dilluns, 14 de juny de 2021

Tap

Mireu, no ho volia dir, però, tan sols per fer pena, tan sols per generar llàstima i compassió, ho deixo escrit aquí:

Tinc tantes històries a explicar que, en una competició del sense cap ni peus, han volgut sortir totes de cop i s'ha fet un tap i ara no hi ha manera de desfer aquest embolic.

 

 

Per salvar aquest moment tan incòmode, el gran poeta, Poeta del Mató, us deixarà un poema genuí inspirat en una visita fortuïta a un tancat de vaques:

Una vaca amb un vedellet en braços

Non non,
vine, son!

Dorm, petit, la mare et bressa,
cal que creixis ben de pressa;
fes-te fort
per la mort!
Seràs brau
o de pau?
Seràs carn d'escorxador
o màrtir nacional?
Tant se val!
Per un bou
tot és prou.
Ara els somnis, vedelló.

Non non,
vine, son!

Pere Quart


S'ha de ser mesquí per intentar apropiar-se d'un poema de Pere Quart. Déu meu, Déu meu!


Nota: Mi diesi.


Ara sí, un poema de debò del poeta, Poeta del Mató.

Ding, dong,
Avui tinc son.

Prou!

Fora d'aquí!


Demanem disculpes a l'espectador davant d'aquest escàndol lamentable. Procurarem que no torni a passar i esperarem les disculpes del senyor Mató. Déu meu, com ens ha pogut fer això?

dimecres, 9 de juny de 2021

Històries

De vegades imagino una història i la començo a escriure. La història va agafant forma a cada paraula que vaig escrivint fins que aquesta pren la iniciativa i es desenvolupa com ella vol, robant la meva imaginació. No necessita gaires paraules per apropiar-se la idea i tergiversar-la a la seva manera. Per exemple, el que volia escriure ara era una altra cosa però la història, i en aquest cas no és cap història, ha canviat el que jo volia dir. Hi torno. De vegades imagino una història i la començo a escriure. La història va agafant forma i a cada paraula es defineixen nous detalls, com si fos un vídeo que comença amb baixa resolució i de mica en mica la va augmentant. Hi torno. De vegades imagino una història i la començo a escriure. La història va agafant forma i les paraules s'entrellacen i muten per trobar-se còmodes. De vegades imagino una història i la començo a escriure, però aleshores paro d'escriure i deixo que la imaginació faci el seu curs, fora de qualsevol intervenció externa. Aquestes són les millors històries malgrat que després d'imaginar-les es perden per sempre. Són històries genuïnes, d'una puresa única.

diumenge, 30 de maig de 2021

Més u

Tot semblava normal, una vida tranquil·la amb una rutina clara i senzilla. Es pot viure durant força temps amb la calma i amb la certesa que res canvia, però quan res canvia la vida perd el sentit. Vaig agafar la bicicleta i vaig seguir amb les sortides per la muntanya, augmentant-ne el ritme. Així va passar l'estiu, sense sobresalts. Va arribar la tardor i les ganes d'anar amb bicicleta no van afluixar, tot el contrari. I vaig entrar al món de la carretera, un món perillós i exposat. Tan igual i tan diferent. I quan va arribar l'hivern, sense deixar de banda el ciclisme amb totes les seves traves que l'any ens ha donat, el meu pis s'havia fet petit. I un seguit d'imprevistos van fer del pis, a més a més, un espai terrible per a la vida. I buscant moments lliures de feina i bicicleta, vaig trobar un nou pis. I va arribar la primavera. Entre pedalades vaig entrar a viure al nou pis i la feina, sense tenir-ho en compte, va fer una volta. Una volta que no esperava, una volta el qual, des d'aquell dia, tinc por de no estar a l'altura, por de fallar. És una por que m'esgota i em pren l'energia, però, al mateix temps em motiva per seguir treballant i millorar el que estic fent. I la calma i la quietud van desaparèixer, allò que era normal va deixar de ser-ho i, sense ser-ne del tot conscient, la rutina va dissipar-se. I la vida ha recobrat, malgrat un vertigen constant, el sentit.

diumenge, 23 de maig de 2021

Concert

El festival Músiques i Natura proposava concerts en paratges naturals, fora dels llocs habituals. Era un festival amb molt de renom i venien els millors instrumentistes del país. El concert de clausura, per fer-lo més especial, era a les fosques, amb l'única llum minvant de després de la posta del sol. Es feia en una zona molt coneguda i estimada pels veïns dels voltants. Era una esplanada circular envoltada d'una formació rocosa que feia pensar en un petit circ romà en ruïnes. En una banda s'aixecava una paret que s'abocava lleugerament i permetia una sonoritat excel·lent per a fer-ne concerts. Mai me'l perdia.

