Escrit per Peix - divendres, 15 de febrer de 2019
Potser no sóc de parlar gaire però hi ha dies que les paraules se m'escapen, com avui. Havia sortit de la feina i caminava per un carrer que, com que aquest any hi ha eleccions municipals, netegen força sovint i s'ha perdut el joc de sortejar les caques. Un nen ha preguntat a la seva mare: "La terra abans a qui pertanyia, a Déu?" He respost sense que ningú em donés permís: "A mi, era meva, i suposo que encara ho és". La seva mare s'ha posat a riure i ha dit al seu fill que jo estava dient estupideses. El nen s'ha posat a riure sense entendre res, bé, ha entès que havia de riure.
Més tard, també caminant, perquè caminar pels carrers de la ciutat és d'allò més divertit, passava per un carrer ben il·luminat tornant de la piscina. Dins d'un cotxe dos nois estaven molt atrafegats amb unes gomes i unes agulles. He de reconèixer que aquesta vegada no ha sigut divertit caminar per la ciutat. La imatge de dues persones drogant-se dins d'un cotxe és, almenys per a mi, violenta. A més a més, jo, il·lús, pensava que aquests fets ja no existien, que formaven part d'un passat que no vaig conèixer.
Continua llegint...
Només sumari
Escrit per Peix - diumenge, 10 de febrer de 2019
I
Les úniques flors que tinc són dues roses d'un color granat apagat, seques i fràgils que al tocar-les es podrien desfer. Les dues roses es troben envoltades per branques mortes subjectes per una cinta on, en una punta, hi ha mig enganxada una etiqueta on es pot llegir encara el preu: 5,50 euros. El dia que les vaig comprar, d'un color vermell intens, desprenien una olor suau que s'impregnava a les fosses nassals esvaint la resta d'olors durant una bona estona. Vaig portar-les fins a casa amb el cor accelerat, no pas perquè les havia de regalar, sinó per la vergonya que em feia que el món em veiés amb un ram a la mà.
II
Per alguna raó que desconec m'ha vingut al cap un record de fa molts anys. Les trucades que m'acompanyaven a les tantes de la matinada pels carrers de la ciutat. Un dia com avui, en una trucada, portant unes sabates noves que encara tinc i no em poso, vaig relliscar i vaig caure amb tota la meva esquena llançant el telèfon uns metres enllà. Recordo amb total clarividència el cop i com em va deixar atordit durant uns segons. Algú que passava per allà em va ajudar a aixecar-me però de seguida va marxar. Els telèfons aleshores al caure només queien i quan el vaig recollir el meu nom no parava de repetir-se per l'altaveu. Crec que trobo a faltar aquelles trucades.
Notes
El títol de l'entrada era de la primera peça. L'he retallat perdent el sentit que tenia. Tot i això, així és millor.
El fet de dir-ne peces no vol dir que siguin obres artístiques. Les peces d'un trencaclosques.
El dia que vaig relliscar i caure, que és cert, portava un anorac de color negre que sempre havia vist de color blau. Aquell anorac el vaig donar perquè m'anava quatre talles gran. De mica en mica m'aniré fent més petit fins a convertir-me en una partícula elemental.
Continua llegint...
Només sumari
Escrit per Peix - dimarts, 5 de febrer de 2019
Reflex
Un dia corrent pels carrers de la ciutat les meves espatlles van començar a eixamplar-se esquinçant la roba que portava. Els braços es van obrir i estirar fins a doblar cadascun la meva pròpia alçada. Per tota la pell van aparèixer punts foscos que van créixer fins a esdevenir un gran plomatge negre i brillant. El bec d'un color daurat va desenvolupar-se en una part per sota els ulls i en l'altra des de dalt de tot del coll. Les cames no van deixar de córrer mentre dels peus creixien urpes imponents i tan negres com les plomes.
Vaig alçar-me de terra com si res i vaig volar cel amunt grallant de felicitat. El vent feia vibrar les plomes que, tot reflectint els raigs del sol, enlluernaven una ciutat que es preguntava d'on havia sortit aquella bèstia terrorífica.
Temps de Plank
Per raons òbvies, un cop escrita, no puc publicar aquesta història. Era massa bona, delirant i absurda per entrar en aquesta sèrie d'entrades que es caracteritzen per tenir un punt de fragilitat estranya. Sento molt aquest egoisme però la realitat d'aquest bloc de notes és així de cruel. Per no quedar com el tirà que sóc, us deixaré un fragment:
... he fet una pausa d'un segon...
Bé, crec que hauria sigut millor no deixar res.
Continua llegint...
Només sumari
Escrit per Peix - diumenge, 3 de febrer de 2019
Vaig estar a punt d'escriure: Escoltar la teva llista de música. Gairebé ningú ho hauria entès i potser aleshores hauries anat corrents a eliminar-la. Potser ara, si per mala sort llegeixes aquest bloc de notes, aniràs corrents a eliminar-la.
