La plaça porxada

Aquesta nit he dormit força. No vull dir la xifra d'hores, però fins i tot per a mi m'ha semblat excessiu. He somiat bastant i en un dels somnis he tingut la capacitat de dir-me, estic somiant? És clar que no, m'he dit, gaudeix-ne. Anàvem amb cotxe, jo conduint, cap a un poblet on feien un concert. Sopàvem al carrer, en una plaça porxada, sota la llum ataronjada dels fanals antics, entre el rebombori de la música que sortia dels altaveus i els crits de tots els que estàvem sopant. El poble era igual que un que vaig veure ahir a mig matí, amb la diferència que aleshores era de dia i al somni era de nit. Allà vaig saludar unes persones grans que seien davant del seu portal mirant com els joves del poble preparaven les taules a la plaça porxada.

Quan vaig sortir tard, maleint la lentitud en esmorzar i vestir-me, tenia clar que faria una volta curta. Pujar per les corbes, passar per darrere el parc de molins i tornar per la nacional. Dues hores i poca cosa més. Vaig fer la pujada amb calma, sense cansar-me, i vaig anar avançant per carreteres on no passa gairebé ningú. Només ciclistes, motoristes i algun veí de la zona. Feia massa bon dia. Ni fred ni calor ni vent. En una carretera que va pujant i baixant, vaig començar a sentir-me bé. Vaig pensar, i si la volta no la faig tan curta? I durant uns quants quilòmetres vaig estar dubtant. Crec que als senars em deia que sí, i als parells que no. Vaig arribar al trencall que decidia la llargada de la volta. Vaig tirar a la dreta. La llarga. Vaig canviar la pantalla del ciclocomputador per veure-hi només els quilòmetres i la potència. Sense hora, sense velocitat. Només quilòmetres i força. I així, vaig començar a pedalar cap a l'est en línia recta, per carreteres rurals i solitàries. Em vaig aturar només dues vegades. La primera, al poble de la plaça porxada, per demanar pas al grup de joves que muntaven les taules. La segona, per reomplir les cantimplores. Vaig pedalar sense mirar el rellotge. No volia saber l'hora i descobrir que arribaria tard al dinar amb la família. En cap moment em vaig sentir cansat. Fins i tot quan ja estava a punt d'arribar a casa, a pocs quilòmetres, vaig arrencar amb força per deixar enrere un grup nombrós de ciclistes en una pujada que, tot i ser curta, sovint se'm fa eterna. Ahir no va ser així. I a l'entrada de casa, en baixar de la bicicleta, vaig mirar l'hora amb neguit. Dos quarts de dues. Vaig respirar. Tenia temps de sobra per dutxar-me amb calma i anar cap a dinar.

A la tarda va sortir el cansament. Però estirat al sofà llegint, no m'hi vaig fixar gaire. Vaig sopar i a quarts de deu vaig anar al llit. I he somiat. A les onze, quan m'he despertat, he decidit que podia dormir encara una hora més.

Amuntegar

De vegades em pregunto quina és la proporció d'adverbis que ha de tenir un text; altres, em faig la mateixa estúpida pregunta, però amb els adjectius. No sé les respostes ni on trobar-les. Un dia fred i plujós, al capvespre, mentre rentava els plats del sopar, em vaig preguntar com havien de ser les frases, compostes o simples. Aleshores, envoltat de dubtes, vaig creure que les simples eren millors. Les subordinades són millors. La vaixella va quedar neta, amuntegada sobre l'escorreplats, i en sortir de la cuina em vaig distreure amb un programa de televisió. Com ha de ser l'ordre de les paraules en una frase? La pregunta devia ser un mecanisme de defensa davant de l'avorriment que suposa fregar el bany, perquè, si no, no me l'hauria formulat. L'endemà al matí vaig haver de repassar les vores de la dutxa. Potser demà, a mig escombrar, pensaré en el ritme. És clar que si el meu vocabulari fos ampli, no em plantejaria aquestes qüestions; les frases fluirien soles.

Costures

L'altre dia estava estirat al sofà amb els peus sobre la tauleta mentre intentava mirar una pel·lícula. Els peus, com sempre, em tapaven part del televisor. Tenia el mitjó del peu esquerre al revés. Portava tot el dia amb el mitjó mal posat. Un mitjó que no surt del turmell i que ningú no podia haver vist, amagat per la sabata. I és igual si ho veu algú o no, és el fet de portar-lo al revés, deixat, fallant a aquesta peça de roba i a mi mateix. La pel·lícula avançava, però jo ni me la mirava. Estava pendent del mitjó, abatut, arribant a la terrible conclusió que, a la meva edat, amb cada vegada menys marge de maniobra, havia fracassat.

