dijous, 14 d’octubre de 2021

Base

Una de les bases d'aquest bloc de notes és escriure textos que utilitzin un llenguatge accessible però sense ser trivial. De vegades penso que no ho compleixo per cap de les dues bandes. Tot i això prefereixo caure en la trivialitat. Avorreixo els texts embalumats de paraules pomposes i envitricollades i plens d'oracions fastuoses que fan contribucions exigües en el conjunt de l'escrit.

 

I ara el text principal que ha provocat el preàmbul:

Com s'ha d'actuar davant de les calúmnies? Com s'ha d'actuar quan qui t'estimes les encobreix? De vegades tinc por i em sento tan sol entre la gent que m'he de recloure per tornar-me a sentir en companyia. La pell, sempre tan fina i suau, ara és aspre i plena de crostes. Em pregunto d'on surten, la por em xucla la vida i tot jo estic eixarreït. I les arranco i em queda la pell viva que em cou i em torba. 

Com vols que rigui? Com m'ho pots demanar, si em mires amb cara de llàstima, amb cara de saber-ho tot de mi. I què saps? Explica-m'ho, si us plau, perquè jo no sé quin mal tan gran he fet i així poder, si més no, demanar perdó. Però no ho faràs, preferiràs el silenci o em vindràs amb evasives, ja ho sé, i també ho sé perquè dic que no ho faràs, que és així com la majoria de vegades el món s'encalla. És aquesta petita esquerda de silenci que el temps només farà que eixamplar fins que esdevindrà un avenc profund i franquejar-lo serà una tasca tan perillosa que no valdrà la pena córrer el risc. 

M'ha tocat viure la penitència per una injúria que desconec i que el fet de tenir-la perduda a la memòria em fa, si és possible, més culpable. Accepto el càstig i, si m'ho permeteu, demano l'exili, ser desterrat de les vostres vides i quedar com una reminiscència vaga i distorsionada.

dimarts, 12 d’octubre de 2021

Forma

Presentació

Aquesta pressió patètica de la societat més propera referent a tenir o no tenir parella em té una mica cansat. No vull tenir parella, ja n'he tingut, ja ho he viscut.

Interludi

En una conversa normal sobre unes condicions mínimes de com ha de ser la parella, exposo les meves: S'ha de dir Mar. Cap més condició? Cap més condició. Amb la Mar ens faríem una caseta i en honor seu l'anomenaríem Ca la Mar. I jo, el Peix, viuria amb la Mar dins de Ca la Mar. Ser engolit per un calamar gegant i sobreviure seria una gran gesta en el món dels peixos.

Discurs

Ara que estic intentant seguir els ensenyaments d'Epictet, m'agradaria comentar que, com he dit altres vegades, prefereixo callar abans de dir res que no sigui necessari o se m'hagi demanat la paraula. I així ho faig la majoria de vegades, però, ai las, quan la confiança m'abraça, expresso la meva opinió amb contundència i la contundència és tal que erròniament les discussions acaben de males maneres encara que no ho vulgui. És culpa meva. És culpa del meu maleït cap que pensa tan de pressa que les paraules s'atropellen i el discurs entra en el caos en un intent de voler ser escoltat sigui com sigui i sense la possibilitat de donar temps a ordenar-les. I el que és pitjor, en el fons entro en discussions esperant tenir un raonament de l'altra part que permeti potser desfer les meves conviccions i acabo pensant que ningú té raó. Oh, maleït cervell que t'aferres a les primeres idees autoexpressades com si fossin veritables ferint el teu cos quan n'escoltes de noves. Els psicòlegs tenen un nom per aquesta característica. I penso de mi que no em deixo qüestionar les idees, que no permeto desaferrar-me de coneixements que el temps ha canviat, però no és veritat, no soc així. Potser el més senzill seria que de cop i volta em tornés mut.

Conclusió

I a la meva peixera soc mut, per això no vull parella, per ella, perquè no m'hagi d'escoltar.

dijous, 30 de setembre de 2021

Baralla de carrer

Avui volia parlar d'una altra cosa, però un somni i una discussió m'han capgirat els plans. Ho escriuré tot, què carai.


