I avui, també

Són les set del matí. Sona el despertador que m'arrenca d'un somni que oblido de seguida. Tinc configurat que soni Köln Concert de Keith Jarrett, ja que no hi ha cap millor so que aquest per despertar-se. Quina son. El llit és tan còmode que aturo l'alarma sabent que en pocs minuts sonarà la següent. Tanco els ulls i m'adormo. El despertador torna a sonar. Deixo que soni una estona. És el ritual de cada matí. Avui em quedaria deu hores més dormint. M'aixeco i els peus es posen sobre les sabatilles en un acte mecànic i rutinari. La persiana s'aixeca amb un gran terrabastall i obro la finestra per ventilar l'habitació. Al meu davant veig el to gris de la nau. Una fina capa de boira ens embolcalla i dona un to pàl·lid a la ciutat. L'aire és net, fresc i humit. Vaig al lavabo i deixo rajar aigua a la banyera perquè s'escalfi mentre faig pipi. Em dutxo de pressa. Com sempre, els minuts del matí van esperitats i si no m'afanyo aniré tard. La humitat del cos no deixa relliscar els mitjons als peus. Surto despullat a l'habitació i em tiro sobre el llit. Mig estirat em poso els mitjons i els calçotets. El llit em crida. Tant de bo, penso. Agafo els primers pantalons que veig a l'armari. Torno al lavabo per posar-me desodorant. M'eixugo una mica més els cabells. A l'habitació, altra vegada, em poso una samarreta llarga i un jersei esportiu. Corro cap a la cuina. Escalfo llet al microones amb un vas translúcid. Agafo un bol escantonat comprat a l'IKEA fa catorze anys. Quan ja tens objectes amb anys de dues xifres, que has comprat tu mateix, és que et fas vell. No arribarà a la nova casa, em dic. El vas tampoc. I em sap greu pensar això. Al bol hi aboco quatre cullerades de flocs de civada, un grapat d'avellanes i, com que em sembla poc, un grapat d'ametlles també. Obro el microones i la llet ja no és freda de la nevera, però tampoc s'ha escalfat massa. No hi ha temps. L'aboco al bol i m'assec al menjador a esmorzar. Menjo de pressa. M'agrada el toc dolç i subtil de la civada i la llet. Menjo massa de pressa i acabo bevent la llet que queda amb tanta empenta que gairebé em cau a sobre. Corro cap al lavabo i em rento les dents, totes plenes de civada i pell d'ametlles i avellanes. Miro el rellotge. Són les set i trenta-nou. Que tard que se m'ha fet. Vaig al despatx i em poso la motxilla amb el portàtil de la feina. És un error. Ho sé. Arribo a l'habitació de les bicicletes. Em lligo el casc. D'un calaix trec els guants de primavera. Els d'hivern ja fan massa calor. Alço la bicicleta amb molt de compte de no tocar cap paret del passadís. La deixo recolzada a la porta del rebedor. Em trec la motxilla i la deixo a la taula del menjador on he abandonat el bol. Al rebedor agafo l'anorac. Me'l poso i em col·loco la motxilla. Obro la porta i surto escales avall amb la bicicleta a l'espatlla, tal com la porten els que fan ciclocròs. Baixo els tres pisos i a l'entrada no em trec encara la bici de l'espatlla, per no fer massa soroll. Quan arribo a la porta, la baixo i surto al carrer. Tot de cotxes s'esperen davant del semàfor que està a punt de posar-se en verd. Pujo dalt de la bicicleta i agafo carrer amunt, primer per la vorera, pocs metres, per evitar la rotonda, després pel mig del carrer. És una bona pujada que no em cansa. Em sento bastant fort i això em fa feliç. Arribo al semàfor que es posa verd i em permet no fer petites infraccions per entrar a la plaça. Són més o menys tres quarts de vuit. Un autocar gegant entra a la zona de vianants i penso que em farà perdre el temps. Arrenco a córrer i passo abans no em barri el pas. Hi ha un altre autocar més endavant. Al seu voltant hi ha tot d'estudiants que esperen per pujar-hi. Deuen fer alguna excursió. Al final de la plaça m'espero que es posi verd el semàfor mentre tot d'adolescents passegen al meu voltant ignorant-me tal com jo els ignoro a ells. Així que es posa verd començo a pedalar. El sol m'enlluerna i confio que ningú saltarà al mig del carrer. A la petita plaça del cap del carrer hi ha oberta la botiga del pare de la meva ex. Fa anys que la va tancar i durant tot aquest temps sempre l'he vist tancada, encara amb el mateix rètol. Potser hi obren un nou negoci, em dic. Segueixo el meu camí entre els carrers del centre, estrets, sense cap tram en línia recta. Saludo a una mare que acompanya els seus nens a l'escola. No la conec, però ens trobem gairebé cada dia. Crec que em saluda perquè tingui certa empatia i freni una mica i no atropelli les seves criatures. De totes maneres frenaria; un accident com aquest em faria perdre massa temps. Travesso places i carrers bastant tranquils fins a arribar el carrer on hi ha l'oficina. És un carrer llarg que sempre hi fan obres. Es troba tot apedaçat i s'ha d'anar amb compte que no surti de cop alguna carreta d'alguna de les fàbriques. Avui no en surt cap i pedalo sense entrebancs. Només el del final, on estan refent tot el conducte de les clavegueres que a finals de juny de l'any passat, en una tempesta, no va poder absorbir tota l'aigua i va aixecar l'asfalt. Sortejo les tanques sense baixar de la bicicleta i arribo a l'oficina. És una antiga adoberia amb dues naus. En una hi guardo la bicicleta. A l'altra, plena de plantes i un entorn bastant idíl·lic, hi treballo. Soc el primer d'arribar. Obro la porta de fora, baixo pel pati cap a la nau de la dreta. Deixo la bici. Camino cap a la nau de l'esquerra mentre em vaig traient els guants. Obro la porta metàl·lica. Obro la porta de vidre i marco el codi per desactivar l'alarma. Entro cap a l'oficina i engego els ventiladors. La calefacció fa uns minuts que ha arrencat, perquè no arribem i estigui la sala congelada. Trec l'ordinador i començo la jornada laboral. Són les set i quaranta-nou minuts.

