Cicles

L'altre dia, mentre estava ajagut tot descansant d'una jornada de productivitat acceptable, vaig sentir de sobte una solitud que em va estremir. Vaig agafar tot l'aire que vaig poder i vaig fer un crit ple d'agonia. Per què? La força del crit va fer tremolar parets, sostre i finestres. I, mentre clamava, la resposta va sortir amb una naturalitat que va estroncar la meva melangia: Per què és així com soc feliç.

La meva condició, marcada per una fisiologia que a cap lector se li pot escapar, provoca que cada poc temps la meva memòria faci net. No és greu si se sap conviure-hi. Només cal tenir en compte l'essencial, la puresa d'un mateix, el coneixement primordial de la naturalesa pròpia. No sé què estic escrivint.

L'endemà al vespre vaig començar a mirar una pel·lícula on sortia una parella. I vaig pensar, no estaria malament viure en parella. Ai las! La meva memòria havia fet net altra vegada. Vaig posar pausa per escoltar els plors desconsolats del nadó dels veïns de sobre. Uns minuts més tard vaig aixecar-me i, sense donar cap explicació a ningú, vaig cuinar-me una truita francesa de dos ous. Me la vaig menjar mentre em llegia un llibre en format electrònic sobre el llenguatge de programació Rust. Havia oblidat la pel·lícula. Com que el nadó havia parat de plorar en algun moment del meu sopar vaig dir-me, posa't música, que aquí hi ha molt de silenci. I dit i fet, va començar a sonar música religiosa coral. Vaig deixar el plat a la cuina i a la sala d'estar, gairebé buida, la música ressonava com si fos una catedral. Vaig jeure al sofà i vaig deixar que la música m'impregnés de mica en mica. A cada nota els meus músculs es van anar relaxant. Vaig tancar els ulls mentre el meu cos cada vegada era menys meu i més d'unes harmonies celestials. Hores més tard vaig aixecar-me per anar fins a l'habitació per dormir amb condicions.

Vaig somniar que esmorzàvem plegats, amb una naturalitat que no era real. No em feia preguntes, no em qüestionava la vida, ni la felicitat ni la llibertat pròpia quan xoca amb la d'una altra. Havia deixat de ser el jo per ser el nosaltres. I quan em vaig despertar, en un buit de memòria, en un instant extremadament curt però extremadament intens, vaig pensar que una vida així també hauria sigut bonica.

Nota: maleïts surrealistes!

Confiança

Jo pensava sense voler. Tenia tot el temps que necessitava i, alliberat de tot, volaven les idees damunt meu. Vaig riure i vaig plorar, ja que les idees no eren iguals entre elles i cadascuna em provocava una emoció diferent. Alguna era alegra, alguna era trista, alguna feia por i alguna altra em feia reflexionar. I vaig començar a córrer per escapar-me d'elles.

Vaig arribar a una carretera perduda entre camps i muntanyes. Tenia una bellesa original. Els camps, a la dreta, eren de diferents tons verds que brillaven pels raigs de sol que s'escolaven entre una nuvolada que anunciava tempesta. La roureda, a l'esquerra, encara sense fulles, grisa i apagada, es perdia muntanya amunt. No rebia la llum del sol, tapada pels núvols amenaçadors. I al mig, una línia recta d'asfalt novell separava els camps del bosc, el verd del gris, la llum de l'ombra, tal com un dibuix marcat per línies ben gruixudes. I jo resseguia aquesta línia en silenci.

Un corb es va deixar caure al bell mig de la carretera, a un centenar de metres davant meu. Va deixar que m'hi acostés a gran velocitat. Tenia les plomes negres amb reflexos de color blau metàl·lic i em mirava fixament. Quan ja gairebé el tenia a tocar, sense afluixar el pas, li vaig preguntar si volia ser el meu amic. Va abaixar el bec i es va apartar cap al marge per deixar-me passar. Em va semblar que em responia que sí, però jo no em vaig aturar i vaig seguir endavant, escapant-me de la seva companyia. 

De sobte vaig fer un crit. Se'm va escapar una paraula que no m'esperava. Es va escapar com jo m'escapava de les idees o de la companyia d'un ocell majestuós. I vaig deixar enrere la carretera per endinsar-me en un camí solitari, sense la paraula, sense confiança.

