Abans d'anar a dormir, estava escrivint el somni d'anit. El volia publicar. Em sap molt de greu, però no podré perquè no l'he acabat d'escriure.
Per salvar la situació publicaré una obra gràfica per no deixar l'entrada sense contingut:
_______________
| ___________ |
| |
| | | |
| | | |
| | | |
| | CONTINGUT | |
| | | |
— —
Avui estic molt cansat. Suposo que he fet ciclisme per sobre de les meves possibilitats. No avui, sinó tota la setmana. Així doncs, el text que escriuré serà del nivell habitual: baix.
Ahir estava pujant per una pista enfangada gaudint com un nen petit quan estrena les botes d'aigua en un toll. La meva ment s'hauria pogut quedar en aquell estat d'alegria, però es va posar a pensar en una idea d'allò ben inversemblant. No és una idea nova. En aquest bloc, amb unes altres paraules, ja n'he parlat i, que quedi clar, no soc pas el primer que en parla.
Imagina't una malla que ocupa tot l'univers i que en certs punts aquesta malla es concentra. Si t'has imaginat un camp gravitatori, la idea és similar, però no igual, ja que la malla no deforma l'espai-temps. Aquesta, quan es concentra, agafa formes, algunes molt simples i altres més complexes. A on la malla no té cap forma definida, en direm que està en repòs. Allà on s'hagi concentrat i hagi agafat forma direm que està excitada. I a on vull anar a parar amb aquesta malla absurda? Aquests dies, en altres entrades del bloc, m'he estat fent preguntes sobre l'existència sense tenir en compte la gent que sap pensar i ha escrit amb propietat sobre el tema, ja que, com a bon ignorant, no puc deixar passar l'oportunitat de posar-me en evidència. I si la consciència és la malla? I si la vida, ajudant-se de la matèria, és l'excitació de la malla? Davant d'aquesta hipòtesi, de cop i volta surten moltes preguntes i algunes respostes:
Es podria quantificar la consciència? Sí, calculant l'estat d'excitació o concentració en un punt concret de la malla o camp de consciència.
Què és la vida? La vida és l'excitació del camp consciència, gràcies a acumulacions de matèria.
Què és la mort? Quan falla la matèria encarregada de concentrar o excitar el camp de consciència, aquesta entra en repòs. Així doncs, d'una manera poètica, quan morim tornem a l'univers.
Què és el temps? Des del punt de vista de la consciència, es pot entendre el temps com el canvi en l'excitació del camp consciència. Tot i que no resol la naturalesa física del temps, sí que ofereix una perspectiva subjectiva.
La consciència segueix els principis de l'univers? És de suposar que sí, no hauria de trencar les lleis de l'univers, ja que, d'altra manera, no podria formar part d'ell.
Som una sola consciència? Es podria dir que sí, però és possible que des d'un punt de concentració del camp no es pugui governar o actuar en un altre punt si no és mitjançant la matèria. És a dir, tot i que cada individu pot percebre's com a separat, és la matèria la que impedeix que tots els punts de consciència estiguin sincronitzats o actuïn de manera conjunta. En aquesta resposta caldria revisar què en poden dir el budisme o l'Advaita Vedanta.
Com influeix aquesta visió en la nostra manera d'entendre el significat de la vida? Amb aquesta idea, la vida és la constatació de l'existència de l'univers, el qual ens hauria de fer responsables de la seva preservació. La vida, doncs, com a manifestació de l'univers implica una responsabilitat ètica i ecològica, fent-nos part d'un tot que necessita ser preservat
Quines conseqüències té per la manera com vivim o com ens relacionem amb els altres, si tots som manifestacions d'un mateix camp? Aquí hi entra l'ètica i la moral, que en cap cas hauria de fer retrocedir en la capacitat de valorar i preservar la vida de la resta. Hauríem de parlar aleshores d'una moral universal, on tot ésser viu hauria de ser respectat com una part del mateix fenomen.
