Seguint amb la pena

Quan obro la primera pàgina de la gran novel·la que ocuparà bona part d'aquest estiu, topo amb tres adverbis acabats amb ment. Fastiguejat, em plantejo abandonar-la, però passo a la segona pàgina on surt l'últim adverbi que soc capaç de recordar. Sense adonar-me'n m'endinso en la història, les paraules deixen de ser paraules i les frases es difuminen mentre un vaixell atraca al port d'una antiga ciutat. I llegeixo i no llegeixo, i em trobo entre mariners i un armador que no fan cas de la meva presència.

En un canvi de capítol, la meva atenció s'ha distret. He deixat el llibre sobre la taula i agafat l'ordinador per escriure aquest text. No espereu que sigui més llarg.

 

Nota: En algun moment he escrit: Em passa pel cap abandonar-la, però passo cap a la segona pàgina. M'ha fet una mica de llàstima. He demanat perdó i he desfet els canvis.

La idea

He començat un text amb un adverbi acabat en ment. El text havia de parlar d'una idea que fa dies que no em puc treure del cap, d'una idea fantàstica, però inabastable. Havia d'explicar-la i deixar-la congelada, amb l'esperança que en traspassar-la de la ment a un xip de memòria em faria oblidar-la per sempre. M'he equivocat, ho reconec. He comès un error imperdonable i ara, com a càstig i per respecte, no en puc parlar. Com he pogut fallar d'aquesta manera? Com podré oblidar una idea meravellosa i que m'arrenca un somriure cada vegada que penso en ella? Ara hauré de viure la resta dels meus dies amb aquesta pena. Em sento devastat.

El ciclista solitari

Aquesta setmana ha sigut especial perquè he fet un gran pas reconeixent el problema: necessito una parella. Per què? Doncs ben senzill. Si en tingués, no m'hauria deixat escriure una shell en C. Qui amb dos dits de front es posa a escriure una shell a les hores lliures? I, a més a més, en C! I tot va venir quan, dimarts passat, una companya de feina que està en pràctiques, ens va ensenyar l'anunciat d'un exercici de la universitat on li demanaven fer una shell. Vaig trobar que era un exercici brillant i que l'havia de fer. I m'ho he passat genial. Abans odiava aquest llenguatge. Ara, anys després, amb la seva potència i versatilitat, gairebé me n'he enamorat.

 

I per semblar un peix normal, avui he fet una volta amb bici:

El ciclista solitari 

Arribo al poble. No hi veig a ningú. Els falciots volen i piulen entre els carrers. Avanço sense pressa dalt de la bicicleta. Quan arribo a l'entrada d'una plaça llegeixo un cartell que diu: “Perill, nens jugant”. 

M'aturo i baixo de la bicicleta. Els falciots s'allunyen. Trec el revòlver mentre m'endinso cap a la plaça. És buida. L'envolta un silenci sepulcral. Una ventada aixeca la pols del sorral. Passen uns segons mentre miro a banda i banda buscant els nens jugant. Noto les seves mirades. Premo les mandíbules. Giro el cos i alço el revòlver quan veig un nen sortir de la porxada amb una pilota. Crida i darrere seu apareixen cinc criatures més, algunes amb ninots de peluix i altres fent salts i ballant. Els disparo un a un sense errar cap tret, amoïnat en veure tants nens, pensant que n'hi podria haver més. Recarrego de seguida el revòlver. El silenci torna a regnar a la plaça. Els nens jauen morts sobre un bassal vermellós. M'espero a l'aguait. Passats uns minuts, els falciots tornen a volar i a piular aliens a la massacre. No sembla que hi hagi més nens jugant. Guardo el revòlver i surto de la plaça. El sol es pon i m'allunyo del poble, pedalant cap a l'oest.

Dues portes

Quan vaig obrir la primera porta del conservatori, darrere meu, es va colar una noia que em va donar les gràcies per aquest gest tan gentil. Em vaig sentir com un senyor del segle passat, amb unes maneres antiquades i d'una època plena de desequilibris en qüestions de gènere.

