dilluns, 6 d’abril de 2020

Croquetes

Avui he fet croquetes. Saps que no és fàcil per a mi. La carn, la ceba, el fregit... És un esforç que em supera.

Va, no sé per què m'enganyo. No n'he fet pas. Quan n'anava a fer n'han tret de congelades. No sé d'on. Sempre hi ha alguna croqueta congelada preparada perquè no en pugui donar. De vegades penso que ningú vol les meves croquetes. I, és clar, per què n'hauria de voler dels altres? Si he de ser sincer, agraeixo molt que me'n donin però no de les congelades, de les de veritat. Tampoc tinc aquesta sort, què hi farem. L'any passat en vaig donar i reconec que em va fer feliç fer-les i repartir-les. Però d'això ja fa molt temps. Tot això ve perquè l'altre dia me'n van demanar. M'ho vaig creure i també en vaig demanar. Que il·lús que soc. Ningú em demana croquetes, ni recordo l'última vegada que algú ho va fer. El que volia era una recepta de bunyols però, és clar, demanar una recepta de bunyols directament mai queda bé. O sigui que va fer veure que volia croquetes. Ah, ja sé què estàs pensant, no me'n faré per a mi sol, no serveix per res. Jo, les croquetes, les cuino per compartir.

diumenge, 5 d’abril de 2020

Un dia del meu cap de setmana

Dissabte

Entre les onze i les dotze del migdia. Em desperto. Miro l'hora. Romancejo al llit una bona estona. M'aixeco. Em vesteixo amb roba d'esport. Començo a preparar el dinar. Normalment és un àpat més elaborat que el d'entre setmana i em requereix més temps. Mentre es va cuinant aprofito per netejar la roba, passar l'escombra pel pis i ventilar-lo bé. També li acabo passant la baieta si veig que el terra està molt brut. Es fan les dues o quarts de tres. Dino. Després de dinar llegeixo una estona. Entre les quatre i quarts de cinc. Em vesteixo amb roba de ciclisme. Bec força aigua. Busco alguna sèrie i pujo dalt de la bicicleta i m'hi estic una hora, potser una mica més. Suat i força cansat torno a beure aigua. Em dutxo. No em poso el xandall vell, l'he rentat i encara s'eixuga. Em torno a posar la roba que portava abans. Bereno iogurt amb cereals o codonyat amb formatge. Preparo una massa per fer-me una pizza si em ve de gust menjar pizza. Si no em ve de gust, salto al següent pas. Llegeixo o escric fins quarts de vuit, les vuit. Si no em ve de gust pizza, em faig una massa per fer burritos o per fer-me gyozas o algun menjar estranger. M'estic a la cuina mentre vaig preparant el menjar. Sempre se'm fa tard i embruto molts estris. Les deu, o quarts d'onze. Davant de la tele em poso a sopar. Busco alguna pel·lícula i sopo mirant la pel·lícula. Si la pel·lícula m'interessa, l'acabo, si m'avorreix, paro i escric una estona o vaig al llit.

Diumenge

Entre les onze i les dotze del migdia. Em desperto. Miro l'hora. Romancejo al llit una bona estona. M'aixeco. Em vesteixo amb roba d'esport. És còmode, ràpida de posar. Començo a preparar el dinar. Normalment és un àpat més elaborat que el d'entre setmana i em requereix més temps. Mentre es va cuinant perdo el temps. Miro notícies o vídeos absurds. Avui però he canviat els llençols del llit. Bé, posar i treure'ls de la rentadora i posar-ne de nets al llit no és una feina gaire esgotadora ni que requereixi gaire temps, per tant he tingut temps de mirar notícies i estadístiques de contagiats, morts i supervivents de la pandèmia. També he mirat un vídeo de matemàtiques que explicaven com trobar un radi d'una semicircumferència entaforada dins d'un triangle rectangle. Ah, i un resum de pel·lícules del Chuck Norris. Millor el resum que les pel·lícules. Les dues. Dino. Després de dinar llegeixo una estona. Entre les quatre i quarts de cinc. Em vesteixo amb roba de ciclisme. Bec força aigua. Busco alguna sèrie i pujo dalt de la bicicleta i m'hi estic una hora, potser una mica més. Suat i força cansat torno a beure aigua. Em dutxo. Em torno a posar la roba que portava abans. Bereno. Un iogurt o fruita. Sis de la tarda. Escric o llegeixo fins a les vuit. Sopo alguna cosa suau. Sopa o un tall de peix. Hauria de menjar més però sempre menjo poc els diumenges, ja em passava quan el món es regia amb una normalitat diferent. Llegeixo una estona més. Les onze. Vaig al llit.


