Crisàlide

Escrit per Peix - dissabte, 14 d’abril de 2018

Sento la crida. Quan de temps ha passat des de l'última vegada? Llavors, m'ho sembla a mi, tot era més senzill. La sento de lluny entremig del xivarri de tantes veus parlant-me alhora. Una m'aferra a terra deixant-me sense alè. Una altra no em vol i temo el dia que les dues es posin d'acord. N'hi ha que fan xicles aguts, només per molestar. Rebo la crida amb escepticisme. Aquesta vegada no vull que quan em facin a bocins la crida em traeixi altra vegada. (Deu ser aquesta primavera de merda)

Surt el sol. I jo, al carrer, m'amago perquè no vull que em vegi. I a qui li dic que no el suporto? Aquest que m'enlluerna i s'escola per les parets que cremen i em fereixen. De vegades, a les nits, em desperta i jo, suat, ofego un crit entre els llençols i estiro el braç al no res. El sol aquest any ha sortit massa. (Maleït temps)

En aquest combat sóc el meu adversari. El premi és tot allò que ens farà millors i grans guanyadors de la vida. Caic al parany de l'auto-jo i em molesta. Però no defalleixo en la lluita que em té aïllat. Avui, per avisar que estic viu, surto un moment de la crisàlide. No tinc gens clar què sortirà de mi, ara mateix sóc una larva blanca amb unes protuberàncies al llom que sembla que em vulguin esquinçar la pell. Els meus ulls s'entelen i aquest maleït (temps... collons, vull que deixi de ploure d'una puta vegada, que sí, que és molt bo per la terra, però jo no duraré tant com ella i necessito el bon temps com l'aire per respirar) compartiment massa petit em té mig ofegat. Però vull arribar al final. Vull ser una papallona, o un rat-penat, o el mateix amb un coneixement que dobli el que tenia no fa ni un mes. Si ho digués tot explicaria també que em sento molt afortunat però aquestes coses jo no les explico. (Anticicló, on ets?)

Continua llegint...

 

Serra

Escrit per Peix - diumenge, 18 de març de 2018

Una mà reposa al meu pit. La tallo amb molt de compte de no fer-me mal.

Giro el cap a banda i banda. El silenci i la calma regnen des de fa mesos i m'agrada. Potser algun dia la por tornarà a decorar-me. Ara, però, m'embolcalla la solidesa de la llibertat, de la felicitat treballada amb calma i constància. A mig camí em trobo amb paranys que volen arrencar les meves cames. Sóc jo mateix que les poso i avanço fent cercles. Sóc mesquí i el que és pitjor, de vegades ho gaudeixo. La recerca de la llibertat entesa per un ignorant superb agafa rutes estranyes i solitàries. Però no és això el que vull? On és la meva salvació? Existeix? Fa poc els meus dits van sentir l'espurna del contacte d'uns estranys. Vaig tallar-los amb molt de compte de no fer-me mal abans que m'arribessin a conèixer.

Continua llegint...

 

Si tu m'estimes

Escrit per Peix - dijous, 22 de febrer de 2018

Si tu m'estimes,
guarda els meus manaments
i jo pregaré al Pare.
Ell et donarà confort
i caminarà al teu costat per sempre.

Si tu m'estimes,
envolta't d'alegria
i procura ser feliç.
El sol t'escalfarà l'esquena
i et guiarà fins al capvespre.

Si tu m'estimes,
deixa al passar un somriure
que jo te'l tornaré.

I ens sentirem afortunats
al saber que ja no ens cal res més.

Continua llegint...

 

Extrems

Escrit per Peix - diumenge, 11 de febrer de 2018

I

Podria parlar de la vida, de la meva vida i de com l'entenc. Podria parlar de com supero els meus obstacles i les meves pors. Podria parlar de les meves creences sobre l'existència i la pròpia consciència. Podria parlar d'això i molt més des del desconeixement absolut de la realitat.

Però ningú li interessa el que jo pugui dir ni jo sóc capaç de dir-ho.

Seré un expert de la meva matèria, un boig que no para d'estudiar per ser el millor. No pas per fer créixer la supèrbia sinó per trobar la perfecció en allò que faig, sense importar-me la resta, només perquè m'agrada. Detesto la mediocritat i com que sóc un mediocre estudio i treballo en una cursa interminable per obtenir el coneixement que m'acosti a l'excel·lència.

Les meves paraules en aquest punt són roques inamovibles.

Aleshores em pregunto, per què hi ha aquest abisme? Per què no tinc dret a parlar i, per altra banda, el que jo expresso és gairebé un dogma de fe? Els extrems em maten.


