dilluns, 22 de juliol del 2024

Ocells

Evito escriure per oblidar les idees que van i venen com estols d'ocells que volen al capvespre. Aquests dies m'he aprimat. Es pot ser més prim? Oi tant! Aquest petit canvi físic m'ha permès rendir millor damunt de la bicicleta, però jo no volia parlar d'això. Havia de ser un text prosaic, que parlés d'amor a la vida amb paraules tendres i envitricollades. Quan vaig a fer voltes dalt de la bicicleta, m'agrada sentir com el meu cos es cansa i protesta de dolor. És una lluita contra mi mateix, i sovint també el vent, és terrible, però ara no ve al cas. I, com que el text ha de ser bonic, a cada sortida em trobo alguna puput que amb la seva cresta i les seves ales llampants em deixen embadalit. I quan em veu, s'escapa espantada i jo la crido perquè torni, però això fa que fugi més de pressa. De vegades, quan vola, sembla que faci pampallugues. I després de veure-la, em quedo satisfet de la meva sortida amb bicicleta.

Estic content del text, és tan dolent que mostra l'èxit del meu propòsit. Però ara estic escrivint. Estic evitant evitar escriure? És realment el meu anti-pacifisme literari que m'aboca a caure en aquesta espiral de paraules? No! Jo soc pacífic! I surto al replà. La senyora que viu al meu davant acaba de pujar per les escales carregada de bosses de la compra. Em saluda amb un somriure tot i el cansament que porta. Senyora! Què fas comprant un dilluns? No veus que els dilluns només hi ha les sobres del cap de setmana? Li arrenco de les mans i llenço les bosses per l'ull de l'escala. Ella, astorada, em mira amb la boca oberta. A més a més, per què no agafaves l'ascensor? T'adones que així no t'hauries cansat? Ella balbuceja. Però contesta, digue'm alguna cosa! Crido a pocs centímetres de la seva cara. Sento la pudor de vella i em venen basques. Dutxi's! Ara li intento parlar de vostè perquè la noto vella, gairebé morta. L'empenyo escales avall. Vagi a buscar la seva compra sense agafar l'ascensor! Però no em fa cas i es queda a mig camí, amb les cames regirades, amb el cap tort de mala manera, amb una mirada fixa a l'infinit. Desagraïda!

On era? L'altre dia vaig fer una parada tècnica al peu de la carretera i dalt d'una roca, a un metre meu, es va aturar un ocell que no feia un pam de llargada. Ets un pardal molt gran, li vaig dir. I, enfadat, em va respondre: Soc un cotoliu! I va alçar el vol sense dir-me adeu ni donar-me temps per disculpar-me. En canvi, últimament, he vist alguns voltors que no dubten a saludar-me, cada vegada més a prop.

divendres, 5 de juliol del 2024

Una cara nova

A mi sempre m'ha agradat veure cares noves. Des de la seva bellesa fins a les petites imperfeccions que puguin tenir. És imperfecte una dent inconformista que decideix apartar-se trencant la formació? És imperfecte l'arruga que apareix sota dels ulls quan surt el somriure? És imperfecte la petita asimetria que mou la cara cap a la dreta i que a simple vista no es veu, però que a un mateix li sembla estranya, acostumat a veure-la sempre a través del mirall?

Arribo amb temps i s'acosta una noia que no havia vist mai. Porta un vestit estiuenc de color vermell amb tons blaus i verds clars que formen figures com ones d'un mar esverat. Em saluda com si ens coneguéssim de tota la vida. Copsa de seguida com l'observo, com s'observa una cara nova. Té uns ulls que captiven, amb una mirada segura i serena, d'un color blau intens. El seu nas és menut i rodó, i els llavis, fins i bonics, es mouen amb fermesa quan parla. Els seus cabells negres, no massa llargs i ondulats, li cauen lleugers sobre les orelles. M'agrada veure aquesta cara nova, però no soc capaç de veure-hi cap imperfecció, si és que n'hi ha, i jo també porto lentilles de vegades. 

