Cap de setmana (primera part)

En acabar de dinar, el divendres, vam agafar les maletes. La meva era una motxilla amb el necesser, roba interior de recanvi i una jaqueta per si feia fred i la seva era una maleta de rodes que, malgrat que no la va omplir molt, no es va deixar res. Vam anar cap a la parada i vam pujar a l’autobús que ens va dur a l’aeroport. A mi volar m’agradaria si no fos per la parafernàlia que suposen tots els controls i les cues que s’han de fer constantment. Per sort no havíem de facturar, diumenge al vespre ja estaríem de tornada. A ella la parafernàlia li importa ben poc i hauria volgut anar cap a l’aeroport abans de dinar i menjar un entrepà mentre esperàvem. Li vaig fer entendre que era absurd quan a casa s’hi podia menjar tranquil·lament. El trànsit, congestionat com sempre, va alterar els temps que havíem previst. Vam sortir del bus corrent com bojos cap al control d’entrada. El vol sortia en poc menys de mitja hora. Ella, enfadada, m’anava fent crits i jo me’n reia cosa que la feia enfadar més. Gràcies als seus crits es va obrir un passadís de gent que ens va fer guanyar uns minuts. Vam passar el control sense problemes i vam tornar a córrer fins a la porta d’embarcament que ja era oberta. Vam ensenyar les targetes i com que anàvem accelerats vam seguir corrent fins dins de l’avió. No vam poder posar la seva maleta ni la meva motxilla als compartiments i vam seure amb els trastos als peus. I em va tornar a fer crits en relació amb el fet que gairebé perdem l’avió. I jo no podia parar de riure, estàvem dins de l’avió, i ella s’anava encenent, però al final, amb  el meu atac de riure no va aguantar més i també va esclatar a riure. Van haver de venir les hostesses per demanar que ens calméssim. No va ser senzill, però ho vam aconseguir. Al meu costat, a la finestra, un senyor que anava vestit amb un xandall vell ens estava mirant amb cara de pocs amics. No lligava el seu vestir amb la cara que ens feia, però jo no vestia pas millor. Li vaig preguntar si anava tot bé i va girar el cap sense contestar-me.

No sé per què vam comprar les cerveses. Van passar amb el carro i, sense pensar, vaig preguntar, teniu cervesa? Sí, que en vols? Dues, si us plau. Són setze amb noranta. Quina animalada. Krützerberg, una marca que mai havia vist, i tampoc recordo si es deia així. Ens va donar les dues llaunes obertes i un vas de plàstic per cadascú.  Al cap de res, pocs segons, quan l’hostessa ja havia seguit a les següents files, per la mateixa raó que teníem les cerveses, ella va decidir fer-me pessigolles al moment que aixecava el braç per abocar la cervesa al got. Jo en tinc moltes de pessigolles i, és clar, la cervesa va saltar pels aires, va xocar al sostre i va rebotar cap al seient del davant. Quin esverament que hi va haver de cop i volta. La llauna va anar al braç d’una senyora que de seguida es va alçar, mig corbada, ja que topava amb el sostre, i va començar a fer esgarips cap a nosaltres. En alçar-se, no sé ben bé com, va buidar tota la cervesa sobre una criatura que tenia els seus pares a l’altra banda del passadís. Potser tenia vuit anys o nou, o deu com a molt, no ho sé, era petita. Es va posar a plorar, es van alçar els pares a fer crits a la senyora que a l’hora ens feia crits a nosaltres. Jo crec que no era conscient del que estava passant, tot anava molt de pressa. I ella, al meu costat, s’havia tapat la cara per evitar, amb poc èxit, esclafir a riure. Es va muntar tal guirigall que va costar una bona estona tornar a la normalitat. Crec que tota la tripulació va venir a intentar solucionar el problema. Nosaltres vam acabar drets a l’entrada la resta de viatge, menys quan vam aterrar que ens van fer seure a les butaques de la primera fila. I mentre vam estar drets, ella va anar bevent la cervesa i jo, que li vaig demanar un glop, res de res. Per fer-me córrer abans, em va recriminar. La part positiva és que vam poder sortir els primers de l’avió. Ens van dir que ens amonestarien, que no podríem tornar a volar amb la seva companyia i no sé quantes coses més. La tornada, més calmada, la vam fer amb ells i no ens van posar cap trava.

