La gran comèdia

Escrit per Peix - dijous, 13 de desembre de 2018


Qui em pot assegurar que no estic sol? Podria ser que per estalviar recursos quan no tinc cap mena d'interacció amb algú, aquest, deixa d'existir? El fet de contestar aquesta afirmació no prova que és una resposta genuïna ja que podria ser generada per una màquina que per la meva condició no tinc capacitat d'imaginar. Tampoc puc estar segur que res sigui real encara que pugui veure, olorar, tocar, tastar... Existeixo? Tot el meu passat, d'ara, de demà i de sempre podria ser també fictici. Però encara que no en pugui estar del tot segur, sé que puc pensar i per això em sento valent d'afirmar que jo sóc l'únic i el veritable. Sóc la ment, el producte i potser la màquina d'aquesta gran simulació macabra de l'univers. Què s'està provant? Què és aquesta broma pesada còsmica?

Continua llegint...

 

L'aire

Escrit per Peix - dimarts, 4 de desembre de 2018

No sé si va ser per la clarividència del meu enterrament o pel terror desmesurat que el meu cos no va saber suportar. Vaig tancar els ulls i vaig respirar profundament l'aire impregnat de l’olor intensa de la mar.

Continua llegint...

 

Somni

Escrit per Peix - diumenge, 2 de desembre de 2018

Avui he desitjat que es trenquessin les lleis de la física i que el temps es fes un embolic perquè les nostres vides poguessin coincidir. Des de la part més remota del meu cos s'ha format un una por i una alegria que ha bloquejat tots els meus sentits i el món, de cop i volta, s'ha tornat transparent, excepte tu.

Ara només espero despertar-me i deixar que el record s'esvaeixi per sempre, per tu.

Continua llegint...

 

El nus

Escrit per Peix - dijous, 29 de novembre de 2018

La corda elàstica es deixa estirar tant que em permet oblidar que hi estic aferrat. Quan s'escurça per recordar-me el nus que porto ella aprofita per estrenye'l una mica més. Temo el dia que m'asfixiï fins a deixar-me sense respiració.

Continua llegint...

 

El sentit del ridícul

Escrit per Peix - dissabte, 3 de novembre de 2018

Em sentia molest veient com el grup reia de l'home que intentava obrir una ampolla de vi però pel seu estat d'embriaguesa no ho aconseguia. S'havia tret la sabata per posar-la al cul de l'ampolla i intentava amb poc encert colpejar-la al tronc d'un arbre perquè el tap sortís. El pobre no tenia força ni tampoc equilibri. Queia de cul o bé quedava repenjat a l'arbre durant uns segons. El grup no parava de riure i alguns curiosos s'havien afegit a contemplar l'espectacle. Vaig anar cap a l'alberg a dormir amb un estat d'ànim decebut i trist. Vaig pensar que jo mai a la vida voldria ser així. Ni com l'home ni com la resta que en feia befa.

L'endemà al matí em vaig llevar d'hora amb la idea d'esmorzar ràpid i fer un llarg vol pel poble. Volia trobar-ne tots els seus racons. En faria fotos i també m'impregnaria de les seves olors, textures i colors per algun dia poder-lo deixar escrit en una història.

Quan vaig baixar al menjador em vaig trobar al grup que em van fer un lloc amb ells. Amb molt de xivarri preparaven una excursió a un pic senzill perquè deien que aquell dia no podrien caminar gaire. Dins del grup hi havia l'home de l'ampolla i era més alegre de tots. Ell, rient, va comentar que potser es quedaria a l'alberg a recuperar forces, que la nit anterior les havia gastat totes. La resta del grup es van sumar a les rialles mentre recordaven el seu gran moment. Suposo que em va veure amb la cara trista i l'home em va cridar:
— No facis aquesta cara, que ahir ens ho vam passar molt bé!
— Potser sí —li vaig respondre—. Però jo no em vaig sentir còmode.
Es va aixecar de la cadira i va venir a seure al meu costat. Amb un posat seriós em va dir:
—Hi ha dues coses a la vida del qual mai t'has de penedir: una és per demanar perdó i l'altre és per fer el ridícul.
Es va posar a riure i em va convidar a pujar al pic amb ells tot agafant-me per l'espatlla.

Continua llegint...

 

Nostàlgia

Escrit per Peix - dimecres, 31 d’octubre de 2018

Avui, fa anys, em vaig enamorar de veritat per primera vegada. Recordo l'instant com si fos ara mateix. Era una dia humit i fred com avui i estàvem menjant castanyes abrigats tot posant les mans de tant en tant al foc d'un bidó vell i rovellat.

