El company de feina

Escrit per Peix - dilluns, 16 de juliol de 2018

Recordo la història d'un company de feina que al rebre els resultats de la revisió mèdica anual per dins pensava: "Que m'hagin trobat una malaltia irreversible!". Però tenia una salut normal, res destacable per la seva edat. En qualsevol cas no tenia cap mal. Decebut va treballar tot el dia amb el cap cot i jo, amoïnat pel seu posat trist, vaig preguntar què li passava. He de reconèixer que vaig pensar que era socialment ben acceptat preocupar-se per la seva cara trista i també que potser així rendiria més i no ens endarreriria a tot l'equip. Em va parlar del problema de la revisió mèdica i, sense escoltar-lo massa, vaig dir-li que amb el temps tindria el que volia. Crec que no van ser les paraules que esperava sentir però no anaven mancades de raó. Un any més tard moria d'un càncer fulminant. Quan ens va avisar que deixava la feina per la malaltia li vaig recordar que finalment havia aconseguit el seu somni. Em va intentar girar la cara però ja començava a ser massa dèbil i lent. I ves, què voleu que us digui, amb companys així com es pot treballar?


Deixo aquí com he començat a escriure això perquè ho trobo del tot absurd. Ho titularé "Com obrir una porta". He obert l'editor de text i he començat a escriure el següent sense tenir cap idea de què dir:
És un fet que m'ha obert la gana. Un fet deixat estar.

I punt. I punt i punt. I un ou, per suposat. No entenc res però és així com mica en mica tot va sortint de la punta dels meus dits. Qui ho tria? Jo? La meva consciència, o més ben dit, el meu subconscient? Les paraules apareixen una rere l'altra sense cap mena de sentit, sense por a estroncar-se. On és la vida? Què? On és el final? Ara recordo la història d'un company...

Continua llegint...

 

Abric

Escrit per Peix - divendres, 6 de juliol de 2018

Volia trobar la fam però vaig descobrir melodies que me la van prendre quan gairebé la tenia a tocar. Elles m'omplien i em satisfeien embolcallant tot el món. Melodies antigues, càlides i fortes. Melodies que alliberen l'ànima i se l'emporten als confins de la terra. Fins i tot els dies més freds em donaven abric.

Melodies mecàniques que recorden els autòmats del segle XVIII.

Continua llegint...

 

Metamorfosi

Escrit per Peix - dimarts, 3 de juliol de 2018

La boira es dispersa i desapareix sense deixar rastre.

Em pregunto què se n'ha fet d'aquelles de converses llargues i divertides, de les passejades als molins on mai vaig gosar fer res. Potser em vaig equivocar, potser havia de ser així; era feliç amb la teva amistat. Em vaig esvair. Recordo escenes estranyes i disperses, crits i discussions que m'allunyaven cada cop més de tu. No te'n vas adonar perquè no vaig ser capaç d'explicar-t'ho aleshores. Ni tampoc ho sóc ara. Els meus silencis cada cop més espaiats o les negligències empeses per circumstàncies que no sabia afrontar segur que van ajudar a oblidar-me.

La resposta doncs és clara: ja no en queda res. Si ens creuéssim pel carrer em faria por saludar-te, sé que em trencaria i no seria prou fort per no plorar. T'hauria de demanar perdó per tantes raons que volent sortir totes de cop es farien un nus a la gola.

Potser em vas dir massa pel nom d'aquell animal lleig i llefiscós que ara m'hi he transformat. És tan repugnant que ningú gosa mirar-lo, ni tan sols trepitjar-lo.

Continua llegint...

 

Llibertat

Escrit per Peix - dijous, 28 de juny de 2018

Si pogués trobar el tronc que fa tants anys vaig perdre saltaria per les muntanyes gelades, volaria entre les valls i et faria ballar. Les parets altes de formigó serien flors a la vora del camí i la nit correspondria a les estrelles.

Vaig trencar la línia del somni i ara visc perdut sense conèixer la realitat. Quines imatges són certes? Unes i altres es barregen i em maregen.

Vull dir t'estimo i ser lliure quan t'ho digui.

Continua llegint...

 

Bicicleta, natura i jo

Escrit per Peix - dilluns, 25 de juny de 2018

Anar a dormir quan s'ha post el sol tot escoltant els petards de la plaça. Anar a dormir amb unes ganes boges que torni a sortir. Llevar-se amb els seus primers raigs i els crits d'agonia d'un cos que desitja quedar-se al llit fins al migdia. Sortir al carrer i envoltar-se del silenci d'una ciutat que descansa la revetlla. Pujar sobre la bicicleta i viure cinc hores al seu damunt envoltat de natura.

Felicitat: f. [LC] [FS] Estat de l’ànim plenament satisfet. Bicicleta, natura.

I jo.

