dilluns, 2 de maig de 2022

Mal humor

Et lleves de mal humor sense saber per què. És mentida. Ho saps, però no ho reconeixes. Recordes l'alegria que et donava descobrir cada racó del seu cos; recordes com reia sense preocupacions quan, els dissabtes al vespre, us podíeu perdre pel parc; recordes una vida senzilla plena d'il·lusions, el primer pis lluny del centre, obrir la botiga de llaminadures que amb el temps, quan pel carrer es van canviar els nens pels turistes, va convertir-se en una botiga de records; el primer fill amb els seus primers passos, les seves primeres paraules i el segon fill i al cap de poc la petita, ara ja tots casats i separats, amb fills i nets que viuen escampats pel món; recordes quan encara us venien a veure, cada vegada amb visites més curtes i esporàdiques; recordes quan els nens encara eren petits que vau comprar la casa de sobre la botiga, on vau haver d'aprendre a viure amb la remor constant dels visitants que omplien dia i nit els carrers del centre; recordes que viure sobre la botiga no va ser una bona idea, les passejades de la perifèria al centre i del centre a la perifèria et feien sentir feliç, però ho vas saber massa tard; recordes els primers crits que li vas fer, sense motiu, entre els plors de la canalla; recordes els seus silencis; i els teus; recordes com de mica en mica es va anar apagant la il·lusió, com la botiga, aquella que tant t'agradava, es va anar transformant en una càrrega que tan sols servia per subsistir; recordes com vas pensar que series feliç quan la vas traspassar poc després de fer seixanta anys, però els crits i els silencis van continuar, presos d'un costum impossible de trencar; recordes com vas anar perdent la força, com van venir els primers problemes d'oïda, com vas tornar-te un habitual de les sales d'espera a l'hospital; recordes quan abans de llevar-te rebies o rebia un petó a la galta amb el desig d'un bon dia; recordes quan l'excusa del mal d'esquena us va separar en llits diferents. Et menteixes i no t'agrada sentir-te com un vell malhumorat.

Sortiu a passejar, malgrat tot, com cada dissabte. Estàs de mal humor, com sempre. Ella no diu res, però li agraden les passejades amb tu. Avui fa sol. Els carrers estan plens de tolls després d'una setmana de pluja. Aneu al mercat i compreu una paperina de patates fregides. Discuteixes amb ella quan al moment de pagar no troba el moneder que ha quedat sota el paraigua dins de la bossa. Menges de pressa, sense mastegar. El cos et fa un petit bot i una patata se'n va cap a l'altre forat. T'ofegues. Estossegues, però la patata ha quedat escorada al mig de la tràquea i gairebé no pots respirar. T'agafa por i veus la mirada de terror de la companya de la teva vida que no sap què fer. Camines fent tentines buscant ajuda. I arriba de persones que no coneixes. Et deixes fer i marejar per primera vegada a la vida. L'ajuda no és suficient i notes com la patata s'enfonsa i l'aire s'atura. Obres els ulls tant com pots per buscar-la, per demanar-li perdó, per fer-li saber que l'estimes. I el mareig s'apodera de tu.

Et despertes estirat a terra, amb ella al teu costat agafant-te la mà, sentint la veu d'un desconegut dient-te que ja ha passat, que t'han salvat la vida. És un policia o un metge qui et parla, no ho tens clar, t'estàs fent la idea que encara ets viu. L'home que t'ha salvat la vida no saps com està donant explicacions a un altre policia, o metge. Els tres t'ajuden a aixecar-te, però en cap moment deixes que la teva dona se separi de tu. La mires i no pots reprimir el plor que hauries hagut de treure fa molts anys.

dissabte, 26 de març de 2022

D'exercicis i matemàtiques

Fa dies, em trobava fent consultes quan de cop i volta la pantalla del navegador es va obrir i de l'obertura en va sortir un missatge on em proposaven un repte. Evidentment de seguida vaig acceptar. Aquest consistia en un seguit d'exercicis de programació cada vegada més complicats. En alguns exercicis, la complicació era matemàtica, però en altres, la complicació per a mi va ser per entendre l'anunciat.

