dissabte, 26 de novembre del 2016

Sicòmor

Vaig mirar la pel·lícula etiquetada com a preciosa.

Primer de tot, respecte a l'arbre, si en trobés un de similar també m'hi passaria hores dalt contemplant les vistes que em pogués donar.

Vivint sota de l'aigua se'm va fer més fàcil plorar. I no sé si fa plorar o no però darrere d'un aparent estoïcisme i la meva cara impassible s'amaga, ben amagat, un peix que s'emociona i gaudeix d'històries tendres. M'hi vaig sentir més identificat del que voldria, em va fer recordar moments de la meva vida on vaig actuar igual que el noi però amb diferent desenllaç i també em va fer recordar moments on he actuat semblant a la noia.

Perdut en un mar on tinc por d'endinsar-me, potser pel moment, potser per la situació o potser per una esperança sense fonaments a un anhel que em té presoner des de fa molts i molts anys, vaig acabar la pel·lícula i vaig dormir i vaig somiar en els desigs més profunds que d'alguna manera marquen el camí de la meva vida.


Per tot això i com a peix romàntic que sóc, en directe ho nego (per estúpid i ultra-tímid crec), reconec que la vaig trobar preciosa.

dijous, 24 de novembre del 2016

Escriure el títol

Estava pensant... Em fa fàstic.

La gratificació.


Jo tenia decidit no escriure res més aquest mes de novembre brutal, vitaminat, sublim i intens. De debò que no volia. Sento un odi profund a la majoria de texts que he publicat en aquest bloc de notes els últims mesos i no diré la quantitat de mesos ja que m'agrada deixar una mica de misteri a aquestes paraules que ni jo sé si són certes o no. De vegades és el què, molt poques, de vegades és el com, la resta. M'he de tallar les ungles, ara torno. Bé; oh que bé que escric ara. He aprofitat també per mirar el mòbil que s'ha actualitzat i he pagat una renovació d'un servei però no interessa això. A més a més qui sap si m'he tallat les ungles de debò? Jo sé la veritat. En aquests moments jo sóc el Déu. Culló, on era? (estic llegint lu d'abans) aaaah. Odi profund a escrits publicats. Sí, el què i el com. El què no m'interessa. El com estan escrits, sí. I hi sento odi per culpa d'una persona. Jo sé qui és però no la conec personalment. Ella, la persona, no crec que em conegui. És més, posaria la mà al foc que no sap res de la meva existència. Anava a dir que no la culpo pas. És mentida, paro uns segons per pensar, aquí va un adverbi de merda, un final de frase millor, és culpa seva. Doncs fins aquí. Bufa, no entenc res! Carallot, que sóc jo qui escric, hauria d'entendre alguna cosa. Punt i a part. A veure, punt i a part de veritat i no escrit. Punt i a part. No. He de fer el punt i a part punt no entenc què collons estic fent si només he de pitjar la tecla enter i no ho fai esborro l'espai i afegeixo la lletra gpuntespaiseleccióespaidelespaitextespaisencerespaiiespaiesborrarpunt

Ara que he fet net tot el text, segueixo. És normal dir a una persona "ets com un gat"? Doncs això em van dir uns bandarres (aquí hi va un apunt sobre la paraula que he esborrat). M'ho van dir per esquerp. Quins pencos. Tot plegat em va recordar una escena que vaig viure (com a penco) i ara miro de lluny i penso, sempre pensant, si es tornés a donar el cas, per molt que no volgués acabaria fent, inevitablement, ara sí que poso l'adverbi, ment ment ment,,, (fixa't amb el tancament de comes) el mateix.

Faig tard!

Edito, que abans no havia acabat i he hagut de marxar; coses de la vida. Estava dient quelcom d'un penco com ara jo que vaig viure i faria inevitablement el mateix. La qüestió és, no sé quin sentit justificar-se d'algun fet tan trivial, que m'equivocaria dient-ho perquè tothom sap que és mentida esborro i desfaig el canvi i el deixo com està punt i premo el boto "Actualitza" i veig que ho estic escrivint vaja quin desastre punt "Actualitza" prou!

dimecres, 23 de novembre del 2016

L'arbre

Avui la tempesta ha donat mort a l'arbre més bonic i majestuós de la plaça del costat de casa. Des de fa anys l'he admirat cada dia; sobretot en aquesta època de l'any on l'explosió de colors verds, grocs i vermells el feien meravellós. Aquest matí l'he mirat i m'he sentit afortunat: sortir de casa i guaitar-lo de lluny, imponent, darrere d'una filera d'arbres petits m'ha omplert de força. Demà al matí ja no hi serà i potser em sentiré trist. N'estic segur, però, que el recordaré la resta de la meva vida.