Em diu que ja ens han presentat diverses vegades, que es diu Júlia, o un altre nom que no escriuré per preservar la seva intimitat. Em dona unes indicacions, però jo em despisto embadalit per la seva presència, perquè em coneix, perquè no la recordo. Li faig repetir. Són unes indicacions ben senzilles que em fan quedar com un babau. No em sento pas malament, al contrari, veure cares noves, una estona més, sempre m'ha agradat.

dimarts, 2 de juliol del 2024

Després de treballar

Surto al carrer amb el desig de córrer cap a casa i deixar-me caure al sofà per endinsar-me de nou en el món fantàstic de l'última novel·la que estic llegint. A la vorera, una noia em mira sorpresa. L'empenta que porto, amb la bicicleta a l'espatlla, saltant l'esglaó de l'entrada de l'edifici on treballo, l'ha espantat. Me la miro i aparto de seguida la mirada. Em fixo en les seves grans ulleres rodones daurades que brillen amb els raigs del sol del final de la tarda. Sense voler, la torno a mirar. Vesteix tota de negre, amb uns texans amples i una brusa que juga amb el vent. Les nostres mirades es creuen i d'ella en surt un somriure. Ara soc jo qui s'espanta. Sense saber com actuar, li dic hola intentant tornar-li el somriure i pujo d'una revolada dalt de la bicicleta. M'allunyo amb l'anhel que s'hagi girat per mirar-me una última vegada.

diumenge, 30 de juny del 2024

La ruleta russa

Ha passat gairebé un miler d'anys des de les grans crisis climàtiques de principis del mil·lenni. La humanitat, després de grans avenços tecnològics, viu a la Terra, a les llunes de Júpiter i Saturn i en petites bases a la Lluna i Mart. Viuen en harmonia amb el seu entorn, vigilant no alterar-lo més del compte. Amb aquesta idea de no interferir més en el sistema solar i amb el grau de maduresa tecnològica que han assolit, han considerat necessari frenar el progrés tecnològic en favor d'augmentar els coneixements humanístics, almenys durant un segle. Aquesta època és coneguda com l'Edat dels Erudits. És una societat d'un nivell educatiu tan alt que els grans savis de les Edats anteriors semblen infants en els seus primers anys d'escola.

Podríem pensar que és una societat idíl·lica, i en part ho és, ja que tothom viu sense treballar ni grans preocupacions, tan sols es dediquen a cultivar la ment. Les decisions generals de la humanitat ja no les pren cap grup en concret sinó que tots els milers de milions d'humans tenen veu i vot a través d'un sistema democràtic directe global. Aquesta societat ha aconseguit eliminar la pobresa, la desigualtat i la guerra gràcies a una combinació de tecnologia avançada i valors ètics universals. Però, per estrany que sembli, encara existeix la pena capital. Només hi ha un crim possible, la resta han estat erradicats: l'espòiler.

I si ja pot semblar cruel condemnar a mort a una persona per explicar el final d'una història, la prèvia abans de l'execució encara ho és més. Als condemnats se'ls permet llegir llibres durant el temps que vulguin amb dues condicions: només poden demanar novel·les que no han llegit mai i aquestes s'entreguen sense les últimes pàgines, de manera que no puguin conèixer mai el seu final. Davant de tal desesperació, els condemnats demanen al cap de pocs dies que se'ls executi amb la màxima celeritat.

Hi ha una llegenda urbana que diu que alguns joves agosarats juguen a endevinar el final d'un llibre entre ells. S'expliquen el final que creuen que serà i si algú l'encerta, és condemnat. En diuen la ruleta russa, tot i que ningú sap d'on ve aquest nom; només hi ha especulacions que no duen enlloc.

dimecres, 12 de juny del 2024

Més u

Aquest més u s'ha allargat més dies del compte, però no el podia tallar abans de tancar dos temes que comento més endavant.

L'any va començar sense cap pretensió, seguint els passos de l'anterior, amb una sensació de felicitat i llibertat guanyades amb cert esforç. Vaig continuar cantant, sentint-me acompanyat per gent que ni coneixia, però que ens lligava una mateixa passió. 

Sense pensar-m'ho massa, a l'estiu i a principis de tardor vaig viatjar, a peu i amb bicicleta. No van ser els típics viatges que tothom fa. Van ser amb comoditats escasses i de pocs dies, però que em van omplir més del que em podia imaginar. 

I ja entrada la tardor vaig quedar tercer en un premi de microcontes. Tota una efemèride, el conte, ja que no hi va haver cap mort a la història. Això em va fer feliç, però també em va fer pensar que no necessitava l'aprovació de ningú per voler escriure. I amb les ganes continuar escrivint vaig oblidar-me'n perquè després de la feina, cada dia, caps de setmana inclosos, vaig posar-me a programar una aplicació per fer proves a una cosa que es diu API-REST. Aquesta setmana l'he alliberat amb una llicència de tipus GPLv3 i es troba al meu GitHub. I té molts errors i moltes possibles millores, però faré uns dies de vacances abans de seguir amb el seu desenvolupament.