No són ni les vuit que arriba el nou company de feina. És jove i sembla molt seriós. Encara no he vist cap feina seva, per tant, de moment, és molt bo, o el millor. Parlem un moment, però estic una mica delerós d'acabar una tasca. Cap a dos quarts de nou arriba un dels caps. El primer que fa és ensenyar-me un llibre de Francesc Pujols. M'explica que està buscant des de fa temps el llibre "Concepte general de la ciència catalana" on hi ha la seva famosa profecia. El noi nou no sap gens de què va. Faig un intent d'explicar-li, però em distrec mirant el llibre. És vell i de la mida d'una petaca. És un llibre d'anècdotes ben curiós i alhora absurd. Potser hi explica alguna cosa interessant i que el vegi absurd és un simple prejudici. Després llegeixo en veu alta la profecia que he trobat en un blog abandonat. Crec que ens pren per bojos i deixa que el cap i jo continuem parlant. Parlem durant uns minuts sobre llibres antics que no tenen prou valor, de quadres i acabem parlant de Banksy. La conversa s'acaba i ens posem a treballar. Tinc la tasca a punt d'acabar, però vull fer més proves. A les nou passades arriba un company que porta una plata plena croissants. És el seu aniversari. El felicitem i ens invita a menjar-ne abans no arribi un dels companys que té la fama de golafre. Potser merescuda. Quan diu l'edat sento certa enveja, però també és cert que jo ja vaig tenir la seva edat i la vaig passar bastant bé, tancat a l'anterior pis, envoltat de mascaretes i certa sensació d'incertesa. Per a mi va ser un bon any. Els croissants són del forn Alemany. Abans de tastar-los comentem que el forn té un logo força lleig i una imatge de marca poc reeixida. Els croissants tenen la mida de mig pam. N'hi ha de dolços i de salats. El company comenta que no va ser fàcil fer entendre que volia una plata amb croissants dolços i salats junts. La noia del telèfon no li va poder assegurar que això es pogués fer i que li hauria de preguntar a la mestressa. Avui, quan ha anat a buscar la plata, la noia li ha dit que havia pogut posar-los tots junts. Ens posem a treballar de nou i em col·loco els cascs per aïllar-me una estona. No em poso música, només la cancel·lació de soroll. I avanço bastant i puc acabar la tasca. Al final m'ha suposat més temps del que em pensava, però sembla que ha quedat bé. Demà faré alguna prova més. I arrenco una nova tasca que em fa molta mandra, però que tard o d'hora havia d'afrontar. Estaré uns quants dies amb ella. Mentre estic concentrat ha arribat l'altre company que s'ha alegrat força dels croissants. Aprofitant la distracció em menjo un croissant més. De sobrassada. A mi no m'acostuma a agradar la sobrassada, però aquest cop l'he trobat ben bona, potser pel contrast de dolç i salat. Continuo treballant i de cop i volta ja són la una i cinc. Volia plegar a la una en punt, per tenir cinc minuts més de dinar. Surto de l'oficina i agafo la bici. Em trobo els caps treballant sota la pèrgola aprofitant el bon dia. Ja no recordo la boira del matí. Els dic adeu i enfilo cap a casa els meus pares.

