divendres, 31 de gener de 2020

Les fulles roges

El sol treu el cap i les fulles s'enrojolen en veure'l. Dalt d'una roca contemplo el paisatge quan em venen a buscar. M'anuncien que, mentre miri les fulles, mai podré seure a la roca. I així ho faig, des de llavors no sec i amb el temps oblido com es fa. Un dia em despisto en veure un esquirol que salta entre les branques. El seu color accentuat pels primers raigs del sol em fascina i durant uns segons no miro les fulles. Em diuen que no tinc dret a mirar l'esquirol. Deixo de mirar-lo i amb el temps l'oblido. Passen els dies i només sé mirar les fulles, no miro enlloc més perquè no vull que m'ho prohibeixin. El piulet d'un ocell em sorprèn i, sense deixar de mirar les fulles, intento trobar d'on ve el so. Em diuen que no puc escoltar i m'arrenquen les orelles. I així els dies s'escolen i, evitant qualsevol distracció, no penso en res més, sinó en les fulles roges.

Passats els anys el sol s'apaga i les fulles es tornen negres. No tinc dret a mirar-les, ja no són les mateixes, i em quedo quiet esperant que em vinguin a buscar i castiguin la meva falta.

dilluns, 27 de gener de 2020

La veu

Quan escolto la veu em fonc per dins i em comencen a fallar les cames. Procuro que no se'm noti però soc un actor nefast. És suau i melòdica i d'una calidesa que m'embolcalla i em reconforta. No necessito res més, no em cal menjar, no em cal beure ni respirar. Ella m'adorm amb un somriure. I la meva pell s'enganxa als ossos i els meus ulls s'enfonsen fins que desapareixen. El vent se m'emporta a bocins gairebé transparents que es barregen amb l'únic so que vull sentir.

dijous, 23 de gener de 2020

Nit de tempesta

Aquesta nit la pluja i el vent no han deixat que caigués en un son profund. He tingut somnis estranys i hi ha hagut moments que no he sabut distingir la realitat del somni. Com si estigués malalt i amb febres altes, delirava i veia imatges i sentia sorolls que no sé dir encara si han sigut reals o no.

Al supermercat del costat de casa marxa la llum mentre estic fent la compra. La llum tènue i pàl·lida d'emergència inunda l'espai i el silenci sobtat em glaça la sang. On ha anat tothom? Sento el crit d'un nen que ve del final del passadís i veig una ombra que s'escapa. Corro per trobar-lo i preguntar si es troba bé i el veig fent saltirons feliç i content. Aleshores es gira cap a mi i s'acosta corrents. De sobte soc al meu llit i el nen també hi és i intenta escanyar-me. Jo em vull moure però el meu cos no respon i tinc la sensació que no puc respirar i amb un esforç que em sembla titànic em desempallego d'aquesta rigidesa i respiro, i palpo el llit buscant el nen. Estic sol però l'esgarrifança no em marxa de l'esquena. Tinc la sensació que hi ha algú que m'està observant. Acabo obrint el llum i faig una volta pel pis, gairebé tremolant, fins que torno al llit per intentar dormir.

Veig el manillar de la bicicleta de muntanya al meu davant. Què fa a l'habitació? O estic al menjador dormint? Estic al menjador, on tinc les bicicletes. Veig perfectament el manillar a un pam de la meva cara. Al lloc on hi hauria d'haver la bicicleta n'hi ha una de més petita, una de plegable. M'espanto pensant que és la meva, la que un dia se'm va partir per la meitat. No pot ser, la vaig llençar, aquesta és d'algú altre. Què hi fa al meu pis una bicicleta que no és meva? Qui l'ha posat? Noto una esgarrifança per tot el meu cos i de sobte agafo molt de fred. Des del llit, al menjador, no puc estirar el braç per agafar la bicicleta. De fet no em puc moure. Noto la presència d'algú a l'altra banda del menjador però no em puc girar per veure'l i intento cridar amb totes les meves forces. Diria que se m'escapa un gemec mig ofegat i em desperto agafant amb molta força el capçal del llit. Em tapo amb el nòrdic però el fred glaçat no marxa. A fora el xàfec pica amb força a les persianes que no paren d'espetegar. No vull mirar al meu voltant, no vull aixecar-me per anar cap al menjador a comprovar si hi ha la bicicleta plegable. No em moc i unes passes se senten a la vora i el crec-crec d'una bicicleta dins del meu pis m'accelera tant el cor que tinc la sensació que pot sortir per la boca d'un moment a l'altre.

dimarts, 21 de gener de 2020

El títol sempre es posa al final

Fins aquí he arribat. La meva inspiració s'ha acabat. Per sempre. Tot principi té un final i ella ja ha fet el seu recorregut. Això no vol dir que deixi de publicar, els meus textos no són fruit d'una inspiració divina sinó d'hores i hores de treball. Bé, és mentida, però això, lector, ja ho sabies. La idea és seure i posar-se a escriure i sempre acaba sortint alguna cosa. I no és el mateix que anar al lavabo, ja que normalment s'hi va per unes alertes que els sensors del cos té. En aquest cas no hi ha cap avís del cos. En canvi el resultat sovint és similar. Però tot això s'ha acabat, la inspiració s'ha esfumat.


