[…]
La lluna, en una nit de tempesta, s'escola entre els núvols. Deu ser l'última clariana que queda, em dic.
M'he estirat al sofà de panxa enlaire durant tota la tarda i he mirat al cel deixant que el temps avancés a un ritme pausat. Era d'un blau intens sense imperfeccions. De mica en mica s'ha anat enfosquint, cada vegada més de pressa. Abans que es fes fosc del tot, han arribat els primers núvols, dispersos, d'un color ataronjat, il·luminats per la ciutat. Eren un avís del qual estava per venir. Uns cumulonimbus negres han aparegut portant amb ells un vent gelat que feia feredat. No m'he mogut del sofà. El vent xiulava pel carrer trencat el silenci que m'embolcallava. Aleshores he vist la lluna.
És plena i brillant. D'un groc tan pàl·lid que sembla blanc. La seva llum em reconforta, em fa oblidar el perquè no m'he mogut encara. La miro els pocs segons abans que els núvols la tapin formant un llamp que m'encega procedit d'un tro eixordador que arriba gairebé al mateix moment. El pis tremola però jo no em moc. Ara, però, esperant tornar-la a veure.
[…]
El Peix
dijous, 9 de juliol de 2020
dijous, 2 de juliol de 2020
Converses perdudes
Et veig i no et reconec. Si et saludo i no ets tu, passaré molta vergonya. La samarreta que portes em sona i els cabells, sense dubte, són com els teus. Decideixo passar de llarg, per darrere teu, sense que em vegis. Si no he passat pel davant, és per la por de tenir la certesa que no fossis tu. Prefereixo pensar que sí que ho eres. A canvi, m'he perdut una conversa.
diumenge, 28 de juny de 2020
Tempesta
Que les aigües són tèrboles i el vent és gelat, aquests dies, tothom ho sap. Les onades s'aixequen i engolen tot el que troben al seu pas i la lluna, presa del terror, ha decidit no tornar a aparèixer al firmament.
—Fins quan?— Clamo a un cel hostil i el silenci que em respon xoca amb força amb el cruixit de la nau que aviat es quedarà sense forces.
Embogit per la tempesta em pregunto una vegada i una altra si cal seguir lluitant. Em podria deixar caure al fons del mar, on la llum és tan sols un somni i allí dormiria, arraulit en un llit de sorra lluny de tot, en el no-res.
—Fins quan?— Clamo a un cel hostil i el silenci que em respon xoca amb força amb el cruixit de la nau que aviat es quedarà sense forces.
Embogit per la tempesta em pregunto una vegada i una altra si cal seguir lluitant. Em podria deixar caure al fons del mar, on la llum és tan sols un somni i allí dormiria, arraulit en un llit de sorra lluny de tot, en el no-res.
diumenge, 21 de juny de 2020
Dia internacional
I
Cada dia es commemora o se celebra alguna cosa. És el dia internacional de quelcom. Arribats en aquest punt de grans qüestions, em pregunto: veient aquesta pèrdua gradual d'identitat del dia en tota la seva essència, existeix, com a compensació, el dia internacional del dia? I, si existeix, què en pensen la resta de dies de l'any davant d'aquesta preferència? Els dies pensen? És obligatori tenir matèria per poder pensar?
II
En un principi, desconeixent que pugui existir el dia internacional del dia, havia pensat de celebrar avui com a dia local del dia. No soc prou important per decidir la internacionalitat d'aquest fet. Però aleshores he pensat en la resta de dies, els passats i els futurs. Què vol dir que un dia sigui el dia local del dia, i l'endemà o el dia anterior, no? En qualsevol cas, celebrar-lo o no és un greuge.
Cada dia es commemora o se celebra alguna cosa. És el dia internacional de quelcom. Arribats en aquest punt de grans qüestions, em pregunto: veient aquesta pèrdua gradual d'identitat del dia en tota la seva essència, existeix, com a compensació, el dia internacional del dia? I, si existeix, què en pensen la resta de dies de l'any davant d'aquesta preferència? Els dies pensen? És obligatori tenir matèria per poder pensar?