Si tot indica que l'univers tal com el coneixem ve del big bang, en el seu inici el camp de consciència es trobava també en un sol punt? No hauria de ser diferent de la resta de l'univers i per tant sí. I caldria suposar que era lúcida, és a dir, que era vida. Una sola vida que d'alguna manera va generar l'univers. Una vida que som nosaltres.
I fins aquí la meva reflexió sobre l'existència, aquesta última entrada de la sèrie ha quedat massa tècnica potser. La resta d'entrades:
Nota: L'ús de la paraula malla que deriva en camp és fet a propòsit, per facilitar una visió més gràfica. Les paraules concentració i excitació les he utilitzat com si fossin sinònims.
Nota 2: És possible que continuï escrivint aquesta sèrie, però crec que hauria de tornar al meu antipacifisme literari, almenys durant un temps, per no avorrir més al lector.
Aprofitant una pujada llarga amb bicicleta i que el temps aquests dies és del tot incert, pensava en una vella estació meteorològica que per diverses raons no fa la feina que té assignada. Primer de tot, el petit anemòmetre que hauria d'indicar la velocitat del vent ha perdut les seves ales. Així doncs, l'estació meteorològica no rep que faci vent i, per tant, marca una velocitat del vent de zero metres per segon. Ni un huracà la trauria d'aquesta obcecació. Fa anys, la pantalla l'estació va rebre un petit cop per una caiguda. Al principi no va semblar que fos res greu, però amb el temps, es va formar una taca. Aquesta taca era minúscula i ningú s'hi va fixar. La taca, de mica en mica, va anar creixent i ara tapa els números que mostren la temperatura. I això no és tot. Un dia, una pujada de tensió va fer malbé part del circuit electrònic i la humitat és un valor que varia de manera aleatòria. Per sort, continua marcant la pressió atmosfèrica sense errors. Em pregunto, si de les quatre funcions que tenia l'estació meteorològica només en funciona una, és la mateixa estació meteorològica? Físicament, ha canviat poc, amb l'excepció de les taques i de l'anemòmetre, és clar. És conscient l'estació de les seves mancances? És un simple instrument de mesura, quina consciència hauria de tenir?
La pujada era llarga i, maleint les corbes que no s'acabaven mai, m'he oblidat de l'estació meteorològica. Sempre havia sigut el centre d'atenció. Era xerraire, rialler, una mica fatxenda i també massa agosarat. El seu atreviment descontrolat va ser també la causa de l'accident. Anava sol per una carretera plena de corbes a una velocitat elevada. Es coneixia molt bé la carretera, era la ruta principal per baixar del poble a la ciutat. L'havia fet centenars de vegades. Aquell dia havia plogut després de setmanes de bon temps. Ves amb compte, li havien dit, però ell no n'havia fet cas. El cotxe va relliscar en una de les corbes, va destrossar la tanca de protecció i va caure sobre uns matolls cinc metres més avall. Per pocs centímetres no va caure trenta metres i així va salvar la vida. El fort cop al cap que va rebre li va lesionar el cervell de manera irreversible, provocant-li grans pèrdues de memòria. A més a més, es va tornar seriós i taciturn, defugint la companyia de la gent. Amb el temps va anar perdent les amistats i només qui se l'estimava de debò, malgrat les seves queixes, va continuar al seu costat. Tenia la mateixa cara, els mateixos cabells, els mateixos braços, el mateix cos, però ja no era xerraire, ni rialler, ni fatxenda ni agosarat. Era la mateixa persona? Era, havent perdut bona part de la memòria, conscient del canvi? Si la consciència és l'únic de què podem estar segurs que existeix, com pot ser que un canvi físic afecti amb aquesta magnitud?
Quan he arribat al coll, he baixat per una carretera estreta envoltada d'arbres. A mitja baixada he espantat una parella de cabirols que ha fugit fent grans salts. És el seu instint que ha provocat la seva fugida o han sigut conscients del possible perill i han raonat que la millor opció era escapar-se? Aleshores m'ha passat pel cap que la consciència podria ser tan sols el resultat de l'evolució amb el seu intent constant de buscar la supervivència. Algun dia, m'he dit, investigaré aquesta idea.
