dimecres, 12 de juny del 2024

Més u

Aquest més u s'ha allargat més dies del compte, però no el podia tallar abans de tancar dos temes que comento més endavant.

L'any va començar sense cap pretensió, seguint els passos de l'anterior, amb una sensació de felicitat i llibertat guanyades amb cert esforç. Vaig continuar cantant, sentint-me acompanyat per gent que ni coneixia, però que ens lligava una mateixa passió. 

Sense pensar-m'ho massa, a l'estiu i a principis de tardor vaig viatjar, a peu i amb bicicleta. No van ser els típics viatges que tothom fa. Van ser amb comoditats escasses i de pocs dies, però que em van omplir més del que em podia imaginar. 

I ja entrada la tardor vaig quedar tercer en un premi de microcontes. Tota una efemèride, el conte, ja que no hi va haver cap mort a la història. Això em va fer feliç, però també em va fer pensar que no necessitava l'aprovació de ningú per voler escriure. I amb les ganes continuar escrivint vaig oblidar-me'n perquè després de la feina, cada dia, caps de setmana inclosos, vaig posar-me a programar una aplicació per fer proves a una cosa que es diu API-REST. Aquesta setmana l'he alliberat amb una llicència de tipus GPLv3 i es troba al meu GitHub. I té molts errors i moltes possibles millores, però faré uns dies de vacances abans de seguir amb el seu desenvolupament.

De tant en tant sortia d'aquesta dèria informàtica i escrivia per aquí alguna cosa o bé sortia amb bicicleta. I com que encara no havia caigut de debò amb la bicicleta de gravel, el dia abans de Nadal vaig caure per un marge i em vaig trencar el canell que em va tenir dos mesos sense poder sortir a fer esport a la natura. Aquella setmana, abans de l'accident, havia anat a Girona a fer-me unes ulleres noves. Després de comprar les més cares que vaig trobar, vaig anar a una botiga de roba de ciclisme i vaig comprar-hi una jaqueta. Allà vaig apuntar-me a un sorteig d'una cafetera. M'hi vaig apuntar per no discutir que no m'interessava el sorteig, que no tenia sentit apuntar-se per una cosa que mai toca. I amb el canell ja trencat vaig anar a buscar la cafetera. I quina cafetera. Com omple d'aroma tota la casa i quin goig és beure una tassa de cafè acabat de moldre.

Un dia, quan tenia el canell gairebé curat, el meu pare em va comentar que feien una xerrada sobre una cooperativa d'habitatge. Ostres, a mi m'interessava la idea, però no podia anar-hi, aquella hora treballava. I sent negatiu vaig pensar que era una oportunitat el qual em passaria de llarg per mala sort. Però no va ser l'única xerrada que van fer i a la següent hi vaig anar. Estava cagat de por. Envoltat de gent mig coneguda que em podien rebutjar d'un moment a l'altre, van explicar un projecte que des del primer moment ja vaig voler formar-hi part. I va començar un procés amb trobades i un seguit de passos que em tenien aterrit. Però em van acceptar i ara, a banda de ser un Peix, des d'aquesta setmana, oficialment també soc una Torreta. Sento que he recuperat la direcció després d'uns anys de deixar-me dur sense pensar massa.

Tant de bo tot fos tan fàcil. Se m'han mogut les dents de prémer fort per l'angoixa de la feina. Massa problemes suposo. Ara bé, m'agrada en excés el que faig i no penso canviar. Parlant de feina, vaig fer les meves primeres xerrades en públic. La primera, en un acte intern de l'empresa, vaig parlar sobre la intel·ligència artificial, dels seus orígens, les tipologies i les tecnologies. L'altra va ser en un esdeveniment on vaig parlar sobre la digitalització dels majoristes. Aquesta segona xerrada va ser en castellà i he de reconèixer que per culpa de l'idioma ho vaig passar molt malament. Crec que en anglès m'hauria sentit més còmode.

En un any hi ha temps per tot i en contrast a la meva vida senzilla tinc gent a la vora que ha continuat amb una vida molt dura. M'omple de tristesa i aquest any crec que hauria de fer alguna cosa més per ajudar.

