El sentit del ridícul

Escrit per Peix - dissabte, 3 de novembre de 2018

Em sentia molest veient com el grup reia de l'home que intentava obrir una ampolla de vi però pel seu estat d'embriaguesa no ho aconseguia. S'havia tret la sabata per posar-la al cul de l'ampolla i intentava amb poc encert colpejar-la al tronc d'un arbre perquè el tap sortís. El pobre no tenia força ni tampoc equilibri. Queia de cul o bé quedava repenjat a l'arbre durant uns segons. El grup no parava de riure i alguns curiosos s'havien afegit a contemplar l'espectacle. Vaig anar cap a l'alberg a dormir amb un estat d'ànim decebut i trist. Vaig pensar que jo mai a la vida voldria ser així. Ni com l'home ni com la resta que en feia befa.

L'endemà al matí em vaig llevar d'hora amb la idea d'esmorzar ràpid i fer un llarg vol pel poble. Volia trobar-ne tots els seus racons. En faria fotos i també m'impregnaria de les seves olors, textures i colors per algun dia poder-lo deixar escrit en una història.

Quan vaig baixar al menjador em vaig trobar al grup que em van fer un lloc amb ells. Amb molt de xivarri preparaven una excursió a un pic senzill perquè deien que aquell dia no podrien caminar gaire. Dins del grup hi havia l'home de l'ampolla i era més alegre de tots. Ell, rient, va comentar que potser es quedaria a l'alberg a recuperar forces, que la nit anterior les havia gastat totes. La resta del grup es van sumar a les rialles mentre recordaven el seu gran moment. Suposo que em va veure amb la cara trista i l'home em va cridar:
— No facis aquesta cara, que ahir ens ho vam passar molt bé!
— Potser sí —li vaig respondre—. Però jo no em vaig sentir còmode.
Es va aixecar de la cadira i va venir a seure al meu costat. Amb un posat seriós em va dir:
—Hi ha dues coses a la vida del qual mai t'has de penedir: una és per demanar perdó i l'altre és per fer el ridícul.
Es va posar a riure i em va convidar a pujar al pic amb ells tot agafant-me per l'espatlla.

Continua llegint...

 

Nostàlgia

Escrit per Peix - dimecres, 31 d’octubre de 2018

Avui, fa anys, em vaig enamorar de veritat per primera vegada. Recordo l'instant com si fos ara mateix. Era una dia humit i fred com avui i estàvem menjant castanyes abrigats tot posant les mans de tant en tant al foc d'un bidó vell i rovellat.

Podria escriure línies i línies d'aquell dia i de tots els que vindrien després però no fa falta; la majoria ja les he escrit.

I comparant aquell any amb aquest trobo que hi ha una coincidència absoluta i una divergència, també, absoluta. Va ser un any que em vaig sentir molt lliure i molt feliç. Com ara. Sóc lliure i feliç amb la mateixa intensitat. Per altra banda, actualment, no crec que sigui capaç d'enamorar-me. Potser l'edat hi va ajudar.

Continua llegint...

 

Línia de defensa

Category: Escrit per Peix - dimarts, 23 d’octubre de 2018

Primera part

En un planeta d'una estrella llunyana de la nostra galàxia, un grup de científics envia una nau espacial que si els càlculs no fallen arribarà al nostre sistema solar en cinc milions d'anys.


Segona part

L'observació espacial es troba en plena ebullició. Milers de científics busquen astres i qualsevol objecte d'arreu de la galàxia. La nau té una gran velocitat i en pocs mesos notarà la força de la gravetat de Júpiter. És prou petita perquè els telescopis de la Terra encara no puguin notar la seva presència però quan arribi prop de Júpiter es podrà detectar i serà l'esdeveniment més important de la història de la humanitat.

Un cometa al núvol d'Oort s'interposa a la nau espacial desintegrant-la en un instant. La col·lisió no fa variar la trajectòria del cometa. La primera línia de defensa no falla.

Continua llegint...

 

Caminar

Escrit per Peix - dissabte, 20 d’octubre de 2018

Camino pel carrer a una velocitat alta com si fes tard quan en realitat només m'ho passo bé imaginant-me que sóc el vent al passar entremig de tothom. Em venen atacs de riure que intento dissimular i se m'escapen petites rialles. Cauen gotes i em mullo però no em preocupa i segueixo amb un somriure als llavis mirant a la gent i saludant a qui em coneix i a qui no si puc també.

Entre passa i passa descobreixo com enganxa viure així: sense preocupacions, sense obligacions, sense explicacions. De vegades somio una altra vida, i són somnis bonics i tendres però només és el meu cap que em transporta a mons fantàstics i irreals.

Fent veure que no me n'adono procuro posar els peus als tolls quan recordo el dia que per saludar-me em van posar la mà al pit. Una esgarrifança va resseguir tot el meu cos i, mentre dubtava si havia de fer dos petons, per instint, vaig fer una passa enrere. Li hauria fet una abraçada però un contacte massa llarg o massa intens hauria trencat l'encanteri que em protegeix de la resta del món.

Continua llegint...

 

Serenor

Escrit per Peix - dimecres, 17 d’octubre de 2018

Aquesta entrada tractava de l'explicació i del sentit d'alguns dels meus textos.

Era una entrada buida, diàfana, línies i línies en blanc, paràgrafs sencers d'espais transparents, un text pur i cristal·lí com mai havia escrit.

Continua llegint...