II

Estic cagat de por, no tinc ni idea si ho podré fer. M'agradaria sentir-me acompanyat però els nostres temps no quadren. Ahir va ser culpa meva i aquesta culpa ha portat inevitablement a la teva d'avui. Aniré tot sol amb la incertesa de no trobar a ningú que als moments més difícils posi la seva espatlla. Me la posaré jo, com sempre, perquè així m'ho he guanyat, perquè quan tocava no hi era, perquè se suposa que quan hi hagués sigut hauria hagut de parlar.

De la meva boca no surten mai paraules que jo vulgui dir, m'atropello i no puc pensar, el meu cap comença a córrer i trec sons que no estan sincronitzats. M'equivoco de paraules i de frases, els batecs del meu cor s'acceleren i perdo la noció de l'espai i del temps.

I ara callo i m'escapo, per mi, per tothom. Callo per no sentir l'angoixa que em destrueix.


III

Potser podria fer entrades diferents per eixamplar el nombre, o per mantenir viva la flama. Porto mesos intentant llegir una pila d'entrades i no puc. No és culpa de les entrades en sí ja que si no fossin interessants ja no serien a la pila, tinc altres prioritats, sovint més absurdes i menys interessants que llegir texts de no més de cinc minuts. No espero doncs que ningú llegeixi el que escric, i, per tant, potser no caldria publicar-ho. Però hi ha aquell cuc, aquelles pessigolles estranyes que m'obliguen a prémer el botó "Publica". No sé què espero a canvi, de raons en tinc moltes, però cap és definitiva. Ara que hi penso, és possible que siguin la suma de totes.

Continua llegint...

 

L'home armer

Escrit per Peix - diumenge, 4 de febrer de 2018


I
Recordo l'armer que cada nit plorava desitjant un món de pau. Un dia vaig dir-li que ja havia treballat prou a la seva vida, que era moment de descansar i passar els últims anys amb la família.
- Has fet suficient diners, ves a viure vora el mar i gaudeix de la seva tranquil·litat.
Es va entristir i em va dir:
- M'he passat tota la vida treballant, no sé com és la vida sense el meu taller on he forjat les armes pels teus combats.
- He sigut home armat i temut arreu, crec que jo també descansaré.

II
Va treballar tota la vida a l'escorxador. Ferm defensor del dret dels animals, vegetarià convençut, no va ser mai prou fort per renunciar a l'única feina que sabia fer i que li donava de menjar.

III
Vaig néixer vuitanta anys més tard del que hauria volgut. Renunciar a la tecnologia, als grans avenços científics que em permeten tenir una vida fàcil, sense preocupacions. Veure els anys de canvi, de desconcert i de por. Ens tornem esclaus de nosaltres mateixos, ens coneixem tan bé que hi juguem en contra nostra per ocultar-nos els anys de canvi, de desconcert i de por.

IV
Aquest punt és un afegit on no es preveu res. Correccions i paraules refetes és l'únic que hi he permès. Puc trobar la pau en les parets de color groc. Un groc pàl·lid que durarà potser tres anys, potser algun més, no depèn de mi. Em llevo i desitjo passar fred i dolor, però sóc feliç tot sol pujant la muntanya. Sempre descobrint camins nous que no sé on em portaran però tots acaben tornant-me a casa. Dono les gràcies perquè sigui així i em sento afortunat de tenir la vida que tinc.

Continua llegint...

 

Pa

Escrit per Peix - diumenge, 21 de gener de 2018

I
Cares. Davant del mirall trec la meva cara. M'espanto i entenc les seves cares de comprensió i resignació.

II
Mirades. Ahir vaig veure una mirada que em va semblar d'odi profund. Anava dirigida a mi i vaig apartar els ulls de seguida. Vaig pensar que eren idees meves i que aquell odi me l'havia inventat. Vaig seguir absent viatjant dins la meva imaginació fent veure que feia cas al que passava al meu voltant però, per por, no vaig tornar a mirar més aquells ulls.

Pa
Somio una festa en un palau noble. Som un grup molt nombrós que celebrem algun esdeveniment que ja no recordo. L'ambient és carregat i fa força calor però no ens preocupa i anem parlant i menjant canapès. La festa s'anima i cada vegada hi ha més crits. Uns quants comencen a jugar fent-se petites empentes que a poc a poc van augmentant la seva intensitat. És un joc violent i em sento incòmode. Vull sortir i marxar cap a casa. No recordo si dic adéu a algú i em trobo baixant la gran escalinata. Veig gent que, rient, cau avall per l'ull de l'escala. Esquivo gent que es pega i s'esgarrapa i que em pregunten si vull jugar. Alguns treuen espases de fulla molt fina i veig com es travessen els cossos tacant de sang les camises. Surto al carrer i alguns pocs també juguen a aquest joc terrible, suposo que són de la festa. Sento que em criden, és una noia amb una espasa que diu que vol jugar amb mi. Jo, pres pel pànic, m'intento escapar, entro en un corraló i em trobo grans pans de color groc. N'agafo un amb la idea de defensar-me i torno cap al carrer principal per córrer cap a casa. La noia de l'espasa i altres que parlen tranquil·lament en un racó em retreuen que agafi el pa. Es veu que és per un concert i seria una desgràcia que per culpa d'haver-me emportat un pa no el poguessin fer. Em desperto.