La primera part, encara amb força llum, havien interpretat obres curtes de diferents compositors catalans del segle XVII. L'orquestra era excel·lent i, gràcies a una temperatura agradable i un aire net i fresc, vaig gaudir-ne de valent. A la segona part s'interpretava un concert de violí d'un compositor italià també del segle XVII. Després d'una pausa bastant llarga, vam tornar a seure als nostres llocs i l'orquestra va afinar els seus instruments. Es va fer un silenci que quedava trencat per la remor suau del vent i al cap d'uns segons d'expectativa, a la penombra del crepuscle, l'orquestra va començar a tocar el primer moviment. Em va agafar del tot desprevingut, l'empenta i la violència van ser extraordinàries. Uns compassos més tard va entrar la solista amb la mateixa energia, però va robar tota la meva atenció. El so que sortia d'aquell violí barroc era tan poderós que semblava que d'un moment a l'altre en podien sortir espurnes. Vaig quedar embadalit i gairebé vaig oblidar la resta de l'orquestra que l'acompanyava ballant al seu voltant. La música brollava de la foscor i de la poca llum que quedava, d'una lluna pràcticament nova, només podia veure la gran cabellera platejada de la solista que es movia com un mar esverat al ritme frenètic de la música. I entre la força d'aquell concert i el mareig de les onades vaig entrar en un trànsit que em va transportar fora del meu cos on l'únic que existia era la música.

De cop i volta, una forta sotragada va fer trontollar el terra i em va tornar sense pietat a la realitat. El silenci i la foscor van esdevenir absoluts. Una espessa capa de fum m'havia envoltat. Els ulls em picaven i gairebé no podia respirar. No tenia clar on em trobava, sentia una forta pressió a les orelles i el cap em donava voltes. Vaig sentir una mà que em tocava al pit. Vaig adonar-me que estava estirat a terra i amb l'ajuda d'aquella mà vaig alçar-me. El silenci seguia, però eren les meves orelles que no em deixaven sentir l'horror dels crits que m'envoltaven. Vaig caminar cap a qualsevol banda buscant les vores del circ natural. Sense saber-ho vaig acostar-me cap on hi havia l'orquestra. Vaig notar com sota dels meus peus una caixa cruixia i es feia a bocins. Vaig acotar-me i vaig veure que havia aixafat un violí barroc. Sota del violí hi havia uns fils que em van semblar que podien ser les cerres de l'arquet que també hauria destrossat. Però eren unes cerres massa fines. Les vaig estirar per recuperar-les i vaig sentir una força que em privava d'aconseguir-les. Vaig acostar el braç per palpar què les retenia i em vaig trobar amb una roca immensa a un pam meu. El terra, a on descansava la roca, era humit. Era moll. Vaig  embrutar-me la mà d'aquell líquid i vaig olorar-lo. Era una olor metàl·lica. El fum s'anava dispersant i vaig descobrir que el circ havia deixat d'existir. Li faltava la paret. Em vaig mirar la mà i la vaig veure tacada de negre. I els fils que sortien d'aquella roca també eren negres, però a mesura que s'allunyaven semblava que eren platejats.

dimarts, 18 de maig de 2021

Art

I

Vaig començar a escriure un llibre, una novel·la, una història èpica. De tots els personatges, n'hi havia dos que sobresortien de la resta. Un tenia el cognom "Honrat". L'altre, "Malvat". Honrat, un isard que perseguia un somni: Fer un món més bo. Malvat, una mula petita i humil que perseguia un somni: Fer un món més equitatiu. El cas és que Honrat i Malvat eren molt bons amics que anaven a l'escola. La seva innocència els feia jugar sempre plegats. Un dia, la professora Catalina els va ensenyar l'ús del diccionari. Els dos protagonistes van descobrir la definició dels seus cognoms i quelcom més en referència als seus somnis. Van esdevenir, com era d'esperar, enemics i les batalles van provocar uns resultats nefastos per l'escola, que va acabar arrasada. Deixo en mans del lector el seu posicionament a favor o en contra dels protagonistes. El meu somni d'escriptor es troba abocat a la mateixa fortuna que aquesta història èpica.