 

Dues petites peces

Escrit per Peix - dijous, 11 d’octubre de 2018

Peça I
Quan tothom va començar a plorar jo reia. Mirava el cel i em sentia acollit en un món estrany que ningú sabia entendre. Ni tan sols jo, que tan havia pensat, tenia la mínima idea del seu sentit.

Les cares, les mans i els peus eren formes que van deixar de ser necessàries quan vaig deixar-me caure dins del temps. Vaig conformar-me en el no res on, per fi, era lliure.


Peça II
Escoltar Gesualdo quan treballo fa que la seva música i el meu codi s'entrellacin. La meva creativitat creix i apareixen peces que anhelaria veure en museus enlloc de servidors amagats en sales fosques i fredes del nord d'Europa.

Continua llegint...

 

Viure

Escrit per Peix - dilluns, 8 d’octubre de 2018

Em sentia tan feliç que el temps es va estirar com un xiclet per oferir-me tots els seus detalls. Enganxat a ell vaig viure al Paradís des de la Terra.

Continua llegint...

 

Foc

Escrit per Peix - dilluns, 1 d’octubre de 2018

Decideixo oblidar-te per sempre. Decideixo no mirar-te mai més als ulls. Decideixo no dir-te res ni molt menys arrencar-te un somriure. Ja no existeixo.

Passen les setmanes i la vida esdevé senzilla, afable. Que lluny em queden els dies que feien trontollar el meu confort en el silenci.

Des del final del carrer, després de l'alba, els teus cabells encesos pels raigs del sol em deixen atònit. Camines decidida i ens trobem a la porta. Jo, enlluernat, encara no t'he vist la cara.

Continua llegint...

 

La finalitat de la vida

Escrit per Peix - dimarts, 25 de setembre de 2018

La veritable finalitat de la vida és allò tan senzill que ningú creu en la seva resposta:

Jo

Una sola paraula, milions d'idees mal expressades.

Continua llegint...

 

La Mar

Escrit per Peix - diumenge, 23 de setembre de 2018

Una llàgrima s'escola pels meus llavis. No tanco els ulls, tinc por a ofegar-me. Et trobo a faltar, però qui sóc jo per demanar-te? Quin dret tinc si mai t'he conegut? Ja no recordo el gust que tenies, a la boca només tinc sal. Imagino un mar de tempesta, greu i ferotge, i des de la platja escolto el seu so per sentir confort.

Continua llegint...

 

Una tragèdia americana

Escrit per Peix - dijous, 20 de setembre de 2018

Avui sí, encara que no vagi a dormir. Em trec les lentilles. Passejo buscant les ulleres mentre m'entrebanco amb les sabates escampades per tot el pis; suposo que hores d'ara ja no faré l'esforç d'agafar l'hàbit de desar-les, tard o d'hora me les he de tornar a posar. M'assec davant de l'ordinador:

Torno a llegir, després de deu anys, la novel·la Una tragèdia americana de Theodore Dreiser. Aleshores em va deixar fascinat. Recordo llegir i gaudir de cada paraula. Sé que no em va canviar la vida, ho pensava aleshores, però sí que em va fer reflexionar molt. Passen els anys i la vull tornar a llegir. Ara conec tota la història, ara tinc deu anys més. Cada paraula que llegeixo la palpo, la tasto. Són paraules aspres i amargues, difícils de digerir. A mesura que avanço se'm crea un nus a l'estómac. No entenc com em pot arribar a afectar tant. Tinc més experiència a la vida però tampoc tanta. Potser aquest entremig és part de la raó. Arriba un punt que cada paraula estreny amb força el meu cor. Els ulls se m'omplen de llàgrimes. Decideixo, a la meitat del llibre, fer una pausa d'unes setmanes pel bé de la meva salut.

Una altra part de les raons podria ser la identificació terrible que en alguns moments sento amb el protagonista. I no és en les situacions cabdals de la novel·la sinó en petits fets que em transporten a instants dels últims anys que fan adonar-me de com de cec vaig ser i de quan de mal vaig provocar. Em canviarà la vida ara? O l'oblidaré i tornaré a caure en els mateixos errors?

Suposo que no hi tornaré a caure, fa temps que vaig apartar-me de les temptacions que m'hi podrien portar. No ho vaig fer pas recordant el llibre, ho vaig fer per egoisme buscant la felicitat. Una felicitat que tinc clar que és coixa però durant aquest temps no he necessitat res més. Fins no fa massa. La crida a compartir la vida, tota la vida, des del cos fins a les paraules. No és arran del llibre, no li vull donar tots els mèrits malgrat se'ls mereixi, és arran del temps. Però de tot això en parlaré un altre dia.

Continua llegint...

 

Ossos de peluix

Escrit per Peix - dimarts, 4 de setembre de 2018

En un dels meus somnis a mitja nit ens transformem en ossos de peluix més alts que els blocs de pisos que ens envolten. Som de color marró clar i molt suaus. Ens trobem a Andorra i hem d'anar a Solsona on amb violència farem caure una paret de formigó d'un auditori que fan un concert. És la segona incursió que fem, la primera va ser fàcil ja que no vam sortir d'Andorra. A mig camí veiem llums dels edificis de Montserrat. Tenim por que ens descobreixin. Ens deixem caure al costat de l'església i veiem com els ossos cauen des de lluny a una velocitat més lenta però lògica tractant-se d'ossos de peluix. Més tard, fent rotllana al voltant d'un petit foc, els investigadors ens ensenyen els fils d'una tecnologia estranya preguntant si sabem d'on ve. Em sorprèn la seva suavitat i elasticitat.

Continua llegint...