Baralla de carrer

Quan estava a punt d'entrar al pàrquing de casa a l'hora de dinar, un home de mitjana edat que anava amb la seva dona m'ha fet crits: —La bicicleta, la bicicleta!—. Com que no hi havia cap problema amb la bicicleta m'he permès preguntar quin problema hi havia i m'ha respost que no podia passar. Jo tenia gana i he fet cas omís de la provocació entrant cap a dins del pàrquing. I tot hauria acabat aquí si no fos que després de dinar me'ls he tornat a trobar. Ja no tenia gana i he pensat que si em deien alguna cosa, em pararia i preguntaria quin era el seu problema. —Ara passes pel carrer, ara sí, eh!— M'ha cridat l'home. M'he parat. A buscar baralla, evidentment. M'han dit que no podia passar per la vorera i he contestat que la meva única intenció, tal com havien vist, era entrar al pàrquing. Les seves raons eren d'allò més pobres, ja que no volien acceptar que s'havien espantat per anar despistats caminant pel carrer. —La llei diu que no pots anar per la vorera, el que passa és que tu no te la coneixes la llei—, els he rebatut dient que entrar en un pàrquing encara està permès, sigui amb bicicleta, moto o cotxe. Com que l'apel·lació a l'autoritat no els ha funcionat han volgut utilitzar els meus sentiments: —I si hagués passat un nen en aquell moment?— Davant d'aquesta pregunta absurda he respost que segurament l'hauria aixafat. La seva mirada d'incredulitat ha sigut d'allò més divertida. —La dona, que fins aleshores només havia assentit a les paraules de l'home, molt enfadada m'ha preguntat si m'agradava aixafar la gent. —I tant que sí, i si són nens, millor.— L'home feia que no amb el cap. —I si t'aixafessin a tu?—, m'ha preguntat. Ara entraven al terreny de la por, però no he pogut respondre perquè la dona m'ha començat a dir: —Ets un xulo i una mala persona—. Sense dubtar ni un segon li he dit que en això hi estàvem tots d'acord. I com que soc mala persona, abans de marxar els he dit que els havia fet un favor, que així podrien passar una tarda entretinguda parlant de mi. S'han posat ben vermells. He pujat dalt de la bicicleta i he anat cap a treballar rient. Quin clatellot em mereixia, i em continuo mereixent, però no me n'he pogut estar.


Somni

De vegades els somnis serveixen per recordar-te que en un passat la vas cagar fins al fons i que els remordiments t'acompanyaran tota la vida. Podria demanar perdó? Podria. Ho faré? I què somiaria aleshores? Ella m'havia immobilitzat tirant-se damunt meu. Li veia la seva cara que al món real, per molt que m'hi esforcés, feia temps que no podia recordar. I ara la tenia al meu davant, la de quan teníem quinze o setze anys, aquella cara rodona de llavis fins, amb un nas de botó i ulls de mirada astuta. Els seus cabells daurats i forts que portava tallats a l'alçada de les espatlles em fregaven el front de tan a prop que la tenia. I jo reia. I ella també reia, però semblava una mica enfadada. I la seva veu que també havia oblidat, ara semblava que mai l'havia deixat d'escoltar. Sense avisar, entre rialles, m'escup. T'ho mereixes, em diu, per tot el mal que em vas arribar a fer. I dels seus llavis veig com queden restes de baba blanca, amb bombolletes. Em podràs perdonar algun dia? I després d'aquest instant el somni esdevé absurd. Em dona el seu telèfon, que no puc apuntar, que he de recordar, i em comença a dir números i números sense parar fins que sento els llençols que em molesten. Em giro i torno a dormir, ara en silenci.