De tant en tant sortia d'aquesta dèria informàtica i escrivia per aquí alguna cosa o bé sortia amb bicicleta. I com que encara no havia caigut de debò amb la bicicleta de gravel, el dia abans de Nadal vaig caure per un marge i em vaig trencar el canell que em va tenir dos mesos sense poder sortir a fer esport a la natura. Aquella setmana, abans de l'accident, havia anat a Girona a fer-me unes ulleres noves. Després de comprar les més cares que vaig trobar, vaig anar a una botiga de roba de ciclisme i vaig comprar-hi una jaqueta. Allà vaig apuntar-me a un sorteig d'una cafetera. M'hi vaig apuntar per no discutir que no m'interessava el sorteig, que no tenia sentit apuntar-se per una cosa que mai toca. I amb el canell ja trencat vaig anar a buscar la cafetera. I quina cafetera. Com omple d'aroma tota la casa i quin goig és beure una tassa de cafè acabat de moldre.

Un dia, quan tenia el canell gairebé curat, el meu pare em va comentar que feien una xerrada sobre una cooperativa d'habitatge. Ostres, a mi m'interessava la idea, però no podia anar-hi, aquella hora treballava. I sent negatiu vaig pensar que era una oportunitat el qual em passaria de llarg per mala sort. Però no va ser l'única xerrada que van fer i a la següent hi vaig anar. Estava cagat de por. Envoltat de gent mig coneguda que em podien rebutjar d'un moment a l'altre, van explicar un projecte que des del primer moment ja vaig voler formar-hi part. I va començar un procés amb trobades i un seguit de passos que em tenien aterrit. Però em van acceptar i ara, a banda de ser un Peix, des d'aquesta setmana, oficialment també soc una Torreta. Sento que he recuperat la direcció després d'uns anys de deixar-me dur sense pensar massa.

Tant de bo tot fos tan fàcil. Se m'han mogut les dents de prémer fort per l'angoixa de la feina. Massa problemes suposo. Ara bé, m'agrada en excés el que faig i no penso canviar. Parlant de feina, vaig fer les meves primeres xerrades en públic. La primera, en un acte intern de l'empresa, vaig parlar sobre la intel·ligència artificial, dels seus orígens, les tipologies i les tecnologies. L'altra va ser en un esdeveniment on vaig parlar sobre la digitalització dels majoristes. Aquesta segona xerrada va ser en castellà i he de reconèixer que per culpa de l'idioma ho vaig passar molt malament. Crec que en anglès m'hauria sentit més còmode.

En un any hi ha temps per tot i en contrast a la meva vida senzilla tinc gent a la vora que ha continuat amb una vida molt dura. M'omple de tristesa i aquest any crec que hauria de fer alguna cosa més per ajudar.

Reflexió final: Suposo que la meva vida ha fet un tomb.


dimarts, 21 de maig del 2024

Estrella cega

La llum m'encega del foc que emano des de les entranyes. Sí, soc una estrella i dono voltes a una presència tan poderosa que em té aterrida. Al meu voltant noto la brossa que vaig deixar enrere quan em vaig crear. És formada per petits fragments de gas i roca tan petits que dubto que tinguin la capacitat d'entendre què soc. De vegades penso que em veuen i tenen por de mi, però sé que és impossible. Ho penso amb supèrbia, per sentir-me poderosa, per oblidar el pànic que em provoca la caiguda eterna cap al centre de la galàxia.


Nota de la presència: Jo, Sagitari A*, et puc dir que no cal que t'amoïnis per la caiguda cap a mi. De moment soc poca cosa. Un temps abans de la teva fi em fusionaré amb el cor d'Andròmeda. La força que sentiràs aleshores serà el doble de poderosa. Però res més; les possibilitats que modifiquin el teu curs són escasses. Potser notaràs una mica de vaivé durant una estona, això no ho descartis.