Avui he llegit una història que vull escriure. No us diré ni el títol ni qui l'ha escrit, ja que penso copiar cadascuna de les seves paraules per fer-me-les meves. Vosaltres direu que la història no serà genuïna, però jo us ben asseguro que l'obra serà meva i de ningú més. Tothom adorarà el meu art i la meva imaginació única i prodigiosa i, amb el temps, l'obra acabarà eclipsada pel meu nom que en serà la insígnia.
Jo, el Poeta del Mató, el més gran de tots els poetes i escriptors que han poblat i poblaran la Terra, us perdono. Perdono la vostra incultura, la vostra mediocritat com també la vostra limitada existència, i em compadeixo de vosaltres per no ser ni un bri de qui arribo a ser jo. Sou pols que el vent s'emporta. Sou la sensació d'un record oblidat. Jo, en canvi, soc la roca inamovible. Soc l'eternitat a la memòria de tot ésser viu.
I ara un poema del Peix:
Reu
El peix guaita des de la distància.
De la superfície s'atenuen
els raigs de llum
que emanen del seu Déu.
Amb un clam s'hi dirigeix:
—D'un salt, fora l'aigua et raptaré
per posseir-te al fons marí.
El Déu li respon:
—La meva fúria
serà immensa, tot Jo seré foc.
L'aigua deixarà de ser aigua,
el mar ja no serà mar
i tu no tindràs lloc on viure.
—Soc el teu reu abans de cap culpa.
La condemna és la foscor
per la fam insaciable dels ocells.
El Peix
L'altre dia vaig anar a una missa catòlica. Aquell dia em sentia massa ateu per voler escoltar res. Quina mandra i quina vergonya em feia veure cinc senyors presidint l'ofici, parlant de la justícia i la bondat. I quan van pujar dues dones a recitar les pregàries, van demanar un prec als mossens! Quin escàndol, Déu meu. El mossèn oficial va fer un sermó insubstancial. Repetir en diferents paraules l'homilia no aportava res. Era Festa Major, havia de parlar de la festivitat, del patró, de la possible relació de la festa amb la tradició cristiana, o jo què sé, però repetir quatre vegades el mateix en diferents paraules, que una mica de mèrit sí que en té, és absurd i només serveix per allargar el temps de manera innecessària. Al moment de la consagració em van sorprendre unes paraules que va dir quan aixecava el pa i el vi. Una de les virtuts del cristianisme és la intencionalitat d'abastar a tothom, no de manera obligatòria, sinó que pretén salvar a cadascú sense tenir en compte el seu passat ni les seves creences. I això va ser el pilar fonamental dels seus inicis i de com es va escampar per la conca del Mediterrani. Doncs ara va i només s'adrecen a uns molts. És cert que hi ha moltes persones que no en volen ni sentir a parlar d'aquesta religió, però la idea no és seguir unes directrius imposades per una creença, sinó tenir humilitat, ser generós, buscar la bondat, etc. Així és com un mateix se salva. Però jo no em sentia religiós aquell dia. Em sentia tan materialista que la idea d'un ésser suprem o d'una vida fora del meu cos era impossible per a mi. Per això m'avorria, per això vaig escoltar per desídia, per això vaig acabar indignat amb la missa, amb els mossens, amb les dones que es van plegar a la seva presència i sobretot amb una religió que jo entenc ben bé del revés de com em venen.
L'endemà, el meu materialisme va trontollar quan des del meu desconeixement intentava determinar si encara dormia i somiava o bé era conscient de mi mateix. D'on sortia la meva consciència? Des del materialisme se'm feia impossible arribar a una conclusió prou satisfactòria. Era només connexions electroquímiques que l'evolució havia creat per atzar? I si és atzar, em preguntava, quin sentit tenia la vida? Sobreviure? Per reproduir-me, per crear nova vida, per crear nova consciència? Massa absurd, em deia. Si el que ens fa pensar en el materialisme no ens permet, des d'ell, explicar-ho, alguna cosa no em quadra, m'anava repetint. A més a més, aquell dia em sentia massa lluny del nihilisme, volia alguna explicació del perquè tenia la capacitat de pensar. Aleshores, em quedava arribar a la conclusió que la meva consciència era de l'únic de què podia estar segur que existia, per tant, era la que creava tota la meva vida i, si era d'aquesta manera, tota sola no tenia sentit de ser. Així, entre la son i la vigília, i potser entre deliris, vaig trobar interessant que tan sols era una part d'alguna forma de vida immensa. Vaig pensar que aquestes idees m'haurien anat bé el dia anterior i no m'hauria fastiguejat tant l'estona de la missa. I amb aquest idealisme rondant els meus pobres pensaments vaig llevar-me per anar a dinar amb la família.
