El carrer

El sol cau al meu darrere i l'ombra s'avança impacient. Sense voler espanto quatre coloms que alcen el vol batent les ales amb força i valentia. El temps, que no acostuma a aturar-se, ha fet una pausa per agafar aire i els ocells, il·luminats pel sol ataronjat, han quedat parats davant meu amb les ales ben obertes. Quan els ocells desapareixen cel enllà, veig la meva ombra girada, esperant-me per travessar la plaça.

El carrer és estret, amb preferència per als vianants i sempre té algun cotxe sortejant les enormes torretes que el decoren. El terra de llambordes sembla un corredor ple de paranys com a les millors pel·lícules d'aventures per arribar a un tresor ocult. I aquests dies que plou, cada passa pot fer aflorar un gran toll amagat sota les pedres. I com que les cases tenen les parets altes i enreixades és un carrer ombrívol durant bona part de l'any. A més a més, per una banda, donen l'esquena, ja que prefereixen fer-se boniques a la rambla, i per l'altra s'han fet velles i no sembla que ningú les vulgui cuidar.

Quan s'acosta l'estiu, a les tardes, el sol s'escola entre els edificis i el carrer s'omple de llum. Les cases sembla que prenguin vida i els vianants hi caminen alegres i se saluden amb un somriure als llavis. Aleshores les ombres s'allargassen porugues i intenten escapar-se per esperar-se al cap del carrer.

L'accident

Al meu voltant se sentien els crits més esgarrifosos que mai m'hauria pogut imaginar. Eren uns crits que et deixaven el cor fer a miques. La situació era d'extrema gravetat i l'únic final possible era el no-res. Estava petrificat. Durant uns segons, rodejat d'una bogeria presa del pànic, vaig tancar els ulls amb la vaga esperança que tot acabaria bé. Però aquesta vegada no seria així. No podia dir res, ni cridar com feia la resta. Em vaig tocar la cara, xopa d'una suor agra. Vaig prémer amb els palmells les galtes i amb els dits faig fregar-me les orelles, per sentir que encara tenia cos i era jo mateix. Tot tremolava i els crits em tenien eixordat. El meu cos no tenia força per mantenir res. Tenia fred i calor alhora. El cor bategava tan de pressa que notava com s'esgotava, com si s'estigués rebentant de tant d'esforç. És possible que fos així. Ni podia respirar. Vaig ser capaç de pensar que no volia sentir dolor i vaig agrair no sentir-lo. No era conscient que estava vivint el dolor més intens que havia patit. Potser era l'adrenalina o potser part de mi estava fallant. El foc ja començava a consumir-nos i les batzegades cada vegada més fortes. No vaig sentir el cop final. Vaig desmaiar-me just abans de quedar reduït a miques.

 

P.S. Avui he comprat dos vols d'avió. Anada i tornada, és clar. Perdona'm, Terra.

Més u

Sembla que ha passat com si res, a una velocitat més alta del que un voldria, però és fals. Ja de bon principi vaig viure un episodi que marcaria un canvi importantíssim a la vida. Aquell episodi em va servir per tancar la porta a una vida que no m'agradava i em prenia la salut. Reconec que em va costar. No vaig donar explicacions, ni feia falta. Vaig sortir, vaig tancar la porta i no vaig mirar enrere. No escriuré de què es tracta, ja que em podria guanyar una bona clatellada si ho fes. I va passar l'estiu com si res, mig treballant, mig descansant dalt de la bicicleta.