La Loteria

 

 

Sota el fred més punyent o la calor més sufocant és així com passem la tarda cada divendres, fent cua per comprar un bitllet de loteria, amb una il·lusió plena de tristesa, sabent que quan surti el número guanyador l’estómac se’ns queixarà pel pa que li falta.

Odio la loteria, l’odio amb totes les meves forces. És un joc d’atzar que ens denigra tot eliminant de mica en mica la nostra part racional. És regalar el sou sense res a canvi, tan sols la fantasia de posar fi a les preocupacions. Juguen amb nosaltres inculcant-nos una esperança remota, ens obliguen a aferrar la nostra existència a una il·lusió vàcua, a una vida que no ens pertany, d’aquesta manera poden mantenir un sistema corcat i addicte als diners.

Podria rebel·lar-me i tenir el pa a taula, però viure només de pa és viure a la misèria. Els seus viatges, els seus vestits i les seves mirades de llàstima i suficiència em recorden constantment que sigui com sigui he de sortir d’aquesta presó de privacions. I, sabent que em traeixo, no em queda cap altra sortida que passar gana encomanant-me a un cop de sort, deixant que la meva vida es dilueixi i es vagi tornant més difuminada cada setmana que passa.

Aportació a Relats conjunts.

Sortida amb bicicleta

La carretera és estreta i no té voral. Va pujant suaument entre arbres daurats i fulles ja mortes que van ocupant la calçada. Entre setmana hi passa poca gent, pagesos i veïns del voltant i potser algun despistat que fa un horari diferent de la resta. Al cap de setmana és més transitada, però no suficient perquè les fulles s’escampin i netegin del tot l’asfalt. Quan estic a pocs metres d’arribar al coll em trobo tot de motocicletes parades. Me les trobo de cara. Els motoristes estan drets, amb els cascs trets i amb cara de preocupació.  El mateix moment que he arribat, per l’altra banda, també ha arribat un cotxe. Un quatre per quatre petit amb una parella que suposo que rondaran la setantena. Miren cap a la seva esquerra i fan que no amb el cap. Miro cap on miren ells. Fora de la carretera, a la meva dreta, hi ha una motocicleta recolzada de mala manera, o això és el que penso durant un moment, ja que de seguida veig estirat un cos immòbil. Pregunto als motoristes si necessiten ajuda, si volen que truqui a una ambulància. Em diuen que no cal, que acaben de trucar i ja ve. Faig una breu llambregada al cos, no me’n puc estar, no sembla que es mogui, però em fa l’efecte que el company que està al seu costat a la gatzoneta li parli. Dic que em sap greu i segueixo endavant. Em pregunto per on vindrà l’ambulància, per on vinc, o cap on vaig? També em pregunto sobre la utilitat de l’ambulància. Intento imaginar que sí que serà útil i em convenço que realment li estaven parlant. Al cap de quinze minuts em creuo amb l’ambulància que va a tota velocitat.

Cartes

Avui he llegit tres cartes d’un temps gairebé analògic, cartes escrites a mà i amb una càrrega sentimental força elevada. Podria explicar que m’han commogut, però el fred d’aquests dies no ho ha permès. Una de les cartes parla sobre l’amistat i de la por a perdre-la. És curiós saber que la por en aquell moment no tenia fonament, però tampoc anava mal encaminada. D’aquella amistat poca cosa en queda. En una altra carta m’inviten a assistir a un festival. Quan ho he llegit he pensat que em faria mandra trobar-me al mig de tanta gent, als concerts, a les tendes o fent voltes pel poble amb ampolles reomplertes de calimotxo calent. De seguida he recordat que m’ho vaig passar molt bé i que en aquella època no tenia les reticències socials que ara m’acompanyen. L’última carta era llarga i diu coses d’un jo que havia oblidat del tot i, pensant-t’ho bé, no tinc res a veure amb aquella persona. A més venia acompanyada de fotos on sortim nosaltres amb un posat despreocupat i rient. Tan sols hi ha una foto que desentona, és l’única on surto sol, és l’única borrosa i l’única on no somric i, malgrat tot, és la més important, ja que pocs mesos més tard, deixaria de somriure, descobriria la solitud i la meva vida es tornaria borrosa. De l’època que va venir després ja no hi ha cartes ni fotografies. Una part de culpa la té la darrera transició al món digital, però no tota; és l’època que vaig posar fi a les amistats més genuïnes, fetes d’un conjunt tan unit de les nostres vides que no ens deixava distingir quina era d’un i quina era de l’altre.

