L'arbre majestuós

Fa uns quants anys vaig creure veure de lluny un arbre majestuós i, d'aquella al·lucinació, em va venir al cap una història que mai he començat a escriure. Si he de confessar la veritat, no era un arbre el que vaig imaginar ni tampoc ho vaig imaginar, el que vaig veure era ben real. No diré què és, ja que algun dia, sigui quan sigui, potser ara, començaré a descriure aquella imatge i de com, en ella, apareix una història de dubtosa qualitat. Durant el dia sempre em surten idees que mai escric i que oblido. Al principi em feia ràbia, però el costum de l'oblit va fer que la ràbia es transformés en indiferència. El cas és que la història de l'arbre majestuós, que no és un arbre però serveix per etiquetar-la, no es deixa oblidar. Cada dia que passa tinc més certesa que tot el que tinc al cap no és una història fictícia sinó la crònica d'uns fets que en algun moment vaig viure. 

Avui, com de costum quan vaig amb bicicleta, he passat per uns camins nous que, per sorpresa meva no tenien res nou, coneixia cada revolt, cada arbre, com si m'hagués passat hores rondant-los. La meva intenció era arribar a unes fonts que per desgràcia ara estan ben seques. He sortit de la carretera per una pista que semblava que només podia morir en un camp. No he dubtat en cap moment que al final del camp, amagada entre uns matolls, la pista continua vorejant un rierol. Més endavant el rierol es perd entre les roques i la pista s'enfila fent ziga-zagues cap a una zona més oberta i plena de pedra calcària. La pista, segurament pel poc ús que té, no estava en gaire bon estat i no he relliscat de miracle i perquè tenia més o menys clar les pedres tramposes que m'hi podia trobar. Sabia, no per intuïció sinó per la direcció i la vista de la serralada del davant, que la pista em portava directe a les fonts, però, sense ser-ne del tot conscient m'esperava trobar un trencall en particular. Ha sigut veure'l i tenir clar que l'havia d'agafar. Era una pujada molt dreta. De fet, en qualsevol altra situació m'hauria fet enrere i hauria seguit pel camí principal. He pujat més de pressa del que imaginava, el cos no vacil·lava en les dificultats que s'anava trobant. Quina sensació més estranya. La meva memòria em deia que mai havia passat per allà, però el meu cos i deia tot el contrari. A mesura que pujava tenia més clar el que em trobaria a dalt i quan de sobte m'ha aparegut al meu davant, imponent i majestuós, m'he sentit com a casa.

Despertar

Vaig sentir un buit quan em va mirar de fit a fit. Ara era ella qui em buscava després de tant de temps. Aquest buit em va fer mal perquè tot allò que havia desitjat ja no em causava el més mínim anhel, ans al contrari. Tan sols volia que fos inabastable, un simple somni. Quan es va fer realitat vaig despertar i, com tots els somnis, es va anar desfent en un record vague i distant.

Lament

S'acaba el mes de febrer amb un plany ple de nostàlgia. Sec feliç. Sento una comoditat que fa poc ignorava. Sí, tinc un sofà nou. L'anterior, provisional, no podia aguantar el meu pes i es feia notar amb dolor gràcies als barrots del somier. Era un sofà llit que ara fa d'esmorteïdor auditiu a l'habitació on passo hores treballant i estudiant. Quina vergonya, tanta comoditat m'estovarà i em farà oblidar tots els problemes que vindran. Ells, que amb la seva naturalesa erràtica i incerta, em trobaran quan m'hagi debilitat del tot.

Avui m'he trobat un bloc mig abandonat. El seu autor gairebé no el recordava. D'ençà de la troballa, m'he dirigit a ell com a bloguer, com un títol que es podria donar a persones d'una època antiga. Aleshores he notat l'enyor d'un bloc que resta en silenci esperant paraules buides com ara aquestes. El meu bloc. He estat a punt de dir-li que jo també tenia un bloc, abandonat durant un mes, però he preferit continuar fent mofa de la seva edat. Quina pena la meva, amagant-me darrere la burla del que podria ser jo.

