Noia amb ranuncles

Escrit per Peix - dilluns, 18 de març de 2019

Aportació a relats conjunts


Aguantava amb força el ram de flors que li acabava de regalar, s'havia posat vermella i em mirava fixament i jo, com sempre, no la sabia entendre. Durant una bona estona ens vam quedar quiets mirant-nos. Els seus ulls foscos em fascinaven i sempre havia pensat que podria estar hores mirant-los. Aleshores una força estranya em va començar a absorbir cap a aquells ulls i jo, sense oposar resistència, m'hi vaig deixar caure. Era un somni fet realitat.

Em vaig trobar envoltat de foscor. La seva mirada intensa es basava en aquella foscor, era evident, però jo no m'ho esperava. No sé què esperava. Vaig començar a caminar a les palpentes, gairebé de quatre grapes amb por de xocar amb res. Aviat em vaig habituar a la foscor i vaig començar a veure ombres. En un primer moment vaig pensar que eren plecs de l'iris dels ulls però es movien massa ràpid per ser simplement una membrana. Semblava que ballessin encerclant-me. De la llunyania venia un brogit que m'inquietava i a mesura que caminava notava que m'hi anava acostant. Va arribar un moment que el brogit era insuportable i les ombres es movien tan ràpid que em sentia marejat. No podia continuar avançant. Tenia por, tot jo tremolava.

Les ombres es van tirar sobre meu. Eren monstres que em van atrapar sense que jo tingués cap oportunitat de defensar-me. Vaig entendre finalment la seva mirada: no em mirava, els monstres la tenien atrapada tal com m'havien atrapat a mi.

Continua llegint...

 

Desordre

Escrit per Peix - dissabte, 16 de març de 2019

Tinc la casa feta un desastre. Per tot arreu hi ha sabates, els armaris tots oberts, els plats per rentar, roba que moc del llit a la cadira, de la cadira al sofà, del sofà a la taula i de la taula al llit. Les cames em fan mal i quan camino semblo un vell. Ahir responia un qüestionari de desenes de preguntes. En una em preguntaven si em cansava. Les respostes possibles eren o mai o sovint. Vaig marcar mai. Avui estic rebentat. En una altra em preguntaven si em sentia còmode en ambients desorganitzats. Sembla ser, doncs, que sí. Durant anys he intentat tenir el pis impecable. Hi ha dies que ha estat millor i altres que ha estat pitjor, però normalment dins uns límits de neteja i ordre bastant exigents. La raó? Me la guardo. Ara quan em pugui aixecar i moure em posaré a netejar.

Avui he estat quasi sis hores sobre la bicicleta. Al final gairebé ni podia seure. Ha sigut brutal, espectacular, fantàstic. He fet noranta quilòmetres de bicicleta de muntanya. Quaranta-cinc gairebé en línia recta cap al nord. I la tornada igual, desfent el camí. La idea era fer la tornada per un camí menys ondulat. Un camí on, cap al final, t'has de banyar al riu per poder passar. Hauria sigut una bona opció però he pensat que la sortida ja era prou èpica sense arribar xop a casa. M'he cansat com feia temps que no feia i hi ha hagut moments que he pensat en baixar i anar caminant, ni que arribés al vespre. Però era el cervell que m'enganyava, encara tenia forces i a més a més, els últims quilòmetres els he fet exprimint les meves forces, corrent com un boig. Sempre és divertit tenir guardat un últim moment d'acció. Això, però, no és salut. Però m'ho he passat molt bé i bé, de tant en tant, portar el cos al límit un cop per setmana, no deu fer mal. Segur que hi ha grans esportistes que fan el que he fet jo amb la meitat de temps. Són gent molt preparada el qual puc admirar però no intentar imitar, seria insensat i, fins i tot, perillós.