Maduixa

Agraeixo aquesta època de l'any, les maduixes queden tan lluny. A mi m'agradaven, i molt. Fa anys vam anar amb la família de viatge a França. Hi vam anar amb cotxe. Ple de trastos, maletes i joguines. Anàvem tan carregats que el remolc gairebé no es podia tancar. Vam anar fins dalt de tot de França, a tocar de Bèlgica. Recordo com vam plantar la tenda mentre un grup de francesos ens miraven tot jugant a la petanca. El càmping era immens. Semblava un laberint. Em van repetir una vegada i una altra que sobretot no oblidés el número de carrer, trenta-set, ni la parcel·la, tres mil set-cents vint-i-quatre. Cada carrer tenia almenys dues casetes amb banys i rentadors. El recordo fosc, com si sempre fos de nit. Al final del carrer hi havia un parc enorme amb gronxadors i diferents tobogans. Hi havia unes quantes pistes de bàdminton que vam aprofitar força i també una pista de ciment on sempre hi havia algun nen patinant. Em vaig enfadar quan vaig preguntar per què no havíem portat patins i els meus pares em van contestar que no havíem anat fins a la punta de França per anar amb patins. I gairebé em quedo sense jugar a bàdminton quan vaig dir que aleshores les pales tampoc les hauríem d'haver portat. Jo no tindria paciència amb mi. Al final del parc hi havia un bosc gegant amb zones on l'herba gairebé ens sobrepassava. Dins del bosc hi havia alguna cabana dalt dels arbres que sempre estaven ocupades. Amb els meus germans vam intentar investigar-lo tot. La nit abans de marxar hi vam anar amb lots. Vam sentir algun crit dirigit a nosaltres en francès que no vam entendre des de dalt de les cabanes, però no en vam fer cas. Vam caminar per trobar el final del bosc. Era un càmping, en algun moment hi havia d'haver una balla. No la vam trobar. Vam començar a sentir una olor de maduixa. Era molt agradable. Semblava com si per allà a la vora hi hagués algun gelat de maduixa, això és el que vam imaginar. L'olor de mica en mica es va tornar més intensa, fins al punt que vam deixar de sentir l'olor del bosc humit i de l'herba. Jo volia tornar enrere, però els meus germans van voler investigar una mica més i jo tampoc volia tornar sol. I a mesura que vam anar avançant l'aire era cada cop més dens i a mi em costava respirar, i l'olor de maduixa ja no era de gelat perquè no era fred. Feia calor, molta calor. I els ulls em picaven perquè l'olor s'hi escolava. Recordo que els vaig tancar tan fort com vaig poder. La meva germana que no m'havia deixat la mà en cap moment em va estrènyer amb més força fent-me mal. Vaig girar i aixecar el cap per mirar-la enfadat. Em feia el gest de silenci i va mirar endavant sense apartar el dit de la boca. El meu germà, unes passes més endavant, semblava una estàtua de quiet com estava. A tocar seu un llimac gegant de color negre ple d'estries i tot d'antenes l'examinava. Algunes li fregaven la cara. Era tan gran que fàcilment ens hauria pogut engolir a tots tres de cop. Dels seus forats laterals sortia un aire espès i calent amb una olor de maduixa tan intensa que no es podia respirar. No ens vam moure durant una bona estona. Jo només volia plorar, però sabia que no era el moment. Al final el llimac va fer una volta cap enrere alçant-se més amunt dels arbres, es va deixar caure suaument sobre l'herba i va marxar bosc enllà. La meva germana va agafar el meu germà per fer-lo recular cap on érem. Vam tornar enrere d'esquena mirant amb la por que aparegués el monstre de nou. I quan de lluny vam poder veure una cabana vam començar a córrer. La meva germana gairebé m'arrossegava i aleshores vaig començar a plorar. I vam arribar a la tenda i ens vam abraçar molt fort als pares durant tanta estona que van acabar arrancant-nos d'ells. No entenien per què fèiem tanta olor de maduixa i vam explicar que havíem passat molta por, que el bosc era infinit i que volíem tornar a casa.


Notes finals

Podria fer tres entrades diferents, però ha anat així. No penso repassar el text, és molt llarg i avui em sento mandrós.

diumenge, 19 de setembre de 2021

Pensar sobre la bici

Avui m'he passat més de sis hores sobre la bici. Anava sol. Conec altres ciclistes que em diuen que no poden anar sols, sobretot en carretera, que els fa pensar massa i no se senten còmodes. Jo soc tot el contrari, m'agrada, sobretot en carretera, però no tinc temps per pensar, em concentro en pedalar, pedalar i pedalar. Per sort el meu cervell aprofita els moments que em relaxo i em treu temes que normalment són d'allò més absurds. Ho agraeixo ja que així em surten històries i algunes les acabo escrivint i altres les oblido. Avui no ha passat, no li he donat l'oportunitat en cap moment. Sis hores de concentració absoluta, amb dues pauses, una per contemplar un monument i una parada tècnica al voral de la carretera per fer pipí. Quan ja estava acabant la ruta he tingut la sensació que el temps s'havia escolat gairebé sense adonar-me'n. Se m'escapava el riure de la felicitat que sentia quan ja quedaven pocs metres i em sentia tan satisfet que si no fos que tenia les cames molt cansades hauria seguit uns quilòmetres més. 

