La caiguda

Són les sis de la tarda, el sol cau i el caos s'ha desfermat. S'ha aturat en sec i ha començat un viatge directe al centre de la galàxia, en una caiguda cap a Sagitari A. I amb ell, tots els seus planetes, els satèl·lits, els asteroides i els cometes. Des de la Terra no hem notat la frenada i és on els físics i grans entesos en la matèria es mostren confosos perquè s'ha saltat tota la teoria física que fins ara es creia que era la correcta. A peu de carrer, si no s'hagués anunciat el canvi de direcció del sol, ningú, amb excepció dels astrònoms aficionats més atents, hauria notat res i el dia-a-dia hauria seguit com si res. Potser, en les futures generacions, una lleugera deformació de constel·lacions hauria despertat alguna sospita. Càlculs preliminars suposen que el sol i tot el sistema solar podria arribar al centre de la galàxia d'aquí a uns mil milions d'anys i que les possibilitats de col·lidir amb algun altre sistema estel·lar durant tot aquest temps són escasses, d'una entre cent mil milions.

La majoria de la gent ha sortit al carrer en massa a celebrar la fi del món, sense tenir en compte que no viuran tants anys per veure-ho. La reacció no ha sigut, en general, ni d'aflicció ni de tristesa, més aviat el contrari. Hi ha una alegria estranya a l'ambient, com si gràcies a aquest canvi de direcció, la societat també pot canviar. Dins d'aquesta alegria n'ha sortit una ràbia que semblava apagada, com si la por a perdre hagués deixat d'existir. La majoria d'establiments de les grans marques han estat saquejats i els edificis de les corporacions cremen sense control. Part de la policia s'ha sumat aquesta protesta, la resta no dona l'abast i, per primera vegada en força temps, és qui rep les patacades. En algunes ciutats s'han tancat els accessos i s'han aixecat controls per no deixar escapar als seus dirigents. L'enrenou a la majoria de ciutats del món és descomunal, però entre tota aquesta violència sonen concerts improvisats a les cantonades, s'han habilitat parcs per organitzar activitats infantils o balls i bingos per a la gent gran i hi ha partits amistosos de futbol, de bàsquet i, en definitiva, de tota mena d'esports. Les úniques cares llargues que es veuen són les dels que miren els seus gratacels cremar, o els que ara són desnonats de les seves mansions a les zones fins ara més selectes.

Des dels mitjans de comunicació, els que encara emeten, hi ha dos posicionaments per encarar la situació. Alguns periodistes que fins ara tenien un segon sou per tal de no fer mai cap crítica lamenten que s'hagi informat del canvi de rumb del sol i apel·len a la calma, demanant serietat i mesura. Alguns es dediquen tan sols a informar com poden de la situació al carrer i de les novetats que els arriba dels científics. No hi ha un tercer posicionament, el que s'alegra d'aquest gran trasbals, ja que així que s'ha conegut la notícia, ha deixat la feina per anar-ho a celebrar.

Aquí on visc jo, el primer que hem fet ha sigut anar a l'ajuntament. Hem rebentat les portes, hem tret les figures de la Festa Major i hem cremat l'edifici. Lamentablement l'alcalde ha quedat tancat al saló de plens, ja que no se sap com les portes d'accés s'han travat amb taules i cadires. Ha sortit al balcó i per primera vegada ha fet un discurs clar i sincer. Les seves paraules, més o menys, han sigut: "Ah, socors, ajudeu-me, m'estic cremant". Des de la plaça, entre el so de les gralles i els tabals, hem aplaudit el discurs amb un vigor que feia anys que no se sentia. Aleshores l'hem animat a saltar el qual ha fet amb un patetisme que ha provocat la rialla de la majoria. Hem recollit el seu cos i l'hem portat amb una cercavila a la fossa del cementiri on l'hem abocat amb crits de joia i de felicitat.

 

Aportació a Relats conjunts.