Podria escriure línies i línies d'aquell dia i de tots els que vindrien després però no fa falta; la majoria ja les he escrit.

I comparant aquell any amb aquest trobo que hi ha una coincidència absoluta i una divergència, també, absoluta. Va ser un any que em vaig sentir molt lliure i molt feliç. Com ara. Sóc lliure i feliç amb la mateixa intensitat. Per altra banda, actualment, no crec que sigui capaç d'enamorar-me. Potser l'edat hi va ajudar.

Continua llegint...

 

Línia de defensa

Category: Escrit per Peix - dimarts, 23 d’octubre de 2018

Primera part

En un planeta d'una estrella llunyana de la nostra galàxia, un grup de científics envia una nau espacial que si els càlculs no fallen arribarà al nostre sistema solar en cinc milions d'anys.


Segona part

L'observació espacial es troba en plena ebullició. Milers de científics busquen astres i qualsevol objecte d'arreu de la galàxia. La nau té una gran velocitat i en pocs mesos notarà la força de la gravetat de Júpiter. És prou petita perquè els telescopis de la Terra encara no puguin notar la seva presència però quan arribi prop de Júpiter es podrà detectar i serà l'esdeveniment més important de la història de la humanitat.

Un cometa al núvol d'Oort s'interposa a la nau espacial desintegrant-la en un instant. La col·lisió no fa variar la trajectòria del cometa. La primera línia de defensa no falla.

Continua llegint...

 

Caminar

Escrit per Peix - dissabte, 20 d’octubre de 2018

Camino pel carrer a una velocitat alta com si fes tard quan en realitat només m'ho passo bé imaginant-me que sóc el vent al passar entremig de tothom. Em venen atacs de riure que intento dissimular i se m'escapen petites rialles. Cauen gotes i em mullo però no em preocupa i segueixo amb un somriure als llavis mirant a la gent i saludant a qui em coneix i a qui no si puc també.

Entre passa i passa descobreixo com enganxa viure així: sense preocupacions, sense obligacions, sense explicacions. De vegades somio una altra vida, i són somnis bonics i tendres però només és el meu cap que em transporta a mons fantàstics i irreals.

Fent veure que no me n'adono procuro posar els peus als tolls quan recordo el dia que per saludar-me em van posar la mà al pit. Una esgarrifança va resseguir tot el meu cos i, mentre dubtava si havia de fer dos petons, per instint, vaig fer una passa enrere. Li hauria fet una abraçada però un contacte massa llarg o massa intens hauria trencat l'encanteri que em protegeix de la resta del món.

Continua llegint...

 

Serenor

Escrit per Peix - dimecres, 17 d’octubre de 2018

Aquesta entrada tractava de l'explicació i del sentit d'alguns dels meus textos.

Era una entrada buida, diàfana, línies i línies en blanc, paràgrafs sencers d'espais transparents, un text pur i cristal·lí com mai havia escrit.

Continua llegint...

 

Dues petites peces

Escrit per Peix - dijous, 11 d’octubre de 2018

Peça I
Quan tothom va començar a plorar jo reia. Mirava el cel i em sentia acollit en un món estrany que ningú sabia entendre. Ni tan sols jo, que tan havia pensat, tenia la mínima idea del seu sentit.

Les cares, les mans i els peus eren formes que van deixar de ser necessàries quan vaig deixar-me caure dins del temps. Vaig conformar-me en el no res on, per fi, era lliure.


Peça II
Escoltar Gesualdo quan treballo fa que la seva música i el meu codi s'entrellacin. La meva creativitat creix i apareixen peces que anhelaria veure en museus enlloc de servidors amagats en sales fosques i fredes del nord d'Europa.

Continua llegint...

 

Viure

Escrit per Peix - dilluns, 8 d’octubre de 2018

Em sentia tan feliç que el temps es va estirar com un xiclet per oferir-me tots els seus detalls. Enganxat a ell vaig viure al Paradís des de la Terra.

Continua llegint...

 

Foc

Escrit per Peix - dilluns, 1 d’octubre de 2018

Decideixo oblidar-te per sempre. Decideixo no mirar-te mai més als ulls. Decideixo no dir-te res ni molt menys arrencar-te un somriure. Ja no existeixo.

Passen les setmanes i la vida esdevé senzilla, afable. Que lluny em queden els dies que feien trontollar el meu confort en el silenci.

Des del final del carrer, després de l'alba, els teus cabells encesos pels raigs del sol em deixen atònit. Camines decidida i ens trobem a la porta. Jo, enlluernat, encara no t'he vist la cara.

Continua llegint...