Capacitat de concentració

Un moment que posaré música per tenir una mica d'inspiració però partint de la base que tot està determinat, no sé per què em molesto. Parèntesi: és la meva visió d'aquests dies, no vol dir que sigui vàlida. Fi del parèntesi. Igualment, posaré música. En aquest moment t'has d'esperar uns segons i no seguir llegint.

Bé, ja sona la música pels altaveus de l'habitació. Ha començat així: aaaahh… continuant una cançó que havia deixat a mitges fa una estona. Però no diré quina és, la meva imatge de peix quedaria alterada per sempre i no em podríeu prendre mai més amb seriositat. Ara bé, si creieu que el que explico és seriós, tenim un problema. Em fixo que per l'Spotify s'ha escoltat més de dos-cents cinquanta-dos milions de vegades. Ningú diu que escolta els Bee Gees, un grup nou.

I aprofitant l'avinentesa parlaré de llibres. No parlaré de cap llibre en concret sinó dels llibres que m'agrada llegir. Tampoc és una norma perquè posar-se normes a la vida és una mica estúpid, però podria dir que és una guia. A mi m'agrada llegir llibres que ja tinguin anys, que hagin envellit una mica. La música… ara sona Simon and Garfunkel, si us plau, on anirem a parar? Els llibres amb el pas dels anys poden quedar oblidats, ja sigui per ser del tot prescindibles o per mala sort. Els llibres que perduren són en general bons o que encara tenen alguna cosa a dir. I per aquesta raó prefereixo llibres que em puguin explicar alguna cosa. És molt desagradable haver d'abandonar un llibre, que ho faig, però intento minimitzar les possibilitats. Ara sona la veu de Candice Night, que canta sovint en grups de Power Metal, metall de poder, sí senyor.

Vaig lent escrivint, encara que un cop escrit no ho sembla. Vaig lent perquè estic més pendent del que sona que no pas de les paraules que van sortint per la pantalla. Penso: P A N T A L L A. I les lletres van apareixent, com si parlés a càmera lenta. Ara sona Imagine Dragons. La gràcia de la llista que sona és que cada cançó té un estil diferent. Tinc madrigals del renaixement, sonates del segle divuit, del dinou i del vint, música coral del segle vint i també del vint-i-u, jazz de la primera meitat del segle vint, rock dels seixanta, setanta fins a l'actualitat, i també pop, disco, funk, hard rock i power metal entre altres. La majoria prové d'Europa i Amèrica, tot i que també tinc alguna cançó que ve d'Àsia i d'Oceania, però no gaires. Hi ha també una cançó d'arrels Africanes, però és d'un compositor anglès, no sé si compta. Un poti-poti per fer fallar les IA i la meva capacitat de concentració. I ara, mentre vaig tancant aquesta entrada que no sabria definir, va sonant Paté de Fuá.

Taca de sang

Amb aquest apogeu del ciclisme amateur, les rivalitats entre amics que pujaven per primera vegada dalt d'una bicicleta just després del confinament, han aflorat ara a l'inici de la tardor d'una manera alarmant, animades per les xarxes socials d'esportistes aficionats que volen creure's professionals. 

Una gran taca de sang. Per la forma de la taca, sembla que en aquell lloc hi ha hagut un mort que han arrossegat cap a un lateral del camí. No és d'un senglar de la batuda de primera hora del matí, la meva intuïció de detectiu no falla. Més amunt, un ciclista mou amb agilitat una mà cap a les butxaques del seu mallot. Treu una barreta energètica. Es troba dret en un marge. Prop seu, una bicicleta. El ciclista em saluda amb una vehemència que no m'espero. Faig veure que estic esgotat de la pujada i afluixo el pas. El saludo esbufegant i segueixo amunt. Busco una altra bicicleta amb la mirada sense girar el cap, però no en veig cap.

Seguint amb la meva intuïció, imagino amb tota seguretat de no equivocar-me que, aquest vespre, una família se sentirà abatuda trista i una altra família alleugerida i alegre.

