El riu baixa desbocat des de les fonts de les muntanyes. Per allà on passa arrossega arbres, roques, ponts i bestiar. L'embassament calma durant una estona un cabal desmesurat. Després de saltar la presa, el riu afronta una etapa més plàcida malgrat les inundacions de camps i pobles que deixa al seu pas. Al final s'ajunta amb un altre riu que, indiferent al seu curs, alegra amb aigua fresca un afluent marcat per una gran destrucció.


I ara una cosa completament diferent?

On t'havies posat? Quant t'he vist he patit un micro-atac-de-cor. Un dia d'aquests t'hauria de preguntar si vols venir a prendre una copa amb mi. Però és que sóc tan estrany... No sabria què demanar. No voldria prendre ni alcohol ni cap refresc que porta massa sucre. Un te? O unes herbes... potser unes herbes sí. I si no t'agraden? I si vols fer un gelat? I si volguessis anar d'excursió per aquí a la vora? Per a mi seria la millor opció ja que no hauria de prendre res. I si em dius que no? Ho veus? Penso tant que estic condemnat.

Suposo que serà llarg. No espero que ningú s'ho llegeixi, ho faig per a mi. Per a mi i amb la vaga esperança que amb el temps agafi sentit.

Seguint amb el preàmbul, aquest any vaig tard, dotze dies tard. El dia setze del mes passat vaig sortir corrents de la feina, vaig posar-me la indumentària de ciclista i vaig anar a fer una volta curta cap a un petit turó, muntanya, prop d'on visc. Estrenava canvis a la bicicleta i estava entusiasmat, vaig passar per pistes i corriols abans de fer front a una pujada curta però intensa que em feia cert respecte. Em sentia força cansat de tot el dia a la feina, no tenia el cap fresc que tinc quan surto els matins i notava que bicicleta i jo no anàvem junts. Però la pujada va ser fàcil, més suau del que esperava. Vaig oblidar de seguida totes les pors i vaig córrer pels camins de la carena que duen fins a una església i un castell que només té quatre parets. Des de dalt de la muntanya hi ha una molt bona vista de tota la ciutat i els pobles del seu voltant i deixant perdre la vista fins a l'horitzó vaig seure i vaig relaxar-me uns minuts abans de tornar a pujar a la bicicleta.

Anava llançat, havia agafat un camí que baixa fent ziga-zaga cap a l'altra banda de la carena i tenia previst anar a pujar algunes rampes dures per corroborar que la modificació de la bicicleta havia sigut un gran encert. Era d'hora i potser després encara tindria temps per buscar algun corriol abans de tornar a casa. Estava al final de la baixada i vaig veure el trencall cap a les rampes. Sempre me'l salto i he de parar i recular cada vegada però aquest cop l'agafaria directament. Anava força ràpid però encara tenia metres per frenar i girar cap a l'esquerra. Pensava en el trencall quan de cop i volta, sense saber com, vaig veure el manillar girat noranta graus. La caiguda era imminent i forta. Vaig volar enganxat a la bicicleta i vaig parar el cop amb l'omòplat. El dolor va ser molt intens i no sé quanta estona vaig estar-me tirat a terra. Vaig veure sortir un noi amb bicicleta del trencall. Crec que em va trobar cridant. Jo em volia aixecar però no era capaç de mantenir-me dret. Me'l vaig trobar al davant i em deia que estigués tranquil, que no provés d'aixecar-me. Recordo que li vaig preguntar com es deia però no recordo el seu nom. Va treure unes galetes que em van revifar i vaig demanar-li que m'ajudés a pujar a la bicicleta. Ja no volia fer ni rampes ni corriols. Pensava en tornar i oblidar la caiguda. Suposo que es devia preocupar i em va guiar un bon tros direcció a la ciutat. Segurament no hauria pogut arribar enlloc sense ell. Estava marejat i el seguia d'esma. Al final, no sabria dir quan, li vaig dir adéu, ell va seguir per un camí i jo, amb punxades constants a l'espatlla, vaig aconseguir arribar a un poble on, esgotat, vaig trucar per demanar que em vinguessin a recollir.

