Teoria de Forces

Hi ha quatre forces (FC, FR, FE i FA) que regeixen el nostre entorn i es manifesten a distàncies i a escales diferents.
Es basen en la interacció de dues partícules polars. Tot i que no totes les forces utilitzen la polaritat de les partícules de la mateixa manera aquesta és necessària perquè es puguin manifestar. En general les partícules amb polaritats iguals generen força positiva i amb polaritats diferents, negativa.

Força C (FC)
Alta a distàncies molt curtes i es manifesta només si existeix la FAc. És una força molt inestable que en alguns casos pot explotar generant FR d'alta energia i canviar la polaritat d'una de les dues partícules. Si exiteix FE, l'anul·la.

Força R (FR)
Alta a distàncies curtes però no decau si la distància s'allarga. Aquesta força la regeix el temps i no és lineal. Si creix molt, pot generar FAb i FAc.

Força E (FE)
Molt baixa a distàncies curtes. Creix amb proporció a la distància si existeix FAb o FAc. Inverteix la força: a partícules de polaritats iguals la força passa a ser negativa i a diferents, positiva. Decau amb el temps i, segons com, pot generar FR  i, si ja existeix, inverteix el seu valor.

Força A (FA)
Alta a distàncies curtes. Fa decaure la FE a nivells propers a zero. És una força especial que no es detecta fàcilment. Té tres manifestacions diferents:

• Força A inhibida (FAi). No hi ha manifestació de la força aparent. En aquest cas la força anul·la la polaritat de les partícules Si per alguna raó hi ha FC, FR o FE, aquestes també queden anul·lades.
• Força A bàsica (FAb). Quan una partícula interacciona amb la força i l'altra l'anul·la. Genera FR residual.
• Força A completa (FAc). S'anomena Força A completa quan les dues partícules interaccionen amb la força que potencia la polaritat. Quan les dues partícules tenen pols diferents formen un unió d'alta energia però que les forces FC, FR o FE poden arribar a trencar.

Com es pot veure entre totes hi ha relacions però no és fàcil trobar un lligam total. Diuen que al principi una sola força ho regia tot però que amb el temps es van separar formant aquestes quatre. Encara falten anys per poder formular la llei que les uneixi a totes. Algunes hipòtesis recents diuen que potser hi ha una cinquena força, però no està gens clar i s'han de fer molts estudis abans no es pugui arribar a cap conclusió.

Plany

Aleshores desitjaria que algú posés les manes sobre les meves espatlles i em comencés a sacsejar: ‒Para, para!‒ em diria una vegada i una altra a un centímetre de la cara i els seus ulls d'un roig intens es clavarien com dos punyals que no gosaria mirar. I em posaria a cridar i a plorar amb grans sanglots i voldria fer-li una abraçada sentint la força de dos cossos derrotats en una lluita fora del nostra abast.

Fantasmes

Tinc molts esborranys per publicar però no ho faig, alguna força sensata evita que surtin a la llum:

I

De vegades penso que sóc una peça d'un trencaclosques diferent del que m'ha tocat viure. La meva forma no encaixa, ni ara ni mai. Fa anys havia fet esforços terribles per a adoptar la forma correcta que em deixaven esgotat i buit. Ara segueixo el temps sense preocupar-me.


II

M'avorreix la rutina de l'espècie i suposo que com més gran sigui més m'avorrirà. Tinc una por estranya. [...] Quin patró em tocarà viure? Sóc esclau de la meva condició com tota la resta; els meus gens em tenen presoner. Potser algun dia m'allliberaré del cos i aniré a viatjar per l'univers descobrint noves maneres d'entendre la vida satisfent una fam de curiositat que no sé encara com saciar.


III

I si no som capaços de veure la realitat completa? [...] Fantasmes. Mons fantasmals de la nostra realitat fa que el nostre ho sigui de les altres. Partícules similars a les que formen tot el que vivim però amb una lleugera variació que fa que no interactuin amb les nostres, creant realitats separades i a l'hora interposades. Una explicació estranya, difícil de comprovar i per tant poc creïble de la matèria fosca


IV

Vaig somiar que volava, em desplaçava sense problemes per la ciutat des de les altures i saltava des dels terrats dels edificis arribant a terra frenant l'últim segon. No només volava, tenia alguna cosa més que em feia molt poderós. I jo, que no sóc un heroi, feia servir a consciència el meu poder per a fer el mal. Eliminava a qualsevol persona que em pogués fer ombra. Era terrible, era el meu somni i el controlava al meu gust. Veia com s'escapaven de mi allargant la seva agonia i quan els atrapava els agafava i m'enlairava cel amunt per deixar-los caure des d'una distància massa gran per sobreviure. En un acte de compassió a alguns els deia que molt probablement moririen abans de caure a terra d'un atac de cor, que no es preocupessin per convertir-se en pastetes.