Reflexió final: Suposo que la meva vida ha fet un tomb.


dimarts, 21 de maig del 2024

Estrella cega

La llum m'encega del foc que emano des de les entranyes. Sí, soc una estrella i dono voltes a una presència tan poderosa que em té aterrida. Al meu voltant noto la brossa que vaig deixar enrere quan em vaig crear. És formada per petits fragments de gas i roca tan petits que dubto que tinguin la capacitat d'entendre què soc. De vegades penso que em veuen i tenen por de mi, però sé que és impossible. Ho penso amb supèrbia, per sentir-me poderosa, per oblidar el pànic que em provoca la caiguda eterna cap al centre de la galàxia.


Nota de la presència: Jo, Sagitari A*, et puc dir que no cal que t'amoïnis per la caiguda cap a mi. De moment soc poca cosa. Un temps abans de la teva fi em fusionaré amb el cor d'Andròmeda. La força que sentiràs aleshores serà el doble de poderosa. Però res més; les possibilitats que modifiquin el teu curs són escasses. Potser notaràs una mica de vaivé durant una estona, això no ho descartis.

dimarts, 23 d’abril del 2024

El vestit

Entro a la ganiveteria amb pas decidit. És àmplia i lluminosa. En lloc de ganivets hi ha estris de cuina de tota mena. Giro el cap a banda i banda dubtant de si m'he equivocat de botiga. A la meva dreta hi ha el taulell amb un senyor gran que em mira amb un gran somriure. Al seu darrere s'alça un mur ple de ganivets de totes les mides imaginables.
— Són tots per a la cuina—, em diu mentre me'ls miro bocabadat.
— Això espero, a mi m'encanta cuinar—, menteixo pensant en la quantitat de tàpers que tinc del xinès de sota casa. —Busco un ganivet petit, però molt afilat.
Durant el que em sembla que dura l'eternitat, m'ensenya ganivets de mides més o menys reduïdes explicant-me un per un les seves bondats i els seus usos. Al final, una mica atabalat, me'n quedo un que, segons ell, talla com els millors bisturís dels cirurgians. I pel preu que me'l cobra espero que així sigui. Em sento temptat de provar-lo i veure la seva sang fosca sortint de la caròtida. El ganivet ve amb el seu estoig fet de la mateixa fusta que el mànec. Una fusta negra i brillant amb unes betes d'un to gris que fan pensar en el fum d'un cigarret que juga fent formes estranyes abans d'esvair-se. Li dic que no necessito bossa, me'l poso a la butxaca de l'abric i surto de la ganiveteria somrient i donant-li les gràcies. Mentre camino cap a casa, sento el neguit i l'emoció per estrenar la joguina. Sense voler, se m'escapa el riure pensant en els usos que en podria donar.

La filla dels amos del restaurant em saluda com sempre quan estic a punt d'entrar al bloc. Si fos un dia normal, l'hauria saludat abaixant el cap i hauria entrat de pressa cap al meu pis. Em giro i li proposo prendre una cervesa.
— No vull estar ni un minut més del necessari aquí dins—, em diu mirant cap a l'entrada del restaurant. —Suggereix-me una idea millor, si us plau.
— Al meu pis tinc cerveses, si vols.
Fent cara de pomes agres i queixant-se que està farta de treballar al restaurant dels seus pares, accepta.
— No m'esperava que diguessis que sí.
— Necessito sortir d'aquesta rutina, no facis que me'n penedeixi abans d'hora.
La Mei es passa més hores fora del restaurant que a dins treballant. Suposo que per ser la filla dels amos no li diuen res. La majoria dels dies que baixo a buscar el sopar, ella és a fora mentre que a dins no donen l'abast. Té més o menys la meva edat i a mi sempre m'ha semblat molt atractiva. Té la pell pàl·lida i fina i amb la llum blanca dels fanals del carrer sembla feta de porcellana. Els seus cabells llargs i foscos li cauen cap a un cantó tapant-li una de les espatlles. Porta els llavis pintats d'un vermell intens i unes arracades amb forma de rosa del mateix color. Com sempre, vesteix un xandall brut i vell que desentona amb la bellesa del seu rostre.

Quan entrem al pis, la Mei es queixa que fa una pudor similar al restaurant. No sé si és perquè sempre menjo el que cuina el seu pare o pels fums que es colen per tot l'edifici. Li dic que així se sentirà com a casa, però em fa una ganyota mentre entra cap a la cuina buscant la nevera. Prenem diverses cerveses i la Mei s'interessa per la meva vida. Li responc que és avorrida, però ella diu que jo conec la seva de veure-la cada dia al restaurant i que té dret a saber de mi i què veig més enllà del bloc. Quan s'acaba la conversa ens emboliquem, ni jo vull que marxi ni ella té intenció de baixar al restaurant i, de fet, invitar-la a casa i ella acceptar implicava que ens emboliquéssim.