Han fet llenties. Molt bones. De segon, llom a la planxa i una amanida d'enciam i tomàquet. Parlem del bon dia que fa i de l'excursió que han fet. Es resumeix amb: quanta aigua i que verd que està tot. I sí, tinc enveja. Em diuen, tens el cap de setmana. I tenen raó. Dissabte potser aniré a veure els salts d'aigua o l'embassament. No ho sé encara. Per postres em menjo un tall de meló. Després fem un cafè acompanyat de catànies. Parlem de moltes coses, però l'hora passa de pressa i de seguida toquen les dues. Em rento les dents i baixo al pàrquing a buscar la bici. Surto al carrer. Fa massa calor per l'anorac que porto. Allà em trobo la futura veïna de la cooperativa, ara veïna del carrer de casa dels meus pares. Aquest cap de setmana el vam passar junts en una casa de colònies, decidint com viuríem, convivint més o menys com serà a la nova casa. I la vam poder veure el diumenge a la tarda, tota ella en obres, i on serem tots una gran família. No ho vaig fer notar, però em vaig emocionar molt. Que llarga se'm farà l'espera. Parlem un moment, però he d'anar a treballar. Per sort estic a dos minuts.

El sol entra per les finestres. És agradable, però ens enlluerna i acabem posant les cortines per esmorteir la llum. La tarda passa volant i faig molta més feina de la que m'hauria imaginat. Un dia productiu. A les cinc i poc ja estic tornant cap a casa.

El carrer és ple de cotxes. Els sortejo i recorro tota la rambla pedalant amb força. A la baixada cap a casa, cada vegada que hi passo tinc el temor que algun cotxe sortirà de cop d'algun encreuament. Avui també el tinc, però no en surt ningú. Així que arribo, arreglo una foto que es veia malament a la web de la cooperativa. Ja que hi soc, faig uns retocs a una nova aplicació que estic fent. Enllesteixo la feina i cap a dos quarts de set em tiro al sofà i començo a llegir. El llibre em demana que escrigui. No m'ho demana, però com si ho fes. Poc abans de les vuit tanco el llibre. A fora el carrer ja és fosc i abaixo les persianes del menjador. Avui no toca regar les plantes de fora, per sort. Demà he de pensar a regar-les abans d'abaixar la persiana. M'ho dic, però no ho penso mai i sempre les he de tornar a alçar. Em preparo el sopar. Patates bullides amb mongeta tendra. Escolto Coline Rio mentre bullen. Tinc una obsessió que no acaba de marxar amb les seves cançons. Em despisto i les patates es fan massa. En faig un puré, on poso un dit de mantega i el plat esdevé bastant més bo del que tenia previst. Sopo davant del televisor i miro un capítol d'una sèrie. Les mongetes em sorprenen. Sempre trobo que és una verdura bastant insípida, malgrat l'elevat preu, però avui té molt gust. Tant de bo n'hagués fet un parell més. El capítol és curt i s'acaba. Podria mirar el següent, però tinc ganes d'escriure. Deixo el plat al costat del bol de l'esmorzar i agafo l'ordinador on escric i que tinc sota del televisor. Penso en el segon plat i les postres. Em puc fer una truita. Seria un sopar d'allò més bo i alhora ben banal. De postres tocaria iogurt. Però començo a escriure i els minuts s'escolen entre paraules i de seguida el rellotge marca tres quarts d'onze i potser ja és hora que me'n torni al llit. Demà recullo el bol i el plat. El llit per fer m'espera tal com l'he deixat quan m'he llevat. Al cap i a la fi, avui ha sigut una simple transició entre son i son.

