dimarts, 9 d’agost de 2022

Una vida plena

M'he despertat, m'he aixecat per tancar la finestra i m'he tornat a estirar al llit. No m'he volgut tornar a adormir. Sabia que el somni ja s'havia esvaït, tot i això, tenia por de tornar allà dins. Quin somni més cruel. Ha sigut un viatge a una vida que hauria pogut tenir, plena i alegra que se'm va trencar ja fa molts anys. Avui m'he sentit trist. La cançó que sona diu, hauria d'estar bé, perquè em dius que estic bé, però no m'hi sento. I m'estiro i deixo que acabi i soni la següent. Diu que et necessito, que no hi ha res com tu, que hauries de saber que quan estiguis a la foscor, quan creguis que no queda res, quan ho vulguis cremar tot, jo estaré pel que faci falta. I el meu company de pis, el peix Albert III no està bé i potser aquesta setmana ja serà l'última. Érem feliços caminant per la muntanya, jo em deia que no era la meva vida, que allò ja s'havia acabat, però el somni m'obligava a continuar caminant i sent feliç. Arribàvem a una casa luxosa que era casa seva, era casa nostra. Tot allò que mai tindria ni tampoc necessitava. Aleshores ens banyàvem a la piscina que era immensa. I no estàvem sols, hi havia cada vegada més gent i totes les cares eren conegudes. Jo volia nedar una estona i de sobte la piscina ja no tenia aigua i s'havia convertit en una pista amb unes parets tan altes que arribaven fins al cel. A tot el voltant hi havia els seus amics i que també haurien sigut meus. I jo m'apartava per trobar la porta de sortida. I quan hi arribava li cantàvem el "Moltes felicitats" perquè devia ser el seu aniversari, però no tothom, sinó jo i tres més, que haurien de ser els meus amics i tinc por d'estimar-los. Li portàvem un regal embolicat que no sé què era perquè jo veia tantes cares conegudes i em sentia tan aclaparat que havia de marxar i m'he despertat, per sort. Tenia fred i potser estic malalt com l'Albert III que fa voltes estranyes a la peixera. Crec que fa dies que estic fent voltes estranyes jo també. Potser fer una simple orxata al capvespre em distrauria d'aquest dia estrany.

Els dies poden ser bons en tota la seva gamma, també poden ser dolents o poden passar desapercebuts. La majoria tenen de tot, que per això tenen tantes hores, que sovint són poques i de vegades són massa. He pedalat per la ciutat impregnant-me d'energia i alegria. M'ha rebut amb un somriure passant-se la mà pels cabells i jo m'hauria deixat caure com si m'hagués fos. Malgrat que només per això hauria sigut el millor dia de tots, com tots els altres dies de cada dia, la tristesa m'ha acompanyat i ha intentat penetrar dins meu amb una insistència massa agosarada. Sé que et trobaré a faltar, peix Albert III, quan ja no hi siguis, has estat amb mi més mesos dels que hauria pogut pensar. Sé que hauria pogut tenir una vida plena i alegra, molt diferent de la que tinc ara, però aquella vida me la puc imaginar i la d'ara, encara que l'estic vivint, no sé a on em porta i aquesta incertesa farcida de curiositat m'omple més que qualsevol altra cosa, o això em dic.

dimarts, 2 d’agost de 2022

El torrent

Quan vaig arribar al pis no hi era. La seva companya em va dir que havia sortit feia una estona i que no trigaria a tornar, o això creia. De cop em va venir un mareig fred i el cor se'm va estrènyer. No vaig arribar a caure gràcies a la companya que va ser prou ràpida per aguantar-me i ajudar-me a seure al sofà.
—Què et passa? Em va preguntar amb la cara d'evident preocupació.
—He tingut un mal auguri—. Em va mirar encara més preocupada.
—Un presagi estrany, dolent.
—Ja t'he entès, burro. Et portaré un got d'aigua; acabes de venir de córrer i t'ha agafat una pàjara.
He de reconèixer que tenia raó, com que estaven fent obres a la piscina, aquells dies anava a córrer i sota la calor era difícil no agafar res. Vaig estar-me uns minuts estirat al sofà que vaig deixar bastant xop de suor. Quan em vaig sentir millor vaig decidir sortir a prendre l'aire. Vaig caminar cap al camí del torrent, allà tindria l'ombra dels arbres i a més a més gairebé sempre passava una mica d'aire. A mesura que caminava em vaig anar revifant. Al cap d'una estona d'anar amunt i avall pel camí del torrent vaig seure en una pedra sota de l'ombra d'un pi immens.
 