A la tardor em vaig rebentar l'omòplat un dia de pluja dalt de la bici de ciutat quan anava cap a dinar. Aquell fet em va servir per poder cagar-me amb tot el sistema sanitari de Catalunya. Encara espero que m'avisin per donar-me l'alta i me'l mirin per si s'ha soldat bé. Fills de puta. Gràcies a la caiguda vaig recuperar l'amor al desenvolupament "frontend". Durant les sis hores que no em van atendre amb l'omòplat trencat em vaig llegir tota la documentació d'un marc de treball de desenvolupament pensat per al web. Fills de puta. Aix, ja ho havia escrit. Al cap de tres setmanes, veient que em feia poc mal, vaig preguntar a un metge si em podia treure el cabestrell. Em va dir que si feia tres setmanes de l'accident, segurament em farien una radiografia ben aviat, però que si no em feia mal, millor que me'l tragués per evitar que s'encarcarés la musculatura. Si m'arribo a esperar, encara ara el portaria. Durant els dies de cabestrell vaig anar buscant una nova bicicleta. Una de gravel que ara està tan de moda. I va ser una molt bona compra que vaig estrenar de seguida que vaig poder.

Després d'això van venir uns fets paral·lels a la meva vida. Uns fets que han capgirat les vides de persones del meu voltant, però jo no soc qui per parlar-ne.

I va arribar l'hivern i sense saber com vaig començar a participar en campionats de programació. No vaig guanyar-ne cap, però, de fet, tampoc ho volia; en cap cas voldria ser el centre d'atenció. Vaig aprendre molt i això em fa sentir bé. Durant aquest temps vaig comprar-me una cadira de despatx. Fins llavors havia tingut una de plegable que, tot i que molt còmode, després de deu hores el meu cul es queixava, i amb raó. I vaig canviar-me els monitors, més grans, per poder tenir més espai per llegir i escriure. I al final, després de maleir el teclat menys cops del que hauria sigut necessari, també vaig comprar-me un teclat bastant car, però molt còmode, que ara mateix no estic utilitzant perquè estic al sofà amb el portàtil. Un sofà nou també, de disseny italià, tot i que fet a una nau perduda en un polígon del Baix Llobregat. Estic orgullós del meu sofà.

Ja entrada la primavera vaig haver de parar de tantes hores davant d'un ordinador. Era perillós per la meva salut. Fer-se gran ajuda a conèixer les debilitats d'un mateix. I en una activitat completament diferent, el cant coral, vaig participar en concerts arreu de Catalunya. Abans de començar vaig pensar que les meves pors a la gent en general farien d'aquella experiència una tortura desagradable. No sabeu com va ser de gran la sorpresa quan al primer assaig vaig veure que m'ho estava passant bé i em sentia assossegat. Vaig gaudir-ne des del primer assaig fins a l'última nota de l'últim concert. No em vaig sentir aclaparat ni vaig notar cap nus estrany a la gola. Durant aquests concerts va passar alguna cosa més, però la meva vida és molt tranquil·la i ara mateix no la vull fer trontollar.

I ja està.

Un recorregut per les cultures del món

He de reconèixer que el meu coneixement sobre Galícia és ben escàs. Sé que algun dia hi arribaré quan acabi el Camí de Sant Jaume, que té allò dels horrorosos o com es digui mentre maleeixo l'autocorrector o també, que això ja no ho sé gaire, que els seus ports són famosos per l'entrada de la droga americana amb submarins casolans. Tenen una cultura molt rica, sobretot la culinària, que és la que avui ens pren el protagonisme. Tothom coneix els seus pebrots verds i diu la llegenda que de tant en tant algun pica i molt. Mentida, crec que mai n'he menjat cap que piqui i des de la meva experiència, soc més de pebrot italià, puc afirmar que és una llegenda falsa, com la majoria, amb l'excepció de les d'alguns gràfics. També tenen, o tenien, que potser ja s'han extingit, un tipus de gamba o cigala. Crec que no n'he menjat mai, ni allò dels pessebres, maleït autocorrector, o peus de cabra que sempre m'han fet angúnia. I finalment, encara que alguna cosa més menjaran que no ve al cas, tenen el pop a la gallega. I us explicaré, des de la meva total ignorància, com es cou perquè no quedi dur. El pop ha de ser viu, sobretot, això de congelar-lo és una falòrnia d'alguns sentimentalistes. En una olla ben fonda i plena d'aigua bullent s'ha de submergir el pop i tornar-lo a treure al cap de pocs segons per submergir-lo a l'aigüera plena d'aigua i glaçons per tal que estigui ben freda. Podràs notar com el pop es retorça de dolor i s'intenta arrapar a les eines, braços o aletes que utilitzis en aquesta bonica tortura. En cas que tregui tinta, recull-la i porta-la a la seu d'HP, allà te la compraran a un bon preu. Treu-lo de pressa de l'aigüera i ràpid cap a l'olla bullent. Repeteix l'operació els cops que faci falta fins que el pop deixi de moure's. Entre olla i aigüera i aigüera i olla, si vols colpejar-lo sobre el marbre de la cuina, no et sentis cohibit. Un cop deixi de moure's, tira-li unes patates i pebre vermell i llestos. Ja pots anar al bar de tapes de sota casa que allà ja te'l tindran preparat i, a més a més, t'oferiran els pebrots que mai piquen.