II
En un principi, desconeixent que pugui existir el dia internacional del dia, havia pensat de celebrar avui com a dia local del dia. No soc prou important per decidir la internacionalitat d'aquest fet. Però aleshores he pensat en la resta de dies, els passats i els futurs. Què vol dir que un dia sigui el dia local del dia, i l'endemà o el dia anterior, no? En qualsevol cas, celebrar-lo o no és un greuge.
dimecres, 17 de juny de 2020
Record
L'altre dia em va venir al cap un record que gairebé havia oblidat. No va venir pas per casualitat, va ser arran de la mort d'una persona. Tenia cinquanta anys acabats de complir. La seva salut era de ferro. Havia tingut una vida fàcil i sense gaires complicacions.
La vaig conèixer quan portava la seva filla de quatre o cinc anys a l'esplai on era monitor. Una nena força tímida i, com que en un inici li havia costat força adaptar-se, vaig parlar bastant amb ella per trobar la manera que encaixés al grup. Ho va fer tota sola. Però nosaltres vam seguir parlant cada dia després de l'esplai. Em sentia molt còmode amb ella i, encara que en un principi només parlàvem de la seva filla, de mica en mica ens vam començar a explicar com havia anat la setmana i de qualsevol cosa. No sé com va anar, però aquestes xerrades informals de després de l'esplai van anar evolucionant a una relació que no sabria definir. Jo era un adolescent que anava a l'institut i ella una dona casada però teníem un punt en comú, estàvem enfadats amb el món. Aquesta estranya relació va durar el que dura un curs, de setembre a juny. I es va acabar sense que me n'adonés, com si mai hagués passat. El curs següent ella no va portar la filla a l'esplai i jo ja no vaig seguir de monitor. Me'n vaig oblidar.
L'altre dia es va deixar caure per un penya-segat. Sé que no en soc culpable però, així i tot, me'n sento.
La vaig conèixer quan portava la seva filla de quatre o cinc anys a l'esplai on era monitor. Una nena força tímida i, com que en un inici li havia costat força adaptar-se, vaig parlar bastant amb ella per trobar la manera que encaixés al grup. Ho va fer tota sola. Però nosaltres vam seguir parlant cada dia després de l'esplai. Em sentia molt còmode amb ella i, encara que en un principi només parlàvem de la seva filla, de mica en mica ens vam començar a explicar com havia anat la setmana i de qualsevol cosa. No sé com va anar, però aquestes xerrades informals de després de l'esplai van anar evolucionant a una relació que no sabria definir. Jo era un adolescent que anava a l'institut i ella una dona casada però teníem un punt en comú, estàvem enfadats amb el món. Aquesta estranya relació va durar el que dura un curs, de setembre a juny. I es va acabar sense que me n'adonés, com si mai hagués passat. El curs següent ella no va portar la filla a l'esplai i jo ja no vaig seguir de monitor. Me'n vaig oblidar.
L'altre dia es va deixar caure per un penya-segat. Sé que no en soc culpable però, així i tot, me'n sento.
diumenge, 14 de juny de 2020
Sortida amb bici
L'altre dia vaig sortir amb bicicleta. No tenia la intenció de fer gaires quilòmetres. La meva idea era anar a veure un arbre colossal que hi ha prop d'on visc. Un cop allà el contemplaria una estona, esmorzaria i tornaria cap a casa. Tampoc tenia gaire temps, a mig matí tenia una reunió i no podia arribar tard.
A mig camí, poc abans d'arribar a l'arbre, vaig aturar-me un moment per contemplar una puput que s'estava en una branca d'una alzina. Des d'allà on m'havia aturat, veia de lluny un camí estret i molt dret que he pujat i baixat diverses vegades. De cop i volta en aquell camí vaig veure pols que s'alçava amb una violència inesperada. Em va semblar veure una bicicleta que volava. Em vaig quedar glaçat. Algú havia caigut per aquell camí i em temia que s'havia fet força mal. L'havia de socórrer. Vaig girar cua per anar a buscar el camí. L'arbre, ja el veuria un altre dia. La pujada era dura. El terra estava molt trencat i com que em sentia nerviós relliscava cada poques pedalades. Em vaig obligar a centrar-me per oblidar durant uns instants què havia vist només per poder avançar amb la celeritat més gran possible. Quan arribés al punt del camí on havia vist la caiguda ja em posaria a ajudar i a trucar si fes falta a qui fos. No va ser fàcil. Tenia al cap la imatge de la bola de pols i la bicicleta volant. Però ho vaig aconseguir posant la ment en cada pedalada, en cada múscul del meu cos que em servia per superar la pujada. Tenia el pols disparat, més amunt de cent vuitanta pulsacions per minut però no vaig afluixar en cap moment.
