Em censuro i esborro un text massa real, massa meu. Intento evitar que les mans expliquin el que totes les cèl·lules del cos desitgen. Torno a esborrar. Cervell contra cos. Una lluita desigual on sé que aviat cauré derrotat. Fa dies que em preparo per perdre la llibertat que tant em va costar aconseguir. Matèria orgànica que es creu lliure, quina gran mentida. No sóc més que reaccions químiques que em mostren un món que ni tan sols puc estar segur que sigui real. Un món que li permet al cos desenvolupar-se per un fi que desconec. Potser només maduro per adobar la terra. Potser és un error d'un sistema que no ha sabut aturar el nostre sobreeixir i el meu fi no és res. Trio la segona opció. Viure per a res i per a tot, oblidar-se de la meta. Viure per viure, el sentit real que tant m'agrada.

Al principi la llum estava atrapada en un mar energètic extrem. Alguns finals actualment es troben, a petita escala, en la mateixa situació. El límit on el mar i la llum es troben aviat deixarà de ser un misteri per passar a ser un equació matemàtica aparentment avorrida. Una equació que explicarà el principi i els finals. El desengany del romanticisme.

Ni idea perquè quan he acabat d'escriure alguna burrada em surt un altre cosa. Està a punt de passar una setmana. El projecte més gran de la meva vida encara no és una idea absurda. Això és un problema molt greu. Si no deixa de ser absurd, aviat hauré d'enfrontar-m'hi deixant de banda bona part del meu dia a dia. Maleït siguis! Ara podria semblar que escric sobre alguna realitat malgrat que la veritat sigui just el contrari però havia de posar-hi almenys una segona part. En faré una tercera dient que l'he abandonat encara que em semblés un projecte genial i que em faria famós i ric. No cal, ja ho faig ara: He abandonat el projecte més gran de la meva vida encara que penso que em podria fer famós i ric. A la merda, vull ser pobre i desconegut.

No tinc cap idea lògica del perquè estic publicant tot això.

No conec les teves mans,
no conec les teves cames.
Talla-les doncs i porta-les
quan passis per sota casa,
En faré una bona inspecció
perquè és un musical,
perquè és un musical,
un musical de debò.

Doncs jo crec que és text d'òpera. Ara estic fent un llibret i és més o menys així:

- OoOoOoOoOoOoOoh, EeEeEeEeEeEstiIiIiIiIiIiIimaAaAaAaAaAaAaAt vaAaAaAaAaAaAig aAaAaAaAaA coOoOoOmpraAaAaAaAaAaAaAaAaAr
aAaAaAaAa coOoOoOmpraAaAaAaAaAaAaAaAaAr
aAaAaAaAa coOoOoOmpraAaAaAaAaAaAaAaAaAr
aAaAaAaAa coOoOoOmpraAaAaAaAaAaAaAaAaAr
aAaAaAaAa coOoOoOmpraAaAaAaAaAaAaAaAaAaAaAaAaAaAr!
- VoOoOoOoOoOoOoOoOoOoOoOoOols queEeEeEeEeEeEeE...
- NoOoOoOoOoOoOoO t'eEeEeEeEeEeEeEnteEeEeEnc.
- VoOoOoOoOoOoOoOoOoOoOoOoOols queEeEeEeEeEeEeE...
- NoOoOoOoOoOoOoO t'eEeEeEeEeEeEeEnteEeEeEnc.
- VoOoOoOoOoOoOoOoOoOoOoOoOols queEeEeEeEeEeEeE...
- NoOoOoOoOoOoOoO t'eEeEeEeEeEeEeEnteEeEeEnc.
- CaAaAaAallaAaAaAaAaAaAaAaAa peEeEsaAaAaAt, voOoOoOoOoOoOoOoOoOoOoOoOols queEeEeEeEeEeEeE eEeEeEet poOoOoOoOoOoOoOoOortiIiI aAaAaAalguUuUnaAaAaAaAa coOoOoOoOoOoOoOoOoOoOsaAaAaAaA?

Evito qualsevol idea de treballar, em mataran quan la lluna arribi al zenit. He començat el projecte més gran de la meva vida i crec que en menys d'una setmana l'hauré abandonat. Què dic una setmana? Demà ja em semblarà una idea absurda.