L'entrada té dues portes. Sempre ha tingut dues portes i ara que hi penso sembla ben absurd. Deu ser per un tema d'eficiència energètica. Quan era petit, una de les portes, crec que la de l'exterior, era tan pesada que m'era impossible d'obrir. A mesura que vaig anar creixent, la meva força em va permetre obrir-la, però ho feia amb tanta empenta que, el dia que la van canviar, en empènyer-la amb la mateixa energia, es va obrir de cop i va rebotar contra la paret amb un gran espetec. Me la vaig mirar un moment assegurant-me que no s'havia trencat res i en entrar tenia la conserge rient pel meu espectacle. Suposo que no era el primer que li passava.

A la segona porta, conscient de la meva actuació, vaig imaginar que la tancava abans que la noia passés i que, des del vidre, em mirava i valorava poder-la obrir per si sola. Però la vaig aguantar i ella va passar pel meu davant regalant-me un somriure que em va fondre.

Vaig córrer cap a la sala d'assaig, esperant veure tothom assegut, acceptant la vergonya de passar davant de tothom, amb el director amb els braços alçats esperant resignat que segués a la meva cadira. Per sort, ni les cadires estaven posades i, a contracor, vaig ajudar a col·locar-les. Suposo que és el càstig que toca quan un arriba massa d'hora. No era massa d'hora, feia deu minuts tard, com sempre, per evitar aquest treball desinteressat, que fàcil seria que cadascú es posés la seva cadira. El director, ni hi era. I així que vaig acabar de posar les cadires a les sopranos, va entrar la noia a la sala i va seure en una d'elles mirant-me divertida. I em va donar les gràcies una altra vegada, agraïda. Vaig pensar que li hauria pogut de demanar que s'aixequés, prendre-li la cadira i tornar-la a la pila. No ho vaig fer, em vaig quedar embadalit. Posant-me vermell, vaig assentir i vaig continuar amb les de les contralts.

Durant l'assaig ella m'anava mirant de tant en tant i jo vaig intentar fer com si res. Què esperava ella de mi? Jo no havia volgut ser amable, havia anat així, per casualitat. I en acabar l'assaig, quan anava a recollir les cadires, ella va venir cap a mi i em diu: —no et preocupis, ja ho faig jo—. I amb un nus a la gola, vaig fugir corrents del conservatori, obrint les portes amb una empenta innecessària.

No fa falta dir que vaig enamorar-me d'ella com si fos el primer amor de la meva vida, immens i inabastable. I ja fa dies d'això. No l'he tornat a veure, però ara visc inquiet.

La Carla

Molt abans que surti el sol, surt de casa. L'aire és fresc i calmat com els carrers, que es fan estranys amb tanta tranquil·litat. A mitjanit, el vent ha bufat des del sud duent les olors del riu: àcides, corrosives. D'excrecions humanes. Inconfusibles.

Camina cap a l’oest, allunyant-se de la ciutat, direcció als camps de blat i ordi. De mica en mica, l'olor de les plantes i de la terra humida se sobreposa a la del riu. Es frega els braços nus, enyorant la jaqueta que ha deixat sobre la taula, convençuda que una matinada de finals de maig la faria innecessària. Pensa que podria tornar enrere, cap a l'escalfor del seu piset, però ella, que no havia sortit mai caminant de la ciutat, es meravella de la quantitat de camps, adonant-se que el món rural també era al costat de casa i no lluny, a la muntanya. Decideix endinsar-se cap als sembrats desconeguts.

Quan comença a sentir-se cansada, sap que ha arribat el moment de tornar. No vol. Desitjaria quedar-se entre les olors fresques i suaus, enmig de la quietud, mirant les formes ondulades dels camps de cereals i com es desperta el dia. Però la feina l'espera i abans s'hauria de dutxar, ja que no aniria a treballar amb aquestes olors.