Era un so sec que es repetia cada quatre o cinc segons. Quedava esmorteït per la fressa de les fulles dels arbres i pel cant dels grills. Vaig pensar que podia ser el so d'una guineu que s'havia endinsat cap al torrent, però era massa sec. Era un so que no lligava amb l'entorn, no semblava natural. No en vaig fer cas, jo estava fent temps que ella tornés. El so, constant, malgrat que no era fort ni estrident sinó tot el contrari, es va apoderar de mica en mica de tota la meva atenció. Molestava. I com més molest em sentia, més s'endinsava per les meves orelles fins al punt que no vaig ser capaç d'escoltar res més. Em vaig sentir furiós de debò i vaig decidir buscar el maleït so per apagar-lo o jo què sé. Venia de baix del torrent, amagat per arbusts i brossa. No era fàcil baixar-hi des del camí, qualsevol relliscada em podia llançar directe avall i em podia fer força mal. Mig de cul, mig aferrant-me a pedres i branques vaig aconseguir arribar al torrent que era ben sec. Vaig tenir una nova pàjara. Molt pitjor, allò que vaig sentir no era per fer cap mena d'esforç. Vaig vomitar, em van fallar les cames i una por que mai havia sentit em va deixar uns segons petrificat. Em vaig sobreposar com vaig poder i vaig tornar a mirar l'escena. La causa del so era ella, amb les cames torçades de mala manera, trencades i girades. Un ferro sortia des de la panxa oberta que havia abocat part dels seus budells a un cantó. Estava viva encara. Cada respiració era un so sec, o era l'intent desesperat de fer un crit? No ho sé. Tampoc sé si la seva mirada veia alguna cosa. Tenia els braços estirats mig enfonsats per una massa de cabell sortit de la perruqueria. Un arrissat poc natural, em vaig dir sense voler i trencant tot l'horror que tenia al davant.

dilluns, 25 de juliol de 2022

Aprensió

Ara, mentre sopava mirant mig encantat el vaivé del ventilador que esmorteeix la sufocant calor d'aquests dies, he estat reflexionant sense ser-ne del tot conscient en una aprensió que tinc i que a mesura que van passant els anys no ha parat de créixer. Que fàcil que hauria pogut ser si hagués escrit, he pensat el fàstic que em fa —El què?—, no deixo de preguntar-me. —Puc escriure d'una sola manera i deixar de donar voltes? Sí, però la vida del peix no va més enllà tampoc—. I com que soc un peix que no té res a veure amb els humans, crec que em comprendreu quan expliqui de què estic parlant. La meva aprensió és al cos humà. La majoria de cossos són poc harmoniosos, desproporcionats, amb defectes de tota mena, amb plecs on no hi hauria d'haver plecs i arrugues d'una pell sense tensió, i taques i suor i pels que només aporten lletjor. Podria seguir amb la llista. 