dimarts, 23 d’abril del 2024

El vestit

Entro a la ganiveteria amb pas decidit. És àmplia i lluminosa. En lloc de ganivets hi ha estris de cuina de tota mena. Giro el cap a banda i banda dubtant de si m'he equivocat de botiga. A la meva dreta hi ha el taulell amb un senyor gran que em mira amb un gran somriure. Al seu darrere s'alça un mur ple de ganivets de totes les mides imaginables.
— Són tots per a la cuina—, em diu mentre me'ls miro bocabadat.
— Això espero, a mi m'encanta cuinar—, menteixo pensant en la quantitat de tàpers que tinc del xinès de sota casa. —Busco un ganivet petit, però molt afilat.
Durant el que em sembla que dura l'eternitat, m'ensenya ganivets de mides més o menys reduïdes explicant-me un per un les seves bondats i els seus usos. Al final, una mica atabalat, me'n quedo un que, segons ell, talla com els millors bisturís dels cirurgians. I pel preu que me'l cobra espero que així sigui. Em sento temptat de provar-lo i veure la seva sang fosca sortint de la caròtida. El ganivet ve amb el seu estoig fet de la mateixa fusta que el mànec. Una fusta negra i brillant amb unes betes d'un to gris que fan pensar en el fum d'un cigarret que juga fent formes estranyes abans d'esvair-se. Li dic que no necessito bossa, me'l poso a la butxaca de l'abric i surto de la ganiveteria somrient i donant-li les gràcies. Mentre camino cap a casa, sento el neguit i l'emoció per estrenar la joguina. Sense voler, se m'escapa el riure pensant en els usos que en podria donar.

La filla dels amos del restaurant em saluda com sempre quan estic a punt d'entrar al bloc. Si fos un dia normal, l'hauria saludat abaixant el cap i hauria entrat de pressa cap al meu pis. Em giro i li proposo prendre una cervesa.
— No vull estar ni un minut més del necessari aquí dins—, em diu mirant cap a l'entrada del restaurant. —Suggereix-me una idea millor, si us plau.
— Al meu pis tinc cerveses, si vols.
Fent cara de pomes agres i queixant-se que està farta de treballar al restaurant dels seus pares, accepta.
— No m'esperava que diguessis que sí.
— Necessito sortir d'aquesta rutina, no facis que me'n penedeixi abans d'hora.
La Mei es passa més hores fora del restaurant que a dins treballant. Suposo que per ser la filla dels amos no li diuen res. La majoria dels dies que baixo a buscar el sopar, ella és a fora mentre que a dins no donen l'abast. Té més o menys la meva edat i a mi sempre m'ha semblat molt atractiva. Té la pell pàl·lida i fina i amb la llum blanca dels fanals del carrer sembla feta de porcellana. Els seus cabells llargs i foscos li cauen cap a un cantó tapant-li una de les espatlles. Porta els llavis pintats d'un vermell intens i unes arracades amb forma de rosa del mateix color. Com sempre, vesteix un xandall brut i vell que desentona amb la bellesa del seu rostre.

Quan entrem al pis, la Mei es queixa que fa una pudor similar al restaurant. No sé si és perquè sempre menjo el que cuina el seu pare o pels fums que es colen per tot l'edifici. Li dic que així se sentirà com a casa, però em fa una ganyota mentre entra cap a la cuina buscant la nevera. Prenem diverses cerveses i la Mei s'interessa per la meva vida. Li responc que és avorrida, però ella diu que jo conec la seva de veure-la cada dia al restaurant i que té dret a saber de mi i què veig més enllà del bloc. Quan s'acaba la conversa ens emboliquem, ni jo vull que marxi ni ella té intenció de baixar al restaurant i, de fet, invitar-la a casa i ella acceptar implicava que ens emboliquéssim.

Ella dorm i jo em sento neguitós. Me la miro embadalit durant una bona estona. A terra hi ha la meva roba i el seu xandall vell. Que lleig que és, em dic. Penso que potser se'l posa expressament per no despertar cap mena d'interès. M'aixeco vigilant no despertar-la i vaig cap a l'entrada. Agafo la funda amb el ganivet de la butxaca de l'abric i torno cap a l'habitació. Ella ni tan sols s'ha mogut. La seva respiració és tan suau que gairebé sembla que no respiri. Deixo el ganivet a la tauleta de nit i recullo els pantalons del xandall.