Només tenia una preocupació que em venia de tant en tant, només quan el camí era prou senzill per permetre que el meu cap viatgés cap a altres bandes: Una decisió a prendre.

Fent ús del mateix mètode de les sortides amb bicicleta cap a cap lloc en concret on el camí es construeix a cada pedalada formant un recorregut únic, vaig deixar que la decisió es construís de la mateixa manera. I sense fer cap mena d'esforç la decisió va prendre forma a mesura que els kilòmetres anaven passant.

Podries pensar que era una decisió cabdal a la meva vida. Doncs resulta que no massa. Era decidir a on anava de viatge. Les meves preocupacions, com pots veure, són del tot intranscendents.

Continua llegint...

 

Riu

Escrit per Peix - dimarts, 19 de juny de 2018

El riu baixa desbocat des de les fonts de les muntanyes. Per allà on passa arrossega arbres, roques, ponts i bestiar. L'embassament calma durant una estona un cabal desmesurat. Després de saltar la presa, el riu afronta una etapa més plàcida malgrat les inundacions de camps i pobles que deixa al seu pas. Al final s'ajunta amb un altre riu que, indiferent al seu curs, alegra amb aigua fresca un afluent marcat per una gran destrucció.


I ara una cosa completament diferent?

On t'havies posat? Quant t'he vist he patit un micro-atac-de-cor. Un dia d'aquests t'hauria de preguntar si vols venir a prendre una copa amb mi. Però és que sóc tan estrany... No sabria què demanar. No voldria prendre ni alcohol ni cap refresc que porta massa sucre. Un te? O unes herbes... potser unes herbes sí. I si no t'agraden? I si vols fer un gelat? I si volguessis anar d'excursió per aquí a la vora? Per a mi seria la millor opció ja que no hauria de prendre res. I si em dius que no? Ho veus? Penso tant que estic condemnat.

Continua llegint...

 

Més u, zero zero tres tres

Category: Escrit per Peix - dissabte, 9 de juny de 2018

Suposo que serà llarg. No espero que ningú s'ho llegeixi, ho faig per a mi. Per a mi i amb la vaga esperança que amb el temps agafi sentit.

Seguint amb el preàmbul, aquest any vaig tard, dotze dies tard. El dia setze del mes passat vaig sortir corrents de la feina, vaig posar-me la indumentària de ciclista i vaig anar a fer una volta curta cap a un petit turó, muntanya, prop d'on visc. Estrenava canvis a la bicicleta i estava entusiasmat, vaig passar per pistes i corriols abans de fer front a una pujada curta però intensa que em feia cert respecte. Em sentia força cansat de tot el dia a la feina, no tenia el cap fresc que tinc quan surto els matins i notava que bicicleta i jo no anàvem junts. Però la pujada va ser fàcil, més suau del que esperava. Vaig oblidar de seguida totes les pors i vaig córrer pels camins de la carena que duen fins a una església i un castell que només té quatre parets. Des de dalt de la muntanya hi ha una molt bona vista de tota la ciutat i els pobles del seu voltant i deixant perdre la vista fins a l'horitzó vaig seure i vaig relaxar-me uns minuts abans de tornar a pujar a la bicicleta.

Anava llançat, havia agafat un camí que baixa fent ziga-zaga cap a l'altra banda de la carena i tenia previst anar a pujar algunes rampes dures per corroborar que la modificació de la bicicleta havia sigut un gran encert. Era d'hora i potser després encara tindria temps per buscar algun corriol abans de tornar a casa. Estava al final de la baixada i vaig veure el trencall cap a les rampes. Sempre me'l salto i he de parar i recular cada vegada però aquest cop l'agafaria directament. Anava força ràpid però encara tenia metres per frenar i girar cap a l'esquerra. Pensava en el trencall quan de cop i volta, sense saber com, vaig veure el manillar girat noranta graus. La caiguda era imminent i forta. Vaig volar enganxat a la bicicleta i vaig parar el cop amb l'omòplat. El dolor va ser molt intens i no sé quanta estona vaig estar-me tirat a terra. Vaig veure sortir un noi amb bicicleta del trencall. Crec que em va trobar cridant. Jo em volia aixecar però no era capaç de mantenir-me dret. Me'l vaig trobar al davant i em deia que estigués tranquil, que no provés d'aixecar-me. Recordo que li vaig preguntar com es deia però no recordo el seu nom. Va treure unes galetes que em van revifar i vaig demanar-li que m'ajudés a pujar a la bicicleta. Ja no volia fer ni rampes ni corriols. Pensava en tornar i oblidar la caiguda. Suposo que es devia preocupar i em va guiar un bon tros direcció a la ciutat. Segurament no hauria pogut arribar enlloc sense ell. Estava marejat i el seguia d'esma. Al final, no sabria dir quan, li vaig dir adéu, ell va seguir per un camí i jo, amb punxades constants a l'espatlla, vaig aconseguir arribar a un poble on, esgotat, vaig trucar per demanar que em vinguessin a recollir.