A primera hora de la tarda, al meu davant, sense cap mena preocupació i amb una autoestima insultant, s'ha plantat un ésser humà de formes grotesques. Tenia un cap estret i alt, com un oval llarg, un cos boterut i ample, uns braços secs i unes cames fines i delicades. Les seves mans semblaven urpes d'alguna bèstia maligna i els seus peus, prims i llargs es feien veure amb el seu pas vacil·lant. M'he acotat per saludar-lo amb un somriure i l'he ajudat a seure en una butaca de pell. Ha fet un sospir i he pensat, serà l'últim, però no ha sigut així i m'ha mirat amb els seus ulls esgrogueïts. M'ha demanat un got d'aigua. Ben freda. M'he assegut a la vora i entre petits glops m'ha explicat històries de la seva vida i com els seus records li alegren aquests dies llargs i feixucs d'estiu. M'ha dit que no recorda la calor de quan era més jove, ni de quan tenia la força per aixecar les feixes on van plantar els ametllers que li van permetre viure durant anys. —No era fàcil baixar els sacs plens d'ametlles fins al camí, i sort que era de baixada—. —A mi m'agraden les ametlles, gairebé en menjo cada dia—, li he dit en un moment que ha callat apropant-me el got perquè li reomplís. I amb el got ple ha continuat parlant mentre de mica en mica ha anat divagant entre els seus pensaments i els dels seus somnis. S'ha adormit tranquil, aquell cos estrany. He obert la finestra perquè entrés l'aire fresc i net del vespre, l'he deixat reposant i he aprofitat per anar a sopar. Des de la cuina vaig sentint el seu respirar serè i profund, sense complexos.


Nota: No tinc ni idea què acabo d'escriure.

dimecres, 6 de juliol de 2022

Cadires

No vaig agafar la bossa de la piscina i em vaig presentar directament a casa seva. Vaig ajudar a pujar unes cadires que tenien a l'entrada el qual havien deixat expressament, segons em va explicar, perquè les pugés quan no anés a la piscina. Vam seure al sofà amb certa pantomima de cansament mentre la seva companya de pis marxava a fer no sé quins encàrrecs. Les nostres espatlles van quedar tocant, però cap dels dos va fer l'esforç per apartar-se. Els seus cabells negres, llargs i llisos van caure sobre el meu coll i quan ens vam girar per mirar-nos em van fer venir una esgarrifança. Vaig fer un moviment estrany i la maleïda gata va esclatar a riure. Vaig voler fer-me fer l'enfadat, però les seves rialles se'm van encomanar de seguida. Vam estar així una bona estona i com qui no vol la cosa vam enredar-nos entre els nostres braços. Ens vam mirar, encara amb un somriure, i vaig sentir vertigen. No sé si es va aturar el temps o si el meu cap va accelerar-se com mai ho havia fet. Seré capaç de fer-te un petó? Saps que fa anys i panys que vaig deixar de fer-ne? Jo no en sé, t'emportaràs una decepció, els vaig oblidar expressament, vaig repudiar-los per sempre. Per què el meu cos em demana fer-te'l? És només una reacció química que no sé entendre i he de ser capaç i prou raonable per evitar-lo. No vull fallar-te i sé que ho faré, serà sentir els nostres llavis, l'un amb l'altre, i adonar-te de l'error que estàs cometent, veient-te atrapada en una trampa que no he sigut capaç de veure a temps com ajudava a crear. Ja no podré anar més a la piscina, no m'ho puc permetre. Encara tinc temps d'apartar-me i marxar corrents, vaig a buscar la bossa i em llenço a la piscina i en un accident desafortunat m'ofego quan intento nedar per un carril ple de iaies que no em deixen sortir a la superfície. Moriré per un accident penós i em ploraràs a l'enterrament. De seguida refaràs la teva vida i trobaràs algú que et pugui estimar més i fer-te millors petons. Amb el temps em recordaràs pensant que era la persona més estúpida que vas conèixer i que sort que m'escapés i desaparegués per sempre. I els nostres llavis es van tocar i vaig sentir la seva escalfor que va envair tot el meu cos. Des de l'esquena fins al seu clatell vaig pujar la mà i vaig sentir el pes suau dels seus cabells frescos sobre el meu braç. Ella em tenia presoner entre els seus braços que m'estrenyien amb fermesa i tots els meus pensaments van quedar reduïts al no-res. Ni em sentia a mi mateix, només notava el tacte, el gust i l'olor. Durant una bona estona no vaig saber on acabava jo i on començava ella, érem un sol ser fruit d'una fusió perfecta. I vaig obrir els ulls. Em vaig trobar els seus damunt meu, ben oberts, com els meus. I vam tornar a riure, ara sí, sense tensions i després d'algunes magrejades més vam quedar en silenci mirant-nos mútuament.
—T'agraden els meus cabells?— va preguntar al cap d'una estona. Els havia anat acariciant mentre restàvem en silenci.
—Sí, són molt llisos. M'agraden molt.
—A mi m'agradaves més quan els portaves llargs i despentinats. Així també, però de l'altra manera més.
—No t'has de preocupar per això, demà em compraré una perruca mentre esperem que creixin.
—Ets una guineu molt tonta, ho saps, oi?
—Soc un peix.
—Si fossis un peix, ara estaries nedant a la piscina.
—Vist així encara t'hauré de donar la raó. Jo sempre t'he vist amb els cabells llargs i llisos.
—No penso tenir-los mai curts.
—Tenen alguna propietat especial? No seràs pas parenta de Samsó?
—Qui?
—Res, un personatge d'un llibre bastant vell.
—Ah, tu i els llibres. Per això has de portar els cabells llargs i despentinats, com un professor despistat.
—I no has pensat mai a arrissar-te els cabells?
—Arrissats? No m'agrada. Alguna vegada m'ho he fet, però per sort l'endemà em tornen a quedar llisos com ara.
—Ets afortunada—. Vaig fer-li un petó suau als seus llavis i ella me'l va tornar amb tendresa.