La son

Ahir a la nit em sentia tan cansat que em vaig posar al llit de cop sense pensar en les conseqüències. Llums oberts i calefacció a tota marxa. No recordo com vaig ser capaç de posar-me el pijama. Hores més tard em vaig despertar entre llençols i coixins entortolligant-se amb el cos amarat de suor. Vaig estirar el braç per tancar el llum. Quina calor que feia. Havia d'abaixar la temperatura del termòstat. Si m'aixecava potser trencaria el son. Vaig apartar el nòrdic amb les mans i els peus. Com pesava. Vaig girar-me per tornar a adormir-ne. El coixí suava. Vaig treure'm la roba. Els pantalons van quedar als peus del llit i molestaven. Que difícil va ser treure'm el jersei. Vaig haver de seure sobre el llit per arrencar-me'l. Em vaig estirar de bocaterrosa. Vaig buscar una part més fresca del matalàs. Una gota de suor em va baixar del clatell cap al coll. Al cap d'uns minuts vaig acceptar que m'havia d'aixecar per anar a parar la calefacció.

El terra era fred i no trobava les sabatilles. Amb la punta dels dits dels peus les vaig anar buscant en una recerca eterna. Em vaig aixecar i a les fosques vaig començar a caminar cap al menjador on hi ha el termòstat. Com sempre, en sortir del llit, faig una passa i trobo l'armari a la meva dreta. No necessito llum, em conec cada pam de la casa. Però l'armari aquest cop no hi era, o jo no sabia estirar el braç. On és, on és? Vaig pensar un moment. Vaig avançar a la deriva en una habitació desconeguda. L'armari va aparèixer de sobte, davant de la meva cella. No tinc cap dubte que el cop va despertar els veïns, ressonant com un tret de bala. I vaig reconèixer el dolor de seguida. Fa molts anys, corrent i empaitant-nos per casa, una porta em va barrar el pas i una ferida profunda a la cella em va ensangonar la cara. Em va fer mal, però tan sols era un cop més. Van ser els seus crits els que van alertar els nostres pares. Em van agafar de seguida i em van portar cap a l'hospital i allà, ara sí, plorant, em van cosir i vaig tenir la primera ferida de guerra. Quin orgull vaig sentir, malgrat el mal que em feia.

Desvetllat, em vaig posar la mà a la cara. Ara tocava la cella dreta? Sang. Sí. Tenia sang. Quina mandra, no volia anar a l'hospital. Vaig entrar al lavabo. Em vaig netejar la ferida. No era profunda i de seguida la sang va deixar de sortir. Mentre em premia el tall amb una gasa vaig anar al menjador. Allà tenia les finestres del balcó obertes. Quin fred. I el termòstat, no sé per què, estava a vint-i-cinc graus.

Un altre cop a l'habitació vaig obrir un moment les finestres per ventilar-la. Vaig posar-me un pijama net i vaig fer-me el llit, sense canviar els llençols. Ja ho faria l'endemà. Vaig intentar dormir. I van passar els minuts i les hores i no hi va haver manera. El cansament era massa gran per poder agafar el son. La cella coïa. Vaig maleir cada moment de consciència i també cada passat d'inconsciència que no em va deixar pensar en les conseqüències.

Ha sonat el despertador. No sé quan m'he adormit. Una petita marca sota la cella delata l'accident, però queda amagada darrere les ulleres. Aquest cop no em quedarà ferida de guerra.

Rivulet

Trobo a faltar el Google Reader? De fet, no. L'alternativa, Feedly, va ser un bon substitut. Tot i això, he creat un lector RSS per a la terminal.