Buit

Avui que la son em governa, intento trobar paraules que en conjunt agafin sentit.

I

Sento el cos buit i el que és pitjor, sento que no és meu. Un no-res cobert de pell que té la meva aparença, fent-se passar per mi, robant una identitat absurda i pràcticament invisible. On és el meu moll? Quan l'he perdut? Em temo que no ha sigut de cop, que ha sigut de mica en mica, dia rere dia, en un petit estrip a la pell on s'ha escolat de manera imperceptible però incessant. Ara ja no soc ningú i un lladre es fa passar per mi, en un acte sense cap lògica. L'únic sentit que li podria donar és robar per robar, perquè m'ho he deixat fer, descuidant-me, oblidant-me, buidant-me.

 

II

El meu cicle de quatre anys ha tingut, aquesta vegada, una pròrroga. La culpa, tothom la sap. I és estrany, ja que em pensava que a mi no m'havia afectat. Només va posposar la necessitat de canvi durant un temps. I ara, en una setmana rara i després d'uns mesos que, vists amb perspectiva, tenien una direcció molt ben encaminada, he fet el pas de llançar-me al buit en una decisió que, si he de ser sincer, m'ha sorprès. Per sort, els meus canvis no tenen cap mena de transcendència i si expliqués de què tracten, perdria la poca màgia que he intentat donar.

L'oblit

Doncs no ho vaig apuntar. La idea era bona, però en va sortir una altra, una que no tenia res a veure que va tapar l'anterior. Malaguanyat cost de processament mental, hauria pogut mirar un capítol d'una sèrie qualsevol, o bé menjar pipes i tirar les clofolles a terra, però no, havia d'estar pensant en alguna història que no vaig apuntar enlloc i ara forma part de l'oblit, del no-res.

Parlant del no-res,

Interessant, oi? Nota mental, soc imbècil.

I ara una cosa completament diferent:

 

El pescador

Escena 1

Sento el frec de les hores
mentre la foscor de la nit m'envolta.
La remor sorda em fa neguit,
com timbals ressonant dins del meu cap.

Escena 2

Faig un crit —Prou!
Sacsejo el llit i es desperta.
Em pregunta —Què et passa?
—No respiris o aixeca el vol.

Escena 3

Ara soc pescador de somnis.
De nit em faig a la mar vasta
i navego a la deriva
entre onades de llençols.

Poeta del Mató

Límits

Per raons que no podria explicar sense caure en incoherències, històries sense sentit i mentides absurdes, he estat uns dies sense publicar res, deixant el text del polígon abandonat com a primera entrada visible del bloc de notes. Té una violència gratuïta que no pretén aportar res perquè era això el que volia escriure, violència gratuïta i desmesurada, sense censura, superant els límits morals. He de reconèixer que jo mateix, per respecte propi, vaig acabar posant-hi límits. Per tant, davant d'aquest fracàs, algun dia ho tornaré a intentar.

L'espècie humana, sola, és vulnerable als monstres externs, però en equip és poderosa i aconsegueix que els seus membres puguin tenir una seguretat francament alta. Un cop assolida aquesta seguretat ha d'intentar salvar-se d'ella mateixa, dels seus propis monstres. I per aconseguir-ho cal posar límits. Però, i a les idees?, i a la imaginació?, i a l'art? Per a mi és un gran error portar els límits de la nostra vulnerabilitat a les idees. És molt fàcil fer aquesta transferència. Algunes vegades la fa un mateix, d'altres la fa el grup i moltes vegades més, d'ençà que existeixen les societats, l'han fet els seus dirigents, ja sigui per  la via de la por, de les doctrines o les lleis.