II

Aquests dies he tingut molt de temps per pensar. He arribat a la conclusió que soc un egoista, però no passa res. El meu pas per la Terra, sent pragmàtics, no té un valor gaire alt. Això ho vaig pensar un dia mentre anava amb bicicleta. De fet, tinc idees genials, com aquesta de l'egoisme, quan vaig amb bicicleta, per carretera, és clar, que per muntanya no tinc temps de pensar. Fer salut, fer esport, tenir una vida activa. Tot això està molt bé. Força gent m'ha dit: jo no puc sortir sol i quan ho faig és per fer una volta curta. Si és gaire llarga, em poso nerviós i el meu cap comença a pensar massa. L'art de saber estar un mateix. Si fos per mi, passaria vuit, deu o dotze hores pedalant en solitari, pensant i deixant que el meu cap em jutgi com vulgui. Però el meu cos no aguanta l'esforç. Pedalar i viure aïllat durant unes hores, notar la força del vent, escoltar el cant dels ocells, el pas d'altres vehicles i saludar, en un gest mecànic, a altres ciclistes. Vull això i res més.


III

El Peix Albert III fa voltes i explora sense descans una peixera d'unes dimensions proporcionals al menjador. És curiós perquè fa pocs dies el gran Poeta, Poeta del Mató, em recordava amb certa insistència la seva obra magna:

Cada volta és la primera,
tot nou i desconegut.
El record d'una peixera
en un moment l'has perdut.

 

IV

Reconec que la meva absència no té cap justificació. El principal motiu: he d'anar a dormir. I és que se'm fa tard. Cada dia. Avui també. La raó? Ben senzilla. M'he fet escultor. Ara faig escultures. I si les voleu veure no podeu. En un bloc de notes les escultures no hi tenen cabuda. Em sap greu. Text versus Forma. Faig escultures oníriques, quimeres carregades de fantasia.


V

Com a artista total que soc, m'estic plantejant escriure un manifest per donar pas a un nou moviment. Tot i això crec que fer manifests per crear nous moviments és una acció caduca, del segle passat. Durant anys es va intentar capgirar i doblegar l'art que havia arribat a un formalisme extrem creant cada poc temps, fins i tot simultàniament, manifests per produir art nou, genuí. Aquests intents de revolució ben aviat van acabar sent part del formalisme. Però la revolució artística, derrotada, no podia fer-se enrere i va deixar-se caure a les mans d'unes idees innovadores que, amb una ignorància absoluta de la realitat, sense distingir la qualitat del farsant, van fer de qualsevol obra un objecte vinculat a un número i prou. La gravetat d'aquesta vinculació és que ha provocat que obres que no s'han concebut per aquest propòsit, beguin sense voler de l'estètica de les primeres, per sentir-se, encara que sigui sense voler, dins d'un corrent artístic. Així doncs, la vinculació de l'obra amb el número i la dissociació d'aquesta amb el propòsit, van provocar que l'art, tal com s'entén actualment, des de fa molts anys, sigui ben mort.

dilluns, 3 de maig de 2021

Cicles

L'altre dia, mentre estava ajagut tot descansant d'una jornada de productivitat acceptable, vaig sentir de sobte una solitud que em va estremir. Vaig agafar tot l'aire que vaig poder i vaig fer un crit ple d'agonia. Per què? La força del crit va fer tremolar parets, sostre i finestres. I, mentre clamava, la resposta va sortir amb una naturalitat que va estroncar la meva melangia: Per què és així com soc feliç.

La meva condició, marcada per una fisiologia que a cap lector se li pot escapar, provoca que cada poc temps la meva memòria faci net. No és greu si se sap conviure-hi. Només cal tenir en compte l'essencial, la puresa d'un mateix, el coneixement primordial de la naturalesa pròpia. No sé què estic escrivint.