Com es pot veure, dormo moltes hores. El meu cos ho aguanta i jo no li diré pas que no i, a més a més, aprofito que no puc sortir a fer rutes amb bicicleta per dormir. També llegeixo molt. Trobava faltar llegir tant. Crec que no ho feia des dels setze anys, quan vaig començar a treballar als estius i ja no vaig tenir tant de temps per passar-me hores llegint. També he deixat molt de banda el telèfon mòbil. El tinc sempre en silenci i a l'habitació. El miro al matí, al migdia un moment i al vespre un moment més. M'allibera no tenir-lo al damunt. Si algú em pregunta alguna cosa, ha d'esperar.

He obviat explicar algunes accions com ara videotrucades o situacions fisiològiques de qualsevol  ésser viu, però, més o menys, així passo aquests caps de setmana. No tinc temps per avorrir-me, però tampoc és que els visqui amb gaire intensitat. Ni ho vull.

dimarts, 31 de març de 2020

Un dia de la meva vida

Dos quarts de vuit del matí, sona el despertador. La roba la tinc preparada al lavabo. Em vesteixo. Vaig a la cuina i esmorzo un bol de civada amb fruits secs i llet. Llegeixo alguna notícia. Les vuit. M'assec davant de l'ordinador per treballar. A les deu m'aixeco i em preparo un cafè amb llet. Amb el cafè sobre la taula treballo fins a un quart de dues. Em faig el dinar. Llegum, pasta, arròs o verdures. Un tall de salmó o de pit de pollastre i una amanida. De postres una poma i un cafè. A les dues torno a treballar, fins que es fan les cinc. Tinc el cap espès i em sento cansat. Menjo un grapat de fruits secs i una presa de xocolata. Em vesteixo amb roba de ciclisme. Bec força aigua. Engego la tele i busco alguna sèrie. Pujo dalt de la bicicleta i m'hi estic una hora, cinquanta minuts per ser exactes. Durant aquesta estona miro un o dos capítols, depèn de la sèrie. Suat i força cansat torno a beure aigua i menjo un grapat més de fruits secs. Em dutxo i em poso un xandall vell. Un quart de set. Agafo el llibre i llegeixo una hora, potser una mica més. Em faig el sopar. Sopa, verdures o pa amb tomàquet i una truita. Mentre menjo engego la tele i miro dibuixos animats. És infantil però a qui li importa? Netejo els plats de tot el dia. A quarts de nou ja ho tinc tot fet. M'ajec al sofà amb el portàtil i escric una bona estona. Em falta temps per escriure més, però no m'angoixa. Deu de la nit. Em desvesteixo i deixo preparada la roba per demà. Vaig cap al llit. Llegeixo una estona més. Cap a les onze m'adormo.

Aquests dies he descobert com vull passar la resta de la meva vida. Una vida rutinària i d'ermità que m'omple més que cap altra cosa. Potser podent sortir a l'aire lliure una estona cada dia. I em repeteixo sovint: la vida és molt més que això. M'ho dic sense creure-ho però amb la intenció de fer-ho. No sé ben bé per què. Potser per una força social que tinc ben impregnada dins del cos o potser per vergonya de saber que les meves aspiracions no van més enllà. El que tinc clar, però, és que no vull perdre mai aquesta pau i aquesta tranquil·litat que m'envolta.

dissabte, 28 de març de 2020

L'assassinat del vell

[…]