I vaig arribar al punt on m'havia semblat veure la caiguda. No hi havia cap ciclista. No hi havia cap bicicleta. No hi havia cap marca d'una caiguda. Vaig pujar més amunt, amb la bicicleta a la mà, cridant "Ei! On ets?", "Estàs bé?". No hi havia resposta. Vaig seguir pujant fins a arribar dalt de la carena però no vaig veure a ningú ni vaig sentir cap resposta a les meves preguntes. Vaig baixar parant-me gairebé a cada pas per mirar si el veia entre els esbarzers, per si veia algun moviment entre els arbusts que fos estrany. Però no hi va haver sort. I vaig treure el mòbil per trucar a emergències i explicar la situació. Però en aquell tram de camí no hi havia cobertura. Vaig tornar a pujar a dalt de la carena i tampoc hi havia cobertura.
Aleshores em vaig dir: "Baixo fins al camí principal i des d'allà segur que tinc cobertura". Vaig pujar a la bicicleta i, deu segons més tard, la roda de davant em va relliscar, se'm va girar noranta graus i valg saltar per sobre la bicicleta, aixecant molta pols i fent volar darrere meu la bicicleta.
A mig camí, poc abans d'arribar a l'arbre, vaig aturar-me un moment per contemplar una puput que s'estava en una branca d'una alzina. Des d'allà on m'havia aturat, veia de lluny un camí estret i molt dret que he pujat i baixat diverses vegades. De cop i volta en aquell camí vaig veure pols que s'alçava amb una violència inesperada. Em va semblar veure una bicicleta que volava. Em vaig quedar glaçat. Algú havia caigut per aquell camí i em temia que s'havia fet força mal. L'havia de socórrer. Vaig girar cua per anar a buscar el camí. L'arbre, ja el veuria un altre dia. La pujada era dura. El terra estava molt trencat i com que em sentia nerviós relliscava cada poques pedalades. Em vaig obligar a centrar-me per oblidar durant uns instants què havia vist només per poder avançar amb la celeritat més gran possible. Quan arribés al punt del camí on havia vist la caiguda ja em posaria a ajudar i a trucar si fes falta a qui fos. No va ser fàcil. Tenia al cap la imatge de la bola de pols i la bicicleta volant. Però ho vaig aconseguir posant la ment en cada pedalada, en cada múscul del meu cos que em servia per superar la pujada. Tenia el pols disparat, més amunt de cent vuitanta pulsacions per minut però no vaig afluixar en cap moment.
I vaig arribar al punt on m'havia semblat veure la caiguda. No hi havia cap ciclista. No hi havia cap bicicleta. No hi havia cap marca d'una caiguda. Vaig pujar més amunt, amb la bicicleta a la mà, cridant "Ei! On ets?", "Estàs bé?". No hi havia resposta. Vaig seguir pujant fins a arribar dalt de la carena però no vaig veure a ningú ni vaig sentir cap resposta a les meves preguntes. Vaig baixar parant-me gairebé a cada pas per mirar si el veia entre els esbarzers, per si veia algun moviment entre els arbusts que fos estrany. Però no hi va haver sort. I vaig treure el mòbil per trucar a emergències i explicar la situació. Però en aquell tram de camí no hi havia cobertura. Vaig tornar a pujar a dalt de la carena i tampoc hi havia cobertura.
Aleshores em vaig dir: "Baixo fins al camí principal i des d'allà segur que tinc cobertura". Vaig pujar a la bicicleta i, deu segons més tard, la roda de davant em va relliscar, se'm va girar noranta graus i valg saltar per sobre la bicicleta, aixecant molta pols i fent volar darrere meu la bicicleta.
diumenge, 7 de juny de 2020
El títol dona sentit al text
M'ha atrapat tal com una fera afamada vigila pacient la seva presa, seguint-me esperant que les meves forces minvessin i acorralant-me sense que me n'adonés. M'ha assaltat de cop i volta, devorant-me d'una sola mossegada.
dijous, 28 de maig de 2020
Més u
Repàs de l'any:
La importància de l'any es troba a la segona meitat, la resta gairebé no la recordo. Amb una sola excepció: Vaig decidir fer uns canvis menors amb la visió de la vida. Aquests canvis, que me'ls guardo per a mi perquè l'entrada de cop i volta es faria molt llarga, han fet del meu dia-a-dia més simple. Potser algun dia, quan tingui un discurs clar i definit, en faré algun text.