La setmana passada vaig escoltar una conversa de Sir Tim Berners-Lee amb un periodista de la BBC. Reconec que em va costar entendre'l, però va ser tota una experiència poder sentir i veure en directe el creador de la web. Va comentar que calia evitar una web tancada i també els algoritmes addictius. Vaig ser un dels que va alçar la mà quan va preguntar qui tenia algun projecte de codi obert.

Més tard vaig decidir crear un petit programa per llegir entrades de blocs des d'una terminal: ben simple, sense imatges, pensat per funcionar en local. L'he anomenat rivulet, petit rierol. Té llicència GPLv3 i està escrit en Rust. És evident que no és un programa per a qualsevol usuari.

Si algú hi està interessat: https://github.com/elpeix/rivulet

P.S. Prometo un futur text amb mort, destrucció, foc i brases.

Xarranca

Saps què? Fa pocs dies em vaig tornar a enamorar. Bé, potser fa un any d'això, però no ho havia explicat encara. És una noia divertida, intel·ligent i amb un sarcasme que em descol·loca. Ahir mateix la vaig veure al carrer. Vaig estar a punt de saludar-la. Semblava que jugués a la xarranca, però tan sols sortejava una cagarada immensa que estava al bell mig de la vorera. Jo anava dins d'un cotxe, de copilot. Em vaig girar quan la vaig veure i vaig topar amb el vidre. Espero que no em veiés encastant la galta, quina vergonya.

Aquesta noia només té un problema. De fet, ni això. El tinc jo. Té un nas llarg. I és el que la fa única i alhora em té seduït. No ens enganyarem: és més llarg que la majoria. Però el fet de ser llarg no l'hauria de fer especial; és l'angle. És agut, molt agut. El nas puja per un pendent suau cap a les celles, on es troba un petit esglaó entre el pont del nas i el front. I, aleshores, si l'angle del nas sembla impossible, el front, d'una manera que no soc capaç d'entendre, continua pujant amb el mateix angle. És fascinant.

I on és el problema, et preguntaràs? Com ja he dit, el tinc jo i m'allunya d'ella, cosa que faig amb consciència i consideració. Si ens trobéssim a un pam de distància, trauria el transportador metàl·lic que sempre duc a sobre i que em vaig comprar el primer dia que la vaig veure. Determinaria l'angle i, com que el transportador té una vara llarga, verificaria la línia recta que va des de la punta del nas fins a la part superior del front. Salvant les celles, és clar.

Música de fons

L'altre dia, a la feina, treballant amb un mal de cap agut que feia més de vint-i-quatre hores que durava, vaig posar-me a escoltar cançons infantils. D'aquella llista, les coneixia totes. La meva infantesa la recordo descontrolada, que no devia ser així, però la rigidesa mental del present em capgira els records. Em sembla bé, prefereixo viure amb la mentida.

Quan es va acabar la llista de música, va seguir amb cançons similars, tot i que aquestes ja no les coneixia. El mal de cap no em deixava pensar bé i el temps avançava a poc a poc. La feina també anava a poc a poc, però reculava.

La música desconeguda era tota del mateix estil i continuava sonant. De sobte, una d'elles em va sobresaltar. Tenia una melodia bonica amb harmonies senzilles i paraules que es repetien. Però aquelles paraules no les podia entendre. Uns segons abans, una forta punxada m'havia recordat que el mal de cap encara era present. Vaig fer l'esforç per entendre la lletra. El cap adolorit volia que fos el meu idioma, però jo no era capaç d'entendre res. Vaig aixecar les mans del teclat per concentrar-me en la cançó. A cada batec, una nova fiblada, i la lletra era un garbuix de veus descontrolades. Vaig parar la música. Els companys de l'oficina comentaven l'últim partit del Barça. En català. Vaig pensar: quina vida més poc interessant la meva, a veure quan afluixa el mal i pot continuar com sempre.

La pluja

A mi no m'agrada ser el centre d'atenció. I molt menys ser el centre del món. Però hi ha aspectes a la vida que no es poden triar i s'han d'acceptar tal com són. 