Mapatge d'objectes relacional

Em desperto amb mal a tot el cos i desitjant seguir dormint diverses hores més és una frase que vaig escriure fa uns dies mentre recordava un somni macabre on un seguit de persones vestides amb jaquetes de cuir negre tallava els caps a uns de delinqüents. La manera de tallar els caps, el qual no tinc cap certesa de si és viable o no, era utilitzant dues espases afilades com si fossin estisores. Tot això ocorria dins del metro. Jo m'ho mirava horroritzat, incapaç de creure que aquella matança estava passant. Tenia clar que els delinqüents mereixien un càstig, però no de tal magnitud. Per què desitjava dormir diverses hores més si al món real em trobo lluny de tota violència? Perquè tenia son, suposo. En qualsevol cas, avui havia vingut a explicar la raó principal de la meva absència, una excusa que no crec que interessi al lector, però a mi m'és ben igual.

Aquests dies he estat treballant en la migració d'una aplicació programada en Python cap a PHP. No entraré en el terrible sacrilegi, molt pitjor que les execucions somiades en un metro, però la causa d'aquesta migració és l'estalvi econòmic. L'aplicació, molt tradicional, es fonamenta amb les dades desades en una base de dades relacional. Per tal de tenir el codi ben ordenat vaig separar-lo en diverses parts, la capa de model amb els seus serveis que parlen amb la base de dades, la capa de la vista que, com que és una aplicació tipus REST, està feta de fitxers anomenats objectes de transferència de dades i la capa de control que es dedica a demanar i gestionar les dades. El punt clau de l'aplicació era que l'accés a la base de dades fos ben ràpid i volia que fos una eina senzilla, ràpida i integrable amb qualsevol motor (de base de dades). Seguint els principis de "deixa que la resta faci la teva feina" vaig buscar alguna eina per la xarxa i en vaig trobar forces, però la majoria o eren lentes, o consumien en excés memòria o processador, o bé eren massa específiques i no permetien gaire llibertat. O sigui que m'ho vaig fer jo mateix i ara tinc una aplicació muntada en un servidor minúscul que va tan de pressa que he hagut de mirar diverses vegades si no m'he equivocat i tinc un servidor d'altes prestacions. Potser algun dia faré públic al GitHub aquest sistema de mapatge d'objectes relacional.

Base

Una de les bases d'aquest bloc de notes és escriure textos que utilitzin un llenguatge accessible però sense ser trivial. De vegades penso que no ho compleixo per cap de les dues bandes. Tot i això prefereixo caure en la trivialitat. Avorreixo els texts embalumats de paraules pomposes i envitricollades i plens d'oracions fastuoses que fan contribucions exigües en el conjunt de l'escrit.

 

I ara el text principal que ha provocat el preàmbul:

Com s'ha d'actuar davant de les calúmnies? Com s'ha d'actuar quan qui t'estimes les encobreix? De vegades tinc por i em sento tan sol entre la gent que m'he de recloure per tornar-me a sentir en companyia. La pell, sempre tan fina i suau, ara és aspre i plena de crostes. Em pregunto d'on surten, la por em xucla la vida i tot jo estic eixarreït. I les arranco i em queda la pell viva que em cou i em torba. 

Com vols que rigui? Com m'ho pots demanar, si em mires amb cara de llàstima, amb cara de saber-ho tot de mi. I què saps? Explica-m'ho, si us plau, perquè jo no sé quin mal tan gran he fet i així poder, si més no, demanar perdó. Però no ho faràs, preferiràs el silenci o em vindràs amb evasives, ja ho sé, i també ho sé perquè dic que no ho faràs, que és així com la majoria de vegades el món s'encalla. És aquesta petita esquerda de silenci que el temps només farà que eixamplar fins que esdevindrà un avenc profund i franquejar-lo serà una tasca tan perillosa que no valdrà la pena córrer el risc. 

M'ha tocat viure la penitència per una injúria que desconec i que el fet de tenir-la perduda a la memòria em fa, si és possible, més culpable. Accepto el càstig i, si m'ho permeteu, demano l'exili, ser desterrat de les vostres vides i quedar com una reminiscència vaga i distorsionada.