Ara fa uns minuts he acabat l'últim exercici el qual m'ha portat a descobrir teories matemàtiques que mai m'havia plantejat de la seva existència, però m'ha fet recordar que la teoria inicial l'explicava el professor de matemàtiques de la universitat. Aleshores pensava que mai a la vida em faria servei tot allò que ens intentava ensenyar. Ara he entès que m'equivocava i que la meva arrogància nodrida de desconeixement em feia ser un neci. El que hauria de fer ara mateix és anar-lo a veure, donar-li la raó i prostrar-me als seus peus, però per fortuna aquestes maneres de fer formen part del passat. A més a més el professor al seu moment ja va saber perfectament que era un ximple i que el millor que podia fer era ignorar-me. En un dels exàmens en menys de mitja hora ja vaig entregar-li. L'examen tenia la puntuació al costat de cada pregunta i vaig respondre les preguntes per arribar el cinc i la resta les vaig deixar en blanc. Al cap d'uns minuts, mentre m'esperava a fora que la resta acabessin, el professor va sortir i em va preguntar per què havia anat tan de pressa a respondre. Vaig contestar que només feia l'assignatura perquè era obligatòria, no perquè en tingués cap mena d'interès. Aleshores quina nota creus que trauràs?, em va preguntar. Un cinc, he respost les preguntes suficients per arribar al cinc, vaig respondre amb fatxenderia. I no pateixes que alguna cosa pots haver fallat? Em va preguntar una mica molest davant de la meva insolència. No, estic segur que no m'he equivocat. I va fer que no amb el cap i va tornar a entrar a dins de la sala. Al cap d'uns dies, en veure la nota al taulell, un cinc, ja havia oblidat tot el que m'havia fet arribar a aquella nota. Aquests dies he maleït no haver fet una mica de cas d'allò que ens deia. Per sort per la xarxa es pot trobar tot el coneixement que es vulgui.

Estic molt content, molt més del que estic expressant en aquest text, per haver superat el repte. Aquest repte, per a informàtics (i també per a matemàtics que els agradi la programació), és el Google Foobar.

dijous, 10 de març de 2022

Esquerda

Em moc per l'esquerda de la roca a gran velocitat. Soc lluny de la superfície, a diversos quilòmetres. La roca és calenta. Pocs metres més avall, un riu de magma il·lumina aquest congost estret.

I així acaba la primera història d'una consciència amb poc recorregut, de tan sols uns metres, tres o quatre com a molt, amb una idea de si mateixa curta, d'un o dos segons. Què és per a ella la velocitat? No ho sabem ni ho podrem saber mai; no li podrem preguntar per què la consciència ha desaparegut. 


Aquesta història tan profunda, bàsicament per on es troba ubicada, ha tingut una pausa breu, imperceptible pel lector. I és així, com entre magma i il·lumina, he parat l'ordinador, l'he alçat i girat uns vuitanta graus cap a la dreta i he bufat amb la força sobreictícola d'un antic clarinetista. La lletra essa, aleshores, ha tornat a tenir el recorregut esperat i he pogut continuar escrivint sense l'angoixa que em posseïa per tenir un teclat espatllat. Quina alegria la meva quan bufant una mica tot ha tornat a la normalitat. I per aquesta raó avui començaré un llibre d'un autor que el seu nom comenci amb essa.

Visca la lletra essa! 

 

Com a celebració, el gran poeta, Poeta del Mató, ens ha volgut delectar amb una petita oda.

Lletra amada

Oh, lletra amada, lletra varada.
Tal com guaita la rimada,
feu de mi poeta errant.
Dalt de la muntanya
el temporal no amainava,
i a la plana el cel plorava.
Vaig fer-me a la mar,
una lletra em vigilava,
oh, lletra amada, lletra varada.

Poeta del mató


Gràcies, poeta, per celebrar amb aquestes paraules que la lletra essa torna a funcionar correctament.

 

Lletra essa, essa, essa, essa sana. Sa és sa. És sa. Essa és sa. Sana és essa. Sa sé si so. Su.

diumenge, 27 de febrer de 2022

Esbós de biografia

Abans de dir res, cosa impossible perquè ja estic dient alguna cosa, però em refereixo al discurs que tinc preparat i no a les paraules que ara mateix estic escrivint; no sé per què m'intento justificar quan això és un text que podria esborrar sense cap mena de remordiment, sabent que el lector desconeix quina és la realitat de com s'han construït aquestes frases; voldria demanar perdó per la meva absència: Perdó.

