Coratge

Escrit per Peix - dijous, 13 de juny de 2019

Número 1

- La por crea incertesa
- La por mata la comunicació
- La por genera timidesa
- La por et fa irritable

Podria sembla un post sobre la vida i la filosofia del dia a dia. Doncs res més lluny de la realitat. Parla de la meva feina i del que estava estudiant ara mateix. I com que m'ha sorprès he pensat que seria bo deixar-ho apuntat per aquí.


Número 2

He hagut de marxar corrents. M'he sentit atabalat i gairebé he arrencat a córrer. Mentre marxava desitjava ser invisible i en certa manera ja ho era però em sentia observat. Una sensació sense fonament però que em feia accelerar el pas i fins que no he creuat al carrer principal perdent-me entre la gent no m'he sentit alliberat. Després, mentre comprava i em fixava només amb la llista i els productes que posava a la cistella, he pensat que el meu interès per la resta de les persones era pràcticament nul. La meva independència és gran, molt gran.


Número 3

De vegades em venen al cap preguntes que no goso fer. Avui, abans d'entrar al pis, al migdia, m'he preguntat: morir d’una malaltia autoimunitària podria ser considerat un suïcidi? És un tabú? Tinc dret a fer aquestes preguntes?


Número 4

La vida canvia constantment i per no quedar-me enrere jo ja vaig fent. Un dels canvis recents a la meva vida que més m'agraden és la nova hora de sopar; no tots els canvis han de ser transcendentals. Des de fa uns mesos sopo entre les set i les vuit del vespre. Després tinc temps d'anar a la piscina, estudiar o anar a activitats culturals. I puc anar a dormir a una hora prudent que em permet dormir una mica més de vuit hores. Quan ho comento sempre surt la paraula obligacions. No ho comento perquè la gent se sumi a l'horari. A mi em va bé. A mi m'agrada. A mi me la bufa la resta. Vaja, això ja ho havia dit.

Continua llegint...

 

Apunts perduts, memòria de peix

Escrit per Peix - dimecres, 12 de juny de 2019

Doncs he perdut els apunts per aquesta entrada i no recordo què volia dir. Així doncs, amb la llibertat que m'ha estat atorgada, escriuré el que tingui temps d'escriure mentre el meu cap va pensant:

Per què sempre em ve al cap la paraula cadira? Estic un. He girat el cap i he mirat cap al balcó. Una bandera vola alegre a l'edifici del davant. Es mou i em despista. De vegades tanco totes les persianes perquè el seu moviment no em despisti. Ara mateix em molesta. La veig tota l'estona de reüll. El soroll de la nevera creix amb proporció a l'augment de la temperatura interna del pis. A l'hivern, quan aquest arriba als vint-i-cinc graus o més hi ha un sorollam que em deixa eixordat. Ara que ve l'estiu posaré l'aire condicionat a màxima potència i els disset graus del pis faran que la nevera resti silenciosa durant una bona temporada. Oh! Quin malbaratament dels recursos! Fora! Fora. Tinc un cub. Tornant enrere veig com s'ha perdut la força de "fora". Tinc un cub sobre la taula. És de colors i em molesta, com el moviment de la bandera. M'arrenquen del focus d'atenció. Publicar o no publicar. Crec que ho deixaré aquí. Les paraules queden travades com la porta de l'entrada del pis quan hi ha humitat. I amb penes i treballs puc entrar-hi. Fa uns mesos no vaig poder-ne sortir. No vaig poder anar a treballar. I quina excusa vaig donar? Doncs una ben realista. Havia d'ajudar el veí a fer trasllat, que passava del primer segona al tercer primera. Si tu vius en un bloc de dues plantes, em van replicar. Vaja, vaig contestar, ara sí que m'heu ben enganxat, com la porta. I així vaig poder explicar la veritable situació on em trobava. L'endemà vaig anar a firmar els papers de l'acomiadament i en poques setmanes vaig trobar feina que es fa via teletreball. Prou.

Continua llegint...

 

Sortides amb bicicleta

Escrit per Peix - diumenge, 9 de juny de 2019

Estudi dels virus: Es confirma que cada humà, així com la resta d'éssers vius, és un exèrcit de virus treballant en sincronia. El virus és un paràsit sofisticat que va arribar a la terra fa prop de quatre mil milions d'anys amb un fi específic que, de moment, desconeixem.

Ahir estava pujant una rampa amb la bicicleta sentint-me feliç i pensant que per ser un exèrcit de virus la meva contribució a la Terra era ben pobre. M'ho estava passant molt bé, no molestava a ningú ni tampoc aportava res. El meu egoisme feia que el sentit de la meva existència es reduís a la rampa, a la bicicleta i a mi. Davant d'aquesta gran revelació vaig adonar-me que el fet de ser un exèrcit de virus treballant en sincronia era un absolut despropòsit. Vaig seguir pedalant amunt sense pensar més en aquest tema.

