Final sobtat

Aquesta entrada no estava prevista. Com tampoc la majoria. De vegades em venen al cap idees i les acabo escrivint, que no sempre, i algunes d'elles, per alguna raó que no sabria explicar, acaben publicades en aquest bloc de notes. Avui, però, no tinc cap idea. Se m'han acabat. 

Em trobava menjant mores d'un esbarzer. Els esbarzers aquest any crescut molt i han envaït alguns camins. Però en aquest cas, l'esbarzer d'on he collit les mores s'ha quedat al marge de tal invasió. Concretament en un marge d'un camí apartat de tot i de tothom. Crec que és el primer esbarzer que ja té mores madures. El cas és que mentre menjava he notat que se m'havien acabat les idees. Què faries tu, ésser que està llegint aquestes paraules si de cop t'adonessis que ja no tens idees? No tinc la resposta, però sé què he fet jo. M'he deixat caure de genolls mentre premia els punys plens de mora que han deixat anar un suc negre entre els meus dits. He fet un crit al cel, un crit ple d'agonia i desesperació. He apropat les mans a la cara, que he fregat tot amarant de suc de mora. Però no era suficient. M'he alçat amb un posat neutre, com si res hagués passat i he collit un nou grapat de mores. M'he deixat caure desencaixant el rostre i cridant de dolor. Un dolor intern però buit, buit d'idees. M'he fregat el front, les parpelles, els pòmuls, el coll, les orelles, el clatell, els braços, les cames… Com que anava vestit, el pit i l'esquena, com també els peus i les cuixes, no me'ls he empastifat de mora. —Soc l'essència de l'esbarzer!— He cridat amb una fúria que mai havia tret que m'ha deixat del tot sorprès però he fet veure que ho tenia tot controlat —Idees, torneu a mi!—. El terra del camí tenia una sorra molt fina, d'on color clar, gairebé blanc. M'he estirat i he fet la croqueta fins a l'altre marge per arrebossar-me. M'he aturat al costat d'una alzina jove. L'he mirat. No he notat cap reacció per part seva, tot i això, he demanat perdó per l'escàndol i he reculat.

Una senyora d'una edat avançada, veïna de la zona que els dissabtes al matí fa una passejada pel camí de l'esbarzer, ha sentit els meus crits i s'ha acostat esparverada. M'ha preguntat tota preocupada si em trobava bé. En aquell moment estava fent un forat al mig del camí. —On són les idees?— He preguntat plorant a la senyora. Ella, s'ha senyat dues vegades. M'he alçat seriós. —Senyora, vostè creu que senyant-se, arreglarà el problema?—. —No ho sé, però m'ajuda—, ha respost. —Si és així, doncs, faci el que vostè vulgui—. M'he llançat als seus peus amb grans gemecs. —On són, on són? Les has robades tu? Mala bruixa!—. I he començat a rosegar-li els peus, primer el dret i uns minuts més tard, l'esquerra. Prou.

Expectacions i expectatives

Parlem d'expectacions i expectatives. Per si el text queda massa llarg, el resum és que d'expectacions gairebé no en parlo i d'expectatives fa temps que no en tinc. Les vaig deixar córrer així que em van començar a sortir les primeres canes. Tenyeix-te, em deien, que encara ets jove. No ho faré, no amagaré qui soc ni com soc, però això forma part d'una altra història.

Les expectacions ara mateix, per a mi, són tan sols un recurs que utilitzo molt sovint a la meva feina. No explicaré què són ni com funcionen, ja que també forma part d'una altra història.