Podria dir que la meva absència no té cap mena de justificació, aleshores no caldria dir res, és per aquesta raó que sí que hi ha justificació. De fet, n'hi ha vàries, però em centraré en la que és important: llegir. M'he posat a llegir més del que normalment faig. Fins fa poc llegia grans novel·les clàssiques o obres dels millors filòsofs de la humanitat i això genera certa aurèola d'erudit entre els cercles socials que em moc, per això visc sol i vaig per lliure a les meves rutes amb bicicleta. Anar a dormir amb mal de cap no és bo i llegir obres clàssiques no ajuda. He deixat aquestes lectures per un temps i em temo que he caigut en una trampa de la qual em costarà sortir-ne. M'he passat a la literatura fantàstica, a la literatura de terror i també a la literatura de ciència-ficció. Bé, no és que siguin gèneres nous per a mi, cada any cauen uns quants llibres d'aquests. I, és clar, la gent que escriu aquest tipus de novel·la tenen la mania de fer obres extenses, molt extenses, i algunes de diversos volums. Exageren, sí, però m'agrada. I quedo absorbit a la lectura i vaig a dormir a les tantes, oblido les obligacions i fallo a lectors habituals d'aquest bloc de notes, cosa que em sorprèn que siguin habituals a causa de la meva poca cura envers ells.

Bé, a on volia anar a parar? Al text important de l'entrada:

 

Esbós de biografia de Josep Massagué i Rovira

PRÒLEG

Voldria, abans d'entrar en matèria, justificar per sobre la raó d'aquesta biografia. Fa uns dies em va arribar a les mans un llibre amb una biografia d'una gran personalitat d'un poble de les terres de ponent. El llibre, fet amb un paper aparentment molt bo, el qual un expert en la matèria em va dir que era de qualitat més que dubtosa, tenia unes cinquanta pàgines com a molt, de la mida similar a un DIN A4 i imprès amb lletres enormes, que per llegir amb comoditat requeria posar el llibre a una distància d'un metre, metre i mig. Aquesta biografia tenia per títol Esbós de biografia de... i jo, en homenatge a aquesta gran obra i a Josep Massagué i Rovira, que durant tota la seva vida va dir que era l'etern aprenent mostrant-nos amb aquestes paraules la seva humilitat, he decidit escriure també un esbós.

 

VIDA I OBRA DE JOSEP MASSAGUÉ I ROVIRA

Com tots ja sabeu, Josep Massagué i Rovira va néixer al petit poble de Pallerols, cinquè fill d'una família humil de masovers. Ja de ben petit va començar a mostrar els seus dots i segons alguna anècdota que he pogut recollir anava del camp a la casa caminant fent saltirons i amb la despreocupació pròpia de la mainada. No el vaig arribar a conèixer, el meu pare em va explicar que van coincidir en l'aplec de Sant Antolí i de les seves històries n'he pogut extreure la major part de la informació que ara us mostro.

Ja de jove, Josep Massagué i Rovira, el qual el poble i la rodalia l'anomenaven Pepet, va abandonar el caliu de la família per anar a trobar fortuna a la capital. Vorejant el riu Ondara va arribar fins a Cervera i allà va entrar d'aprenent en un taller. No va fer pas fortuna, amb el primer sou, sorprès, va córrer a la taverna La Segarra Fonda, ara tancada i malauradament oblidada, i en poques hores se'l va beure tot. És de suposar que aquesta història podria ser inventada, ja que no en tenim constància, però probablement no s'allunya de la realitat. El Pepet va anar saltant de taller en taller, sempre com a aprenent, i de taverna en taverna. El meu pare havia sentit a dir que la frase, ara ja en desús, del taller a la taverna i de la taverna al taller, home de bé, era pròpia del Pepet.