M'agrada tenir un bloc, escriure i sentir-me part d'una comunitat minúscula que no tingui més membres que els que pugui comptar amb els dits d'una mà. Si el nombre fos més gran, em sentiria aclaparat i la meva felicitat es veuria atacada. No sé què estic escrivint, però el lament, carregat culpa, em té eixordat. Potser són els veïns que es barallen, o potser és la sèrie japonesa que m'he posat i no estic seguint o potser és la suma dels dos. Avui, de fet, els veïns no es barallen ni tampoc és un fet habitual. Tanmateix, ahir, que vaig anar a dormir molt d'hora, van tenir la consideració d'intercanviar paraules malsonants abans de les deu de la nit. No és culpa seva que el meu horari estigués girat. Més tard, quan esperava que el temps s'escolés fins a l'albada, el silenci, era absolut. És d'agrair tenir veïns que, quan es barallin, ho facin en horaris normals. I així ho he fet, abans de sortir a treballar he trucat al timbre de casa seva. He hagut de prémer el timbre amb insistència. La dona m'ha mirat preocupada imaginant que passava alguna cosa greu. Quan he agraït el seu esforç per respectar els horaris de la comunitat de veïns, l'home ha encastat el seu puny a la meva galta esquerra i ha tancat la porta d'una revolada. Hi ha persones amb despertars d'allò més estranys.

 

I ara el lament que el títol anuncia:

Se'm remouen les entranyes
i he perdut tot el coratge.
Els cadàvers de joves i vells
són estesos per les places;
han caigut les joves i els nois,
víctimes de l'espasa.

El dia del teu enuig els has mort,
els has immolat sense clemència.
Els ulls se'm fonen en llàgrimes;
no tinc ningú que em consoli,
ni ningú que em conforti.

Recordar l'abandó i la misèria
és verí i absenta.
Penso i em replego dintre meu.
Però vull recordar això
que em dona nova esperança:

Hem de pagar l'aigua per beure
i la llenya també té preu.

Potser no ha sigut un sol lament, potser han sigut un seguit de lamentacions retallades i tretes de context d'un llibre antic, més que els blocs i els seus bloguers. 

 

Fi de l'entrada del mes de febrer.

Un dissabte qualsevol més

Avui m'ha passat una cosa molt estranya. M'he menjat un plàtan que recordava, molt de fons, el gust d'una hamburguesa del McDonald's. Fa anys que no en menjo, però m'hi ha fet pensar. Aleshores, d'aquesta experiència n'he tret dues conclusions: La primera, el menjar del McDonald's té com a base el plàtan. La segona, no necessito anar en aquest restaurant mentre tingui plàtans.

Però aquest fet no és el més estrany del dia. Unes hores abans, em trobava dormint i somiant. Estava fent esport, corrent, per una gran ciutat i estava plovent. Travessava un carrer bastant ample i ple de cotxes per anar cap a un parc on podria córrer amb la seguretat que no m'aixafarien. Mentre travessava i arribava al parc, a la ràdio començava una tertúlia d'uns pedants que parlaven de l'èxit a la vida. Explicaven que tots ells havien sigut grans directius d'empreses i que actualment qualsevol persona que s'ho proposés podia ser executiu i tenir un sou astronòmic. Notava com em mullava, com s'enganxava cada passa al terra ple de fang. La conversa m'interessava pel sol fet d'estar escoltant qualsevol cosa i pensava que no tenia sentit que tothom fos executiu, que alguna cosa fallava. El somni l'he trobat realment estrany perquè tot el que passava no té res a veure amb la meva realitat. No vaig mai a córrer, no visc en una gran ciutat, no plou pràcticament mai i no escolto la ràdio, i no ho faig perquè per treballar no em va bé i la resta del temps estic fent activitats que no són compatibles, com ara escoltar música.

A banda de tot això, que és puntual i no crec que tingui res de transcendent, la meva vida ha entrat per un camí del tot curiós i estic segur que no en sortirà res de bo. Últimament, estic escoltant música pop francesa i el que és pitjor, m'agrada.

I ja està.