L'endemà al vespre vaig començar a mirar una pel·lícula on sortia una parella. I vaig pensar, no estaria malament viure en parella. Ai las! La meva memòria havia fet net altra vegada. Vaig posar pausa per escoltar els plors desconsolats del nadó dels veïns de sobre. Uns minuts més tard vaig aixecar-me i, sense donar cap explicació a ningú, vaig cuinar-me una truita francesa de dos ous. Me la vaig menjar mentre em llegia un llibre en format electrònic sobre el llenguatge de programació Rust. Havia oblidat la pel·lícula. Com que el nadó havia parat de plorar en algun moment del meu sopar vaig dir-me, posa't música, que aquí hi ha molt de silenci. I dit i fet, va començar a sonar música religiosa coral. Vaig deixar el plat a la cuina i a la sala d'estar, gairebé buida, la música ressonava com si fos una catedral. Vaig jeure al sofà i vaig deixar que la música m'impregnés de mica en mica. A cada nota els meus músculs es van anar relaxant. Vaig tancar els ulls mentre el meu cos cada vegada era menys meu i més d'unes harmonies celestials. Hores més tard vaig aixecar-me per anar fins a l'habitació per dormir amb condicions.

Vaig somniar que esmorzàvem plegats, amb una naturalitat que no era real. No em feia preguntes, no em qüestionava la vida, ni la felicitat ni la llibertat pròpia quan xoca amb la d'una altra. Havia deixat de ser el jo per ser el nosaltres. I quan em vaig despertar, en un buit de memòria, en un instant extremadament curt però extremadament intens, vaig pensar que una vida així també hauria sigut bonica.


Nota: maleïts surrealistes!

divendres, 23 d’abril de 2021

Confiança

Jo pensava sense voler. Tenia tot el temps que necessitava i, alliberat de tot, volaven les idees damunt meu. Vaig riure i vaig plorar, ja que les idees no eren iguals entre elles i cadascuna em provocava una emoció diferent. Alguna era alegra, alguna era trista, alguna feia por i alguna altra em feia reflexionar. I vaig començar a córrer per escapar-me d'elles.

Vaig arribar a una carretera perduda entre camps i muntanyes. Tenia una bellesa original. Els camps, a la dreta, eren de diferents tons verds que brillaven pels raigs de sol que s'escolaven entre una nuvolada que anunciava tempesta. La roureda, a l'esquerra, encara sense fulles, grisa i apagada, es perdia muntanya amunt. No rebia la llum del sol, tapada pels núvols amenaçadors. I al mig, una línia recta d'asfalt novell separava els camps del bosc, el verd del gris, la llum de l'ombra, tal com un dibuix marcat per línies ben gruixudes. I jo resseguia aquesta línia en silenci.

Un corb es va deixar caure al bell mig de la carretera, a un centenar de metres davant meu. Va deixar que m'hi acostés a gran velocitat. Tenia les plomes negres amb reflexos de color blau metàl·lic i em mirava fixament. Quan ja gairebé el tenia a tocar, sense afluixar el pas, li vaig preguntar si volia ser el meu amic. Va abaixar el bec i es va apartar cap al marge per deixar-me passar. Em va semblar que em responia que sí, però jo no em vaig aturar i vaig seguir endavant, escapant-me de la seva companyia. 

De sobte vaig fer un crit. Se'm va escapar una paraula que no m'esperava. Es va escapar com jo m'escapava de les idees o de la companyia d'un ocell majestuós. I vaig deixar enrere la carretera per endinsar-me en un camí solitari, sense la paraula, sense confiança.

dilluns, 12 d’abril de 2021

Ast

Vaig entrar a la ferreteria. Una botiga antiga, amb una porta de fusta i un gran vidre amb unes lletres pintades: Ferreteria Solà. Sobre la porta hi ha un joc de campanes que anuncia l'entrada i la sortida de qualsevol client. Després de la porta hi ha dos esgraons gastats que cal baixar amb compte quan plou. El terra, fet de rajoles hidràuliques sempre m'ha agradat. Són de color gris clar amb un dibuix d'una flor de quatre pètals blaus i unes línies vermelles. La majoria de rajoles ballen, però més que restar-li encant, li dona. Els dos venedors sempre van enfeinats. Un fent claus darrere el llarg taulell de fusta, i l'altre entrant i sortint del magatzem portant qualsevol eina que mai he sabut quin ús se li pot arribar a donar.

Vaig demanar un ast. Sense ni mirar-me va entrar al magatzem i me'n va portar quatre. Aquest et servirà per a la barbacoa. Aquest t'anirà bé pel forn. T'he portat aquest que es munta amb aquestes barres i és per coure peces més grans. I també hi ha aquest extensible, et pot servir per al forn i la barbacoa, però és el més car. Quin és el més afilat? Passant la punta del dit a cadascun d'ells, em va dir que el del forn, però que en tot cas, es podien afilar, que estaven fets d'acer. No voldràs clavar-lo a algú? Em va preguntar rient. No, no, quines bajanades que dius. Vaig passar el dit per les puntes dels quatre asts i em va semblar que l'ast més afilat era el de la barbacoa. No, creu-me, és el del forn. Qui era jo per discutir a un expert? D'acord, em quedo el del forn. Quan val? Vaig pagar i vaig endur-me l'ast embolicat amb tros de paper de diari. Dona records a la família. Vaig assentir amb el cap mentre obria la porta tot pujant els esgraons.