dimecres, 29 de juny de 2022

La piscina

Sota del pont que porta a la piscina hi ha tot d'horts i un torrent que gairebé mai té aigua. Sempre que hi passo em fixo com el paisatge va variant. Les tomaqueres i també les mongeteres sempre són les que es veuen més, però també hi ha cols, enciams i patates i més avall hi ha maduixeres i ara melons i síndries. La setmana passada pujava mirant com havien cavat unes noves rengleres en una part on abans hi havia patates; amb les calorades potser han avançat la collita algunes setmanes, vaig pensar sense saber gens quan s'acostumen a collir; i estava més distret del normal quan vaig sentir un crit agut des de l'altra banda del carrer:
—Guineu! Què fas per aquí?— Em vaig girar desconcertat, més pel crit que pel que deia. Era evident que se'm dirigia a mi, al meu voltant no hi havia ningú.
—Maleïda gata, ja et vaig dir que era un peix!— Duia una brusa negra amb un brodat platejat sota del coll. La mica de vent la feia onejar i amb el sol de tarda transformava en espurnes que brillaven cap a les seves galtes.
—Sempre seràs una guineu esquerpa per a mi.— El seu somriure murri va fer que, sense que me n'adonés, estigués travessant el carrer.
—Quina granota més bonica que portes—, li vaig dir. Havia llogat un pis amb una amiga i l'estava pintant. Vestia sota la brusa una granota vella i plena de taques.
—I a part d'esquerpa ets estúpida, no sé per què he baixat a saludar-te—. Va tancar la boca prenent els llavis i va cloure els ulls. Amb aquesta cara d'enfadada vaig fixar-me que tenia un nas menut i rodó. Suposo que els seus ulls no havien deixat encara que em fixés en ell. M'hi vaig apropar una mica més i abans que fos massa a prop va girar el cap fent volar la cabellera negra i llisa cap a mi.
—Soc un peix.
—I tossuda!

dilluns, 20 de juny de 2022

Tinc les meves raons

Els ulls brillaven tant que no em deixaven agafar el son, ja que amb tanta lluminària em sentia força distret. Vaig tenir l'oportunitat de parlar amb ella, fa dies, però no ho vaig fer. Ahir, en una situació del tot diferent, vaig intentar no dir res, per la mateixa raó:

Per conèixer-nos millor, la directora va decidir que ens havíem de presentar entre tots els integrants del cor i explicar alguna cosa de nosaltres. La majoria no va tenir cap mena de problema per saludar-se entre rialles. Jo, en canvi, vaig sentir que se'm desbocava el cor quan va indicar el que havíem de fer. Així que ens vam aixecar, vaig caminar cap a on no hi havia ningú i, mentre provava de tornar-me invisible, gairebé xoco amb un senyor gran. No vaig tenir més remei que presentar-me amb un intent poc reeixit de somriure. Sense dir res més vaig tornar a seure de pressa a la meva cadira i vaig defugir qualsevol mirada. Què hauria pogut dir-los de mi? És possible que els hauria detallat amb passió aspectes de la meva vida laboral o d'alguna afició. De seguida i sense voler hauria captivat la seva atenció mentre de dins meu una angoixa i una sensació d'ofec s'haurien anat apoderant de mi deixant només unes paraules ressonant pel meu cap: no siguis farsant, no ets res. 

