dilluns, 7 d’octubre de 2019

La persistència

Deixo estar la gran recerca. Volia fer una entrada cada dia durant una setmana buscant però ahir me'n vaig oblidar. Els peixos tenim aquestes coses.

I tenia una història al cap bastant absurda i mediocre però per alguna raó ara mateix no la recordo. O sigui que tiraré d'un tema recurrent. Jo, que soc un peix, que camino, i que vaig mirant al voltant per si trobo alguna cosa que m'interessa, vaja, estava pensant que el que escriuré no té cap mena de valor. Res, una altra història. Avui m'he creuat amb una noia. Qui diu noia diu tota una dona. Feia anys, molts anys que no la veia. Suposo que viu fora, sinó la veuria més sovint. Ha sigut estrany. Menys ella, la resta de la seva família se'ls veia bastant aixafats. L'he vist de lluny i no l'he reconegut. Tinc certs problemes a reconèixer la gent quan es troba a més de deu passes. No perquè no hi vegi, tinc ulls de peix, sinó perquè simplement no els reconec. Ella em mirava molt, anava agafada del seu pare que sí que he reconegut a unes quinze passes. He pensat que podria ser ella, però que podria ser alguna neboda... Ni idea, tampoc recordava la seva cara. I és greu perquè, si m'hagués esforçat una mica, m'hi hauria pogut penjar força quan ens vèiem cada setmana. Sempre he tingut un punt de menfotista que no soc capaç d'entendre. I quan l'he tingut a quatre passes he fet la intenció de dir-li adeu, amb certa timidesa, tot esperant no equivocar-me. I si era així, almenys saludava al seu pare. Ella ha tret el seu somriure que havia oblidat completament i m'ha dit adeu. La resta de la seva família també m'han saludat amb un posat seriós mentre jo amb un somriure una mica desencaixat veient el panorama els deia vagi bé. He intentat guardar a la memòria els seus ulls, la seva boca, els seus cabells però de seguida s'ha difuminat. No em queden gaires records, els he anat arraconant, però el primer que tinc per sort no l'he oblidat: Era molt petit i la vaig veure de lluny i la meva innocència em va fer preguntar —Mama, és un àngel?

5 comentaris:

NoName ha dit...

M'imagino que la familia tot just devia haver sortit de sota un cotxe, però la noia no. De fet, potser ella tot just havia sortit del cotxe. Saps? Llavors no es veia aixafada perquè segur es va posar el cinturó.

Mai no m'havia imaginat això d'un peix petit preguntant-li coses a la seva mare. Dels documentals que vaig veure fins ara vaig entendre que els peixos tenieu un cert grau de puigdemont. Ara bé, m'imagino que a la tal pregunta la mare deu haver contestat amb un "no fill, els angels només els trobaràs al bloc del Pons", i el peix petit evidentment va preguntar "qui és el Pons?" i la mare li va comentar "ja el coneixeràs quan siguis gran." És que les mares tenen certa intuició femenina, encara que siguin peixos.

Ada ha dit...

Els somriures dels nens deuen ser els més semblants als dels àngels... en cas d'haver-ne...

artur ha dit...

Els àngels no s'obliden mai, jo també tinc el meu .... es una sort ;)

NoName ha dit...

这一个就是你的 ^^


https://www.youtube.com/watch?v=Kc9gegMwyB4

Peix ha dit...

Avui agafo una mica de temps i responc, que ja tocava.

NoName, suposo que aleshores no sabia el nom del peix, Pterophyllum. Ara encara en costa pronunciar-lo. I és que no és fàcil parlar sota de l'aigua.

Ada, suposo que sí. Un dia em van explicar que els animals molt joves, ja siguin peixos o humans, tenen trets característics que generen més estima cap a ells. Això els permetia, malgrat ser més dèbils, sobreviure més fàcilment. No sé si creure-m'ho

Artur, sempre és bonic tenir un àngel :)

NoName, la miraré també! El moment actual, amb traductors instantanis, és l'hòstia. No sé si es valora prou...