I aleshores, quan pensava que res no podia anar pitjor, es va plantar davant meu un militar. De tan a prop que es va posar gairebé podia rascar amb el nas la seva jaqueta blau fosc. Era gegant i d'unes proporcions molt estranyes. Devia fer més de dos metres. Les seves espatlles eren tan amples que semblava que ocupessin tota l'amplada del carrer. En canvi, el seu cap pelat era molt petit. Tenia unes mans enormes i aspres que es van plantar sobre meu. Vaig aixecar el cap. La seva veu era nasal i estrident.
–Escolta, on et creus que vas?
Vaig explicar amb una veu molt prima que tenia l'entrada del pis uns metres més avall, que volia arribar a casa per rentar-me. Per sort només va grunyir i em vaig estalviar escoltar de nou la seva veu tan desagradable. Però, en lloc de deixar-me passar, em va alçar com si res i em va acostar cap a la seva cara. Tenia un alè que marejava. Se'm van assecar totes les fosses nasals i els pulmons es van estrènyer quan van rebre aquell aire podrit. Em va tenir alçat uns segons que se'm van fer eterns. No gosava respirar, no volia sentir altre cop la seva veu. Els seus ulls, que no miraven enlloc, no em feien por i vaig observar-los. Eren esgrogueïts i apagats, feien llàstima de mirar i no imposaven cap mena de respecte. Suposo que va adonar-se de què estava pensant i em va llençar direcció a casa. Vaig volar uns cinc metres i en arribar a terra vaig notar com cruixien els ossos del meu braç dret. Vaig rodolar uns metres fins a topar amb els peus d'un vell. I el vaig fer caure. No sé si era de vidre o que era massa vell per viure aquells dies. El seu crani en topar amb les lloses de la vorera va quedar fet a bocins. Tot esquerdat però, des de fora, no es veia. Em vaig posar dret i el vaig intentar aixecar mentre el braç em cremava de mal. El vell va quedar estirat a terra, estava ben mort. El militar es va acostar cap a mi:
—Assassí!— Va cridar amb la seva veu estrident. —Quedes detingut en nom de la llei—.

[…]

dijous, 26 de març de 2020

Pollice Verso

Aprofitant l'avinentesa, després de molts mesos oblidant la crida, la meva aportació a Relats conjunts:


En una lluita desigual, derroto només els enemics que sé imaginar. Duc una màscara per amagar una identitat discreta i poruga. La màscara, feta d'històries i personatges inventats, té un peix platejat que capitaneja a la resta. Em protegeix un escut brillant que sembla una pantalla. Darrere d'ell m'esplaio sense temors. I la meva espasa, feta de frases estranyes, de vegades té una punta afilada i de vegades es trenca a bocins. El Peix, em faig dir.

El circ, ple de gom a gom, crida furiós. Demana sang i jo tan sols tinc paraules. Brando l'espasa a banda i banda per ser el centre d'atenció però no em miren a mi. Tenen els ulls posats a l'espectacle grotesc de les imatges. Les lletres són avorrides i serioses. Em trobo, doncs, davant d'una lluita desigual, i, condemnat a l'ostracisme, segueixo sense defallir. No estic sol, ho sé.

I malgrat tots els esforços, de vegades la vanitat em guanya. Gairebé mai hi penso però de tant en tant encara em pregunto: on és la família, on són els amics? I els oblido perquè no volen escoltar el que jo de veritat els explicaria: tot allò que sento, allò que em commou o el que em dona valor i sentit a la vida. I davant d'ells m'amago darrere el silenci, esperant que el temps s'escoli per tornar, així que pugui, a col·locar-me la màscara. De vegades les paraules me les quedo per mi, ja sigui pel carrer, el bosc o dalt d'un cim. D'altres, les mostro al circ, que, ple de gom a gom, exalça les millors imatges i ignora, amb tota la raó, els texts com el que acabes de llegir.

dimecres, 25 de març de 2020

La compra de la setmana

Avui, quan he sortit al carrer, l'ambient era diferent. No hi havia cares alegres però tampoc de tristes. No eren cares de preocupació encara que tampoc eren tranquil·les. Era un ambient d'apatia, d'una resignació estranya. La cua per entrar al supermercat m'ha recordat a la de l'autobús de quarts de set del matí. L'autobús no arribava mai a l'hora i, quan arribava, sovint passava de llarg perquè ja era ple. Aleshores ens tocava agafar el lent, el que parava a tots els pobles. Estàvem acostumats a una incertesa que no tenia cap malícia i les nostres cares de son i d'indiferència formaven part de cada matí. Les cares d'avui eren així, potser més apagades.

