Timbre

A les cinc en punt surto disparat de la feina. El vent bufa amb força i em molesta a cada pedalada. Per sort, és l'hora que tothom agafa el cotxe per recollir els seus nens a l'escola. M'enganxo al seu darrere, agosarat i imprudent, per evitar els embats d'un aire enrabiat. Una frenada brusca i tinc un accident, penso. Estic de sort i cap frena de cop. A més a més, em trobo tots els semàfors en verd i en pocs minuts ja soc a casa.

Bec un got d'aigua de l'aixeta que deixo sobre el marbre entre olles i plats. Me'ls miro, bufo i vaig al menjador. M'estiro al sofà, allargo el braç i agafo el llibre.

Truquen al timbre. Es deuen haver equivocat i no m'aixeco. Em vibra el telèfon. Ets a casa, oi? M'aixeco de cop i corro cap a l'intèrfon. Hola?, dic. Sí que hi ets!, sento amb un so apagat i distorsionat. Obre'm. Després d'obrir la porta de baix, surto al replà i trec el cap des de la balconada. Ella entra al celobert i mira enlaire. Va vestida d'esport. La saludo des del tercer pis. És aquí, cap a la teva dreta, li dic assenyalant avall perquè no s'equivoqui d'escala. Que gran, que guapa aquesta entrada, crida. No responc i m'aparto una mica. Ella puja per les escales. Quan arriba a dalt, la veig suada, amb la cara vermella. Hauries pogut pujar per l'ascensor, li dic rient. No, que he sortit a córrer. Com saps que visc aquí? Li pregunto. M'ho vas dir fa temps. Però el pis també te'l vaig dir? Bé, no, li he demanat al teu germà. No sabia que tenia traïdors tan a la vora. Em deixes passar? M'aparta i entra. Vols una mica d'aigua? Sí, si us plau. Tanco la porta i entrem a la cuina. No te la miris massa, normalment la tinc ordenada. Si tu ho dius. És cert, només que aquesta setmana m'ha fet mandra. Que graciós aquest rentaplats, fa molt per tu així tan estret. Sí, en aquest bloc tots són de mida petita. De fet, un de gran no m'aniria bé, però no sé per què t'ho explico, vine al menjador, que està més net, i li dono un got amb aigua. Ella, però, mira per la finestra que dona al celobert. Que trist, amb aquest celobert tan lluminós que teniu i tothom té les persianes abaixades. Menys jo, són uns antisocials. Es posa a riure. Més que tu? Ho dubto. Suposo que si tothom les aixequés la baixaria. 

Uau! Quina bicicleta més ben parida! Darrere del sofà hi tinc penjada una bicicleta de carretera. La fas servir o és només decoració? Si t'hi fixes bé veuràs que no està gaire neta. És la que utilitzo més. El cap de setmana intento fer sortides llargues i, ara que els dies seran més llargs, faré voltes curtes a les tardes. He passat l'hivern al rodet i n'estic una mica cansat. Tens un balcó molt llarg. Ha obert la porta al balcó i surt cap a fora. I poc aprofitat. Per què no hi tens una taula i unes cadires? En volia comprar, però han passat els anys i ara que aviat deixaré el pis ja no val la pena. Deixes aquest pis tan gran? On vas? Aquí a la vora, al costat de la fàbrica. Ah, davant del pàrquing? Ja he vist les obres. És impressionant com està quedant. No sabia que tu també hi estaves. Sí, va ser fa cosa de dos anys que m'hi vaig sumar. Quan hi entrem a viure, si vols, pots venir a veure-ho, és un projecte molt bonic. Ella em mira una mica trista, però de seguida somriu. I tant! Puc veure la resta del pis? Ets molt xafardera, t'ho han dit mai? Sense respondre torna a entrar al pis. A fora fa sol, però encara refresca i tanco bé la porta corredissa del balcó. Un altre sofà! La sento des del despatx. Fes-te el llit! Vaig cap al passadís i la veig entrant a l'última habitació. Tens un problema amb les bicicletes. Ho saps, oi? Has vist el llum? L'encenc passant el braç per la seva cintura. Té la forma d'una bicicleta i a les rodes hi ha dues bombetes. Sí, tens un problema.

Tornem al menjador i seiem al sofà. Tens un sofà molt bonic, però no és gaire còmode. M'has vingut a jutjar el pis? Ella em mira amb els ulls brillants. Reconec que el vaig comprar per l'estètica, és elegant però una mica dur. Es pot estirar, mira. Oh, així és molt millor, per què no ho deies abans? És que mai l'estiro. Com és que has vingut? Em feia il·lusió veure't, sempre que passo per davant penso, que deu estar fent? O dalt de la bici o llegint. Ara volia llegir una estona. Vols que marxi? No, si us plau, queda't. I explica'm, què estàs fent ara? No, et pregunto jo primer. D'acord. Que sec que ets de vegades. Oh, sí, entesos, pregunta'm tu primer i jo després. Ets una mica burro, no has canviat gens. Això és bo o dolent? Suposo que és bo. S'acaba el got d'aigua i el deixa sobre la tauleta. Quan es torna a estirar al sofà, aprofita per apropar-se una mica. Ja no té la cara vermella ni suada. Alguns cabells li cauen cap a les galtes i se'ls col·loca darrere les orelles. Així doncs, què fas? Poca cosa, si et soc sincer: durant la setmana treballo, per sort és aquí mateix i hi vaig amb bici. Amb aquesta? No, una de l'habitació, aquesta se'm faria malbé. I els caps de setmana vaig amb bicicleta, amb aquesta. Ah, i després hi ha les obres. Sí, això vull saber.