Sovint penso que el meu temps es va aturar en una data de fa forces anys. Cada dia és el mateix amb subtils diferències per evitar que pugui adonar-me de la situació on em trobo. Faig esforços per passar de dia, però allà estic, sense que res realment canviï. És quan hi penso que tinc temptacions de voler ser més extravertit però jo no sóc així, tot el contrari. I si marxés del meu món particular perdria bona part del que per mi val la pena viure.
Podria esborrar el primer paràgraf. De fet seria la idea correcte. Prefereixo equivocar-me.
I amb contraposició a tot plegat, aquest matí he fet una baixada amb bicicleta que m'ha donat tanta adrenalina que feia que no pogués parar de cridar. Suposo que de tant en tant puc treure part del meu interior. Després de la baixada, d'una temeritat innecessària per a la meva salut física i necessària per a la mental, he tingut un somriure a la cara que ha durat fins que he arribat a casa i he posat els peus a terra.
Tinc per norma callar. Avui, tres de febrer de dos mil dinou, la trenco. Esborro i escric les mateixes paraules una vegada i una altra. Tinc por. No vull que em llegeixis. Desitjo que ho facis. Voldria ser invisible. Desitjaria deixar de ser invisible. No vull fer mal. Desitjo no fer mal. De vegades necessito temps per tornar a la normalitat.
Continua llegint...
Només sumari
Escrit per Peix - dimarts, 29 de gener de 2019
En aquesta època de l'any hi ha uns arbres que, sense ja cap fulla, fan uns fruits petits, rodons i grocs molt abundants. Aquests s'agrupen més o menys en manats de vint en vint; quan cauen omplen places, parcs i carrers fent una catifa estranya; s'enganxen a les sabates, els nens i no tan nens hi juguen i amb els dies la brigada de neteja els escombra i tot torna a la normalitat. Ara que aquests arbres es troben en el seu màxim esplendor, just abans que els seus fruits comencin a caure, al vespre quan ja és fosc i si es troben ben il·luminats, semblen un castell de focs on el temps ha quedat aturat quan exploten els petards.
Continua llegint...
Només sumari
Escrit per Peix - dissabte, 26 de gener de 2019
Era una batalla. No eren trets solitaris, eren ràfegues continuades que semblaven que no acabarien mai. Repartits per tota la carena disparaven una vegada i una altra a algun punt que no podia distingir. Avui he tingut por de veritat.
Anava per la meitat de la llarga pujada quan han començat els trets per tot el voltant. Ni el meu cor ni mes meves cames donaven per més però en aquell moment han oblidat les seves limitacions. M'he plantejat tornar enrere però em sentia al mig d'aquella cacera. Tenia els caçadors just al costat o això m'ha semblat perquè encara que no els veiés els seus trets sonaven molt forts. He pedalat tan ràpid com he pogut i he cridat perquè em sentissin. Crec que he entrat en un estat de dramatisme quan he pensat almenys estic fent el que m'agrada però en el fons sabia que aquella por i aquells pensaments no tenien cap lògica. L'estadística diu que no és costum disparar als ciclistes.
Degut aquest incident he canviat la ruta que tenia prevista per no passar per aquell camí quan fes la tornada. He aprofitat per arribar-me a una zona fantàstica que gairebé ningú coneix. Suposo que els propietaris de les masies dels voltants s'asseguren bé que sigui desconeguda; quasi totes les pistes que hi porten tenen cartells de prohibit el pas per propietat privada.
Més tard m'he aturat per esmorzar en un paratge alçat amb vistes a les muntanyes de Montserrat. Eren com un gran drac reposant aliè a qualsevol problema. He imaginat que s'aixecava majestuós i emprenia el vol deixant un gran buit no només a on reposava. Ja podia tornar cap a casa.
Continua llegint...
Només sumari
Escrit per Peix - dijous, 24 de gener de 2019
I
Mentre els teus ulls m'apunyalaven escoltava música que em feia feliç. Vaig fer veure que no me n'adonava i et vaig saludar distret. Per dins em vaig fondre. Entre la música i tu l'instant va ser fantàstic. I el dia no podia ser millor. M'equivocava.
II
Vaig tenir una setmana molt estranya. Suposo que era un tema d'anatomia que desconec. Mentre el meu cos sentia una força que li permetia batre rècords esportius, la meva ment s'arrossegava i em seguia amb penes i treballs.
III
Avui tenia al cap una frase perfecta. Una línia de codi aparentment senzilla que explicava i donava sentit a tot un capítol. Però m'he despistat i no l'he apuntat. Quan la volia escriure havia marxat i per més esforços que he fet no hi ha hagut manera de fer-la tornar. Et trobo a faltar.
Continua llegint...
Només sumari
Escrit per Peix - dilluns, 21 de gener de 2019
Visc en una paradoxa, en una lluita contra mi mateix. Ment i cos en una confrontació brutal i absoluta. Un trencament que ara es fa visible quan el cos, per fi, comença a recuperar el terreny que li van rebatre. Temo el dia que la ment es trobi arraconada i es converteixi en una tempesta. Sóc el cos i la ment però en cap cas en tinc control; em deixo portar per aquesta dualitat disjunta.
Tinc una idea vaga de com es pot resoldre aquesta ruptura però no depèn només de mi. I és aquest no només que la ment no vol afrontar.