És a dir, aquesta entrada no diu res interessant ni explica cap principi de vital importància.

dimecres, 15 de setembre de 2021

Principi de responsabilitat única

Un vàter té una funció molt senzilla. Serveix de pont entre els residus que fa el cos humà i les canonades que van cap al clavegueram. Bàsicament té una tassa on si vols hi pots seure amb la seva tapa per evitar que els gèrmens s'escampin i una cisterna d'aigua més alçada per facilitar l'evacuació, amb els seus components per gestionar que no es quedi buida ni massa plena. Molt simple. Una sola responsabilitat on cada part, sigui tassa o cisterna o els seus components, també tenen la seva única competència alineada en la funció general del vàter. Has vist mai uns fogons en lloc de la tapa? Segur que no. No et posaràs a cagar a la cisterna esperant que el segueixi funcionant, oi que no? Ni faràs servir la tassa per posar en remull l'enciam, oi que no ho faràs? Que sí, que et serveix per seure quan et poses els mitjons i les sabates, que et va bé per deixar-hi la roba i que quan et depiles les cames també t'ajuda. És una funció que tu li dones perquè la teva tapa és de ceràmica, però podria ser d'un plàstic fràgil i la funció pel qual està pensada no variaria gens. En qualsevol cas, qui va idear el vàter ho va fer pensant en un sol principi, el de facilitar l'evacuació dels residus del cos humà. I mira si està ben pensat que la majoria d'humans en poden fer ús sense gaires complicacions. Aquest és el principi de responsabilitat única.

dilluns, 13 de setembre de 2021

El raro

Tot allò que sovint em dic que podria fer sol i no acabo fent per por és perquè des de ben petit m'han ensenyat que la solitud és un error, un fracàs, una vida esgarriada i sense sentit. I si tot és mentida? Des de sempre he volgut estar sol que és on em sento lliure i realitzat.

Mai m'he sentit còmode amb les converses que no van enlloc, m'angoixen les grans trobades, els sorolls forts i la llum intensa m'aclaparen i els espais oberts plens de gent em maregen. Durant anys he seguit el joc que la societat m'imposava i a mi això em fa ser trist, irritable, callat i sento que desprenc una boira negra que queda flotant al meu voltant.

Sí, soc el raro, soc aquell que et diuen que millor no estar-hi a la vora, que emet una pudor feta de silencis incòmodes i de mirades tristes. Soc el que ja no avisen per a les celebracions o simplement per fer un cafè, per fi, perquè trobar-se envoltat de mentiders o de persones que amaguen la veritat, que és el mateix, és esgotador. I sí, soc jo que he creat aquest personatge, perquè em deixin en pau.

Tinc ganes de marxar d'on visc per perdre'm en alguna ciutat gegant del nord, ben al nord, on la meva solitud quedi diluïda entre milers de persones anònimes. Allà podré passejar com un ésser invisible i podré anar a sopar, o al teatre o al cinema sense que cap conegut faci veure que no m'ha vist i les mirades del següent dia vagin farcides de xafarderies. I em dic que tot això ho podria fer igualment sense anar-me'n lluny, però no puc, no en sé, tinc arrelat tan a dins meu que és lleig i que és dolent que per a mi és una muntanya. I tampoc puc perquè em fa mal veure com em miren i callen.


El títol aquesta vegada l'he posat al final. En un principi, al final d'escriure el text però abans d'acabar de definir el títol, havia pensat: Tot allò que sovint em dic que podria fer sol i no acabo fent, però era massa llarg i a més duplicava l'inici del primer paràgraf. L'he descartat. He considerat posar un títol que no tingués res a veure, per despistar, La cabanya d'estrelles, però no tenia cap lògica i només creava confusió. Al final m'he decidit per El raro, perquè és una paraula que no es troba al diccionari i per tant, malgrat que tothom conegui la seva definició, és estranya. Seria rar que la posessin algun dia al diccionari, perdria la seva realitat i entraria a formar part d'un sistema que sembla que eviti. I podria seguir analitzant, donant un significat profund a la resta del text, relacionant conceptes i idees presentades el qual l'autor del text no sap o no vol saber que existeixen. O ni tan sols existeixen.

