dimarts, 10 de desembre de 2019

El pas del temps

Em miro al mirall. Què fas? Compto els dies que falten. Els compto cada pocs minuts amb l'esperança i el terror que de cop i volta s'escurcin. I d'aquesta manera deixo passar el temps, feixuc, enganxat a mi i veient com s'estira. És tan elàstic que perdo de vista un extrem i quan recupera la forma el tot segueix igual. M'agrada que sigui així. De vegades tinc por de desaprofitar-lo o d'oblidar-lo per un instant. Sentir el temps i l'existència pròpia, lenta i suau, com a únic objectiu a la vida. La vida més senzilla, més pura i transparent. La desaparició de tot i només deixar el pas del temps. I ser-ne conscient. I és que sense fer res tinc la més mínima oportunitat d'avorrir-me. Per què soc així? Vull fastiguejar-me i dir, prou, he de fer alguna cosa. Però la calma i el no-res em porten a un estat de serenor que m'omple d'energia. I compto els dies perquè aviat podré gaudir tot el temps d'aquesta quietud. No serà per sempre, ni tan sols un mes, però serà suficient per tornar a donar sentit a cada passa que faig.

dilluns, 9 de desembre de 2019

El molinet màgic

Res de bo en pot sortir d'aquí. Avui he decidit oblidar-me del mòbil per tota la tarda-vespre-nit. Començo a estar una mica cansat d'aquesta tecnologia però no venia a parlar d'això.

De vegades penso que la ignorància em fa igual de culpable que si hagués conegut el significat de tot el que estava passant. Tinc dret a mirar-te a la cara? Suposo que el meu destí es troba fixat en aquest error i n'accepto el càstig. Em sembla bé complir la condemna que m'he imposat; me la mereixo. O potser és que he optat pel camí més fàcil? En tot cas estic segur que portaré el pes de la vergonya fins que, de vell, el cos m'abandoni. De vegades em desperto i crido el teu nom i et demano perdó. De vegades, quan no penso en res, els meus llavis pronuncien perdó i...

Fa molts i molts anys em van explicar un conte d'un molinet. Era un molinet màgic que si li demanaves bé, amb un si us plau, et donava qualsevol cosa i per parar-lo havies de donar-li les gràcies. Explica la història que uns avariciosos van apropiar-se del molinet i dalt d'un vaixell van demanar-li que els donés sal. I com que eren males persones no van agrair-li amb un gràcies al molinet i aquest no va parar de proporcionar sal enfonsant el vaixell, ofegant la tripulació i salant el mar. Una animalada. I jo em pregunto, el conte explica la veritat? O és una enganyifa com tantes hi ha? Per què les meves llàgrimes són salades? Els peixos ploren? I així és com la realitat del mar és molt més trista que la del conte. Heu de saber que, quan us banyeu a la platja, el gust que notareu de l'aigua són les llàgrimes de tots els peixos que ploren per alguna cosa que han fet i no són prou valents de demanar perdó. Fascinant i repugnant en parts iguals.

diumenge, 8 de desembre de 2019

L'aigua, per als peixos

He avorrit l'alcohol. No ho he fet avui, ni ahir, va ser fa molt de temps. He avorrit beure'l i veure com el beuen, ni que sigui una simple cervesa. He de fer esforços per no mostrar la meva repulsa i de vegades, per sort cada dia menys, bec per no donar explicacions ni sentir els seus comentaris. Diuen —mira'l ell, el sa—, amb to de mofa o —quin avorrit!—, amb cara de fàstic. Per sort, com que estic aprenent que la resta m'importi ben poc, de mica en mica vaig deixant de donar explicacions i d'escoltar el que em puguin dir.

Si puc, demano cervesa sense alcohol, perquè m'agrada, perquè tampoc bec begudes ensucrades. I si no en tenen, bec aigua. I em miren estranyats: —cervesa sense alcohol?—, —aigua?—. Amb la seva cara d'imbècils, perquè qui qüestiona les eleccions dels altres només pot ser un imbècil. I si a més a més em forcen, no puc estar-me d'imaginar el seu cervell d'ameba.