M'he situat a la cua. Al davant tenia unes deu persones, cadascuna deixant dos metres de distància i la majoria portaven màscares i guants. El silenci de la plaça era estrany, com d'una nit d'hivern. Però era el migdia. Feia fred, un fred humit, un fred que entra tant a dins del cos que no hi ha manera de treure'l de sobre. M'hauria hagut de posar a saltar per entrar en calor. M'he encarat cap al sol: —Una mica de vitamina D, que tant necessito— m'he dit a mi mateix. Els núvols cobrien tot el cel. El sol només s'intuïa perquè en un punt, mirant carrer avall, els núvols brillaven més que la resta. No escalfava però he intentat imaginar que ho feia. He encongit les espatlles i amb les mans a les butxaques he estirat els braços, tant com la jaqueta m'ha permès. He deixat de mirar la gent i d'escoltar el silenci per pensar en mi mateix durant una bona estona mentre la cua anava avançant. Finalment he sigut el primer i he pogut entrar al supermercat. A dins hi havia les mateixes cares. El mateix silenci.

dilluns, 23 de març de 2020

I i II

I

Aquests dies em sento més lliure que mai però, de tant en tant, tinc la sensació que el meu egoisme no és correcte. La meva existència té significat en tot això? L'aportació que faig en aquesta crisi és nul·la, quin dret hi tinc? No és que em preocupi, però hi penso. M'he tancat amb la meva música, els meus llibres, el teletreball i, en definitiva, la meva rutina. No soc capaç d'imaginar el cansament, l'angoixa ni les pors de la gent que està treballant perquè el dia-a-dia torni a ser com abans. Ni soc capaç d'imaginar a aquelles persones ni aquelles famílies que han passat i passaran per la malaltia. En aquest segon grup hi podria entrar però, de moment, he tingut sort i n'estic al marge. Puc ser lliure i feliç sabent que n'hi ha que no podran ser-ho? Em pregunto què puc fer i alhora evito fer res; no voldria que el meu món s'enfonsés. I és que podria viure mesos així, allunyat d'una societat que no entenc ni intento entendre. De fet, si miro enrere, veig que ja fa anys que vaig decidir distanciar-me'n.


II

I, ja que hi soc, des de fa mesos he arribat a la conclusió que no vull que em preocupi res del que no pugui controlar. No és fàcil però, de mica en mica, m'adono que ho vaig aconseguint. Allò que puc i vull controlar, en canvi, hi poso esforç i dedicació. D'ençà que penso així, tot s'ha fet més senzill i sento com les meves preocupacions es van dissipant. No sé si m'estic tornant un estoic o simplement és una fase més de la vida que superaré oblidant-la com la resta de fases que he anat passant.

diumenge, 22 de març de 2020

Patètic

Si és ben cert que ja no tinc res més a dir, també és cert que ara mateix estic escrivint sense saber cap on anirà a parar aquesta empresa. Ja fa anys vaig decidir que les pomes eren una fruita que preferia respecte a la resta, però això no vol dir que no m'agradin altres fruites. I això per què ho explico? No ho sé, però vull saber com acaba. Les mandarines potser es troben en segona posició. Els plàtans, les taronges, la pinya, en singular, el meló, els o les nespres i tantes altres fruites fan de la meva vida feliç quan me les menjo. En canvi, les maduixes, les comprades en fruiteries i mercats, en una safata de fusta, no tenen gust. La gent s'hi posa sucre, animals, això no es fa. Alguna vegada n'he menjat de les que tenen gust i aleshores ploro d'emoció però la majoria de vegades és com si mengés un rave insípid. No voldria deixar de parlar de les cireres, que tothom sap que quan més bones són és quan són menjades collides directe de l'arbre. I qui digui el contrari no és conscient d'aquesta veritat absoluta. Si l'arbre no és teu, per tant el fet de menjar-ne és cometre un robatori, encara tenen més bon gust. I és que les cireres tenen una debilitat pels lladres que ningú ha sabut mai entendre. Quan menges una cirera robada s'endolceix i explota dins la boca proporcionant un instant de plaer indescriptible. Tot el cos s'estremeix en sentir el seu gust i del ventre puja una escalfor que envaeix el pit i el coll i baixa cap a les cames que tremolen d'una emoció incontrolable. I aquesta escalfor arriba els dits que els va resseguint un a un, amb un pessigolleig estrany. I aquest pessigolleig porta a robar-ne una altra per tornar a començar aquest cicle captivador.

Buscant un sinònim de plaent he trobat captivador. Captivador té com a sinònim: apassionant. Apassionant té com a sinònim: patètic.