Forma

Presentació

Aquesta pressió patètica de la societat més propera referent a tenir o no tenir parella em té una mica cansat. No vull tenir parella, ja n'he tingut, ja ho he viscut.

Interludi

En una conversa normal sobre unes condicions mínimes de com ha de ser la parella, exposo les meves: S'ha de dir Mar. Cap més condició? Cap més condició. Amb la Mar ens faríem una caseta i en honor seu l'anomenaríem Ca la Mar. I jo, el Peix, viuria amb la Mar dins de Ca la Mar. Ser engolit per un calamar gegant i sobreviure seria una gran gesta en el món dels peixos.

Discurs

Ara que estic intentant seguir els ensenyaments d'Epictet, m'agradaria comentar que, com he dit altres vegades, prefereixo callar abans de dir res que no sigui necessari o se m'hagi demanat la paraula. I així ho faig la majoria de vegades, però, ai las, quan la confiança m'abraça, expresso la meva opinió amb contundència i la contundència és tal que erròniament les discussions acaben de males maneres encara que no ho vulgui. És culpa meva. És culpa del meu maleït cap que pensa tan de pressa que les paraules s'atropellen i el discurs entra en el caos en un intent de voler ser escoltat sigui com sigui i sense la possibilitat de donar temps a ordenar-les. I el que és pitjor, en el fons entro en discussions esperant tenir un raonament de l'altra part que permeti potser desfer les meves conviccions i acabo pensant que ningú té raó. Oh, maleït cervell que t'aferres a les primeres idees autoexpressades com si fossin veritables ferint el teu cos quan n'escoltes de noves. Els psicòlegs tenen un nom per aquesta característica. I penso de mi que no em deixo qüestionar les idees, que no permeto desaferrar-me de coneixements que el temps ha canviat, però no és veritat, no soc així. Potser el més senzill seria que de cop i volta em tornés mut.

Conclusió

I a la meva peixera soc mut, per això no vull parella, per ella, perquè no m'hagi d'escoltar.

Baralla de carrer

Avui volia parlar d'una altra cosa, però un somni i una discussió m'han capgirat els plans. Ho escriuré tot, què carai.

Baralla de carrer

Quan estava a punt d'entrar al pàrquing de casa a l'hora de dinar, un home de mitjana edat que anava amb la seva dona m'ha fet crits: —La bicicleta, la bicicleta!—. Com que no hi havia cap problema amb la bicicleta m'he permès preguntar quin problema hi havia i m'ha respost que no podia passar. Jo tenia gana i he fet cas omís de la provocació entrant cap a dins del pàrquing. I tot hauria acabat aquí si no fos que després de dinar me'ls he tornat a trobar. Ja no tenia gana i he pensat que si em deien alguna cosa, em pararia i preguntaria quin era el seu problema. —Ara passes pel carrer, ara sí, eh!— M'ha cridat l'home. M'he parat. A buscar baralla, evidentment. M'han dit que no podia passar per la vorera i he contestat que la meva única intenció, tal com havien vist, era entrar al pàrquing. Les seves raons eren d'allò més pobres, ja que no volien acceptar que s'havien espantat per anar despistats caminant pel carrer. —La llei diu que no pots anar per la vorera, el que passa és que tu no te la coneixes la llei—, els he rebatut dient que entrar en un pàrquing encara està permès, sigui amb bicicleta, moto o cotxe. Com que l'apel·lació a l'autoritat no els ha funcionat han volgut utilitzar els meus sentiments: —I si hagués passat un nen en aquell moment?— Davant d'aquesta pregunta absurda he respost que segurament l'hauria aixafat. La seva mirada d'incredulitat ha sigut d'allò més divertida. —La dona, que fins aleshores només havia assentit a les paraules de l'home, molt enfadada m'ha preguntat si m'agradava aixafar la gent. —I tant que sí, i si són nens, millor.— L'home feia que no amb el cap. —I si t'aixafessin a tu?—, m'ha preguntat. Ara entraven al terreny de la por, però no he pogut respondre perquè la dona m'ha començat a dir: —Ets un xulo i una mala persona—. Sense dubtar ni un segon li he dit que en això hi estàvem tots d'acord. I com que soc mala persona, abans de marxar els he dit que els havia fet un favor, que així podrien passar una tarda entretinguda parlant de mi. S'han posat ben vermells. He pujat dalt de la bicicleta i he anat cap a treballar rient. Quin clatellot em mereixia, i em continuo mereixent, però no me n'he pogut estar.