Si l'he avorrit és per diverses causes: no m'agrada com distorsiona el meu cos ni la meva realitat, no m'agrada com m'aixafa i com em fa perdre el rendiment, sigui físic o mental i, sobretot, em provoquen pànic les seves conseqüències. Totes i cadascuna d'elles.

Bolets

Avui sense voler en un camí cobert de boira m'ha vingut al cap la cançó Dalt del vell smokey. De fet m'he trobat que l'estava cantant. Quant temps feia que no hi pensava? Per què m'ha aparegut de sobte? Dins del cotxe l'escoltàvem una vegada i una altra quan érem petits. Aleshores un torrent de cançons gairebé se m'emporta i les he anat cantant a ple pulmó mentre saludava als boletaires que aprofiten aquests dies que ha plogut per treure al cap.

dilluns, 2 de desembre de 2019

Principiant

Ahir em van dir que era un principiant. Tenien raó:

En el món professional i el dels més entusiastes, els ciclistes de muntanya porten a les rodes un líquid blanc que els permet prescindir de les cambres d'aire. Aquest líquid és gairebé miraculós perquè en petites punxades s'escola pel forat i s'asseca evitant que es desinflin. A més a més, sense la cambra d'aire, desapareix el gran problema del pinçament que es produeix quan el pneumàtic s'aixafa massa i toca amb la llanta tallant la cambra, anomenat, amb un català correcte, llantasso. Jo que soc molt entusiasta però no prou per portar aquest líquid vaig amb cambra d'aire. Fins fa poc mai havia suposat cap problema. Cada certs mesos punxava per llantasso i maleïa la meva mala fortuna mentre col·locava una cambra nova. Les dues últimes setmanes he punxat quatre vegades. Dues a la sortida d'ahir.

Però el que em defineix com a principiant va ser per la punxada del dissabte en un llantasso que podria haver evitat. Vaig baixar de la bicicleta, vaig desmuntar la roda, vaig agafar els desmuntables i vaig treure la cambra d'aire, sense aire, de la roda. Vaig posar-ne una de nova, vaig muntar la roda que em va costar molt i la vaig inflar. Un cop tot arreglat vaig recollir la cambra rebentada, una bossa i els desmuntables. Dels tres desmuntables que tinc, ara en tenia dos. Vaig començar a buscar el que faltava i no hi havia manera de trobar-lo. Vaig mirar a les butxaques, em vaig palpar el casc, el cos, l'herba del voltant, vaig mirar camí avall i amunt. Res de res, el desmuntable s'havia esfumat. Després de vint minuts de recerca vaig donar-lo per perdut i vaig pujar a la bicicleta per anar cap a casa i oblidar que havia deixat un tros de plàstic al bosc. La bicicleta feia un rebot estrany i a més velocitat, més rebotava. Em va passar pel cap una pregunta absurda: —El desmuntable és a dins la roda?

dissabte, 30 de novembre de 2019

Bosc

Demà vull llevar-me molt d'hora, vull agafar la bici i voltar entre els arbres grocs que de mica en mica van perdent les fulles. No vull perdre l'oportunitat d'allunyar-me de la meva ciutat. Meva? No té res de meva. Procuro passar-hi desapercebut i només compto els dies que em falten per marxar. No tinc data encara i per això em descompto però tard o d'hora deixaré de posar-hi els peus. Aletes. Aniré a viure en una caseta al mig del bosc, en una clariana, on de nit pugui veure les estrelles que ara tinc prohibides. Em despertaran els ocells de bon matí i l'aire que respiraré serà tan net com pugui ser. Tindré un jardí que semblarà un hort que cuidaré amb les meves mans maldestres i m'alimentaré d'ell. A les tardes passejaré pel bosc i saludaré les criatures que hi viuen tot demanant perdó per ser un intrús. Em faré vell a la caseta i em tornaré esquerp i solitari però no em sap greu, quin problema hi ha en voler ser així?