Ella dorm i jo em sento neguitós. Me la miro embadalit durant una bona estona. A terra hi ha la meva roba i el seu xandall vell. Que lleig que és, em dic. Penso que potser se'l posa expressament per no despertar cap mena d'interès. M'aixeco vigilant no despertar-la i vaig cap a l'entrada. Agafo la funda amb el ganivet de la butxaca de l'abric i torno cap a l'habitació. Ella ni tan sols s'ha mogut. La seva respiració és tan suau que gairebé sembla que no respiri. Deixo el ganivet a la tauleta de nit i recullo els pantalons del xandall.

D'una revolada salto damunt seu i la Mei es desperta sobresaltada. No deixo que es mogui i li lligo les mans amb els pantalons al cap de llit. Em mira sense entendre què està passant. D'un moment a l'altre es posarà a cridar. Li entaforo a la boca un camal que penja dels seus braços lligats. Ella intenta estossegar sense èxit per expulsar-lo. Sembla que li venen basques i temo que pugui vomitar d'un moment a l'altre. Per sort es troba tan alterada que no s'adona que aquesta seria l'única manera d'alliberar-se del tap que té a la boca per poder començar a cridar. Amb el seu jersei del xandall li lligo els peus i els subjecto a una pota del somier. Quan la veig lligada al llit em sento incòmode. No m'agrada la imatge que veig i surto cap al menjador. Miro el sostre preocupat buscant la manera de poder-la penjar i no tenir-la estirada. No tinc temps de fer forats al sostre i, a més a més, a la nit no es pot fer aquesta mena de soroll; ni tampoc tinc els claus o ganxos per aguantar tot el pes d'una persona.
—Puc penjar-la de la porta— penso en veu alta. És prou baixa per tenir-la alçada sense que toqui a terra.
Torno a l'habitació i ella es mou com un cuc i va sacsejant el cap. La deslligo del llit mentre li vaig dient que no s'ha de preocupar. No sé per què li dic, ja que és l'únic que pot fer. La penjo amb el xandall travat a la porta de l'habitació i queda suspesa amb els peus a un pam de terra. M'acosto a la tauleta de nit i trec el ganivet de la seva funda.
—Tallarà prou?— Pregunto girant-me cap a ella.
Em mira amb els ulls molt oberts, amb el camal entatxonat a la gola. Per provar que és com un bisturí faig un tall entre les costelles i s'enfonsa sense resistència, com si aquell cos fos fet d'aire.
—Quina meravella!— Exclamo sorprès mentre la Mei s'agita amb gran violència. I sense fer cas als seus moviments, començo a endinsar el ganivet al seu pit, amb talls precisos que van obrint la pell i deixen caure la sang amarant el ventre i les cames. Durant una bona estona quedo absort i continuo tallant fins que m'adono que la Mei ha deixat de resistir-se. Reculo dues passes, deixo el ganivet sobre la tauleta i me la miro. Té la vista fixada a l'infinit. M'acosto, li trec el camal de la boca per amagar-lo darrere la seva esquena i col·loco els seus cabells perquè li tapin una espatlla. No fa l'esforç de cridar.

M'assec al llit i l'observo penjada a la porta. El seu pit s'ha convertit en una flor del color dels seus llavis. És un rosa com les arracades. La sang degota suau i brillant cobrint tot el seu cos tal com si portés un vestit de seda.

dijous, 18 d’abril del 2024

Enamorar-se

No era pas la meva intenció, però em torno a enamorar; és el típic amor que arriba d'una revolada, et remou les entranyes i et roba el do de la paraula. El seu somriure franc i ample, la seva mirada intensa i el seu cos esvelt em captiven. És més alta que jo i me la miro aixecant el cap. Ella em mira deixant caure la seva llarga cabellera negra. Calculo que si allisés un dels seus cabells, aquest, arribaria més enllà de la cintura.

Quan sento que l'angoixa està a punt d'apoderar-se de mi li crido: —Ara soc pacífic!1—. I fujo corrents sentint el pes de la seva mirada confusa sobre la meva esquena.