Anem a les expectatives que són més importants, tot i que aquestes pertanyen a les expectacions. Ara mateix, és una paraula que ha desaparegut del meu vocabulari. De vegades, quan em trobo immers en la meditació, el qual tampoc explicaré quina tècnica utilitzo, em venen paraules i conceptes a la ment sense que ho vulgui. Algunes paraules surten amb força i s'escapen per la boca. Aleshores miro al voltant si hi ha algú i m'ha sentit. No sé per què ho faig, quan medito acostumo a estar sol. Potser m'acompanya algun insecte o algun ocell que m'observa des de la vora. Em va sortir amb una potència inesperada: Expectativa! Quina paraula més estranya, vaig pensar. Un moment més tard vaig adonar-me que tenia un sentit, i que havia sigut força important en una vida passada. Vaig recordar que així que apareixia, poc després la decepció començava a formar una crosta al seu voltant. Em feia ràbia ni entenia el perquè d'aquesta crosta. Què havia fet per no veure acomplerta cap expectativa? No dec ser agradable, em deia una vegada i una altra. O potser faig aquella pudor dels que no són capaços de somriure. Potser soc difícil, deu ser això. Una vegada em van dir que era una persona inaccessible. Però aquest adjectiu va ser la conseqüència. Vaig adonar-me que podia utilitzar aquesta crosta per fer-ne un escut. Dels petits trossos que anava arrencant, també es perdia la paraula expectativa. L'escut tenia la seva funció però no em protegia del tot i la paraula expectativa anava apareixent tornava a formar-se la crosta. Em vaig fer una armadura, però per les juntes l'expectativa sempre trobava la manera de colar-se. I vaig aixecar murs. Uns murs alts i impenetrables. No va ser una tasca fàcil, però de material no me'n faltava. I un dia, gairebé sense adonar-me'n, va finalitzar la construcció dels murs. I amb els murs acabats, la crosta havia desaparegut, i amb ella les expectatives.

I des de llavors, la vida dintre murs s'ha tornat senzilla, alegre i afable. Així doncs, deixaré que la paraula que va sortir de sobte de la meva boca, s'esvaeixi fins que, en una propera meditació, si vol sortir, que ho faci.

Nota que no té res a veure amb el text:

Tinc canes i baixo les escales com faria un nen, fent salts i molt de terrabastall. Aquesta tarda, quan he sortit al carrer, ho he fet amb certa empenta després d'una baixada d'escales més sorollosa que de costum. Una parella m'ha mirat amb cara d'espant. De cop s'han posat a riure. Ens pensàvem que hi havia una estampida, em diuen, i aleshores ha sortit un adult tot sol de l'edifici. M'he posat vermell i no he sabut què respondre.

Una vida trista

Dos quarts de sis del matí. Sona el despertador. Quina vida més trista la meva, llevar-me a aquestes hores quan podria dormir dues hores més. M'aixeco sentint un odi irracional al pas del temps i al no haver-me equivocat programant el despertador. Maleït jo d'ahir al vespre. Vaig a la cuina i em menjo un dàtil. Es pot caure més baix? Em vesteixo. Tinc tota la roba preparada. Agafo un grapat de dàtils i una mica de codonyat embolicat en paper de plata i m'ho poso a la butxaca. Faig una dieta variada? Vaig lent i es fan les sis del matí. Surto al carrer. És fosc encara. El moviment de la Terra provoca que cada dia es faci de dia més tard. Maleït moviment de la Terra al voltant del sol. Pujo dalt de la bicicleta. Mentre pedalo apareixen les primeres llums del crepuscle. El carrer gairebé perd la tranquil·litat pel meu pas a tota velocitat. Agafo un camí que m'allunya de la ciutat, del seu silenci que aviat, quan es desperti, es trencarà. Avanço direcció oest, veig la lluna que s'amaga entre els núvols. T'has tornat tímida, avui? Per què t'amagues? El cel de mica en mica es va aclarint però encara falta una bona estona perquè surti el sol. Pedalo de pressa, sentint l'aire fresc a la cara i a tot el meu cos. Em concentro per sentir tots els músculs com treballen en una pujada. El meu cor s'accelera. Merda, que dur, em fan mal les cames. Augmento el ritme de la respiració. La bicicleta segueix la traçada que marca la meva vista. Supero la pujada. Per fi! Bec aigua i em relaxo un instant mentre deixo que la bicicleta segueixi avançant. Ara podria estar dormint i no cansat d'una pujada. Aixeco el cap i veig la lluna. Oh, es pot ser més bonica? Aviat es pondrà i és immensa. D'un color groc intens, entre els arbres verds, sota un cel amb el blau del moment abans de l'alba i tacat de núvols de colors rosats, es mostra majestuosa només per a mi. Gràcies, t'amagaves per no revelar abans d'hora un dels millors espectacles dels últims temps. Dos núvols fins, potser són cirrus, es posen al seu davant. És el toc de distinció que li faltava. Oblido la pujada que acabo de fer i pedalo amb força i alegria sense deixar de mirar la lluna que, de mica en mica, es va perdent a l'horitzó. I tan sols uns segons després que la lluna s'oculti darrere la Terra, un raig llarg i ataronjat  il·lumina tot el que tinc al davant. No m'ho puc creure, encara m'hauré adormit i estaré somiant. Paro i em giro i veig sortir el sol. Amb quina força ho fa, de cop tot brilla i el camí, els camps i els arbres sembla que despertin i s'encomanin de la meva alegria. Sense voler m'encego mirant el sol i torno a la realitat. Deixo que m'empenyi per l'esquena. Encara em queden quilòmetres per fer abans de tornar casa i posar-me a treballar. Quina vida.