diumenge, 20 de novembre del 2016

Home nu penjant d'una finestra

La meva aportació a Relats conjunts:


Quan vaig acabar la universitat, després de graus i màsters, vaig estar tot un any gairebé tancat estudiant per les oposicions. Em vas fer costat i gràcies a tu vaig aconseguir la plaça a la conselleria. Ho vam celebrar i vam passar una setmana a la platja. Allà vaig demanar-te que et casessis amb mi i plorant vas respondre que sí. Va ser una de les setmanes més felices de la meva vida. Després van començar els preparatius del casament, les meves primeres setmanes treballant on el vestit de segona mà que portava em feia sentir estrany i fora de lloc. Tu m'animaves a sortir al carrer i veia com els veïns em somreien i jo passava tanta vergonya que em volia fondre. El casament va ser senzill però tal i com nosaltres volíem. Vam fer un viatge excepcional pels parcs naturals de Califòrnia que sempre hem dit que havíem de repetir. Però tot ho vaig oblidar de seguida, la feina va omplir la meva vida i quan arribava a la tarda a casa estava cansat i no podia deixar de pensar en els problemes que l'endemà hauria de resoldre. I tu estaves estudiant a la universitat a distància i preocupada per les entregues, o, com es deien, pacs? i pels companys que eren de pobles perduts que no podien venir a acabar un treball i hi havies d'anar tu. Jo t'animava que hi anessis, que així segur que podrien ser millors. En vas fer molts a fora en caps de setmana. No ho vaig entendre fins que un dia que feies un treball a casa, jo vaig trobar-me malament i vaig tornar abans d'hora de la feina.

dissabte, 19 de novembre del 2016

Oportunitats

M'assec i escric qualsevol idea que em passi pel cap i em dic que no hi ha cap idea nova: totes les que em pugui imaginar algú abans ja les podria haver pensat i deixo que soni la mateixa cançó una vegada i una altra; la cançó estrella d'una altra època que escoltàvem poc perquè no perdés la seva màgia i ara la deixo repetir fins que el meu cos digui prou, fins que perdi tota aquesta màgia que s'escapa a cada volta però, merda, l'escolto amb atenció i em pregunto per què la societat m'ha portat a entendre una lletra que abans era només melodia i ritme i ara el que diu m'identifica, sento que la podria haver escrit jo, o almenys intentat perquè he fet el mateix, he pensat el mateix i he sentit el mateix que diu i, de fet, ja està bé, en el fons les persones no som diferents les unes amb les altres.

Ara recordo que l'actor ha dit "l'únic que vull és ser feliç" i m'ha fet pensar que, després d'una situació típica de parella de la qual m'hi he sentit més identificat del que toca, jo no penso perdre el temps volent ser-ho perquè ja ho sóc; per mi felicitat és (canvio de cançó, fi de la màgia? no, m'agrada massa per fer-la malbé), i amb el que dic no pretenc tenir cap raó absoluta, viure tranquil, gaudir de tot el que es faci i tenir una actitud positiva davant de qualsevol circumstància -i no penso entrar en detalls, ni en situacions extremes que mai són fàcils de gestionar-, però potser la sort m'ajuda ja que, i qui sap si això és bo o no, em sento massa afortunat a vegades i sovint em fa sentir una mica egoista: aquesta setmana, per exemple, ha sigut, i encara queden hores per acabar-la, una passada; m'he sentit més valorat que mai, des del primer dia fins ara i he rebut correus electrònics, allò que ja gairebé no utilitzo, que m'han fet sentir volgut i explicant el cas a un company m'ha preguntat, seriós, "què fas aquí encara? perquè no dius que sí aquest cop i marxes d'una vegada? seràs ric en un país ric, tindràs el teu equip, podràs fer el que vulguis, decidiràs el teu futur i dels altres" i vist des de fora, tempta i trempa, i molt, i també sé que les es oportunitats passen; aquest any n'he deixat passar moltes, i sóc feliç, que potser algun dia me'n penedeixo, jo? no, no em penedeixo mai del què he fet perquè en cada moment es prenen les decisions com millor es pot i la que es pren, sigui quina sigui, és la bona i després no val la pena imaginar un moment impossible, encara que, per diversió, algun dia si es dóna el cas imaginaré i escriuré què hauria pogut passar.

dijous, 17 de novembre del 2016

Peça. XVI

Si et digués tot el que sento, parlaria la resta de la meva vida.