La neboda em va preguntar si menjaria síndria per postres.
—Oi tant— vaig respondre—. Avui, tal com et vaig dir ahir, toca síndria.
—És clar, avui és senar i toca síndria— em va dir rient. —I demà?— Em va continuar preguntant.
—Demà, si en queda, toca meló.
El dia abans, a l'hora de les postres, em va preguntar per què no menjava síndria com ella. Intentant semblar seriós, vaig comentar-li que els dies parells menjava meló i que els senars, síndria.
—Avui és parell?
—Sí, avui és vint-i-quatre, i és un dia parell.
—Ah, sí, el quatre és parell.
—I demà és dia vint-i-cinc, que és senar.
—I menjaràs síndria.
—Si no te l'has acabat.
—Com vols que em mengi tota una síndria, tiet?
—Oh, potser tens molta gana.
—Crec que m'explotaria la panxa.
—Ja, no provis d'acabar-te-la. I així jo en tindré demà.
I l'endemà a l'hora de les postres la neboda em diu,
—doncs jo menjaré meló avui, tiet.
—No entenc com pots fer les coses al revés, sempre s'ha menjat meló en dies parells i síndria en senars— vaig dir fent cara d'enfadat.
—I me l'he acabat— em va dir rient—. L'avi m'ha donat l'últim tall i demà ja no en podràs menjar.
—Bé, demà puc menjar raïm o plàtan.
—I poma?
—No, poma mai en dies parells, que no ho saps?
—No te l'escoltis, al tiet— va intervenir l'àvia—, que només se'n riu de tu.
—Ja ho sé, però jo també me'n ric d'ell, per això menjo al revés del que diu.
Així doncs, alguns dies menjo meló i soc materialista i altres menjo síndria i soc idealista, amb la coherència del còmput dels dies del mes.
Fa molts anys, just quan vaig començar aquest bloc de notes, en part als llibres de Paul Auster, no per la història, sinó per com construïa les frases,
de fet, hauria d'agrair-ho la persona que va fer les traduccions, si hagués intentat llegir els llibres de Paul Auster en el seu idioma original, l'hauria avorrit ben aviat, sense entendre ni una sola paraula. En tot cas, tampoc és que sigui un bloc de notes que tingui gaire recorregut, i no parlo del temps, i, per tant, dir que el vaig començar gràcies a una gran traductora, no diu res més que la meva manca de qualitat i originalitat. Però a mi més ben igual, si escrivís per a la glòria, ho hauria deixat al principi. Si escric, és per mi, si ho faig públic, és per un tema pràctic i per costum, per satisfer el meu afany d'exposició i sobretot perquè és l'única manera que em sé expressar; de parlar, no en sé.
vaig llegir una novel·la que em va marcar d'una manera profunda i em va fer prendre decisions que van desembocar en pèrdues més grans del que era capaç d'imaginar. No van ser decisions equivocades. El que passa és que Incerta glòria em va obligar a replantejar-me la vida i aquesta va trontollar com un terratrèmol enfonsant tot allò que havia construït al meu voltant. Em pensava aleshores que mai l'oblidaria, però ara ja només recordo la seva portada groga amb el títol i l'autor escrits amb lletres de tipus serif. És possible que l'hagués volgut oblidar per tot el que em va suposar. És per això que algun dia, espero que aviat, per respecte a la memòria i per respecte a una de les millors novel·les en llengua catalana que s'han escrit mai, la tornaré a llegir. I després d'Incerta glòria, vaig agafar una novel·la d'Umberto Eco: La misteriosa flama de la reina Loana. Des del principi aquesta obra em va atrapar tot i desconèixer bona part de les obres que fa referència per culpa de l'edat i per no ser italià. Aquesta novel·la va deixar alguna cosa dins meu, colant-se entre les entranyes, alterant la meva ment d'una manera subtil. La vaig llegir a l'autobús tornant de la universitat, escolant música, una música que cada vegada que la sento em transporta a aquest llibre. No és un llibre tan important em dic sovint, El nom de la rosa m'hauria d'haver marcat més. No és la història, ni l'escriptura ni la traducció el que va arrelar dins meu, és una sensació, és una espècie de melancolia que ja mai podré arrencar de mi.