Li explico les obres i com viurem. No deixa de fer-me preguntes, que si el soterrani, que si els patis. I no et farà vergonya que et vegi tothom amb aquests grans finestrals?, em pregunta quan li ensenyo les imatges que tinc al mòbil de com quedarà quan estigui acabat. S'ha apropat molt per veure-les. Si em volen mirar, que em mirin. Tant de bo pogués viure en un lloc com el vostre. Té el cap recolzat sobre l'espatlla. Durant uns segons quedem en silenci. Al meu pis et faria lloc, penso, però ella ja té una vida, ni tan sols ho vam intentar fa anys. Saps, em diu de sobte, si pogués, viuria amb tu. Com dius?

Ella aixeca el cap. Té els ulls plens de llàgrimes. Tinc por, em diu. Què tens? Què ha passat? M'abraces, si us plau? I ens abracem. Tenia moltes ganes de veure't. Estàs bé? M'alegra molt que tinguis la vida que tens i aquest futur tan bonic que t'espera. 

Avui he sortit a córrer i quan he passat per davant de casa teva t'he vist que arribaves i entraves de pressa amb la bicicleta. T'he saludat, però no m'has vist. He trucat al teu germà i li he demanat que em digués el pis on vius. Fa molt de temps que t'ho volia explicar. No ho vaig fer per no molestar-te i perquè un dia vas deixar de parlar-me i em va fer molta ràbia que ja no em diguessis res més. Ostres, jo no. Calla. Ja sé que no ho vas fer expressament, et conec massa bé, però em va molestar igualment, burro. Aquesta vegada m'ho diu amb un sanglot. És culpa meva també, hauria pogut insistir, si hagués volgut. Un dia portant els nens a l'escola vaig tenir un dolor molt fort a la panxa. Va ser una punxada i prou, però em va arrencar un crit que va espantar tant els meus fills que no van voler sortir del cotxe i aquell dia vam estar tots tres a casa fins al vespre que va venir el meu marit. Al cap d'uns dies la vaig tornar a tenir, aquesta vegada més fluixa, però va durar tanta estona que em vaig preocupar.

Aleshores, a l'hospital, em van trobar un bony estrany. Aquí, sota l'estómac. I la biòpsia no va ser bona. I quan van arribar els resultats de les analítiques em van dir que estava tot escampat. És que no vull! És que sembla que per fora estigui bé, però per dins; per dins la cosa està fotuda i el que és pitjor: deixaré sols els meus fills i el meu marit i tu, tu. Jo hauria volgut que fossis el pare.

El Jove de cal Clos - Primer capítol

Diumenge 22 de març de 2026. El Jove de cal Clos, que ja és un vell, i sembla més vell que la resta del poble, surt de casa amb els pantalons de pinça i la seva jaqueta marró. A sota, duu la camisa vermella i gastada. Camina pel voral de la carretera, del poble cap a la barriada i va a missa. El segon i quart diumenge de cada mes, les misses es fan al barri, la resta es fan al poble. La carretera és perillosa, i més el cap de setmana, quan la gent de la ciutat, que es troba a tocar del barri, trenca la tranquil·litat del poble. No deixa que el portin ni passa per la drecera que travessa els camps per on se'l veu qualsevol altre dia. No es vol embrutar la roba de diumenge i entrar a l'església sense respecte, diu. Tothom tem que algun dia, en un descuit, algun cotxe se l'endugui.

El Jove de cal Clos, el Carles, viu una mica més amunt del poble, al camí vell. Fa dos anys se li va morir la mare i des d'aleshores viu sol en aquella casa atrotinada que havia servit d'hostal durant anys, quan encara no havien fet la carretera. Quan la van construir, molt més recta i ràpida, de mica en mica la gent va deixar de passar-hi. Només de tant en tant, algun veí del poble, fent un vol, s'hi acaba trobant, més de casualitat que no pas per intenció. Quan se li va morir la mare, poques setmanes després de l'enterrament, va demanar al fill de cal Ponç si el podia acostar a la ciutat. Allà va comprar un pic i uns sacs i durant dies, a totes hores, es van sentir per tot arreu els cops de pic. Mig poble s'hi va apropar en diferents ocasions per xafardejar. Fins i tot semblava que el camí tornava a tenir la vida d'altres temps. La casa, aixecada a cavall de la muntanya, tenia una planta baixa ocupada per la roca que la feia inhabitable. A tots els curiosos explicava que volia fer-se una habitació, que amb els anys potser no podria pujar escales i no volia quedar-se tancat com li va passar a la seva mare. El soroll dels cops de pic no molestava i amb el temps va passar a ser part del paisatge del poble. Fins que un dia es van aturar. A fora de l'antic hostal hi havia tot de sacs plens de pedra esmicolada, els quals encara ara hi són, i el terra de la planta baixa havia quedat ben pla i preparat per viure-hi.