D'una revolada salto damunt seu i la Mei es desperta sobresaltada. No deixo que es mogui i li lligo les mans amb els pantalons al cap de llit. Em mira sense entendre què està passant. D'un moment a l'altre es posarà a cridar. Li entaforo a la boca un camal que penja dels seus braços lligats. Ella intenta estossegar sense èxit per expulsar-lo. Sembla que li venen basques i temo que pugui vomitar d'un moment a l'altre. Per sort es troba tan alterada que no s'adona que aquesta seria l'única manera d'alliberar-se del tap que té a la boca per poder començar a cridar. Amb el seu jersei del xandall li lligo els peus i els subjecto a una pota del somier. Quan la veig lligada al llit em sento incòmode. No m'agrada la imatge que veig i surto cap al menjador. Miro el sostre preocupat buscant la manera de poder-la penjar i no tenir-la estirada. No tinc temps de fer forats al sostre i, a més a més, a la nit no es pot fer aquesta mena de soroll; ni tampoc tinc els claus o ganxos per aguantar tot el pes d'una persona.
—Puc penjar-la de la porta— penso en veu alta. És prou baixa per tenir-la alçada sense que toqui a terra.
Torno a l'habitació i ella es mou com un cuc i va sacsejant el cap. La deslligo del llit mentre li vaig dient que no s'ha de preocupar. No sé per què li dic, ja que és l'únic que pot fer. La penjo amb el xandall travat a la porta de l'habitació i queda suspesa amb els peus a un pam de terra. M'acosto a la tauleta de nit i trec el ganivet de la seva funda.
—Tallarà prou?— Pregunto girant-me cap a ella.
Em mira amb els ulls molt oberts, amb el camal entatxonat a la gola. Per provar que és com un bisturí faig un tall entre les costelles i s'enfonsa sense resistència, com si aquell cos fos fet d'aire.
—Quina meravella!— Exclamo sorprès mentre la Mei s'agita amb gran violència. I sense fer cas als seus moviments, començo a endinsar el ganivet al seu pit, amb talls precisos que van obrint la pell i deixen caure la sang amarant el ventre i les cames. Durant una bona estona quedo absort i continuo tallant fins que m'adono que la Mei ha deixat de resistir-se. Reculo dues passes, deixo el ganivet sobre la tauleta i me la miro. Té la vista fixada a l'infinit. M'acosto, li trec el camal de la boca per amagar-lo darrere la seva esquena i col·loco els seus cabells perquè li tapin una espatlla. No fa l'esforç de cridar.

M'assec al llit i l'observo penjada a la porta. El seu pit s'ha convertit en una flor del color dels seus llavis. És un rosa com les arracades. La sang degota suau i brillant cobrint tot el seu cos tal com si portés un vestit de seda.

dijous, 18 d’abril del 2024

Enamorar-se

No era pas la meva intenció, però em torno a enamorar; és el típic amor que arriba d'una revolada, et remou les entranyes i et roba el do de la paraula. El seu somriure franc i ample, la seva mirada intensa i el seu cos esvelt em captiven. És més alta que jo i me la miro aixecant el cap. Ella em mira deixant caure la seva llarga cabellera negra. Calculo que si allisés un dels seus cabells, aquest, arribaria més enllà de la cintura.

Quan sento que l'angoixa està a punt d'apoderar-se de mi li crido: —Ara soc pacífic!1—. I fujo corrents sentint el pes de la seva mirada confusa sobre la meva esquena.

Passen les hores i continuo fugint, pres del pànic de la meva nova condició no-violenta. Em maleeixo. Ja no em reconec. Arribo sense adonar-me'n a la vora d'un penya-segat. Els crits d'un senyor gran eviten que m'estimbi. M'aturo amb el cor bategant amb fúria i em giro per veure el meu salvador que s'acosta cap a mi amb un posat preocupat. —Estàs bé?—, em va preguntant. Tinc la boca ben seca i no em sento capaç de respondre'l. Ni tan sols puc veure'l clar, només veig la seva silueta. Tinc gravats a la retina els rínxols negres. No tinc forces i em deixo caure als seus braços.

Quan obro ells ulls, la veig a ella, però la veu és la del senyor. No entenc el que em diu ni el puc respondre, com si m'hagués quedat sense paraules. No em pregunto quant de temps he estat inconscient, per a mi ha sigut un moment. Per alguna raó que desconec, em sento fastiguejat. Voldria escridassar-lo, però soc mut, recriminar-li algun greuge, però m'ha salvat la vida. M'aixeco mig marejat i el busco a les palpentes, ja només la veig a ella amb els seus cabells que m'enceguen. Quan el trobo, l'agafo i l'intento llançar a l'abisme i el faig caure just al cantó contrari. I malgrat la ceguera, sento com el meu estat d'ànim es refà i de mica en mica arribo a un estat exultant. Em penso que m'he desfet d'ell i arrenco a córrer feliç, creient que vaig en la direcció correcta que em durà cap a casa.