La primera soparà amb un pseudociclista que es vanaglorià de les seves gestes. Explicarà que ha batut un rècord, que en un moment de la seva sortida ha sentit la fatiga a les cames però que s'ha sobreposat i que ha aconseguit arribar al final amb solvència, mentre beurà un batut de proteïnes de gust artificial. Entre els crits dels nens, queixant-se que ells volen un batut en lloc de mongetes bullides, la seva dona li preguntarà si ha fet la sortida amb el seu amic i ell, fent-se el despistat, respondrà que al final han anat per camins diferents i l'ha fet tot sol, que és una desgràcia el que li ha passat, aparentment mort per l'atac d'un senglar.

La segona soparà sense cap pseudociclista, parlant de com anirà la setmana vinent, de l'escola i del conte que llegiran abans d'anar a dormir. Els nens es menjaran sense problemes un plat de mongetes bullides i no preguntaran pel seu pare, farts de veure'l bevent batuts i parlant amb paraules estranyes com segments, fatiga o rendiment. La dona, feliç, anunciarà que a partir d'ara seran una família més petita i els nens aplaudiran sense acabar d'entendre del tot què estarà passant.

Sot

Si pogués fer-me esponja, deixaria amarar-me de tu i em podria emmotllar a la teva forma però em vaig convertir en una roca impermeable, gris i freda. Ara que a la fi he aconseguit ser jo mateix, em sento tan únic que no encaixo enlloc. I si amb una escarpa i un martell m'arrenquessin tot allò que sobra, el no-res seria fantàstic i em colaria per tot el teu cos.

M'estiren de l'orella, què he fet per merèixer un càstig així?, o què no he fet? Les gotes de pluja es confonen amb llàgrimes que brollen desesperades mentre la força de les cames em pugen fins a un castell en ruïnes, ajudades per una ràbia que avui ha volgut sortir. 

De nit em poso música de quan sabia enamorar-me, música melancòlica que havia oblidat i que aleshores feia veure que no m'agradava i escoltava d'amagat. De dia la música soc jo, música alegre i sense memòria, deixant enrere un sot solitari al mig del camí.

L'ordre

Pujo per un camí estret ple de pedres i arrels. Les meves cames es queixen a cada pedalada. —Aquesta energia que estic gastant a on va a parar? Calor del meu cos, sons, un potencial per alçada… Però quan baixi no em tornarà l'energia, on anirà a parar? Qui me l'haurà pres?—.

Aleshores em despisto i penso en l'energia que suposa l'ordre. Els llibres a les lleixes, els plats i coberts als armaris i als calaixos, les sabates escampades per terra, el llit per fer… Si em faig el llit i ordeno les sabates, transferiré energia al llit i a les sabates. Tot aquest ordre em pren energia. I a la llarga, el llit tornarà a estar desfet i les sabates escampades, sense energia. És tal qual un glaçó en un bol d'aigua calenta. El glaçó es desfà i l'aigua del bol es refreda. Glaçó i aigua calenta s'uneixen fins a trobar un equilibri de mínima energia. —Cal lluitar contra aquesta tendència?—.

I arribo dalt de la pujada. Uns metres per la carena i després una baixada endimoniada per un bosc fosc i humit on els arbres es tanquen cobrint el camí. M'he d'acotar sovint per no topar amb els troncs mig tombats, però el camí té una bellesa que em té atrapat. Baixar-hi sobretot quan el sol es pon, mentre s'escolen algun dels seus raigs vermells entre les branques i sentir l'olor de la terra molla, és una experiència que m'omple de felicitat. La baixada té un pendent que en alguns punts posa els pèls de punta, però la calma del bosc contraresta qualsevol sensació de desassossec.

—A partir d'ara deixaré d'ordenar el pis—, em dic a mi mateix quan ja soc a la pista que em retornarà cap a casa. —Serà un cau de merda—, em replico. —No puc gastar energia quan en un moment tornarà el desordre, és absurd—. I entro tot sol en una discussió forta i que gairebé arriba a les mans que, per sort, estan subjectes al manillar. I quan els crits entre una banda i l'altra fan que no pugui entendre res del que estic dient, faig un crit: —Prou!—, el crit, d'una vehemència desmesurada, ha sortit a l'exterior. Miro a banda i banda. El cel s'està enfosquint i no veig ningú a la vora. Trec el llum de la motxilla i el subjecto al manillar. L'engego i durant uns metres segueixo amb un silenci intern aclaparador. He de treure el tema. Proposo abraçar el minimalisme extrem i desprendre'm de tot, deixant només el necessari. Unes sabates, un bol, un plat, una forquilla… Només un element de cada. Així, d'aquesta manera, no es crea un desordre caòtic, ni es gasta energia a l'absurd. Totes dues bandes queden més tranquil·les. I el tema del llit, de moment, només es farà un cop per setmana, quan toqui canviar els llençols.