Nit al polígon

Al principi va intentar aferrar-se a qualsevol lloc. Al pal d'un fanal apagat, a alguna esquerda de l'asfalt o a una mala herba. També s'estava quedant afònica. El carrer era buit, i quan dic buit és buit de debò, només l'asfalt i les voreres, sense edificis, amb solars. Els seus crits es perdien en aquell polígon que de bon principi havia estat abandonat. La vaig arrossegar agafant-la amb fermesa pels seus cabells foscos i arrissats. Si notava alguna resistència, feia una forta estrebada. Aleshores somicava i es deixava anar. Aviat va deixar d'intentar fer qualsevol oposició. Vam arribar a un solar ple de runa de la construcció dels carrers que ni tan sols es van dignar de netejar. Se'm va posar de genolls, implorant-me, repetint el meu nom, dient-me que era bona persona, que no era capaç del que volia fer, que si la deixava marxar no diria res a ningú. Me la vaig mirar amb silenci una bona estona sense escoltar-la massa. La lluna creixent era gairebé plena i il·luminava els seus cabells del tot estarrufats pel viatge forçat des del cotxe fins on ens trobàvem. Em va sorprendre que em digués que era bona persona. De tants anys que feia que em coneixia, havia de saber que no ho era, per tant, mentia. No li vaig tenir en compte, donada la seva situació, era un comportament força natural. Li vaig dir, si vols marxar, marxa. Va callar de cop i va intentar aixecar-se. Mentre l'ajudava em va preguntar, de debò?, I tant que no!, vaig començar a riure. No t'ha fet gràcia? Era una broma, li vaig dir. Com que ja estava dreta va intentar fugir, però vaig subjectar amb força el seu canell i no se'n va poder alliberar. I es va posar a plorar, ara amb pena i del tot abatuda. Era un plor trencat, d'una tristesa profunda. I era ben normal, i podia entendre la seva situació. Crec que no sabia del cert el que li passaria. I, si he de dir la veritat, jo tampoc ho sabia. M'ho imaginava, però he de reconèixer que em va sorprendre com va acabar. Vaig ser maldestre, suposo que ara, amb l'experiència, ho faria millor. Entre les runes hi havia una barra de ferro que ja tenia vista de dies enrere quan vaig anar a reconèixer el terreny. Veus aquella barra de ferro? La podem anar a buscar, qui l'agafi primer, guanya. Et dono peixet, va, corre, ves-la a buscar! I ho va intentar. D'una revolada la vaig engrapar pels cabells i la vaig fer caure a terra amb una fúria que no s'esperava. Va quedar-se arraulida tremolant mentre, sense pressa, vaig recórrer els pocs metres que em separaven de la barra. Quan vaig tornar, amb la barra a les mans, vaig haver d'accelerar el pas, es volia escapar, però només havia tingut temps d'alçar-se. Amb la barra vaig entrebancar-la i vaig colpejar-la als turmells diverses vegades, amb una violència desmesurada. Va cridar el meu nom, va cridar si us plau, va cridar no, va cridar prou, va cridar i cridar. Quan vaig parar, tenia el cor desbocat, estava esbufegant de l'esforç. Vaig seure un moment al seu costat per recuperar-me. Ella tenia la cara desencaixada i intentava apartar-se de mi. Al cap d'uns minuts de descans ja em vaig sentir recuperat. Estava sol. A la carretera, ella s'arrossegava somicant. La seva persistència m'agradava, era una noia valenta, qualsevol altra persona no ho hauria intentat. Va sentir els meus passos mentre m'acostava cap a ella. Va girar el tors, per mirar-me. Se la veia esgotada. La lluna li feia una cara més pàl·lida de la que tenia, com si ja l'estigués preparant per a la mort. En canvi, els cabells foscos semblaven ben vius, brillant sota aquella llum blanca. No em va dir res, va tancar els ulls i va perdre qualsevol expressió. Tornar-la al solar em va costar més que abans, o això em va semblar. Vaig fer unes respiracions profundes i vaig agafar la barra. Ella s'havia rendit del tot, no sé com suportava el mal als turmells destrossats, però no feia senyals de dolor. S'estava allà apàtica, esperant el seu final. I alçant la barra vaig fer un crit per agafar tanta força com vaig poder i vaig colpejar-la sense miraments, sense vigilar a on cauria la barra. Va anar a parar al seu pit, que va cruixir, i ella va fer un Ah, mig apagat. El segon cop va anar a una cuixa. I després a la panxa, i al cap, i a la cara i vaig colpejar i colpejar en un estat de trànsit que em va aïllar del món i de mi mateix. I quan vaig parar notava el gust metàl·lic a la meva boca i vaig adonar-me que m'havia esquitxat de sang, com si m'hi hagués banyat. Vaig mirar avall, per buscar el cos. El que vaig veure em va deixar horroritzat. Era irreconeixible. El crani havia quedat reduït al no-res, tenia tot el tòrax obert i es podien distingir les costelles trencades. La panxa estava esbudellada. Les cames tenien una forma estranya. I els braços, per sort, s'havien salvat, més o menys. Vaig apartar-me i vaig obligar-me a apartar la mirada d'aquella imatge espantosa. Em vaig fregar la cara, vaig notar que em queia algun tros de carn per la barbeta. Vaig seure a la vorera i vaig mirar la lluna uns segons, però de seguida vaig aixecar-me per allunyar-me d'aquell solar. I vaig tornar amb silenci cap al cotxe, amb la barra encara a la mà.