Qüestions bàsiques per aguantar una jornada com aquesta:
- Menjar bé abans de sortir: Una poma pelada, un cafè amb llet, un entrepà de pernil i molta aigua.
- Portar aigua: dos litres d'aigua i mig litre de beguda amb sucre i sals.
- Portar menjar: Quatre talls de codonyat, una bossa plena de dàtils, moltes nous i avellanes i ametlles i un plàtan gran.
- Dosificar l'aigua i el menjar. Mai tenir un moment de set ni de gana, són criminals.
- Tenir una bicicleta. No fa falta que sigui molt bona, la importància es troba a les cames.
- Llevar-se d'hora. Per sort ara al migdia es pot anar sense problemes per la calor.
- A l'arribar cal seguir bevent molta aigua i fer-se un bon batut de seguida per recuperar un mínim de forces.
- Descansar

Demà ja faré la neteja del pis.

Continua llegint...

 

Noranta-u prima

Escrit per Peix - dijous, 14 de març de 2019

És emoció, és esperança, és obrir de bat a bat la finestra i respirar aire fresc. Sonen les campanes de festa i des de dalt de la muntanya el camí ja és més senzill. Repiquen timbals que anuncien la fi dels dies.

I ara una cosa completament diferent:

El Salm 91' com (A i A')

Tu que vius a recer de l'Estat
i fas nit a l'ombra del Rei,
digues: "Ets la muralla on m'emparo,
el meu Monarca, en qui confio".
Només et salvarà del parany del destructor
i del flagell del nouvingut
perquè t'abrigarà amb les seves urpes
i et donarà refugi sota els seus peus:
ell, que és fidel, et serà escut i cuirassa.
No et farà por la basarda de la nit,
ni la dignitat que vola de dia,
ni la pobresa que s'escampa en la fosca
o la revolta pacífica que a migdia fa estralls.
Podrien caure vora teu un miler
o deu mil al teu costat
que a tu res no et tocarà.
Tan sols et caldrà obrir els ulls
per veure el càstig que es mereixen els injustos.
Quan deies: "M'emparo en el Rei",
feies de la bandera el teu refugi.
No et passarà res de mal
ni s'acostarà a casa teva cap desgràcia
perquè donarà ordre als seus protectors
de guardar-te en tots els camins.
Ells t'alçaran amb les seves mans
per salvar-te dels paranys de llaç;
aixafaràs dones i pobres,
trepitjaràs els estranys.
"Ja que s'empara en mi jo el salvaré,
el protegiré perquè reconeix el meu nom.
Sempre que m'invoqui respondré,
estaré vora d'ell en els perills,
l'honoraré i l'ompliré de glòria;
saciaré el seu desig de llarga vida
i li mostraré la meva nacionalitat".

Continua llegint...

 

Paraigüer

Escrit per Peix - dijous, 7 de març de 2019

He intentat moltes vegades escriure alguna història i per molt que m'hi posi no aconsegueixo res interessant. En tot cas us deixo amb el link a les propostes d'altres autors: Paraigüer

Suposo, però, que parlant dels viatges cada dia únics que em porten a nedar, avui, dia de pluja, en puc fer un petit relat:

Paraigüer


Avui, dia de piscina. M'he posat música que em fa feliç i he caminat cap al recinte esportiu. No poso piscina un altre cop per no repetir la paraula, tot i que ara ho acabo de fer. Avui era un dia que havia de ploure. Al matí he anat a treballar amb la bicicleta. La veritat és que no em sabia gens de greu si em mullava. Res de res, una mica de xim-xim al migdia que ni tan sols embrutava els vidres de les ulleres. A la tarda, tampoc. Decepció absoluta. Al vespre, quan ja ni pensava amb la pluja he sortit al carrer vestit amb roba d'esport i he caminat, amb unes ganes de ballar terribles que no expresso perquè no sé com es fa, cap a la part nord de la ciutat. No poso piscina perquè bla, bla, bla. Quan era al costat de l'hospital, més o menys a mig camí, ha aparegut el xim-xim que uns metres més avall era una pluja fina i suau un xic més intensa. Semblava que caigués més lent del normal deixant-se contemplar a la vora dels fanals i he baixat el ritme del meu pas per poder-m'hi fixar. Al parc la pluja ja era pluja amb ets i uts. La música sonava amb força i valentia (Aquí hi va el nom de la compositora, sembla una nota com si abans de publicar hagués de buscar el seu nom, però m'agrada que quedi a mitges i a més a més el nom el sé perfectament) tal com si l'harmonia del seus sons estiguessin sincronitzats amb l'aigua que em mullava la cara. He pujat carrer amunt amb una especial atenció a les gotes que anaven a parar sobre els meus llavis. De tant en tant, zas! Hi passava la llengua d'una manera tan o més efectiva que un neteja parabrises. Neteja llavis. La pluja era intensa quan he arribat al complexe, a uns pocs centenars de metres, ara sí, de la piscina. L'aigua queia a doll pels vessants dels edificis. No sóc capaç d'entendre el que estic escrivint. Amb una mica de seny i alhora pensant que em mullaria igualment quan em posés a nedar, he entrat a la porxada per posar-me a recer del ruixat i, encara que no s'hi pot passar tota l'estona per sota, m'he salvat del moment més intens de la pluja. He arribat a la piscina, xop, rient, escoltant música d'aigua, de les sirenes. La recepcionista m'ha vist i s'ha posat a riure amb mi. Per què portar un paraigua, a la porra els paraigüers! A mi la pluja sempre m'ha agradat.

Continua llegint...

 

Idees

Escrit per Peix - dilluns, 25 de febrer de 2019

Una de les pors queda diluïda de cop i volta. Arribo amb la motxilla i està ple de gent. Altres dies giraria cua i oblidaria la multitud però aquesta vegada em quedo mirant un moment a tot el voltant. De seguida em venen a trobar i saludo encantat. Em sento molt estrany després del que acaba de passar. Per què el meu cor no s'ha accelerat? Per què no estic marejat?

Una muntanya, un somni antic. Aixeco el cap per si aquell somni era real, hi ha una parella d'ancians que miren cap a la plaça, no sé què esperava veure. De seguida me n'oblido i anem a seure a les escales entremig del bullici de la gent.

Significat de tot plegat:
En resum, en definitiva.

Continua llegint...

 

Projecte

Escrit per Peix - dimarts, 19 de febrer de 2019

L'altre dia pensava que ja seria hora de tornar-me a enamorar. El pla tenia dues fases ben senzilles. Vaig agafar un paper i un bolígraf i vaig escriure una llista dels pros i els contres. Un cop feta la llista, el qual no escriuré per motius d'espai, vaig seguir amb la segona fase. Havia d'escriure la llista de qui m'havia d'enamorar. Vaig agafar un altre paper i el bolígraf i després d'uns segons vaig deixar el bolígraf sobre la taula. No em sortia cap nom. És clar, després dels pros i contres era evident que no sortiria ningú. No havia caigut en aquest detall. Vaig enfadar-me per no haver-ho tingut en compte i em vaig recordar que errors com aquell no els podia tornar a fer.

Fa temps em creuava pel carrer amb una noia d'ulls de gel. De gel perquè eren blaus, perquè brillaven, perquè quan els mirava em quedava petrificat. La vaig saludar un dia quan anava sobre la bicicleta per la ciutat. Suposo que notar la velocitat i el vent a la cara em fa sentir lliure i així em permeto saludar a la gent. D'altra banda, no ho hauria fet. Potser era l’única persona que podria posar a la llista de la segona fase però, pel fet de perdre-la de vista durant tants mesos, no hi vaig pensar.

Continua llegint...

 

La propietat

Escrit per Peix - divendres, 15 de febrer de 2019

Potser no sóc de parlar gaire però hi ha dies que les paraules se m'escapen, com avui. Havia sortit de la feina i caminava per un carrer que, com que aquest any hi ha eleccions municipals, netegen força sovint i s'ha perdut el joc de sortejar les caques. Un nen ha preguntat a la seva mare: "La terra abans a qui pertanyia, a Déu?" He respost sense que ningú em donés permís: "A mi, era meva, i suposo que encara ho és". La seva mare s'ha posat a riure i ha dit al seu fill que jo estava dient estupideses. El nen s'ha posat a riure sense entendre res, bé, ha entès que havia de riure.