El supermercat

Vaig anar a un supermercat nou. Era al migdia, després de dinar, una bona hora. No hi havia gairebé gent, ni comprant ni treballant. De les quinze caixes, només una era oberta. Aquell supermercat era bastant gran i vaig estar-hi més estona del compte perdut entre passadissos amples i atapeïts de productes absurds que amagaven amb malícia el que estava buscant. Vaig agafar una mica d'angoixa. Es podia omplir d'un moment a l'altre, però no podia marxar sense tot el que necessitava. Si em faltava alguna cosa hauria d'anar a algun altre supermercat i per comprar un sol producte seria massa estrany. Al final, més tens del que voldria, vaig anar a preguntar a una caixera i em va indicar a on era. No m'havia enganyat, és evident, no sé per què ho vaig imaginar i que d'allà no en podria sortir i s'ompliria de falsos compradors que col·lapsarien tot el supermercat i em mirarien i em jutjarien i hauria de deixar el carro al bell mig d'un de tants passadissos i marxar de pressa fent-me pas i quedant-me gairebé sense alè. Vaig acotar-me i vaig agafar la llauna de tonyina. Al fons una noia amb els cabells curts em mirava. Vaig girar el cap per si hi havia algú altre i la distància m'havia confós. Em mirava a mi i s'acostava. Per alguna raó inexplicable no vaig recular per agafar un altre passadís i anar a la caixa per pagar. Vaig passar la mà per la cara, em vaig mirar la jaqueta, potser estava més despentinat del compte. Vaig fer una passa endavant agafant el carro amb les dues mans. Ella em mirava, jo la mirava. Tenia la pell morena de finals d'estiu, en ple gener. Els cabells curts, més curts que els meus, negres i brillants. Els seus ulls de forma de lluna, amb uns iris que semblaven dues gotes d'atzabeja de negres que eren contrastaven amb un blanc perfecte de la resta de l'ull. Potser no eren tan foscos, però així ho vaig veure en un primer moment. Els ulls en forma de lluna van portar la meva vista a un nas menut i rodó i més avall, entre llavis prims rosats, hi havia un somriure d'allò més acollidor. Duia un anorac dels anys noranta, que m'hauria semblat lleig si l'hagués vist exposat en qualsevol aparador, uns texans estrets i unes botes negres i gastades que li pujaven un pam del turmell. Arrossegava una cistella amb massa coses. Sí, hauria d'haver agafat un carro, em va dir. És el primer que em va dir. Vaig intentar respondre, però la laringe m'havia obstruït el conducte respiratori. Em mirava alegre, esperant alguna cosa de mi. Vaig agafar calor. Saps qui soc? Em va preguntar amb una rialleta. Vaig fer que no amb el cap mentre tornava a agafar aire i vaig poder respondre que no. La seva memòria era sorprenent. Jo m'havia jurat que no l'oblidaria. Ni tan sols havíem parlat, ni saludat. Només ens havíem intercanviat alguna mirada i un parell de somriures.

L'olor del mar, el soroll de les onades, la sorra fina que s'escolava entre pins i arbusts. Necessitava dies de platja, de nedar, llegir i prendre el sol. Vaig caminar capa una cala petita i tranquil·la. Allà hi era ella, llegint un llibre vell i esgrogueït. Llegia Mirall trencat de Mercè Rodoreda. Vaig pensar que no hi podia haver al món cap noia més atractiva. Llegia un clàssic a la platja, hi ha res més atractiu? Em va somriure i jo vaig tornar-li. Vaig treure el meu llibre, un d'electrònic, que a mi m'agrada llegir amb aquests aparells, però no és atractiu ni és res; ni recordo què estava llegint. Al cap d'una estona vaig anar a nedar. De lluny, on la cala comença a obrir-se, vaig donar una ullada cap a la platja, per si encara hi era. No llegia i mirava mar endins, cap on era jo. Vaig enfonsar-me i vaig nedar cap al fons, intentant dissimular la meva poca discreció. Quan vaig tornar cap a la meva tovallola, ella llegia com si res, indiferent. Encara vaig llegir una estona més fins que se'm va fer tard. Vaig recollir les coses i ens vam tornar a creuar les mirades per última vegada. Vaig ser jo que vaig somriure primer. Mentre m'allunyava cap al cotxe vaig dir-me a mi mateix que no l'oblidaria, que seria potser la parella dels meus somnis, però no creia que pogués ser feliç al meu costat, no estaria a l'altura. El meu somriure, quan vaig arribar el cotxe, era melancòlic. Em vaig sentir sol.