El petit esglai que se sent en trepitjar el no-res, com un últim esgraó que no t'esperes, creix quan el meu cos s'aboca sense remei i no troba terra on deixar-se caure. I floto durant un instant.

 

 

____________

1: En entrades anteriors d'aquest bloc de notes el protagonista mostra una estranya fascinació pels rínxols i a la violència. Exemple.

dissabte, 16 de març del 2024

Blau

Ahir vaig cantar el Rèquiem de Mozart al Vendrell. Va ser un concert molt bonic i jo vaig ser feliç cantant. I entre les notes de Süssmayr i Mozart, de tant en tant pensava en les de Zbigniew Preisner. 

Després del concert vam anar a sopar. Un sopar multitudinari amb tots els integrants del cor, el qual tan sols coneixia la meitat, solistes i pianistes. Feia anys que no em trobava en una situació així. Vaig perdre la gana i vaig picar quatre coses per fer veure que menjava. Tothom era agradable, però jo em sentia atordit i estàvem tan junts i estrets que no tenia cap possibilitat de sortir corrents. Vaig girar el cap un parell o tres de vegades per veure una noia que no coneixia de res. Sempre la vaig veure feliç i calmada. Mirar-la un instant em reconfortava, no sé gaire per què, potser pel desig de poder-me sentir tranquil com ella o potser pel seu somriure acollidor. Em va ajudar a sobreviure al sopar.

Avui ha sigut un dia que podria considerar perfecte. M'he llevat quan la son ha dit prou, m'he fet un cafè omplint d'aroma tota la casa, m'he preparat sense pressa i he sortit amb la bicicleta a cansar-me com mai. He arribat a casa ben entrada la tarda. M'he fet un altre cafè, he menjat una mica i m'he posat a llegir fins a l'hora de sopar. M'he fet verdures i pollastre passat per la paella. He mirat per enèsima vegada la pel·lícula Blau (Tres Colors) i mentre la mirava sentint-me alliberat de totes les pors, anava recordant de tant en tant el concert d'ahir.

I ara, a mesura que he anat escrivint aquest text, les melodies Rèquiem i els temes de la pel·lícula han anat sonant entrellaçades dins meu.

divendres, 23 de febrer del 2024

El passeig

Després de dies de migranyes i febres, noto que el buit em crida. Al vespre surto al carrer per embolcallar-me de la foscor d'aquests dies curts. Sento com dos punxons se'm clavaven a les orelles i per evitar el dolor premo els queixals amb tota la força que tinc. A mesura que avanço, el no-res m'empeny cap a ell amb més intensitat. Tinc la sensació que els fanals aparten la llum al meu pas i jo només vull plorar i escapar-me. No en soc capaç. El meu cos no respon a les meves súpliques i es manté fred avançant sense rumb ni pietat cap al buit. Arribo al passeig sense adonar-me'n. Un cop allà aixeco el cap i m'oblido de tots els meus mals. Al davant n'hi ha un de molt més gran. Entenc aleshores que el buit no és per a mi, sinó que és pels centenars d'arbres que es perden a l'horitzó. Premo els queixals amb més força si encara me'n queda.

A finals d'estius, tots els arbres van començar a perdre l'escorça que es va escampar per tot el terra del passeig. Caminar-hi era divertit, podies sentir el cruixit a les plantes dels peus i era una sensació agradable. En pocs dies tots van quedar despullats i ben blancs. Les fulles, pel contrast, semblaven més verdes, però si haguéssim comparat el color de les fulles de l'any anterior, hauríem vist la diferència. Un to més pàl·lid, més apagat. En pocs dies van començar a caure les fulles. No feia menys calor, però la tardor s'havia avançat. Els van esporgar. Ens vam preguntar si no era massa aviat, si era necessari esporgar, però nosaltres no en sabíem res ni en sabem ara de com es cuiden els arbres de la ciutat.