La resta del camí fins a arribar a casa són petits ajustos d'un contracte que, escrit, ocuparia pàgines i pàgines.

Assaig

Tinc discurs? Les meves idees han sigut triades amb llibertat o són una imposició de l'entorn?
No tinc resposta a la primera pregunta; soc massa insegur. Però tinc resposta a la segona. Aquesta resposta, en un altre temps i en una altra situació, molt probablement seria diferent:

Si busco i remeno el passat, els meus pensaments, les meves accions i tot el que m'ha envoltat, és fix. Només varia el record que és fàcil que es distorsioni. Així doncs, d'un passat fix el qual no puc assegurar que recordi, tinc un futur variable que no conec. O això és el que en un primer moment. Aquest futur incert ve determinat per tot allò que no puc controlar i per una part que em sembla que puc controlar. Les meves accions i les meves idees seran escollides però no seran erràtiques ni aleatòries, seran causades pel meu passat fix i per un entorn incontrolable com podria ser la natura, la societat, la manera de ser... És una llibertat fictícia, amb un futur desconegut però determinat. Aleshores la vida no és lliure i això em podria portar a pensar, després de donar-hi moltes voltes, que l'única alliberació possible és la mort. Però aquesta decisió dramàtica, intentant trobar una coherència en mi mateix, no seria tampoc lliure.

Afirmo, doncs, que el lliure albir no existeix. Però hi ha tants condicionants de l'entorn i del meu passat i també per una limitació dels meus sentits i de la meva capacitat intel·lectual, que no soc capaç de veure un camí sinó el caos. I aquest caos em porta a una falsa sensació que l'acció que faig o la idea que tinc és indeterminada.

Arribats en aquest punt, podria optar per l'opció de deixar-me endur pel temps vivint del descontrol més absolut sense idees ni accions, en una última decisió. Però el caos no em deixaria i, frustrat, l'única decisió final possible em portaria inevitablement a la mort. Una altra opció seria voler lluitar contra tot allò que no puc controlar. Però seria encara més frustrant que la primera i que em dirigiria també cap al mateix final. Per tant, la conclusió que he arribat és que l'opció més fàcil és acceptar el descontrol i navegar amb ell amb harmonia i serenitat, sent conscient de les idees pròpies i accions que pugui fer, acceptant la vida tal com se'm presenta, esbiaixada pel que he viscut, pels meus sentits i la meva limitada capacitat intel·lectual.

Nota: aquest text, tal com diu el títol, és un assaig, una prova.

Cul de sac

En una bonica tarda de finals d'estiu, va començar a escriure unes paraules que sabia amb tota seguretat que no arribarien enlloc. En aquell moment, quan encara era a temps de parar, va pensar si valia la pena seguir endavant en aquella tasca inútil. Però no se sap si va ser per insensatesa o per una rutina incipient, que els seus dits van seguir prenent les tecles. El silenci de l'habitació era només trencat pel soroll sord del teclat de l'ordinador. Va pensar aleshores que potser preferia el so d'un llapis sobre el paper rugós i va tornar a escriure a l'ordinador. El canell, després d'uns minuts, estava adolorit, no recordava el cansament que suposava escriure lletres amb la mà. La musculatura dedicada a l'escriptura manual es trobava del tot atrofiada. I mirant al sostre en silenci i cridant dins seu, maleïda tecnologia, havia decidit tornar al teclat. Almenys, durant una estona, el so del llapis resseguint el paper, va donar vida a l'habitació. Però el so del teclat, rítmic i constant, no el molestava. Fins i tot, semblava que el relaxés. Les paraules anaven sortint una rere l'altre, sense fer cap mena d'esforç. On aniria a parar? I aleshores, amb aquesta paraula, parar, va decidir que havia arribat al final. Havia de fer-se el sopar. I així, amb una certesa que l'havia acompanyat des del principi, aquelles paraules no van arribar enlloc.