Quan ja havia corregut la veu per tots els tallers de Cervera que el Pepet era més de beure que del deure, el Pepet es va veure obligat a buscar fortuna més enllà de Cervera i va seguir el curs del riu Ondara per anar a parar a la capital de l'Urgell. En aquella època les notícies no corrien com ara i la fama del Pepet va ser en un primer moment desconeguda. Com que encara era jove, de seguida va trobar feina d'aprenent en un petit taller de la ciutat. Ja el primer dia va demanar a l'amo un petit avançament per poder dormir en una fonda abans no aconseguís llogar una habitació. Malgrat que no ho sabem del cert, podem suposar que va dormir al banc d'alguna taverna. Amb poques setmanes el Pepet es va fer un nom a Tàrrega i va anar saltant de taller en taller i de taverna en taverna seguint la mateixa rutina que havia tingut a Cervera. 

I ja sense feina, veient-se obligat a marxar altra vegada, un matí d'estiu just abans que sortís el sol, va abandonar Tàrrega per seguir riu Ondara avall, però el riu Ondara no arriba enlloc i es perd entre els regadius del canal d'Urgell. Podem suposar que aquest fet va torbar força al Pepet que va girar cua per remuntar el riu. No en sabem gran cosa d'aquest viatge de tornada, ja que segons m'explicava el meu pare, el Pepet no en va voler dir res. Va arribar l'endemà a Sant Antolí on se celebrava l'aplec anual i en lloc de seguir fins a Pallerols va decidir quedar-se a la celebració. Allà va conèixer el meu pare i entre els dos es van beure deu botes de vi. Entre cants i rialles i alguna baralla a causa de l'alcohol, el meu pare i el Pepet van haver de marxar de l'aplec abans d'hora. En lloc de baixar fins al pont, van voler saltar el riu, de mig metre d'ample i dos pams de fondària. Fins i tot la mainada encara ara el salta. El meu pare no el va poder salvar, contava que només va poder riure quan el va veure relliscar i caure de cap a l'aigua on el cop amb un roc el va deixar mig estabornit. Hores més tard, quan l'aplec ja acabava, van trobar-se el cos del Pepet i el meu pare dormint al seu costat.

Josep Massagué i Rovira, l'etern aprenent, morí a l'edat de divuit anys.

dimarts, 8 de febrer de 2022

Poema

Da.

Da, da.

Da?

Dadà.


Sol, mi do sol, sol la si do la sol, mi fa re, fa mi do, mi re la si do re. Sol, mi do sol, sol la do mi la sol... i cling!


Una tarda de divendres, una bossa de mongetes va trobar-se una col. Era dia de conserves i l'olla ja era al foc. Ves amb compte, col llombarda. Vols que et guardi els diners? Què em preguntes?, coi de col. No vols obrir un compte? No t'entenc ni em vols entendre. I la col s'alçà per caure en un mar d'aigua bullent per morir amb gran agonia davant la indiferència de la gent.

 

Poeta del Mató



Nota de l'expert:

En aquesta obra podem copsar tres parts ben diferenciades que ens evoquen, com molt bé ens transmet l'autor, a la trajectòria vital d'aquest, en un recorregut intens i vibrant d'una vida plena de contrasts i matisos. A la primera part, el Poeta ens ensenya les seves primeres paraules on podem intuir que ja era un gran equilibrista de la llengua, fent mutar d'una manera intel·ligent i precisa els significats com també les seves lletres. En poques síl·labes ens fa reflexionar sobre el ritme del pas del temps i com també els infants tenen les seves inquietuds i preguntes que no sabem respondre. La segona part ens transporta l'època considerada musical de la seva obra, on utilitzant jocs de paraules va mostrar que la música podia sortir de cadascú fent ús de la mateixa veu. És en aquesta època que tenim les seves grans obres, grans d'envergadura, ja considerades clàssiques i referents on amb petites combinacions fa poemes que, recitats, semblen melodies celestials. També en aquesta època, tal com queda reflectit, és on l'autor deixa de banda les grans preocupacions per centrar-se en una vida senzilla i concreta, on no hi ha recerca de la felicitat ni s'espera que arribi: hi és en una espurna brillant i infinita. I per acabar tenim la tercera part, on el Poeta ens obre les portes a la seva vida més íntima i personal, fent ús de la quotidianitat ens invita a entrar a casa seva, a voltar per tots els seus racons i descobrir-hi tots els seus detalls fins ara amagats. Ens explica com les nostres vides poden tenir visions molt diferents. La bossa de mongetes mostra la solidaritat i les ganes de voler fer el bé, mentre que la col viu aïllada en un món que s'ha construït al seu voltant creient-se, aquí, l'autor, amb el seu gran do humorístic i de gran intel·ligència, fa ús de diferents significats de la mateixa paraula, banquer de la baixa edat mitjana. I ens queda la visió de l'espectador, que som la majoria, incapaços de moure'ns davant de les injustícies o de les adversitats. És, de fet, una gran lliçó: de com, amb gran astúcia, el Poeta ens sedueix amb la seva modèstia i afabilitat per fer-nos de mica en mica partícips de la seva saviesa. El gran poeta, Poeta del Mató, ens deixa gairebé sense paraules amb aquesta obra. Només ens queda esperar més obres seves i com evolucionarà el seu art i desitjar que aquesta obra que hem comentat des de la més absoluta humilitat tingui continuació.