Quan vaig posar els peus al carrer, els núvols densos cobrien el cel i una fina cortina de pluja s'estenia davant meu. No vaig treure el paraigua i vaig sortir del recer de l'edifici. Esperava notar les gotes fredes a la cara, mullar-me les ulleres i veure un món ple d'imatges distorsionades. Res d'això va passar. La pluja es va apartar. Vaig pujar per un carrer solitari i alguns raigs de sol van sortejar els núvols per donar-me escalfor. Quan vaig arribar al passeig, vaig avançar entre la multitud que em mirava meravellada. No hi havia cares d'enveja ni d'odi; totes mostraven alegria i una gratitud estranya per la sort d'haver-me vist. —Tant de bo pogués apropar-me a una sola persona i mullar-me amb ella— vaig pensar. En canvi, vaig continuar fingint pressa. Tothom alçava el paraigua, resguardant-se d'una pluja que no parava, i s'abrigava del fred de febrer. No em vaig treure la jaqueta. M'agradava sentir l'escalfor d'una primavera que s'havia avançat un mes per a mi, durant unes hores. Perquè ser al centre del món, de vegades, té els seus beneficis.

La carretera

La carretera serpenteja silenciosa i s'enfila cap a una petita vall. El vent és fresc i agradable i el sol brilla omplint de color els camps de cereals que tot just comencen a créixer. Quan arribo a l'entrada de la vall, un gran núvol passa de pressa. La temperatura baixa i una esgarrifança em recorre el cos. No tinc temps de refer-me. Un espetec ressona entre les muntanyes. Al meu davant, una guineu travessa la carretera. S'allunya dels caçadors sense córrer, sense aturar-se. Pocs segons més tard, una detonació aguda i aïllada espanta un estol d'ocells que descansava a les branques d'una alzina. Un caçador apunta a uns matolls amb l'escopeta. Un senglar els salta i l'home torna a disparar. El senglar canvia la direcció. Ve directe cap a mi. És una bèstia majestuosa, de pelatge fosc, gairebé negre. El tinc a poques passes. Un nou tret. L'animal obre la boca ensangonada. No puc fer res més que un crit. No el faig al senglar. Tinc por que el caçador torni a disparar. La bèstia es deixa caure. Em sembla un gegant. Rodola i topa contra unes roques en un marge. El senglar no es mou i el silenci torna a la carretera.

Alè

Sento la inquietud com m'estreny i m'atrapa. El brogit cada vegada és més intens i la sang colpeja amb fúria tots els racons d'un cos que trontolla i podria cedir d'un moment a l'altre. I cedeix, i tant que cedeix. Esclata de sobte i de l'alè en surt el buit que s'estén de cop i ho absorbeix tot.

Silenci.

Culpa.

La vida reprèn, a poc a poc.

Una nova marca.

Entremigs

En quin moment la passió esdevé obsessió? És una pregunta tan senzilla que la seva resposta m'avorreix i l'evito tant com puc.

Fa poques setmanes vaig actualitzar un recurs d'una aplicació que estic fent. L'actualització em va trencar tota la interfície. De fet, em va molestar tant que vaig decidir crear des de zero aquest recurs i eliminar la dependència nociva. Un cop creat, ja que hi era, vaig començar a millorar l'aplicació. Que si ara un botó, que si ara aquest color, que si ara optimitzar-ne el rendiment. I així porto les últimes setmanes. I quan em penso que ja ho tinc, trobo un detall a polir o un error que, tot i que no molesta, no puc ignorar.

He deixat de llegir, de mirar pel·lícules i sèries. I els meus escrits han perdut el significat, plens de frases que no diuen res.

I si llegeixes un paràgraf rere un altre, el temps que pot haver passat mentre els escrivia potser ha durat un instant. O potser s'ha allargat una hora o, fins i tot, dies sencers. I aquests entremigs, inexistents per al lector, són buits de vida, carregats d'una passió i un perfeccionisme que m'esgota, fins al punt de no deixar-me dormir.

Altes

El dia disset vaig fer una guixada en una paret del carrer. La vaig fer amb un retolador i deia: 
—Quines possibilitats hi ha que el dia divuit a dos quarts de sis de la tarda escoltem la mateixa cançó?

L’endemà hi vaig passar cap a quarts de vuit del matí. A sota, amb bolígraf, algú havia escrit: 
—Quina?
—Si ho dic seria fer trampa —vaig apuntar de pressa.