L'espera llarga d'urgències no va existir però tot i això vaig estar unes tres o quatre hores allà dins. Un accident de moto tenia la unitat de traumatologia ocupada al quiròfan i em van deixar en una sala mig despullat força estona. Vaig poder sentir amb molta calma l'efecte que fa un simple antiinflamatori que de mica en mica va anar alleugerint el mal. El diagnòstic final va ser un omòplat, l'esquerra, trencat, i el remei una immobilització de tres setmanes que m'ha portat a tenir uns dies fàcils i tranquils amb totes les comoditats que em podia imaginar. He viscut com un rei preocupat només per curar-me, i d'això el cos tot sol ja ho ha fet. M'he dedicat a llegir.


Més u

Acabo d'esborrar tot el que havia escrit. Parlava de la feina, de l'esport, de viatges... Ja estic pensant en del proper. Podria parlar de com visc, de com dono l'esquena a molta vida social i de com així mai tornaré a tenir parella o jo què sé. La veritat és que he perdut molta pràctica en les habilitats socials. Avorreixo les converses que no van enlloc, les converses sense substància que adormen la ment. De política no puc dir res, la resta en sap molt més que jo. Sí, ha sigut un any dels bèsties en aquest tema i la meva posició és la natural per la meva condició. Parlaria de literatura però el meu entorn o bé no llegeix o bé s'ho amaga. Parlaria de música però no tinc una opinió coherent. Parlaria de física i astronomia des de la meva ignorància però no sé amb qui. Parlaria de trencaclosques i de bicicletes, bé, de bicicletes i esport ja ho faig com també parlo a la feina del meu "hobbie" principal, més que res que coincideixen, sense caure però en l'addicció al treball. O també podria callar. I és en aquest punt on em sento tan còmode. M'agrada el silenci. El necessito per viure. Sóc feliç així i m'ha costat anys en veure-ho. De vegades, quan parlo massa, em sento estrany. Tot plegat es podria tractar de manera eficaç.

Fins aquí, no tinc més temps. Vaig a un concert. No, això és vida social!

Encegat per una reacció en cadena que es descontrola i ho podria deixar tot desolat, busco les conseqüències per tallar de soca arrel una detonació imminent. Tremolo, el moment és crític.
Conseqüències.
Conseqüències.

El grau d'alerta baixa, la reacció en cadena ha estat aturada, la radiació encara es troba per sobre del nivell de seguretat però s'espera que en les pròximes hores comenci a estabilitzar-se.
Conseqüències.
Conseqüències.

Si pogués enfonsar el cap als teus cabells hi faria una capbussada i hi nedaria fins a trenc d'alba.

Vaig sentir la força de les seves mans una matinada de principis d'hivern. En aquell moment una àncora de cinc tones sortia del meu cos rebentant la meva panxa. I els budells, fent de cadena, m'hi van fer presoner.

He estat hores, dies, pensant en aquesta entrada. Havia de començar més o menys així: Aquesta va per tu encara que sé que no em llegeixes. Volia que fossis l'última però suposo que sempre quedarà algú... I al seure davant la pantalla, sense demanar permís, han sortit unes altres paraules que em costen bastant d'entendre. Suposo doncs que hauré de posposar tot el que volia dir.

A més a més, poso punt i a part perquè al món real he fet punt i a part però al tornar a la pantalla han canviat els plans, abans que res hauria de fer un esforç per trobar la llista de persones a dedicar un record instantani, de menys d'un minut, que han provocat canvis a la vida. Del no res a l'eternitat. La meva eternitat. El no res per a mi no és temps. Tu, jo. Som eterns en diferents fases, amplituds o freqüències. I no prenc drogues, potser ha arribat l'hora.

