Avui sí, encara que no vagi a dormir. Em trec les lentilles. Passejo buscant les ulleres mentre m'entrebanco amb les sabates escampades per tot el pis; suposo que hores d'ara ja no faré l'esforç d'agafar l'hàbit de desar-les, tard o d'hora me les he de tornar a posar. M'assec davant de l'ordinador:

Torno a llegir, després de deu anys, la novel·la Una tragèdia americana de Theodore Dreiser. Aleshores em va deixar fascinat. Recordo llegir i gaudir de cada paraula. Sé que no em va canviar la vida, ho pensava aleshores, però sí que em va fer reflexionar molt. Passen els anys i la vull tornar a llegir. Ara conec tota la història, ara tinc deu anys més. Cada paraula que llegeixo la palpo, la tasto. Són paraules aspres i amargues, difícils de digerir. A mesura que avanço se'm crea un nus a l'estómac. No entenc com em pot arribar a afectar tant. Tinc més experiència a la vida però tampoc tanta. Potser aquest entremig és part de la raó. Arriba un punt que cada paraula estreny amb força el meu cor. Els ulls se m'omplen de llàgrimes. Decideixo, a la meitat del llibre, fer una pausa d'unes setmanes pel bé de la meva salut.

Una altra part de les raons podria ser la identificació terrible que en alguns moments sento amb el protagonista. I no és en les situacions cabdals de la novel·la sinó en petits fets que em transporten a instants dels últims anys que fan adonar-me de com de cec vaig ser i de quan de mal vaig provocar. Em canviarà la vida ara? O l'oblidaré i tornaré a caure en els mateixos errors?

Suposo que no hi tornaré a caure, fa temps que vaig apartar-me de les temptacions que m'hi podrien portar. No ho vaig fer pas recordant el llibre, ho vaig fer per egoisme buscant la felicitat. Una felicitat que tinc clar que és coixa però durant aquest temps no he necessitat res més. Fins no fa massa. La crida a compartir la vida, tota la vida, des del cos fins a les paraules. No és arran del llibre, no li vull donar tots els mèrits malgrat se'ls mereixi, és arran del temps. Però de tot això en parlaré un altre dia.

En un dels meus somnis a mitja nit ens transformem en ossos de peluix més alts que els blocs de pisos que ens envolten. Som de color marró clar i molt suaus. Ens trobem a Andorra i hem d'anar a Solsona on amb violència farem caure una paret de formigó d'un auditori que fan un concert. És la segona incursió que fem, la primera va ser fàcil ja que no vam sortir d'Andorra. A mig camí veiem llums dels edificis de Montserrat. Tenim por que ens descobreixin. Ens deixem caure al costat de l'església i veiem com els ossos cauen des de lluny a una velocitat més lenta però lògica tractant-se d'ossos de peluix. Més tard, fent rotllana al voltant d'un petit foc, els investigadors ens ensenyen els fils d'una tecnologia estranya preguntant si sabem d'on ve. Em sorprèn la seva suavitat i elasticitat.

No voldria cridar a la llum de la tarda ni cantar quan surti el sol.
Quan les cares es difuminen el carrer esdevé feixuc i viscós.
Po-por po-por po-por, batega amb alegria.

El fum que ha de venir fa de bufanda i m'estreny cada dia més.
La guspira s'apaga deixant-se caure entre els meus dits.
Po-por po-por po-por, batega d'alegria.

I
I doncs?
I la
I és
I només
I tu
I jo
I ell
I ella
I potser
I a més a més
I aleshores
I al final
I encara
I quan
I
I
I...

Avui, després de forces mesos, el gran poeta Poeta del Mató presenta la seva última obra. Jo no en tinc ni idea per tant no jutjaré ni intentaré entendre el que ha de sortir.

I
La figura famèlica i
desemparada intenta comprendre i
mor entre la solitud del bosc.


El so
La força és brutal quan el meu cos s'afina amb les hores mentre la resta es transforma en una dissonància freda.


Relatiu
A mesura que la llum s'abraona
reculo per no topar amb el temps.
Jauré al confort de la vida amb un somriure plàcid tot esperant l'escomesa.


Poeta del Mató

Aquest bloc de notes té visites de qualitat. Siguem francs, en té poques però no em sap greu, millor qualitat que quantitat. Tot i això no deixaré d'anunciar que m'han publicat un conte en motiu del Premi Núvol de Contes 2018. Èxit absolut!

Deixo aquí l'enllaç per si de cas algú hi vol fer una ullada:
https://www.nuvol.com/opinio/segona-part/

Un punt a l'horitzó i un túnel de por sota el sol que abrasa. La respiració és feixuga i el cor batega frenètic. Les cames, d'una aparença forta, tremolen a cada pas. Massa dèbil per saludar segueix endavant distret. Posa la clau al pany amarat de suor freda. Entra i puja corrents les escales per arraconar-se fins tornar a sentir-se un mateix.

xxxxxx
       xxxx
            xxx
               xxx
                  xx
                    xx
                      x
                       x
                         t
                           .
                             .
                                 .