Entre el laberint de camps, no sap quin camí la duu a casa. Embriagada d'aquest món tan nou, no s'ha fixat per on anava. Mira el cel esperant trobar alguna pista que li indiqui on és la ciutat, camina reculant l'últim tram que encara recorda i gira pels trencalls buscant en va algun rastre de les seves petjades. Té la sensació que els camins cada vegada són més estrets. Les cugules, amb les seves espigues esveltes, freguen els seus braços. No fa vent, però elles dansen al seu voltant amb una gràcia gairebé hipnòtica. Si no hagués de treballar, si no hagués de tornar a la ciutat i si no se sentís perduda, també es posaria a ballar, però ho rebutja. Només vol tornar a posar els peus en un lloc conegut. Una fressa suau fa que giri el cap enrere una vegada i una altra, amoïnada, amb la sensació de ser observada. Són les plantes que canten i xiulen. Les espiques, a mesura que s'acosten, es van obrint. Li freguen el coll i li fan pessigolles convidant-la a quedar-se a jugar amb elles. Les aparta i, sense adonar-se'n, les arrenca i les trepitja, mentre l'angoixa s'apodera d'ella.

Inquieta, el seu cor s'accelera com també ho fa el seu pas. Té por. Mira enrere i a tot el seu voltant i es troba envoltada d'espigues que amb els seus xiulets la deixen eixordada. Ja no ballen ni juguen. S'abalancen sobre ella, ben obertes, com boques afamades. Lluita, crida, se sacseja per alliberar-se. Les espigues s'aferren un instant la seva pell i després se'n desenganxen de sobte, arrencant-li fragments diminuts. Però n'hi ha tantes damunt seu que entén, esgarrifada, que intenten devorar-la.

La ciutat es desperta. El brogit del trànsit s'alça amb el vent de ponent, que s'endú l'aire enrarit. Arriben aromes de camps de blat i ordi, però ningú les nota entre l'olor del cafè, el pa acabat de fer i els perfums. En una oficina d'assegurances, les companyes de la Carla es pregunten per què no ha vingut. Li escriuen, li truquen. Ningú contesta.

Més u

Ara, abans de publicar-ho, veig que ha quedat més dramàtic del que volia. Potser hauria estat millor escriure una història absurda i deixar-me d'estupideses.

Si he de ser franc, aquest any se m'ha fet llarg i feixuc. Va començar amb uns problemes que no podia controlar i que em van afectar anímicament. Un dia em vaig despertar amb un mal terrible a les dents que acabaria allargant-se una mica més de mig any. En pocs mesos, les dents es van desencaixar encara més i tota la musculatura, des de la boca fins a mitja esquena, va quedar rígida com una pedra. Aleshores s'hi van sumar els petits atacs d'angoixa que feia anys, molts anys, que no patia. Jo em pensava que la causa eren els problemes incontrolables i quan es van solucionar, no gràcies a mi, tenia l'esperança que desapareixerien. Però no va ser així. Hi havia alguna cosa més.

Durant aquests mesos, un dia de tardor, vaig rebre una notícia que em va deixar glaçat. Jo havia tallat tota mena de relació i, si ens vèiem, gairebé ni ens saludàvem. Malgrat tot, des d'aquell dia, he intentat recordar-te, en una conversa entre tu i jo, potser d'una manera egoista, potser per evitar que el teu record desaparegui, ja que hi ha almenys dues morts, la física i la del record. I aquesta segona, no permetré que passi. Que estrany que pensi i escrigui això tenint en compte el mal que ens vam arribar a fer, que et vaig arribar a fer... He de reconèixer que de vegades, sovint dalt de la bicicleta, sento que formes part del vent i m'acompanyes. L'altre dia vaig escriure aquest text:

He tornat a veure la pel·lícula que em vas recomanar fa la tira d'anys. Em vas dir que l'havia de mirar de tant en tant, quan ja l'hagués oblidada. Quin fart de plorar m'he fet. I no pas per la pel·lícula, encara que reconec que hi ha ajudat.

Aquests dies no han estat fàcils. Els he deixat passar de mala manera. Bé, he llegit una animalada i he anat amb bici força estona. Però la resta del temps no ha sigut com hauria volgut. Deixava que les hores s'escolessin i em drenessin la poca energia que em quedava. Ahir, per exemple, em vaig sentir gairebé apagat i durant tot el dia no vaig fer res.