Vaig seure al banc del final del carrer. Tot just era el principi de la tarda. El sol brillava amb força i escalfava un principi de primavera que, per a mi, era massa fred. Vaig veure passar gent de totes edats. Des de gent que passejava amb un pas tranquil, i d'altres que tenien pressa per arribar a algun lloc qualsevol. No és un carrer molt concorregut, però sempre hi acaba passant algú. No podia veure l'entrada de la ferreteria, però de tant en tant sentia les campanes com sonaven en obrir-se la porta.

Coi! Què fas per aquí assegut? Ja gairebé era fosc. Havia sentit el so de les campanes de la porta, l'adeu entre els dos botiguers, el soroll metàl·lic de la balla en baixar i les seves passes mentre s'acostaven cap a mi. L'espera havia acabat. Vaig aixecar-me i sense  dir res vaig clavar-li l'ast a la panxa cap amunt. Va entrar perforant primer el paper de diari, la seva jaqueta, la camisa i la samarreta d'imperi abans d'enfonsar-se més enllà de la pell, amb una facilitat sorprenent. De fet, em va semblar que l'ast tenia vida pròpia i empenyia cap endins les seves entranyes. Quan vaig notar el meu puny com tocava la jaqueta impedint a l'ast seguir el seu recorregut, vaig abaixar el braç i l'ast va sortir amb la mateixa facilitat que havia entrat. Ell va caure en silenci i jo vaig netejar l'ast amb el paper de diari. Vaig girar-me i, passejant, vaig dirigir-me cap a casa.

dissabte, 10 d’abril de 2021

Peixera nova

Fa uns dies, entre caixes, escales i viatges en cotxe, vaig tenir una idea d'una història que em va semblar molt bona. Al vespre em sentia força cansat i en lloc de posar-me davant de l'ordinador a escriure-la vaig anar-me'n al llit. Vaig adormir-me de seguida. Poques hores més tard, el que semblava un motor de baixes revolucions va arrencar fent vibrar l'habitació. Em vaig despertar i em va costar una bona estona tornar a agafar el son. Durant aquesta estona vaig pensar amb la història i ja em va semblar que, de bona, poca cosa en tenia. L'endemà, entre més caixes, escales i viatges, la història em semblava penosa. És una sort que el meu temps estigués ocupat i que quan el vaig tenir estigués cansat.

Ara visc en una nova peixera. És el doble de gran i té habitacions i lavabos, en plural. Em sento, ho reconec, un peix privilegiat. A la nova peixera no sento els roncs del veí de l'escala del costat. Com que els vull oblidar tan aviat com sigui possible, no en parlaré més del compte. Vaig tenir nits sense dormir per culpa seva. Va apoderar-me de mi un odi profund, com aquells roncs maleïts. Tan bon punt els sentia, picava tan fort com podia a la paret diverses vegades. Que es despertés el molt desgraciat. I ho aconseguia, i tant que ho aconseguia. Al final, els últims dies, menys el dia que vaig anar a dormir d'hora perquè estava cansat de fer trasllat i vaig pensar que potser no em despertaria, vaig optar per dormir al menjador.

Avui la peixera vella ja ha quedat del tot buida, trista i apagada. Han sigut molts anys allà dins. De fet, masses.

diumenge, 4 d’abril de 2021

D'intoleràncies i capes

Hi ha intoleràncies a la lactosa, al gluten i a la fructosa, entre d'altres. La meva intolerància no és alimentària. Tampoc és intolerància a ideologies, ni religions, ni cultures ni maneres de fer. La meva intolerància és a la burla davant del desconeixement o de l'equivocació d'una altra persona.

Òstia, tinc dret a equivocar-me, tinc dret a desconèixer el món que m'envolta, tinc dret a no saber. La burla per dir una paraula que no tocava, causada per un desfasament entre la meva ment i el so que surt de la meva boca, ha sigut del tot injustificada, fora de lloc i m'ha ferit tant i m'ha fet tanta por que he fet un crit per alliberar-me'n. Vist des de fora, deien, no era greu, era una equivocació que feia gràcia, que sense voler podia provocar el riure. Potser per a la resta han sigut uns segons de no res, a mi se m'ha parat el temps.