El meu cor anava desbocat. No em podia creure que em recordés la noia del Mirall trencat, ni tampoc que m'hagués trobat en un supermercat qualsevol d'una ciutat perduda del centre de Catalunya. Havien passat anys. Aleshores les meves pors eren tan sols timidesa. Veure'm aclaparat per comprar en un supermercat era un fet que no m'hauria passat pel cap. Vaig tenir por, por que veiés les meves pors. Júlia, em va dir. Li vaig dir el meu nom. Ella estava pletòrica, volia explicar-m'ho tot, recordar cada instant del dia de la platja. Dins meu hi havia una batalla terrible. Per una banda, necessitava marxar corrents. Per l'altra, marxar era la pitjor decisió de la meva vida. Tinc por, vaig dir-li. Em vaig quedar glaçat, per què collons havia dit que tenia por? Em va mirar sorpresa i em va dir que ja no havia de comprar res més. Vam anar els dos cap a la caixa. Ella anava al meu davant, em va esperar que pagués i vam caminar cap al pàrquing. Em va dir que feia poc que havia vingut a viure a la ciutat, que era molt fort que m'hagués trobat. Jo parlava poc, la situació havia posat a prova els meus límits mentals i aquests havien fallat d'una manera miserable. Em va preguntar si em trobava bé. Vaig dir-li que no. Per alguna raó i per primera vegada en molt de temps vaig sentir-me prou valent per ser sincer. Li vaig explicar com em sentia, que aquella casualitat era massa, com un regal baixat del cel, que em sentia malament per no haver-la reconegut en un primer moment, tot i que m'havia promès que mai l'oblidaria. També vaig dir-li que era una persona insegura i carregada de pors, que havia abraçat la solitud per covard, tement a fallar la gent del meu voltant. Mentre m'obria i m'exposava estava convençut que intentaria treure'm de sobre ben de pressa. No ho va fer. Ella també dubtava, també tenia pors, que tot el que li havia dit era normal, que ho havia d'explicar i que l'error era quedar-se aquests pensaments per a un mateix. Estàvem al mig del pàrquing que s'anava omplint de cotxes i de gent. Hauria plorat. No em rebutjava, quina sensació més estranya. Vull parlar més estona amb tu, li vaig dir, vull que recordem junts el dia de la platja. Deixo la compra al cotxe i anem a fer un cafè a la primera cafeteria que trobem. D'acord, em va respondre amb un somriure.

 

__________________

Perdoneu la meva absència, no em veia amb cor d'escriure

 

A més a més, i això és molt fort (bé, no), com a usuari de sistema operatiu Linux en l'àmbit laboral i de vegades també el personal he deixat de fer servir Gnome després de vint anys, any més, any menys, forces menys que més, però queda bé dir-ne tants. M'he passat a QTile que és molt friqui i divertit de configurar.

Albada

No et deixis endur per la foscor de la nit i mira el cel. Més enllà, enmig de les estrelles, n'hi ha una que brillarà sempre amb l'alegria dels seus ulls. Ara que l'ombra cobreix el firmament, ara que el fred s'endinsa per sota la pell, permet que el seu record t'il·lumini i et doni l'escalfor que et falta. I malgrat tota la tristesa d'aquest món cruel i el plor que encara hauràs de suportar, en algun moment trobaràs l'albada, potser amb un simple gest i, ben segur, en una abraçada.

Violències

Violència I

Ah, ves que no ens trobem en una baralla tu i jo. Tanta valentia que mostres al carrer i a la intimitat et doblegues com un cuc. Vine cap aquí, que t'ensenyaré què és una coça ben donada. No t'allunyis, no. No vols pas que arrenqui a córrer per atrapar-te, que serà pitjor, i ho saps. Així m'agrades, sense dignitat ni cap mostra d'amor propi. I no ploris que encara te'n donaré una altra. Va, aixeca't i comporta't com toca davant meu i dels altres.

 

Violència II

Abans d'entrar en la següent nota vull deixar clar que qualsevol realitat del meu voltant no ha influït en la seva realització. I sobretot que és un conte i prou.

Durant mesos vaig endinsar-me entre estudis de tota mena, vaig esgotar-me dia sí, dia també fent esport i vaig abraçar l'estoïcisme com a única manera de viure. Vaig creure'm que m'havia convertit en una persona nova. Aleshores, un dia que anava amb bicicleta, un maleït vell es va aturar davant meu i en un intent fallit per esquivar-lo el vaig atropellar i vaig caure de costat rebentant-me l'omòplat. Una noia amb patinet va córrer a socórrer-me. Em va ajudar a aixecar i em va preguntar com estava. Pensava que m'havia trencat el canell, el braç, el colze i l'ombro. Vam deixar el vell que somicava i em va dur a l'hospital que estava dues illes de cases més avall. Estava tan atordit que no vaig adonar-me que m'oblidava de la bicicleta. 

La noia del patinet es deia Mar i tenia una cabellera rossa, llarga i ondulada. Era soltera i havia decidit tenir una criatura. El dia de l'accident se li veia la panxa, però jo, que no soc gaire viu en aquests temes, no me'n vaig adonar fins que m'ho va explicar. A l'hospital em van obligar a fer repòs un mes i mig. Ella em va acollir a casa seva. Era un àtic a la vora del centre, gran, net, ben il·luminat i amb unes vistes del Mont que encara ara m'impressionen. No em va deixar fer res, ni cuinar, ni rentar, ni fer el llit, ni tan sols llegir, i jo em vaig deixar cuidar com un nen petit i l'únic que vaig fer va ser contemplar el pas del temps.