Avui, però, m'he sentit millor. He pogut fer una ruta amb bicicleta que feia molt de temps que volia repetir. Per diferents circumstàncies sempre em quedava a mig camí i havia de tornar enrere abans d'hora. M'ha fet feliç, a la fi, poder-la completar i també pel bon temps, per la calor que tant enyorava. Després de dinar i d'una bona dutxa, he llegit fins més o menys l'hora de sopar, que m'he fet burritos. Si no anés tantes hores amb bicicleta, dubto que el meu cos n'acceptés tants. 

I he vist la pel·lícula. L'havia oblidat del tot. M'han tornat els records de quan me la vas recomanar i de quan em vas renyar, decebuda, per tornar-la a veure pocs mesos més tard. Jo, boques com sempre, sabent que havia trencat un pacte, no em vaig poder estar de dir-t'ho. Tampoc recordava què era plorar, me n'havia oblidat una altra vegada. Ho necessitava, però el meu cos no n'era capaç. M'ha fet sentir que encara tinc alguna cosa dins meu, una corda on aferrar-me.

Tot i això, hi havia alguna cosa més. La meva angoixa seguia i després de moltes voltes un dia vaig descobrir que el problema era la feina. Vaig intentar aguantar, vaig intentar baixar el ritme de treball, oblidar-me'n fora de les hores, però, tot i que entre setmana semblava que anava tot bé, arribava el cap de setmana i em tornava la sensació del no-res. Durant aquest temps vaig imaginar una història que algun dia m'agradaria escriure. Una història que imaginava per a mi, que m'evadia i em feia sentir una mica millor. I intentant desconnectar, a banda de la bicicleta, em vaig llegir tota la saga de l'Arxiu de les tempestes. També tots els llibres de Brandon Sanderson ambientats en l'univers del Cosmere, excepte la saga de Nascuts de la boira, que ja els havia llegit fa un parell d'anys. Jo no hi entenc de qualitats, però aquests llibres m'han permès viure en un món mentre el meu real se m'estava fent difícil de suportar. A l'abril vaig deixar la feina.

Podria parlar de les parts bones. Que hagi sigut un any llarg i feixuc ha permès que algunes d'aquestes també s'allarguessin. N'hi ha hagut moltes i algunes són genials. Però, què passa quan tot ha perdut el color? Doncs que no és fàcil valorar-les. Jo vull que aquest any que ve sigui un any ple de colors. I aquests últims dies ja comencen a tornar.

P.S.: L'aplicació API Calls segueix el seu ritme. La fan servir quatre gats i un peix, però estic content. 

Un dia cansat

Avui, mentre em feia el sopar, escoltava un concert que feien en directe per streaming i anava llegint el famós llibre de Byung-Chul Han, La societat del cansament,  on fa una crítica a l'excés d'estímuls i d'informació. Mentrestant, anava pensant en la llista de la compra.

Jo em sentia tan realitzat fent tantes tasques alhora que quan he llegit “L'atenció multitasca no significa un progrés per la civilització”, m'ha fet feliç saber que, en mi, el desenvolupament de la humanitat ha entrat un cul-de-sac. La gràcia, doncs, per evitar qualsevol èxit, és defugir l'atenció profunda, així com qualsevol mena d'avorriment, on el cervell, fart del descans, podria decidir imaginar i tenir idees. Quin perill.

Ara, mentre estic escrivint, miro el mòbil cada dos per tres, tinc de fons una sèrie i ja està, que tampoc voldria tenir un excés d'estímuls.

I acabo aquí el text amb l'esperança que el lector no hagi deixat de fer ni pensar en altres coses mentre llegia.

Aquenis

Avui ha sigut un dia especial. Un dia important, més ben dit. Però no en parlaré encara, ho deixo per a més endavant. Algunes notícies és millor reposar-les per poder-ne fer una bona reflexió.

És per això que parlaré d'una bonica imatge en l'anada i tornada a peu de la feina cap a casa. Aquests dies de primavera, les boles del plàtan comú, l’arbre per excel·lència de totes les ciutats del país, s’esberlen i escampen arreu el seu fruit: bocins peluts d’un color marró groguenc, els quals hom anomena aquenis. Jo, ser aquàtic, acabo de descobrir aquest nom fa escassos segons.