Culpable

Surto al carrer cagat de por. Miro endavant sense fer cas a ningú. Intento no creuar cap mirada i si per mala sort passa giro de seguida el cap i el meu cos comença a tremolar. Parlo poc i només quan em pregunten i quan articulo les paraules, monosíl·labs, les cames em fan figa. Quan estic entre un grup de persones busco la manera que cap part del meu cos es toqui amb la d'una altra i, si hi ha un contacte fortuït, aparto la part del cos on hi ha hagut el contacte tan ràpid com puc, demano perdó vàries vegades mentre el meu cor s'accelera i una suor freda s'escampa per la meva pell.

Demano perdó per ser qui sóc i ser com sóc. Demano perdó pel mar d'ignorància on nedo des de que vaig néixer. Demano perdó per demanar perdó i fer d'aquesta demanda còmplice de tots els mals. Demano perdó per tenir por, per no mirar, per no parlar ni expressar-me i per evitar el contacte que tan trobo a faltar.

I si tinc por és perquè dec ser culpable. Quin persona innocent hauria de tenir por? Cap ni una. Perquè la justícia és gran i és sàvia i ens tracta a tots igual. I si un dia em troben mort finalment deixaré de ser esclau de la por i seré, per fi, innocent.

Tempesta d'estiu

I - Persistir

Mantenir-se ferm en una cosa. Quin és el límit? Quin és el moment que la corda es trenca i es deixa de veure el món tal i com es presenta per ser una falsa il·lusió? Vaig deixar que la vida seguís sense mi, abandonant el cos per por a trencar la corda però ell no tenia la força per trencar-la, era una simple carcassa sense forma definida. El meu pensament va seguir amarrat a ella i així seguirà fins que la corda no suporti la tensió.


II - Trenes

Portava dues trenes que queien sobre les espatlles i que sortien d'un gorro que li tapava mitja cara. No la vaig reconèixer fins que vam creuar-nos gairebé fregant els nostres anoracs. No vaig tenir temps a saludar-la ni vaig veure en ella cap esforç per fer-ho. Per altra banda m'hauria semblat estrany que ho hagués fet. O potser sí que em va saludar, però jo, despistat com sempre, no me'n vaig adonar. Aleshores vaig tenir una idea que em va semblar interessant d'escriure però que al final va quedar abandonada com tantes i tantes idees que deixo passar.


III - Tempesta d'estiu

Plou. He obert totes les finestres per escoltar com cauen les gotes. No puc escriure i em quedo absort mirant al carrer. És tranquil i de tant en tant passa algun cotxe o algú que corre a refugiar-se. Els llamps il·luminen el cel i quan arriba el so dels trons em relaxo i em sento tranquil i feliç. No necessito res més.

Ja ha parat de ploure. Se senten els crits de nens jugant a la plaça i algun tro cada vegada més lluny. Torno a mirar al carrer. Em fixo amb dues xemeneies fetes de totxo vermell. Una del segle XIX, alta i esvelta, d'una antiga fàbrica que va desaparèixer fa molts anys i que ara només decora la ciutat tot recordant el seu passat industrial. L'altre, del segle XXI, de la casa del davant, és petita però funcional. Durant l'hivern es pot veure com als vespres treu fum i, si el vent hi ajuda, porta al pis una olor suau de llar de foc.

Món de fades

Acumulo frases dins del meu cap que no sé escriure. Deixo que donin voltes durant dies i dies fins que se'n van a veure món. Frases de les que recordo la seva existència però que ja he oblidat.

Món de fades

Si m'haguessin dit fa uns anys que vivia en un món de fades hauria contestat: -no m'atabaleu, les mentides ja me les dic a mi mateix-. Tota la vida l'he viscut apartat d'una realitat que no podria suportar. I quan l'he vist de ben a prop, alguna força estranya i malèvola me l'ha guardat al fons dels meus records, perduda gairebé per sempre. 

M'expliquen una història que em fa fàstic i ràbia i premo els llavis per no plorar. Me n'havien explicat una part fa força temps però no tenia res a veure. Dins del meu món de fades havia sigut creïble i no vaig fer cap esforç per contrastar-la. Em faig fàstic per no haver vist la realitat, per haver animat a qui no tocava i, sobretot, per, amb un grau molt més baix que espero que algun dia em puguin perdonar, haver fet el mateix. I no consola el fet que jo també ho hagués patit.

Nota: no tinc cap dret a explicar la història. Ni el tindré.
Nota 2: edito. No és ni molt menys el mateix, però el rerefons s'hi acosta.

Lliure

Mous la veu i fas intensa la bellesa. Mostra'm com n'és de fals el somriure a tothora i plora. Plora pel que valores i tens i aparta el cos als somnis que t'imposen. Seràs teva i només per tu. Seré meu i per mi quan m'interessi i la resta del temps no seré de ningú.