Tot el poble el considera una mica estrany. Quan es va morir la seva mare es deia que el pobre es tornaria boig. I picar tota aquella roca no va ajudar massa a les xafarderies. Ell, però, no ha fet mai cas del que puguin dir a la seva esquena. Ningú sap ben bé de què viu. Alguns diuen que rep una renda d'unes terres i altres que rep una pensió de l'estat per la seva condició. El cas és que mai ha treballat i tampoc se l'ha vist amoïnat pels diners. No deu gastar massa. Si entre setmana te'l trobes, el veuràs amb el seu vestit de granota blau, i els diumenges sempre vesteix els mateixos pantalons, camisa i jaqueta, per anar a missa. És molt devot. Va passar-se anys fent d'escolà, fins a la majoria d'edat, i després va continuar ajudant amb el que fes falta a la parròquia. Juntament amb el mossèn Farguell, al cel sigui, van impulsar la construcció d'una església al barri, quan tot just eren barraques dels nouvinguts que no es podien pagar un lloguer a la ciutat. Tot i això, sempre ha sigut una mica solitari i de poques paraules, per això la majoria sempre se l'ha mirat amb recel.

La Judit va desaparèixer fa cosa d'un any i mig. Ja des d'abans del naixement va ser una font constant de conflictes. La seva mare no sabia qui era el pare i no la volia tenir, però els seus pares van negar-se que avortés. Se'n va desentendre i va donar la tutela als avis. A l'escola es barallava amb tothom i no hi havia dia que acabés castigada. Ells van intentar dur-la a catequesi, però malgrat la paciència de mossèn Farguell, que aleshores ja era gran, el seu comportament no va millorar. Durant l'adolescència va començar a escapar-se sovint de casa, primer unes hores, i amb el temps, dies i setmanes. Els pobres avis ja no tenien l'edat ni la força per controlar-la i la seva mare, que havia anat a treballar en una altra ciutat, rares vegades la visitava. I quan va complir els setze anys va anunciar que ja no tornaria a posar els peus en aquella casa ni en aquell barri. L'àvia, malgrat tot, se l'estimava i va plorar per ella. L'avi, veient el desconsol de la seva dona, li va preguntar diverses vegades si s'ho havia pensat bé. Els va abraçar i els va dir que no es preocupessin per ella, que ja els havia fet patir prou, que marxava per no portar més maldecaps. I amb una motxilla on havia entaforat dos pantalons i unes quantes samarretes, el dia dotze de setembre de 2024 va sortir per la porta.

Al final de la missa, el mossèn Bernat anuncia que la matinada de dissabte va morir amb pau Joan Garcia Soler, i comunica que l'enterrament serà demà dilluns a dos quarts de dotze. Afegeix que era un feligrès que sempre va venir a missa al barri i que trobaran a faltar la seva presència. La vídua, que no s'ha vist en cor d'assistir a missa, ha demanat que preguem per ell. Es fa un breu silenci i en acabat el mossèn afegeix: aneu-vos-en en pau.

Quan el Carles torna de missa, passada la una, porta un pastisset. És petit, per a dues persones. Entra a casa i tanca la porta amb clau. Darrere les escales i unes caixes hi ha una porta feta de taulons. Deixa el pastisset sobre la taula i enretira les caixes. Obre el cadenat i saluda la Judit: t'he portat un pastisset. Ah, i el teu avi ha mort. Torna a posar el cadenat, col·loca les caixes i puja a la cuina. Es fa pollastre al forn que acompanya amb pa i un got de vi.

L’efecte del sol

Aquest matí quan he sortit de casa, més o menys a dos quarts de dotze, he pensat, quin bon dia que fa, i m'he preguntat, descansa el sol de tant en tant?, potser sí, i si ningú el mira, s'apaga, però sempre hi ha algú curiós, per això cada matí ens espera i ens escalfa.

Jo no acostumo a entendre cap mirada, però avui n'he descobert una clavada en mi, d'una noia alta, amb cabells foscos i ondulats, i m'he posat nerviós: no veus que soc un bitxo raro?, i l'he ignorada. 

Ara estic amoïnat, i si ella és l'última persona que m'ha mirat?, hauria de desaparèixer?, seré el no-res, com el sol quan ningú el mira. Però no vull. Desitjaria tornar-la a veure.