Somnolència

La meva intenció era llegir. Fa dies que no parlo de ciclisme. Tampoc ho faré avui. La meva intenció, com deia, era llegir. I he llegit, sí, però no el que tenia previst. M'han vingut ganes d'escriure alguna cosa, sense pensar, sense cap idea. Ahir vaig tenir una idea que no escriuré. Ho hauria de fer. Tinc por d'oblidar-la. Posposo el text que em va semblar bastant rodó. Crec que estic escrivint frases que tenen poc a veure entre elles. No, tenen relació. Segueixo. Les frases són curtes. De vegades és interessant canviar i, sense avisar, escriure una frase més llarga per despistar, no fos cas que la monotonia causés somnolència al lector. La puc causar igualment parlant d'algun tema poc interessant: És important tenir en compte que els constructors per a les estructures de dades de les proves unitàries han de ser senzills d'utilitzar. Aquesta senzillesa sovint porta a una complexitat en els constructors, sobretot quan ens trobem amb una gran abstracció i mal·leabilitat de les dades. En casos així recomano fer servir genèrics que siguin controlats i crear constructors abstractes que es puguin estendre al constructor que ens interessa. Amb aquests constructors és bo utilitzar el patró "Constructor progenitor" així com el patró "Retorna't". Aquests patrons permeten, doncs, que al moment de generar l'estructura de dades se simplifiqui el codi d'una manera bastant notable. Cal tenir en compte que la generació de dades de les proves, si no és clara i concisa, pot provocar resultats erronis que no són fàcils, després, de detectar. M'ha agafat una son terrible, què haurà sigut del lector? La part bona és que el que estic escrivint ara mai serà llegit i tot gràcies a un text avorrit i d'un interès baix. A mi no m'interessa gens. Acabo d'escriure una de les mentides més grans de l'any. No volia parlar de ciclisme, però en faré esment. És cert, m'agrada el ciclisme, però el que he escrit, allò tan avorrit, m'agrada més.