Passen les hores i continuo fugint, pres del pànic de la meva nova condició no-violenta. Em maleeixo. Ja no em reconec. Arribo sense adonar-me'n a la vora d'un penya-segat. Els crits d'un senyor gran eviten que m'estimbi. M'aturo amb el cor bategant amb fúria i em giro per veure el meu salvador que s'acosta cap a mi amb un posat preocupat. —Estàs bé?—, em va preguntant. Tinc la boca ben seca i no em sento capaç de respondre'l. Ni tan sols puc veure'l clar, només veig la seva silueta. Tinc gravats a la retina els rínxols negres. No tinc forces i em deixo caure als seus braços.

Quan obro ells ulls, la veig a ella, però la veu és la del senyor. No entenc el que em diu ni el puc respondre, com si m'hagués quedat sense paraules. No em pregunto quant de temps he estat inconscient, per a mi ha sigut un moment. Per alguna raó que desconec, em sento fastiguejat. Voldria escridassar-lo, però soc mut, recriminar-li algun greuge, però m'ha salvat la vida. M'aixeco mig marejat i el busco a les palpentes, ja només la veig a ella amb els seus cabells que m'enceguen. Quan el trobo, l'agafo i l'intento llançar a l'abisme i el faig caure just al cantó contrari. I malgrat la ceguera, sento com el meu estat d'ànim es refà i de mica en mica arribo a un estat exultant. Em penso que m'he desfet d'ell i arrenco a córrer feliç, creient que vaig en la direcció correcta que em durà cap a casa.

El petit esglai que se sent en trepitjar el no-res, com un últim esgraó que no t'esperes, creix quan el meu cos s'aboca sense remei i no troba terra on deixar-se caure. I floto durant un instant.

 

 

____________

1: En entrades anteriors d'aquest bloc de notes el protagonista mostra una estranya fascinació pels rínxols i a la violència. Exemple.

dissabte, 16 de març del 2024

Blau

Ahir vaig cantar el Rèquiem de Mozart al Vendrell. Va ser un concert molt bonic i jo vaig ser feliç cantant. I entre les notes de Süssmayr i Mozart, de tant en tant pensava en les de Zbigniew Preisner. 

Després del concert vam anar a sopar. Un sopar multitudinari amb tots els integrants del cor, el qual tan sols coneixia la meitat, solistes i pianistes. Feia anys que no em trobava en una situació així. Vaig perdre la gana i vaig picar quatre coses per fer veure que menjava. Tothom era agradable, però jo em sentia atordit i estàvem tan junts i estrets que no tenia cap possibilitat de sortir corrents. Vaig girar el cap un parell o tres de vegades per veure una noia que no coneixia de res. Sempre la vaig veure feliç i calmada. Mirar-la un instant em reconfortava, no sé gaire per què, potser pel desig de poder-me sentir tranquil com ella o potser pel seu somriure acollidor. Em va ajudar a sobreviure al sopar.

Avui ha sigut un dia que podria considerar perfecte. M'he llevat quan la son ha dit prou, m'he fet un cafè omplint d'aroma tota la casa, m'he preparat sense pressa i he sortit amb la bicicleta a cansar-me com mai. He arribat a casa ben entrada la tarda. M'he fet un altre cafè, he menjat una mica i m'he posat a llegir fins a l'hora de sopar. M'he fet verdures i pollastre passat per la paella. He mirat per enèsima vegada la pel·lícula Blau (Tres Colors) i mentre la mirava sentint-me alliberat de totes les pors, anava recordant de tant en tant el concert d'ahir.

I ara, a mesura que he anat escrivint aquest text, les melodies Rèquiem i els temes de la pel·lícula han anat sonant entrellaçades dins meu.

divendres, 23 de febrer del 2024

El passeig

Després de dies de migranyes i febres, noto que el buit em crida. Al vespre surto al carrer per embolcallar-me de la foscor d'aquests dies curts. Sento com dos punxons se'm clavaven a les orelles i per evitar el dolor premo els queixals amb tota la força que tinc. A mesura que avanço, el no-res m'empeny cap a ell amb més intensitat. Tinc la sensació que els fanals aparten la llum al meu pas i jo només vull plorar i escapar-me. No en soc capaç. El meu cos no respon a les meves súpliques i es manté fred avançant sense rumb ni pietat cap al buit. Arribo al passeig sense adonar-me'n. Un cop allà aixeco el cap i m'oblido de tots els meus mals. Al davant n'hi ha un de molt més gran. Entenc aleshores que el buit no és per a mi, sinó que és pels centenars d'arbres que es perden a l'horitzó. Premo els queixals amb més força si encara me'n queda.