Continua llegint...

 

L'expansió distorsionada dels records

Escrit per Peix - dimarts, 16 de gener de 2018

Aquesta entrada, mereixedora d'una sortida digna, esdevindrà una ruta estranya a través del temps i els seus records.

Tot comença amb una música alegre que acaba donant pas a una melodia melancòlica canviant el text original. Unes setmanes remenant imatges i acabar confirmant que l'expansió accelerada de l'univers és degut a una matèria fosca que envolta, que sí que té nom i és ben coneguda malgrat els entesos no són capaços de trobar-la.

Segueix amb una història sobre la miopia on dona raons distorsionades del carrer i la seva gent. Una història que ningú escriu ni s'espera que sigui escrita. Es perd per sempre.


I fi.

Quina sortida més poc reeixida.

Continua llegint...

 

Tot és perfet

Escrit per Peix - dimecres, 3 de gener de 2018

Aquestes paraules. Les llegeixes en un present fictici. Els teus ulls han rebut la imatge i l'han enviat cap al teu cervell. Allà s'ha processat amb un temps molt curt que ha interpretat el text. Un temps, malgrat sigui molt curt, que et fa viure inevitablement en el passat. Tot és el passat. I si t'enganyes dient que el moment d'interpretar dels nostres sentits ens marquen el propi present, el que veus, sents, olores o toques és quelcom que s'ha fet en anterioritat. És fàcil entendre que passar els dits sobre una paret rugosa no ens mostra la rugositat del present, sinó d'una paret aixecada en un altre moment. El so, la llum... tot el que t'arriba al teu cos és el passat. Potser un passat tan curt que no podem apreciar, però, al cap i a la fi, és passat.

"Viu el present", et diuen. Però si la veu que has sentit ha hagut de viatjar per l'aire fins a arribar a les teves orelles. Quina incoherència.

Ara bé, viu el passat, viu-lo amb ganes i amb alegria. Viu el passat més proper que les lleis de la física que regeixen l'univers i el teu propi cos et permetin!

Continua llegint...

 

Trajectòries

Escrit per Peix - dimecres, 27 de desembre de 2017

Camino en un enfrontament mental que m'esgota. Tinc ganes de sentir l'angoixa, la por o la desesperació però el meu cos radia felicitat en un matí fred de principis d'hivern. El vent intenta en va despentinar-me. El tallat arran de closca ha tornat els meus cabells immutables a les inclemències del temps. M'anoto un punt. Faig grans gambades enfundat en unes botes velles que m'escalfen i que aguantaré fins que es desfacin. M'anoto un altre punt pels meus peus calents i se m'escapa un somriure que si algú el veiés no podria saber gens d'on ve. Miro com cada dia la finestra de la casa que queda darrere del solar. Avui té les persianes aixecades. S'hi poden veure tres quadres petits, dos de rodons i un de quadrat, amb el marc blanc. No sé què deuen mostrar aquests quadres i de tant en tant imagino què hi pot haver: fotos en blanc i negre d'algun avantpassat, quadres en miniatura de paisatges com ara un bosc o un llac, o bé són miralls amb la funció, degut a la seva mida, de tant sols decorar. Avui no ho penso. Veig de lluny una persona que ve directe cap a mi trepitjant la meva trajectòria. "Em faràs canviar el meu recorregut?", penso mirant-la fixament. No li veig la cara. Em recordo que he d'anar a l'oculista perquè em revisin la vista. Porta un gorro de colors blanc i blau i un abric fosc. Jo no cedeixo, ella tampoc i ens anem acostant. El xoc es produirà si cap des dos no gira. Un xoc de dues persones que caminen en un carrer solitari un matí d'hivern. Un xoc massa absurd i evitable. Per aquesta raó, ella, en un últim moment, es mou i em deixa pas. Li veig la cara i la reconec d'altres dies que ens trobem més o menys a la mateixa hora. Ella em somriu i em diu hola. I jo, amb un micro-atac de cor, intento dir qualsevol cosa. Continuem, cadascú en direccions oposades. La meva cara d'embadalit no pot reprimir un somriure d'orella a orella. Reprimeixo les ganes boges de girar-me. Camino radiant felicitat, ara sense complexes. M'anoto un tercer punt; aquest no es mèrit meu. I arribo a l'entrada de la feina.

