La pintura que proposa Relats conjunts:

m'ha suggerit dues situacions que no tenen res a veure amb el títol de l'obra:


Primera

Però per què m'envies una altra carta i no ets capaç de dir-me res? Jo només vull que em diguis que m'estimes, que vols passar la resta de la teva vida amb mi. Sé que t'ho hauré de dir jo tot això però ara mateix no en tinc ganes. Què vol dir que només em parlis dels teus cavalls, que si un té mal a la pota i s'ha passat una setmana tancat a la quadra, que si l'altre s'encabrita quan us apropeu al bosc i no hi vol entrar. Saps que a mi els teus cavalls m'agraden però ara no m'importen. És que ets un babau. Ja ho diu la meva mare que el millor que puc fer és oblidar-te. Ai, el teu somriure... i mira que et costa treure'l, però quan el treus em tremolen les cames. Jo vull que parlis de mi, dels dos, que m'enviïs una carta amb un somriure dels teus. Però no, m'envies les històries dels teus animals. Que no tens res més al cap? T'odio! T'odio perquè no et fixes amb mi però alhora no pares d'omplir la meva bústia de correu. Així no hi ha manera d'oblidar-te. T'odio. T'estimo encara que siguis un ruc.



Segona

Mercè Canals Vallirana,

Us notifico que, amb data 7 de gener de 2019, el secretari de la sucursal 2415 de Banc dels Estalvis del Poble, en nom del seu director Esteve Jové i Cabestany, segons la resolució 129-2015, de 25 de març de 2015, que adjuntem en aquesta notificació, va emetre la següent resolució:

*Atès que no hem rebut l'últim pagament del televisor a terminis que va adquirir el 25 de maig de 2018 amb un valor de 125,04 euros.

1. Procedim en l'embargament del seu compte corrent.

2. Cancel·lem totes les seves targetes de crèdit.

3. Engeguem els procediments judicials per al seu desnonament.


Cordialment,

El secretari de la sucursal 2415 de Banc dels Estalvis del Poble
Manel Canals Vallirana

Sant Pere dels Arenys, 16 de gener de 2019

Continua llegint...

Només sumari

Dimecres

Navego a cegues. No puc fer cap pas en fals. Podria enfonsar-me per un forat a la quilla provocat per una roca afilada o per entrar en un remolí descontrolat. He de recular diverses vegades per un riu estret i perillós ple de ramificacions. És un laberint.

Dijous

Els progressos són espectaculars i hi ha una sensació d'eufòria gairebé descontrolada. Crec que he trobat els passos correctes.

Divendres

El pessimisme m'arriba als ossos. Tots els progressos d'ahir no donen el fruit esperat. Sembla que cal tornar a començar. Em trobo en una llacuna morta on he embarrancat buscant una sortida.

Dissabte

Sense poder avançar el desànim augmenta.

Diumenge

Intento descansar. Fa massa calor i l'aire està impregnat d'una olor insuportable.

Dilluns

Amb els ànims recuperats o potser amb la la idea fixa de voler sortir de la llacuna el més aviat possible, de bon matí aconsegueixo desembarrancar i reculo gairebé al principi del riu. Busco variants que es compliquen massa i no porten enlloc. Recular és difícil des de les variants però aconsegueixo tornar. El camí del dijous era el correcte. Només el final tenia una sèrie de passos diferents que quedaven amagats entre troncs caiguts. Ho descobreixo a mitja tarda quan trobo el riu principal que arriba a l'oceà. Eufòria, ara sí, descontrolada.

Dimarts

Deixo portar-me pel riu mentre dibuixo i explico tot el mapa per passar el laberint. M'adono que hauré de tornar-hi per acabar de detallar el mapa i evitar problemes en un futur. Tinc la sensació que no serà fàcil, però conec el recorregut per sortir-ne.

Continua llegint...

Només sumari

Que els peus ens guiïn pel camí correcte
i les mans no ens deixin mai d'escalfar.
Que les espatlles ens reconfortin
i els braços ens donin força per seguir endavant.
Que els ulls ensenyin a observar-nos
i els nostres llavis es fonguin en un de sol.

Continua llegint...

Només sumari

Escric paraules i paraules per sentir el tacte de les tecles. El clac-clac és l'únic soroll que hi ha a l'habitació. La transformació dels moviments mecànics dels dits a frases amb més o menys sentit és fascinant:

I
Em va fer feliç veure't un segon i saludar-te de passada. Quan ens tornem a trobar potser faràs que no m'has vist i jo intentaré dir-te hola de lluny, no sóc de gaires paraules. Si et pogués parlar, però, et parlaria de la por i potser entendries almenys la meva part. Jo vull entendre la teva.

II
Tinc ganes d'amagar-me, d'entrar en un estat d'hibernació lluny de totes les mirades i esperar que torni la calor i el soroll dels grills que omplen els camins per on passo amb bicicleta durant hores sense veure a ningú.

III
Aquest tercer punt ha estat eliminat. Les paraules que hi sortien no tenien el nivell que es mereixia el text. Buscaré noves vies que acabaran en una entrada solitària on la realitat es trobarà tan diluïda que qualsevol semblança serà pura coincidència

Continua llegint...

Només sumari

Entro a l'habitació. La persiana mig oberta deixa passar la llum del principi de la tarda. Oblido que havia anat a buscar el llibre i m'estiro al llit. La llum és càlida i suau i el blanc de l'habitació s'ha convertit en un groc clar. Junt amb el silenci del carrer sembla que el temps s'aturi i faig petites capcinades i tinc somnis curts que oblido a l'instant. Entre son i son penso sobre la vida per arribar a una sola conclusió: no en tinc ni idea.