I avui, també

Són les set del matí. Sona el despertador que m'arrenca d'un somni que oblido de seguida. Tinc configurat que soni Köln Concert de Keith Jarrett, ja que no hi ha cap millor so que aquest per despertar-se. Quina son. El llit és tan còmode que aturo l'alarma sabent que en pocs minuts sonarà la següent. Tanco els ulls i m'adormo. El despertador torna a sonar. Deixo que soni una estona. És el ritual de cada matí. Avui em quedaria deu hores més dormint. M'aixeco i els peus es posen sobre les sabatilles en un acte mecànic i rutinari. La persiana s'aixeca amb un gran terrabastall i obro la finestra per ventilar l'habitació. Al meu davant veig el to gris de la nau. Una fina capa de boira ens embolcalla i dona un to pàl·lid a la ciutat. L'aire és net, fresc i humit. Vaig al lavabo i deixo rajar aigua a la banyera perquè s'escalfi mentre faig pipi. Em dutxo de pressa. Com sempre, els minuts del matí van esperitats i si no m'afanyo aniré tard. La humitat del cos no deixa relliscar els mitjons als peus. Surto despullat a l'habitació i em tiro sobre el llit. Mig estirat em poso els mitjons i els calçotets. El llit em crida. Tant de bo, penso. Agafo els primers pantalons que veig a l'armari. Torno al lavabo per posar-me desodorant. M'eixugo una mica més els cabells. A l'habitació, altra vegada, em poso una samarreta llarga i un jersei esportiu. Corro cap a la cuina. Escalfo llet al microones amb un vas translúcid. Agafo un bol escantonat comprat a l'IKEA fa catorze anys. Quan ja tens objectes amb anys de dues xifres, que has comprat tu mateix, és que et fas vell. No arribarà a la nova casa, em dic. El vas tampoc. I em sap greu pensar això. Al bol hi aboco quatre cullerades de flocs de civada, un grapat d'avellanes i, com que em sembla poc, un grapat d'ametlles també. Obro el microones i la llet ja no és freda de la nevera, però tampoc s'ha escalfat massa. No hi ha temps. L'aboco al bol i m'assec al menjador a esmorzar. Menjo de pressa. M'agrada el toc dolç i subtil de la civada i la llet. Menjo massa de pressa i acabo bevent la llet que queda amb tanta empenta que gairebé em cau a sobre. Corro cap al lavabo i em rento les dents, totes plenes de civada i pell d'ametlles i avellanes. Miro el rellotge. Són les set i trenta-nou. Que tard que se m'ha fet. Vaig al despatx i em poso la motxilla amb el portàtil de la feina. És un error. Ho sé. Arribo a l'habitació de les bicicletes. Em lligo el casc. D'un calaix trec els guants de primavera. Els d'hivern ja fan massa calor. Alço la bicicleta amb molt de compte de no tocar cap paret del passadís. La deixo recolzada a la porta del rebedor. Em trec la motxilla i la deixo a la taula del menjador on he abandonat el bol. Al rebedor agafo l'anorac. Me'l poso i em col·loco la motxilla. Obro la porta i surto escales avall amb la bicicleta a l'espatlla, tal com la porten els que fan ciclocròs. Baixo els tres pisos i a l'entrada no em trec encara la bici de l'espatlla, per no fer massa soroll. Quan arribo a la porta, la baixo i surto al carrer. Tot de cotxes s'esperen davant del semàfor que està a punt de posar-se en verd. Pujo dalt de la bicicleta i agafo carrer amunt, primer per la vorera, pocs metres, per evitar la rotonda, després pel mig del carrer. És una bona pujada que no em cansa. Em sento bastant fort i això em fa feliç. Arribo al semàfor que es posa verd i em permet no fer petites infraccions per entrar a la plaça. Són més o menys tres quarts de vuit. Un autocar gegant entra a la zona de vianants i penso que em farà perdre el temps. Arrenco a córrer i passo abans no em barri el pas. Hi ha un altre autocar més endavant. Al seu voltant hi ha tot d'estudiants que esperen per pujar-hi. Deuen fer alguna excursió. Al final de la plaça m'espero que es posi verd el semàfor mentre tot d'adolescents passegen al meu voltant ignorant-me tal com jo els ignoro a ells. Així que es posa verd començo a pedalar. El sol m'enlluerna i confio que ningú saltarà al mig del carrer. A la petita plaça del cap del carrer hi ha oberta la botiga del pare de la meva ex. Fa anys que la va tancar i durant tot aquest temps sempre l'he vist tancada, encara amb el mateix rètol. Potser hi obren un nou negoci, em dic. Segueixo el meu camí entre els carrers del centre, estrets, sense cap tram en línia recta. Saludo a una mare que acompanya els seus nens a l'escola. No la conec, però ens trobem gairebé cada dia. Crec que em saluda perquè tingui certa empatia i freni una mica i no atropelli les seves criatures. De totes maneres frenaria; un accident com aquest em faria perdre massa temps. Travesso places i carrers bastant tranquils fins a arribar el carrer on hi ha l'oficina. És un carrer llarg que sempre hi fan obres. Es troba tot apedaçat i s'ha d'anar amb compte que no surti de cop alguna carreta d'alguna de les fàbriques. Avui no en surt cap i pedalo sense entrebancs. Només el del final, on estan refent tot el conducte de les clavegueres que a finals de juny de l'any passat, en una tempesta, no va poder absorbir tota l'aigua i va aixecar l'asfalt. Sortejo les tanques sense baixar de la bicicleta i arribo a l'oficina. És una antiga adoberia amb dues naus. En una hi guardo la bicicleta. A l'altra, plena de plantes i un entorn bastant idíl·lic, hi treballo. Soc el primer d'arribar. Obro la porta de fora, baixo pel pati cap a la nau de la dreta. Deixo la bici. Camino cap a la nau de l'esquerra mentre em vaig traient els guants. Obro la porta metàl·lica. Obro la porta de vidre i marco el codi per desactivar l'alarma. Entro cap a l'oficina i engego els ventiladors. La calefacció fa uns minuts que ha arrencat, perquè no arribem i estigui la sala congelada. Trec l'ordinador i començo la jornada laboral. Són les set i quaranta-nou minuts.