L'espera llarga d'urgències no va existir però tot i això vaig estar unes tres o quatre hores allà dins. Un accident de moto tenia la unitat de traumatologia ocupada al quiròfan i em van deixar en una sala mig despullat força estona. Vaig poder sentir amb molta calma l'efecte que fa un simple antiinflamatori que de mica en mica va anar alleugerint el mal. El diagnòstic final va ser un omòplat, l'esquerra, trencat, i el remei una immobilització de tres setmanes que m'ha portat a tenir uns dies fàcils i tranquils amb totes les comoditats que em podia imaginar. He viscut com un rei preocupat només per curar-me, i d'això el cos tot sol ja ho ha fet. M'he dedicat a llegir.


Més u

Acabo d'esborrar tot el que havia escrit. Parlava de la feina, de l'esport, de viatges... Ja estic pensant en del proper. Podria parlar de com visc, de com dono l'esquena a molta vida social i de com així mai tornaré a tenir parella o jo què sé. La veritat és que he perdut molta pràctica en les habilitats socials. Avorreixo les converses que no van enlloc, les converses sense substància que adormen la ment. De política no puc dir res, la resta en sap molt més que jo. Sí, ha sigut un any dels bèsties en aquest tema i la meva posició és la natural per la meva condició. Parlaria de literatura però el meu entorn o bé no llegeix o bé s'ho amaga. Parlaria de música però no tinc una opinió coherent. Parlaria de física i astronomia des de la meva ignorància però no sé amb qui. Parlaria de trencaclosques i de bicicletes, bé, de bicicletes i esport ja ho faig com també parlo a la feina del meu "hobbie" principal, més que res que coincideixen, sense caure però en l'addicció al treball. O també podria callar. I és en aquest punt on em sento tan còmode. M'agrada el silenci. El necessito per viure. Sóc feliç així i m'ha costat anys en veure-ho. De vegades, quan parlo massa, em sento estrany. Tot plegat es podria tractar de manera eficaç.

Fins aquí, no tinc més temps. Vaig a un concert. No, això és vida social!

Continua llegint...

 

Alerta

Escrit per Peix - dijous, 3 de maig de 2018

Encegat per una reacció en cadena que es descontrola i ho podria deixar tot desolat, busco les conseqüències per tallar de soca arrel una detonació imminent. Tremolo, el moment és crític.
Conseqüències.
Conseqüències.

El grau d'alerta baixa, la reacció en cadena ha estat aturada, la radiació encara es troba per sobre del nivell de seguretat però s'espera que en les pròximes hores comenci a estabilitzar-se.
Conseqüències.
Conseqüències.

Si pogués enfonsar el cap als teus cabells hi faria una capbussada i hi nedaria fins a trenc d'alba.

Continua llegint...

 

Àncora

Escrit per Peix - diumenge, 29 d’abril de 2018

Vaig sentir la força de les seves mans una matinada de principis d'hivern. En aquell moment una àncora de cinc tones sortia del meu cos rebentant la meva panxa. I els budells, fent de cadena, m'hi van fer presoner.

He estat hores, dies, pensant en aquesta entrada. Havia de començar més o menys així: Aquesta va per tu encara que sé que no em llegeixes. Volia que fossis l'última però suposo que sempre quedarà algú... I al seure davant la pantalla, sense demanar permís, han sortit unes altres paraules que em costen bastant d'entendre. Suposo doncs que hauré de posposar tot el que volia dir.

A més a més, poso punt i a part perquè al món real he fet punt i a part però al tornar a la pantalla han canviat els plans, abans que res hauria de fer un esforç per trobar la llista de persones a dedicar un record instantani, de menys d'un minut, que han provocat canvis a la vida. Del no res a l'eternitat. La meva eternitat. El no res per a mi no és temps. Tu, jo. Som eterns en diferents fases, amplituds o freqüències. I no prenc drogues, potser ha arribat l'hora.

Una llista, quants anys deu tenir? I va i algú s'entesta en limitar-la, en fer veure que és cosa d'adolescents. I jo, clic, m'apago quan sento pressió a la bombolla. Sí, tot seguit sense gairebé respirar he saltat de context. Algú em podria explicar per què amb una pressió tan baixa em puc apagar? Ara ve l'estiu i no em podré amagar més sota els llençols. Per la calor. Ara ve quan he de fer veure que no m'apago, esgotant la meva ment. O bé em puc apagar sense remordiments. Fent la meva, seguint amb la meva transformació a papallona o a ratpenat. Crec que no faig mal fet. Maleït clixé. Sento odi però la seva definició mana i no tinc dret a no utilitzar-la.