Va, som-hi. No sé ni per on començar. Pel final, per ara mateix. Estic escrivint. Acabo de mirar dos capítols de dues sèries. Ambdues còmiques i absurdes. A banda d'això no tenen res més a veure. He mirat els dos capítols per animar-me, per desconnectar. Potser llegint ho hauria aconseguit, però no em veia capaç de concentrar-me. De fet, ara m'estic concentrant i al mal de cap no li agrada gens. Ha començat a mig matí. No és el mal típic. És una boira blanca i freda. Que estrany, oi?, però això és el que sento. No és mal com un dolor, és boira blanca i freda que s'ha instal·lat dins del meu cap. No me n'he adonat quan ha començat. Diria que ha sigut progressiu, fruit d'algun moment de tensió, no sé quin, potser de la suma de tots, de la seva acumulació. En sortir cap a dinar em sentia abatut. He caminat d'esma cap al cotxe i he anat a casa. Durant el trajecte m'he posat música que m'ha revifat i després he pogut dinar més o menys feliç. Com si fos volgut, hi ha hagut un moment del dinar que la conversa ha derivat, o més aviat ha davallat, a les profunditats de la ment humana. Ha durat pocs segons. He tingut por d'enfonsar-me en ella. Les idees que han sortit fan por i jo no en vull sentir parlar. Per sort el dinar era bo i la boira s'havia dissipat. Després he tornat cap a la feina, també amb el cotxe, també escoltant música, sense recordar que poc més d'una hora abans no era ni jo mateix. Han passat les hores i quan he aixecat el cap, quan he arrencat la vista de les pantalles, jo i el meu voltant érem boira blanca i freda. Em costa entendre el fet que sigui blanca. És una sensació, no pot tenir color, però en té. Que sí, que el blanc és cap o tots els colors; a l'estoig de ceres de colors el blanc hi era. La sensació, l'abatiment, la desolació són boira blanca i freda. He anat cap a casa i no he sigut capaç de fer res. M'he estirat al sofà, m'he tapat amb una manta i he deixat passar les hores. He intentat sopar una mica, he mirat els capítols de les sèries tot desitjant sentir alguna cosa. Un dels protagonistes, bastant apàtic amb tot el que li passa a la seva vida, intenta aguantar la bicicleta amb el cavallet al mig d'una passarel·la d'un port esportiu. Ho fa tan malament que li cau la bicicleta a l'aigua. Se la mira mentre s'enfonsa i fa que no amb el cap. Es gira i intenta parlar amb el capità d'un vaixell, aquest li ofereix una cervesa mentre fa mofa del que li acaba de passar. Era l'escena menys graciosa del capítol i m'ha fet riure bastant. I he oblidat la boira i l'aflicció que m'oprimia durant uns instants m'ha deixat lliure. Minuts més tard s'ha acabat el capítol i m'ha tornat aquest mal penós. He cregut necessari escriure-ho per traspassar el problema, per transformar-lo. No sé si ho he aconseguit. Després de llegir el que acabo d'escriure crec que en part sí. No del tot, però cada mica suma.
Poeta del Mató?
Després de dies navegant amb neguit per un oceà d'onades gegantines, no em sento capaç, i menys quan les hores s'apaguen i la son em reclama, d'escriure res que sigui prou idoni per separar en versos o, si més no, en salts de línia per formar un poema.
Que savi que és el gran poeta, Poeta del Mató.