El matí era fresc i assolellat. Es notava que la majoria ja celebrava les festes de Pasqua. El carrer era tranquil i silenciós, sense el brogit habitual dels cotxes.

Els petits aquenis volaven amb el vent i queien a la vorera, formant un tapís suau sobre les rajoles grises del carrer. Alguns d’aquests aquenis, en lloc de caure sobre les fredes rajoles, arrebossaven una immensa cagarada de gos. Una croqueta gegant.

Jo flotava sobre el tapís d’aquenis mentre mirava el cel blau intens. Per sort, he baixat la mirada poc abans de trobar-me la croqueta al davant i he evitat trepitjar-la.

A la tarda, en acabar de treballar, la croqueta semblava una escalopa a la milanesa.

Històries d’un home correcte - I

Això que diré és important, perquè després la gent va escampant coses de mi que no són certes i em guanyo una fama del tot tergiversada. I un cop tens l’etiqueta penjada al front no hi ha manera d’arrencar-la.

Aquesta tarda tornava cap a casa després de treballar i a l'altra vorera hi havia un home que estava ben quiet. Tenia una mà recolzada a la paret i l'altra, tremolosa, s'agafava amb força a una crossa. Tenia pell fosca, els cabells plens de canes i una cara tota suada que mostrava un malestar que no sabria com definir. Uns metres més endavant s'acostava amb el seu bastó de fusta de banús una senyora gran que em saluda cada diumenge a missa amb aquell somriure postís de convergent reciclada.

He travessat el carrer a pas decidit. He donat una puntada a la crossa i, mentre l'home queia com un sac de patates, he murmurat que no era res personal, sinó que el civisme és permetre deixar passar a la gent. La senyora m'ha mirat amb una cara de dolguda, com si hagués escopit a una estampa del president Puigdemont. I jo, que mai he criticat que vingui d'una família que va fer fortuna després de la guerra civil, i no precisament venent xocolatines, m'he sentit ofès de la seva mirada inquisidora.

Per aclarir-li que no soc racista, m’hi he acostat somrient i li he comentat que només volia fer-li pas. Mentre li explicava m'he girat i he vist que l'home s'arrossegava cap a la vorera. Aleshores li he pres el bastó i he tornat on hi havia aquell home i l'he colpejat diverses vegades demanant que s'allunyés de la vorera, que ho ha fet sense cap queixa, potser somicant una mica.

Ella, sense bastó, s’ha quedat clavada tallant el pas. Per evitar embussos a la vorera, l’he empès cap al mig carrer, no sense fer visible el meu malestar a la falta de respecte a la resta de vianants que vulguin passejar per la ciutat. Diria que s'ha trencat el fèmur amb la caiguda. Ha fet un crec sec, o almenys així ho ha semblat.

Jo no soc racista, estic en contra dels tullits.

La nau

En una nau mig atrotinada d'una antiga fàbrica vaig deixar de ser jo per sempre. Era una festa com una altra, amb música frenètica i molt alcohol. Recordo que plovia, però potser el record d'aquella nit s'ha distorsionat per fer-la pitjor del que va ser. Aquell dia em vaig trencar. Feia mesos que el meu cos s'anava esquerdant i no vaig ser prou valent d'aturar el mal que em portaria a la ruïna. Vaig arribar a la nau, no recordo com, però allà, entre tota la gent, de cop i volta vaig sentir el pes extrem de la solitud. Tots ens coneixíem de sempre, però de sobte vaig sentir-me un estrany. I em vaig preguntar si de debò els coneixia. I em va semblar que no, que no veia més enllà de la seva forma física. I de mi, de mi tampoc en sabien res, ni jo sabia qui era ni per què havia acabat en aquella festa. Vaig sortir corrent d'aquella nau i sota la pluja vaig plorar desitjant transformar-me en un petit torrent per escolar-me cap al riu. L'endemà tot s'havia acabat i els meus somriures ja mai més van ser el que havien sigut.