I aquí hi ha la prova:

La cabra de color groc

Una vegada hi havia una cabra de color groc. No és perquè no es rentés, no, és perquè els seus pèls creixien de color groc, de manera natural. No era estrany tampoc, la resta de ramat també tenia el pèl d'aquest color i, és clar, com que la cabra no tenia res d'especial la història no va anar més enllà.


El melic viatger

Fa molts i molts anys, a la panxa d'un mercader, hi vivia un melic. El mercader anava a buscar personalment el gènere que volia vendre i viatjava pel món amb el seu gran vaixell. Com que era un mercader fredolic, sempre anava ben abrigat, i el seu melic, el melic viatger, mai va poder veure món. Tampoc hi veia, era un simple melic.


Les roses malaltes

El títol, com la resta d'històries presentades, precedeixen al fil argumental i ara, amb aquest títol, he quedat descol·locat. Quan vivia al Golf de Roses, abans que una moto d'aigua em colpegés i m'enviés a una petita ciutat del centre del país, vaig anar a comprar a una floristeria un ram de roses. Quina merda viure al Golf de Roses i comprar rams de roses, però bé, així és la història. Com que les roses no neden perquè són flors d'una planta de terra i a més a més les havien tallat, a sota l'aigua es van anar pansint i van quedar negres i envoltades de petits crustacis fins que van desaparèixer devorades. A la terra, s'haurien pansit igualment.

diumenge, 19 de gener de 2020

Els ocells

En els meus viatges m'acompanyen i em protegeixen. Volen a tota velocitat al meu voltant i jo accelero i ells s'alcen cel enllà. Aleshores els perdo de vista però pocs metres més endavant m'esperen a les vores dels camins i tornem a començar el joc.

Un dia cap ocell em va venir a trobar i vaig voltar per camins solitaris fins que, sense la seva protecció, vaig caure. Des de llavors que els busco abans que em trobin i els demano si volen venir amb mi.

Els ocells es fan vells i prenen la forma de fulla. Es lliuren al vent que amb suavitat els deixa sobre l'herba. Allà reposen i amb el temps tornen a formar part de la terra. I és per això que, quan veig caure una fulla, li dic adeu amb un somriure.

dijous, 16 de gener de 2020

Pedra

De vegades voldria compartir-ho tot. La vida, l'espai, les alegries i sobretot les tristeses. Però un dia, no sabria dir quan, em vaig tornar de pedra i ara ja no vull compartir res. Potser va ser gradual, de mica en mica, esculpit lentament per una societat que no vull entendre.

De vegades voldria expressar-ho tot. La vida, l'espai, les alegries i sobretot les tristeses. Però un dia, no sabria dir quan, em vaig tornar de pedra i ara ja no vull expressar res. Potser va ser gradual, de mica en mica, esculpit lentament per una societat que no vull entendre.

Aquesta societat, la detesto. Soc dèbil, soc callat, soc un fantasma, un peix en un mar incorrecte.

dimarts, 14 de gener de 2020

Olot

He decidit anar a viure a Olot. Ahir hi vaig arribar amb bicicleta i m'hi vaig sentir molt a gust. A la petita ciutat del centre del país on visc és ben normal saludar a la gent només quan es camina sobre una pista de terra, just als afores, però mai a dins de la ciutat. En canvi, a Olot, vaig veure que tampoc se saluda als afores i jo, sobre la bicicleta, ignorant aquesta bona conducta saludava a la gent que em miraven amb cares d'estupor i repulsa. Quina alegria vaig sentir quan per fi vaig poder ser jo mateix, poder passar de tothom i ser del tot ignorat pels vilatans d'aquesta bonica ciutat. Bé, he de reconèixer que no l'he trobat mai del tot bonica, però té casalots que mostren la seva riquesa i un parc majestuós a la vora del riu. No els fa falta tenir grans obres d'art o edificis singulars, només els cal sortir al carrer i contemplar la vista de les muntanyes, caminar per la vora del riu, anar d'excursió als boscos frondosos que l'envolten o pujar a algun dels seus volcans. Diuen que és una ciutat tancada, reticent als forasters, amb una reputació curiosa i, s'ha de reconèixer, guanyada a pols. Jo vull això, vull viure-hi, vull que passin de mi, que em deixin fer, que m'ignorin i així poder fer el mateix amb ells.