Somni

De vegades els somnis serveixen per recordar-te que en un passat la vas cagar fins al fons i que els remordiments t'acompanyaran tota la vida. Podria demanar perdó? Podria. Ho faré? I què somiaria aleshores? Ella m'havia immobilitzat tirant-se damunt meu. Li veia la seva cara que al món real, per molt que m'hi esforcés, feia temps que no podia recordar. I ara la tenia al meu davant, la de quan teníem quinze o setze anys, aquella cara rodona de llavis fins, amb un nas de botó i ulls de mirada astuta. Els seus cabells daurats i forts que portava tallats a l'alçada de les espatlles em fregaven el front de tan a prop que la tenia. I jo reia. I ella també reia, però semblava una mica enfadada. I la seva veu que també havia oblidat, ara semblava que mai l'havia deixat d'escoltar. Sense avisar, entre rialles, m'escup. T'ho mereixes, em diu, per tot el mal que em vas arribar a fer. I dels seus llavis veig com queden restes de baba blanca, amb bombolletes. Em podràs perdonar algun dia? I després d'aquest instant el somni esdevé absurd. Em dona el seu telèfon, que no puc apuntar, que he de recordar, i em comença a dir números i números sense parar fins que sento els llençols que em molesten. Em giro i torno a dormir, ara en silenci.

Maduixa

Agraeixo aquesta època de l'any, les maduixes queden tan lluny. A mi m'agradaven, i molt. Fa anys vam anar amb la família de viatge a França. Hi vam anar amb cotxe. Ple de trastos, maletes i joguines. Anàvem tan carregats que el remolc gairebé no es podia tancar. Vam anar fins dalt de tot de França, a tocar de Bèlgica. Recordo com vam plantar la tenda mentre un grup de francesos ens miraven tot jugant a la petanca. El càmping era immens. Semblava un laberint. Em van repetir una vegada i una altra que sobretot no oblidés el número de carrer, trenta-set, ni la parcel·la, tres mil set-cents vint-i-quatre. Cada carrer tenia almenys dues casetes amb banys i rentadors. El recordo fosc, com si sempre fos de nit. Al final del carrer hi havia un parc enorme amb gronxadors i diferents tobogans. Hi havia unes quantes pistes de bàdminton que vam aprofitar força i també una pista de ciment on sempre hi havia algun nen patinant. Em vaig enfadar quan vaig preguntar per què no havíem portat patins i els meus pares em van contestar que no havíem anat fins a la punta de França per anar amb patins. I gairebé em quedo sense jugar a bàdminton quan vaig dir que aleshores les pales tampoc les hauríem d'haver portat. Jo no tindria paciència amb mi. Al final del parc hi havia un bosc gegant amb zones on l'herba gairebé ens sobrepassava. Dins del bosc hi havia alguna cabana dalt dels arbres que sempre estaven ocupades. Amb els meus germans vam intentar investigar-lo tot. La nit abans de marxar hi vam anar amb lots. Vam sentir algun crit dirigit a nosaltres en francès que no vam entendre des de dalt de les cabanes, però no en vam fer cas. Vam caminar per trobar el final del bosc. Era un càmping, en algun moment hi havia d'haver una balla. No la vam trobar. Vam començar a sentir una olor de maduixa. Era molt agradable. Semblava com si per allà a la vora hi hagués algun gelat de maduixa, això és el que vam imaginar. L'olor de mica en mica es va tornar més intensa, fins al punt que vam deixar de sentir l'olor del bosc humit i de l'herba. Jo volia tornar enrere, però els meus germans van voler investigar una mica més i jo tampoc volia tornar sol. I a mesura que vam anar avançant l'aire era cada cop més dens i a mi em costava respirar, i l'olor de maduixa ja no era de gelat perquè no era fred. Feia calor, molta calor. I els ulls em picaven perquè l'olor s'hi escolava. Recordo que els vaig tancar tan fort com vaig poder. La meva germana que no m'havia deixat la mà en cap moment em va estrènyer amb més força fent-me mal. Vaig girar i aixecar el cap per mirar-la enfadat. Em feia el gest de silenci i va mirar endavant sense apartar el dit de la boca. El meu germà, unes passes més endavant, semblava una estàtua de quiet com estava. A tocar seu un llimac gegant de color negre ple d'estries i tot d'antenes l'examinava. Algunes li fregaven la cara. Era tan gran que fàcilment ens hauria pogut engolir a tots tres de cop. Dels seus forats laterals sortia un aire espès i calent amb una olor de maduixa tan intensa que no es podia respirar. No ens vam moure durant una bona estona. Jo només volia plorar, però sabia que no era el moment. Al final el llimac va fer una volta cap enrere alçant-se més amunt dels arbres, es va deixar caure suaument sobre l'herba i va marxar bosc enllà. La meva germana va agafar el meu germà per fer-lo recular cap on érem. Vam tornar enrere d'esquena mirant amb la por que aparegués el monstre de nou. I quan de lluny vam poder veure una cabana vam començar a córrer. La meva germana gairebé m'arrossegava i aleshores vaig començar a plorar. I vam arribar a la tenda i ens vam abraçar molt fort als pares durant tanta estona que van acabar arrancant-nos d'ells. No entenien per què fèiem tanta olor de maduixa i vam explicar que havíem passat molta por, que el bosc era infinit i que volíem tornar a casa.