dimecres, 27 de novembre de 2019

Pluja

Fa pocs mesos van tornar a asfaltar el carrer on visc. Aquest carrer és per als vianants des de l'inici fins al final amb l'excepció dels veïns que hi poden passar amb vehicles motoritzats. Els cartells que hi ha avisen que és per al seu ús únic i exclusiu amb avisos de multa per a la resta. Poso la mà al foc que qualsevol habitant de la Terra és veí per tant la quantitat de multes deu ser força pobre. Un altre fet a tenir en compte per poder explicar la història és que la setmana passada va ploure. És un fet poc habitual però suposo que és conegut per la majoria. No explicaré com funciona la pluja, no en tinc ni idea, encara que puc afirmar que, quan plou al voltant de casa meva, l'asfalt del carrer es mulla i fins ara sempre ha sigut així. I, com passa cada vegada d'ençà que l'asfalt és nou, es crea una pel·lícula d'aigua, ja que costa bastant que s'escoli cap als laterals. Tampoc en tinc ni idea d'asfaltar però crec que no s'hi van esmerçar gaire. I és en aquesta desídia en fer la feina ben feta que caracteritza el tarannà de la ciutat que trobo instants de felicitat que per altra banda no tindria.

El dia que va ploure, a quarts de vuit del matí, just abans de la sortida del sol, caminava pel carrer direcció a la feina. La pluja havia fet una treva i la capa fina d'aigua va fer que l'asfalt negre es convertís en un mirall. No vaig poder estar-me d'avançar mirant a terra i, sense poder amagar el somriure, a cada passa imaginava que el món era al revés. Veia els edificis de cap per avall, els arbres a mig esfullar com penjaven i el cel com s'anava aclarint. En una de les passes, molt avall, va passar un petit estol d'ocells. Eren ells que ara nedaven i jo volava.

dimarts, 26 de novembre de 2019

La importància de les paraules

És per aquestes raons que procuro no parlar massa, no fos cas que em cregués que importo. La vanitat és molt perillosa i cal evitar-la tant com es pugui. A veure, tampoc és qüestió de reprimir-la, no ens passem. Penso que hauria d'existir una tecnologia de text-vídeo que mostrés el recorregut d'un text, de com comença i com acaba. Això no té res a veure amb les frases anteriors, ho estic escrivint després d'escriure la resta i esborrar algunes frases que no m'agradaven. Que t'ho creus? Bé. Que no t'ho creus? Fes el que vulguis amb la teva vida que suposo que ja ho fas i si no és així, difícilment (merda, això va pel teu futur immediat) seràs feliç. Ostres, que contundent.


I ara un tema completament diferent:
Un tema completament diferent.


Intento evitar sempre els adverbis acabats en ment. Ecs, ment ment ment. Realment són lletjos, queden especialment malament. Ment. Agafar un adjectiu i posar-li ment al final, anar al Diec i trobar-lo. Animosament. Entre el punt i l'espai he tret el sopar. Sobretot sento odi, sí, odi, quan una frase comença amb un adverbi. Podria acceptar silenciosament i algun altre que ara no vull ni recordar no fos cas que l'acabi avorrint.

Un dia vaig llegir en un llibre la paraula cautelosament. Mai a la vida podré arribar al nivell de l'autor però vaig agafar el llibre i el vaig llençar. Era electrònic a més a més. Ben lluny. Una obra mestra arruïnada d'aquesta manera ha de ser un motiu suficient de presidi per l'autor, per l'editor, per l'impressor i sobretot per a qualsevol persona que pugui acabar el llibre. Penseu que ara és molt senzill anar a la presó, només pel que acabo d'escriure hi podria anar. Paral·lelament

dijous, 21 de novembre de 2019

Pausa

Realment. Anava a escriure una altra cosa i m'ha sortit aquesta paraula, no cal fer-ne més cas. Descans per mirar el mòbil. Amb la bicicleta a tota velocitat avançava entre les fulles dels arbres que queien formant una catifa i els ocells espantats que alçaven el vol al meu pas. La imatge era fantàstica i m'he. parèntesi per mirar el mòbil. sentit alegre sabent que no em cal gran cosa més. Connexió directa amb la vida i la natura dins d'una ciutat que l'ignora. Parada per mirar algun vídeo curt. Demà hauran netejat el carrer i la catifa haurà desaparegut però el petit moment de felicitat ja l'he viscut. Poc després gairebé em tiro contra un cotxe que ha sortit de sobte d'on estava aparcat sense mirar però no m'he enfadat, no m'ha vist, quina culpa té? L'he avançat per la dreta, he sortejat una furgoneta i he tombat carrer avall. Si no em faig més mal és perquè hi ha alguna força desconeguda que ho evita. Aturada llarga i merescuda per mirar el mòbil.