I així acaba aquesta primera part del viatge per diferents cultures del món.

 

Nota: He buscat “pop” al Google i no m'ha retornat el resultat que esperava. Parla de la música. Il·lús de mi i una mica estúpid també, he anat a l'enllaç suggerit de cerca “pop llatí” pensant que em trobaria una referència de la llengua dels romans.

I ara, en honor al malbaratament del pop, sobretot quan baixeu al bar de sota casa baixeu una bossa orgànica amb el pop a dins i llanceu-la al contenidor marró, el gran poeta, Poeta del Mató, ha escrit una adaptació d'una coneguda cançó infantil:

El Pop

Mireu allà dalt
en els estels què hi ha,
és un gros animal
que amb patinet va.
És un pop,
i doncs què us penseu?
Que seria un elefant? És que no veieu que el títol ja diu de quin animal parla? I, a més a més, l'elefant anava amb bicicleta.
Té tot de tentacles,
ballant al seu voltant!

Poeta del Mató

Corba

Pujo distret per una pista que tenia oblidada. Fa cosa de dos anys, en aquesta pista, un cotxe, en una corba molt tancada, gairebé se m'emporta. És una pista on pràcticament mai passen cotxes. El cotxe i jo vam tenir temps de frenar i aquell incident va quedar només en un ensurt. Mesos més tard, quan ja havia oblidat que per aquella pista hi podien passar cotxes, en aquella corba tancada per art de màgia en va aparèixer un altre. Una furgoneta blanca. Vam poder frenar i cadascú es va endur l'ensurt cap a casa. Avui em trobo de cop un totterreny gris al meu davant. Era enorme, amb unes barres de para-xocs platejades i brillants. Darrere del parabrisa un senyor gran amb la cara mig desencaixada agafava el volant amb més força del normal. El totterreny ha derrapat amenaçador, però s'ha aturat a dos pams. A la mateixa corba, a la mateixa pista perduda on no passa ningú.

Pausa; cal descansar del text.

Penso en el Gran Titellaire, el que em governa, el meu, en el jo mateix desconegut. És absurd pensar que la nostra vida és falsa, que té un ésser superior que la va dictant. Quin sentit té aleshores que tinguem la possibilitat de pensar? Poder pensar ens fa més erràtics i, així, fem que el titellaire tingui més reptes en aquest joc macabre? A mi aquesta opció, tot i que divertida, sempre m'ha fet mandra, ja que trasllada el problema de l'existència en fora i expulsa la nostra responsabilitat.

També podria ser absurd pensar que la nostra vida és genuïna i autogovernada en un món immens on el nostre pas, tard o d'hora serà oblidat. Té sentit ser capaç de pensar si el destí és el no-res? O és que simplement la probabilitat ens ha creat per la raó de donar consciència de l'existència del món? No seria estrany que en un vast univers, des del seu naixement fins a la seva mort, no en sortís cap consciència. Aquest univers hauria existit? Sí i no, no té gens d'importància. Al nostre hi ha consciència, hi ha coneixement de la seva existència, som la seva raó de ser i ell, alhora, és la nostra, fins i tot quan hàgim desaparegut, quan no quedi cap record de nosaltres, l'univers haurà existit. I prou?