diumenge, 6 de febrer de 2022

Cultura

—Fem cultura? Anem a fer cultura, collons. Abans que res, per evitar mals entesos, t'he de dir que a mi la cultura m'importa una merda, però tinc la impressió que en puc treure algun benefici.

I així fou, mesos més tard va començar un festival cultural que duraria un any, el temps just per fer propaganda i autobombo abans de començar la campanya electoral.

 

Quina merda d'entrada, després de tants dies sense dir res vas i et presentes amb això? Tens raó, cap. En casos així, per salvar la situació, sempre tibo d'una llista que tinc al mòbil amb idees que vaig apuntant per no oblidar-les:

  • Cebes dolces (4 unitats)
  • Pebrot italià (4 unitats)
  • Pebrot vermell, del gros (2 unitats)
  • Api (1 unitat gran)
  • Manat de pastanagues (1 unitat)
  • Xampinyons (200 grams)
  • Porro (1 unitat)
  • Mongeta tendra, de les planes (200 grams)
  • Enciam de roure (1 unitat)
  • Endívies (4 unitats)

És evident que no era aquesta llista, però hi ha un pagès, o varis, que cultiven la terra perquè pugui anar a comprar la setmana que ve i torni a casa amb tots els elements de la llista ratllats i la bossa, no vaig amb cistell, plena de verdura.

 

 

diumenge, 30 de gener de 2022

El secret

—Saps què? T'explicaré un secret i com que és un secret no vull que l'expliquis a ningú. I quan dic a ningú és a ningú, d'acord? Tampoc vull que, encara que mai el llegeixi ningú, l'escriguis. Deixa d'escriure si us plau. Estàs escrivint totes les paraules que estic dient com si un dictat o m'ho sembla a mi? Pots parar d'escriure d'una vegada? Para si us plau. Sembles idiota amb aquest posat, mirant la pantalla i fent veure que no estic al teu costat parlant. M'agrada insultar-te, ho saps, oi? Ets un burro i un tanoca. I el secret no el sabràs mai; no puc confiar en algú tan superficial i egoista. Tens cara de babau.

—Jo només soc un simple escriptor que no pretén res més que deixar constància de la vida que hi ha al meu voltant.

—Hòstia, si l'imbècil parla! I quan ho fa, continua escrivint. Es pot ser més ximplet?

I sense afegir res més s'aixeca del sofà i marxa amb un cop de porta. El sol de tarda es cola per la casa donant-li una calidesa que reconforta. Amb les finestres obertes es pot escoltar el brogit del carrer: se senten les fulles que es mouen amb el vent, els crits de la mainada jugant al parc i algun cotxe que passa de tant en tant. De sobte, un crit trenca l'harmonia:

—Ves a la merda tu i els teus textos, mediocre!

diumenge, 16 de gener de 2022

A la deriva

 —Ets com una caixa tancada.

No vaig entendre per què m'ho deia. De fet, gairebé no l'escoltava. El meu cap navegava a la deriva, al bell mig d'una tempesta amb onades que s'alçaven per sobre el vaixell. El vent era gelat i em tallava la cara i era capaç de notar el gust salat de la mar als llavis. Vaig assentir d'esma i ella va sospirar i es va col·locar bé al sofà. No en tenia ni idea de navegar, m'imaginava portant el timó, aferrant-me com podia a dins d'una cabina minúscula desproveïda dels vidres que m'haurien pogut resguardar del vent i la pluja. L'aigua s'escolava per tot arreu i semblava que tingués vida pròpia, ja que intentava pujar pels camals dels pantalons i jo ho evitava picant fort amb els peus a terra. Em preguntava quant duraria aquesta lluita perduda contra la natura, quant de temps resistiria el meu cos. Al meu davant només veia l'aigua trencar a la proa provocant esquitxades constants i sentia el cruixit de la nau que es queixava de tanta violència.