Has provat de tenir una conversa amb mi? Veuràs que de seguida mor en un silenci estrany. Aleshores vull marxar corrents i cridar ben fort per esvair el rebombori que m'asfixia. De vegades no tinc escapatòria i he de parlar i el mantra interior comença a despertar-se i per no sentir-lo continuo parlant i parlant sobre jo-què-sé i sento que la vida se'm descarrila. Agafo por, no exagero. 

Així doncs, no li vaig dir res.

Saps què són aquestes marques de morenor als braços? Són el cant dels ocells de bon matí, els salts dels cabirols entre els camps acabats de segar, els conills esporuguits fent saltirons mentre s'allunyen o les serps que, arriscant la vida, s'escalfen sobre l'asfalt. Saps d'on ve aquesta esgarrinxada al braç? És un falcó que emprèn el vol amb elegància o una guineu que fanfarroneja amb la seva cua. He trobat l'alegria entre els pins i les alzines que em fan ombra en ple migdia, als rierols que apaguen la meva set o a les pedres que em donen lloc per seure.

I si li hagués dit això, hauria pensat que el silenci també és bonic de tant en tant.

dimarts, 14 de juny de 2022

Distraccions

Avui he agraït al meu jo del passat una decisió que va prendre i de sobte he recordat l'agraïment que em venia del futur. Ha sigut un moment tan especial que he decidit preguntar com li anava la vida i he recordat que era feliç. Encoratjat, li he fet unes preguntes sobre física i filosofia, però el record ha sigut vague. És clar, encara no tinc respostes per segons quins temes, m'he dit a mi mateix, i el record ha assentit fent cara de circumstàncies. Aleshores he recordat les paraules de la mestra: "Estigues atent, no pots parar d'estar a la inòpia?" I jo li he dit que respongués que pensava en el futur. I així ho vaig fer. Recordo com ella feia que no i em recriminava que si pensava en el futur, sempre distret, seria ben negre. He recordat com li he dit, depèn de l'hora del dia, i com em posava a riure sense cap raó, de com em feien fora de classe i que m'era ben igual. Aleshores he saludat el meu jo del futur que caminava carrer amunt cap a la plaça. Li he preguntat si volia entrar a la nostra conversa i m'ha dit que sí, però suposo que s'ha distret en qualsevol cosa perquè no n'he sabut res més. M'he acomiadat del meu jo del passat que m'ha recordat la seva vida sense preocupacions. He sortit al carrer mentre pensava en la conversa i em saludava. És un carrer ample i descuidat on la seva vorera boteruda per culpa de les arrels dels arbres i un poti-poti de rajoles trencades sembla una cursa d'obstacles. El pujo gaudint de cada passa, que ha de ser precisa, valenta i, sobretot, sense distraccions.

diumenge, 5 de juny de 2022

Més u

Va arribar la data, però el temps, pres i carceller, la va portar a l'oblit. Dies més tard m'assec en un moment de pausa. Vaig colpejar amb la galta el tronc fort i resistent d'un arbre antic. La seva escorça em va rascar la cara i vaig recordar quan, de petit, l'avi m'amanyagava i em rascava amb la seva barba. El cop va frenar una trajectòria que manava a l'abisme i a dins meu tot es va moure i estremir. Vaig tenir por a marejar-me, a sentir-me descol·locat, però per sort només vaig notar un malestar molt lleu que va durar un dia. El mal de cap, en canvi, no ha marxat. Ja existia abans, molts dies abans. Massa hores d'estudi, em dic. Estic content. Avui soc millor que fa un any.