Vida de poble

En sortir de missa, a la plaça, sempre fèiem petar la xerrada. Ens posàvem al dia de cada família, comentàvem algun tema candent del moment i ens desitjàvem bona setmana. Després d'acomiadar-nos anàvem cap a les nostres cases a fer el dinar de diumenge. Sortir de la plaça no era senzill. Era una plaça alçada, no gaire gran i de forma rectangular. Al davant de la portalada de l'església hi havia una paret de roca llisa. A la dreta, hi havia una mica de jardí i després l'entrada al cementiri. A l'esquerra hi havia la sortida. Jo, com la majoria, acostumava a baixar de la plaça prop de la roca. Baixar per la banda de l'església era per a mi una temeritat a causa dels pocs arbres que hi havia. Alguns, els joves, intentaven baixar-hi, per fer-se els fatxendes. Més d'un havia caigut i s'havia fet mal, però mai de gravetat. Quan no tenia ganes d'esperar, baixava pel centre que ja hi havia arbres, però sense tantes branques com a la banda de la roca. Era normal que els joves baixessin primer. La gent gran ja els anava bé, així tenien més temps per explicar-se la vida. I en baixar anaven amb calma, ara un peu a la branca, ara agafar-se al tronc per aquí i anar baixant. La plaça era alçada de veritat. A sota hi havia un espai ample i obert per totes bandes menys la de la roca. Allà hi passava poc vent i tot l'any hi feia una temperatura agradable. Servia de local social. Hi anàvem les tardes a passar l'estona, a jugar a cartes o llegir el diari, també s'hi feia ball cada divendres i les reunions més importants del poble, ja que era un espai on cabíem tots, també es feien allà. En dèiem "Els baixos", un nom poc buscat que nosaltres trobàvem ben normal. També trobàvem normal que l'església, i també la plaça i el cementiri, estigués alçada uns deu metres de terra. Un dia van venir uns experts que se la van estar mirant hores i hores. Van prendre mides per totes bandes i ens van dir que la roca i la base de l'església eren d'un material molt resistent que permetia que no caigués. Van fer-nos una xerrada que ningú va entendre. De fet, durant un temps, vam fer mofa intentant imitar les seves paraules, que ja no recordo, i la seva manera de parlar. Nosaltres ja sabíem que no cauria, sempre havíem tingut l'església alçada i a sota Els baixos. Tampoc ens vam preocupar mai de posar escales per pujar i baixar. Com que hi havia suficients arbres, ens espavilàvem. Per a nosaltres, anar i tornar de missa, era com pujar i baixar escales.

El silenci i jo

Respiro a fons, aixeco el mentó i estiro el coll. Miro tan lluny com puc. Què em passa? Per què estic tan bé?

La vida és senzilla i tinc tot el que necessito. Puc fer el que més m'agrada, des de bon matí fins a l'hora d'anar a dormir. Em sento privilegiat.

Giro el cap, deixo anar l'aire i abaixo el mentó. On és el però? La resposta me la imagino i no me la crec. Potser vola fent cercles a l'aguait tot esperant que les meves forces comencin a flaquejar per atacar de cop. 

Quan estiro el braç, puc tocar els barrots de la llibertat. Però a mi aquesta llibertat no m'interessa, és la meva llibertat, la que he creat dins d'aquests barrots, que m'omple i em proporciona les raons per seguir endavant.

M'assec en una roca i descanso mirant la posta de sol. M'he apartat del camí. Sento de lluny, gairebé imperceptible, el cruixit d'un arbre sec que es belluga amb del vent del vespre. Estic sol.

I m'agrada. No necessito ningú més. El silenci i jo. Puc estar hores i hores amb mi, fent-me companyia.

I si algun dia deixo d'aguantar-me? I si aleshores, buscant companyia externa, ja no soc capaç de tenir algú a la vora? És aquest el preu de la meva llibertat? És aquest el preu de sentir-me bé? És aquesta la resposta que no em crec?

Sense títol

Avui no publicaré res.

L'estabilitat de les idees

a) Qualsevol idea que sigui diferent de la meva causarà un impacte negatiu i em generarà malestar, reforçant la creença que la meva és la vàlida, produint un rebuig frontal a la teva. No em podràs convèncer que vaig errat encara que tinguis uns raonaments clars i ben fonamentats, encara que les evidències vagin totes a favor teu. Aquesta idea que em vols fer canviar és meva, forma part de mi i jo em sento part d'ella. Si me la prens, em mutiles i, encara pitjor, fas que em traeixi a mi mateix. És per això que no permetré que em convencis, que em facis mal o que m'humiliïs, deixaria de ser el Jo que conec.

b) Busco la calma, la seguretat i l'estabilitat, busco una garantia de vida on allò que per a mi és establert no variï sense que li doni permís.