He acabat un projecte el qual m'ha costat més o menys un any fer-lo. Els onze primers mesos han sigut per dir-me que. Agafar el mòbil durant uns segons i passejar-s'hi sense obrir cap aplicació. havia de fer el projecte. De l'últim mes, les dues primeres setmanes han sigut per plantejar si el projecte era necessari i. interrupció curta per mirar el mòbil. les altres dues ha sigut fer el projecte. Agafar el mòbil i mirar el dors. Deixar-lo al sofà una altra vegada. Tornar a agafar el mòbil i mirar vídeos.

diumenge, 17 de novembre de 2019

Propietats

Aturo el temps i de sobte l'espai desapareix del meu davant. No em puc moure perquè no hi ha espai. La llum s'esvaeix i no veig res. El so fa temps que ja no el sento i les meves idees, que des del principi m'han acompanyat, deixen de formar-se quan els petits impulsos elèctrics que viatgen pel cervell ja no tenen ni temps ni espai per moure's. Aturar el temps, una idea de la mort.

Soc jo qui l'aturarà o serà el cos qui ho farà? Em dic que jo soc el cos i el cos soc jo. O només soc una idea? Què queda de mi de quan vaig seure per primera vegada al sofà des d'on escric? Podria ser que no quedés cap cèl·lula d'aleshores. He canviat i alhora la gent m'anomena amb el mateix nom, em miren amb els seus nous ulls igual que em miraven aleshores i es pensen que el passat forma part de mi mentre jo ara mateix no en puc estar segur. M'alegra saber que encara ara part del meu cos va viatjar amb mi. M'alegra també saber que vam descobrir junts una de les passions més grans que ara m'acompanyen. Però d'aquí uns anys ja no en quedarà res. Només el record, només les idees. Potser doncs el cos no és meu, forma part de la natura o de la vida i jo només tinc les idees que potser, d'aquí forces anys, aniran per lliure.


Després d'això que no sé a on vol anar a parar,  explicaré una història sobre l'afecte o l'estima als objectes. És una història de merda que curiosament em va fer ser, en part, com soc. Tenia deu o onze anys. Vam sortir d'excursió i el primer que vaig fer va ser buscar un pal que em fes de bastó. No el necessitava però la il·lusió de portar-lo i que m'ajudés a la caminada era el més important. Era un pal còmode, gran per la meva estatura, però còmode i sobretot era el meu pal. Li vaig agafar una estima especial. Era una extensió de mi, m'acompanyava a cada pas i m'ajudava a seguir endavant. Però l'excursió no duraria per sempre i, quan s'acabés, hauria de tornar-lo a la natura. Per a mi, despendrem d'ell, no era una idea agradable. Imaginar que no el veuria mai més, que no m'ajudaria ni m'acompanyaria em produïa tristesa. Cap adult em va dir que el llencés, no els vaig donar temps. En un punt que encara recordo, quan faltava poc per acabar l'excursió, vaig dir-li adeu i també li vaig dir que el recordaria tota la vida. El vaig llançar i va caure metres enllà entre els matolls.

Aquests dies he llençat moltes coses, i encara me'n queden per llençar. A algunes vaig prometre recordar-les i a altres no. I aquesta setmana, en un homenatge estrany, vaig voler anar a on havia llençat el pal. Quan vaig passar pel davant vaig dir-li hola. Sort que no hi havia ningú a la vora en aquell moment, hauria pensat, amb raó, que estic sonat.

dilluns, 11 de novembre de 2019

Crítica

Avui he recuperat tot de crítiques dels llibres que ens obligaven a escriure per certificar la validesa de la nostra lectura. He de dir que trobava vergonyós que dubtessin de mi i per això les meves crítiques eren directament una crítica al professor que les revisava:
Aquest llibre m'ha agradat molt. Va d'un noi que es diu Frank i d'un altre que es diu Einstein. Els dos es fusionen i en surt en Frankeinstein. Maten el germà, la nòvia, un amic i un altre per desesperació. I no escric res més perquè no em queda més full*.