La meva vida hauria hagut de ser diferent. A mi m'hauria agradat casar-me amb una dona intel·ligent, molt intel·ligent i treballadora, una alta executiva d'una empresa important. I tenir dos fills. Com que el sou d'ella seria tan alt, jo no treballaria sinó que tindria cura dels fills. Els portaria a l'escola i els aniria a buscar. Els faria el dinar i els ajudaria a fer els deures. A la nit, si ella fos de viatge de negocis o tingués alguna reunió, els portaria a dormir i els explicaria algun conte o moralina.

Com que tindria temps, podria avorrir-me. I en lloc de contractar a algú, faria la neteja de la casa jo mateix. Llegiria, aniria a fer natació per no perdre la forma i passejaria pels voltants de la ciutat. Seria una vida tranquil·la, d'èxit.

Els fills creixerien i un dia, en una discussió, la gran m'etzibaria que era un vago, que no havia fet res a la vida, no com la mare, que era admirada per tot arreu. La dona em faria el salt amb algun executiu d'una altra empresa, i ho sabria, però què seria la meva vida sense ella? És clar que jo també hauria tingut una aventura, anys enrere, amb una companya d'un taller d'escriptura creativa al centre cívic del barri. Ella hauria sigut la dona d'un director d'una empresa financera i tampoc hauria treballat mai. Al final ho hauríem deixat per por de quedar-nos al no-res.

Una tarda, quan anés a recollir els fills de l'entrenament de bàsquet, en baixar del BMW de la dona, relliscaria i cauria en un toll. Molestos per haver-se esperat massa estona fora del pavelló, em dirien:
—Ni baixar del cotxe saps fer?
No m'odiarien, però em perdrien el respecte. Aleshores desitjaria tenir una vida diferent. Una en què hagués treballat, sense parella, sense fills, posant qualsevol pel·lícula un dia entre setmana al vespre, amb els peus sobre la tauleta, mirant un mitjó mal posat.

Precisió

El que em molesta més és que vaig haver de comprar-me una cinta mètrica nova. Fa anys ja en vaig comprar una. Tenia un mal dia. La feina m'havia deixat esgotat i poc abans de plegar m'havia agafat un fort mal de cap que ja no marxaria fins l'endemà. A la tarda em vaig estirar una estona, però encara va ser pitjor. Vaig sortir al carrer cap a la ferreteria per comprar la cinta mètrica, ja no recordo per què. Feia fred. I vent. La ferreteria no era lluny. Havia de baixar fins a la plaça i, a la cantonada, en una casa amb l'arrebossat que es desprenia de la façana, hi havia la ferreteria. Vaig travessar la porta vella amb els marcs mig bombats. El terra de rajoles hidràuliques era bonic, però a cada passa les rajoles ballaven. La botiga era plena de clients que havien tingut la mala bava d'anar a comprar un moment abans que jo. Vaig agafar la primera que vaig trobar. També era la més barata i només feia dos metres. Quan em va arribar el torn, li vaig plantar al botiguer la cinta mètrica. —Res més? —em va preguntar. —No, deu minuts per la cinta, esperant que un vell triï un paquet de cargols perquè no recordava la mida —vaig respondre. El botiguer va aixecar les espatlles i em va dir el preu que ja no recordo.

Segons la carcassa, feia dos metres, però al metre setanta ja no donava per a més. Una estafa, tot i que fins ahir aquesta mida sempre havia sigut suficient.

El nou veí era alt. Ens vam veure per primera vegada a mitja escala, ell pujava i jo baixava. Ja em va semblar alt, però no tant. Ahir me'l vaig tornar a trobar al pàrquing. Estava al mig del pas, davant de la baixada. La porta del pàrquing m'irrita. S'abaixa de seguida i s'obre amb una parsimònia que exaspera. Quan des de dalt la vaig veure oberta, vaig sentir-me cofoi. Vaig baixar confiat i quan ja estava a punt de creuar-la, el nou veí era allà al mig, acotat i mirant a terra. Vaig frenar de cop. I la maleïda porta es va començar a tancar. L'home es va espantar i es va alçar de sobte. Llarg i prim, amb un polo blanc, em va mirar amb un somriure estúpid. Vaig prémer el botó del comandament de la porta. Es va aturar. Amb la porta mig tancada, veia els texans que li feien bossa amb el cinturó. I les sandàlies. Anava amb sandàlies. Em va fer llàstima. Vaig prémer el botó de nou amb força, apuntant a la porta, sacsejant el comandament, per si així s'afanyava a tornar-se a obrir. Va començar a pujar, sense presses. Abans que arribés a dalt vaig accelerar per entrar d'una vegada al pàrquing. El veí no va tenir temps d'apartar-se. Vaig aparcar el cotxe, vaig mirar si s'havia fet alguna marca al capó i, veient que no havia passat res, vaig anar a veure el veí. Estava estirat a terra, inconscient. El vaig agafar pels braços i amb penes i treballs el vaig entaforar al maleter.