I ara un fragment d'un poema del Poeta del Mató:

Peça. XVI

Un matí a la morera
veig plorar un àngel ferit.
Copso el dol sobre l'espatlla
i la por de l'esperança.
M'enfonso sota la pluja,
crido al cor que no em manté,
n'arrenco l'última engruna.
La flor trista de paper.

A la tarda vora el mar
una lluna es torna agra.
La foscor que l'aclapara
es desprèn de la meva ànima.
Giro el cap i ella callada
es fa estranya quan convé.
I la closca emmurallada
dansa inquieta damunt l'aigua.

Trenco plats, olles i gots.
Salto el tro rere la tanca.
Camino desprotegit
esperant fer cada passa.
A la calma del seu so,
al parc cec de les paraules,
t'amanyago i t'invento.
Sento un cant a la distància.

Esperit

No negaré que, de petit, competir em feia tanta por que sempre trobava la manera d'escapar-me'n. Però quan vaig tastar la victòria em va enganxar, i molt. Cada dia que passa sóc més competitiu. Ho sóc tant que alguns experts arribarien a dir que és malaltís. M'encanta. És vigor, és poder, és alegria, és cridar, és mirar endavant amb seguretat i sense por.

Vull ser el millor en tot el que em proposo, vull objectius que en un primer moment semblin impossibles, vull sentir la força que em donarà quan els acompleixi. I quan veig algú que em va per davant o un mur infranquejable, superar-lo és el meu repte i m'agrada. Hi ha reptes fàcils, hi ha reptes difícils i n'hi ha qualsevol mena. Els reptes són la saba del meu anhel.

Guanyar: el fruit d'una ambició desbocada.

dilluns, 14 de novembre del 2016

Fiasco!

La porta era tancada. He rodolat per terra, m'he esquinçat els vestits, m'he descalçat i he caminat sobre la pedra. Una senyora d'uns cinquanta anys m'ha colpejat amb la seva bossa. "Senyora, una mica de respecte, no creu?", li he dit molest. L'he agafat pels cabells amb ràbia i m'han quedat a les mans. Una cabellera rossa postissa. "Ecs!" He cridat amb angúnia. La senyora era calba. M'ha explicat penedida que ella és morena, que sempre ha volgut ser rossa i que per això es rapa i es posa la cabellera. "Però dona, vostè sap que es pot tenyir? Vostè té se n'adona de la poca consideració que té?" La senyora, amb cara desencaixada ha rodolat per terra, s'ha esquinçat els vestits, s'ha descalçat i ha caminat sobre la pedra. M'he aixecat davant d'un espectacle tant llastimós i li he pres la bossa i he marxat corrents cridant: "Ai; ai!".

Llista de la compra:
- 1 kg cebes  de figueres
- 2 kg pomes
- 2 llaunes de tomàquet triturat
- 1 sabates
- 1/2 paquet de pasta, macarrons
- 2 garrafes d'aigua
- 1 pantalons
- 1 samarreta

diumenge, 13 de novembre del 2016

L'estúpid

L'Eloi, després de mirar sense parar durant un mes pel·lícules i sèries, ha arribat a la conclusió que abans prefereix llegir un llibre.

Jo expresso que l'Eloi només vol fer-se l'interessant quan explica la seva conclusió. La realitat però és ben diferent: en el fons del meu cor penso el mateix que ell. No ho dic. Jo no vull ser especial. I amb aquest petit exemple, del tot irreal, ahir vaig viure una situació gairebé igual però amb un fet diferent. Algú va dir que quan s'avorria, comptava. I jo que pensava que era l'únic que ho feia. Comptava quan esperava al bus per tornar de la universitat, quan m'he hagut d'esperar a la cua del banc, o a la consulta del metge, o quan una reunió és avorrida i he deixat de participar-hi; quan camino fins arribar a la piscina, o quan entreno sobre la bicicleta damunt dels rodets dins de casa. En definitiva, em sento estúpid per negar un fet com aquest.

I per acabar, demà és dilluns. Se suposa que em llevaré amb energia, se suposa que aniré a treballar content, se suposa que a la tarda, quan plegui, tornaré xiulant cap a casa feliç. Però no tornaré cap a casa. Amb el cotxe aniré dalt d'un turó a veure la lluna. La miraré i potser li donaré les gràcies. Les gràcies de la setmana que hauré deixat enrere. Una setmana que ho ha canviat tot. Potser les llavors que he plantat no creixen i tot seguirà igual. Però no és així. Només haver fet el pas de plantar-les ha canviat alguna cosa més dintre meu. Em miro el rellotge i penso.