Al·leluia! Crida amb joia el poble fidel. La ignorància ens fa forts davant de la veu de l'impostor. El penjarem i deixarem que la seva carn es podreixi als ulls de tothom. La veritat mai serà exposada. Mort a la raó.

Em reclino davant del banc i demano perdó per les meves paraules. Un raig de llum il·lumina les meves mans i arrenco a plorar d'alegria. Aixeco el cap i dono gràcies al buit, sense esperar cap resposta. No la necessito.

La sensació de culpa segueix. No he fet res amb tota la tarda. Avui, doncs, aniré a dormir amb calma i sense remordiments.

I

Quan es deixa que es facin preguntes pot passar que l'alumne posi en evidència al professor. La reacció habitual i més humana és atacar la pregunta amb evasives intentant deixar l'alumne en una mala imatge davant de la resta. L'alumne, en un percentatge molt alt, l'únic que vol és aprendre i la resposta pot provocar que s'abstingui de fer més preguntes i pugui perdre el fil en una baixada sobtada de l'interès per la matèria.


II

És d'una altra cultura, d'unes altres idees, em diuen. I jo quines idees tinc? Han gosat preguntar-me? La societat em mira i em diu què penso i què vull. Per què no em pregunten sense prejudicis? Tenen por de la meva resposta perquè no s'adequa al seu pensament? Ningú vol enfrontar-se a una realitat que trenca amb tot allò preestablert. Estic tan fart de seguir les normes que un dia d'aquests ho deixaré tot i aniré a viure al mig del no res, envoltat de boscos, rius i animals salvatges. Renunciaré a la parla i al raonament i l'instint de supervivència em deixarà mort en una setmana, però jo, assedegat de la llibertat més pura, hauré fet el que em dona la gana.

Cos a cos. Un paper s'escola entre els ferros.

És un pallasso, és una obertura del crani, és un crit d'espant, és una corredissa. Un nou crit al veure la destrossa. Entre tu i jo, mai a la vida hauria esperat un final millor.

Una manta feta de sol, un teixit daurat que abriga. La distància es va fent gran a mesura que l'energia fosca intenta esquinçar la matèria. I l'olor s'ha quedat per sempre. De maduixa.

La gravetat

Potser seria hora de mirar-nos el sol i veure com any rere any li donem voltes. Ens diuen que cal avançar sempre endavant. I la Terra, la nostra casa, ens ensenya just el contrari. És per això que jo, fart de seguir una línia recta, m'he plantat i he començat a donar voltes sobre el mateix. Aplico una força al meu cos que m'impedeix pensar, dormir i menjar. I em deixo caure. Però com que dono voltes mai cauré del tot ni seré devorat per aquesta força. Cauré eternament, privat de la vida que el meu cos desitja.


Llibertat

Avui escric per tu que no em coneixes massa, que potser ja saps que no val la pena que em coneguis més. Avui escric perquè m'has trencat les cadenes que feia anys que arrossegava quan he posat el peu al cep. Estic content d'haver-me alliberat però ara, atrapat, només penso amb si algú mai m'arrenca del cep, quina trampa utilitzarà?

Estudiar, estudiar, estudiar.
Per dilluns m'he d'aprendre el llibre
i me l'hauré après tot.

Estudiar, estudiar, estudiar.
Dilluns no tinc cap examen,
serà només dilluns.

Estudiar, estudiar, estudiar.
Dilluns aniré a la feina
amb noves idees i més coneixement.

Estudiar, estudiar, estudiar.
I ho faig perquè em dona la gana,
mai per imposició.

Passen els dies i aprenc a viure amb l'esperança. Potser el camí té un final i el final és a la vora. O potser no puc ni hi tinc cap dret a entrar. La metàfora del camí on durant milers d'anys encara s'hi veuran les roderes. El camí on m'agradaria arribar i la paciència, per primer cop a la vida, m'abandona. Tinc por, estic cagat de por. La por a equivocar-me, a perdre el control dels meus passos. La por a fallar. Però no és el moment de deixar-se caure. Ahir va ser màgic, avui ha sigut fantàstic i demà... Demà és un somni.

Aquella sensació estranya d'uns braços rodejant amb fermesa el cos. Un salt al buit.