Notes finals

Podria fer tres entrades diferents, però ha anat així. No penso repassar el text, és molt llarg i avui em sento mandrós.

Pensar sobre la bici

Avui m'he passat més de sis hores sobre la bici. Anava sol. Conec altres ciclistes que em diuen que no poden anar sols, sobretot en carretera, que els fa pensar massa i no se senten còmodes. Jo soc tot el contrari, m'agrada, sobretot en carretera, però no tinc temps per pensar, em concentro en pedalar, pedalar i pedalar. Per sort el meu cervell aprofita els moments que em relaxo i em treu temes que normalment són d'allò més absurds. Ho agraeixo ja que així em surten històries i algunes les acabo escrivint i altres les oblido. Avui no ha passat, no li he donat l'oportunitat en cap moment. Sis hores de concentració absoluta, amb dues pauses, una per contemplar un monument i una parada tècnica al voral de la carretera per fer pipí. Quan ja estava acabant la ruta he tingut la sensació que el temps s'havia escolat gairebé sense adonar-me'n. Se m'escapava el riure de la felicitat que sentia quan ja quedaven pocs metres i em sentia tan satisfet que si no fos que tenia les cames molt cansades hauria seguit uns quilòmetres més. 

És a dir, aquesta entrada no diu res interessant ni explica cap principi de vital importància.

Principi de responsabilitat única

Un vàter té una funció molt senzilla. Serveix de pont entre els residus que fa el cos humà i les canonades que van cap al clavegueram. Bàsicament té una tassa on si vols hi pots seure amb la seva tapa per evitar que els gèrmens s'escampin i una cisterna d'aigua més alçada per facilitar l'evacuació, amb els seus components per gestionar que no es quedi buida ni massa plena. Molt simple. Una sola responsabilitat on cada part, sigui tassa o cisterna o els seus components, també tenen la seva única competència alineada en la funció general del vàter. Has vist mai uns fogons en lloc de la tapa? Segur que no. No et posaràs a cagar a la cisterna esperant que el segueixi funcionant, oi que no? Ni faràs servir la tassa per posar en remull l'enciam, oi que no ho faràs? Que sí, que et serveix per seure quan et poses els mitjons i les sabates, que et va bé per deixar-hi la roba i que quan et depiles les cames també t'ajuda. És una funció que tu li dones perquè la teva tapa és de ceràmica, però podria ser d'un plàstic fràgil i la funció pel qual està pensada no variaria gens. En qualsevol cas, qui va idear el vàter ho va fer pensant en un sol principi, el de facilitar l'evacuació dels residus del cos humà. I mira si està ben pensat que la majoria d'humans en poden fer ús sense gaires complicacions. Aquest és el principi de responsabilitat única.

El raro

Tot allò que sovint em dic que podria fer sol i no acabo fent per por és perquè des de ben petit m'han ensenyat que la solitud és un error, un fracàs, una vida esgarriada i sense sentit. I si tot és mentida? Des de sempre he volgut estar sol que és on em sento lliure i realitzat.