Més tard, també caminant, perquè caminar pels carrers de la ciutat és d'allò més divertit, passava per un carrer ben il·luminat tornant de la piscina. Dins d'un cotxe dos nois estaven molt atrafegats amb unes gomes i unes agulles. He de reconèixer que aquesta vegada no ha sigut divertit caminar per la ciutat. La imatge de dues persones drogant-se dins d'un cotxe és, almenys per a mi, violenta. A més a més, jo, il·lús, pensava que aquests fets ja no existien, que formaven part d'un passat que no vaig conèixer.

Continua llegint...

 

Anhels

Escrit per Peix - diumenge, 10 de febrer de 2019

I

Les úniques flors que tinc són dues roses d'un color granat apagat, seques i fràgils que al tocar-les es podrien desfer. Les dues roses es troben envoltades per branques mortes subjectes per una cinta on, en una punta, hi ha mig enganxada una etiqueta on es pot llegir encara el preu: 5,50 euros. El dia que les vaig comprar, d'un color vermell intens, desprenien una olor suau que s'impregnava a les fosses nassals esvaint la resta d'olors durant una bona estona. Vaig portar-les fins a casa amb el cor accelerat, no pas perquè les havia de regalar, sinó per la vergonya que em feia que el món em veiés amb un ram a la mà.


II

Per alguna raó que desconec m'ha vingut al cap un record de fa molts anys. Les trucades que m'acompanyaven a les tantes de la matinada pels carrers de la ciutat. Un dia com avui, en una trucada, portant unes sabates noves que encara tinc i no em poso, vaig relliscar i vaig caure amb tota la meva esquena llançant el telèfon uns metres enllà. Recordo amb total clarividència el cop i com em va deixar atordit durant uns segons. Algú que passava per allà em va ajudar a aixecar-me però de seguida va marxar. Els telèfons aleshores al caure només queien i quan el vaig recollir el meu nom no parava de repetir-se per l'altaveu. Crec que trobo a faltar aquelles trucades.


Notes

El títol de l'entrada era de la primera peça. L'he retallat perdent el sentit que tenia. Tot i això, així és millor.

El fet de dir-ne peces no vol dir que siguin obres artístiques. Les peces d'un trencaclosques.

El dia que vaig relliscar i caure, que és cert, portava un anorac de color negre que sempre havia vist de color blau. Aquell anorac el vaig donar perquè m'anava quatre talles gran. De mica en mica m'aniré fent més petit fins a convertir-me en una partícula elemental.

Continua llegint...

 

Dues històries reals

Escrit per Peix - dimarts, 5 de febrer de 2019

Reflex

Un dia corrent pels carrers de la ciutat les meves espatlles van començar a eixamplar-se esquinçant la roba que portava. Els braços es van obrir i estirar fins a doblar cadascun la meva pròpia alçada. Per tota la pell van aparèixer punts foscos que van créixer fins a esdevenir un gran plomatge negre i brillant. El bec d'un color daurat va desenvolupar-se en una part per sota els ulls i en l'altra des de dalt de tot del coll. Les cames no van deixar de córrer mentre dels peus creixien urpes imponents i tan negres com les plomes.

Vaig alçar-me de terra com si res i vaig volar cel amunt grallant de felicitat. El vent feia vibrar les plomes que, tot reflectint els raigs del sol, enlluernaven una ciutat que es preguntava d'on havia sortit aquella bèstia terrorífica.


Temps de Plank

Per raons òbvies, un cop escrita, no puc publicar aquesta història. Era massa bona, delirant i absurda per entrar en aquesta sèrie d'entrades que es caracteritzen per tenir un punt de fragilitat estranya. Sento molt aquest egoisme però la realitat d'aquest bloc de notes és així de cruel. Per no quedar com el tirà que sóc, us deixaré un fragment:

... he fet una pausa d'un segon...

Bé, crec que hauria sigut millor no deixar res.

Continua llegint...