Buscant una relació a simple vista inexistent d'uns fets que van ocórrer ara fa uns vuit anys i mig, i mig perquè si repeteixes "i mig" moltes vegades, com tot, s'aliena, enllaço números per entendre les variables que ens han portat fins aquí.

El catorze, amb sonoritat que abans odiava i que ara esquivo per no sentir esgarrifances. Un número amb ferros.

El quatre, el vint-i-quatre, el trenta-cinc... El sis i l'u. Sis u.


I ara, per salvar la situació, una cosa completament diferent. Un nou tema que a ningú, o gairebé ningú, li interessa:

Fa poc més d'un mes una aplicació per escriure codi, caràcters aglomerats sense sentit que fan que el món actual funcioni, va ser actualitzada. Aquesta aplicació s'anomena Eclipse. Suposo que per alguna raó de màrqueting, o per l'afany d'anomenar-ho tot, i em sembla molt bé, les actualitzacions d'aquesta aplicació també tenen nom i de manera molt encertada estan relacionades amb l'astrofísica. Hi ha hagut noms com ara Kepler, Juno, Mars, Oxygen, etc. L'última versió es diu Photon. Photon que, gràcies al meu alt nivell d'anglès i al diccionari català-angles/anglès-català, vol dir fotó. I un fotó és la partícula elemental responsable de la radiació electromagnètica el qual la llum en forma part. Ja que estic en definicions, un eclipsi és un fenomen astronòmic on la llum procedent d'un objecte celeste és bloquejada per un altre.

Fa cosa d'una setmana vaig tenir un dels pitjors somnis que he tingut mai. Només deixaré escrit el final sense explicar de què anava on qualsevol interpretació sense saber la resta serà errònia. Espero que amb el temps es dilueixi i quan torni a llegir aquestes paraules no em causin l'angoixa que sento encara ara:

Vaig adonar-me del que m'havien fet i vaig sortir de casa tremolant. Hi havia gent per tot arreu que no era capaç de mirar. El terra era ple de gots i de papers del que devia ser una gran festa. Entre els cotxes mal aparcats n'hi havia un d'alta gamma del tot destrossat. Coneixia el seu propietari i si no fos pel meu estat de xoc me'n podia alegrar. Vaig allunyar-me buscant els carrers més solitaris i vaig plorar desfet sabent que potser mai més em recuperaria.

Aleshores va ser molt real però vistos des de la consciència tenia fets massa absurds. Agraeixo, però, que només fos un somni.

Assegut en un puf d'una comoditat extrema em dius hola. No t'aixeques, el puf no et deixa. Si fos el revés jo tampoc m'aixecaria. I així és com et conec.

Ara, des de la distància, per la por a caure a l'abisme del silenci entre la remor de la gent, aixeco la mà i et dic: fins la propera.

Recordo la història d'un company de feina que al rebre els resultats de la revisió mèdica anual per dins pensava: "Que m'hagin trobat una malaltia irreversible!". Però tenia una salut normal, res destacable per la seva edat. En qualsevol cas no tenia cap mal. Decebut va treballar tot el dia amb el cap cot i jo, amoïnat pel seu posat trist, vaig preguntar què li passava. He de reconèixer que vaig pensar que era socialment ben acceptat preocupar-se per la seva cara trista i també que potser així rendiria més i no ens endarreriria a tot l'equip. Em va parlar del problema de la revisió mèdica i, sense escoltar-lo massa, vaig dir-li que amb el temps tindria el que volia. Crec que no van ser les paraules que esperava sentir però no anaven mancades de raó. Un any més tard moria d'un càncer fulminant. Quan ens va avisar que deixava la feina per la malaltia li vaig recordar que finalment havia aconseguit el seu somni. Em va intentar girar la cara però ja començava a ser massa dèbil i lent. I ves, què voleu que us digui, amb companys així com es pot treballar?


Deixo aquí com he començat a escriure això perquè ho trobo del tot absurd. Ho titularé "Com obrir una porta". He obert l'editor de text i he començat a escriure el següent sense tenir cap idea de què dir:
És un fet que m'ha obert la gana. Un fet deixat estar.

I punt. I punt i punt. I un ou, per suposat. No entenc res però és així com mica en mica tot va sortint de la punta dels meus dits. Qui ho tria? Jo? La meva consciència, o més ben dit, el meu subconscient? Les paraules apareixen una rere l'altra sense cap mena de sentit, sense por a estroncar-se. On és la vida? Què? On és el final? Ara recordo la història d'un company...

Volia trobar la fam però vaig descobrir melodies que me la van prendre quan gairebé la tenia a tocar. Elles m'omplien i em satisfeien embolcallant tot el món. Melodies antigues, càlides i fortes. Melodies que alliberen l'ànima i se l'emporten als confins de la terra. Fins i tot els dies més freds em donaven abric.

Melodies mecàniques que recorden els autòmats del segle XVIII.