Crec que necessitava endinsar-me en un mar esverat per oblidar tots els problemes. M'he imaginat una nau de fusta vella i fosca. Una nau estreta que lluita contra onades que fan diversos metres d'alçada d'un mar fosc, gairebé negre, sota un cel gris carregat de núvols amenaçadors. Jo soc la cabina sentint el vaivé lent i poderós. El mar s'aboca damunt meu intentant negar la nau, però ella s'aixeca amb força expulsant onades i espuma al voltant de la proa. He batejat la nau amb el nom d'Inquietud i aleshores he recordat el dia que van avarar-la a la mar. Un dia fred i plujós en un port antic d'una badia del nord d'Europa on tothom vestia roba de colors marrons i foscos. Al costat s'alçava majestuós un vaixell fet amb grans planxes de ferro, però no em vaig girar per contemplar-lo tot sencer. A l'altra banda de la badia, es podia veure, mig amagat per la boira, un bosc d'avets, o això em semblava abans de tornar cap aquí.
Ara, de fora al carrer, un aire fresc i dolç es cola per la finestra. No sé d'on ve aquesta bona olor, però m'agrada i em calma. Al cap i a la fi, avui ha sigut un bon dia.
Intento escriure mentre la música de circ sona a tota potència pels auriculars. És com un martelleig que ataca les connexions cerebrals aconseguint trencar-ne algunes, fent que l'escriptura es torni una tasca complexa, lenta i fallida. Però no flaquejo en aquesta obra absurda, abans d'anar a dormir, preferint el cansament i el fracàs abans que una victòria carregada de somnis que es perden en el silenci de la nit.
Ara la música ha canviat i ha passat a ser tranquil·la, amb un sol instrument, un piano, que toca un vals calmat que evoca melancolia. M'agrada pensar que aquesta peça es va imaginar mirant el mar un vespre de finals d'estiu, amb un vent fresc que arribava salat de mar endins. De vegades, però, penso que es va escriure una tarda qualsevol en un estudi anodí, per encàrrec, amb uns requisits marcats, per representar la imatge d'un poble de costa antic.
He tornat a la música de circ, per intentar animar-me, però el soroll de campanes, xilòfons, bombos i trombons no m'animen. Potser és el cansament, potser són les connexions cerebrals que s'han trencat per sempre, o potser és alguna cosa més.
Nota: volia escriure una cosa ben diferent, amb el títol de música, però la banda sonora que m'he posat no hi ha ajudat gens. De vegades hi ha decisions o accions que marquen el destí, per poca cosa que siguin. De fet, és sobre aquesta última frase que volia escriure. Ho provaré un altre dia amb una música més adient, o en silenci.
Agafo un llibre. És llarg, molt llarg.
Agafo un altre llibre. És llarg, no tant com el primer, però es pot considerar també un totxo.
Quin acabarà abans?
I començo a llegir el primer, un clàssic realista, antic i espès, on cada descripció, situació o conversa s'allarguen pàgines i pàgines i em pregunto si l'autor desconeixia el concepte del paràgraf.
Començo el segon, modern i fantàstic, i trepidant, que des de la primera pàgina t'absorbeix i segresta el teu temps.
És una carrera que pot durar dies.
I si semblava que el primer no enganxava anava ben equivocat, a pas lent i constant, de mica en mica començo a estimar i a odiar els seus protagonistes de l'alta societat de principis del segle XX que, sense saber com, ja formen part de la meva vida.
Tornar al segon sembla una traïció, però, així i tot, m'hi endinso, deixant-me raptar per la seva història plena de misteris i fantasies, on éssers gairebé mitològics tenen una batalla que pot acabar amb l'existència de l'univers.
L'atzar fa que les històries coincideixin a la mateixa ciutat i per poc temps de diferència. La coincidència no dura més d'un capítol, però durant aquest instant em pregunto si seria possible que la meva idea de fer una carrera amb les novel·les les ha pogut alterar d'alguna manera. Preocupat, alterno pàgines d'un i l'altre llibre. I l'objecte misteriós que és capaç de salvar el món acaba a les mans d'una comtessa que tan sols volia anar a la seva casa d'estiu. I el seu marit, un general retirat que fins ara tenia poc a veure amb la història, es troba entremig d'una batalla d'éssers ben estranys quan tombava cap a la taverna on és client habitual.