- He recuperat el gust per la lectura que havia perdut. Espero no perdre'l.
- M'he sentit tan lliure com mai m'havia sentit. És molt fort que m'hagin hagut d'obligar a quedar-me tancat a casa per sentir-me així.
- He abandonat un dels esports que més m'agraden. La natació. Però com que no és culpa meva, així que les circumstàncies siguin propícies, hi tornaré.
La importància de l'any es troba a la segona meitat, la resta gairebé no la recordo. Amb una sola excepció: Vaig decidir fer uns canvis menors amb la visió de la vida. Aquests canvis, que me'ls guardo per a mi perquè l'entrada de cop i volta es faria molt llarga, han fet del meu dia-a-dia més simple. Potser algun dia, quan tingui un discurs clar i definit, en faré algun text.
- He recuperat el gust per la lectura que havia perdut. Espero no perdre'l.
- M'he sentit tan lliure com mai m'havia sentit. És molt fort que m'hagin hagut d'obligar a quedar-me tancat a casa per sentir-me així.
- He abandonat un dels esports que més m'agraden. La natació. Però com que no és culpa meva, així que les circumstàncies siguin propícies, hi tornaré.
dimecres, 27 de maig de 2020
Paradoxa
He de reconèixer que ahir tenia moltes coses a dir però de cop i volta s'havia fet tard i no tenia temps per escriure. Havia d'anar a dormir.
I per no deixar l'entrada aquí, estroncada per un problema tan comú com una mala gestió del temps, dues reflexions menors que poden ser oblidades en un tancar i obrir d'ulls:
- S'estan acabant aquests dies de glòria. Uns dies que m'he sentit més lliure que mai. No puc deixar de pensar que m'he trobat en una paradoxa.
- Diuen que l'espècie humana és social per naturalesa. No puc deixar de pensar la sort que tinc per ser un peix.
I per no deixar l'entrada aquí, estroncada per un problema tan comú com una mala gestió del temps, dues reflexions menors que poden ser oblidades en un tancar i obrir d'ulls:
- S'estan acabant aquests dies de glòria. Uns dies que m'he sentit més lliure que mai. No puc deixar de pensar que m'he trobat en una paradoxa.
- Diuen que l'espècie humana és social per naturalesa. No puc deixar de pensar la sort que tinc per ser un peix.
dijous, 21 de maig de 2020
Escriptura
No soc capaç d'escriure amb paraules l'emoció que sento ara mateix. L'escriuré, doncs, amb símbols aleatoris que em proporcioni el teclat:
__:!"·ƒ ·$ ¿ %(=? -,{@¬} ·$π∫—Ω∑…
Però la realitat, amagada entre històries que s'encavallen entre aquest món i el dels mortals, de vegades em resulta aspra i feixuga. I mirant-me al mirall, noto com els seus dits freds intenten atrapar-me.
__:!"·ƒ ·$ ¿ %(=? -,{@¬} ·$π∫—Ω∑…
Però la realitat, amagada entre històries que s'encavallen entre aquest món i el dels mortals, de vegades em resulta aspra i feixuga. I mirant-me al mirall, noto com els seus dits freds intenten atrapar-me.
divendres, 15 de maig de 2020
Història en tres parts - III
Tercera part
El viatge va començar amb mal peu, però va ser fantàstic. Hi vaig anar amb la Sandra una setmana, els primers dies de juliol. Després tornava perquè havia de fer de professor en una acadèmia d'estiu. Ho teníem tot planejat. L'aniríem a esperar el dissabte mateix que arribàvem a la sortida de la seva facultat. Havia parlat amb els seus pares i van procurar saber el seu horari i què faria. I ho vam fer, però no el vam veure sortir. La Sandra i jo, des de l'altra banda del parc, vam estar des de les tres de la tarda, havia de sortir a quarts de quatre, fins a les sis quan, fastiguejats, vam trucar als seus pares. Ells van trucar al Pablo. I més o menys mitja hora més tard ens van trucar. El Pablo s'havia posat malalt. Li van explicar la nostra sorpresa. Al cap d'un moment em va trucar el Pablo. Tenia la veu pastosa però no em va parar de fer preguntes. Què hi feia a Londres, qui era l'amiga Sandra, per què no l'havia avisat... Vam quedar que ens trobaríem l'endemà a les nou del matí al parc Ravenscroft, que segurament es trobaria millor.