Concert

La música, els focus, la sala de gom a gom saltava, ballava i cridava entusiasmada. De cop i volta tot va desaparèixer, el meu cap em va transportar en un altre món completament aïllat. Em van tornar a la realitat quan em van preguntar com podia estar tan concentrat i amb aquell somriure tan gran mirant el concert. "Canten molt bé", vaig respondre una mica desorientat. Si els hagués explicat en què estava pensant és molt possible que els hagués encomanat la felicitat però no els podia explicar el meu gran secret.


Paradoxa

Quan et toca viure sota d'un rumor creat amb malícia el dia a dia esdevé feixuc i trist. Saludar a qui el va crear amb un somriure correspost, amb paraules amables i mirades de complicitat en trobades amagades de les mirades indiscretes; tenir una relació apassionada i secreta, és la vida.

Les gotes impacten a la meva cara, com agulles se'm claven a la pell. Faig crits de dolor en una plaça a vessar. Em deixo caure i em tapo la cara en un intent fallit per protegir-me de l'atac de la pluja. Les gotes perforen les meves mans que aviat queden tenyides de sang. Es forma una rotllana. Tothom em mira amb un silenci espectral i pertorbador i ningú gosa acostar-se. Imploro ajuda a un públic immòbil i crido fins que perdo la veu. De mica en mica el meu cos es redueix a una massa de carn que s'escola pel desaigua deixant petites engrunes que es podrien confondre amb pètals de rosa. La multitud oblida de seguida un fet que no és capaç d'assimilar i les parades es tornen a omplir. El xivarri de la plaça complica, com cada any, entendre el preu del llibre es vol comprar.


Sí, un dia tard. Ahir tenia por i em vaig amagar sota del llit fins que es va fer fosc. Aleshores em vaig aixecar i vaig anar a dormir.

Jo no en tenia ni idea de la vida. Et mirava de reüll i no entenia per què em feia tanta vergonya que em miressis. A mi, de fet, m'agradava quan les nostres mirades es creuaven però havia d'apartar el cap perquè no volia que t'adonessis que t'estava observant. La teva lletra rodona i perfecte em captivava i vaig intentar imitar-la durant molt de temps.

No recordo qui érem a la classe. Només et recordo a tu i els teus amics que, aleshores, durant les classes, també eren els meus. En tot l'any no vam fer res, no feia falta estudiar. Érem la secció hostil. Des del primer dia, pels vostres cognoms, per viure on vivíeu, tothom us va considerar conflictius i va esperar que causéssiu problemes. A mi ningú m'hi considerava de conflictiu. Tenia bons cognoms, bona família, no era possible que fos un mal estudiant. Us vau comportar com us va demanar l'institut. I vaig ajuntar-me amb vosaltres, perquè érem feliços, perquè no teníem complexes, perquè ens acceptàvem i ens ajudàvem. Potser l’únic moment que vam ser bons estudiants va ser quan tu i jo vam seure uns dies junts que vam estar callats. Jo no sabia què dir-te encara que, sense adonar-me'n, ho tenia ben clar.

L'any següent ja no vau seguir a l'institut i jo no vaig pensar més en vosaltres. No vaig pensar amb tu però de tant en tant desitjava amb totes les meves forces tornar-te a veure. Aleshores cap de nosaltres tenia telèfon mòbil, faltaven pocs mesos perquè tots en tinguéssim. Et vaig perdre per sempre.

Avui t'he vist, avui t'he reconegut. Estic segur que durant anys t'he vist i no he sigut capaç de veure que fossis tu. He oblidat el teu nom encara que, d'amagat, dins meu, l'estic cridant. Sé que podria deixar que sonés, com un sospir, i aleshores tornaria aquella felicitat senzilla que vam viure durant un any. No en tinc ni idea de la vida.

Em feia tanta il·lusió veure't passar pel meu carrer, et saludava amb timidesa si em trobaves caminant i amb energia si anava dalt de la bicicleta. Quan algun dia no coincidíem notava un buit dins meu i em sentia abatut. Tu tan ben posada i arreglada i jo sempre despentinat i amb l'uniforme de habitual de la feina, texans i samarreta llisa, erets com una deessa inabastable.

Ahir al migdia quan vam coincidir tota la teva màgia va desaparèixer de cop.
- Què feies fumant?

Sota els teus vestits ara només hi puc veure cendra grisa i fràgil. T'imagino com tota la cendra es trenca, i tu de sobte deixes d'existir, i cau la roba que portes i toca a terra formant una bola de fum que s'escampa pel carrer.