—I no penses dir-me res?

S'havia aixecat i em mirava fixament, enfadada i amb els ulls plens de llàgrimes. No vaig entendre la seva reacció. Per què estava enfadada? Per què plorava? El meu vaixell s'enfonsava, però ella no deixava que tornés a la tempesta per salvar-lo. No sabia què dir-li.

—Me'n vaig i aquesta vegada ja no tornaré.

M'ho va dir entre sanglots. I vaig agafar por, una por que no havia sentit mai fins aleshores. Què seria de mi si em quedava sol? El vaixell era insalvable, el veia de lluny amb la popa completament negada. Em molestava no haver-lo pogut salvar, era culpa d'ella que em reclamava l'atenció i la imaginació, egoista, havia seguit sense mi. Vaig aixecar-me per abraçar-la i quan vaig obrir els braços va cridar:

—Aparta't! 

Vaig abaixar els braços confós. Ella plorava desconsolada i veure-la així em trencava el cor, volia abraçar-la, dir-li que volia estar al seu costat per sempre. De lluny el vaixell s'havia alçat per la proa i semblava que bolcaria enrere mentre les onades i el vent l'atacaven per totes bandes sense compassió. Jo també plorava, per ella, per una solitud que m'envaïa. Volia demanar-li perdó, dir-li que l'estimava amb bogeria. No era capaç de dir-li res, em sentia culpable, ple de remordiments que no entenia d'on venien. D'alguna manera l'havia fallat i això era imperdonable. No volia que marxés, volia que tot tornés la normalitat, veure el seu somriure, sentir les seves carícies per tot el cos...

—Almenys diga'm alguna cosa, no puc entendre el teu silenci. No t'importa res, és això? T'és igual que jo hi sigui o no, per a tu soc un moble més de la casa, és això? Diga'm què penses, diga'm que t'has cansat de mi, diga'm que m'odies, diga'm alguna cosa, si us plau!

Jo no l'odiava ni m'havia cansat d'ella. Em cridava desesperada. Mai l'havia vist d'aquesta manera i em vaig espantar. La proa encara sobresortia de l'aigua i lentament s'enfonsava. No sabia què dir-li, volia abraçar-la i que m'abracés. Em preguntava per què m'estava deixant, no podia entendre-ho. Em sentia abatut, em sentia traït, sentia com si s'estigués arrancant una part de mi. Volia tenir temps per pensar les paraules adequades, per comprendre aquella situació que se m'escapava de les mans. Vaig abaixar els ulls i vaig dir dins meu: t'estimo, t'estimo, no vull que marxis, vull estar al teu costat i acompanyar-te tota la vida, vull escoltar-te i que m'escoltis, entendre't i que m'entenguis. Vull viatjar i descobrir el món junts, passejar per la riba del mar a l'estiu, trepitjar les fulles seques a la tardor, descobrir cada any la neu a l'hivern i ballar entremig de les flors a la primavera. Vull seure al teu costat i deixar passar el temps mentre ens expliquem la vida que ens farem nostra... No li vaig dir. Em van sortir aquestes paraules: —No marxis.

Ella va obrir la porta i va sortir escales avall. Va deixar la porta oberta. No vaig demanar que tornés, ni vaig córrer darrere seu. La porta del carrer va tardar a obrir-se i tancar-se més temps del que normalment ho feia. Em vaig quedar una bona estona recolzat al marc de la porta del pis esperant alguna cosa. Ja no quedava rastre ni del vaixell ni de la tempesta. La mar estava calmada i al cel no hi quedava cap núvol. Volia tornar a imaginar la tempesta i fer reflotar el vaixell, però al meu cap hi ressonava una vegada i una altra una frase que no entenia:

—Ets com una caixa tancada.