Quan vam arribar ell ens esperava. Amb el segon que vaig dubtar en veure'l, la Sandra ja s'hi havia tirat gairebé a sobre. Es va presentar i li va explicar que érem amics de la facultat. El Pablo el primer que li va dir va ser, M'encanta la teva perruca. Després ens vam abraçar i jo em vaig sentir en un principi una mica cohibit. Ens va portar a un mercat de flors ple de parades i gent. Semblava una celebració. Ens va explicar que cada setmana era així d'animat. Que ell hi vivia a la vora i que li encantava passejar-hi. Vam estar tot el dia amb ell. No semblava pas que el dia abans s'hagués posat malalt. Vam acabar a les tantes en un pub on coneixia a la majoria. Durant aquells dies va estar sempre per nosaltres i ens va portar per tots els racons que li agradaven i en canvi no vam visitar les zones més turístiques.
Quan ens vam acomiadar, a l'aeroport, vaig fer una gran abraçada al Pablo. Ell em va dir que a l'agost vindria uns dies i que, paraules seves, havíem de recuperar, fos com fos, la nostra complicitat. També em vaig acomiadar de la Sandra, que es quedava uns dies més, per anar a Edimburg a veure una amiga seva.
No vaig saber res del Pablo ni la Sandra durant tot l'estiu. Vaig provar de trucar-los diverses vegades però no em van contestar ni em van tornar la trucada cap dels dos. Ara seria tot més fàcil però encara no teníem la comoditat de les xarxes socials. Al setembre m'estava preparant per començar el màster. Estava prop de la facultat quan els vaig veure passar agafats. Em vaig quedar glaçat. Per a mi aquesta va ser la pitjor traïció que he patit a la vida. M'hauria fet mal però m'ho haurien pogut dir. Jo no ho volia però es va trencar qualsevol relació amb ells, ja que no van fer l'esforç de buscar-me i jo no vaig fer l'esforç de contactar amb ells. Vaig saber amb el temps que es passaven la vida viatjant.
Si m'haguessin dit alguna cosa, m'hauria agradat preguntar-los per què no m'havien dit res, i els volia dir que estava disposat a perdonar-los. No era culpa meva. Tenia la vague esperança, i no sé per què, que algun dia em trobaria al Pablo i, no ho sé, tot s'arreglaria, i que si més no, tornaríem a ser els amics que havíem sigut.
Fa uns dies es van posar en contacte els pares de la Sandra amb mi. En un viatge a la Xina, prop d'una ciutat que es diu Datong, la Sandra i el Pablo van tenir un accident de moto. Em van explicar que els cossos els repatriarien en dues setmanes i que aleshores farien una petita cerimònia, que els agradaria que hi fos.
Nota: he tirat pel dret, sense repassar res, no m'ho tingueu en compte.
El viatge va començar amb mal peu, però va ser fantàstic. Hi vaig anar amb la Sandra una setmana, els primers dies de juliol. Després tornava perquè havia de fer de professor en una acadèmia d'estiu. Ho teníem tot planejat. L'aniríem a esperar el dissabte mateix que arribàvem a la sortida de la seva facultat. Havia parlat amb els seus pares i van procurar saber el seu horari i què faria. I ho vam fer, però no el vam veure sortir. La Sandra i jo, des de l'altra banda del parc, vam estar des de les tres de la tarda, havia de sortir a quarts de quatre, fins a les sis quan, fastiguejats, vam trucar als seus pares. Ells van trucar al Pablo. I més o menys mitja hora més tard ens van trucar. El Pablo s'havia posat malalt. Li van explicar la nostra sorpresa. Al cap d'un moment em va trucar el Pablo. Tenia la veu pastosa però no em va parar de fer preguntes. Què hi feia a Londres, qui era l'amiga Sandra, per què no l'havia avisat... Vam quedar que ens trobaríem l'endemà a les nou del matí al parc Ravenscroft, que segurament es trobaria millor.