Noia llegint a la platja. Tinta sobre paper.

A la noia de la platja que llegia Mercè Rodoreda i que mai llegirà aquesta entrada:

Has de saber que t'he escrit. T'he escrit amb tota mena de detalls, tal com si d'una foto es tractés. No sé si el que he fet, sense el teu permís, és correcte o no. Ara el meu somni és que un dia, mentre llegeixis a la platja, et trobis el text per casualitat.

Amor per la llengua

A mi m'agrada escriure estupideses i històries sense sentit encara que siguin una merda. Aquesta és la raó principal d'aquest bloc de notes. Ara bé, malgrat que no tingui cap mena d'autoritat ni credibilitat, avui em poso seriós:

A la sortida amb bicicleta d'aquest matí, m'he allunyat del recorregut per visitar una torre de guaita del segle X o XI que poca gent coneix. És una torre baixa en una situació estratègica amb vistes de tot un vessant de la muntanya cap a la plana. Hi ha un cartell que ho explica en tres paràgrafs breus. És un cartell vell, gastat pel sol i ple de faltes. Què costava corregir el text?

Jo faig faltes. Tu fas faltes. Tothom fa faltes.
Però no costa res tenir una mica d'amor per llengua.

Violència epidèrmica

Soc tan antisocial i evito tant el contacte que l'altre dia, per mandra, por o una barreja de les dues, vaig preferir cremar-me l'esquena abans de demanar ajuda a algú que me l'untés amb crema solar.

Expressions

Avui volia escriure però se m'ha fet tard. Tot i això, explicaré com va anar el dia d'ahir.

Per qüestions que no venen al cas, ahir vaig caminar una bona estona per la ciutat amb certa alegria. I tot gràcies a la mascareta i a les ulleres de sol. Podia fer cara de malhumorat sense cap mena de preocupació. Em mirava a la gent i pensava, quins imbècils. I no sé per què ho pensava, però jo podia insultar-los sense cap raó i no sentir-me jutjat. També vaig somriure i em mirava a la gent que, com jo, tenien una expressió amagada i plena de misteri. En algun moment de tot el recorregut que vaig fer, vaig pensar: estem a un pas de ser invisibles. El cas és que també vaig fer cares de fàstic, de sorpresa, d'admiració... totes les cares sense cap mena de lògica amb l'estat de la gent i les coses del voltant. Era un simple joc.

Després, a la nit, vaig quedar-me arraulit al llit i, agafant-me als genolls, vaig emetre sons greus i llargs fent pauses curtes per respirar. No sé quina hora devia ser que un transeünt va cridar molt fort dient: —Pots parar d'una vegada, si us plau, que volem dormir!?— Vaig treure el cap per la finestra. No portava mascareta, cosa que em va estremir, i vaig poder copsar amb tota claredat la seva expressió d'enuig.

La lluna

[…]

La lluna, en una nit de tempesta, s'escola entre els núvols. Deu ser l'última clariana que queda, em dic.