Ast

Vaig entrar a la ferreteria. Una botiga antiga, amb una porta de fusta i un gran vidre amb unes lletres pintades: Ferreteria Solà. Sobre la porta hi ha un joc de campanes que anuncia l'entrada i la sortida de qualsevol client. Després de la porta hi ha dos esgraons gastats que cal baixar amb compte quan plou. El terra, fet de rajoles hidràuliques sempre m'ha agradat. Són de color gris clar amb un dibuix d'una flor de quatre pètals blaus i unes línies vermelles. La majoria de rajoles ballen, però més que restar-li encant, li dona. Els dos venedors sempre van enfeinats. Un fent claus darrere el llarg taulell de fusta, i l'altre entrant i sortint del magatzem portant qualsevol eina que mai he sabut quin ús se li pot arribar a donar.

Vaig demanar un ast. Sense ni mirar-me va entrar al magatzem i me'n va portar quatre. Aquest et servirà per a la barbacoa. Aquest t'anirà bé pel forn. T'he portat aquest que es munta amb aquestes barres i és per coure peces més grans. I també hi ha aquest extensible, et pot servir per al forn i la barbacoa, però és el més car. Quin és el més afilat? Passant la punta del dit a cadascun d'ells, em va dir que el del forn, però que en tot cas, es podien afilar, que estaven fets d'acer. No voldràs clavar-lo a algú? Em va preguntar rient. No, no, quines bajanades que dius. Vaig passar el dit per les puntes dels quatre asts i em va semblar que l'ast més afilat era el de la barbacoa. No, creu-me, és el del forn. Qui era jo per discutir a un expert? D'acord, em quedo el del forn. Quan val? Vaig pagar i vaig endur-me l'ast embolicat amb tros de paper de diari. Dona records a la família. Vaig assentir amb el cap mentre obria la porta tot pujant els esgraons.

Vaig seure al banc del final del carrer. Tot just era el principi de la tarda. El sol brillava amb força i escalfava un principi de primavera que, per a mi, era massa fred. Vaig veure passar gent de totes edats. Des de gent que passejava amb un pas tranquil, i d'altres que tenien pressa per arribar a algun lloc qualsevol. No és un carrer molt concorregut, però sempre hi acaba passant algú. No podia veure l'entrada de la ferreteria, però de tant en tant sentia les campanes com sonaven en obrir-se la porta.

Coi! Què fas per aquí assegut? Ja gairebé era fosc. Havia sentit el so de les campanes de la porta, l'adeu entre els dos botiguers, el soroll metàl·lic de la balla en baixar i les seves passes mentre s'acostaven cap a mi. L'espera havia acabat. Vaig aixecar-me i sense  dir res vaig clavar-li l'ast a la panxa cap amunt. Va entrar perforant primer el paper de diari, la seva jaqueta, la camisa i la samarreta d'imperi abans d'enfonsar-se més enllà de la pell, amb una facilitat sorprenent. De fet, em va semblar que l'ast tenia vida pròpia i empenyia cap endins les seves entranyes. Quan vaig notar el meu puny com tocava la jaqueta impedint a l'ast seguir el seu recorregut, vaig abaixar el braç i l'ast va sortir amb la mateixa facilitat que havia entrat. Ell va caure en silenci i jo vaig netejar l'ast amb el paper de diari. Vaig girar-me i, passejant, vaig dirigir-me cap a casa.

Peixera nova

Fa uns dies, entre caixes, escales i viatges en cotxe, vaig tenir una idea d'una història que em va semblar molt bona. Al vespre em sentia força cansat i en lloc de posar-me davant de l'ordinador a escriure-la vaig anar-me'n al llit. Vaig adormir-me de seguida. Poques hores més tard, el que semblava un motor de baixes revolucions va arrencar fent vibrar l'habitació. Em vaig despertar i em va costar una bona estona tornar a agafar el son. Durant aquesta estona vaig pensar amb la història i ja em va semblar que, de bona, poca cosa en tenia. L'endemà, entre més caixes, escales i viatges, la història em semblava penosa. És una sort que el meu temps estigués ocupat i que quan el vaig tenir estigués cansat.

Ara visc en una nova peixera. És el doble de gran i té habitacions i lavabos, en plural. Em sento, ho reconec, un peix privilegiat. A la nova peixera no sento els roncs del veí de l'escala del costat. Com que els vull oblidar tan aviat com sigui possible, no en parlaré més del compte. Vaig tenir nits sense dormir per culpa seva. Va apoderar-me de mi un odi profund, com aquells roncs maleïts. Tan bon punt els sentia, picava tan fort com podia a la paret diverses vegades. Que es despertés el molt desgraciat. I ho aconseguia, i tant que ho aconseguia. Al final, els últims dies, menys el dia que vaig anar a dormir d'hora perquè estava cansat de fer trasllat i vaig pensar que potser no em despertaria, vaig optar per dormir al menjador.