A finals d'estius, tots els arbres van començar a perdre l'escorça que es va escampar per tot el terra del passeig. Caminar-hi era divertit, podies sentir el cruixit a les plantes dels peus i era una sensació agradable. En pocs dies tots van quedar despullats i ben blancs. Les fulles, pel contrast, semblaven més verdes, però si haguéssim comparat el color de les fulles de l'any anterior, hauríem vist la diferència. Un to més pàl·lid, més apagat. En pocs dies van començar a caure les fulles. No feia menys calor, però la tardor s'havia avançat. Els van esporgar. Ens vam preguntar si no era massa aviat, si era necessari esporgar, però nosaltres no en sabíem res ni en sabem ara de com es cuiden els arbres de la ciutat.

Al meu davant tinc centenars d'arbres que alcen immòbils les seves branques cap al cel. La llum càlida del carrer els il·lumina. Podrien ser estàtues de marbre, però ningú malgastaria aquesta pedra per esculpir-los. El seu to blanc amb el negre del cel crea una imatge que captiva i aterra alhora. Me'ls miro i no n'hi ha cap d'igual. N'hi ha un de petit que sembla un canelobre i a prop seu, n'hi ha un, un dels més grans, que les seves branques de formes caòtiques sembla que intenten abastar la lluna. M'hi acosto i frego el palmell al tronc. És fred i aspre i aparto la mà sense voler. Miro passeig avall i em fixo com les ombres dels arbres es difuminen i arriben a terra gairebé imperceptibles, anunciant el que ningú de nosaltres vol acceptar encara. Són morts. I així que ho penso deixo que el meu rostre s'ompli de llàgrimes.

dimecres, 31 de gener del 2024

Bona nit,

 

Avui, abans que acabi el mes de gener, publicaré aquesta entrada.

 

Què vull expressar amb aquesta publicació? La resposta és senzilla. No he desaparegut, però un seguit de circumstàncies m'han apartat de l'escriptura en aquest bloc de notes. Quan pugui escriure durant dos minuts sense parar per descansar, tornaré.


Aquí hi aniria un poema del gran poeta, Poeta del Mató, però es veu que té el mateix problema que jo i, és clar, tampoc pot escriure gaire.


Firmat,

El Peix

dimarts, 19 de desembre del 2023

A dormir

Quan anava a dormir, en lloc de posar-me el pijama vaig posar-me les botes, vaig anar a buscar el cotxe i vaig començar a conduir. Vaig agafar la carretera vella i durant un parell d'hores vaig avançar rumb cap a l'est. Era vora la una de la matinada quan vaig parar el cotxe sota casa de la Júlia. Vaig trucar el timbre.
—Hola, Júlia—, vaig dir quan va despenjar l'intèrfon i va preguntar qui coi demanava a aquelles hores.
—Puja.
Portava la jaqueta que vaig perdre l'última vegada que ens havíem vist. Hauria d'haver imaginat que me l'havia robada.
—T'agrada?— El seu somriure era la seva millor arma contra mi.
—A mi em queda millor, d'això no hi ha dubte.
—No te la tornaré, així et tinc sempre a la vora. Per què has vingut a aquestes hores?
—He tingut dos dies estranys. M'he enamorat d'una violinista que no parava de mirar-me. Bé, jo també me la mirava perquè m'agradava veure la seva concentració mentre tocava amb una passió malaltissa.
—Em dius que ja has oblidat la clarinetista?
—És que no em vaig enamorar de la clarinetista, sinó del clarinet. M'hauria estat hores escoltant-la tocar. Quin so més bonic que li treia. Mai vaig ser capaç d'aconseguir un so així; sempre tenia un deix estrident.
—I no t'hauràs enamorat de la seva passió en lloc d'ella?
—Però els seus ulls…
—El mateix em vas dir de la cellista i quan vas saber que també tocava la viola de gamba et va deixar d'interessar.
—A mi la música antiga m'agrada, però no té res d'estètic la manera de tocar la viola de gamba.