Quan vam arribar ell ens esperava. Amb el segon que vaig dubtar en veure'l, la Sandra ja s'hi havia tirat gairebé a sobre. Es va presentar i li va explicar que érem amics de la facultat. El Pablo el primer que li va dir va ser, M'encanta la teva perruca. Després ens vam abraçar i jo em vaig sentir en un principi una mica cohibit. Ens va portar a un mercat de flors ple de parades i gent. Semblava una celebració. Ens va explicar que cada setmana era així d'animat. Que ell hi vivia a la vora i que li encantava passejar-hi. Vam estar tot el dia amb ell. No semblava pas que el dia abans s'hagués posat malalt. Vam acabar a les tantes en un pub on coneixia a la majoria. Durant aquells dies va estar sempre per nosaltres i ens va portar per tots els racons que li agradaven i en canvi no vam visitar les zones més turístiques.
Quan ens vam acomiadar, a l'aeroport, vaig fer una gran abraçada al Pablo. Ell em va dir que a l'agost vindria uns dies i que, paraules seves, havíem de recuperar, fos com fos, la nostra complicitat. També em vaig acomiadar de la Sandra, que es quedava uns dies més, per anar a Edimburg a veure una amiga seva.
No vaig saber res del Pablo ni la Sandra durant tot l'estiu. Vaig provar de trucar-los diverses vegades però no em van contestar ni em van tornar la trucada cap dels dos. Ara seria tot més fàcil però encara no teníem la comoditat de les xarxes socials. Al setembre m'estava preparant per començar el màster. Estava prop de la facultat quan els vaig veure passar agafats. Em vaig quedar glaçat. Per a mi aquesta va ser la pitjor traïció que he patit a la vida. M'hauria fet mal però m'ho haurien pogut dir. Jo no ho volia però es va trencar qualsevol relació amb ells, ja que no van fer l'esforç de buscar-me i jo no vaig fer l'esforç de contactar amb ells. Vaig saber amb el temps que es passaven la vida viatjant.
Si m'haguessin dit alguna cosa, m'hauria agradat preguntar-los per què no m'havien dit res, i els volia dir que estava disposat a perdonar-los. No era culpa meva. Tenia la vague esperança, i no sé per què, que algun dia em trobaria al Pablo i, no ho sé, tot s'arreglaria, i que si més no, tornaríem a ser els amics que havíem sigut.
Fa uns dies es van posar en contacte els pares de la Sandra amb mi. En un viatge a la Xina, prop d'una ciutat que es diu Datong, la Sandra i el Pablo van tenir un accident de moto. Em van explicar que els cossos els repatriarien en dues setmanes i que aleshores farien una petita cerimònia, que els agradaria que hi fos.
Nota: he tirat pel dret, sense repassar res, no m'ho tingueu en compte.
dijous, 14 de maig de 2020
Història en tres parts - II
Segona part
Aquells dies de juny, després de la selectivitat van ser els últims que vam passar junts. No vaig dir-li el meu secret. Al juliol ell va anar cap a la casa de la platja i jo vaig quedar-me treballant en un petit supermercat a l'altra banda de la ciutat. Abans de marxar em va invitar a anar-lo a veure. M'hauria agradat, però no m'ho vaig poder combinar. Després de l'estiu ell va anar a acabar el batxillerat en una escola de Londres i jo, gràcies a una beca, vaig entrar a la facultat de matemàtiques. La beca també em va permetre anar a viure a la residència de la facultat. Allà va canviar tot.
Vaig conèixer la Sandra. Tenia el cabell arrissat, el portava tan llarg que li arribava gairebé a cintura. Sempre el tenia arreglat i per allà on passava, atrapava totes les mirades. Li encantava ser el centre d'atenció. Ens vam conèixer el primer dia, vam seure junts per casualitat. Els dos estàvem a la residència i, com que al principi anàvem molt perduts, ens vam ajudar l'un a l'altre. En pocs dies era com si ens haguéssim conegut tota la vida. Ella era alegre i extravertida i jo, que sempre havia estat introvertit i sovint melancòlic, de seguida em vaig impregnar de la seva energia. Va ser una època fantàstica. Amb ella hi havia tanta confiança i com que anàvem sempre junts la majoria pensaven que érem parella. I, de fet, va ser amb ella que vaig tenir les primeres experiències amb el sexe. Jo era gai, així em sentia, i ella ho sabia però amb la Sandra era un joc i, així ens ho dèiem, d'aquesta manera apreníem per les nostres futures parelles. No vaig estar només amb ella. Vaig tenir bastants embolics, tots nois. La Sandra va ser l'única noia.