A casa vaig menjar una mica i vaig agafar la cinta mètrica. El veí encara jeia inconscient al maleter. Vaig arrencar el cotxe, vaig esperar amb paciència que s'obrís la porta, vaig pujar al carrer i vaig allunyar-me cap a la casa del llac. Un cop allà vaig estirar el veí a terra per mesurar la corda que necessitaria. No arribava. Vaig llançar la cinta contra la paret. La carcassa es va trencar i la cinta es va desplegar de cop. Hauria pogut mesurar la corda a pams o posant-la al costat d'aquell cos tan llarg, però volia fer bé les coses. Vaig tancar l'home en una habitació per si es despertava i vaig tornar a la ciutat, a la ferreteria. Tres metres. Vuit euros amb seixanta-quatre cèntims. Abans de pagar-la, la vaig estirar tota davant del botiguer i la gent que esperava el seu torn. Tot correcte. Vaig tornar a la casa del llac. L'home s'havia despertat, però estava desorientat. Tot i això, quan em va veure no va somriure. Es va estremir. Li vaig demanar que s'estirés. Va intentar allunyar-se de mi. Vaig bufar preguntant-me per què no feia cas a la primera. Vaig anar a fora a buscar una pedra. En vaig agafar una de ben grossa. Tan bon punt la va veure, es va estirar. Metre noranta-vuit. El cap, vint-i-cinc centímetres. Tenia un coll llarg, però no ho vaig mesurar. Vaig marcar la corda i vaig tallar-la.

Li vaig lligar la corda als peus. També li vaig lligar les mans. L'home cridava i vaig demanar-li que no fes tant soroll, que em molestava. Vaig anar a buscar els taps, que no van servir per eliminar del tot els seus crits, però almenys no m'atabalaven. El vaig arrossegar cap a la barca. L'home es movia molt. Massa. Amb un cop de peu al clatell, va quedar mig atordit. A la barca, vaig acabar de preparar la corda i vam navegar cap al centre del llac. Es començava a fer fosc. Es va despertar quan ja el tenia cap per avall per la borda. Vaig fer baixar la corda fins que el cap va entrar a l'aigua. Durant una bona estona es va sacsejar amunt i avall. No el sentia gaire amb els taps posats i el soroll de fons del motor de la barca. De tant en tant, m'esquitxava, però no em molestava. Quan ja era ben fosc, va deixar de moure's. Vaig tallar la corda i vaig deixar que el cos caigués a l'aigua. Vaig tornar al meu moll. A dins de la casa gairebé m'entrebanco amb la tira estirada de la petita cinta mètrica.

Ordre del dia

El temps, des de fa uns mesos, ha reduït la seva velocitat. Quan miro ahir em trobo transportat a una època antiga i llunyana. Somric. No hi ha demà. Cada dia, un nou dia. Què he de fer avui? Avui treballes, em dic. D'acord, responc. I vaig a treballar. O bé, avui pots dormir, llegir, mirar la tele o fer-ho tot. I ho faig tot. Dormo fins que el sol escalfa l'habitació. Llegeixo estirat al sofà. Un capítol d'un llibre, un capítol d'un altre i d'un tercer potser. I miro una pel·lícula de qualsevol estil. Hi ha dies que vaig amb bicicleta. No preparo la sortida el dia abans, ni sé on aniré. Quan surto al carrer, la ruta es comença a definir. Porto aigua i menjar pensant en una ruta de més de cinc hores. Sis. Quan torno, encara em sobra menjar. He reomplert els bidons a les fonts de pobles per on he passat. La ruta, així que arribo a casa, té la forma que l'atzar ha decidit. I res més.