Encara estàvem drets a l'entrada i vam anar cap al sofà. Vam seure ben a prop l'un de l'altre. Els seus cabells indomables van fregar-me el coll i vaig tenir una esgarrifança. Es va posar a riure com una nena petita i sense pensar-s'ho dues vegades em va clavar els dits a les costelles. Vaig fer un salt i vaig caure del sofà enduent-me els coixins amb mi mentre ella encara reia més fort.
—Ets terrible, Júlia— li vaig dir mentre intentava posar-me dret i m'apartava d'ella.
—Tu sí que ets terrible amb aquestes pessigolles. Vine a seure al meu costat, que no te'n faré més.
—No et crec.
—T'ho prometo.
Vaig seure en una punta i ella es va estirar posant el cap sobre les meves cames.
—Per què no t'enamores de mi? Jo també havia fet música.
—Haver tocat la flauta dolça a l'escola no compta.
—No hi ha dret. Un dia vaig tocar un acord amb una guitarra, serveix?
—No m'agraden les guitarres, em tenen mania. Has vist les meves mans? Són petites, no he pogut tocar mai l'acord de Fa M.
—Vull conèixer la violinista, li demanaré que em faci classes. Presenta-me-la.
—No sé com es diu.
—En fi, suposo que un dia d'aquests t'enamoraràs d'una pianista o d'una fagotista. Et quedes a dormir?
—Sí, et trobava a faltar.
—Jo també, burro.

diumenge, 17 de desembre del 2023

Un planeta perdut

Ens trobem en un planeta perdut a la perifèria d'una galàxia llunyana. La vida fa milions d'anys que hi va aparèixer, però tot just ara una espècie ha començat a despuntar per sobre de la resta. Camina amb les dues potes posteriors i aprofita les altres dues per desenvolupar habilitats complexes. Aquesta nova espècie té les gestants que, per haver de portar dins seu força mesos les seves cries i per poder-se defensar d'altres espècies, són més fortes i intel·ligents. La resta d'éssers de l'espècie són petits, ràpids i astuts per poder escapar-se de depredadors mentre busquen aliments per a les gestants i les seves criatures.

Durant els mil·lennis vinents, aniran poblant i fent-se seu el planeta gràcies a la intel·ligència i l'astúcia. Construiran espais segurs i desenvoluparan tecnologies que els permetran explorar i colonitzar noves àrees del planeta. Les gestants, amb la seva fortalesa i intel·ligència, es convertiran en figures clau per a la supervivència de la seva espècie. Desenvoluparan tècniques per a la criança i l'educació de les seves cries, transmetent coneixements essencials per a la supervivència i l'èxit de la comunitat. La resta de l'espècie, els membres petits, ràpids i astuts, jugaran un paper vital en l'obtenció d'aliments i en la recerca de noves i millors zones on poder viure.

Podem imaginar, doncs, que a mesura que la societat avanci, es podrien establir interaccions amb altres formes de vida del planeta. La nova espècie podria aprendre a equilibrar la seva expansió amb el respecte pel seu entorn i altres éssers vius. Això podria conduir a una coexistència harmoniosa i a la preservació de l'equilibri ecològic del planeta. Però no serà així. Arribarà un dia que els éssers no gestants se sentiran menystinguts creient-se més intel·ligents del que realment són. Amb enganys i violència acabaran imposant el seu règim, dividint-se en clans, destrossant l'entorn pels seus interessos més immediats i privaran dels millors aliments a les gestants i part de les criatures. 

Amb el temps, el règim serà vist com a vàlid i l'únic possible i durant segles i segles seguirà amb petites variacions que s'anunciaran com a grans disrupcions. Les gestants, a causa de l'alimentació més pobra del necessari, esdevindran petites i dèbils. La resta de l'espècia no es farà pas més forta, però el desconeixement dels veritables factors evolutius portarà a la creença errònia que sempre han sigut els dominants. La divisió en clans generarà tensions i conflictes constants, ja que cada grup lluitarà pel seu propi interès i poder. 

Aquesta espècie, a la llarga, es trobarà amb les conseqüències de les seves pròpies accions. L'entorn natural es veurà afectat i la societat, que un cop va ser harmoniosa, acabarà dividida i enfrontada.

Ofec

Ahir vaig sentir com l'escletxa es reobria, però no en vaig fer cas. Em sentia valent, segur de la meva fortalesa.

Avui, de l'escletxa n'ha començat a brollar sang. La sang s'evaporava formant un vapor fosc que m'anava embolcallant i de mica en mica anava desplaçant tot l'aire. Aleshores, entre la multitud, he sentit que m'ofegava. Entre empentes he baixat les escales i he sortit al carrer on el fred m'ha rebut amb els braços oberts. He deixat que es colés dins les meves entranyes fins que he començat a tremolar.