Una llista, quants anys deu tenir? I va i algú s'entesta en limitar-la, en fer veure que és cosa d'adolescents. I jo, clic, m'apago quan sento pressió a la bombolla. Sí, tot seguit sense gairebé respirar he saltat de context. Algú em podria explicar per què amb una pressió tan baixa em puc apagar? Ara ve l'estiu i no em podré amagar més sota els llençols. Per la calor. Ara ve quan he de fer veure que no m'apago, esgotant la meva ment. O bé em puc apagar sense remordiments. Fent la meva, seguint amb la meva transformació a papallona o a ratpenat. Crec que no faig mal fet. Maleït clixé. Sento odi però la seva definició mana i no tinc dret a no utilitzar-la.

Buscar errors de la llengua. Les llengües tenen errors i molt sovint són provocats per la manca de coneixement de qui l'utilitza. Però de qui és la culpa? És massa complexa per a la nostra societat? Potser caldria fer una versió cada sis mesos arreglant, apedaçant i millorant. La versió de primavera i la versió de tardor, per exemple. La gent, emocionada, comentant l'última versió i fent debat dels seus canvis i novetats, repudiant i fent mofa dels qui parlen amb la versió antiga: Beh, encara parles amb el català tardor.17. O anar a fer uns tràmits a l'administració un 21 de març i que no t'entenguin, o no vulguin, perquè ja parlen la nova versió i a tu t'ha fet mandra mirar-la quan estaves prenent el cafè. Ets incompatible, et dirien.

Aquest any m'han regalat un llibre: A Beginner's Guide, Sixth Edition. No està pas malament. No tenia previst ser receptor de cap regal i em va fer il·lusió. Val a dir que fa cosa de pocs mesos em vaig comprar i llegir el llibre The Complete Reference, Tenth Edition. Un llibre apassionant. No repudiaré el regal. Em sé la trama però me'l llegiré igualment.

Osti que llarg.

Una nit de voltes entre l'aspror dels llençols deliro i confonc l'abisme i la foscor. Pujo tot sol a la muntanya i coincidim. Tu sempre tan lluny, jo sempre amagat. Tants anys sense veure'ns, que estranya que és la conversa, però els silencis, llargs, ens reconforten. Em dius que no busqui lloc per dormir que em puc quedar a l'apartament que tens llogat. El teu cos nu m'embriaga i alhora sento la por de l'endemà que ens durà per camins distants. Quan ens tornem a trobar serem vells. Vull recordar-te cada dia.

Sento la crida. Quan de temps ha passat des de l'última vegada? Llavors, m'ho sembla a mi, tot era més senzill. La sento de lluny entremig del xivarri de tantes veus parlant-me alhora. Una m'aferra a terra deixant-me sense alè. Una altra no em vol i temo el dia que les dues es posin d'acord. N'hi ha que fan xicles aguts, només per molestar. Rebo la crida amb escepticisme. Aquesta vegada no vull que quan em facin a bocins la crida em traeixi altra vegada. (Deu ser aquesta primavera de merda)

Surt el sol. I jo, al carrer, m'amago perquè no vull que em vegi. I a qui li dic que no el suporto? Aquest que m'enlluerna i s'escola per les parets que cremen i em fereixen. De vegades, a les nits, em desperta i jo, suat, ofego un crit entre els llençols i estiro el braç al no res. El sol aquest any ha sortit massa. (Maleït temps)

En aquest combat sóc el meu adversari. El premi és tot allò que ens farà millors i grans guanyadors de la vida. Caic al parany de l'auto-jo i em molesta. Però no defalleixo en la lluita que em té aïllat. Avui, per avisar que estic viu, surto un moment de la crisàlide. No tinc gens clar què sortirà de mi, ara mateix sóc una larva blanca amb unes protuberàncies al llom que sembla que em vulguin esquinçar la pell. Els meus ulls s'entelen i aquest maleït (temps... collons, vull que deixi de ploure d'una puta vegada, que sí, que és molt bo per la terra, però jo no duraré tant com ella i necessito el bon temps com l'aire per respirar) compartiment massa petit em té mig ofegat. Però vull arribar al final. Vull ser una papallona, o un rat-penat, o el mateix amb un coneixement que dobli el que tenia no fa ni un mes. Si ho digués tot explicaria també que em sento molt afortunat però aquestes coses jo no les explico. (Anticicló, on ets?)