Aquesta setmana, però, dies de vacances. Agafats a contracor. La mateixa rutina de cada matí. Què faig avui? Avui no facis res o surt amb bici, però no treballis.

Notice

These days have been tough. A month ago, I received a formal request asking for old documents. At first, they informed me that it was only to check a minor discrepancy. I submitted them all. They reassured me, telling me that there was nothing to worry about. I thought everything was fine, and I forgot about this little episode. However, a week ago, I received an official notice. A severe penalty.

At that point, I realized I had been scammed years earlier. Now I am nearly broke and devastated. The person who scammed me also robbed me of my friends, my happiness, and my life. He left me with sadness, anxiety, and loneliness. I briefly explained the situation to some new friends, and now I am afraid they might distance themselves from me. I am scared.

L'alzina

Separats per marges de bardissa, els camps de blat se succeeixen a banda i banda del camí solitari. La majoria ja estan segats i hi queden bales de palla escampades. Després d'un breu instant ataronjat, el sol s'ha alçat i ara tot té un toc daurat i acollidor. Crido de ràbia. Espanto un estol d'ocells que aixequen el vol i s'allunyen de mi. Em sap greu veure'ls marxar i maleeixo haver cridat. Hauria d'haver callat, és clar, però aquesta vegada pensava que seria diferent. Començo a córrer i deixo enrere els camps. Travesso boscos, salto torrents i vorejo pobles sense aturar-me. Quan el sol ja crema, m'assec esgotat a l'ombra d'una gran alzina. Em passo la mà per la cara i noto la pell enganxosa, amb rastres de llàgrimes eixutes. Recolzo el cap contra el tronc. I, ara sí, ploro. 

—Fins quan? Fins quan? —li pregunto entre sanglots—. No sé si aquesta vegada ho suportaré.

Deixo caure el cap sobre els genolls i m'hi estic una bona estona, mirant el terra. Al cap d'uns minuts m'adono que estic envoltat de formigues que entren i surten del seu cau per un forat minúscul. En deixo pujar una als dits. Es mou de pressa i he d'anar girant la mà per no perdre-la de vista. No li vull fer mal i la torno a terra, sobre una de les arrels que sobresurten. Respiro a fons, ja més calmat. 

—Saps? —li dic a l'alzina—. Almenys tu no marxes.

Solatge

Arran d'una decisió.

Les paraules s'esvaeixen a poc a poc, perdent la vivacitat primer i el color després, fins a tornar-se invisibles.

Alegria. Felicitat. Amor. Esperança.

Descobrir-ne d'altres.

Por. Tristesa. Angoixa. Solitud.

Aprendre a sepultar-les sota la sorra. Buscar-ne de noves i apilar-les per fer-ne fites.

Llibertat. Calma. Natura. Somnis.

Però, de tant en tant, el vent tomba les fites i s'endú la sorra.

La decisió.

El germà Miquel

Mentre tothom es recollia pregant i escoltant el cor que cantava peces de Palestrina, jo mirava amunt, fascinat per l'alçada impossible d'aquella catedral. No podia entendre per què tothom tenia el cap cot, des del bisbe fins a la feligresa de l'últim banc. Em trobava més enrere, sol, assegut al lateral, a les escales que pujaven a una capella. Les veus del cor ressonaven i es confonien entre elles fent que la música fos gairebé hipnòtica. O potser sí que ho era, però no per a mi, que em distreia contemplant les parets que semblaven voler arribar al cel. Més amunt, els vitralls deixaven entrar la llum de la tarda, trencada en mil colors. Mentre m'embadalia mirant-los, vaig veure una ombra que es movia de pressa per una galeria situada just a sota dels vitralls. La galeria vorejava tota la nau, fent una sanefa d'arcs gòtics.

Al principi no en vaig fer cas, però l'ombra va tornar a aparèixer. Darrere seu, una altra l'empaitava. Vaig mirar la gent, per si algú també s'havia fixat en les ombres. Continuaven la seva pregària deixant que la música els absorbís. Les ombres, des de la distància, es veien petites. Forcejaven i s'abocaven per una de les obertures. El cor inundava l'espai amb un so que ja m'estava atrapant. Una de les ombres va començar a caure. L'hàbit negre del monjo es torçava i volava entre els raigs de llum, la música i les parets vertiginoses. Se'm va escapar un crit que es va fondre amb el motet.