Fi de la pausa i del moment de distensió.

He culpat al Gran Titellaire, no ho he pogut evitar. Me l'he imaginat rient amb malícia. I l'he maleït i li he dit, tu no existeixes, ets només probabilitat vista des d'un cas concret, per molestar-lo. No m'he creuat amb cap més cotxe en la resta de la volta. Cap ni un.

Aquest matí he tingut una idea molt bona. Era tan bona que m'havia proposat escriure-la, però a mig matí, després del cafè, ja l'havia oblidat. La culpa de l'amnèsia és del cafè, n'estic segur. Sempre passa el mateix, baixa la productivitat i fa perdre la memòria. A partir de demà prendré més cafès, per enganyar l'enemic.

I ara, fa pocs minuts, quan volia preparar-me per anar a dormir d'hora perquè dormir és bo i si és bo, cal potenciar-ho al màxim, he tingut una idea pèssima que val més que escrigui abans no me'n penedeixi o es faci de dia i prengui un cafè. 

Com que la meva vida té un control que ignoro d'on ve ni tampoc vull saber-ho fa molts i molts anys vaig enamorar una noia sense voler fent una entrevista absurda a un home sense cap. Bé, i alguna burrada més, però que, si me'n recordés, trencaria la relació que vull intentar explicar. Aquesta noia que vaig enamorar sense voler va resultar ser la noia el qual m'havia enamorat uns dies abans tot menjant castanyes. O va ser després la castanyada? No ho recordo. Mesos més tard va sortir una història bastant meravellosa que va durar anys fins que ella, molt encertadament, em va deixar. Doncs de la gran entrevista a l'home sense cap, la millor i única entrevista que he fet mai, no pas per les meves preguntes sinó per les respostes de l'entrevistat i de com ens vam cargolar de riure, va i ara treballo per una empresa on es parla del concepte sense cap. Soc lent, sí; fa molt de temps que se'n parla. Ostres m'estic perdent entre explicacions i la relació que vull fer és espantosa. Doncs fa anys que se'n parla i jo, una mica talòs, ara m'adono que l'home sense cap i el concepte sense cap de l'empresa són molt similars. En el cas de l'home sense cap deia, tot i que no sé si ho va arribar a dir mai, que ell podia posar-se caps de tota mena i podria ser qualsevol. En el cas de l'empresa, es diu que poden posar el cap que desitgin i utilitzar-se per on vulguin. I és en aquesta similitud, jo, que soc un romàtic de cap a peus que gràcies al cafè semblo tot el contrari, he arribat a la conclusió que la meva vida es trobarà sense saber com amb una noia d'on en sortirà una història meravellosa. 

Doncs quina burrada.