A la tarda, quan tornava cap a casa, en passar davant de la pintada, d'una revolada em va agafar un dels auriculars. Durant tres minuts i trenta-set segons vam escoltar la mateixa cançó. 

Quan es va acabar, em va tornar l'auricular i amb el bolígraf va apuntar:
—Altes.

Els tres nens

El Lluc i el Robert corrien entre els camps acabats de segar i saludaven els camperols que se n'anaven cap a casa arrossegant carros vells i gastats carregats de sacs de blat. Entre els crits de tota aquella gent gran, van sentir la veu d'un nen que amb prou feines podia atrapar-los. Es deia Oriol i era un parell d'anys més petit. L'Oriol, que vivia en una masia de la vora, els va preguntar d'on venien i el Lluc i el Robert, fills de mercaders, van contestar que d'estudi i que, aprofitant que es faria fosc molt tard, anaven a espigolar. Per l'Oriol, aprendre a llegir era perdre el temps i cosa de rics, o això deia el seu pare, però no els ho va dir. Ni va preguntar per què els dos amics anaven a espigolar si podien estudiar. De fet, ell tampoc passava fam i li agradava buscar espigues perdudes de la collita. Al cap i a la fi, els tres nens tan sols jugaven. I, de tant jugar, es van anar allunyant per camps i boscos de la zona.

El sol de color roig encès formava ombres gegants d'uns nens que, sense saber-ho encara, s'havien perdut. Van jugar amb les ombres que es van allargar cada vegada més fins que es van fondre a l'horitzó. I, portant manats d'espigues a cada mà, van tornar enrere amb la llum del capvespre. Ben aviat van adonar-se que no sabien com anar cap a casa i que, amb la penombra, els camins que havien seguit s'havien transformat en viaranys feréstecs i plens de perills desconeguts. Durant una bona estona, potser per intuïció o potser per sort, van desfer els passos fins que van trobar-se una carretera que havien creuat una estona abans sense parar-hi esment. Per a ells, aquella carretera era ben nova. Mentrestant, el cel començava a agafar un to blau fosc i cada vegada se'ls feia més difícil veure per on avançar. Si haguessin continuat endavant, camp a través, ben aviat s'haurien trobat una cabanya on un pastor, conegut de la família de l'Oriol, els hauria pogut acompanyar o indicar el camí, però la carretera els va enganyar i van decidir seguir-la.

Les estrelles cobrien el cel com una massa pàl·lida que no arribava a tocar els passos dels nens. Havien abandonat les espigues i avançaven a les palpentes, agafats de la mà, plorosos, caient i tornant-se a aixecar. Era una nit sense lluna, immòbil. Ni el vent ni cap animaló gosava fer el més petit gest. Tot i això, els nens sentien sorolls, fruit de l'espant o creats per ells mateixos, que arribaven més tard com un eco. La carretera, feta de pedres antigues, baixava tranquil·la entre arbres immensos. Van seguir-la com van poder, pregant despertar-se als seus llits d'un moment a l'altre i oblidar aquest malson. Però res no els va despertar i quan ja sentien que no podrien caminar més del cansament i de la por, un llum d'oli va aparèixer a la llunyania. Se’ls va encendre l’esperança i van córrer cap a ell, cridant per avisar l’home que el duia.

L'home els va rebre renyant-los per rondar en aquelles hores de la matinada i va donar gràcies a Déu que els havia trobat ell i no un bandoler. Els nens, plorant, li van demanar perdó i li van explicar que s'havien perdut mentre li suplicaven que els deixés dormir aquella nit a casa seva. El llum d'oli tremolava amb els seus moviments bruscs i l’ombra li corria pel rostre sec i arrugat com si volgués amagar-lo. Si no hagués estat perquè el veien com un salvador, s’haurien espantat encara més. Va conduir-los fins a casa seva i els va explicar que ell era el carnisser del poble, que es trobava darrere de l'alzinar, ara invisible en aquella foscor espessa. 