Conclusió: Un cop sé què vol el meu cos i entenc com respon davant d'una idea que xoca amb allò que per a mi era gairebé un axioma, prometo que a partir d'ara les meves idees deixaran de tenir valor fins que no hagi escoltat les teves, per poder així construir-ne de noves que siguin lliures de les pors d'un cos que podria sentir-se atacat i de la rigidesa d'una falsa estabilitat.

La gran traïció

Els seus llargs cabells amb uns rínxols que em tallaven la respiració eren una font d'inspiració inesgotable. D'ella en brollaven rius de lletres desbocades que cap força coneguda les podia aturar. Un dia els vaig cremar, un altre dia vaig obrir en canal el cos que els portava i un altre, si la meva memòria no em falla, vaig enfonsar les mans al coll que aguantaven el cap d'on creixien aquells cabells tan i tan bonics. Que dolces que eren aquestes paraules. 

Qui es podia imaginar el que ha passat avui? És culpa meva? Vaig oblidar-me dels rínxols en un pacifisme que no sabia entendre, que no trobo d'on va arribar per molt que busqui entre texts, paràgrafs i frases. Vaig deixar enrere uns cabells que eren tot allò que em donaven empenta per seguir en una tasca sincera i amable. Va ser aquesta la meva traïció? Oblidar-los?

O és culpa seva? Són ells els traïdors?

Una imatge colpidora ha destruït totes les meves creences i m'ha arrencat d'una vida pura i feliç. Els cabells arrissats de cop i volta eren llisos. On han anat a parar aquelles espirals que em marejaven, que em feien perdre la noció del temps? He vist la imatge i he caigut en un abisme de dolor i desesperació, m'he esquinçat els vestits i he fet un gran crit mirant al cel amb la veu esquerdada.

M'he llançat al carrer a trobar alguna resposta. Té sentit a partir d'ara la meva existència?, li he preguntat a un nen que de seguida s'ha amagat entre les cames de la seva mare. Queda esperança en aquest món de cabells allisats i traïdors?, la senyora d'uns cinquanta anys m'ha insultat sense acabar d'escoltar la meva pregunta. Oh, si la meva visió esbiaixada i no violenta hagués sigut tan sols una il·lusió!, he clamat al mig de la plaça sota la mirada estupefacta de la gent. Per què!? Per què!? Vida cruel i malvada, què t'he fet jo per merèixer el pitjor càstig que se'm podria donar?

Aleshores, veient-me perdut i abocat a una existència miserable, he intentat posar uns rul·los a un noi d'estètica heavy que es dirigia al supermercat. Malgrat que aquest tipus de persones són generalment calmades i només expressen la seva força movent una cama i el cap seguint el doble-bombo en un concert que et deixa sord, m'ha alçat i m'ha tirat a l'altra banda del carrer, mirant-me amb cara de pocs amics, sense voler entendre el meu patiment. M'he quedat plorant on he caigut, amb llàgrimes amargues, havent perdut totes les ganes de viure.

Ara, mentre la pluja es confon amb el meu plor, deixaré que la vida s'escoli claveguera avall, arribi al riu i s'ofegui entre lletres carregades de penes i laments.

La llibertat

Recordo la primera setmana, feia poc que m'havia comprat un rellotge que em mesurava l'activitat diària. Era un rellotge analògic, d'un disseny sobri i elegant. No em podia moure de casa, no podia sortir al carrer, ni molt menys anar a la piscina. Ens ho havien deixat ben clar, no podeu sortir de casa o, si sortiu, que sigui per anar a comprar i poca cosa més. D'això aviat farà cinc anys. Era només una setmana. Després tornava la llibertat. Vaig contar les hores, cent seixanta-vuit. Dins de casa, un, dos, tres, quatre i cinc, un, dos, tres, quatre i cinc. Eren les passes que feia de banda i banda del menjador. Cinc passes amunt, cinc passes avall. Fins a cinc mil. Em marejava. Em quedava quiet i anava fent salts, com si caminés. No era jo que volgués fer les passes, era el rellotge que m'ho manava.