De vegades tinc la sensació que no congenio amb ningú. A mi em fa mandra parlar amb la gent, no sé de ningú ara mateix amb qui tingui certa afinitat ni res del que em puguin explicar m'interessa. De fet, de vegades m'interessa, però estic a la inòpia. I és que la cosa no va bé, em sento sempre com un peix fora de l'aigua. És que és exactament això, soc el Peix i estic fora de l'aigua. Com em puc tornar a capbussar? Oh, quina bèstia de les metàfores estic fet. I ara no sé què volia dir, ja que estava repassant el text i me n'he oblidat. Ah, sí, bé, no ho sé, però si continuo escrivint, al final crec que ho acabaré explicant. Això de tenir parella i viure plegats i fer activitats junts i tot allò que s'espera a mi no sé si m'agradaria perquè em fa sentir egoista. Egoista per poder anar a sopar junts, pel meu propi plaer; egoista per viatjar pel món, per no sentir la por de la solitud; egoista per ser cuidat si un dia estic malalt, egoisme per voler-me sentir estimat… Continuo escrivint. Un dia, en un alberg perdut pel Caucas amb gent de tot el món vaig aconseguir fer cantar a tothom una cançó en català mentre sopàvem. Jo no em sabia gens la cançó, pel cafè crec, i vam acabar cantant la la la. Ens vam engrescar bastant i entre crits i rialles, un senyor gran, que sabia molt de tot, que caminava molt i que fins aquell dia havia sigut amable amb mi, em va comentar que anés a parlar amb unes noies israelites que havien rigut força de la meva actuació fallida. Li vaig contestar que si elles volien parlar amb mi, que vinguessin a on era jo. No recordo les paraules del senyor, però més o menys em va dir que era un maleducat i un egoista. La veritat és que la seva resposta era la que m'hauria donat qualsevol. Ja no va tornar a ser tan amable amb mi durant la resta del viatge. Jo només volia continuar cantant la la la, brindar cada dos per tres i no parar de riure. Em sentia lliure i feliç, estava fent el que volia sense que res ni ningú em marqués el rumb després de molts anys. Però era un miratge, el control de la meva vida va prendre forma de vell amable i vaig agafar por. Per a mi l'egoisme era tot el contrari, no volia sentir-me volgut ni per parlar ni fer una cervesa mirant el cel més estrellat que mai he vist. L'endemà el cafè va fer efecte de seguida i vaig oblidar la major part de la vetllada. I la realitat? Sempre hi ha una realitat que s'explica i una altra realitat més profunda. Vaig preferir quedar com un maleducat i un egoista, vaig preferir no trobar cap afinitat ni res en comú entre elles i jo i hauria preferit estar a la inòpia si s'haguessin trobat. Tot abans de fallar-les. I així és com es falla a la gent.

Notes finals: Mi sol do, mi mi sol do, si do re sol sol fa mi re do.

Nota final final: No recordava que escriure sense pensar tenies aquestes conseqüències.

Nota final 2 final: Mai he sigut de tenir fitxers amb còpia i noms com ara final bona definitiva, em fa vomitar tanta estupidesa i poca seguretat en un mateix, per això utilitzo git.

Encanteri

Aquesta rosa és per tu. Envoltada de misteri vas aparèixer amb un vestit blau fosc que ressaltava el to bru de la teva pell. La música ens va embriagar i no vam parar de ballar fins a l'albada. Esgotats i sense haver-nos dit ni una sola paraula en tota la nit, ens vam fer adeu amb la mà. No vaig pensar que potser d'una festa improvisada en sortiria un record tan bonic. No sabies que a mi sempre m'ha fet vergonya ballar i suposo que si no és amb tu, no ho tornaré a fer mai més.

Bé, no sé per què ha sortit aquest text. Ho tornaré a intentar un altre dia. Avui he tingut febre. Fa tant de temps que no en tenia que en certa manera m'ha fet gràcia. Ara bé, estava aixafat i amb el cap com una olla de pressió. M'he drogat, ho accepto. Ara estic una mica millor. Demà, com que és dia de treball, estaré bé.

A mi m'agrada la meva llengua, però té un error bastant greu i algun expert hi hauria de posar remei. Potser ja està arreglat i la meva incultura fa que no conegui la solució. Jo volia escriure una història plena de misteri. Havia tocat la mitjanit, el fred dels carrers havia fet baixar els núvols a la ciutat. Gràcies a la broma, passejava amb la meva silueta difuminada. Per què broma? La llengua anglesa té mist, que només en dir-la ja evoca a una boria suau, que distorsiona la vista sense arribar-la a deixar cega. O la llengua castellana, que van canviar la o per una u per evitar aixafades de guitarra. Des de l'absoluta ignorància, com s'anomena en català la novel·la The Mist, de Stephen King? La broma? Quin nom més ben trobat per una història amb tanta tensió. O la saga del senyor Sanderson (ara no recordo el nom i buscar-lo seria una pèrdua de temps que he gastat dient que seria perdre el temps) Mistborn és Nascuts de la broma? Penós.