dimecres, 8 de setembre de 2021

De sopars a la fresca a menjars de l'altra punta del món

Ahir, mentre visitava una zona nova plena de feixes i unes quantes cabanes de pedra seca que fins fa poc el bosc mantenia ocultes, se'm va aparèixer un record de fa poques setmanes. Una mirada fosca, unes paraules eixutes i un posat incòmode en saber que hauria de compartir taula amb mi. En aquell moment no vaig entendre el perquè. Vaig pensar que tenia un mal dia i vaig intentar no molestar, fins i tot vaig girar el cos per tal de no incomodar-lo més del que estava. En recordar-lo vaig entendre la seva expressió de seguida; soc lent captant el món que m'envolta. Em va fer ràbia, no perquè estigués molest amb mi ni perquè ara coneixia un passat meu que el temps ha tergiversat des del meu punt de vista, sinó perquè em pensava que era d'aquells que davant de qualsevol problema s'hi encarava de cara i no callava com la majoria. En fi, expressió que queda molt bé quan vols fer veure que ets bastant superior a la resta i és molt probable que sigui al revés, que la pròxima vegada que ens veiem, com ja ha passat, em faré l'estúpid i tot seguirà igual, perquè, és clar, jo callo perquè soc d'aquells que es troba feliç nedant entre la majoria.

I si per una banda, aquella que t'hauria de donar suport, ajudar-te en els moments claus i fer-te sentir còmode en qualsevol situació, em pren les ganes de viure, per l'altra, aquella que no hi ha cap lligam més enllà de l'imperatiu que et dona el dia a dia, em fa sentir viu i alegre. 

Un dels problemes de posar el títol al principi és que de vegades el text pot anar mutant de manera que el títol hagi perdut el sentit que de bon principi tenia. En aquest cas, l'eliminació de parts del text ha provocat un abisme entre el títol i el text, perdent gairebé tota la connexió entre un i altre. Podria intentar explicar que el text bla, bla, bla. Podria canviar el títol, aleshores hauria d'esborrar aquest paràgraf i el temps perdut escrivint-lo crec que ningú me'l tornaria.

dimarts, 7 de setembre de 2021

Superacions personals

És molt probable que hagi explicat altres vegades que obrir un pollastre sempre m'havia fet angúnia. Separar la pell de la carn, treure les vísceres, sentir l'olor de la carn crua em provocava basques, però sobretot el que em causava més impressió, el qual no li he sabut trobar cap mena d'explicació, era separar la carn de l'os, sense coure, és clar. De debò, no ho podia suportar.

Una mica fart d'aquesta situació, pensant que ja era hora de superar d'una vegada aquesta mena de fòbia, a finals del mes de juny vaig comprar un pollastre sencer i eines bones per treballar amb condicions. Va ser un desastre. Ho vaig passar tan malament tallant-lo que el vaig acabar llençant després de vomitar a la pica. Ho vaig tornar a intentar. I res, llençat gairebé abans de fer el primer tall. No vaig desistir i en vaig comprar un altre, i un altre, i un altre, però els fàstics no remetien i l'únic que aconseguia era sentir-me cada dia més decebut de mi mateix. No m'acostumava a una tasca d'allò més senzilla.

Fa dues o tres setmanes, gairebé rendit i tement que el meu cos demanava que em fes vegetarià o fins i tot vegà, vaig sortir al carrer amb una bossa d'escombraries plena de pollastres mig tallats. I va ser només posar els peus fora de casa que la vaig veure. Mirava absorta el mòbil de cara la carretera i semblava que esperés que algú la recollís amb cotxe. Vaig deixar la bossa a terra i sense fer soroll vaig acostar-m'hi pel darrere. Quina cabellera més bonica es veia sota la llum dels fanals, era negra, brillant i plena de rínxols perfectes. La vaig agafar d'una revolada amb prou força perquè no es pogués alliberar, vaig alçar-la i la vaig entrar a casa en un tres i no res. Amb la mà esquerra li tapava la boca i el nas perquè no se li escapés cap crit i ella m'intentava mossegar sense èxit. Subjectant-la encara fort vaig girar-me amb molta violència i la vaig deixar anar de manera que el seu cap colpegés el radiador de paret vertical de l'entrada. Va sonar com una campana i va caure a terra com un ninot. Aprofitant que difícilment es despertaria de seguida, vaig tornar al carrer, vaig agafar la bossa plena de pollastres, la vaig llençar al contenidor i vaig tornar cap a casa. Me la vaig carregar a l'espatlla, la vaig portar fins a la cuina i la vaig estirar sobre l'illa, vigilant que els seus cabells no anessin a parar a la placa d'inducció. Era la meva oportunitat, o superava l'aversió a obrir pollastres o algú podria trobar un cos en un contenidor davant de casa posant en perill la meva manera de viure.