Sembla que serà un empat.
La botiga digital fallava en calcular els imposts dels enviaments i sumava uns cèntims de més al cost de la compra. Vaig reproduir l'error, vaig trobar què el causava i de seguida vaig posar-hi una solució. Hauria pogut veure que l'error quedava arreglat i oblidar-me'n, però a la cistella hi havia afegit un llibre de Wajdi Mouawad. Tenint encara molt present després de tants anys Ànima, era impensable tancar l'ordinador, sortir de la feina i sentir-me satisfet d'haver solucionat el problema amb tanta celeritat. Fa cinc mesos i vint dies vaig comprar La sang de les promeses.
La sang de les promeses és un llibre amb quatre obres de teatre. Sense saber-ho, necessitava llegir-les. Avui ho he fet. La força d'aquestes obres t'atrapa mentre t'arrenca el cor estrenyent-lo sense compassió. I, és clar, després de molt de temps he tornat a plorar. M'he sentit feliç de poder sentir, d'adonar-me que encara tinc alguna cosa dins meu que es commou i té vida. Sota de l'aigua, per sort, les llàgrimes ningú les veu, i de seguida es dilueixen salant una mica més, si és possible, els oceans.
Evito escriure per oblidar les idees que van i venen com estols d'ocells que volen al capvespre. Aquests dies m'he aprimat. Es pot ser més prim? Oi tant! Aquest petit canvi físic m'ha permès rendir millor damunt de la bicicleta, però jo no volia parlar d'això. Havia de ser un text prosaic, que parlés d'amor a la vida amb paraules tendres i envitricollades. Quan vaig a fer voltes dalt de la bicicleta, m'agrada sentir com el meu cos es cansa i protesta de dolor. És una lluita contra mi mateix, i sovint també el vent, és terrible, però ara no ve al cas. I, com que el text ha de ser bonic, a cada sortida em trobo alguna puput que amb la seva cresta i les seves ales llampants em deixen embadalit. I quan em veu, s'escapa espantada i jo la crido perquè torni, però això fa que fugi més de pressa. De vegades, quan vola, sembla que faci pampallugues. I després de veure-la, em quedo satisfet de la meva sortida amb bicicleta.
Estic content del text, és tan dolent que mostra l'èxit del meu propòsit. Però ara estic escrivint. Estic evitant evitar escriure? És realment el meu anti-pacifisme literari que m'aboca a caure en aquesta espiral de paraules? No! Jo soc pacífic! I surto al replà. La senyora que viu al meu davant acaba de pujar per les escales carregada de bosses de la compra. Em saluda amb un somriure tot i el cansament que porta. Senyora! Què fas comprant un dilluns? No veus que els dilluns només hi ha les sobres del cap de setmana? Li arrenco de les mans i llenço les bosses per l'ull de l'escala. Ella, astorada, em mira amb la boca oberta. A més a més, per què no agafaves l'ascensor? T'adones que així no t'hauries cansat? Ella balbuceja. Però contesta, digue'm alguna cosa! Crido a pocs centímetres de la seva cara. Sento la pudor de vella i em venen basques. Dutxi's! Ara li intento parlar de vostè perquè la noto vella, gairebé morta. L'empenyo escales avall. Vagi a buscar la seva compra sense agafar l'ascensor! Però no em fa cas i es queda a mig camí, amb les cames regirades, amb el cap tort de mala manera, amb una mirada fixa a l'infinit. Desagraïda!
On era? L'altre dia vaig fer una parada tècnica al peu de la carretera i dalt d'una roca, a un metre meu, es va aturar un ocell que no feia un pam de llargada. Ets un pardal molt gran, li vaig dir. I, enfadat, em va respondre: Soc un cotoliu! I va alçar el vol sense dir-me adeu ni donar-me temps per disculpar-me. En canvi, últimament, he vist alguns voltors que no dubten a saludar-me, cada vegada més a prop.