Vaig perdre la bicicleta. Hauria d'haver-la agafat en lloc d'anar a l'hospital. Després d'un mes i mig tancat en aquell pis era evident que no hi seria. El vell tampoc hi era, però quina importància tenia ell davant d'una bicicleta? Sí, era una bicicleta vella i en tinc d'altres a casa, però, al cap i a la fi, era la meva bicicleta. Mentre em recuperava m'ho temia. No li vaig voler dir res, però era culpa seva que s'hagués perdut. Jo no la podia anar a buscar i ella no hi va voler pensar. Més que enfadat estava dolgut i vaig creure necessari equilibrar la situació quan em van donar l'alta. La vaig tancar a casa seva, vaig endur-me el seu patinet i el vaig deixar més o menys al mateix lloc de l'accident. Quan el va anar a buscar ja no hi era i es va enfadar, i em va recriminar que m'havia ajudat sense demanar res a canvi, que era una mala persona i un desgraciat. I mentre em feia tota mena de crits em va donar cops i cops a l'esquena amb la voluntat de fer-me molt de mal. I me'n va fer, i tant que me'n va fer. El meu omòplat no s'havia curat del tot i es va tornar a fracturar. Aleshores vaig perdre la paciència i la vaig agafar amb una força que ni sabia que tenia i la vaig llançar a l'altra banda de l'habitació. Aquesta demostració de força em va acabar de destrossar l'espatlla. Ella va quedar mig estabornida i vaig aprofitar per portar-la a casa meva.

Vaig cuidar-la com ella m'havia cuidat. Jo no em vaig queixar mentre era el convalescent, però ella només plorava i m'insultava i em demanava que la portés a l'hospital. Em repetia una vegada i una altra que havia de néixer la criatura. Tenia tota la raó perquè aquella panxa cada dia era més gran. A mi l'omòplat em feia un mal terrible i no estava plorant tota l'estona.

El seu dolor va ser tan intens que vaig arribar a sentir-me aclaparat. No va ser suficient veure-la patir mentre la criatura naixia sense cap mena d'assistència. Em va demanar perdó i ajuda, però les jugades sentimentals ja me les conec bé jo, i vaig deixar que s'espavilés com pogués. Quan va néixer la criatura la vaig agafar amb una tovallola i va començar a plorar. Era un nen. Em va semblar veure un somriure d'ella mentre se'l mirava per última vegada. El vaig tancar a l'habitació del costat. Els seus plors, de mica en mica, més lent del que esperava, es van anar apagant. I els crits d'ella van ser tan esfereïdors que no em van deixar dormir durant moltes nits. Encara ara, quan hi penso, tinc esgarrifances. Va morir una setmana més tard que la criatura i em va semblar bonic enterrar els cossos junts al peu del Mont, ja que ella em va explicar diverses vegades que quan naixés la criatura hi anirien a fer excursions.

Fi.

Vaig a dormir, si s'ha de repassar el text, ja ho faré un altre dia. A més a més, cal donar algunes pinzellades de quines són les motivacions que van portar la noia del patinet a ajudar-me a mi i no al vell. O (també) eliminar el vell que no pinta gairebé res a la història.

La sonda

Fa milions d'anys es va enviar a l'espai una sonda per explorar el sistema solar. No era la primera sonda que s'enviava, però seria la primera que, amb el temps, aconseguiria sortir del sistema solar per viatjar a la deriva per la galàxia. De fet, quan va sortir del sistema solar i de la seva interacció gravitacional, la generació que havia vist el seu llançament ja havia desaparegut; havia passat tant de temps que el record de la sonda només estava en biblioteques que mai ningú anava a consultar. La sonda, molt abans d'abandonar el sistema solar, va quedar sense combustible enviant un últim senyal en direcció al planeta que l'havia llançat i va començar un viatge en silenci pel buit de l'espai que duraria diversos milions d'anys. Durant tot aquest temps mai s'acostaria a cap altre objecte, però la seva trajectòria l'acabaria portant ser destruïda per l'atmosfera d'un petit planeta d'un sistema solar de la mateixa galàxia. I en aquell planeta també hi havia vida. I no era una vida qualsevol, era vida intel·ligent, amb una civilització força avançada, però que tot just començava a tenir una vaga idea d'on es trobava. 