Ara ja m'estic animant comprar conills sencers i crec que aquesta setmana compraré mig cabrit. La carn de la carnisseria, a més a més, no té sang o si més no, no en té tanta com ella.

dimarts, 31 d’agost de 2021

Transició

Mira que passen de pressa els dies i, en canvi, hi ha moments que s'allarguen i sembla que no s'acabaran mai. Però s'acaben.

És estrany, de cop i volta la fortalesa que durant anys he anat construint, pensant que era sòlida i robusta, s'està esfondrant i ara m'adono que tota ella era fràgil i inestable. Serà qüestió de tornar a començar.

Fi dels dos preàmbuls.

Ahir va ser un dia llarg, molt llarg, per les hores viscudes, per un aprofitament inesperat de cada instant i per una traveta feta de paraules innocents. Collons, que per culpa d'aquestes paraules m'he despertat a mitjanit replantejant-me més del que estava disposat a replantejar. I m'ha costat agafar un altre cop el son, i tant que m'ha costat. Merda. Això és el que m'he dit. I quan ha sonat el despertador he desitjat poder dormir durant vint-i-quatre hores seguides, però no podia, i m'he sentit esclau d'una vida que he deixat que em governés.

A més a més, ahir vaig explicar un secret que m'havia guardat només per a mi. Tan bon punt vaig posar-li paraules i saber que aquestes eren escoltades vaig notar que em tornava lleuger com el vent. Vaig pensar, potser ja és hora de deixar enrere aquesta treva amb el temps i deixar que torni a córrer. Volia fer un crit, un crit de ràbia i alegria, de desconsol i esperança, de por i llibertat. Ai, la timidesa, maleïda timidesa.

I com que la vida té coincidències cruels, avui, en una botiga de menjar sa on compro proteïna vegetal i fruits secs entre altres productes, m'he sentit força desgraciat. No me n'hauria de sentir, ho sé, però el temps es dedica a anar amagant els records i en una trobada fortuïta m'han retornat de sobte en estampida, atropellant-me sense compassió, deixant al descobert els meus sentiments. Hauria tornat ballant cap a casa, però això hauria suposat passar de sentir-me a ser desgraciat.

Fi del contingut principal.

Tothom sap que aquests dies comença un nou any. No hi ha celebracions ni falta que fan. Les hores de llum minven i bona part de la societat es reactiva després d'uns mesos de relativa tranquil·litat. I vist així aquesta transició de l'any m'ha sacsejat una mica. Tinc ganes que acabi. També tinc ganes de perdre de vista a gent que detesto amb una força que m'espanta i mira que intento que no sigui així, però no hi ha manera ni formen part d'aquesta entrada.

Vull donar les gràcies a aquella gent que de tant en tant m'arrenca les paraules i m'empeny a avançar. És una sort saber que no llegiran aquest text, quina vergonya!, com també és una sort saber que cap de les persones que he esmentat, ni que sigui de puntetes, tampoc el llegiran.

Vull demanar perdó a qui hagi llegit aquesta entrada. Sé que no s'entén massa, però l'havia d'escriure i publicar-la perquè sense publicar-la sentia que la deixava a mitges. Algun dia la tornaré a llegir i pensaré, quin idiota estàs fet, Peix de finals d'estiu del dos mil vint-i-u.