Patètic: Que desvetlla emocions vives, especialment penoses.

divendres, 20 de març de 2020

Pacte

No m'agrada el temps de vida que tenim, m'agradaria que fos més llarg. Tampoc vull ser immortal, seria desagradable veure com el sol devora la Terra o com l'estrella mor transformant-se amb una nana blanca. Perquè ser immortal és viure milers i milers de milions d'anys. Veure el final de la vida a la Terra, el final del sistema solar, de la galàxia, de totes les estrelles, de la matèria i de l'univers. Viure a la profunda foscor la major part de la immortalitat seria desagradable. En canvi, cinc-cents anys seria una xifra més justa. Potser, si visquéssim tots cinc-cents anys, el nostre món seria unes cinc vegades més lent i aleshores seria el mateix que ara, amb els dies més curts. És per això que des d'un punt de vista egoista voldria viure cinc-cents anys mentre que la resta com a molt en visqui cent. Sí, la pèrdua dels éssers estimats o de tot allò que és conegut, seria una gran font de tristesa, però veure cap on es dirigeix la humanitat, sigui a una vida millor o bé a la pròpia destrucció, m'intriga. D'aquí una mica menys de cinc-cents anys voldria viure'n cinc-cents més, o potser no.

La idea és fer un pacte maligne per viure'ls, ja que de manera bona es veu que això no es pot fer, ho diuen els llibres. El problema que tinc és que no sé a on m'he de dirigir per vendre la meva ànima.

dimarts, 17 de març de 2020

Confessió

Ho reconec,

davant la situació actual i des d'una vista esbiaixada del viscut fins ara, aquests dies, malgrat que no puc anar a nedar ni anar pel bosc amb la bicicleta, són els millors dels últims anys. Quedar-me tancat a casa en un pis que no hi arriba la llum directa del sol i deixar de fer l'exercici diari, o, si més no, fer-ne a un ritme més baix del que estava acostumat, és un problema. Però la tranquil·litat, el no desplaçar-me per anar i tornar de treballar*, el fet no parlar amb ningú directament ni creuar les mirades amb la gent és una situació que el meu cos necessitava. Que potser d'aquí a uns dies ja no sabre com posar-me o que em semblarà que les parets se'm tiren a sobre, pot passar, però això no impedeix que, fins al dia d'avui, soc més feliç que mai.

Algú podria dir de mi que soc un antisocial. I què?



*El temps de casa a la feina amb bicicleta són dos minuts.

dissabte, 14 de març de 2020

Tarda de primavera

Vaig agafar-la pels cabells. El sol queia sobre l'herba i les flors brillaven amb tants colors que es feia difícil no quedar-se embadalit tot contemplant-les. Ella va caure a terra i jo vaig abalançar-m'hi a sobre. Vaig posar les mans sobre l'herba fresca, vaig respirar profundament tancant els ulls, per sentir la barreja d'olors de l'herba i del seu cos. Gairebé vaig deixar de sentir els crits de socors. Els seus ulls plorosos miraven a través meu, intentant veure els ocells que piulaven saltant entre els arbres. Vaig agafar-li el coll amb fermesa i la vaig sacsejar colpejant el seu cap contra un terra flonjo. Somicava i em demanava perdó, no sé per què. La terra de sota l'herba era humida i se'm van mullar els genolls. Em vaig frustrar, no esperava embrutar-me ni notar humitat a les cames i, sense voler, vaig prémer més fort amb les mans. Vaig sentir com el coll cruixia i de sobte ella es va començar a moure amb una violència que no esperava. Em vaig apartar i em vaig posar dret. Vaig tenir temps de mirar-me els pantalons i em va estranyar veure que no s'havien embrutat gaire. De mica en mica es va anar calmant fins que va quedar quieta a terra amb la mirada perduda cap al cel. Un esquirol va aparèixer de sobte i el vaig saludar amb un somriure. Es va acostar al cadàver i el va olorar un moment. La barreja de l'olor de l'herba fresca amb aquell cos era embriagadora.

dijous, 12 de març de 2020

Setmana rara

No entenc per què no estic escrivint cada dia d'aquesta setmana. De moment és un desastre però cada dia té un toc espectacular i nou. I el que queda. Dimarts necessitava tenir algú al costat amb qui poder parlar. Dimecres encara, però no tant i, com que em va agafar mal a l'omòplat, al final del dia ja no tenia gaires ganes de res. Els peixos i els nostres omòplats. Avui ja estava tot més calmat i he pogut tornar al meu ritme de vida.

Dilluns: Ja vaig escriure, no compta.
Dimarts: Quina merda, quina merda, quina merda. Merda.
Dimecres: La part bona és que podré evitar durant uns dies les poques ganes que tinc de tothom.
Dijous: Que fort, que fort, doncs sí, ahir tenia raó.

Com seguirà la setmana? Quina nova sorpresa tindrà el divendres? I el dissabte? I el diumenge?