Nota final: M'estic passant pel forro una de les premisses més importants del bloc de notes. Però hi ha un raó o, com és en aquest cas, dues. Una és que provo construccions de frases i combinacions de paraules i l'altra la deixo dins el misteri de la premissa que no explico.

dijous, 10 de novembre del 2016

De la feina a casa

Bé, és imperdonable. Com podem anar així? Gairebé una setmana callat sabent que les meves ganes de cridar desborden qualsevol intent de frenar-les. Però tot té una explicació. Una explicació que només es pot expressar amb el silenci, amb la reflexió interna, amb la pena d'una malaltia molt lleu, tan lleu que a la farmàcia encara els sento riure quan els vaig explicar, innocent, el meu mal. En definitiva,

Què passa quan la imaginació supera els límits de la realitat?

Avui, quan he acabat de treballar, he tornat caminant cap a casa. Tenint en compte que el recorregut és del tot recte i no acostuma a durar més de cinc minuts, fins aquí no hi ha res estrany. Quan he arribat a la plaça m'estava imaginant que la meva malaltia lleu, molt lleu, provocava un ensurt a l'assaig de la coral. L'ensurt era que m'entraven unes ganes de vomitar, del tot inversemblant perquè no crec que, pel que tingui, algú hagi vomitat mai, però la meva imaginació ha triat aquest camí. Jo m'aixecava corrents per travessar la sala, sortir i córrer cap al lavabo però no era prou ràpid i ho treia tot abans de sortir esquitxant de cap a peus una soprano. Sí, és fastigós. El que m'ha sorprès més de l'instant d'imaginació que he viscut ha sigut el seu excés de realitat. He notat les ganes de vomitar, he notat com m'aixecava i corria, com ho treia tot sobre la noia, l'olor, els crits, la mirada d'angúnia i fàstic de la resta del cor, la cara de perplexitat del director i, sobretot, la noia bruta amb el meu berenar o dinar mig digerit. He tornat a la plaça. M'he aturat i he mirat al meu voltant. Tothom feia la seva vida. Una mare caminava junt amb la seva filla, un nen amb bicicleta ha passat arran meu, un senyor passejava el seu gos. Ningú s'ha fixat en mi, per sort. Ha sigut tan real, ara ho podria recordar com si ho hagués viscut, però sé que només ha estat fruit de la meva imaginació.

dissabte, 5 de novembre del 2016

Caminar

Avui quan caminava era feliç. Pensava que potser no necessito res més i que podria viure cada dia igual, amb calma, passejant, mirant els arbres, els llums dels carrers, la gent atrafegada o els cotxes passar; escoltant música i sentint les olors de la ciutat, no sempre agradables, que de tant en tant, amagades, arriben de pi, de xiprers, d'una floristeria, d'una colònia exòtica...

Em miro la gent i em fixo en les seves cares: n'hi ha moltes de grises, algunes són liles i altres vermelles. De verdes i de roses no n'hi ha masses, i molt de tant en tant n'hi ha de color blau i de color groc. Quan veig una cara lila o vermella m'hi fixo molt amb un somriure esperant que em miri, i intento que canviïn de color. Les grises les miro poc, no m'agraden, les verdes em sap greu mirar-les i les roses em fan sentir tranquil. Les blaves i grogues, quan les miro em batega el cor amb força, i si els nostres ulls es creuen, sense voler, aparto la mirada i abaixo el cap.

Tinc por de fer-me gran. Tinc por de deixar de veure el món a la meva manera que m'allunya de la realitat. Penso de vegades que hauria de veure'l normal perquè també tinc por que quan sigui vell, quan em desperti al matí i estiri el braç, el llit estigui buit, que quan giri el cap no em trobi a ningú a qui abraçar.

dimarts, 1 de novembre del 2016

El fanal

[...]

Tenies la cara il·luminada per la llum del fanal vell. Ja gairebé no en queden a la ciutat, vaig pensar. La ciutat que es mor amb constància però sense precipitar-se, passiva i resignada. Quantes vegades el deuen haver pintat? Em vas preguntar fent-hi una volta notant amb la mà la textura de la pintura gastada. No ho sé, vaig respondre, segur que moltes, però t'hauria respost agafant-te, alçant-te i fent-te un petó llarg i apassionat.

[...]
Creative Commons License