 

I per acabar aquesta entrada tan poc reeixida, un poema del gran poeta, Poeta del Mató:

Encanteri

Paraula enigmàtica,
paraula captivadora.
Sons sords, suaus,
sons sonors, aguts i penetrants.

Paraula rara,
paraula indesxifrable.
Sons secs, curts,
sons vibrants que fan estremir.

Paraula usual, per confondre,
i un silenci llarg, expectant.

Paraula enigmàtica,
paraula captivadora.
Com al principi, per encantar.

 

Poeta del Mató

O Fortuna

Aquests dies he estat cantant concerts arreu de Catalunya. No molts, tres, i només en queda un altre. Ja no recordava que voltar i cantar m'agradava. A més a més, m'he adonat que el meu nivell cantant, anteriorment d'una mediocritat tirant cap a alta, ara es troba tirant cap a baixa. La pràctica porta a l'excel·lència, l'abandonament desemboca a la bagatel·la. Aquesta frase no l'entenc, però harmonitza. (Nota: quina merda)

En els viatges, dins de l'autobús, escoltava música i llegia un tal Hegel. Aquest fet podria fer de mi una persona culta, però res de l'altre món. I allò que em semblava passatger i d'una estupidesa notable, escoltar música francesa, encara no m'ha marxat. He hagut de fer un esforç polític per acceptar-la, ho reconec, i no sé si ho acabo d'acceptar, ja que no ho he comentat a ningú. Escolto en silenci, gaudint d'una llengua que per alguna raó estranya sempre he relacionat amb la gelatina poc ferma.

Tants concerts, tanta gent… Això de sentir-se esgotat de les persones sembla una burrada per fer-se l'interessant. A mi em venien basques. A Barcelona, ciutat que evito tant com puc, vaig caminar uns metres sol. Vaig tornar a sentir la seva calidesa. Tampoc recordava que m'agradava passejar-hi sense rumb, anònim entre milers de rostres que es fonen entre ells. Van ser pocs metres, però em va agradar. De fet, estava bastant atabalat i aquells metres em van relaxar de cop. Que rar, oi?

En aquests concerts canta una noia que té un rostre massa familiar per a mi. Entre els meus buits de memòria, crec que ella es troba dins d'un d'ells. La vaig saludar el diumenge amb cortesia perquè em deixés passar. Em va mirar amb menyspreu. Vaig recordar que a l'assaig de Sabadell m'havia mirat esperant alguna reacció el qual vaig respondre amb total indiferència a una cara que, malgrat ser familiar, per a mi era ben desconeguda.

I entre cançons franceses del segle XXI i bots de la part posterior de l'autobús, sense entendre pràcticament res del que estava llegint, vaig pensar que és necessari ajuntar en un corrent totes aquelles persones que reneguen del coneixement. Hi ha qui vol viure en la ignorància i, actualment, ser un ignorant està molt mal vist. Per por a ser humiliats, alguns intenten ser invisibles conscients de la seva condició, altres estudien amb certa amargor i la resta s'aferra a grans causes absurdes que amb un mínim de reflexió s'enfonsen. És amb la simplicitat del desconeixement que les causes ridícules prenen tanta força. Ser estúpid i viure als afores del saber humà no ha de ser un crim. El que és un crim és aprofitar-se d'aquestes persones. És per això que es necessita ajuntar en un corrent tota la gent que renega del coneixement per poder-se defensar dels criminals erudits.

El riu

Aprofitant que arriba el bon temps, aquests dies se celebren festes al voltant del riu. Un espai brut i abandonat on cal tenir atrofiades les fosses nasals per suportar les seves olors fètides. Aquestes festes serveixen per recuperar-lo i retornar-li la vida. Mentre que empreses i les mateixes clavegueres de la ciutat hi aboquen tota la merda sense control, els assistents d'aquestes festes la netegen sense demanar res a canvi. És una bona opció, altruista i desinteressada. Per altra banda, sabent que algú m'ho netejarà i a més a més s'ho passarà molt bé, aquests dies aprofito per anar a cagar a la part alta del riu, on encara les aigües són netes. Ahir, quan feia la feina, m'hi vaig trobar l'alcalde. Riu avall, recollien els nostres excrements a palades, absorts de les nostres rialles.