Em pregunto hores més tard si estic una mica boig, però això ja forma part d'una altra història.

Continua llegint...

 

Mandarina

Escrit per Peix - dilluns, 11 de desembre de 2017

Avui al migdia quan he arribat feies olor de mandarina i m'he sentit feliç. M'esperaves i m'has deixat entrar sabent que la teva olor em sorprendria. De seguida l'he oblidat però més tard, quan ja havia marxat, m'han dit: Fas olor de mandarina. I jo no he sabut fer res més que somriure.

A la tarda m'ha trucat el veí preguntant per què l'escala estava plena de peles de mandarina. És la meva dieta, he respost. Ha mirat el pis amb cara estranya: Si al teu pis hi deixes podrir la merda és cosa teva però no embrutis l'escala, si us plau. Jo, trist, volia explicar-li que l'edifici estava content perquè feia olor de mandarina, que havia parlat amb ell i li agradava, però no ho he fet. Em fa por que el meu veí pensi que sóc el preferit de l'edifici. És així però no vull que ho sàpiga. Recolliré les peles de mandarina de l'escala, perdona'm. Fes-ho ara, que per aquí no es pot passar, brut, més que brut!

Continua llegint...

 

El gust de dormir

Escrit per Peix - dijous, 7 de desembre de 2017

I
De lluny les veig jugar i saltar al voltant de les escales mecàniques. Jo estic corrent i vaig veient que hauré de pujar per les escales laterals on hi ha una nena que sembla que s'espera. Penso que quan arribi em deixarà passar. Té un somriure estrany i no aparta la mirada de mi. Començo a pujar les escales saltant i quan passo pel seu costat faig un gran salt feliç de sentir-me tan en forma. Ella aprofita l'instant per empènyer el meu cos per desviar la meva trajectòria més enllà de la barana. La caiguda d'una distància de més de tres pisos serà inevitable. L'agafo fort pel braç i me l'emporto avall.

II
Som un grup nombrós i entrem a l'hotel. És vell, amb el terra de fusta que no para de grinyolar i les parets emmoquetades amb colors foscos. M'agrada l'estètica. El guia ens avisa que hi ha un problema i que no podem trepitjar el mig de la sala. No en fem cas i apareix una bola fum blanca flotant al nostre davant. S'està uns segons quieta i de cop s'escampa per tot el nostre voltant. El fum és molt fred. Sento crits de terror i un sorolls estranys. Una esgarrifança em recorre tot el cos. Pocs segons més tard el fum s'esvaeix deixant cossos mutilats indistingibles. [...]


Continua llegint...

 

Bicicleta

Escrit per Peix - diumenge, 3 de desembre de 2017

M'aixeco ben d'hora, just abans que surti el sol. Prenc la bicicleta i m'allunyo de la ciutat saludant els pocs vianants que passegen o van cap a treballar. M'agrada la solitud dels carrers quan la ciutat encara dorm. M'endinso per camins gelats amb el fred que vol entrar als meus ossos i intento agafar calor deixant els pinyons petits a les primeres pujades. El meu cor bombeja amb força. No el porto al límit, no encara. A les baixades el vent em talla la cara però no m'importa, volo. Durant unes hores gairebé no veuré a ningú i la idea no m'espanta. Sobre la bicicleta, perdent-me per camins que mai he fet, notant el mal a les cames i el fred per tot el meu cos, seré feliç. Em canso fins al punt que hi ha moments que dubto si podré seguir. Però continuo i no penso en la tornada cada vegada més allunyada. El vent alça la pols de terra i el que veig són fantasmes juganers que em saluden i em marquen el camí. M'agradaria tornar-los la salutació però de seguida s'esvaeixen. Estols d'ocells s'aixequen al meu pas i aquests sí que els saludo. Alguns ocells es posen a volar al meu costat a gran velocitat i jo intento seguir-los fins que ja no puc més i he d'abaixar el ritme per recuperar les forces. Piulen i jo els dic adéu amb un crit ben alt. Al meu cap es formen cares, converses, idees i records. Venen i marxen sense avisar, encavallant-se els uns amb els altres sense cap mena d'ordre fins que em centro amb la pedalada, amb la força de les cames o amb el pas complicat que em trobaré pocs metres al meu davant. Quan decideixo tornar tot just estic a la meitat del recorregut. Agafo camins nous que no sé on em portaran però m'acosten a casa, o almenys això és el que crec. És d'hora i potser una part de la ciutat encara dorm. Arribaré al migdia, just abans de dinar, i em trobaré altra vegada al món de les persones i mentre escolti i parli, sense voler, ja estaré pensant en la propera sortida.

Continua llegint...