*Nota del crític: Me l'he llegit.
Tenia aleshores la mania de llegir més d'un llibre per setmana, m'agradava molt i la biblioteca era inabastable. Haver d'escriure dues crítiques per setmana, perdent un temps molt valuós de lectura, era terrible. Existia, a més a més, certa competició per qui llegia més llibres. Jo, que era i soc un fatxenda, acostumava a agafar-ne de llargs i anava per les primeres posicions en el rànquing dels millors lectors. I no anava primer perquè hi havia qui llegia novel·les curtes per poder tenir l'honor d'estar al capdavant. El cas és que rebia moltes queixes del revisor al director i aquest no en feia més cas del necessari. Però un dia, per l'enveja natural d'un company que havia estat un mes per llegir un llibre i jo havia necessitat poc més d'una setmana, era un totxo de veritat, el company es va anar a queixar al director. Aquest, pensant que potser realment no estava llegint els llibres que deia, em va venir a buscar i tenint el revisor i el company a la vora em va fer explicar el llibre. Vaig estar gairebé un quart d'hora explicant-lo pàgina per pàgina i abans d'arribar a la meitat em van demanar si us plau que parés, que tenien ben clar que l'havia llegit. A partir d'aquell dia ningú més va dubtar de mi i em vaig guanyar l'honor de no haver d'escriure mai més ressenyes.

I és que hi ha victòries i victòries, i aquesta encara ara em fa sentir orgullós.

dimecres, 6 de novembre de 2019

L'esponja

Ara em disposava a escriure una història èpica, de les que es recorden durant anys. Aquesta història havia de tractar de la trepidant vida d'una esponja marina i com la sort evita que un caçador d'esponges se l'emporti per a ús higiènic humà. El cas és que després de donar-hi algunes voltes he arribat a la conclusió que no volia que l'obra fos recordada. Em robaria protagonisme i jo, el Peix, quedaria relegat a un segon pla, a l'ombra d'una obra colossal. I he seguit pensant amb el meu ego i finalment creiem que el millor que podem fer és no escriure l'obra. I així, per la culpa del personalisme, peixonalisme, paraula lletja i no legal com poques hi ha, el planeta Terra deixa perdre una oportunitat excel·lent d'art narratiu.

Arribats en aquest punt, el planeta Terra, que dona voltes al Sol, es troba en un moment sense retorn pel que fa a la vida a la seva superfície. No és un fet greu en l'àmbit planetari, és una anècdota més en el transcurs de la vida de l'univers. Estem poblant un punt insignificant en un moment insignificant. El Sol tard o d'hora farà de la Terra una roca a altes temperatures si té sort. Si no en té, quedarà engolida per un sol gegant vermell. La nostra civilització farà anys que haurà deixat aquest planeta. Pot passar que la deixi per una mort de tots els seus membres o perquè s'haurà trobat altres mons per viure més adients a la vida. Uns mons condemnats a un esgotament accelerat per una ambició mal entesa de la vida, uns mons que perdran la seva essència així que un humà hi deixi la seva petjada.

Quin sentit té doncs escriure sobre una esponja si som condemnats o som els botxins? Si som condemnats, podem deixar tot el que estem fent perquè no val la pena aquest esforç fútil. Si som els botxins, quin dret tenim en generar art? Som la destrucció i no ens mereixem res més que viure del nostre mal. Però ens mantenim ferms en conviccions que no van enlloc, seguim anant al teatre, llegint novel·les, pintant quadres, cantant... Som vida i mort d'un futur incert mentre l'univers sembla que ignori la nostra futura capacitat d'aniquilar-lo. Només queda l'esperança que ho faci ell abans amb nosaltres.


Nota: Escriure sense saber on acabarà el text porta a resultats així d'idiotes i si mai escolto algú parlant així li ventaré un calbot perquè s'ho mereix.