Continua llegint...
Només sumari
Escrit per Peix - divendres, 18 de gener de 2019
I de cop i volta totes les meves cèl·lules s'han alineat creant un atac de gelosia. Ha sigut dins meu, fora de l'abast de les mirades indiscretes. Jo no ho havia demanat, quin dret tenia? M'he sentit traït per pel meu propi cos. M'he dit a mi mateix que si fos així ho hauria d'acceptar encara que segur que el mal que em faria ja no el superaria per resta de la meva vida. Però no ho diria i de fet m'alegraria perquè el primer que vull és la seva felicitat. I ara que hi penso, de mica en mica el meu bloc de gel es va desfent. Suposo, doncs, que, malgrat tots els malgrats, aviat tornaré a ser jo.
Continua llegint...
Només sumari
Escrit per Peix - dimecres, 16 de gener de 2019
La pintura que proposa Relats conjunts:
m'ha suggerit dues situacions que no tenen res a veure amb el títol de l'obra:
Primera
Però per què m'envies una altra carta i no ets capaç de dir-me res? Jo només vull que em diguis que m'estimes, que vols passar la resta de la teva vida amb mi. Sé que t'ho hauré de dir jo tot això però ara mateix no en tinc ganes. Què vol dir que només em parlis dels teus cavalls, que si un té mal a la pota i s'ha passat una setmana tancat a la quadra, que si l'altre s'encabrita quan us apropeu al bosc i no hi vol entrar. Saps que a mi els teus cavalls m'agraden però ara no m'importen. És que ets un babau. Ja ho diu la meva mare que el millor que puc fer és oblidar-te. Ai, el teu somriure... i mira que et costa treure'l, però quan el treus em tremolen les cames. Jo vull que parlis de mi, dels dos, que m'enviïs una carta amb un somriure dels teus. Però no, m'envies les històries dels teus animals. Que no tens res més al cap? T'odio! T'odio perquè no et fixes amb mi però alhora no pares d'omplir la meva bústia de correu. Així no hi ha manera d'oblidar-te. T'odio. T'estimo encara que siguis un ruc.
Segona
Mercè Canals Vallirana,
Us notifico que, amb data 7 de gener de 2019, el secretari de la sucursal 2415 de Banc dels Estalvis del Poble, en nom del seu director Esteve Jové i Cabestany, segons la resolució 129-2015, de 25 de març de 2015, que adjuntem en aquesta notificació, va emetre la següent resolució:
*Atès que no hem rebut l'últim pagament del televisor a terminis que va adquirir el 25 de maig de 2018 amb un valor de 125,04 euros.
1. Procedim en l'embargament del seu compte corrent.
2. Cancel·lem totes les seves targetes de crèdit.
3. Engeguem els procediments judicials per al seu desnonament.
Cordialment,
El secretari de la sucursal 2415 de Banc dels Estalvis del Poble
Manel Canals Vallirana
Sant Pere dels Arenys, 16 de gener de 2019
Continua llegint...
Només sumari
Escrit per Peix - dimarts, 15 de gener de 2019
Dimecres
Navego a cegues. No puc fer cap pas en fals. Podria enfonsar-me per un forat a la quilla provocat per una roca afilada o per entrar en un remolí descontrolat. He de recular diverses vegades per un riu estret i perillós ple de ramificacions. És un laberint.
Dijous
Els progressos són espectaculars i hi ha una sensació d'eufòria gairebé descontrolada. Crec que he trobat els passos correctes.
Divendres
El pessimisme m'arriba als ossos. Tots els progressos d'ahir no donen el fruit esperat. Sembla que cal tornar a començar. Em trobo en una llacuna morta on he embarrancat buscant una sortida.
Dissabte
Sense poder avançar el desànim augmenta.
Diumenge
Intento descansar. Fa massa calor i l'aire està impregnat d'una olor insuportable.
Dilluns
Amb els ànims recuperats o potser amb la la idea fixa de voler sortir de la llacuna el més aviat possible, de bon matí aconsegueixo desembarrancar i reculo gairebé al principi del riu. Busco variants que es compliquen massa i no porten enlloc. Recular és difícil des de les variants però aconsegueixo tornar. El camí del dijous era el correcte. Només el final tenia una sèrie de passos diferents que quedaven amagats entre troncs caiguts. Ho descobreixo a mitja tarda quan trobo el riu principal que arriba a l'oceà. Eufòria, ara sí, descontrolada.
Dimarts
Deixo portar-me pel riu mentre dibuixo i explico tot el mapa per passar el laberint. M'adono que hauré de tornar-hi per acabar de detallar el mapa i evitar problemes en un futur. Tinc la sensació que no serà fàcil, però conec el recorregut per sortir-ne.
Continua llegint...
Només sumari
Escrit per Peix - divendres, 11 de gener de 2019
Que els peus ens guiïn pel camí correcte
i les mans no ens deixin mai d'escalfar.
Que les espatlles ens reconfortin
i els braços ens donin força per seguir endavant.
Que els ulls ensenyin a observar-nos
i els nostres llavis es fonguin en un de sol.
Continua llegint...
Només sumari