El Pablo ja es va quedar a estudiar a Londres. Va entrar en una universitat i poques vegades va tornar cap aquí. Pel Nadal i els estius. La nostra relació es va anar refredant i, si alguna vegada ens vam trobar quan els dos tornàvem a casa, ja res era el mateix. Ens explicàvem la nostra vida i intentàvem posar-hi l'energia dels anys de l'institut però no l'aconseguíem treure. Ens havíem tornat estranys l'un a l'altre. Mai vaig parlar-li de la Sandra, per alguna raó em sentia culpable. Trobava molt a faltar al Pablo, cada vegada que pensava amb ell, sentia una punxada a la panxa però quan em trobava amb ell em sentia poruc i potser això va ajudar que ens anéssim distanciant.
L'últim any de la universitat la Sandra va tenir un accident. Era l'aniversari d'una companya de la facultat, la Mercè, i vam anar una bona colla al seu pis a celebrar-lo. Vam preparar un pastís immens ple d'espelmes. La Sandra el va treure de la cuina movent-lo d'una banda a l'altra mentre alguns cantàvem el Moltes felicitats i altres feien crits patint pel pastís. Va ser molt ràpid. Els seus cabells es van encendre de cop. Vam començar a cridar, ara sí, de terror. El foc es va escampar per les garlandes. La Sandra es va tirar a terra i no parava de cridar. El Joel, un company, i jo vam agafar els coixins del sofà i vam començar a apagar el foc dels cabells de la Sandra. Hi havia molt de fum i jo no sabia si plorava pel fum o per la situació. Aleshores va arribar la Mercè amb una galleda plena d'aigua i el va tirar sobre la Sandra i va poder apagar els seus cabells. A tota la banda dreta s'havien cremat completament. Tenia el cap molt vermell. Ella no parava de cridar. El pis s'estava cremant i amb el Joel la vam agafar i ens la vam emportar cap a fora. Vam trucar a l'ambulància i els bombers, que van arribar pràcticament al mateix moment. Es van endur de seguida a la Sandra. El pis va quedar fet cendra.
Va estar més d'un mes a l'hospital. Durant aquest temps la vaig anar a veure gairebé cada dia per portar-li els apunts. Van intentar salvar-li el cabell però no hi va haver manera. Va ser un cop molt dur. Va deixar de ser la Sandra que havia sigut. Quan li van donar l'alta va anar a viure a casa els seus pares i venia a classe amb un mocador al cap però marxava de seguida. Es va tancar amb ella mateixa i al principi gairebé no la vèiem. No tenir-la a la vora era com perdre part de mi i vaig anar-la a veure diverses vegades a casa seva. Vam parlar hores i hores. Vaig intentar que tornés a la residència però ella no s'hi va veure en cor. No sé per quina raó la majoria del temps vam parlar del Pablo. A mi em sabia greu parlar dels meus problemes però ella em deia que així no pensava i que li agradava poder-me ajudar. Vam traçar un pla per anar-lo a veure a Londres a l'estiu. Ella i jo. Va anar bé tenir aquest objectiu. La Sandra, de mica en mica, es va anar animant. I a final de curs, poc abans dels exàmens es va presentar amb una perruca de color blau llampant. Va ser un xoc. Recordo quan va entrar a l'aula. Ens vam aixecar tots de cop cridant d'alegria i aplaudint. Vam acabar tos abraçats i saltant al seu voltant. Fins i tot el professor s'hi va acabar afegint. Aquell dia vaig tornar a plorar. Però sabia perquè era.
Nota: he tirat pel dret, sense repassar res, no m'ho tingueu en compte.
Aquells dies de juny, després de la selectivitat van ser els últims que vam passar junts. No vaig dir-li el meu secret. Al juliol ell va anar cap a la casa de la platja i jo vaig quedar-me treballant en un petit supermercat a l'altra banda de la ciutat. Abans de marxar em va invitar a anar-lo a veure. M'hauria agradat, però no m'ho vaig poder combinar. Després de l'estiu ell va anar a acabar el batxillerat en una escola de Londres i jo, gràcies a una beca, vaig entrar a la facultat de matemàtiques. La beca també em va permetre anar a viure a la residència de la facultat. Allà va canviar tot.