El vent

El vent mostrava la seva forma aixecant la pols d'un terra eixarreït, d'una regió gairebé desèrtica. Em colpejava les cames, les mans, els braços i la cara, però jo pedalava i avançava sense defallir mentre cantava i cridava com si fos una marxa:

És el vent del vespre¹ que canta
i anuncia el sol de demà:
Diu si mai la vida t'espanta,
tira enllà i mira endavant.

De lluny he vist un grup que caminava en direcció oposada a la meva i he callat, però suposo que m'han sentit cridar. He passat pel seu costat amb un bon dia mig avergonyit i he continuat la meva marxa, cantant-la per dins durant encara uns metres, per després tornar a entonar el meu cant. Però no l'he tornat a entonar. Sense voler, després de molt de temps se m'ha aparegut un record que seria bo no tenir. 

I ara el que vindrà no és un text que vulguis llegir; et pots saltar els dos paràgrafs següents. Ara bé, si el llegeixes, no vull que el comentis ni res.

Vaig anar a un sopar a casa d'uns amics. En aquella època, per un seguit de circumstàncies que no venen al cas, havia perdut completament el control de la meva vida. Tot el que feia era aliè a mi, el meu cos es trobava a punt de col·lapsar amb un mal de cap constant i el meu estómac era una font inesgotable de dolor. Jo, sent el seu presoner, veia com el cos actuava i s'autodestruïa i, per molt que ho intentés, els meus crits interns eren aplacats sense que la gent del voltant se n'adonés. Vaig sortir a la terrassa mentre a dins feien una festa que a mi em causava una total indiferència. Érem en un àtic. Vaig mirar balcó avall. Vaig veure una paret llisa i seca que es dirigia directe a la vorera. Per un instant que potser va durar minuts, aquella paret va ser la porta a la serenitat, a la fi del mal de cap i dels dolors d'estómac. Vaig estar a punt. Per a mi, en aquell moment, saltar era l'única opció a recuperar el control d'un cos que havia deixat de ser meu. Em van treure d'allà. No va ser a la força ni fent cap crit ni espectacle. Va ser dient-me alguna cosa tipus, millor que t'apartis d'aquí i ves cap a casa, o jo què sé, no ho recordo massa. No recordo res més d'aquell dia, ni del que vindrien, ni dels que portava vivint aquells mesos. Potser va passar un any per poder tornar a tenir records amb certa coherència. I durant aquella època vaig perdre amistats perquè no vaig saber explicar què m'estava passant i, en canvi, vaig rebre ajuda de gent que no sabia què m'estava passant, però que malgrat els meus canvis d'humor, a vegades violents, o la meva apatia sobtada, no van deixar de fer-me costat.

I què n'ha quedat de tot allò? Vaig escriure un conte que no té cap mena de qualitat, però que em va ajudar a treure'm la idea del cap. Han passat molts anys. Ara tinc molt clar que les meves ganes de saltar devien ser força escasses, però el pensament hi va ser. No he tornat a posar els peus en aquell àtic. Durant molt de temps no vaig acostar-me ni en aquella zona i vaig evitar mirar la paret. Ara, si hi passo, ja no recordo aquell dia i la paret, si la veig, no la trobo pas diferent de la resta de parets dels edificis del voltant. Tinc control gairebé absolut de la meva vida i aconseguir això no ha sigut fàcil. Ha requerit sacrificis que la majoria de gent del meu entorn no podran entendre mai, ni falta que fa. He après a assimilar que de tot allò que no tinc control, no m'afecti. De vegades em queixo, però és per intentar no desentonar més del compte i també perquè, en el fons, m'agrada queixar-me.