dijous, 30 de desembre de 2021

Converses

Parlem de temes interessants, va, que estic una mica tip d'entrar en discussions buides que no van enlloc. Com aquest matí, quan el revisor del tren m'ha demanat el bitllet.
—Existeix encara la figura del revisor?—, li he preguntat.
—Oi tant— m'ha respost—, aquí em tens, fent la meva feina cada dia des de les sis del matí fins a les dues de la tarda.
—Quina vida la teva, tens les tardes lliures.
—Si noi, en això no em puc queixar, m'ensenyes el bitllet, si us plau?
—Escolta, que no soc tant noi ja.
—Perdoni'm vostè.
—I ara em parles de vostè, si ja teníem certa amistat, què vol dir aquesta distància que has creat entre nosaltres?
—A mi no em faci perdre el temps, té el bitllet, sí o no?
—Estem parlant de la nostra amistat, no vingui ara amb el bitllet, també li parlaré de vostè, si no li sap greu.
—Jo el que vull és que em deixi fer la meva feina.
—El que passa és que vostè és esquerp i està posant d'excusa la feina.
—Em temo que haurà de baixar a la propera parada si segueix amb aquesta actitud.
—I a sobre em vol fer fora del tren? No recorda l'amabilitat que hi havia al començament de la nostra conversa? Estic una mica sorprès, la veritat.
—Miri, sap què? A la propera parada baixi, que aquesta discussió que ha començat del no-res no va enlloc.
—No es posi així, va.
—Que calli.
Pocs minuts més tard m'ha vingut a buscar quan el tren frenava i s'obrien les portes.
—Ja baixo, ja.
—Té sort que no l'hi hagi posat una multa, mal educat.
Aleshores he tret el bitllet de la butxaca i abans de baixar li he donat:
—Quedi-se'l!

—Per què m'expliques la història del tren? No volies parlar de temes interessants?
—Sí, tens raó, a més a més aquesta història me l'acabo d'inventar.
—No t'entenc.
—Era un exemple de conversa trivial, per ensenyar-te de què no volia parlar.
—Hòstia, de vegades penso que ets una mica imbècil.
—Aquí és on no volia arribar a parar, a entrar en insults i discussions barates. A mi m'agradaria parlar sobre com ens relacionem entre nosaltres, en el sentit de l'amistat i com, per les petites accions, es fan i desfan els seus llaços.
—Però m'acabes d'explicar una història absurda i inventada.
—Era un exemple només, no et quedis ara amb si era veritat o no, em pensava que t'agradava parlar de qüestions més profundes.
—Sí que m'agrada, clar.
—Doncs parlem-ne.
—De què?
—De qüestions importants i serioses.
—Com vols que et prengui seriosament si t'acabaves d'inventar la merda del tren?
—Oh, que obcecat que ets, oblida ja la història aquesta!
—Jo, obcecat?
—Ei, deixem-ho aquí. No vull parlar més. Tenia una idea equivocada de tu, t'agraden les banalitats i discutir sense raons.

dimecres, 29 de desembre de 2021

Valoració

Ara que s'acaba l'any m'agradaria fer una valoració del bloc de notes. Estic molt content amb la constància i la periodicitat que hi ha hagut amb les entrades, com també amb la coherència que les ha lligat. Un fet remarcable és el ressò que té més enllà de les xarxes. Gràcies a la humilitat que emano seguiré l'any vinent amb la mateixa tònica de no incidir en les meves superioritats morals.

 

I ara un tema que sempre m'ha causat intriga, entenent la infinitat del temps a pocs mesos enrere. Què passarà de mi ara que s'acaba el coronavirus? Què serà de la meva llibertat, de la meva vida lleugera i feliç? Fa pocs dies algú va posar en dubte la plenitud de la meva vida. Vaig estar a punt de fer un discurs sobre el desconeixement que tinc en aquest afer i de com l'estic buscant a la meva manera, però no em van voler escoltar i vaig callar, vaig plegar els braços, vaig baixar de dalt de la cadira i vaig seguir menjant el plat de llenties que tenia al davant. Tinc moltes ganes de celebrar sol el Cap d'Any, no us podeu imaginar quantes.

 

I ara, aprofitant que abans s'ha fet una valoració acurada de l'any del bloc de notes, el gran poeta, Poeta del Mató, ens oferirà una de les seves peces: 

 

El boig

L'ermità camina erràtic i absent.
És cec.
Contempla boscos,
la terra
i muntanyes de l'horitzó.