Vaig conèixer la Sandra. Tenia el cabell arrissat, el portava tan llarg que li arribava gairebé a cintura. Sempre el tenia arreglat i per allà on passava, atrapava totes les mirades. Li encantava ser el centre d'atenció. Ens vam conèixer el primer dia, vam seure junts per casualitat. Els dos estàvem a la residència i, com que al principi anàvem molt perduts, ens vam ajudar l'un a l'altre. En pocs dies era com si ens haguéssim conegut tota la vida. Ella era alegre i extravertida i jo, que sempre havia estat introvertit i sovint melancòlic, de seguida em vaig impregnar de la seva energia. Va ser una època fantàstica. Amb ella hi havia tanta confiança i com que anàvem sempre junts la majoria pensaven que érem parella. I, de fet, va ser amb ella que vaig tenir les primeres experiències amb el sexe. Jo era gai, així em sentia, i ella ho sabia però amb la Sandra era un joc i, així ens ho dèiem, d'aquesta manera apreníem per les nostres futures parelles. No vaig estar només amb ella. Vaig tenir bastants embolics, tots nois. La Sandra va ser l'única noia.
El Pablo ja es va quedar a estudiar a Londres. Va entrar en una universitat i poques vegades va tornar cap aquí. Pel Nadal i els estius. La nostra relació es va anar refredant i, si alguna vegada ens vam trobar quan els dos tornàvem a casa, ja res era el mateix. Ens explicàvem la nostra vida i intentàvem posar-hi l'energia dels anys de l'institut però no l'aconseguíem treure. Ens havíem tornat estranys l'un a l'altre. Mai vaig parlar-li de la Sandra, per alguna raó em sentia culpable. Trobava molt a faltar al Pablo, cada vegada que pensava amb ell, sentia una punxada a la panxa però quan em trobava amb ell em sentia poruc i potser això va ajudar que ens anéssim distanciant.
L'últim any de la universitat la Sandra va tenir un accident. Era l'aniversari d'una companya de la facultat, la Mercè, i vam anar una bona colla al seu pis a celebrar-lo. Vam preparar un pastís immens ple d'espelmes. La Sandra el va treure de la cuina movent-lo d'una banda a l'altra mentre alguns cantàvem el Moltes felicitats i altres feien crits patint pel pastís. Va ser molt ràpid. Els seus cabells es van encendre de cop. Vam començar a cridar, ara sí, de terror. El foc es va escampar per les garlandes. La Sandra es va tirar a terra i no parava de cridar. El Joel, un company, i jo vam agafar els coixins del sofà i vam començar a apagar el foc dels cabells de la Sandra. Hi havia molt de fum i jo no sabia si plorava pel fum o per la situació. Aleshores va arribar la Mercè amb una galleda plena d'aigua i el va tirar sobre la Sandra i va poder apagar els seus cabells. A tota la banda dreta s'havien cremat completament. Tenia el cap molt vermell. Ella no parava de cridar. El pis s'estava cremant i amb el Joel la vam agafar i ens la vam emportar cap a fora. Vam trucar a l'ambulància i els bombers, que van arribar pràcticament al mateix moment. Es van endur de seguida a la Sandra. El pis va quedar fet cendra.
Va estar més d'un mes a l'hospital. Durant aquest temps la vaig anar a veure gairebé cada dia per portar-li els apunts. Van intentar salvar-li el cabell però no hi va haver manera. Va ser un cop molt dur. Va deixar de ser la Sandra que havia sigut. Quan li van donar l'alta va anar a viure a casa els seus pares i venia a classe amb un mocador al cap però marxava de seguida. Es va tancar amb ella mateixa i al principi gairebé no la vèiem. No tenir-la a la vora era com perdre part de mi i vaig anar-la a veure diverses vegades a casa seva. Vam parlar hores i hores. Vaig intentar que tornés a la residència però ella no s'hi va veure en cor. No sé per quina raó la majoria del temps vam parlar del Pablo. A mi em sabia greu parlar dels meus problemes però ella em deia que així no pensava i que li agradava poder-me ajudar. Vam traçar un pla per anar-lo a veure a Londres a l'estiu. Ella i jo. Va anar bé tenir aquest objectiu. La Sandra, de mica en mica, es va anar animant. I a final de curs, poc abans dels exàmens es va presentar amb una perruca de color blau llampant. Va ser un xoc. Recordo quan va entrar a l'aula. Ens vam aixecar tots de cop cridant d'alegria i aplaudint. Vam acabar tos abraçats i saltant al seu voltant. Fins i tot el professor s'hi va acabar afegint. Aquell dia vaig tornar a plorar. Però sabia perquè era.
Nota: he tirat pel dret, sense repassar res, no m'ho tingueu en compte.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