Més tard, en una de les baixades, vaig pensar: jo no sóc una persona que escrigui bé, faig faltes d'ortografia i gramaticals i escric frases sense sentit i amb una coherència dubtosa. Però, tot i això, quan alguna vegada m'havia sentit atret per una persona i, parlant amb ella via comunicació escrita, aquesta feia alguna falta greu, el fil d'atracció es trencava i per sempre més, fes l'esforç que fes, quan li mirava la cara només podia veure la paraula discordant.

Continua llegint...

 

La llibertat del solitari

Escrit per Peix - divendres, 7 de juny de 2019

Era avorrit i callat. No es deixava veure gaire sovint, sempre estava treballant. Caminava a pas lleuger i saludava amb un adéu tímid i ràpid. Vestia amb colors apagats i rares vegades regalava un somriure.

Tenia per tota la casa joguines i la vida la vivia amb una passió que la resta del món no entenia. Li agradaven els colors vius, les històries de mons fantàstics i es podia distreure amb una fulla seca descobrint el seu cruixit entremig d'un camp de flors. Caminava saltant i arrossegava els peus per aixecar pols de terra amb la seguretat que ningú el jutjaria.

Continua llegint...

 

Humanitat

Escrit per Peix - dilluns, 3 de juny de 2019

Aquest migdia tenia gana i he anat a una botiga on anunciaven tall de nen fins a 10 anys. N'he demanat 200 grams. Quan ha vingut la policia em tenien lligat de mans i peus mentre m'insultaven i m'amenaçaven amb tisores i pintes. M'han portat a comissaria junt amb els dependents de la botiga. Al final tot ha sigut un mal entès i m'han deixat anar tot just fa mitja hora avisant-me que la carn humana, els humans no en mengen.

Continua llegint...

 

Un principi trencat m'impedeix posar títol al text

Escrit per Peix - dijous, 30 de maig de 2019

El vaig veure quan sortia embalat cap a la piscina i ell pujava les escales sense pressa. Alt i prim amb la cara xuclada i alguns cabells blancs, portava unes ulleres quadrades de pasta fina i em mirava amb un somriure tot saludant-me. Vaig dir-li hola ben ràpid sense perdre ni un segon. L'olor de la colònia que em transporta als llibres d'Alfred Hitchcock i els tres investigadors ja tenia rostre. Per sort no feia tanta olor com de vegades deixa per l'escala; potser se l'havia posat unes hores abans.

No sé com funcionen les colònies però podria afirmar sense por a equivocar-me que amb el temps l'olor es va esvaint. La meva experiència en aquest tema és gairebé nul·la ja que l'última vegada que me'n vaig posar tenia deu anys. Recordo l'època que va ser perquè m'havien regalat una colònia en un pot de vidre amb un dibuix del Tintín i el Milú. Puc recordar encara ara l'olor dolça que tenia. Un dia agafant el necesser per treure'n el raspall i la pasta de dents em va caure i es va trencar impregnant d'olor tota la sala de les piques durant una bona estona. Tothom va començar a dir que feia molta pudor i a criticar la meva colònia. Em va saber molt de greu que es trenqués, m'agradava el pot, m'agradava l'olor i sobretot m'agradava el regal. Des de llavors mai més me n'he posat.

Em va sorprendre adonar-me que ja l'havia vist pel carrer i fins i tot un dia que me l'havia trobat davant la porta havia imaginat que era algun parent o algun amic del veí. Era ell el nou veí. Em pregunto quants mesos deu portar aquí, no ho recordo però em sembla que hi és des de principi d'any.


Nota: Aquest text viola el principi d'única responsabilitat. Té dos usos ben diferents i el seu manteniment em portarà problemes.

Continua llegint...

 

Més u

Category: Escrit per Peix - dimarts, 28 de maig de 2019

M'agrada veure com any rere any la meva vida millora encara que hi ha hagut anys que han sigut nefastos i d'altres de molt bons, però la progressió és positiva, potser per un optimisme mal entès o potser perquè sinzillament és així. En el futur tot seguirà igual, anys nefastos i anys molt bons o una combinació de tot perquè pretendre que un any sigui bo amb tot és ser ingenu. Tot i això aquest any el consideraria molt bo en la majoria de les qüestions que considero importants.

Primer de tot me n'he adonat que no en tinc ni idea de la meva professió. He estudiat molt, molt més que altres anys, descobrint un món que no era conscient que existís. M'he sentit neci per veure com d'allunyat estava d'un coneixement que, fins ara, era invisible per a mi. Això vol dir, doncs, que em falta molt encara per ser un bon professional dins del meu ram, però prometo que seguiré aprenent fins que deixi la feina, o almenys vull creure que ho faré.