No són ni les vuit que arriba el nou company de feina. És jove i sembla molt seriós. Encara no he vist cap feina seva, per tant, de moment, és molt bo, o el millor. Parlem un moment, però estic una mica delerós d'acabar una tasca. Cap a dos quarts de nou arriba un dels caps. El primer que fa és ensenyar-me un llibre de Francesc Pujols. M'explica que està buscant des de fa temps el llibre "Concepte general de la ciència catalana" on hi ha la seva famosa profecia. El noi nou no sap gens de què va. Faig un intent d'explicar-li, però em distrec mirant el llibre. És vell i de la mida d'una petaca. És un llibre d'anècdotes ben curiós i alhora absurd. Potser hi explica alguna cosa interessant i que el vegi absurd és un simple prejudici. Després llegeixo en veu alta la profecia que he trobat en un blog abandonat. Crec que ens pren per bojos i deixa que el cap i jo continuem parlant. Parlem durant uns minuts sobre llibres antics que no tenen prou valor, de quadres i acabem parlant de Banksy. La conversa s'acaba i ens posem a treballar. Tinc la tasca a punt d'acabar, però vull fer més proves. A les nou passades arriba un company que porta una plata plena croissants. És el seu aniversari. El felicitem i ens invita a menjar-ne abans no arribi un dels companys que té la fama de golafre. Potser merescuda. Quan diu l'edat sento certa enveja, però també és cert que jo ja vaig tenir la seva edat i la vaig passar bastant bé, tancat a l'anterior pis, envoltat de mascaretes i certa sensació d'incertesa. Per a mi va ser un bon any. Els croissants són del forn Alemany. Abans de tastar-los comentem que el forn té un logo força lleig i una imatge de marca poc reeixida. Els croissants tenen la mida de mig pam. N'hi ha de dolços i de salats. El company comenta que no va ser fàcil fer entendre que volia una plata amb croissants dolços i salats junts. La noia del telèfon no li va poder assegurar que això es pogués fer i que li hauria de preguntar a la mestressa. Avui, quan ha anat a buscar la plata, la noia li ha dit que havia pogut posar-los tots junts. Ens posem a treballar de nou i em col·loco els cascs per aïllar-me una estona. No em poso música, només la cancel·lació de soroll. I avanço bastant i puc acabar la tasca. Al final m'ha suposat més temps del que em pensava, però sembla que ha quedat bé. Demà faré alguna prova més. I arrenco una nova tasca que em fa molta mandra, però que tard o d'hora havia d'afrontar. Estaré uns quants dies amb ella. Mentre estic concentrat ha arribat l'altre company que s'ha alegrat força dels croissants. Aprofitant la distracció em menjo un croissant més. De sobrassada. A mi no m'acostuma a agradar la sobrassada, però aquest cop l'he trobat ben bona, potser pel contrast de dolç i salat. Continuo treballant i de cop i volta ja són la una i cinc. Volia plegar a la una en punt, per tenir cinc minuts més de dinar. Surto de l'oficina i agafo la bici. Em trobo els caps treballant sota la pèrgola aprofitant el bon dia. Ja no recordo la boira del matí. Els dic adeu i enfilo cap a casa els meus pares.