A les nou de la nit del 24 d'agost de 1609, Galileo Galilei estava acabant d'ajustar els detalls d'un aparell per observar els planetes i les estrelles. No era un invent del tot seu, l'any anterior ja s'havia presentat, però ell n'havia fet certs canvis que milloraven la nitidesa i el portarien a fer descobriments de gran importància. L'endemà presentaria l'aparell, el telescopi, i volia que funcionés a la perfecció. A les nou i setze minuts va ajustar les lents mentre mirava pel visor. Durant un moment la imatge es va veure borrosa. Durant aquell moment va passar a gran velocitat un objecte amb una forma estranya per damunt de la vista del telescopi. Quan es va tornar a veure el cel nítid, l'objecte de forma estranya ja s'acostava a les costes de la Corona d'Aragó. Galileo Galilei s'havia perdut el que sense cap mena de dubte seria el descobriment més important de la humanitat fins ara. Uns minuts més tard, la sonda entrava a l'atmosfera formant una petita bola de foc i es desintegrava en pocs segons sobre l'oceà atlàntic.

El Lluís

Fa milers de milions d'anys, una gran col·lisió entre dos forats negres supermassius en un punt remot de l'univers va provocar una pertorbació de la gravetat. Aquesta pertorbació va començar a viatjar a gran velocitat a totes direccions. Mil o dos mil milions d'anys després, en un altre punt de l'univers, també igual de remot, una estrella de neutrons va ser engolida per un forat negre. També va provocar una pertorbació de la gravetat que va començar a viatjar a gran velocitat a totes direccions. I molt abans que aquests dos esdeveniments, una pertorbació per un fenomen encara més colossal ja viatjava per l'univers. I altres pertorbacions que apareixerien després o ja feia temps que existien també anaven viatjant a totes direccions, cadascuna sense trobar-se amb les altres.

El Lluís treballa de programador en una gran consultoria. Cada matí va a l'oficina, rep les tasques que ha de fer, de seguida té una reunió amb l'equip on s'expliquen com va anar la feina del dia anterior i si tenen algun dubte amb la feina del dia d'avui. Després del cafè, comença a resoldre les tasques, dina de pressa, segueix amb les tasques i quan es fan dos quarts de cinc, surt de treballar i va cap a casa a mirar alguna sèrie fins que es faci fosc. Ell sempre afirma als quatre amics que té que és una gran feina la seva, de gran valor intel·lectual, però la veritat és que només es dedica a traduir a codi les instruccions que li venen donades. I els seus amics, que no són ximples, ho saben, però li deixen dir, ja que no fa mal a ningú. El Lluís té una vida tranquil·la i ben senzilla. No necessita res més. No es preocupa pel seu futur i permet que el temps vagi avançant. És bo que no es preocupi pel seu futur. 

Demà al matí, durant uns mil·lisegons, a tres quarts menys cinc de set, hora europea, els grans i precisos detectors d'ones gravitatòries que hi ha al voltant de la Terra detectaran una sèrie de pertorbacions de la gravetat provinents de qualsevol punt de l'univers. Serà descrit com el fenomen més rar que haurà existit mai i durant dies formarà part dels principals titulars de les notícies, i durant mesos i anys les dades proporcionades pels detectors seran estudiades per bona part dels millors equips científics del món de l'astrofísica. Acabaran descobrint que totes aquelles pertorbacions es van concentrar en un sol punt, anomenat per ells mateixos el lloc més improbable de l'univers, causant un augment dràstic de la gravetat durant un instant. Aquest punt es trobarà a cent quaranta metres sobre el nivell del mar, en una ciutat del prelitoral català, al lavabo d'un pis abandonat. Tornant a demà al matí, el Lluís, en sortir de la dutxa, desapareixerà de cop i volta. Ell i la tovallola es convertiran en un punt minúscul. Molt més petit que un gra de sorra. Serà tan petit que travessarà el terra del seu pis, i també el pis de sota i la botiga de roba, el pàrquing, els fonaments, les roques, l'escorça, el magma i arribarà al centre de la Terra quedant-s'hi fins que aquesta, tard o d'hora, deixarà d'existir. El trobaran a faltar a la feina i també els seus amics, tot i que de seguida a la feina tindrà un substitut igual d'eficient i els seus amics oblidaran al cap de poc la seva presència i els seus petits aires de grandesa. La seva desaparició, del tot inusual, tardarà anys a ser resolta, i ni així serà del tot creïble quan els científics expliquin que el Lluís va tenir la mala sort de trobar-se al moment i al lloc més improbable de l'univers.

Nota: No és la primera vegada que escric aquesta història ni serà l'última.

Escolto música per publicar una nova entrada

 
Cantata 150 de J.S. Bach.

Suposo que el meu silenci no té cap mena de justificació. Podria excusar-me amb l'angoixa, o un ritme de vida massa accelerat per seure davant de l'ordinador per escriure alguna cosa, però mentiria. He passat més d'una tarda estirat deixant que el temps s'escolés sense fer res. Res de res. El meu cos m'ho demanava i com més m'abandonava en el no-res, més necessitava la seva presència. No fa falta posar nom a aquesta conducta, tothom sap de què parlo.