Una mà reposa al meu pit. La tallo amb molt de compte de no fer-me mal.

Giro el cap a banda i banda. El silenci i la calma regnen des de fa mesos i m'agrada. Potser algun dia la por tornarà a decorar-me. Ara, però, m'embolcalla la solidesa de la llibertat, de la felicitat treballada amb calma i constància. A mig camí em trobo amb paranys que volen arrencar les meves cames. Sóc jo mateix que les poso i avanço fent cercles. Sóc mesquí i el que és pitjor, de vegades ho gaudeixo. La recerca de la llibertat entesa per un ignorant superb agafa rutes estranyes i solitàries. Però no és això el que vull? On és la meva salvació? Existeix? Fa poc els meus dits van sentir l'espurna del contacte d'uns estranys. Vaig tallar-los amb molt de compte de no fer-me mal abans que m'arribessin a conèixer.

Si tu m'estimes,
guarda els meus manaments
i jo pregaré al Pare.
Ell et donarà confort
i caminarà al teu costat per sempre.

Si tu m'estimes,
envolta't d'alegria
i procura ser feliç.
El sol t'escalfarà l'esquena
i et guiarà fins al capvespre.

Si tu m'estimes,
deixa al passar un somriure
que jo te'l tornaré.

I ens sentirem afortunats
al saber que ja no ens cal res més.

I

Podria parlar de la vida, de la meva vida i de com l'entenc. Podria parlar de com supero els meus obstacles i les meves pors. Podria parlar de les meves creences sobre l'existència i la pròpia consciència. Podria parlar d'això i molt més des del desconeixement absolut de la realitat.

Però ningú li interessa el que jo pugui dir ni jo sóc capaç de dir-ho.

Seré un expert de la meva matèria, un boig que no para d'estudiar per ser el millor. No pas per fer créixer la supèrbia sinó per trobar la perfecció en allò que faig, sense importar-me la resta, només perquè m'agrada. Detesto la mediocritat i com que sóc un mediocre estudio i treballo en una cursa interminable per obtenir el coneixement que m'acosti a l'excel·lència.

Les meves paraules en aquest punt són roques inamovibles.

Aleshores em pregunto, per què hi ha aquest abisme? Per què no tinc dret a parlar i, per altra banda, el que jo expresso és gairebé un dogma de fe? Els extrems em maten.


II

Estic cagat de por, no tinc ni idea si ho podré fer. M'agradaria sentir-me acompanyat però els nostres temps no quadren. Ahir va ser culpa meva i aquesta culpa ha portat inevitablement a la teva d'avui. Aniré tot sol amb la incertesa de no trobar a ningú que als moments més difícils posi la seva espatlla. Me la posaré jo, com sempre, perquè així m'ho he guanyat, perquè quan tocava no hi era, perquè se suposa que quan hi hagués sigut hauria hagut de parlar.

De la meva boca no surten mai paraules que jo vulgui dir, m'atropello i no puc pensar, el meu cap comença a córrer i trec sons que no estan sincronitzats. M'equivoco de paraules i de frases, els batecs del meu cor s'acceleren i perdo la noció de l'espai i del temps.

I ara callo i m'escapo, per mi, per tothom. Callo per no sentir l'angoixa que em destrueix.


III

Potser podria fer entrades diferents per eixamplar el nombre, o per mantenir viva la flama. Porto mesos intentant llegir una pila d'entrades i no puc. No és culpa de les entrades en sí ja que si no fossin interessants ja no serien a la pila, tinc altres prioritats, sovint més absurdes i menys interessants que llegir texts de no més de cinc minuts. No espero doncs que ningú llegeixi el que escric, i, per tant, potser no caldria publicar-ho. Però hi ha aquell cuc, aquelles pessigolles estranyes que m'obliguen a prémer el botó "Publica". No sé què espero a canvi, de raons en tinc moltes, però cap és definitiva. Ara que hi penso, és possible que siguin la suma de totes.