Al cap dels anys vaig tornar a aquella nau, en una nova festa. Ja no estava mig atrotinada, ho estava del tot i semblava que d'un moment a l'altre es podia esfondrar. No hi vaig gosar entrar, no per l'estat deteriorat de l'edifici, sinó per tot el que em recordava. Vaig quedar-me al pati, al voltant d'una foguera xerrant i prenent cerveses. Tot i que m'ho vaig passar més o menys bé i que ja havia acceptat que entre la resta del món i jo hi havia un abisme, vaig escapar-me així que vaig poder i vaig dir-me a mi mateix que no hi tornaria a posar els peus.

Avui hi he tornat a entrar. Jo sabia on anava, però d'alguna manera no n'era conscient, em pensava que anava a una nau del costat. Quan he vist l'entrada gairebé giro cua i arrenco a córrer. Ara està del tot arreglada i rares vegades s'hi fa cap festa. S'ha transformat en un entorn de treball que m'ha semblat gairebé idíl·lic. He entrat a dins i sense voler de seguida he vist el lloc on el meu cervell va fer implosió. Ara hi ha un sofà de color granat. O de color marró. O un altre, no ho sé. La il·luminació o l'estat de pànic que m'havia envaït potser m'ha fet veure colors que no eren. M'he sobreposat a la situació i he pogut estar una hora ben bona allà dins, tot i que quan he sortit gairebé tremolava.

Ara, a casa, després d'una bona estona i ja més tranquil, em pregunto: hi tornaré a entrar? Dins de les meves pors, desitjo que així sigui. I tant de bo m'hi vulgui; per reconciliar-me amb aquell espai, per sentir que també pot ser meu i per poder sentir que el que faig val la pena. Reconec que la nau no em tornarà a ser qui era, com sempre he volgut, però potser m'ajudarà d'alguna manera.

Abans del destí, hi ha el viatge

La majoria sap que vaig bastant amb bicicleta i que la major part de les vegades el punt d'arribada és el mateix que el de partida, on l'únic que canvia és el temps i el meu cansament. Mirat així, una futilesa, però abans del destí, hi ha el viatge.

El treball

Aquest matí he anat caminant a la feina. Durant el meu camí m'he sentit força observat, però no n'he fet massa cas; intento ignorar sempre les mirades de la gent. He entrat a l'oficina, m'he tret el casc de la bicicleta, l'he deixat en un prestatge, m'he assegut davant de l'ordinador i he treballat sense cap entrebanc.

A l'hora de dinar m'he posat el casc i he baixat al carrer a buscar la bicicleta. Aleshores he recordat que havia vingut caminant. M'he tret el casc. Se m'ha fet estrany tornar cap a casa amb un casc de bicicleta a la mà.

 

La reflexió 

En quin moment la cadena deixa de ser cadena i passa a ser una corda? Aquests pedaços que la van arreglant muten la seva existència o simplement li canvien el nom? Almenys la seva funció no varia.

En quin moment deixaré de ser un ésser esvelt i passaré a ser un vell arrugat? Quina és la meva funció a la vida? Suposo que és anar amb bicicleta i a mig camí trobar-me aquesta transició de cadena a corda; arribar a casa, seure al sofà i fixar la vista a la paret durant hores, sense mirar-la; imaginar com cada cèl·lula del meu cos mor i és substituïda. Durant anys, aquesta substitució m’ha fet bell, però arribarà un dia en què començarà a fallar, per desídia de la mateixa vida, crec. I la bellesa s’anirà perdent per un camí on, tard o d’hora, poca cosa quedarà de mi.

I em costa dormir. Potser no soc el vaixell que, després de restaurar-me, continua sent el mateix vaixell. Soc la cadena que, a base de restauracions, es va tornant corda. Ja no soc el mateix de fa anys ni seré el mateix d’aquí uns quants. Té sentit, doncs, el meu nom? L’hauria d’anar canviant per fer palesa aquesta metamorfosi subtil però evident?