Al cap d'uns mesos, una nova setmana. No vaig fer els cinc mil passos diaris, se'm feia impossible tornar a repetir les voltes i a fer salts cada dia. Aclaparat pel pes del rellotge, me'l vaig treure i el vaig amagar en un calaix, on encara hi és. En canvi, en un clar símptoma d'avorriment, vaig depilar-me amb unes pinces, pèl a pèl, tot el pit i la panxa. Per primera vegada en molts anys vaig veure com era el meu cos sense pèl.

Uns mesos més tard, em tocava una nova setmana. Dies abans ja em sentia malalt només en pensar-hi. Havia de fer alguna cosa i vaig comprar-me un rodet senzill per a la bicicleta. La bicicleta que tenia aleshores era de ciutat plegable que, en una setmana similar, anant de la feina a casa, se'm va partir per la meitat. El rodet va ser tot un èxit. Em posava música i a pedalar. Feia exercici i passava el temps, les cent seixanta-vuit hores. Pedalar em feia sentir bé i em proporcionava energia per fer altres activitats, com ara llegir, estudiar, escriure…

Quan s'acostava la setmana de clausura, em preparava un horari i em feia un pla d'entrenament. L'ambició de fer alguna cosa era més gran que la meva capacitat i la setmana em passava volant, sense possibilitats d'acabar tot el que m'havia proposat. I després venien les setmanes normals, la rutina. Em deia a mi mateix, la següent setmana acabaràs el que volies fer. I no era així perquè pedalava, llegia, estudiava, escrivia, tot en un horari fixat, sense deixar marge per a la improvisació. Si s'acabava el temps de lectura, encara que la història es trobés en un moment culminant, em posava a escriure. I com que escriure requereix concentració, no acabava escrivint res perquè estava més pendent de l'horari que del que feia. I quan tocava estudiar, sempre començava algun tema nou perquè no recordava què havia mirat l'última vegada.

Vaig aprendre a viure aquestes setmanes sabent que el temps s'escola desaprofitant-lo quan s'està pendent d'ell. De mica en mica vaig anar millorant la gestió d'aquestes setmanes que, per desgràcia, cada vegada són més sovint. Les temo i les avorreixo, però he après a conviure amb elles. Ja no em faig horaris ni plans d'entrenament, ni m'arrenco un a un els pèls del meu pit ni em proposo grans projectes. Deixo que arribin, que em clausurin i que marxin, sempre acaben marxant, perquè és aquest final el que em provocava tant de neguit en un principi. Aquesta impaciència, aquesta angoixa al temps, en voler arribar al final tement que no arribés mai. Per sort el temps és impecable i tal com arriben les setmanes, aquestes se'n van.

Que què he fet aquesta setmana? No he tocat la bicicleta, ara de carretera, ni el rodet, ara d'alta gamma. Tampoc he estudiat ni he seguit amb cap dels projectes que tinc començats. He llegit estirat al llit o al sofà. Una novel·la, un assaig de filosofia i també un tractat de filosofia, jo que l'odio amb totes les meves forces. He fet apunts de la lectura i he notat com aquestes em canvien la meva manera de ser, pel que diuen i encara més important, per com ho diuen.

I la llibertat on queda? He trobat una llibertat estranya i, segons com es vegi, poc desitjable i d'un criteri més que dubtós. L'he trobat en una setmana on els meus moviments eren restringits, en un confinament que fa anys que visc i que formen part de la meva vida. La llibertat, la meva llibertat, es troba en la tria de la lectura. Tot el que ve després és fruit d'ella. Ara, si un dia vull ser i pensar d'una manera, llegiré una lectura, si vull ser i pensar d'una altra, en llegiré una altra.