Anhel de llibertat

Les parets rellisquen, llises i humides, s'estrenyen i m'envolten. Tinc el cos cansat de viure reclòs i amagat on la llum del sol s'escola debilitada entre esquerdes d'un sostre alçat a l'infinit. Perdut en un optimisme ingenu em dic que tampoc estic tan malament. El terra i les parets són de marbre blanc amb petites betes d'un gris pàl·lid per trencar la monotonia. M'estic dies i dies contemplant-les i busco formes noves que de vegades semblen muntanyes, boscos i rierols, i d'altres semblen núvols allargassats sobre un mar esverat ple d'onades que es trenquen entre elles. Em dic a mi mateix que no estic atrapat, que he triat viure d'aquesta manera fruit d'una decisió d'absoluta llibertat. M'enganyo. La por, la incertesa i la poca força que em queda són les fonts del meu propi engany.

I quan d'alguna manera aconsegueixo reunir el valor suficient, començo l'escalada amb la vaga esperança que podré passar entre les esquerdes i ser lliure de veritat. És una tasca lenta i feixuga. Avanço amb cautela, intentant passar desapercebut en aquesta mena de pou solitari. Em repeteixo que no puc quedar-me aquí per sempre i que tard o d'hora aconseguiré escapar-me. Però el temps és traïdor i em troba. El temps té ulls i són d'un color tan negre que m'atrapa, em paralitza i em llença sense misericòrdia altre cop al fons.

Vull que siguis meu, Temps, presoner de les meves paraules, o allibera'm, si us plau, de la força voluptuosa dels teus ulls.

Registre

Durant una setmana poden passar moltes coses. Aquí us deixo un petit resum:

• 7 camions de recollida de brossa
• 5 camions de recollida de restes orgàniques
  
• 3 camions de recollida de paper
• 2 camions de recollida de plàstics
• 2 camions de recollida de vidres 
• 49 furgonetes
  
• 332 cotxes
• 58 motocicletes
• 34 bicicletes
• 6403 vianants
• 15 gossos
• 38 ocells (volant) entre els edificis
  

Vaig comprar-me una llibreta i cada dia entre les vuit del matí fins a les deu de la nit, des del balcó, assegut en una cadira plegable, vaig fer un registre del moviment del carrer. Com que visc en un balcó d'un primer pis i queda bastant a la vista, alguns vianants em preguntaven què coi feia tot el dia assegut mirant a la gent, per què els espiava. Com que no podia perdre la concentració en cap cas els vaig contestar però els vaig apuntar a la llista. 254 persones que pregunten.

Avui m'he llevat, he esmorzat bé, he agafat la llibreta i el bolígraf, he obert la finestra del balcó, m'he assegut a la cadira i he començat el registre. Els veïns del davant, que viuen en cases unifamiliars han sortit tots de cop. M'ha fet gràcia la coordinació que en un primer moment m'ha semblat del tot casual. Però no ho era, d'alguna manera que desconec s'han posat d'acord per sortir a les vuit i cinc del matí de casa seva. Amb ous i globus d'aigua plens de pintura m'han atacat, sense que tingués temps de reaccionar. Més o menys:

• 20 globus petits
• 10 globus grans
• 30 ous frescos
• 1 o 2 ous passats

Baixada

Vaig buscar el camí més segur per afrontar una baixada que per una banda no volia ni veure però que per l'altra creia que era necessària. Pas a pas vaig avançar cap a una foscor estranya, ja que era jo qui la desprenia i no pas la vall pregona per on m'endinsava. Quan la foscor va estar a punt d'envoltar-me del tot, perdent qualsevol referència i possibilitat de poder tornar enrere, vaig tenir clar que si havia baixat no era perquè volgués, sinó perquè m'havien deixat. Em van arrencar de sobte i em vaig deixar portar sense oferir cap resistència. Un cop dalt de la muntanya, encegat, vaig entendre que mai hauria hagut de començar la baixada.