Han fet llenties. Molt bones. De segon, llom a la planxa i una amanida d'enciam i tomàquet. Parlem del bon dia que fa i de l'excursió que han fet. Es resumeix amb: quanta aigua i que verd que està tot. I sí, tinc enveja. Em diuen, tens el cap de setmana. I tenen raó. Dissabte potser aniré a veure els salts d'aigua o l'embassament. No ho sé encara. Per postres em menjo un tall de meló. Després fem un cafè acompanyat de catànies. Parlem de moltes coses, però l'hora passa de pressa i de seguida toquen les dues. Em rento les dents i baixo al pàrquing a buscar la bici. Surto al carrer. Fa massa calor per l'anorac que porto. Allà em trobo la futura veïna de la cooperativa, ara veïna del carrer de casa dels meus pares. Aquest cap de setmana el vam passar junts en una casa de colònies, decidint com viuríem, convivint més o menys com serà a la nova casa. I la vam poder veure el diumenge a la tarda, tota ella en obres, i on serem tots una gran família. No ho vaig fer notar, però em vaig emocionar molt. Que llarga se'm farà l'espera. Parlem un moment, però he d'anar a treballar. Per sort estic a dos minuts.

El sol entra per les finestres. És agradable, però ens enlluerna i acabem posant les cortines per esmorteir la llum. La tarda passa volant i faig molta més feina de la que m'hauria imaginat. Un dia productiu. A les cinc i poc ja estic tornant cap a casa.

El carrer és ple de cotxes. Els sortejo i recorro tota la rambla pedalant amb força. A la baixada cap a casa, cada vegada que hi passo tinc el temor que algun cotxe sortirà de cop d'algun encreuament. Avui també el tinc, però no en surt ningú. Així que arribo, arreglo una foto que es veia malament a la web de la cooperativa. Ja que hi soc, faig uns retocs a una nova aplicació que estic fent. Enllesteixo la feina i cap a dos quarts de set em tiro al sofà i començo a llegir. El llibre em demana que escrigui. No m'ho demana, però com si ho fes. Poc abans de les vuit tanco el llibre. A fora el carrer ja és fosc i abaixo les persianes del menjador. Avui no toca regar les plantes de fora, per sort. Demà he de pensar a regar-les abans d'abaixar la persiana. M'ho dic, però no ho penso mai i sempre les he de tornar a alçar. Em preparo el sopar. Patates bullides amb mongeta tendra. Escolto Coline Rio mentre bullen. Tinc una obsessió que no acaba de marxar amb les seves cançons. Em despisto i les patates es fan massa. En faig un puré, on poso un dit de mantega i el plat esdevé bastant més bo del que tenia previst. Sopo davant del televisor i miro un capítol d'una sèrie. Les mongetes em sorprenen. Sempre trobo que és una verdura bastant insípida, malgrat l'elevat preu, però avui té molt gust. Tant de bo n'hagués fet un parell més. El capítol és curt i s'acaba. Podria mirar el següent, però tinc ganes d'escriure. Deixo el plat al costat del bol de l'esmorzar i agafo l'ordinador on escric i que tinc sota del televisor. Penso en el segon plat i les postres. Em puc fer una truita. Seria un sopar d'allò més bo i alhora ben banal. De postres tocaria iogurt. Però començo a escriure i els minuts s'escolen entre paraules i de seguida el rellotge marca tres quarts d'onze i potser ja és hora que me'n torni al llit. Demà recullo el bol i el plat. El llit per fer m'espera tal com l'he deixat quan m'he llevat. Al cap i a la fi, avui ha sigut una simple transició entre son i son.

La son

Ahir a la nit em sentia tan cansat que em vaig posar al llit de cop sense pensar en les conseqüències. Llums oberts i calefacció a tota marxa. No recordo com vaig ser capaç de posar-me el pijama. Hores més tard em vaig despertar entre llençols i coixins entortolligant-se amb el cos amarat de suor. Vaig estirar el braç per tancar el llum. Quina calor que feia. Havia d'abaixar la temperatura del termòstat. Si m'aixecava potser trencaria el son. Vaig apartar el nòrdic amb les mans i els peus. Com pesava. Vaig girar-me per tornar a adormir-ne. El coixí suava. Vaig treure'm la roba. Els pantalons van quedar als peus del llit i molestaven. Que difícil va ser treure'm el jersei. Vaig haver de seure sobre el llit per arrencar-me'l. Em vaig estirar de bocaterrosa. Vaig buscar una part més fresca del matalàs. Una gota de suor em va baixar del clatell cap al coll. Al cap d'uns minuts vaig acceptar que m'havia d'aixecar per anar a parar la calefacció.

El terra era fred i no trobava les sabatilles. Amb la punta dels dits dels peus les vaig anar buscant en una recerca eterna. Em vaig aixecar i a les fosques vaig començar a caminar cap al menjador on hi ha el termòstat. Com sempre, en sortir del llit, faig una passa i trobo l'armari a la meva dreta. No necessito llum, em conec cada pam de la casa. Però l'armari aquest cop no hi era, o jo no sabia estirar el braç. On és, on és? Vaig pensar un moment. Vaig avançar a la deriva en una habitació desconeguda. L'armari va aparèixer de sobte, davant de la meva cella. No tinc cap dubte que el cop va despertar els veïns, ressonant com un tret de bala. I vaig reconèixer el dolor de seguida. Fa molts anys, corrent i empaitant-nos per casa, una porta em va barrar el pas i una ferida profunda a la cella em va ensangonar la cara. Em va fer mal, però tan sols era un cop més. Van ser els seus crits els que van alertar els nostres pares. Em van agafar de seguida i em van portar cap a l'hospital i allà, ara sí, plorant, em van cosir i vaig tenir la primera ferida de guerra. Quin orgull vaig sentir, malgrat el mal que em feia.