Poeta del Mató

Sota una muntanya de paraules mal escrites el nostre poeta, Poeta del Mató, va sobreviure mig ofegat durant mesos. La mort era a punt d'atrapar-lo i pres de l'angoixa i la desesperació va fugir de l'esperança. Va obrir les mans deslliurant-se de la vida i va caure cap a la foscor on ni els sons més primitius havien arribat mai. Envoltat del silenci més absolut va restar ocult de tot i de tothom fins que la paraula primordial va fer-lo buscar per tota la Terra. Dèbil i famolenc van portar-lo a la superfície on, llegint-li el Diccionari de la llengua catalana, van refer les seves forces.

Vida social

Vaig esperar les seves paraules durant mesos. Al principi m'agradava imaginar com serien, un "hola" i prou o una pregunta sobre un tema qualsevol per després començar una conversa on ens preguntàvem què fèiem, com ens anava la vida i de mica en mica ens tornàvem a posar al dia. Tenia moltes ganes de tornar a parlar amb ella. La meva imaginació era pobre i aviat vaig deixar-ho córrer i vaig dedicar-me a esperar.

Ahir vaig rebre el següent missatge:

T'espero dilluns a les vuit del vespre davant la font de la plaça

Vaig respondre de seguida fent notar la meva desesperació:

Vaja, dilluns no em va bé (emoticona de cara trista)

Fred

Cada matí quan em vesteixo no oblido cap peça i ara que és estiu m'abrigo més que cap època de l'any. Són dies on el fred s'escola per la pell, travessa els músculs i amb poques envestides ocupa el moll de l'os. I així que puc em quedo arraulit sota la manta. La seva foscor m'escalfa i em dona confort.

Cor

El meu cor batega lent, la metgessa em va dir que era bradicàrdia i jo ho explico a tothom donant-ne gràcies a l'esport.

El meu cor batega lent. Els dies van passant i a poc a poc es va endurint fent que cada batec necessiti més esforç. Per evitar parar-se abans d'hora va baixant el ritme i així seguirà fins el dia que, dur com una pedra, ja no tindrà força per bategar.

De vegades voldria tornar a confiar, a estimar i a voler ser estimat.

Fatxenda

Avui podria anar a dormir tard. Prefereixo però anar a dormir molt tard malgrat demà m'hauré de llevar d'hora.

Aviat farà deu anys d'un canvi. Un canvi a priori gens transcendental que va ser propiciat per una decisió petita i insignificant que gairebé ningú va notar. No sóc una persona que renegui de l'estil de vestir, tinc el meu que no s'escapa dels cànons preestablerts de la nostra societat. Acostumo a vestir texans blaus i samarretes llises de colors blancs, grisos, negres i blau fosc. D'allò més avorrit. És una qüestió pràctica on tot combina amb tot. Fa més o menys deu anys vaig decidir deixar de portar peces tipus polo, o samarreta amb coll. També vaig deixar de portar camises amb l'excepció dels concerts i actuacions i dies assenyalats (per no faltar el respecte a la gent, per no haver de donar explicacions, per simplicitat, perquè és elegant, ...). Decisions sense importància que em fan la vida fàcil, eliminant la part supèrflua del meu dia a dia. Portar polo o portar camisa no és dolent ni bo. Hi ha a qui els agrada i sempre en porten. És tan lícit com no portar-ne i mai m'he discutit amb ningú sobre aquest tema, seria absurd.

L'altre dia vestia una camisa blanca. Vaig mirar després les fotos i els vídeos que entre tots vam capturar i, com tothom fa, vaig fixar-me amb mi mateix. La persona que vaig veure no em va agradar gens: un fatxenda amb camisa cenyida entrada en uns pantalons texans estrets i un cinturó de pell marró força vistós. Una mà aguantava un got de cervesa i l'altra tenia el dit gros dins la butxaca deixant caure la resta de dits per fora. Els colzes apartats del cos i les cames separades, no massa, el suficient per donar una imatge de supèrbia. I no parlaré de les sabates, ni del pentinat, ni la barba ni les ulleres; seria omplir el text de detalls innecessaris. No em va agradar, vaig sentir menyspreu cap a aquella persona. Era jo. Jo era un fatxenda, és a dir, sóc un fatxenda. He comentat mai que voldria ser invisible?


I ara una cosa completament diferent:

Si tota la gent sabés com de bonic és caminar pel carrer tot gaudint del voltant, buscant detalls que alegren cada pas, i, creu-me, sempre n'hi ha; si tota la gent sabés com de bonic és creuar-se amb coneguts i vells amics i parar-se i saludar-se si fa falta o simplement dir un adéu amb un somriure, el món seria millor. Sóc un sentimentalista, ho reconec.

Esperança

No volia gran cosa, només la seva amistat. Suposo que era demanar l'impossible. Jo, que estic sempre escapant-me de tothom, i ella, que va pensar que li demanaria quelcom més que l'amistat, al final som coneguts i prou. A mi per una banda em sap greu perquè tenia l'esperança que podria explicar-li les meves inquietuds, els meus problemes o els meus moments feliços i perquè tenia ganes de poder-la escoltar. Però per l'altra banda, per la meva pròpia llibertat, estic content.