Mal humor

Poema militar

Estofat de vedella.
Vedella estufada.
Còrnia insalvable.
Rusc digital.

Origen de la vida.
Rima assonant.
Gloriosa estança.
Superfície terrenal.


La comprensió

En un context qualsevol, les orelles es tornen aspres. Una puça!, exclama l'incaut mentre s'apodera d'ell una tremolor estranya. Jo m'aparto en silenci, prefereixo viure sota el tel fresc de la rosada. Els seus crits m'ericen els pèls de l'esquena però jo m'he tornat sord a les lamentacions dels altres.


Episodi periòdic

Em faig el sopar i obro amb una violència desmesurada el paquet de plàstic del tall individual de pernil dolç. Quin fàstic. És molt fàcil dir que hem de ser capaços de fer sacrificis quan des de la nostra invisibilitat reneguem dels ideals que mostrem als altres. Prou. M'he deixat endur per una vida fàcil i senzilla, per la comoditat.


Reflex

En una setmana he perdut dos quilos i una mica més. Afinar, en diuen. I una merda. Em miro al mirall i veig una costella. És un mirall de forma rectangular, de deu centímetres d'alçada per sis d'ample. Penjat a la paret del lavabo, dona una imatge de decadència que m'aixafa i em pren la gana. A les rajoles de la paret es veuen les marques de l'anterior mirall. Els nusos dels dits exhibeixen amb orgull les ferides de quan vaig fer-lo a bocins.


Clam

Fora els accents diacrítics que resten entre nosaltres! Són les escorrialles d'un passat moribund. Rematem-los ara, encara hi som a temps!

Aplec

El comportament natural davant d'uns fets espantosos, només es pot explicar per la seva brutalitat. Una brutalitat que cap ésser humà no és capaç d'entendre i que provoquen una ceguesa de la realitat.

L'explosió del bosc on ens havíem trobat per celebrar, com cada any, l'aplec de Sant Roc deixà cossos cremats i rebentats per tot arreu. Alguns cossos, a causa de les altes temperatures que es van assolir, van quedar mig desfets. Nosaltres vam salvar la vida perquè uns minuts abans havíem baixat a banyar-nos al riu. Aprofitant el tràfec de la preparació del dinar, ens havíem escapat sense que ens veiessin. Vam sentir una forta explosió que ens va deixar atordits durant uns segons. Vam sortir del riu i vam anar cap on era tothom. No estàvem preparats per veure el que ens vam trobar. Una esplanada de forma circular d'uns cent metres de diàmetre. Allà on hi havia hagut una caseta amb les barbacoes, taules i bancs de pedra i una font, ara era un camp buit, d'un color gris fosc. Fora de la rodona hi havia troncs, pedres i cossos indistingibles amuntegats i carbonitzats.

No vam cridar ni buscar supervivents, era ben clar que no n'hi havia hagut. Vam allunyar-nos de la nova esplanada. Un cos que creiem que va sortir disparat s'havia encastat a un arbre que, a causa de la força de l'impacte, s'havia partit. El cos havia quedat rígid, havia perdut les mans i els peus i els braços i les cames estirades que sobresortien a banda i banda del tronc trencat semblaven les manetes d'una llitera. El seu cap havia quedat deformat. Vam alçar el cos i, per sorpresa nostra, el tronc també va alçar-se. I ens vam endur el cos i el tronc vora del riu. Vam deixar el cos i ens vam banyar una estona més com si res.

No sabria dir en quin moment vam començar a utilitzar-lo com a taula pels àpats i les estones de joc. Era una taula baixa i havíem de menjar asseguts a terra, però era còmode i la rigidesa del cos ens permetia jugar a les cartes amb cert entusiasme. Havíem decidit que ens quedaríem a viure al costat del riu, tornar a les vides de la ciutat no ens va passar pel cap. Al principi el menjar era fàcil de trobar.  L'explosió va matar també a tota mena d'ocells, alguns conills i també esquirols. Fins i tot, ens va semblar que hi havia trossos de senglar, encara que ara, vist amb perspectiva, ja no ho tenim tan clar. Ens ho vam menjar tot sense manies. Quan es va acabar el menjar de l'explosió ja teníem muntades xarxes de pesca i torns per anar a recollir fruites, plantes i alguns bolets. Era una vida senzilla. Cada dia era més o menys igual, però en cap moment ens vam plantejar voler canviar.