Desvetllat, em vaig posar la mà a la cara. Ara tocava la cella dreta? Sang. Sí. Tenia sang. Quina mandra, no volia anar a l'hospital. Vaig entrar al lavabo. Em vaig netejar la ferida. No era profunda i de seguida la sang va deixar de sortir. Mentre em premia el tall amb una gasa vaig anar al menjador. Allà tenia les finestres del balcó obertes. Quin fred. I el termòstat, no sé per què, estava a vint-i-cinc graus.

Un altre cop a l'habitació vaig obrir un moment les finestres per ventilar-la. Vaig posar-me un pijama net i vaig fer-me el llit, sense canviar els llençols. Ja ho faria l'endemà. Vaig intentar dormir. I van passar els minuts i les hores i no hi va haver manera. El cansament era massa gran per poder agafar el son. La cella coïa. Vaig maleir cada moment de consciència i també cada passat d'inconsciència que no em va deixar pensar en les conseqüències.

Ha sonat el despertador. No sé quan m'he adormit. Una petita marca sota la cella delata l'accident, però queda amagada darrere les ulleres. Aquest cop no em quedarà ferida de guerra.

Rivulet

Trobo a faltar el Google Reader? De fet, no. L'alternativa, Feedly, va ser un bon substitut. Tot i això, he creat un lector RSS per a la terminal.

La setmana passada vaig escoltar una conversa de Sir Tim Berners-Lee amb un periodista de la BBC. Reconec que em va costar entendre'l, però va ser tota una experiència poder sentir i veure en directe el creador de la web. Va comentar que calia evitar una web tancada i també els algoritmes addictius. Vaig ser un dels que va alçar la mà quan va preguntar qui tenia algun projecte de codi obert.

Més tard vaig decidir crear un petit programa per llegir entrades de blocs des d'una terminal: ben simple, sense imatges, pensat per funcionar en local. L'he anomenat rivulet, petit rierol. Té llicència GPLv3 i està escrit en Rust. És evident que no és un programa per a qualsevol usuari.

Si algú hi està interessat: https://github.com/elpeix/rivulet

P.S. Prometo un futur text amb mort, destrucció, foc i brases.

Xarranca

Saps què? Fa pocs dies em vaig tornar a enamorar. Bé, potser fa un any d'això, però no ho havia explicat encara. És una noia divertida, intel·ligent i amb un sarcasme que em descol·loca. Ahir mateix la vaig veure al carrer. Vaig estar a punt de saludar-la. Semblava que jugués a la xarranca, però tan sols sortejava una cagarada immensa que estava al bell mig de la vorera. Jo anava dins d'un cotxe, de copilot. Em vaig girar quan la vaig veure i vaig topar amb el vidre. Espero que no em veiés encastant la galta, quina vergonya.

Aquesta noia només té un problema. De fet, ni això. El tinc jo. Té un nas llarg. I és el que la fa única i alhora em té seduït. No ens enganyarem: és més llarg que la majoria. Però el fet de ser llarg no l'hauria de fer especial; és l'angle. És agut, molt agut. El nas puja per un pendent suau cap a les celles, on es troba un petit esglaó entre el pont del nas i el front. I, aleshores, si l'angle del nas sembla impossible, el front, d'una manera que no soc capaç d'entendre, continua pujant amb el mateix angle. És fascinant.

I on és el problema, et preguntaràs? Com ja he dit, el tinc jo i m'allunya d'ella, cosa que faig amb consciència i consideració. Si ens trobéssim a un pam de distància, trauria el transportador metàl·lic que sempre duc a sobre i que em vaig comprar el primer dia que la vaig veure. Determinaria l'angle i, com que el transportador té una vara llarga, verificaria la línia recta que va des de la punta del nas fins a la part superior del front. Salvant les celles, és clar.

Música de fons

L'altre dia, a la feina, treballant amb un mal de cap agut que feia més de vint-i-quatre hores que durava, vaig posar-me a escoltar cançons infantils. D'aquella llista, les coneixia totes. La meva infantesa la recordo descontrolada, que no devia ser així, però la rigidesa mental del present em capgira els records. Em sembla bé, prefereixo viure amb la mentida.

Quan es va acabar la llista de música, va seguir amb cançons similars, tot i que aquestes ja no les coneixia. El mal de cap no em deixava pensar bé i el temps avançava a poc a poc. La feina també anava a poc a poc, però reculava.