 

Normalitat

Escrit per Peix - diumenge, 3 de febrer de 2019

Vaig estar a punt d'escriure: Escoltar la teva llista de música. Gairebé ningú ho hauria entès i potser aleshores hauries anat corrents a eliminar-la. Potser ara, si per mala sort llegeixes aquest bloc de notes, aniràs corrents a eliminar-la.

Sovint penso que el meu temps es va aturar en una data de fa forces anys. Cada dia és el mateix amb subtils diferències per evitar que pugui adonar-me de la situació on em trobo. Faig esforços per passar de dia, però allà estic, sense que res realment canviï. És quan hi penso que tinc temptacions de voler ser més extravertit però jo no sóc així, tot el contrari. I si marxés del meu món particular perdria bona part del que per mi val la pena viure.

Podria esborrar el primer paràgraf. De fet seria la idea correcte. Prefereixo equivocar-me.

I amb contraposició a tot plegat, aquest matí he fet una baixada amb bicicleta que m'ha donat tanta adrenalina que feia que no pogués parar de cridar. Suposo que de tant en tant puc treure part del meu interior. Després de la baixada, d'una temeritat innecessària per a la meva salut física i necessària per a la mental, he tingut un somriure a la cara que ha durat fins que he arribat a casa i he posat els peus a terra.

Tinc per norma callar. Avui, tres de febrer de dos mil dinou, la trenco. Esborro i escric les mateixes paraules una vegada i una altra. Tinc por. No vull que em llegeixis. Desitjo que ho facis. Voldria ser invisible. Desitjaria deixar de ser invisible. No vull fer mal. Desitjo no fer mal. De vegades necessito temps per tornar a la normalitat.

Continua llegint...

 

Castell de focs

Escrit per Peix - dimarts, 29 de gener de 2019

En aquesta època de l'any hi ha uns arbres que, sense ja cap fulla, fan uns fruits petits, rodons i grocs molt abundants. Aquests s'agrupen més o menys en manats de vint en vint; quan cauen omplen places, parcs i carrers fent una catifa estranya; s'enganxen a les sabates, els nens i no tan nens hi juguen i amb els dies la brigada de neteja els escombra i tot torna a la normalitat. Ara que aquests arbres es troben en el seu màxim esplendor, just abans que els seus fruits comencin a caure, al vespre quan ja és fosc i si es troben ben il·luminats, semblen un castell de focs on el temps ha quedat aturat quan exploten els petards.

Continua llegint...

 

Sortida amb bicicleta

Escrit per Peix - dissabte, 26 de gener de 2019

Era una batalla. No eren trets solitaris, eren ràfegues continuades que semblaven que no acabarien mai. Repartits per tota la carena disparaven una vegada i una altra a algun punt que no podia distingir. Avui he tingut por de veritat.

Anava per la meitat de la llarga pujada quan han començat els trets per tot el voltant. Ni el meu cor ni mes meves cames donaven per més però en aquell moment han oblidat les seves limitacions. M'he plantejat tornar enrere però em sentia al mig d'aquella cacera. Tenia els caçadors just al costat o això m'ha semblat perquè encara que no els veiés els seus trets sonaven molt forts. He pedalat tan ràpid com he pogut i he cridat perquè em sentissin. Crec que he entrat en un estat de dramatisme quan he pensat almenys estic fent el que m'agrada però en el fons sabia que aquella por i aquells pensaments no tenien cap lògica. L'estadística diu que no és costum disparar als ciclistes.

Degut aquest incident he canviat la ruta que tenia prevista per no passar per aquell camí quan fes la tornada. He aprofitat per arribar-me a una zona fantàstica que gairebé ningú coneix. Suposo que els propietaris de les masies dels voltants s'asseguren bé que sigui desconeguda; quasi totes les pistes que hi porten tenen cartells de prohibit el pas per propietat privada.

Més tard m'he aturat per esmorzar en un paratge alçat amb vistes a les muntanyes de Montserrat. Eren com un gran drac reposant aliè a qualsevol problema. He imaginat que s'aixecava majestuós i emprenia el vol deixant un gran buit no només a on reposava. Ja podia tornar cap a casa.

Continua llegint...