Atròfia

La majoria d'idees arriben quan intento destrossar els meus músculs fent un esforç excessiu dalt de la bicicleta. Com puc apuntar-les? No puc. No ho faig. Les oblido quan arribo a casa, esgotat, amb la pressa de dutxar-me d'una revolada que m'esperen per dinar. Ah, però la culpa no és que m'esperin. M'he eliminat les alarmes i deixo que el meu cos dormi fins que el crit d'algun veí em desperta. De vegades em desperto a les set del matí, de vegades a les deu. Tinc la confiança que algun dia no hi haurà crits. Ja despertant-me a les set, entre que esmorzo i em preparo amb calma, es fan les nou. Una sortida mitjana és a partir de tres hores, una llarga, vora les cinc. Nou, no compta, deu, onze, dotze, una i dues. Ja vaig tard. Maleïts veïns, que no saben fer soroll més d'hora? És culpa seva. 

A més a més, el múscul de la creativitat s'atrofia com qualsevol altre si no s'utilitza. Jo el tinc ben atrofiat, per això ara escriuré paraules i frases diverses com a exercici de recuperació.

Passeig pel poble

Un dia com avui, assolellat, gairebé de primavera, vaig agafar el camí dels camps d'ametllers. Ja florien, però jo ni me'ls vaig mirar. Un moment que estic encallat, estic esborrant la frase “Vaig anar amb pas decidit cap a la barraca” una vegada i una altra. És que no m'agrada. A la barraca hi ha el senyor Feliu i el pobre no té cap culpa de patir la meva ira. De seguida vaig desfer el camí cap al poble i vaig encarar-me amb el primer que passava: —Que no puc girar cua quan em ve de gust?—, vaig escridassar-lo a menys d'un pam de la seva cara. Es va espantar i va marxar corrent. Molest per deixar-me palplantat vaig córrer darrere seu. Ell va començar a fer crits aguts i de sobte va entrebancar-se tot sol i va caure espatarrat al bell mig del carrer. En aquesta última frase m'hi sobra el “tot sol” i “al bell mig”, però com que ja està escrit ho deixo i, a més a més, tot i que no ho diré, en caure es fa mal al canell. Com que estava criticant la frase anterior, no vaig tenir temps d'atrapar-lo i ell va tenir temps d'aixecar-se i continuar fugint. Va córrer fent ziga-zagues pels carrers fins que, en un dels encreuaments, un cotxe que sobrepassava el límit de velocitat establerta Un moment, acabo d'escriure “establer-ta” i això no ho podia deixar passar. Segueixo, va envestir-lo i el va enviar al terrat d'un primer pis. És un primer pis bastant baix, no cal exagerar, d'una casa vella que fa cantonada i es troba enclotada poc més d'un metre respecte del carrer. Té una tanca i una petita porta amb unes escales que baixen a un pati cobert de lloses. Fa anys el pati havia sigut un hort ufanós i les plantes creixien i tapaven tota la vista de l'edifici, que es podia intuir pel camí central envoltat per tot de ceps que s'enredaven en una construcció metàl·lica en forma de volta. Va ser un error enllosar aquell hort. En morir l'àvia ja ningú va voler cuidar-lo i per evitar les males herbes van fer el pati. Quina casa més lletja. Tota forrada de ciment gris fosc i vell, d'una textura rugosa que està saltant i mostra el totxo viu. Els vidres de les finestres de la planta baixa s'han tornat translúcids d'anys de deixadesa. Si la pobra Pilar aixequés el cap i veiés en què s’ha convertit la seva caseta, li cauria l’ànima als peus. El cos va estavellar-se a la paret del terrat de la casa. Va fer tota una volta i va caure dins del terrat. El seu cap va quedar entaforat en una torreta. Alguna gent en diu test, però no en tenen ni idea de la llengua. La torreta no es va trencar i encaixada al seu cap semblava un barret turc de color de terra. No va tenir temps de tancar els ulls, quina mirada més penetrant. Jo, el narrador, no el sonat que el va espantar, que per evitar qualsevol problema amb la justícia va recular com si res hagués passat, vaig agitar la mà diverses vegades davant aquella mirada sense esperar cap resposta. Mentre esperàvem les autoritats i els serveis d'emergències que se l'enduguessin cap als forenses per fer una autòpsia rutinària, el seu cos va fer tot de moviments bruscs i em vaig espantar, convençut que havia ressuscitat. Però, segons em van explicar, era d'allò més normal.