M'he trobat sent un nen, un nen envoltat de rialles, unes rialles dirigides a un punt central, empetitit i humilitat. He vist com es formava aquella capa que des d'aleshores em permet mantenir una distància de la resta del món amb certa seguretat. Si no faig un crit, aquesta capa encara serà més gruixuda, he pensat, però només ha servit per crear el silenci i la capa ara és més gran.

dilluns, 29 de març de 2021

Coses. Segona part

I

Em llevo. 12 hores. Em vesteixo, esmorzo. M'assec davant de l'ordinador i em poso a treballar. 11 hores. Reunió. 10 hores. Treballar. 9 hores. 8 hores. 7 hores. Dino. 6 hores.  Torno a treballar. 5 hores. 4 hores. 3 hores. 2 hores. 1 hora. 30 minuts. 20 minuts. 10 minuts. Tanco l'ordinador i surto corrents de casa.

II

El meu pis és petit i no li arriba la llum directa del sol. És sota teulada, a l'hivern et congeles de fred i a l'estiu la calor és insuportable. Les parets són tan primes que sovint, sense voler, et trobes dins el dia-dia dels veïns. El pis, malgrat no rebre mai directe la llum de sol, és lluminós. I és petit però agradable.

III

Em desdoblo. El món segueix mal repartit com sempre. Durant uns dies en seré part de la culpa. Caixa a caixa, viatge a viatge. En un degoteig lent i constant, m'aniré desdibuixant per una banda i, per l'altre, m'aniré materialitzant.

IV

Em perdré per un laberint de sales i quedaré esgotat entre passejades d'una banda a l'altra. Em deixaré banyar pel sol i miraré a les muntanyes entre naus velles i atrotinades. Un palau tan sols per mi.

diumenge, 28 de març de 2021

Coses

I

Fa temps vaig comprar dos paquets de farina d'arròs. La idea era fer unes empanades per un àpat en grup el qual, a causa de la celiaquia d'un dels membres, es va acordar que no es faria res que portés gluten. Amb la farina a casa, vaig descobrir que aquella pols d'arròs, no quallava entre ella com sí que fa la farina de blat. Davant del fracàs produït per la meva absoluta ignorància, vaig deixar els paquets a l'armari i vaig fer humus.

Cada vegada que obria l'armari em deia, has de llençar aquests dos paquets de farina d'arròs. Però no ho feia, de vegades per desídia, de vegades perquè pensava, quina manera més absurda de llençar el menjar. Vaig anar guardant els paquets fins fa poc més d'un mes que vaig agafar el cubell de la brossa i vaig estar a punt de llençar-los. Vaig deixar els paquets sobre el marbre i el cubell a terra. Vaig agafar el mòbil i vaig buscar per internet massa de pizza amb farina d'arròs. I amb una mica de farina, ou, oli i aigua vaig llegir que es podia fer una massa. Prova-ho, em vaig animar.

Ara, de vegades per sopar, em faig massa de farina d'arròs. És un altre gust, té un tacte diferent de la massa de blat, no és el mateix, però m'agrada, m'agrada molt. He de dir que la totalitat de la gent que l'ha tastat li ha agradat. Totalitat igual a u.

 

II

Fa dos dies vaig tenir el millor somni que he tingut els darrers anys. El recordo molt bé. I em va semblar llarg, molt llarg. El que m'agrada més de recordar-lo és la sensació de felicitat que em va aportar. Era un somni amb diversa gent i molta calma. El millor del somni és que mai serà real (sempre que les lleis de la física segueixin tal com són actualment) i això és el que m'agrada més d'ell.

 

III

De petit vaig aprendre a ser pacient. Entenent el temps com coprotagonista sempre present de tots els esdeveniments, vaig arribar a la conclusió que el neguit i l'emoció mentre esperava alguna cosa eren reaccions absurdes. Tot arribarà. Fa gairebé un mes que ja no sé com posar-me davant d'una impaciència que m'està devorant per dins i per fora. Cada dia, diverses vegades al dia, compto quant de temps falta. Demà a les set del vespre, si res no es torça, posaré punt final a una etapa de la meva vida. El bloc de notes, malauradament, seguirà com sempre.