És temps d'incertesa, de canvi. D'ençà que vaig néixer visc temps d'incertesa, de canvi. Hi ha èpoques més calmades que d'altres. Els canvis se succeeixen amb un control més limitat del que el cos demana. I m'agrada. Va arribar l'estiu i dormint en una furgoneta amb la bicicleta com a companya vaig posar a prova les meves capacitats físiques descobrint muntanyes i pobles de la nostra terra. A mi no em feien por les pujades ni les baixades, em feia por dormir al mig del no-res, en una experiència desconeguda i solitària. Però em va agradar. Quan va acabar l'estiu, sense saber com, em vaig trobar lligat amb una corda que m'havia filat sense adonar-me. Van passar els mesos i la meva vida va entrar en un segon pla, aclaparada pels esdeveniments. Entremig, una lesió al genoll i l'oportunitat de triomfar segons la resta. Descontrol. L'accepto i m'ajuda a situar-me, a descobrir què vull i què necessito.

En definitiva, un any estrany.



I ara, una cosa completament diferent:

Avui he vist un cabirol al marge de la carretera. Era tan prim que no es movia, era tan prim que les seves costelles i la columna era l'únic que quedava del seu tors. No hi havia mosques al seu voltant. Quants dies fa que un cotxe el va envestir? No sé com funciona el tema de la mort ni quant de temps es necessita perquè desapareguin els òrgans i la part més tova de la carn animal. Podria aventurar-me a dir que no és un dia. Dos? No voldria ser agosarat. Em puc imaginar el cotxe abonyegat d'un andorrà en un garatge esperant la seva reparació. No seré agosarat si dic que baixava a més de cent cinquanta quilòmetres per hora per una carretera perduda de l'interior de Catalunya. En una recta, més enllà, hi ha un radar, però a la part perillosa i mortal, entre baixades i corbes, un cabirol va creuar per abraçar la mort sense adonar-se'n.


I ara, una altra cosa completament diferent:

Divendres vaig anar a una reunió distesa i després d'unes conferències, en petits grups, es va fer una activitat per enfortir la coneixença i els lligams entre els assistents. Va anar molt bé. Dies abans els seus ulls blancs que enceguen no paraven de clavar-se sobre meu. El seu somriure murri apareixia sempre un instant després de creuar-me amb la seva mirada i, si no fos com soc, és segur que li hauria demanat explicacions tot prenent una copa amb ella en una terrassa. L'activitat va permetre afirmar les meves sospites. Entre altres qüestions potser igual de greus va admetre que no li agradava llegir. Fuig, gata maula! Vaig etzibar-li. Si el mau ets tu, ets pitjor que una guineu, em va replicar visiblement alterada. Com goses dir-me guineu, que no ho veus? Jo soc un peix! I així fou com els seus ulls encegadors van arrencar-se del meu cos, no sense fer mal, per buscar una nova presa.





divendres, 20 de maig de 2022

És hora d'anar a dormir

Ara hauria d'estar dormint perquè és tard. El temps, com a la resta de la gent, perquè no soc per res del món especial, em governa. Però hem de tenir clar que el temps no existeix com a tal sinó que és una representació de la transferència d'energia. La nostra forma de vida, per adonar-se de la pròpia existència, se l'ha fet seu. I des del nostre punt de vista, per no complicar-nos en termes que no venen el cas, fa molt de temps, no parlo d'anys ni de segles, parlo d'eres a escales universals, al principi, l'energia es trobava en un estat d'estabilitat perfecte. Com que era estable aquesta no es transformava, per tant, no necessitava el temps, ni tampoc necessitava espai per moure's, ja que qualsevol moviment l'hauria alterat. L'energia era el tot i alhora el no-res. Quina va ser la pertorbació que va desembocar en el nostre univers i en última instància, fins ara, en la nostra existència? Va ser la mateixa energia com a ésser conscient que va decidir formar tot el que ens envolta? Així doncs, som una part d'ella? O bé la pertorbació va ser causada per un agent extern? Aquesta segona opció, tot i que seria interessant tenir-la en compte, fa de la nostra vida una simple diversió de l'agent extern que pot fer de nosaltres el que vulgui. En canvi, si som fruit de la pròpia energia que va decidir transformar-se, nosaltres també som lliures de transformar-nos. No vull dir que ens podem transformar en el que vulguem, l'energia té les seves normes, però tenim la llibertat de prendre les nostres decisions. I amb aquesta llibertat decideixo anar a dormir.