I
Recordo l'armer que cada nit plorava desitjant un món de pau. Un dia vaig dir-li que ja havia treballat prou a la seva vida, que era moment de descansar i passar els últims anys amb la família.
- Has fet suficient diners, ves a viure vora el mar i gaudeix de la seva tranquil·litat.
Es va entristir i em va dir:
- M'he passat tota la vida treballant, no sé com és la vida sense el meu taller on he forjat les armes pels teus combats.
- He sigut home armat i temut arreu, crec que jo també descansaré.

II
Va treballar tota la vida a l'escorxador. Ferm defensor del dret dels animals, vegetarià convençut, no va ser mai prou fort per renunciar a l'única feina que sabia fer i que li donava de menjar.

III
Vaig néixer vuitanta anys més tard del que hauria volgut. Renunciar a la tecnologia, als grans avenços científics que em permeten tenir una vida fàcil, sense preocupacions. Veure els anys de canvi, de desconcert i de por. Ens tornem esclaus de nosaltres mateixos, ens coneixem tan bé que hi juguem en contra nostra per ocultar-nos els anys de canvi, de desconcert i de por.

IV
Aquest punt és un afegit on no es preveu res. Correccions i paraules refetes és l'únic que hi he permès. Puc trobar la pau en les parets de color groc. Un groc pàl·lid que durarà potser tres anys, potser algun més, no depèn de mi. Em llevo i desitjo passar fred i dolor, però sóc feliç tot sol pujant la muntanya. Sempre descobrint camins nous que no sé on em portaran però tots acaben tornant-me a casa. Dono les gràcies perquè sigui així i em sento afortunat de tenir la vida que tinc.

I
Cares. Davant del mirall trec la meva cara. M'espanto i entenc les seves cares de comprensió i resignació.

II
Mirades. Ahir vaig veure una mirada que em va semblar d'odi profund. Anava dirigida a mi i vaig apartar els ulls de seguida. Vaig pensar que eren idees meves i que aquell odi me l'havia inventat. Vaig seguir absent viatjant dins la meva imaginació fent veure que feia cas al que passava al meu voltant però, per por, no vaig tornar a mirar més aquells ulls.

Pa
Somio una festa en un palau noble. Som un grup molt nombrós que celebrem algun esdeveniment que ja no recordo. L'ambient és carregat i fa força calor però no ens preocupa i anem parlant i menjant canapès. La festa s'anima i cada vegada hi ha més crits. Uns quants comencen a jugar fent-se petites empentes que a poc a poc van augmentant la seva intensitat. És un joc violent i em sento incòmode. Vull sortir i marxar cap a casa. No recordo si dic adéu a algú i em trobo baixant la gran escalinata. Veig gent que, rient, cau avall per l'ull de l'escala. Esquivo gent que es pega i s'esgarrapa i que em pregunten si vull jugar. Alguns treuen espases de fulla molt fina i veig com es travessen els cossos tacant de sang les camises. Surto al carrer i alguns pocs també juguen a aquest joc terrible, suposo que són de la festa. Sento que em criden, és una noia amb una espasa que diu que vol jugar amb mi. Jo, pres pel pànic, m'intento escapar, entro en un corraló i em trobo grans pans de color groc. N'agafo un amb la idea de defensar-me i torno cap al carrer principal per córrer cap a casa. La noia de l'espasa i altres que parlen tranquil·lament en un racó em retreuen que agafi el pa. Es veu que és per un concert i seria una desgràcia que per culpa d'haver-me emportat un pa no el poguessin fer. Em desperto.

Aquesta entrada, mereixedora d'una sortida digna, esdevindrà una ruta estranya a través del temps i els seus records.

Tot comença amb una música alegre que acaba donant pas a una melodia melancòlica canviant el text original. Unes setmanes remenant imatges i acabar confirmant que l'expansió accelerada de l'univers és degut a una matèria fosca que envolta, que sí que té nom i és ben coneguda malgrat els entesos no són capaços de trobar-la.

Segueix amb una història sobre la miopia on dona raons distorsionades del carrer i la seva gent. Una història que ningú escriu ni s'espera que sigui escrita. Es perd per sempre.


I fi.

Quina sortida més poc reeixida.