Somriu als torrents
i saluda ocells que alcen el vol.
Bon dia, fa amb la mà,

mentre la ciutat, al seu voltant,
l'evita.

Poeta del Mató

divendres, 24 de desembre de 2021

Carta

Lector, et pensaves que passava de desitjar-te Bon Nadal i bla, bla, bla?

Doncs tens raó.

Et pots enfadar, deixo que ho facis, però a mi m'és ben igual. Pot alegrar-te, fes el que vulguis, també m'és igual. O pots seguir endavant amb la teva vida sense immutar-te. Aquesta, no m'importa, és l'opció correcta. Ara he embolicat alguns regals tot escoltant Nadales i fa una estona he estat llegint contes relacionats amb aquestes dates. El meu esperit de Nadal és viu, tanmateix no és ensucrat ni ple d'amor. Tenint en compte que al setembre ja vaig fer els primers preparatius com ara compres o pensar idees de decoració entre altres que no esmentaré perquè no he vingut aquí a fer llistes, el meu esperit de Nadal és pràctic. Vols regal? Tens regal. Vols una Nadala? Et canto una Nadala. M'agraden els dinars amb la família, els rituals, el pessebre, fer cagar el tió, estic fent una llista?

 

I ara una carta:

Estimada Bett,

Aviat farà dos mesos de l'accident. Durant aquest temps he estat gairebé convalescent, desitjant recuperar les forces per poder tornar a sentir el vent a la cara. Al principi vaig fer veure que la meva vida seguia igual i vaig estar amb tu algunes hores amagant un turment que després durava dies. Em sento desolat pel meu comportament erràtic i distant, però no sabia com explicar-te que la meva cama adolorida no suportava els embats de les nostres passejades i per aquesta raó t'evitava. Espero que em perdonis, sobretot per haver pedalat amb la Rut alguns dies, i que ben aviat puguem tornar a viatjar junts. Demà, no obstant, encara aniré amb la Rut, no m'ho tinguis en compte.

Gairebé només teu, El Peix.


El bosc més frondós

El bosc més frondós s'embolcallava de tanta vida que era inimaginable que pogués desaparèixer. I així va ser. A centenars de quilòmetres, en una zona muntanyosa, una esquerda produïda pels canvis de temperatura a través dels anys es va obrir i va fer cedir un vessant d'una serralada. Va començar una esllavissada d'una dimensió indescriptible. Les roques es colpejaven, s'esmicolaven entre elles i mentre perdien alçada guanyaven temperatura. Una pedra, que al principi era tan gran com una muntanya, va topar amb una altra pedra que havia patit la mateixa sort i es va produir una guspira que va encendre una tija d'una mata seca. El petit foc va anar saltant de mata en mata i de mica en mica, amb l'ajuda del vent, va anar avançant direcció al bosc més frondós. Era lluny, un foc a la distància que moriria entre plantes seques. Va superar tots els paranys. Diverses vegades va estar a punt d'apagar-se, però a l'últim moment saltava una espurna sobre un branquilló o una fulla que de pressa s'encenia i revifava. Era un foc moribund que s'anava acostant a un bosc humit cobert de boira i pluges perpètues. Van passar setmanes i finalment el foc va tocar els peus del bosc més frondós. En aquell moment, després de molt de temps, la pluja havia fet una pausa. Amb penes i treballs el foc va encendre un tronc trencat d'un arbre i es va colar cap a les seves entranyes. L'arbre va anar agafant temperatura mentre es consumia per dins. Les plantes que l'envoltaven es van anar encenent, que alhora van encendre altres arbres i a poc a poc el foc va anar agafant força, una força imparable amb flames que superaven per dos o per tres l'alçada dels arbres més alts. El foc va calcinar tot el bosc més frondós i va escolar-se cap a les arrels més profundes tot fonent la terra al seu pas. I quan ja no va quedar cap més planta per cremar, el foc es va apagar, hauria pogut seguir, saltant a una mata seca, o a una fulla o a algun branquilló de més enllà, però no ho va fer. A on hi havia hagut el bosc més frondós només hi quedava cendra i roca endurida. Mai més hi va créixer res, ni hi va ploure ni hi va tornar a reposar la boira. Va esdevenir, des de llavors, el desert més erm.

Creative Commons License