I amb el vent sempre de cara he arribat a un poble que de lluny impressiona, ja que es troba al capdamunt d'una muntanya que governa totes les valls del voltant.  Quan el tens al davant no té res d'especial, però a mi m'agrada. Al peu del poble he saludat amb un bon dia una parella d'avis que no s'esperava que un ciclista els saludés. M'han respost amb tanta alegria que ha fet que els tornés a dir bon dia d'acord amb la seva resposta. He pujat fins dalt de tot per contemplar les vistes, però allà el vent bufava amb una violència que m'ha espantat. He tornat avall de seguida, ara per carretera, amb el vent a l'esquena que m'ha ajudat a agafar velocitats que es podrien considerar perilloses, però jo era feliç cantant una altra cançó infantil que més o menys diu: El cotxe corre com el vent i tots cantem alegrement… ²

 

Notes
1: He sortit en bicicleta a mig matí.
2: En cert moment he canviat la lletra per fer-la més adequada: La bicicleta corre com el vent i tots cantem alegrement… 

L'arbre majestuós

Fa uns quants anys vaig creure veure de lluny un arbre majestuós i, d'aquella al·lucinació, em va venir al cap una història que mai he començat a escriure. Si he de confessar la veritat, no era un arbre el que vaig imaginar ni tampoc ho vaig imaginar, el que vaig veure era ben real. No diré què és, ja que algun dia, sigui quan sigui, potser ara, començaré a descriure aquella imatge i de com, en ella, apareix una història de dubtosa qualitat. Durant el dia sempre em surten idees que mai escric i que oblido. Al principi em feia ràbia, però el costum de l'oblit va fer que la ràbia es transformés en indiferència. El cas és que la història de l'arbre majestuós, que no és un arbre però serveix per etiquetar-la, no es deixa oblidar. Cada dia que passa tinc més certesa que tot el que tinc al cap no és una història fictícia sinó la crònica d'uns fets que en algun moment vaig viure. 

Avui, com de costum quan vaig amb bicicleta, he passat per uns camins nous que, per sorpresa meva no tenien res nou, coneixia cada revolt, cada arbre, com si m'hagués passat hores rondant-los. La meva intenció era arribar a unes fonts que per desgràcia ara estan ben seques. He sortit de la carretera per una pista que semblava que només podia morir en un camp. No he dubtat en cap moment que al final del camp, amagada entre uns matolls, la pista continua vorejant un rierol. Més endavant el rierol es perd entre les roques i la pista s'enfila fent ziga-zagues cap a una zona més oberta i plena de pedra calcària. La pista, segurament pel poc ús que té, no estava en gaire bon estat i no he relliscat de miracle i perquè tenia més o menys clar les pedres tramposes que m'hi podia trobar. Sabia, no per intuïció sinó per la direcció i la vista de la serralada del davant, que la pista em portava directe a les fonts, però, sense ser-ne del tot conscient m'esperava trobar un trencall en particular. Ha sigut veure'l i tenir clar que l'havia d'agafar. Era una pujada molt dreta. De fet, en qualsevol altra situació m'hauria fet enrere i hauria seguit pel camí principal. He pujat més de pressa del que imaginava, el cos no vacil·lava en les dificultats que s'anava trobant. Quina sensació més estranya. La meva memòria em deia que mai havia passat per allà, però el meu cos i deia tot el contrari. A mesura que pujava tenia més clar el que em trobaria a dalt i quan de sobte m'ha aparegut al meu davant, imponent i majestuós, m'he sentit com a casa.

Despertar

Vaig sentir un buit quan em va mirar de fit a fit. Ara era ella qui em buscava després de tant de temps. Aquest buit em va fer mal perquè tot allò que havia desitjat ja no em causava el més mínim anhel, ans al contrari. Tan sols volia que fos inabastable, un simple somni. Quan es va fer realitat vaig despertar i, com tots els somnis, es va anar desfent en un record vague i distant.