M'he estirat al sofà de panxa enlaire durant tota la tarda i he mirat al cel deixant que el temps avancés a un ritme pausat. Era d'un blau intens sense imperfeccions. De mica en mica s'ha anat enfosquint, cada vegada més de pressa. Abans que es fes fosc del tot, han arribat els primers núvols, dispersos, d'un color ataronjat, il·luminats per la ciutat. Eren un avís del qual estava per venir. Uns cumulonimbus negres han aparegut portant amb ells un vent gelat que feia feredat. No m'he mogut del sofà. El vent xiulava pel carrer trencat el silenci que m'embolcallava. Aleshores he vist la lluna.

És plena i brillant. D'un groc tan pàl·lid que sembla blanc. La seva llum em reconforta, em fa oblidar el perquè no m'he mogut encara. La miro els pocs segons abans que els núvols la tapin formant un llamp que m'encega procedit d'un tro eixordador que arriba gairebé al mateix moment. El pis tremola però jo no em moc. Ara, però, esperant tornar-la a veure.

[…]

Converses perdudes

Et veig i no et reconec. Si et saludo i no ets tu, passaré molta vergonya. La samarreta que portes em sona i els cabells, sense dubte, són com els teus. Decideixo passar de llarg, per darrere teu, sense que em vegis. Si no he passat pel davant, és per la por de tenir la certesa que no fossis tu. Prefereixo pensar que sí que ho eres. A canvi, m'he perdut una conversa.

Tempesta

Que les aigües són tèrboles i el vent és gelat, aquests dies, tothom ho sap. Les onades s'aixequen i engolen tot el que troben al seu pas i la lluna, presa del terror, ha decidit no tornar a aparèixer al firmament.

—Fins quan?— Clamo a un cel hostil i el silenci que em respon xoca amb força amb el cruixit de la nau que aviat es quedarà sense forces.

Embogit per la tempesta em pregunto una vegada i una altra si cal seguir lluitant. Em podria deixar caure al fons del mar, on la llum és tan sols un somni i allí dormiria, arraulit en un llit de sorra lluny de tot, en el no-res.

Dia internacional

I

Cada dia es commemora o se celebra alguna cosa. És el dia internacional de quelcom. Arribats en aquest punt de grans qüestions, em pregunto: veient aquesta pèrdua gradual d'identitat del dia en tota la seva essència, existeix, com a compensació, el dia internacional del dia? I, si existeix, què en pensen la resta de dies de l'any davant d'aquesta preferència? Els dies pensen? És obligatori tenir matèria per poder pensar?


II

En un principi, desconeixent que pugui existir el dia internacional del dia, havia pensat de celebrar avui com a dia local del dia. No soc prou important per decidir la internacionalitat d'aquest fet. Però aleshores he pensat en la resta de dies, els passats i els futurs. Què vol dir que un dia sigui el dia local del dia, i l'endemà o el dia anterior, no? En qualsevol cas, celebrar-lo o no és un greuge.

Record

L'altre dia em va venir al cap un record que gairebé havia oblidat. No va venir pas per casualitat, va ser arran de la mort d'una persona. Tenia cinquanta anys acabats de complir. La seva salut era de ferro. Havia tingut una vida fàcil i sense gaires complicacions.

La vaig conèixer quan portava la seva filla de quatre o cinc anys a l'esplai on era monitor. Una nena força tímida i, com que en un inici li havia costat força adaptar-se, vaig parlar bastant amb ella per trobar la manera que encaixés al grup. Ho va fer tota sola. Però nosaltres vam seguir parlant cada dia després de l'esplai. Em sentia molt còmode amb ella i, encara que en un principi només parlàvem de la seva filla, de mica en mica ens vam començar a explicar com havia anat la setmana i de qualsevol cosa. No sé com va anar, però aquestes xerrades informals de després de l'esplai van anar evolucionant a una relació que no sabria definir. Jo era un adolescent que anava a l'institut i ella una dona casada però teníem un punt en comú, estàvem enfadats amb el món. Aquesta estranya relació va durar el que dura un curs, de setembre a juny. I es va acabar sense que me n'adonés, com si mai hagués passat. El curs següent ella no va portar la filla a l'esplai i jo ja no vaig seguir de monitor. Me'n vaig oblidar.

L'altre dia es va deixar caure per un penya-segat. Sé que no en soc culpable però, així i tot, me'n sento.