Avui la peixera vella ja ha quedat del tot buida, trista i apagada. Han sigut molts anys allà dins. De fet, masses.

D'intoleràncies i capes

Hi ha intoleràncies a la lactosa, al gluten i a la fructosa, entre d'altres. La meva intolerància no és alimentària. Tampoc és intolerància a ideologies, ni religions, ni cultures ni maneres de fer. La meva intolerància és a la burla davant del desconeixement o de l'equivocació d'una altra persona.

Òstia, tinc dret a equivocar-me, tinc dret a desconèixer el món que m'envolta, tinc dret a no saber. La burla per dir una paraula que no tocava, causada per un desfasament entre la meva ment i el so que surt de la meva boca, ha sigut del tot injustificada, fora de lloc i m'ha ferit tant i m'ha fet tanta por que he fet un crit per alliberar-me'n. Vist des de fora, deien, no era greu, era una equivocació que feia gràcia, que sense voler podia provocar el riure. Potser per a la resta han sigut uns segons de no res, a mi se m'ha parat el temps.

M'he trobat sent un nen, un nen envoltat de rialles, unes rialles dirigides a un punt central, empetitit i humilitat. He vist com es formava aquella capa que des d'aleshores em permet mantenir una distància de la resta del món amb certa seguretat. Si no faig un crit, aquesta capa encara serà més gruixuda, he pensat, però només ha servit per crear el silenci i la capa ara és més gran.

Coses. Segona part

I

Em llevo. 12 hores. Em vesteixo, esmorzo. M'assec davant de l'ordinador i em poso a treballar. 11 hores. Reunió. 10 hores. Treballar. 9 hores. 8 hores. 7 hores. Dino. 6 hores.  Torno a treballar. 5 hores. 4 hores. 3 hores. 2 hores. 1 hora. 30 minuts. 20 minuts. 10 minuts. Tanco l'ordinador i surto corrents de casa.

II

El meu pis és petit i no li arriba la llum directa del sol. És sota teulada, a l'hivern et congeles de fred i a l'estiu la calor és insuportable. Les parets són tan primes que sovint, sense voler, et trobes dins el dia-dia dels veïns. El pis, malgrat no rebre mai directe la llum de sol, és lluminós. I és petit però agradable.

III

Em desdoblo. El món segueix mal repartit com sempre. Durant uns dies en seré part de la culpa. Caixa a caixa, viatge a viatge. En un degoteig lent i constant, m'aniré desdibuixant per una banda i, per l'altre, m'aniré materialitzant.

IV

Em perdré per un laberint de sales i quedaré esgotat entre passejades d'una banda a l'altra. Em deixaré banyar pel sol i miraré a les muntanyes entre naus velles i atrotinades. Un palau tan sols per mi.

Coses

I

Fa temps vaig comprar dos paquets de farina d'arròs. La idea era fer unes empanades per un àpat en grup el qual, a causa de la celiaquia d'un dels membres, es va acordar que no es faria res que portés gluten. Amb la farina a casa, vaig descobrir que aquella pols d'arròs, no quallava entre ella com sí que fa la farina de blat. Davant del fracàs produït per la meva absoluta ignorància, vaig deixar els paquets a l'armari i vaig fer humus.

Cada vegada que obria l'armari em deia, has de llençar aquests dos paquets de farina d'arròs. Però no ho feia, de vegades per desídia, de vegades perquè pensava, quina manera més absurda de llençar el menjar. Vaig anar guardant els paquets fins fa poc més d'un mes que vaig agafar el cubell de la brossa i vaig estar a punt de llençar-los. Vaig deixar els paquets sobre el marbre i el cubell a terra. Vaig agafar el mòbil i vaig buscar per internet massa de pizza amb farina d'arròs. I amb una mica de farina, ou, oli i aigua vaig llegir que es podia fer una massa. Prova-ho, em vaig animar.

Ara, de vegades per sopar, em faig massa de farina d'arròs. És un altre gust, té un tacte diferent de la massa de blat, no és el mateix, però m'agrada, m'agrada molt. He de dir que la totalitat de la gent que l'ha tastat li ha agradat. Totalitat igual a u.