Els nens van entrar a la casa del carnisser agafats de la mà, prement-les amb força, sense cap intenció encara de deixar-se anar. L'olor de carn vella i de sang seca semblava sortir de les parets. El carnisser els va fer seure en una taula ampla i forta i els va dir que els donaria una mica de menjar. El petit llum d'oli era l'únic que il·luminava la sala. L’home tenia el llum al davant. Feinejava darrere dels nens i la flama projectava una gran ombra sobre les criatures que es miraven i començaven a somriure.

De sobte, l'ombra es va encongir i a la paret del davant una forma de ganivet es va alçar sobre la silueta del Lluc. Només va poder sentir la fressa quan la fulla va fregar-li l'orella. El carnisser va emprar tota la seva força i li va partir la clavícula, i el ganivet es va enfonsar fins a arribar més avall del cor.  El cos del Lluc es va estremir i, quan el carnisser va destravar el ganivet amb un moviment ràpid, va perdre tot el vigor i va afluixar la mà del Robert abans de deixar-se caure a terra. El Robert i l'Oriol van veure la mort del Lluc amb les ombres oscil·lants del llum d'oli sense entendre què passava. El carnisser era àgil i just quan el cos del Lluc tocava a terra, la vida del Robert s'escapava. El cap de la criatura va rodolar per la taula amb un cop sec. L'Oriol va cridar, però no va ser capaç de moure's. Una mà aspra li va engrapar el coll i va aixecar-lo. Els ulls esgrogueïts del carnisser brillaven dins la penombra. El nen es va trobar davant seu el rostre mig il·luminat que abans no havien volgut veure. Unes arrugues profundes tacades de sang guardaven el terror més immens. El ganivet va resseguir-li el coll amb una lentitud impossible. L'Oriol, com un xai, va sentir un dolor agut que mai s'hauria pogut imaginar i la sang li va baixar pel pit amarant tot el seu cos. L'escalfor de la sang va embolcallar-lo mentre el dolor desapareixia i ell s'esvaïa.



Epíleg:

Van passar els anys i ningú no va trobar mai els tres nens desapareguts. La casa del carnisser restava allunyada, mig oblidada darrere de l’alzinar. Una nit sense lluna, un bisbe va trucar a la porta. El carnisser el va deixar entrar i li va oferir menjar, com feia amb qualsevol viatger perdut. El bisbe, amb una veu baixa i ferma, li va demanar si podia tastar la carn que guardava a les tines de sal. En sentir aquella petició, el carnisser va caure de genolls amb els ulls oberts de remordiment i va implorar perdó. Aleshores, el visitant es va incorporar, va acostar el llum d’oli a les tines i va dir als nens que ja podien sortir.

La veïna

Avui, la veïna del davant, una dona gran que mai no he entès si només em menyspreava o m'odiava de debò, ha tancat la porta de casa seva amb una volta de clau. Se l'ha mirat un moment per última vegada i s'ha dirigit amb el cap cot a l'ascensor. Unes hores abans, al carrer, mentre carregava trastos en una furgoneta, m'ha mirat amb un somriure. L'he saludat com sempre: un petit cop de cap, aixecada de celles, llavis premuts i contracció de les espatlles. He pujat corrent cap al meu pis una mica confós, però de seguida he intuït que el seu somriure era l'alliberació de tenir-me com a veí. 

No entenc per què, en abandonar el pis, se la veia tan abatuda. La mirava per l'ull de la porta, gairebé sense respirar. Quina senyora més rara, oi? No me n'he pogut estar. He sortit al replà d'una revolada. Ella, que entrava a l'ascensor, ha fet un salt de l'ensurt. L'he agafat del braç. Se li ha escapat un crit. L'he arrencat de l'ascensor i l'he escridassat, retraient-li que només fes una volta de clau. Ella, dient-me —d'acord—, ha posat la clau al pany i ha fet la segona volta. La seva indiferència m'ha posat nerviós, ho reconec.

El bloc és gran: quatre plantes, dues escales i quatre portes per replà. Al centre, un pati cobert i, a cada replà, una balconada dona al pati, com si tot l'edifici s'espiés a si mateix.

He abocat el seu cos per la balconada. No ha estat fàcil: tot i veure's prima, la dona pesava. Els crits de socors han sigut força molestos. Per sort, no han durat gaire; s'han aturat just al moment que s'ha sentit un cop sec contra les rajoles del pati.