Em trobava en un parc, menjant un entrepà, quan vaig intuir un tímid intent de somriure d'una senyora que portava una llibreta amb uns ocells dibuixats a la tapa. Vaig fer cas omís d'aquell comportament inapropiat i de seguida va canviar la cara. Una forastera, vaig pensar.

Nota: jo volia parlar d'això.

La ignorància

Tots a la vida som ignorants. Jo vaig decidir conscientment ser ignorant fa pocs anys. No parlo pas de la ignorància del saber, sinó d'ignorar a la resta del món, de l'omissió a tot. Jo ignoro, tu ignores, ella/ell ignora, etc. Era un dia força important. Una, dues o tres persones van pensar en mi. Ningú més. Esperava amb cert desig que pogués viure a les ments de més persones però la realitat es va plantar al meu davant bufetejant-me sense pietat. Si era ignorat per la majoria, per què no podia ignorar jo? I així va començar tot, a viure com un ignorant, a deixar passar la vida des de la distància, com un simple espectador d'un cinema.

Al cinema pots sentir certa empatia pels protagonistes, però no t'aixeques a interactuar amb ells, t'ignoraran per una qüestió física, el cinema és una pantalla i uns altaveus, res més. Hi ha idiotes que ho fan, accepteu-los i feu-los callar amb cert respecte que després es posen a cridar al mig del passadís i no puc seguir l'argument de la pel·lícula.

Em pregunto, des d'aleshores, si aquest dia tràgic va ser propiciat per la meva ignorància inconscient dels anys anteriors, o un complot orquestrat cap a mi per part de persones que poca cosa tenen en comú i ni tan sols es coneixen. La lògica diu que és la primera opció, la ment dels idiotes podria fer pensar que és la segona. Penseu en altres grans complots de la humanitat, hi ha molt idiota.

Viure al mar de la ignorància és viure amb felicitat, amb una solitud extrema que encara aporta més felicitat. A mi no m'importa res ni ningú. Bé, estic mentint, m'importen totes aquelles persones que permeten que la meva vida sigui més senzilla però només per un fet pràctic, no per qüestions sentimentals.

Fa poc vaig sentir cert esvalotament químic per una noia. Jo, un peix que abraça la ignorància amb totes les seves conseqüències, vaig sentir-me traït. Vaig anar a la noia i li vaig dir que no, que per un tema pràctic no podíem tenir cap embolic. Ella hi va estar d'acord després d'escoltar les meves raons que de seguida es va fer seves. I vam seguir com amics, tot i que des d'aquella xerrada no ens hem dirigit la paraula. A mi no m'importa la seva vida, els seus problemes, les seves alegries, ella.


Nota: ara, abans de prémer el botó Publica, he recordat que volia escriure una altra cosa.

diumenge, 12 de gener de 2020

Escriure

M'he posat a escriure però les meves idees estan barrejades i perden la coherència cada dues línies. Vaig escrivint amb l'esperança que més endavant podré ordenar-les i en sortirà alguna cosa més que una entrada en un bloc de notes. Tinc tants esborranys que no sé com els podré encaixar però no em preocupa ara mateix, crec que he d'escriure i prou. No espero res del que en pugui sortir, de fet, estic segur que, si mai en surt una història, la seva qualitat serà inexistent i la seva aportació al món, ni que sigui el que es troba a un quilòmetre a la rodona, serà insignificant.

De vegades he intentat ensenyar parts del que tinc fet però no aconsegueixo que ningú em doni la seva opinió, em diuen que està molt bé, per compromís o jo què sé, però allà s'acaba. M'agradaria rebre preguntes, un per què, o un insult si fa falta. Aquesta vanitat estranya que m'intriga i alhora em provoca fàstics fa que acabi abandonant i deixant sense ordre les idees. O potser perquè quan, més tard, ho torno a llegir veig que no estic aportant res de nou i que és del tot prescindible.

Escric perquè un dia alguna persona, ni que sigui una, se senti captivada per la història, per les paraules i les frases que la formen però no he trobat encara aquesta persona, perquè no l'he sabut buscar, perquè, simplement, no he fet cap esforç per buscar-la.

diumenge, 5 de gener de 2020

Relacions inesperades

És tard, una bona hora per escriure i per expressar millor qualsevol idea. I una merda, a mi no em va bé, tinc son i el meu cap treballa lent.

Acabo, i per això estic aquí, d'adonar-me d'un fet molt curiós. Jo vaig ser dolent, de fet vaig ser tan desastre que no m'ho ha he perdonat mai. Doncs a mi em van fer el mateix, anys abans que ho fes jo. I me n'adono ara*. És un fet recorrent que, quan un és víctima, tard o d'hora, acaba fent de botxí però no hi ha perdó ni res que ho justifiqui. Per què han hagut de passar tants anys i ara, caminant i parlant pel carrer, he relacionat els conceptes? Ho devia tenir amagat per alguna raó que no soc capaç d'entendre.