Buscar errors de la llengua. Les llengües tenen errors i molt sovint són provocats per la manca de coneixement de qui l'utilitza. Però de qui és la culpa? És massa complexa per a la nostra societat? Potser caldria fer una versió cada sis mesos arreglant, apedaçant i millorant. La versió de primavera i la versió de tardor, per exemple. La gent, emocionada, comentant l'última versió i fent debat dels seus canvis i novetats, repudiant i fent mofa dels qui parlen amb la versió antiga: Beh, encara parles amb el català tardor.17. O anar a fer uns tràmits a l'administració un 21 de març i que no t'entenguin, o no vulguin, perquè ja parlen la nova versió i a tu t'ha fet mandra mirar-la quan estaves prenent el cafè. Ets incompatible, et dirien.

Aquest any m'han regalat un llibre: A Beginner's Guide, Sixth Edition. No està pas malament. No tenia previst ser receptor de cap regal i em va fer il·lusió. Val a dir que fa cosa de pocs mesos em vaig comprar i llegir el llibre The Complete Reference, Tenth Edition. Un llibre apassionant. No repudiaré el regal. Em sé la trama però me'l llegiré igualment.

Osti que llarg.

Continua llegint...

 

Trobada

Escrit per Peix - dijous, 26 d’abril de 2018

Una nit de voltes entre l'aspror dels llençols deliro i confonc l'abisme i la foscor. Pujo tot sol a la muntanya i coincidim. Tu sempre tan lluny, jo sempre amagat. Tants anys sense veure'ns, que estranya que és la conversa, però els silencis, llargs, ens reconforten. Em dius que no busqui lloc per dormir que em puc quedar a l'apartament que tens llogat. El teu cos nu m'embriaga i alhora sento la por de l'endemà que ens durà per camins distants. Quan ens tornem a trobar serem vells. Vull recordar-te cada dia.

Continua llegint...

 

Crisàlide

Escrit per Peix - dissabte, 14 d’abril de 2018

Sento la crida. Quan de temps ha passat des de l'última vegada? Llavors, m'ho sembla a mi, tot era més senzill. La sento de lluny entremig del xivarri de tantes veus parlant-me alhora. Una m'aferra a terra deixant-me sense alè. Una altra no em vol i temo el dia que les dues es posin d'acord. N'hi ha que fan xicles aguts, només per molestar. Rebo la crida amb escepticisme. Aquesta vegada no vull que quan em facin a bocins la crida em traeixi altra vegada. (Deu ser aquesta primavera de merda)

Surt el sol. I jo, al carrer, m'amago perquè no vull que em vegi. I a qui li dic que no el suporto? Aquest que m'enlluerna i s'escola per les parets que cremen i em fereixen. De vegades, a les nits, em desperta i jo, suat, ofego un crit entre els llençols i estiro el braç al no res. El sol aquest any ha sortit massa. (Maleït temps)

En aquest combat sóc el meu adversari. El premi és tot allò que ens farà millors i grans guanyadors de la vida. Caic al parany de l'auto-jo i em molesta. Però no defalleixo en la lluita que em té aïllat. Avui, per avisar que estic viu, surto un moment de la crisàlide. No tinc gens clar què sortirà de mi, ara mateix sóc una larva blanca amb unes protuberàncies al llom que sembla que em vulguin esquinçar la pell. Els meus ulls s'entelen i aquest maleït (temps... collons, vull que deixi de ploure d'una puta vegada, que sí, que és molt bo per la terra, però jo no duraré tant com ella i necessito el bon temps com l'aire per respirar) compartiment massa petit em té mig ofegat. Però vull arribar al final. Vull ser una papallona, o un rat-penat, o el mateix amb un coneixement que dobli el que tenia no fa ni un mes. Si ho digués tot explicaria també que em sento molt afortunat però aquestes coses jo no les explico. (Anticicló, on ets?)

Continua llegint...

 

Serra

Escrit per Peix - diumenge, 18 de març de 2018

Una mà reposa al meu pit. La tallo amb molt de compte de no fer-me mal.

Giro el cap a banda i banda. El silenci i la calma regnen des de fa mesos i m'agrada. Potser algun dia la por tornarà a decorar-me. Ara, però, m'embolcalla la solidesa de la llibertat, de la felicitat treballada amb calma i constància. A mig camí em trobo amb paranys que volen arrencar les meves cames. Sóc jo mateix que les poso i avanço fent cercles. Sóc mesquí i el que és pitjor, de vegades ho gaudeixo. La recerca de la llibertat entesa per un ignorant superb agafa rutes estranyes i solitàries. Però no és això el que vull? On és la meva salvació? Existeix? Fa poc els meus dits van sentir l'espurna del contacte d'uns estranys. Vaig tallar-los amb molt de compte de no fer-me mal abans que m'arribessin a conèixer.

Continua llegint...