Aquests dies em venen al cap moltes històries que no escric. Una d'elles m'apareix sovint i comença a tenir una forma que no sé com acabaré expressant, té tants matisos que em costarà dibuixar amb paraules, però ho intentaré. Una altra és només una idea que fa anys ja vaig intentar i ara li he trobat una nova direcció.

Ne Irascaris Domine, de William Byrd.

Després de molts dies m'he tornat a trobar envoltat de gent. He passat pel costat de la cua que esperava per entrar al concert, he caminat davant de tota la gent que conec i em coneix que ja estaven asseguts. El sol m'enlluernava i m'he sentit segur de no veure a ningú mentre buscava un lloc per seure. Al fons, al costat d'una família que no he gosat mirar ni reconèixer. He estat a punt, quan he vist la cua, de marxar corrent. Les mans em tremolaven i me les he posat dins de les butxaques per amagar-les. Quan he ensenyat l'entrada a una vella amiga que no sap res de mi, l'he saludat amb un somriure, el que el meu cos rígid ha intentat, i ella ha fet com si ja no em conegués. No la culpo, la culpa és de la meva desaparició injustificada. De vegades voldria que em vingués algú i em sacsegés i em preguntés què tinc i qui soc, però el món no funciona així i tampoc se solucionaria gaire gran cosa. Al final del concert, amb el meu cor desbocat clamant tornar a casa, he saludat de lluny una antiga companya de l'esplai i he vist com es ruboritzava. Em coneix de quan era un altre, aquell noi jove, fort i influent per fora que feia veure que la vida no tenia gens d'importància, tan sols per gaudir-la. L'hauria d'animar a anar amb bicicleta amb mi.

Jesu, der du maine Selle, J. S. Bach.

Soc tan feliç quan vaig amb bicicleta que aquesta setmana hi he anat cada dia. Vaig conèixer un Suís que no tenia manera d'atrapar-me fins que vaig defallir a un quilòmetre d'arribar al coll. Vam parlar de la nostra afició i també de la nostra vida. Ens vam ajudar l'un a l'altre per agafar velocitats que un de sol, sense el vent d'esquena, poques vegades podem assolir. I després d'una bona estona junts vam acomiadar-nos amb l'esperança de tornar a coincidir algun dia. Vaig conèixer també un Barceloní que agafat a la meva estela podia avançar amb lleugeresa. També vam parlar de la nostra afició i de la nostra vida i al cap d'una estona pedalant plegats ens vam acomiadar amb la certesa que ens trobaríem a veure aviat.

Concert núm. 2 de Brandenburg de J.S. Bach.

Qualsevol diria que soc la mateixa persona, una agosarada i propera dalt d'una bicicleta, l'altra insegura i distant amb els peus a terra.

Una vida plena

M'he despertat, m'he aixecat per tancar la finestra i m'he tornat a estirar al llit. No m'he volgut tornar a adormir. Sabia que el somni ja s'havia esvaït, tot i això, tenia por de tornar allà dins. Quin somni més cruel. Ha sigut un viatge a una vida que hauria pogut tenir, plena i alegra que se'm va trencar ja fa molts anys. Avui m'he sentit trist. La cançó que sona diu, hauria d'estar bé, perquè em dius que estic bé, però no m'hi sento. I m'estiro i deixo que acabi i soni la següent. Diu que et necessito, que no hi ha res com tu, que hauries de saber que quan estiguis a la foscor, quan creguis que no queda res, quan ho vulguis cremar tot, jo estaré pel que faci falta. I el meu company de pis, el peix Albert III no està bé i potser aquesta setmana ja serà l'última. Érem feliços caminant per la muntanya, jo em deia que no era la meva vida, que allò ja s'havia acabat, però el somni m'obligava a continuar caminant i sent feliç. Arribàvem a una casa luxosa que era casa seva, era casa nostra. Tot allò que mai tindria ni tampoc necessitava. Aleshores ens banyàvem a la piscina que era immensa. I no estàvem sols, hi havia cada vegada més gent i totes les cares eren conegudes. Jo volia nedar una estona i de sobte la piscina ja no tenia aigua i s'havia convertit en una pista amb unes parets tan altes que arribaven fins al cel. A tot el voltant hi havia els seus amics i que també haurien sigut meus. I jo m'apartava per trobar la porta de sortida. I quan hi arribava li cantàvem el "Moltes felicitats" perquè devia ser el seu aniversari, però no tothom, sinó jo i tres més, que haurien de ser els meus amics i tinc por d'estimar-los. Li portàvem un regal embolicat que no sé què era perquè jo veia tantes cares conegudes i em sentia tan aclaparat que havia de marxar i m'he despertat, per sort. Tenia fred i potser estic malalt com l'Albert III que fa voltes estranyes a la peixera. Crec que fa dies que estic fent voltes estranyes jo també. Potser fer una simple orxata al capvespre em distrauria d'aquest dia estrany.

