviat, però no és veritat, no soc així. Potser el més senzill seria que de cop i volta em tornés mut.

Conclusió

I a la meva peixera soc mut, per això no vull parella, per ella, perquè no m'hagi d'escoltar.

Creative Commons License