El cos va caure amb un cop sec, just al punt culminant de la peça. L'altre monjo es va apartar de la meva vista i la seva ombra es va escapar per on havia arribat. El so del cor es va trencar amb el rebombori dels feligresos, que es giraven molestos per l'estrèpit que havia vingut del final de la nau. A tots els va semblar veure un llençol negre rebregat. En un primer moment, no van entendre com una peça de roba podia fer tant de soroll.

Un diumenge complet

Avui ha sigut un diumenge complet. M'he llevat d'hora i, com tothom es pot imaginar, he anat a fer una volta amb bicicleta. De les millors. Sis ocells, dels quals cinc eren pardals i un era un gaig, i dues serps. M'ha sabut greu no trobar cap cabirol, ni tan sols un senglar, però les bèsties grans les treuen de seguida. Aquesta lluita desigual, estem condemnats a guanyar-la. De vegades penso que, pedalant per aquestes carreteres perdudes, algun cotxe em prendrà per un animal i entraré al registre, com un número més.

Al migdia, he dinat amb la família. Com sempre, caos, soroll, alegria i bon menjar.

Al vespre he anat a concert. No l'he anat a escoltar. De fet, hi he cantat. El públic, format per familiars i amics, ha estat a l'altura i ha aplaudit malgrat la qualitat amateur que caracteritza el cor. Entre el públic, just al meu davant, hi havia una noia que és la protagonista d'un conte que vaig escriure l'any passat. Ella, per sort, no ho sap i puc posar la mà al foc que desconeix l'existència d'aquest bloc. Podria mentir i dir que, mentre repassava tot el públic i l'he vist, he continuat indiferent. Les nostres mirades s'han creuat. He apartat els ulls de seguida, potser massa de pressa. En acabar el concert, quan sortia a la plaça, ella estava a la porta, mirant-me. No he sigut prou valent per saludar-la.

Fent honor a la meva reputació, he anat cap a casa en lloc d'anar al sopar per celebrar el final de curs amb tot el cor. A l'entrada de casa m'he trobat una parella que ha fet el gest de córrer perquè els aguantés la porta. M'he esperat pensant que quan arribessin continuarien caminant i el meu gest hauria estat absurd, fruit d'una percepció equivocada. M'han donat les gràcies amb un somriure de familiaritat que jo els he tornat per cortesia. A mi, m'han semblat del tot desconeguts.

I ara, just abans d'anar a dormir, he fet una entrada al bloc. Aquesta.

Text

He escrit un petit text i quan l'he acabat i rellegit diverses vegades m'he adonat que no el podia publicar. No pas perquè fos ofensiu o groller, ni tampoc he pensat que fos prou dolent per ser una nova entrada al bloc. El que ha passat és que m'ha agradat massa. I, és clar, no puc ensenyar-lo perquè algú, en algun concurs mediocre, me'l copiï i es quedi el mèrit. Qui faria mai una cosa com aquesta? Seria llastimós, oi que sí? Per això ja fa anys que vaig deixar de presentar-me a aquell concurs que, de fet, ja no sé si el convoquen. Quan vaig veure el meu text amb una firma que no era la meva vaig pensar que ho havia de denunciar. No ho vaig fer, ni ganes. No perdria el temps per un text que era oblidable. El text d'avui també és oblidable, però me'l guardaré un temps, fins que potser un dia, quan li perdi l'estima que li tinc, l'alliberaré d'aquest segrest absurd.

Una de les frases que he acabat eliminant era la següent: Si tingués un rellotge a la vora, veuria com els segons davallen com l'aigua en una cascada enrabiada.

Migranya

Vaig enfocar-lo amb una làmpada i va aclucar els ulls. 

La primera agulla va ser al clatell. Una punxadeta de res. Dues més, al cap de poc, davant de les orelles, on s'articulen els maxil·lars. La següent va ser sobre el globus de l'ull esquerre, per trencar qualsevol idea de simetria. I també a la banda esquerra, vaig clavar-li una agulla a la templa. La seva cara era interessant, però tenia un punt desagradable, poc harmoniosa. Vaig arreglar el problema retornant la simetria. Una agulla a sobre el globus ocular dret i l'altra a la templa dreta. Molt millor, vaig dir.

Amb un martellet vaig anar enfonsant les agulles, una a una, fins que van desaparèixer dins seu. Petits fils de sang li baixaven cap a les espatlles. Al rostre, es confonien amb les llàgrimes.

Aleshores, una mica molest pels crits, vaig clavar-li les últimes agulles que em quedaven a les orelles, perforant els timpans. Me les hauria d'haver clavat a mi. Però no em volia fer mal.