Al meu davant tinc centenars d'arbres que alcen immòbils les seves branques cap al cel. La llum càlida del carrer els il·lumina. Podrien ser estàtues de marbre, però ningú malgastaria aquesta pedra per esculpir-los. El seu to blanc amb el negre del cel crea una imatge que captiva i aterra alhora. Me'ls miro i no n'hi ha cap d'igual. N'hi ha un de petit que sembla un canelobre i a prop seu, n'hi ha un, un dels més grans, que les seves branques de formes caòtiques sembla que intenten abastar la lluna. M'hi acosto i frego el palmell al tronc. És fred i aspre i aparto la mà sense voler. Miro passeig avall i em fixo com les ombres dels arbres es difuminen i arriben a terra gairebé imperceptibles, anunciant el que ningú de nosaltres vol acceptar encara. Són morts. I així que ho penso deixo que el meu rostre s'ompli de llàgrimes.

dimecres, 31 de gener del 2024

Bona nit,

 

Avui, abans que acabi el mes de gener, publicaré aquesta entrada.

 

Què vull expressar amb aquesta publicació? La resposta és senzilla. No he desaparegut, però un seguit de circumstàncies m'han apartat de l'escriptura en aquest bloc de notes. Quan pugui escriure durant dos minuts sense parar per descansar, tornaré.


Aquí hi aniria un poema del gran poeta, Poeta del Mató, però es veu que té el mateix problema que jo i, és clar, tampoc pot escriure gaire.


Firmat,

El Peix

dimarts, 19 de desembre del 2023

A dormir

Quan anava a dormir, en lloc de posar-me el pijama vaig posar-me les botes, vaig anar a buscar el cotxe i vaig començar a conduir. Vaig agafar la carretera vella i durant un parell d'hores vaig avançar rumb cap a l'est. Era vora la una de la matinada quan vaig parar el cotxe sota casa de la Júlia. Vaig trucar el timbre.
—Hola, Júlia—, vaig dir quan va despenjar l'intèrfon i va preguntar qui coi demanava a aquelles hores.
—Puja.
Portava la jaqueta que vaig perdre l'última vegada que ens havíem vist. Hauria d'haver imaginat que me l'havia robada.
—T'agrada?— El seu somriure era la seva millor arma contra mi.
—A mi em queda millor, d'això no hi ha dubte.
—No te la tornaré, així et tinc sempre a la vora. Per què has vingut a aquestes hores?
—He tingut dos dies estranys. M'he enamorat d'una violinista que no parava de mirar-me. Bé, jo també me la mirava perquè m'agradava veure la seva concentració mentre tocava amb una passió malaltissa.
—Em dius que ja has oblidat la clarinetista?
—És que no em vaig enamorar de la clarinetista, sinó del clarinet. M'hauria estat hores escoltant-la tocar. Quin so més bonic que li treia. Mai vaig ser capaç d'aconseguir un so així; sempre tenia un deix estrident.
—I no t'hauràs enamorat de la seva passió en lloc d'ella?
—Però els seus ulls…
—El mateix em vas dir de la cellista i quan vas saber que també tocava la viola de gamba et va deixar d'interessar.
—A mi la música antiga m'agrada, però no té res d'estètic la manera de tocar la viola de gamba.

Encara estàvem drets a l'entrada i vam anar cap al sofà. Vam seure ben a prop l'un de l'altre. Els seus cabells indomables van fregar-me el coll i vaig tenir una esgarrifança. Es va posar a riure com una nena petita i sense pensar-s'ho dues vegades em va clavar els dits a les costelles. Vaig fer un salt i vaig caure del sofà enduent-me els coixins amb mi mentre ella encara reia més fort.
—Ets terrible, Júlia— li vaig dir mentre intentava posar-me dret i m'apartava d'ella.
—Tu sí que ets terrible amb aquestes pessigolles. Vine a seure al meu costat, que no te'n faré més.
—No et crec.
—T'ho prometo.
Vaig seure en una punta i ella es va estirar posant el cap sobre les meves cames.
—Per què no t'enamores de mi? Jo també havia fet música.
—Haver tocat la flauta dolça a l'escola no compta.
—No hi ha dret. Un dia vaig tocar un acord amb una guitarra, serveix?
—No m'agraden les guitarres, em tenen mania. Has vist les meves mans? Són petites, no he pogut tocar mai l'acord de Fa M.
—Vull conèixer la violinista, li demanaré que em faci classes. Presenta-me-la.
—No sé com es diu.
—En fi, suposo que un dia d'aquests t'enamoraràs d'una pianista o d'una fagotista. Et quedes a dormir?
—Sí, et trobava a faltar.
—Jo també, burro.

Creative Commons License