A nivell personal he descobert trets de mi que m'han fet reflexionar més del que esperava. Vaig fer un esforç per saber qui era i el retorn ha sigut bastant espectacular. Potser amb un positivisme exagerat però així, d'aquesta manera, m'he sentit més confiat en com afrontar el dia a dia. No en faré un informe aquí, no fa falta ni li interessa a ningú.

A nivell esportiu d'aficionat ha sigut l'any on he aconseguit els meus millors resultats en piscina i bicicleta. No així en hípica que, com cada any, no he practicat. A la piscina hi ha ajudat la millora substancial de la tècnica, una tècnica mediocre però no tant com en anys anteriors. Sobre la bicicleta, gràcies a la millora de la piscina, he estat més en forma per fer sortides més exigents i gràcies a aquesta exigència he estat més en forma per fer sortides encara més exigents. Un cercle virtuós en tota regla. Crec que encara tinc marge de millora sempre i quan no me'n cansi.

Hi ha més punts tant o més importants que els tres que he posat. Passo d'anomenar-los tots.

Bé, abans no ho esborri tot i deixi una nota resumida ho publicaré.

Ui, em deixava la part dolenta:

Continua llegint...

 

Ulleres de sol

Escrit per Peix - diumenge, 26 de maig de 2019

M'avorreixen les persones que comencen pel judici. M'avorreixen les persones que tenen una imatge dels altres sense haver preguntat. M'avorreixen les persones que s'eviten perquè, segons elles, tenen idees massa diferents sense haver-les compartit. Totes aquestes persones les allunyo del meu dia a dia com m'allunyo dels perills del món. Són el càncer de la societat.

És pràcticament impossible no fer-se una idea d'una persona quan la mires. El seu vestir, el seu posat, la seva mirada... Són senyals que expliquen molt. Si fos per a mi aniria sempre amb pantalons de xandall, una jaqueta amb caputxa, auriculars i barba de quatre dies. I no aniria amb ulleres de sol perquè són lletges. Totes. Ens pensem que les ulleres de sol queden bé quan en realitat és un pedaç opac davant la cara que la desllueix. Les ulleres de sol són, a nivell estètic, un llast. Però si és per salut, fins i tot una màscara de soldador és agradable. On era? (llegeixo). Però no, vaig vestit segons marquen els cànons de la feina actual i aprofito la resta del temps vestir igual. Si em toqués anar amb un vestit granota hi aniria tot el dia, per simplicitat a la vida. Però clar, vaig com vaig, donant una imatge de mi distorsionada. I, en definitiva, si vaig vestit pel carrer és perquè així no m'he d'untar tot el cos de crema solar durant l'estiu. I alguna raó més, com ara fer sentir incòmoda bona part de la població quan veiessin el meu cos escultural i sense voler es comparessin amb el seu...

De tot això, que ho he escrit perquè estava agafant inspiració per escriure alguna cosa interessant, em quedo amb la part de les ulleres (pel tema del vestir la realitat és diferent: trio la feina segons com s'ha de vestir, no al revés). I com que és un bloc de notes amb una visibilitat molt reduïda i ningú del meu entorn el llegeix (són d'anar-hi molt i no voldria causar problemes) ho diré clarament: Persones, les ulleres de sol us fan lletges.


Continua llegint...

 

Censura

Escrit per Peix - divendres, 24 de maig de 2019

Em censuro i esborro un text massa real, massa meu. Intento evitar que les mans expliquin el que totes les cèl·lules del cos desitgen. Torno a esborrar. Cervell contra cos. Una lluita desigual on sé que aviat cauré derrotat. Fa dies que em preparo per perdre la llibertat que tant em va costar aconseguir. Matèria orgànica que es creu lliure, quina gran mentida. No sóc més que reaccions químiques que em mostren un món que ni tan sols puc estar segur que sigui real. Un món que li permet al cos desenvolupar-se per un fi que desconec. Potser només maduro per adobar la terra. Potser és un error d'un sistema que no ha sabut aturar el nostre sobreeixir i el meu fi no és res. Trio la segona opció. Viure per a res i per a tot, oblidar-se de la meta. Viure per viure, el sentit real que tant m'agrada.

Al principi la llum estava atrapada en un mar energètic extrem. Alguns finals actualment es troben, a petita escala, en la mateixa situació. El límit on el mar i la llum es troben aviat deixarà de ser un misteri per passar a ser un equació matemàtica aparentment avorrida. Una equació que explicarà el principi i els finals. El desengany del romanticisme.