dijous, 19 d’agost de 2021

Ajudar

Avui m'ha semblat veure un antic conegut. Quan m'he apropat uns passos, m'he adonat que no era ell. De fet no s'assemblava en res. Crec que el cervell m'ha volgut recordar l'època que vam coincidir. Aleshores va ser un dels tants que em va demanar ajuda, ajuda a viure. I jo intentava respondre, estar al costat, a no fallar-los. No sé quina visió tenien de mi per confiar-me les seves penes. Em veien com una bona persona? No tenia res de bona persona, ja era egoista i no m'interessaven els seus problemes. Era per la meva cara? No en tinc ni idea. El cas és que força gent em va venir a trobar buscant suport. Des d'adolescents que no sabien com encarrilar-se fins a adults que es trobaven en atzucacs vitals. I els rebia, just en una època estranya que em debatia si em rendia o seguia en peu, en una època que pensava que la meva absència no suposaria cap daltabaix, una època que havia arraconat en algun punt remot de la memòria. Per sort, vaig trobar motius per desfer-me aquestes cabòries. Reconec que trobar-los no va ser fàcil, vaig haver de provar i provar. I en aquest procés de prova i error vaig deixar d'ajudar als altres per ajudar-me només a mi.

Quan l'he vist, a part d'evocar-me a aquella època, he pensat, quina mandra trobar-me'l ara, no vull saber res de la seva vida i tampoc vull explicar-li la meva; no tinc res a veure amb la persona que vas conèixer.

dissabte, 14 d’agost de 2021

El Xavier i la Laura

A tercer de primària va venir un nou company a la classe. Era força gras i per culpa d'aquesta condició era poc àgil. I per acabar-ho d'adobar era bastant tímid i nosaltres, que no en teníem ni idea, ens pensàvem que era tontet. Es deia Xavier Rauric i cada dia ens rèiem d'ell. En algun moment del curs, no sabria de quan, però bastant al principi, vam començar a cridar-li: Xavier Rauric, grassa al dit petit! I ell ens perseguia pel pati, però normalment no aconseguia atrapar-nos. Alguna vegada ens havia atrapat i havíem rebut de valent. Tenia molta força, més que la resta de la classe junts. Després l'havien castigat, és clar, però ell no explicava per què ens havia pegat, suposo que volia arreglar ell mateix el problema. De mica en mica el vam anar molestant cada vegada més, fins que un dia, poc abans d'acabar el curs, empesos per les manifestacions que se succeïen cada dos per tres a la ciutat, vam fer-ne una a l'escola. Vam agafar cartolines i vam escriure "Xavier Rauric, grassa al dit petit!" a cadascuna d'elles. I vam sortir al pati cridant una vegada i una altra: Xavier Rauric, grassa al dit petit! Xavier Rauric, grassa al dit petit! El Xavier es va posar vermell com un tomàquet i va començar a plorar i a cridar i a perseguir-nos. Van sortir tots els mestres a calmar aquell descontrol i es van endur el Xavier i ja no el vam veure més. Ni els dies que restaven per acabar el curs ni els anys següents a l'escola.

Al meu últim any de l'institut vaig fer d'entrenador de l'equip de futbol femení de quart de secundària, les cadets. En aquell moment em va semblar d'allò més normal. Havia jugat a futbol des de petit i durant tots els anys de l'institut havia estat a l'equip. A última hora els va fallar l'entrenadora i em van demanar si temporalment les podia entrenar. Aquest temporalment va durar tot l'any. I hauria seguit entrenant-les si no hagués marxat a estudiar a fora. Era evident que un noi de disset-divuit anys no havia d'entrenar a unes noies quinze-setze. Jo em feia el fatxenda i elles se'm volien rifar. Però si he de dir la veritat, jo les veia massa petites per a mi, eren de secundària, i tampoc era gaire viu en aquests temes i per sort o per desgràcia mai va passar res. A l'equip hi havia una noia que es deia Laura Sala Massana, de quart C. Feia de lateral esquerra i com que ningú més podia tenir aquella posició sempre jugava. No recordo si jugava bé. De fet no la recordo massa als entrenaments ni als partits. Era callada i sempre feia cas i, com que no portava mai cap mena de problema, passava força desapercebuda. Potser la culpa la tenien la Mar i la Glòria, de quart D, que eren dues noies espaterrants, que ho sabien i en feien molta gala. Els meus ulls anaven cap a elles. La Laura feia ballet, jo no ho sabia, però ho vaig descobrir a final de curs, quan es va fer una festa i va sortir a ballar junt amb altres noies i nois. Quan va sortir em va sorprendre. La Laura lateral esquerra també balla?, em vaig preguntar. I em va robar tota l'atenció. No era ni la protagonista del ball, de fet semblava que fes d'acompanyant, però els seus moviments tan naturals, tan senzills, i la seva concentració i el seu somriure em van captivar. Vaig enamorar-me de cop i em vaig maleir no haver-me fixat en ella abans. Més tard em va venir a trobar i em va preguntar si m'havia agradat el ball. Em vaig quedar tan tallat que no vaig poder-li dir gran cosa: que sí, que molt bé i que no sabia que ballava. I ja no la vaig veure més. Vaig tenir l'esperança de veure-la durant l'estiu, però la sort no va anar a favor meu.