Mai m'he sentit còmode amb les converses que no van enlloc, m'angoixen les grans trobades, els sorolls forts i la llum intensa m'aclaparen i els espais oberts plens de gent em maregen. Durant anys he seguit el joc que la societat m'imposava i a mi això em fa ser trist, irritable, callat i sento que desprenc una boira negra que queda flotant al meu voltant.

Sí, soc el raro, soc aquell que et diuen que millor no estar-hi a la vora, que emet una pudor feta de silencis incòmodes i de mirades tristes. Soc el que ja no avisen per a les celebracions o simplement per fer un cafè, per fi, perquè trobar-se envoltat de mentiders o de persones que amaguen la veritat, que és el mateix, és esgotador. I sí, soc jo que he creat aquest personatge, perquè em deixin en pau.

Tinc ganes de marxar d'on visc per perdre'm en alguna ciutat gegant del nord, ben al nord, on la meva solitud quedi diluïda entre milers de persones anònimes. Allà podré passejar com un ésser invisible i podré anar a sopar, o al teatre o al cinema sense que cap conegut faci veure que no m'ha vist i les mirades del següent dia vagin farcides de xafarderies. I em dic que tot això ho podria fer igualment sense anar-me'n lluny, però no puc, no en sé, tinc arrelat tan a dins meu que és lleig i que és dolent que per a mi és una muntanya. I tampoc puc perquè em fa mal veure com em miren i callen.

El títol aquesta vegada l'he posat al final. En un principi, al final d'escriure el text però abans d'acabar de definir el títol, havia pensat: Tot allò que sovint em dic que podria fer sol i no acabo fent, però era massa llarg i a més duplicava l'inici del primer paràgraf. L'he descartat. He considerat posar un títol que no tingués res a veure, per despistar, La cabanya d'estrelles, però no tenia cap lògica i només creava confusió. Al final m'he decidit per El raro, perquè és una paraula que no es troba al diccionari i per tant, malgrat que tothom conegui la seva definició, és estranya. Seria rar que la posessin algun dia al diccionari, perdria la seva realitat i entraria a formar part d'un sistema que sembla que eviti. I podria seguir analitzant, donant un significat profund a la resta del text, relacionant conceptes i idees presentades el qual l'autor del text no sap o no vol saber que existeixen. O ni tan sols existeixen.

De sopars a la fresca a menjars de l'altra punta del món

Ahir, mentre visitava una zona nova plena de feixes i unes quantes cabanes de pedra seca que fins fa poc el bosc mantenia ocultes, se'm va aparèixer un record de fa poques setmanes. Una mirada fosca, unes paraules eixutes i un posat incòmode en saber que hauria de compartir taula amb mi. En aquell moment no vaig entendre el perquè. Vaig pensar que tenia un mal dia i vaig intentar no molestar, fins i tot vaig girar el cos per tal de no incomodar-lo més del que estava. En recordar-lo vaig entendre la seva expressió de seguida; soc lent captant el món que m'envolta. Em va fer ràbia, no perquè estigués molest amb mi ni perquè ara coneixia un passat meu que el temps ha tergiversat des del meu punt de vista, sinó perquè em pensava que era d'aquells que davant de qualsevol problema s'hi encarava de cara i no callava com la majoria. En fi, expressió que queda molt bé quan vols fer veure que ets bastant superior a la resta i és molt probable que sigui al revés, que la pròxima vegada que ens veiem, com ja ha passat, em faré l'estúpid i tot seguirà igual, perquè, és clar, jo callo perquè soc d'aquells que es troba feliç nedant entre la majoria.

I si per una banda, aquella que t'hauria de donar suport, ajudar-te en els moments claus i fer-te sentir còmode en qualsevol situació, em pren les ganes de viure, per l'altra, aquella que no hi ha cap lligam més enllà de l'imperatiu que et dona el dia a dia, em fa sentir viu i alegre. 

Un dels problemes de posar el títol al principi és que de vegades el text pot anar mutant de manera que el títol hagi perdut el sentit que de bon principi tenia. En aquest cas, l'eliminació de parts del text ha provocat un abisme entre el títol i el text, perdent gairebé tota la connexió entre un i altre. Podria intentar explicar que el text bla, bla, bla. Podria canviar el títol, aleshores hauria d'esborrar aquest paràgraf i el temps perdut escrivint-lo crec que ningú me'l tornaria.