La música desconeguda era tota del mateix estil i continuava sonant. De sobte, una d'elles em va sobresaltar. Tenia una melodia bonica amb harmonies senzilles i paraules que es repetien. Però aquelles paraules no les podia entendre. Uns segons abans, una forta punxada m'havia recordat que el mal de cap encara era present. Vaig fer l'esforç per entendre la lletra. El cap adolorit volia que fos el meu idioma, però jo no era capaç d'entendre res. Vaig aixecar les mans del teclat per concentrar-me en la cançó. A cada batec, una nova fiblada, i la lletra era un garbuix de veus descontrolades. Vaig parar la música. Els companys de l'oficina comentaven l'últim partit del Barça. En català. Vaig pensar: quina vida més poc interessant la meva, a veure quan afluixa el mal i pot continuar com sempre.

La pluja

A mi no m'agrada ser el centre d'atenció. I molt menys ser el centre del món. Però hi ha aspectes a la vida que no es poden triar i s'han d'acceptar tal com són. 

Quan vaig posar els peus al carrer, els núvols densos cobrien el cel i una fina cortina de pluja s'estenia davant meu. No vaig treure el paraigua i vaig sortir del recer de l'edifici. Esperava notar les gotes fredes a la cara, mullar-me les ulleres i veure un món ple d'imatges distorsionades. Res d'això va passar. La pluja es va apartar. Vaig pujar per un carrer solitari i alguns raigs de sol van sortejar els núvols per donar-me escalfor. Quan vaig arribar al passeig, vaig avançar entre la multitud que em mirava meravellada. No hi havia cares d'enveja ni d'odi; totes mostraven alegria i una gratitud estranya per la sort d'haver-me vist. —Tant de bo pogués apropar-me a una sola persona i mullar-me amb ella— vaig pensar. En canvi, vaig continuar fingint pressa. Tothom alçava el paraigua, resguardant-se d'una pluja que no parava, i s'abrigava del fred de febrer. No em vaig treure la jaqueta. M'agradava sentir l'escalfor d'una primavera que s'havia avançat un mes per a mi, durant unes hores. Perquè ser al centre del món, de vegades, té els seus beneficis.

La carretera

La carretera serpenteja silenciosa i s'enfila cap a una petita vall. El vent és fresc i agradable i el sol brilla omplint de color els camps de cereals que tot just comencen a créixer. Quan arribo a l'entrada de la vall, un gran núvol passa de pressa. La temperatura baixa i una esgarrifança em recorre el cos. No tinc temps de refer-me. Un espetec ressona entre les muntanyes. Al meu davant, una guineu travessa la carretera. S'allunya dels caçadors sense córrer, sense aturar-se. Pocs segons més tard, una detonació aguda i aïllada espanta un estol d'ocells que descansava a les branques d'una alzina. Un caçador apunta a uns matolls amb l'escopeta. Un senglar els salta i l'home torna a disparar. El senglar canvia la direcció. Ve directe cap a mi. És una bèstia majestuosa, de pelatge fosc, gairebé negre. El tinc a poques passes. Un nou tret. L'animal obre la boca ensangonada. No puc fer res més que un crit. No el faig al senglar. Tinc por que el caçador torni a disparar. La bèstia es deixa caure. Em sembla un gegant. Rodola i topa contra unes roques en un marge. El senglar no es mou i el silenci torna a la carretera.

Alè

Sento la inquietud com m'estreny i m'atrapa. El brogit cada vegada és més intens i la sang colpeja amb fúria tots els racons d'un cos que trontolla i podria cedir d'un moment a l'altre. I cedeix, i tant que cedeix. Esclata de sobte i de l'alè en surt el buit que s'estén de cop i ho absorbeix tot.

Silenci.

Culpa.

La vida reprèn, a poc a poc.

Una nova marca.

Entremigs

En quin moment la passió esdevé obsessió? És una pregunta tan senzilla que la seva resposta m'avorreix i l'evito tant com puc.

Fa poques setmanes vaig actualitzar un recurs d'una aplicació que estic fent. L'actualització em va trencar tota la interfície. De fet, em va molestar tant que vaig decidir crear des de zero aquest recurs i eliminar la dependència nociva. Un cop creat, ja que hi era, vaig començar a millorar l'aplicació. Que si ara un botó, que si ara aquest color, que si ara optimitzar-ne el rendiment. I així porto les últimes setmanes. I quan em penso que ja ho tinc, trobo un detall a polir o un error que, tot i que no molesta, no puc ignorar.

He deixat de llegir, de mirar pel·lícules i sèries. I els meus escrits han perdut el significat, plens de frases que no diuen res.

I si llegeixes un paràgraf rere un altre, el temps que pot haver passat mentre els escrivia potser ha durat un instant. O potser s'ha allargat una hora o, fins i tot, dies sencers. I aquests entremigs, inexistents per al lector, són buits de vida, carregats d'una passió i un perfeccionisme que m'esgota, fins al punt de no deixar-me dormir.