Continua llegint...

Només sumari

Vaig caure en un forat tan profund que sortir-ne era una tasca gairebé impossible. Vaig haver d'aprendre a escalar, vaig haver de perdre la por a relliscar, vaig relliscar i caure centenars de vegades. De vegades, estirat al fons humit, em conformava i em deia a mi mateix que allà tampoc s'hi estava tan malament. Tenia tranquil·litat i temps per reflexionar. Van passar els anys i la meva tècnica d'escalada va millorar però no el suficient per aconseguir sortir. Quan relliscava sabia agafar-me i ja no queia al fons. Vivia en una roca prop de la sortida on el sol sovint m'escalfava el cos. D'allà escoltava els ocells cantar i l'aire era fresc i net. A les nits mirava la lluna i les estrelles i imaginava l'univers infinit. Si plovia m'arrecerava ben aprop de la paret i així em mullava menys. Si nevava m'agafava fort a la pedra amb por que es gelés i rellisqués avall. Passaven les setmanes i cada vegada feia menys intents per sortir. Molts dies oblidava que volia sortir i és que des d'allà dins no tenia gairebé preocupacions i m'hi sentia feliç. Fa pocs dies, en un descuit vaig relliscar i no vaig tenir temps a agafar-me a la roca. El fons del forat s'havia negat d'aigua. Em vaig enfonsar en una aigua negre on la llum del sol mai hi ha arribat. Amb penes i treballs vaig acostar-me cap a les parets i aquestes ara eren tan llises que era impossible agafar-se a enlloc. Havia d'aprendre a nedar.

Continua llegint...

Només sumari

Fa unes setmanes vaig comprar imants de neodimi. L'ús que n'he donat i donaré a aquests imants queda enterrat en un misteri indesxifrable però abans de l'enterrament vull explicar que vaig agafar-ne un parell i els vaig separar dos pams. Quan els vaig alliberar dels meus dits aquests van patir una força d'atracció mútua que els va atansar a una gran velocitat. Van patir un xoc brutal i es van desfer a bocins. Uns bocins que van formar una bola entre ells que no vaig ser capaç de separar. Ho vaig provar diverses vegades amb el mateix resultat. Al paquet venia una advertència avisant que la ingesta d'un d'aquests imants podia causar la mort i també en prohibia l'ús a menors de setze anys. Vaig cridar: Yeah, bitch! Magnets! Oh!

Ara aquí hi va una reflexió profunda i colpidora relacionant els imants amb la vida.

Continua llegint...

Només sumari

Podem estar segurs que l'univers és tal i com el veiem? Ens passa el temps o som una simple projecció d'un passat que ja ha ocorregut? Som conscients de tot el que fem i som lliures de prendre decisions, però, és cert?

Potser el nostre temps va enrere però no som capaços de percebre-ho. Ens pensem que avancem cap al futur però podria ser que hi estiguem reculant on totes les nostres decisions que prenem realment són la raó dels fets que hem viscut. Potser el nostre univers està portant l'entropia al mínim, a un ordre prefecte, però ho veiem de cap per avall. Ens acostem sense saber-ho a allò que anomenem Big Bang. Principi i fi, quina coincidència més perversa.

Existeix un símil per poder comprendre aquesta estranya realitat. Imagina't que sempre has caminat enrere. Vas per un bosc o pels carrers d'una ciutat i no penses, només camines i mires. Veus tot el que tens al davant i el que tens darrere va apareixent. Per a tu seria ben normal haver viscut sempre així i potser no et plantejaries una manera de viure diferent.

Veus el teu passat i el futur va apareixent per la teva esquena.

Continua llegint...

Només sumari

Qui em pot assegurar que no estic sol? Podria ser que per estalviar recursos quan no tinc cap mena d'interacció amb algú, aquest, deixa d'existir? El fet de contestar aquesta afirmació no prova que és una resposta genuïna ja que podria ser generada per una màquina que per la meva condició no tinc capacitat d'imaginar. Tampoc puc estar segur que res sigui real encara que pugui veure, olorar, tocar, tastar... Existeixo? Tot el meu passat, d'ara, de demà i de sempre podria ser també fictici. Però encara que no en pugui estar del tot segur, sé que puc pensar i per això em sento valent d'afirmar que jo sóc l'únic i el veritable. Sóc la ment, el producte i potser la màquina d'aquesta gran simulació macabra de l'univers. Què s'està provant? Què és aquesta broma pesada còsmica?

Continua llegint...

Només sumari

No sé si va ser per la clarividència del meu enterrament o pel terror desmesurat que el meu cos no va saber suportar. Vaig tancar els ulls i vaig respirar profundament l'aire impregnat de l’olor intensa de la mar.

Continua llegint...

Només sumari

Avui he desitjat que es trenquessin les lleis de la física i que el temps es fes un embolic perquè les nostres vides poguessin coincidir. Des de la part més remota del meu cos s'ha format un una por i una alegria que ha bloquejat tots els meus sentits i el món, de cop i volta, s'ha tornat transparent, excepte tu.

Ara només espero despertar-me i deixar que el record s'esvaeixi per sempre, per tu.

Continua llegint...

Només sumari

La corda elàstica es deixa estirar tant que em permet oblidar que hi estic aferrat. Quan s'escurça per recordar-me el nus que porto ella aprofita per estrenye'l una mica més. Temo el dia que m'asfixiï fins a deixar-me sense respiració.

Continua llegint...

Només sumari