dilluns, 2 de maig de 2022

Mal humor

Et lleves de mal humor sense saber per què. És mentida. Ho saps, però no ho reconeixes. Recordes l'alegria que et donava descobrir cada racó del seu cos; recordes com reia sense preocupacions quan, els dissabtes al vespre, us podíeu perdre pel parc; recordes una vida senzilla plena d'il·lusions, el primer pis lluny del centre, obrir la botiga de llaminadures que amb el temps, quan pel carrer es van canviar els nens pels turistes, va convertir-se en una botiga de records; el primer fill amb els seus primers passos, les seves primeres paraules i el segon fill i al cap de poc la petita, ara ja tots casats i separats, amb fills i nets que viuen escampats pel món; recordes quan encara us venien a veure, cada vegada amb visites més curtes i esporàdiques; recordes quan els nens encara eren petits que vau comprar la casa de sobre la botiga, on vau haver d'aprendre a viure amb la remor constant dels visitants que omplien dia i nit els carrers del centre; recordes que viure sobre la botiga no va ser una bona idea, les passejades de la perifèria al centre i del centre a la perifèria et feien sentir feliç, però ho vas saber massa tard; recordes els primers crits que li vas fer, sense motiu, entre els plors de la canalla; recordes els seus silencis; i els teus; recordes com de mica en mica es va anar apagant la il·lusió, com la botiga, aquella que tant t'agradava, es va anar transformant en una càrrega que tan sols servia per subsistir; recordes com vas pensar que series feliç quan la vas traspassar poc després de fer seixanta anys, però els crits i els silencis van continuar, presos d'un costum impossible de trencar; recordes com vas anar perdent la força, com van venir els primers problemes d'oïda, com vas tornar-te un habitual de les sales d'espera a l'hospital; recordes quan abans de llevar-te rebies o rebia un petó a la galta amb el desig d'un bon dia; recordes quan l'excusa del mal d'esquena us va separar en llits diferents. Et menteixes i no t'agrada sentir-te com un vell malhumorat.

Sortiu a passejar, malgrat tot, com cada dissabte. Estàs de mal humor, com sempre. Ella no diu res, però li agraden les passejades amb tu. Avui fa sol. Els carrers estan plens de tolls després d'una setmana de pluja. Aneu al mercat i compreu una paperina de patates fregides. Discuteixes amb ella quan al moment de pagar no troba el moneder que ha quedat sota el paraigua dins de la bossa. Menges de pressa, sense mastegar. El cos et fa un petit bot i una patata se'n va cap a l'altre forat. T'ofegues. Estossegues, però la patata ha quedat escorada al mig de la tràquea i gairebé no pots respirar. T'agafa por i veus la mirada de terror de la companya de la teva vida que no sap què fer. Camines fent tentines buscant ajuda. I arriba de persones que no coneixes. Et deixes fer i marejar per primera vegada a la vida. L'ajuda no és suficient i notes com la patata s'enfonsa i l'aire s'atura. Obres els ulls tant com pots per buscar-la, per demanar-li perdó, per fer-li saber que l'estimes. I el mareig s'apodera de tu.

Et despertes estirat a terra, amb ella al teu costat agafant-te la mà, sentint la veu d'un desconegut dient-te que ja ha passat, que t'han salvat la vida. És un policia o un metge qui et parla, no ho tens clar, t'estàs fent la idea que encara ets viu. L'home que t'ha salvat la vida no saps com està donant explicacions a un altre policia, o metge. Els tres t'ajuden a aixecar-te, però en cap moment deixes que la teva dona se separi de tu. La mires i no pots reprimir el plor que hauries hagut de treure fa molts anys.

dissabte, 26 de març de 2022

D'exercicis i matemàtiques

Fa dies, em trobava fent consultes quan de cop i volta la pantalla del navegador es va obrir i de l'obertura en va sortir un missatge on em proposaven un repte. Evidentment de seguida vaig acceptar. Aquest consistia en un seguit d'exercicis de programació cada vegada més complicats. En alguns exercicis, la complicació era matemàtica, però en altres, la complicació per a mi va ser per entendre l'anunciat.