Ni idea perquè quan he acabat d'escriure alguna burrada em surt un altre cosa. Està a punt de passar una setmana. El projecte més gran de la meva vida encara no és una idea absurda. Això és un problema molt greu. Si no deixa de ser absurd, aviat hauré d'enfrontar-m'hi deixant de banda bona part del meu dia a dia. Maleït siguis! Ara podria semblar que escric sobre alguna realitat malgrat que la veritat sigui just el contrari però havia de posar-hi almenys una segona part. En faré una tercera dient que l'he abandonat encara que em semblés un projecte genial i que em faria famós i ric. No cal, ja ho faig ara: He abandonat el projecte més gran de la meva vida encara que penso que em podria fer famós i ric. A la merda, vull ser pobre i desconegut.

No tinc cap idea lògica del perquè estic publicant tot això.

Continua llegint...

 

Moment musical

Escrit per Peix - dimecres, 22 de maig de 2019

No conec les teves mans,
no conec les teves cames.
Talla-les doncs i porta-les
quan passis per sota casa,
En faré una bona inspecció
perquè és un musical,
perquè és un musical,
un musical de debò.

Doncs jo crec que és text d'òpera. Ara estic fent un llibret i és més o menys així:

- OoOoOoOoOoOoOoh, EeEeEeEeEeEstiIiIiIiIiIiIimaAaAaAaAaAaAaAt vaAaAaAaAaAaAig aAaAaAaAaA coOoOoOmpraAaAaAaAaAaAaAaAaAr
aAaAaAaAa coOoOoOmpraAaAaAaAaAaAaAaAaAr
aAaAaAaAa coOoOoOmpraAaAaAaAaAaAaAaAaAr
aAaAaAaAa coOoOoOmpraAaAaAaAaAaAaAaAaAr
aAaAaAaAa coOoOoOmpraAaAaAaAaAaAaAaAaAaAaAaAaAaAr!
- VoOoOoOoOoOoOoOoOoOoOoOoOols queEeEeEeEeEeEeE...
- NoOoOoOoOoOoOoO t'eEeEeEeEeEeEeEnteEeEeEnc.
- VoOoOoOoOoOoOoOoOoOoOoOoOols queEeEeEeEeEeEeE...
- NoOoOoOoOoOoOoO t'eEeEeEeEeEeEeEnteEeEeEnc.
- VoOoOoOoOoOoOoOoOoOoOoOoOols queEeEeEeEeEeEeE...
- NoOoOoOoOoOoOoO t'eEeEeEeEeEeEeEnteEeEeEnc.
- CaAaAaAallaAaAaAaAaAaAaAaAa peEeEsaAaAaAt, voOoOoOoOoOoOoOoOoOoOoOoOols queEeEeEeEeEeEeE eEeEeEet poOoOoOoOoOoOoOoOortiIiI aAaAaAalguUuUnaAaAaAaAa coOoOoOoOoOoOoOoOoOoOsaAaAaAaA?

Continua llegint...

 

Fluent

Escrit per Peix - diumenge, 19 de maig de 2019

Evito qualsevol idea de treballar, em mataran quan la lluna arribi al zenit. He començat el projecte més gran de la meva vida i crec que en menys d'una setmana l'hauré abandonat. Què dic una setmana? Demà ja em semblarà una idea absurda.

Al·leluia! Crida amb joia el poble fidel. La ignorància ens fa forts davant de la veu de l'impostor. El penjarem i deixarem que la seva carn es podreixi als ulls de tothom. La veritat mai serà exposada. Mort a la raó.

Em reclino davant del banc i demano perdó per les meves paraules. Un raig de llum il·lumina les meves mans i arrenco a plorar d'alegria. Aixeco el cap i dono gràcies al buit, sense esperar cap resposta. No la necessito.

La sensació de culpa segueix. No he fet res amb tota la tarda. Avui, doncs, aniré a dormir amb calma i sense remordiments.

Continua llegint...

 

Coacció

Escrit per Peix - dimarts, 14 de maig de 2019

I

Quan es deixa que es facin preguntes pot passar que l'alumne posi en evidència al professor. La reacció habitual i més humana és atacar la pregunta amb evasives intentant deixar l'alumne en una mala imatge davant de la resta. L'alumne, en un percentatge molt alt, l'únic que vol és aprendre i la resposta pot provocar que s'abstingui de fer més preguntes i pugui perdre el fil en una baixada sobtada de l'interès per la matèria.


II

És d'una altra cultura, d'unes altres idees, em diuen. I jo quines idees tinc? Han gosat preguntar-me? La societat em mira i em diu què penso i què vull. Per què no em pregunten sense prejudicis? Tenen por de la meva resposta perquè no s'adequa al seu pensament? Ningú vol enfrontar-se a una realitat que trenca amb tot allò preestablert. Estic tan fart de seguir les normes que un dia d'aquests ho deixaré tot i aniré a viure al mig del no res, envoltat de boscos, rius i animals salvatges. Renunciaré a la parla i al raonament i l'instint de supervivència em deixarà mort en una setmana, però jo, assedegat de la llibertat més pura, hauré fet el que em dona la gana.

Continua llegint...