Gràcies a les tremolors el vapor s'ha esvaït permetent-me tornar a respirar. I és que no sempre les històries tenen el final desitjat.

 

 

A mi, tanta gent, m'atabala. I com més va, més.

dijous, 7 de desembre del 2023

Fotos

Merda, avui he mirat fotos de fa uns quinze anys. M'he vist en algunes fotos i no em reconeixia. En altres fotos he vist a gent que ara no sé si reconeixeria. Anava a saber-me greu veure a tanta gent que he abandonat

però la vida del Peix és així, lliure de lligams i sentimentalismes. Aquests dies m'he estat configurant un nou ordinador, per això no passava per aquí. Bé, això va ser fa unes setmanes, però he estat massa ocupat enlluernant-me de la seva rapidesa. Per descomptat, hi he instal·lat Linux. Com que volia certa estabilitat en el sistema, vaig optar per la versió estable de Debian. No li vaig instal·lar cap entorn d'escriptori, que és el sistema tradicional de finestres que ens podríem trobar en un Windows o en un Mac, sinó que vaig optar per un gestor de finestres. El fantàstic QTile. Tinc diverses raons per no utilitzar un entorn d'escriptori: primer, que no el més important, és extremadament configurable; segon, m'estalvia molt de temps i el tercer i més important, consumeix pocs recursos i així els puc utilitzar en les eines que em fan més productiu. Que el mateix sistema operatiu es mengi la meitat dels recursos és una animalada, seria com viure en una casa plena d'objectes que ocupen espai sense cap mena de sentit

ja que en una casa s'ha de tenir només el que fa falta, la resta ni hi ha d'entrar. Per exemple. Necessito cortines? No. No en tinc. Necessito prestatges per posar-hi decoració? Decoració? No en tinc ni en necessito, la casa ja és bonica. Per tant, no tinc prestatges. Al despatx en tinc, ho reconec, amb llibres. Bé, ho confesso, de bicicletes, llibres i ordinadors, mai se'n tenen prou.

diumenge, 5 de novembre del 2023

Cap al centre

Fa massa hores que estic tancat al pis, les parets s'estrenyen i necessito sortir a l'aire lliure. Sense pensar m'aixeco, em poso la jaqueta i surto escales avall. A fora el vent m'envesteix i em recullo intentant protegir-me. El fred ha vingut de sobte i noto com s'escola dins meu. Camino carrer amunt cap al centre, entre la foscor i els arbres que, ballant, van perdent les fulles. El carrer és brut i ple de sots i ha perdut tota seva vitalitat. On abans hi havia tota mena de comerços ara només queden locals amb el cartell on diu es ven o es lloga. Cartells desgastats i vells. L'any passat, en un temporal de vent semblant al d'avui, va fallar el sistema d'enllumenat del carrer. Pels pocs veïns que quedem arreglar-lo era una pèrdua dels diners. La foscor m'agrada i m'hi sento còmode.

S'acosta un cotxe que m'encega i passa pel meu costat a gran velocitat. M'intento tapar el rostre quan passa acotant el cap. Gràcies al cotxe veig un noi que camina cap a mi. Segurament m'haurà vist. Em fixo en la seva ombra que s'apropa decidida. Camina balancejant el cos. Tal com és la silueta suposo que porta les mans a les butxaques. Em fa una mica de llàstima. Va amb el cap cot, ignorant-me. Així que passa pel meu costat em giro de cop i li encasto el puny a la mandíbula. Cau sense cap mena de resistència, com un pes mort. M'ajupo i li remeno les butxaques. Li prenc la cartera que portava als pantalons i, de la butxaca de la jaqueta, li arrenco de la mà el mòbil. Trobo un estoig dels auriculars i palpo les seves orelles per agafar-los. En trobo un. L'altre deu haver caigut i no vull perdre el temps buscant-lo. Tiro l'estoig i l'auricular i el deixo estès al mig de la vorera. Camino de pressa mentre regiro la cartera. Només hi ha un bitllet de cinquanta, la resta són papers i targetes. Llenço la cartera enrere, pensant que anirà a parar prop del noi. Tombo pel primer carrer que trobo. No em fa res fer una mica de volta per arribar al centre.

Creative Commons License