Ara fa uns minuts he acabat l'últim exercici el qual m'ha portat a descobrir teories matemàtiques que mai m'havia plantejat de la seva existència, però m'ha fet recordar que la teoria inicial l'explicava el professor de matemàtiques de la universitat. Aleshores pensava que mai a la vida em faria servei tot allò que ens intentava ensenyar. Ara he entès que m'equivocava i que la meva arrogància nodrida de desconeixement em feia ser un neci. El que hauria de fer ara mateix és anar-lo a veure, donar-li la raó i prostrar-me als seus peus, però per fortuna aquestes maneres de fer formen part del passat. A més a més el professor al seu moment ja va saber perfectament que era un ximple i que el millor que podia fer era ignorar-me. En un dels exàmens en menys de mitja hora ja vaig entregar-li. L'examen tenia la puntuació al costat de cada pregunta i vaig respondre les preguntes per arribar el cinc i la resta les vaig deixar en blanc. Al cap d'uns minuts, mentre m'esperava a fora que la resta acabessin, el professor va sortir i em va preguntar per què havia anat tan de pressa a respondre. Vaig contestar que només feia l'assignatura perquè era obligatòria, no perquè en tingués cap mena d'interès. Aleshores quina nota creus que trauràs?, em va preguntar. Un cinc, he respost les preguntes suficients per arribar al cinc, vaig respondre amb fatxenderia. I no pateixes que alguna cosa pots haver fallat? Em va preguntar una mica molest davant de la meva insolència. No, estic segur que no m'he equivocat. I va fer que no amb el cap i va tornar a entrar a dins de la sala. Al cap d'uns dies, en veure la nota al taulell, un cinc, ja havia oblidat tot el que m'havia fet arribar a aquella nota. Aquests dies he maleït no haver fet una mica de cas d'allò que ens deia. Per sort per la xarxa es pot trobar tot el coneixement que es vulgui.

Estic molt content, molt més del que estic expressant en aquest text, per haver superat el repte. Aquest repte, per a informàtics (i també per a matemàtics que els agradi la programació), és el Google Foobar.

dijous, 10 de març de 2022

Esquerda

Em moc per l'esquerda de la roca a gran velocitat. Soc lluny de la superfície, a diversos quilòmetres. La roca és calenta. Pocs metres més avall, un riu de magma il·lumina aquest congost estret.

I així acaba la primera història d'una consciència amb poc recorregut, de tan sols uns metres, tres o quatre com a molt, amb una idea de si mateixa curta, d'un o dos segons. Què és per a ella la velocitat? No ho sabem ni ho podrem saber mai; no li podrem preguntar per què la consciència ha desaparegut. 


Aquesta història tan profunda, bàsicament per on es troba ubicada, ha tingut una pausa breu, imperceptible pel lector. I és així, com entre magma i il·lumina, he parat l'ordinador, l'he alçat i girat uns vuitanta graus cap a la dreta i he bufat amb la força sobreictícola d'un antic clarinetista. La lletra essa, aleshores, ha tornat a tenir el recorregut esperat i he pogut continuar escrivint sense l'angoixa que em posseïa per tenir un teclat espatllat. Quina alegria la meva quan bufant una mica tot ha tornat a la normalitat. I per aquesta raó avui començaré un llibre d'un autor que el seu nom comenci amb essa.

Visca la lletra essa! 

 

Com a celebració, el gran poeta, Poeta del Mató, ens ha volgut delectar amb una petita oda.

Lletra amada

Oh, lletra amada, lletra varada.
Tal com guaita la rimada,
feu de mi poeta errant.
Dalt de la muntanya
el temporal no amainava,
i a la plana el cel plorava.
Vaig fer-me a la mar,
una lletra em vigilava,
oh, lletra amada, lletra varada.

Poeta del mató


Gràcies, poeta, per celebrar amb aquestes paraules que la lletra essa torna a funcionar correctament.

 

Lletra essa, essa, essa, essa sana. Sa és sa. És sa. Essa és sa. Sana és essa. Sa sé si so. Su.

Creative Commons License