I el món té les seves coincidències. Han passat els anys i ja no em dedico a insultar a la gent ni recordo com es xuta una pilota. Havia oblidat del tot al Xavier i a la Laura. Fa mesos que visc al nou pis, però encara no conec a tots els veïns. Avui he coincidit per primera vegada amb els que tinc just a sobre. Ha sigut al pàrquing. Jo anava buscar el cotxe i ells esperaven l'ascensor per pujar. M'ha costat uns segons reconèixer al Xavier. He hagut d'aixecar el cap per ben amunt per veure-li la cara. Ens hem quedat uns segons mirant-nos. I amb una criatura a sobre ha tret el cap la Laura.

dijous, 5 d’agost de 2021

Recomanació literària

Avui quan t'he dit que havia començat a llegir el llibre que em vas recomanar m'has mirat amb mala cara. 

Per què et poses a llegir ara literatura juvenil? No em pots dir que llegeixes un llibre que et vaig recomanar fa vint anys. De fet, no recordo haver-te dit que el llegissis. A més a més, com pots dir-me això si fa anys que no em dius res. Vas deixar de parlar-me, ho saps? D'un dia per l'altre vas oblidar-me, com si no existís. Per què no em vas respondre a tots els missatges i trucades? Et vaig fer alguna cosa? Em vas deixar desemparada, amb el dubte d'haver-te fallat, d'haver-te ferit. Em vas fer mal, molt mal, amb la teva desaparició vaig perdre la confiança que m'acompanyava per envoltar-me d'inseguretats i pors de fallar a les persones que tenia a la vora. I em va costar oblidar-te. Em va costar assimilar que no havia fet res mal fet, assimilar que vas ser tu que vas decidir esfumar-te per pur egoisme o per un menfotisme que ni puc ni vull entendre. Quants cops em vas repetir que era la persona que més t'importava d'aquest món? Era tot mentida, però jo aleshores m'ho creia i només tenia ulls i cos i la vida sencera per a tu. No m'importa si llegeixes o no, o si encara ets viu. Ho entens, oi? Pots tornar a desaparèixer. I aquesta vegada que sigui per sempre.

Jo pensava amb tu, a cada instant, i encara ara segueixo pensant amb tu. Aquell dia, al vespre, quan estava a casa, després de sopar, em vas enviar: "Guapo! Gràcies per passar la tarda amb mi, muaks!". Vaig tenir una sensació rara. Em va semblar estrany contestar-te de seguida, com si fent-ho, semblés desesperat o massa pendent de tu i això pogués fer-te enrere de voler seguir amb mi. I vaig deixar passar els minuts. I vaig anar a dormir pensant en contestar-te l'endemà. Al matí, no sé per què, no ho vaig fer. I després, al migdia, em feia cosa, em sabia greu no haver-te contestat i tenia por que t'enfadessis i no et vaig dir res i de mica en mica em va saber cada cop més greu i em va fer més vergonya contestar-te. I van començar a passar els dies i les setmanes i feia veure que no rebia els teus missatges ni les trucades. Ni tan sols mirava què em deies, tan ple de culpa i de vergonya com em sentia. Tenia la idea que si deixava passar el temps, tot quedaria solucionat, com si no passés res. El temps només va servir per aprendre a viure amb la culpa i la vergonya.

Fa uns dies vaig trobar-me el llibre en una fira d'antiguitats. Un llibre de vint anys només en una fira d'aquestes. El vaig comprar per un euro i vaig començar a llegir-lo allà mateix. No és una gran obra, ho sé, però m'ha fet recordar tot el temps que vam estar junts i m'he armat de valor per dir-t'ho, amb una vaga esperança, o jo què sé, de recuperar-te.

Creative Commons License