Només tinc vint minuts per escriure. On ha anat a parar el temps? Avui he llençat coses. Durant tota la tarda he anat fent una pila i he anat separant papers, plàstics, electrònica i altres elements que no he sabut identificar i han anat directes al contenidor gris. L'electrònica la portaré a la deixalleria la setmana vinent. Bé, la qüestió és que se m'ha fet tard i gairebé ni sopo. Al matí podia escriure, però he anat amb bicicleta. I he sortit tard, molt tard. He sortit tard perquè abans he netejat el pis; tenia una sensació estranya, una por i, de fet, no he fet el recorregut que tenia pensat, per aquesta inquietud, per esquivar un mal averany que no s'ha esvaït fins que he tornat a entrar a casa. Ha sigut travessar la porta i oblidar-me'n del tot, fins ara, que hi he pensat. Tenia por de relliscar, de topar amb un cotxe, de qualsevol cosa que no em permetés tornar a casa. Per això he netejat el pis. Imagina't que qui te'l ve a buidar, amb la pena, a més a més se'l troba ple de pols i desordenat. —Quina poca decència! —exclamaria. He deixat expressament la cafetera bruta, per no semblar un maniàtic, és clar. I m'ha fet ràbia, en arribar a casa, havent oblidat les pors, trobar-me la cafetera bruta. —Quina poca decència, Peix! —m'he dit a mi mateix.
Suposo que no et preguntes per què no vaig escriure ahir, però ho explicaré de totes maneres. Ahir vaig cantar tot el dia. No vaig cantar sol. Vam fer un assaig del Rèquiem de Fauré amb un cor format per tota mena de gent de corals de la ciutat. Sona fatal. Em va fascinar veure com hi ha persones que poden cantar un quart de to baix i mantenir-s'hi durant totes les hores de l'assaig, amb una capacitat de persistència o potser tossuderia extrema. Vaig pensar que seria bonic que cantessin al meu funeral.
—I divendres? —Doncs jo volia escriure sobre divendres. La dona d'hisenda, pobra dona, va haver de suportar els meus plors i em va acabar pregant que no fes bestieses.