Els dies poden ser bons en tota la seva gamma, també poden ser dolents o poden passar desapercebuts. La majoria tenen de tot, que per això tenen tantes hores, que sovint són poques i de vegades són massa. He pedalat per la ciutat impregnant-me d'energia i alegria. M'ha rebut amb un somriure passant-se la mà pels cabells i jo m'hauria deixat caure com si m'hagués fos. Malgrat que només per això hauria sigut el millor dia de tots, com tots els altres dies de cada dia, la tristesa m'ha acompanyat i ha intentat penetrar dins meu amb una insistència massa agosarada. Sé que et trobaré a faltar, peix Albert III, quan ja no hi siguis, has estat amb mi més mesos dels que hauria pogut pensar. Sé que hauria pogut tenir una vida plena i alegra, molt diferent de la que tinc ara, però aquella vida me la puc imaginar i la d'ara, encara que l'estic vivint, no sé a on em porta i aquesta incertesa farcida de curiositat m'omple més que qualsevol altra cosa, o això em dic.

El torrent

Quan vaig arribar al pis no hi era. La seva companya em va dir que havia sortit feia una estona i que no trigaria a tornar, o això creia. De cop em va venir un mareig fred i el cor se'm va estrènyer. No vaig arribar a caure gràcies a la companya que va ser prou ràpida per aguantar-me i ajudar-me a seure al sofà.
—Què et passa? Em va preguntar amb la cara d'evident preocupació.

—He tingut un mal auguri—. Em va mirar encara més preocupada.

—Un presagi estrany, dolent.
—Ja t'he entès, burro. Et portaré un got d'aigua; acabes de venir de córrer i t'ha agafat una pàjara.

He de reconèixer que tenia raó, com que estaven fent obres a la piscina, aquells dies anava a córrer i sota la calor era difícil no agafar res. Vaig estar-me uns minuts estirat al sofà que vaig deixar bastant xop de suor. Quan em vaig sentir millor vaig decidir sortir a prendre l'aire. Vaig caminar cap al camí del torrent, allà tindria l'ombra dels arbres i a més a més gairebé sempre passava una mica d'aire. A mesura que caminava em vaig anar revifant. Al cap d'una estona d'anar amunt i avall pel camí del torrent vaig seure en una pedra sota de l'ombra d'un pi immens.

 

Era un so sec que es repetia cada quatre o cinc segons. Quedava esmorteït per la fressa de les fulles dels arbres i pel cant dels grills. Vaig pensar que podia ser el so d'una guineu que s'havia endinsat cap al torrent, però era massa sec. Era un so que no lligava amb l'entorn, no semblava natural. No en vaig fer cas, jo estava fent temps que ella tornés. El so, constant, malgrat que no era fort ni estrident sinó tot el contrari, es va apoderar de mica en mica de tota la meva atenció. Molestava. I com més molest em sentia, més s'endinsava per les meves orelles fins al punt que no vaig ser capaç d'escoltar res més. Em vaig sentir furiós de debò i vaig decidir buscar el maleït so per apagar-lo o jo què sé. Venia de baix del torrent, amagat per arbusts i brossa. No era fàcil baixar-hi des del camí, qualsevol relliscada em podia llançar directe avall i em podia fer força mal. Mig de cul, mig aferrant-me a pedres i branques vaig aconseguir arribar al torrent que era ben sec. Vaig tenir una nova pàjara. Molt pitjor, allò que vaig sentir no era per fer cap mena d'esforç. Vaig vomitar, em van fallar les cames i una por que mai havia sentit em va deixar uns segons petrificat. Em vaig sobreposar com vaig poder i vaig tornar a mirar l'escena. La causa del so era ella, amb les cames torçades de mala manera, trencades i girades. Un ferro sortia des de la panxa oberta que havia abocat part dels seus budells a un cantó. Estava viva encara. Cada respiració era un so sec, o era l'intent desesperat de fer un crit? No ho sé. Tampoc sé si la seva mirada veia alguna cosa. Tenia els braços estirats mig enfonsats per una massa de cabell sortit de la perruqueria. Un arrissat poc natural, em vaig dir sense voler i trencant tot l'horror que tenia al davant.