 

II

Fa dos dies vaig tenir el millor somni que he tingut els darrers anys. El recordo molt bé. I em va semblar llarg, molt llarg. El que m'agrada més de recordar-lo és la sensació de felicitat que em va aportar. Era un somni amb diversa gent i molta calma. El millor del somni és que mai serà real (sempre que les lleis de la física segueixin tal com són actualment) i això és el que m'agrada més d'ell.

 

III

De petit vaig aprendre a ser pacient. Entenent el temps com coprotagonista sempre present de tots els esdeveniments, vaig arribar a la conclusió que el neguit i l'emoció mentre esperava alguna cosa eren reaccions absurdes. Tot arribarà. Fa gairebé un mes que ja no sé com posar-me davant d'una impaciència que m'està devorant per dins i per fora. Cada dia, diverses vegades al dia, compto quant de temps falta. Demà a les set del vespre, si res no es torça, posaré punt final a una etapa de la meva vida. El bloc de notes, malauradament, seguirà com sempre.

Un salmó anomenat Mar

Quan els fills de la ciutat sortiren de la capital,
quan se n'anaren al poble estranger,
la terra de secà fou el seu santuari,
i la resta del país, la seva possessió. 

La Mar, en veure'ls, va fugir
per la vall i se'n tornà riu amunt.
Les muntanyes esclataren com petards,
i els turons, com bombetes de la canalla.

Què tenies, Mar, que vas fugir?
Per la vall, vas marxar riu amunt.
Per què esclatareu, muntanyes, com petards
i vosaltres, turons, com bombetes de la canalla? 

És davant seu que s'estremeix la terra,
davant dels fills de la capital,
ells converteixen els estanys en roques
i els dolls d'aigua viva en pedres ben eixutes.

Dia

El gran poeta, Poeta del Mató, ahir es va oblidar de celebrar el dia internacional de la poesia (jo em pregunto, per què es fan aquestes coses? No vull saber la resposta. Ara que hi soc, aprofito per recordar que el 21 de juny és el dia local del dia). Quan pocs minuts abans de mitjanit vaig avisar que no havia fet cap poema, vermell com un pebrot, em va dir el següent:

A mi les convencions imposades per alguna organització que el seu propòsit final és vendre, no m'interessen. Per a mi la poesia surt sola, com l'aire que flueix amb llibertat esvalotant les fulles, com els primers raigs de sol després d'una tempesta, com...

Se'n va oblidar, i el que és pitjor, ningú no va pensar en ell.

Avui m'ha passat aquest poema, tot fent un so peculiar que no he sigut capaç d'entendre:

Diari

Sobre les fulles que omplen la terra,
passejo atent a totes les novetats.
Si llegís, no fregaria,
o potser no podria caminar.

Poeta del Mató

Des de la meva humil opinió, això és una merda.

I ara una cosa completament diferent.

Avui a mig matí, entre els embats d'una productivitat excepcional, he tingut un atac de melangia (no sé per què m'ha vingut aquesta paraula al cap), he tingut un atac d'alegria. M'he aixecat de la cadira i he cridat deixant part de la meva veu, Sí!, un sí molt llarg, i he afegit, Soc el millor!, i com que estava sol teletreballant ningú ha pogut rebatre aquestes paraules el qual, com a conseqüència, les he donat per vàlides i m'he sentit molt satisfet. M'he felicitat i m'he donat les gràcies tot encaixant-me les mans i reverenciant-me.

Caminar

Seguint les petjades d'una tarda emboirada, entre un neguit i arbres de fulla perenne, m'entrebanco amb una llosa que sobresurt més que la resta. És aleshores que m'adono que caminava arrossegant els peus. M'aixeco i m'espolso les mans als pantalons. Faig una passa, mirant a terra, aixecant bé els peus. En faig una altra, i una altra, i una altra. I de tant caminar m'oblido de la boira, del neguit i dels arbres de fulla perenne.

La caiguda

Són les sis de la tarda, el sol cau i el caos s'ha desfermat. S'ha aturat en sec i ha començat un viatge directe al centre de la galàxia, en una caiguda cap a Sagitari A. I amb ell, tots els seus planetes, els satèl·lits, els asteroides i els cometes. Des de la Terra no hem notat la frenada i és on els físics i grans entesos en la matèria es mostren confosos perquè s'ha saltat tota la teoria que fins ara es creia que era la correcta. A peu de carrer, si no s'hagués anunciat el canvi de direcció del sol, ningú, amb excepció dels astrònoms aficionats més atents, hauria notat res i el dia-a-dia hauria seguit com si res. Potser, en les futures generacions, una lleugera deformació de constel·lacions hauria despertat alguna sospita. Càlculs preliminars suposen que el sol i tot el sistema solar podria arribar al centre de la galàxia d'aquí a uns mil milions d'anys i que les possibilitats de col·lidir amb algun altre sistema estel·lar durant tot aquest temps són escasses, d'una entre cent mil milions.