No crec que superi mai algun error de la meva vida, i, encara que ho hagi tractat, sempre em sentiré culpable. Vull creure també que, qui em va fer de botxí, es va acabar sentint culpable. No li penso preguntar mai, evitaré qualsevol referència però, per sort, gairebé mai li parlo.

Havia avisat, el text és una merda i, per respecte a la qualitat, no ho hauria de publicar.

* No penso explicar el què, no ho he fet ni ho faré.

dissabte, 4 de gener de 2020

Notes

Ahir mentre escrivia entrellaçar els dits vaig recordar quan, durant una època, va ser un fet d'allò més normal. Aleshores encara no era un peix, feia una carrera, grau, que odiava en una escola, perquè allò no tenia res d'universitat, al centre de Barcelona, anava i venia amb autobús, i llegia sense parar aprofitant els viatges. Vaig llegir llibres que em van canviar la vida, que em van fer replantejar el meu futur i em vaig equivocar. Deixar la carrera va ser una elecció correcta. No començar-ne una altra en un campus universitari real va ser una elecció incorrecta i, per tant, no vaig anar a viure en un pis d'estudiants. Vaig posar-me a treballar. La part bona d'això és que porto molts anys cotitzats que no serveixen per a una merda. Que hagi dit que no vaig anar a viure en un pis d'estudiants no és en va; mai havia pensat que ho hagués necessitat, fins fa res, que vaig escoltar una conversa on en feien referència i vaig sentir enveja. Però jo venia a parlar d'una altra cosa i m'he despistat.

Recordo com ens agafàvem de la mà amb la por que si ens deixàvem anar ens podíem perdre per sempre, ens agafàvem amb fermesa i res ni ningú era capaç de separar-les. Fins i tot quan feia fred, entrellaçades, les posàvem dins d'una de les butxaques de l'anorac d'algú dels dos. Va ser una època fàcil, sense preocupacions, vivint cada instant sense pensar si era la vida que volia perquè quan un té la vida que vol no s'ho pregunta. Un dia es va acabar i jo vaig convertir-me en peix. No vull tornar a aquella època però la recordo sempre amb un somriure.

Mentre anava escrivint em venien mil idees al cap que no tenen res a veure. Una és curiosa i algun dia li buscaré un lloc a la història: potser tenia l'oportunitat d'una abraçada, però la seva mà dreta es plantà davant de la meva espatlla impedint que el meu cos s'apropés a un pam del seu. Vaig tocar la seva esquena, a l'omòplat, mig espantat i vaig procurar que els dos petons fossin a l'aire. Vaig sentir el seu fàstic cap a mi però no vaig dir res, callat com sempre, deixant que la meva vida cada dia tingui més silencis fins al dia que seran l'única companyia.

dijous, 2 de gener de 2020

Peix d'Alta Serenitat

Era evident que avui publicaria una nova entrada. Era evident que ho necessitaria com necessito l'aire per respirar però tot el que podria escriure ja està escrit i això a mi em fa mal.

De vegades tinc la sensació que he deixat d'encaixar en una societat que abans em feia meva, com si fos la peça extraviada d'un altre trencaclosques. De vegades em pregunto com em vaig esquerdar perdent tota la saba fent del meu cos un objecte fràgil i delicat; ara sento que la meva pell és tan fina que, si algú posés una flor a sobre, es trencaria en mil bocins. Tinc por del contacte i alhora el trobo a faltar tant: una mà acariciant la galta, la força d'una abraçada, entrellaçar els dits fent un nus que ni res ni ningú el pugui desfer…

Voldria expressar-me lliure i així que ho faig entenc en un microsegon els rostres que en silenci demanen que pari. Aleshores torno al meu estat artificial de vida, fent veure que no tinc res dir ni a opinar, deixant que el meu silenci relaxi l'ambient. Observo les expressions dels ulls de tothom que tinc a la vora, alguns amb moviments erràtics, altres amb la mirada fixa, altres mirant a l'infinit imaginant la conversa més enllà de les paraules. I em despisto. De cop les rialles trenquen el meu món i he de recular per entendre de què riuen. I ric. I tant que ric, perquè val la pena riure i perquè si hagués estat atent riuria des del primer instant. I no dic res perquè sento que alguna força m'ho prohibeix. La por? La fragilitat? La inseguretat? No ho sé del cert malgrat porto tants anys intentant trobar la resposta. Una dècada, potser més. Podria ser la suma de totes les forces. 

I malgrat tot, sento serenitat i calma. Tinc clar què vull ser quan sigui gran. Tinc clar què vull ser ara mateix. I és amb aquesta seguretat de les idees que puc nedar feliç, a la meva manera, sabent també que els qui realment importen no m'ho privaran mai.