Un dia, mentre preparàvem el sopar, ens vam preguntar com s'aguantava el cos al tronc. Si he de ser sincer, a cap de nosaltres ens interessava la resposta, però, per un impuls que no sabem d'on va venir, vam començar a furgar per sota els braços de la taula. Entre el tronc i el cos hi havia alguna cosa més que havia quedat tapada per cendres i sorra. Era un material gomós i elàstic. I de mica en mica vam anar separant el tronc del material estrany i el material estrany del cos. Un cop separat vam descobrir que tenia la forma de cos. Semblava com si, conservant la forma, la pell, els músculs i els ossos s'haguessin desfet entre ells convertint-se silicona o algun material similar. Només s'havien conservat els ulls, que s'amagaven entre plecs del que en algun moment havia sigut una cara. Era un cos petit, d'una alçada de poc més d'un metre. Va ser aleshores que vam adonar-nos del que realment havia passat.

Final sobtat

Aquesta entrada no estava prevista. Com tampoc la majoria. De vegades em venen al cap idees i les acabo escrivint, que no sempre, i algunes d'elles, per alguna raó que no sabria explicar, acaben publicades en aquest bloc de notes. Avui, però, no tinc cap idea. Se m'han acabat.
Em trobava menjant mores d'un esbarzer. Els esbarzers aquest any crescut molt i han envaït alguns camins. Però en aquest cas, l'esbarzer d'on he collit les mores s'ha quedat al marge de tal invasió. Concretament en un marge d'un camí apartat de tot i de tothom. Crec que és el primer esbarzer que ja té mores madures. El cas és que mentre menjava he notat que se m'havien acabat les idees. Què faries tu, ésser que està llegint aquestes paraules si de cop t'adonessis que ja no tens idees? No tinc la resposta, però sé què he fet jo. M'he deixat caure de genolls mentre premia els punys plens de mora que han deixat anar un suc negre entre els meus dits. He fet un crit al cel, un crit ple d'agonia i desesperació. He apropat les mans a la cara, que he fregat tot amarant de suc de mora. Però no era suficient. M'he alçat amb un posat neutre, com si res hagués passat i he collit un nou grapat de mores. M'he deixat caure desencaixant el rostre i cridant de dolor. Un dolor intern però buit, buit d'idees. M'he fregat el front, les parpelles, els pòmuls, el coll, les orelles, el clatell, els braços, les cames… Com que anava vestit, el pit i l'esquena, com també els peus i les cuixes, no me'ls he empastifat de mora. —Soc l'essència de l'esbarzer!— He cridat amb una fúria que mai havia tret que m'ha deixat del tot sorprès però he fet veure que ho tenia tot controlat —Idees, torneu a mi!—. El terra del camí tenia una sorra molt fina, d'un color clar, gairebé blanc. M'he estirat i he fet la croqueta fins a l'altre marge per arrebossar-me. M'he aturat al costat d'una alzina jove. L'he mirat. No he notat cap reacció per part seva, tot i això, he demanat perdó per l'escàndol i he reculat.
Una senyora d'una edat avançada, veïna de la zona que els dissabtes al matí fa una passejada pel camí de l'esbarzer, ha sentit els meus crits i s'ha acostat esparverada. M'ha preguntat tota preocupada si em trobava bé. En aquell moment estava fent un forat al mig del camí. —On són les idees?— He preguntat plorant a la senyora. Ella, s'ha senyat dues vegades. M'he alçat seriós. —Senyora, vostè creu que senyant-se, arreglarà el problema?—. —No ho sé, però m'ajuda—, ha respost. —Si és així, doncs, faci el que vostè vulgui—. M'he llançat als seus peus amb grans gemecs. —On són, on són? Les has robades tu? Mala bruixa!—. I he començat a rosegar-li els peus, primer el dret i uns minuts més tard, l'esquerra. Prou.