La majoria de la gent ha sortit al carrer en massa a celebrar la fi del món, sense tenir en compte que no viuran tants anys per veure-ho. La reacció no ha sigut, en general, ni d'aflicció ni de tristesa, més aviat el contrari. Hi ha una alegria estranya a l'ambient, com si gràcies a aquest canvi de direcció, la societat també pot canviar. Dins d'aquesta alegria n'ha sortit una ràbia que semblava apagada, com si la por a perdre hagués deixat d'existir. La majoria d'establiments de les grans marques han estat saquejats i els edificis de les corporacions cremen sense control. Part de la policia s'ha sumat aquesta protesta, la resta no dona l'abast i, per primera vegada en força temps, és qui rep les patacades. En algunes ciutats s'han tancat els accessos i s'han aixecat controls per no deixar escapar als seus dirigents. L'enrenou a la majoria de ciutats del món és descomunal, però entre tota aquesta violència sonen concerts improvisats a les cantonades, s'han habilitat parcs per organitzar activitats infantils o balls i bingos per a la gent gran i hi ha partits amistosos de futbol, de bàsquet i, en definitiva, de tota mena d'esports. Les úniques cares llargues que es veuen són les dels que miren els seus gratacels cremar, o els que ara són desnonats de les seves mansions a les zones fins ara més selectes.

Des dels mitjans de comunicació, els que encara emeten, hi ha dos posicionaments per encarar la situació. Alguns periodistes que fins ara tenien un segon sou per tal de no fer mai cap crítica lamenten que s'hagi informat del canvi de rumb del sol i apel·len a la calma, demanant serietat i mesura. Alguns es dediquen tan sols a informar com poden de la situació al carrer i de les novetats que els arriba dels científics. No hi ha un tercer posicionament, el que s'alegra d'aquest gran trasbals, ja que així que s'ha conegut la notícia, ha deixat la feina per anar-ho a celebrar.

Aquí on visc jo, el primer que hem fet ha sigut anar a l'ajuntament. Hem rebentat les portes, hem tret les figures de la Festa Major i hem cremat l'edifici. Lamentablement l'alcalde ha quedat tancat al saló de plens, ja que no se sap com les portes d'accés s'han travat amb taules i cadires. Ha sortit al balcó i per primera vegada ha fet un discurs clar i sincer. Les seves paraules, més o menys, han sigut: "Ah, socors, ajudeu-me, m'estic cremant". Des de la plaça, entre el so de les gralles i els tabals, hem aplaudit el discurs amb un vigor que feia anys que no se sentia. Aleshores l'hem animat a saltar el qual ha fet amb un patetisme que ha provocat la rialla de la majoria. Hem recollit el seu cos i l'hem portat amb una cercavila a la fossa del cementiri on l'hem abocat amb crits de joia i de felicitat.

 

Aportació a Relats conjunts.

Buit

Avui que la son em governa, intento trobar paraules que en conjunt agafin sentit.

I

Sento el cos buit i el que és pitjor, sento que no és meu. Un no-res cobert de pell que té la meva aparença, fent-se passar per mi, robant una identitat absurda i pràcticament invisible. On és el meu moll? Quan l'he perdut? Em temo que no ha sigut de cop, que ha sigut de mica en mica, dia rere dia, en un petit estrip a la pell on s'ha escolat de manera imperceptible però incessant. Ara ja no soc ningú i un lladre es fa passar per mi, en un acte sense cap lògica. L'únic sentit que li podria donar és robar per robar, perquè m'ho he deixat fer, descuidant-me, oblidant-me, buidant-me.

 

II

El meu cicle de quatre anys ha tingut, aquesta vegada, una pròrroga. La culpa, tothom la sap. I és estrany, ja que em pensava que a mi no m'havia afectat. Només va posposar la necessitat de canvi durant un temps. I ara, en una setmana rara i després d'uns mesos que, vists amb perspectiva, tenien una direcció molt ben encaminada, he fet el pas de llançar-me al buit en una decisió que, si he de ser sincer, m'ha sorprès. Per sort, els meus canvis no tenen cap mena de transcendència i si expliqués de què tracten, perdria la poca màgia que he intentat donar.