Institut

Escrit per Peix - dimecres, 17 d’abril de 2019

Jo no en tenia ni idea de la vida. Et mirava de reüll i no entenia per què em feia tanta vergonya que em miressis. A mi, de fet, m'agradava quan les nostres mirades es creuaven però havia d'apartar el cap perquè no volia que t'adonessis que t'estava observant. La teva lletra rodona i perfecte em captivava i vaig intentar imitar-la durant molt de temps.

No recordo qui érem a la classe. Només et recordo a tu i els teus amics que, aleshores, durant les classes, també eren els meus. En tot l'any no vam fer res, no feia falta estudiar. Érem la secció hostil. Des del primer dia, pels vostres cognoms, per viure on vivíeu, tothom us va considerar conflictius i va esperar que causéssiu problemes. A mi ningú m'hi considerava de conflictiu. Tenia bons cognoms, bona família, no era possible que fos un mal estudiant. Us vau comportar com us va demanar l'institut. I vaig ajuntar-me amb vosaltres, perquè érem feliços, perquè no teníem complexes, perquè ens acceptàvem i ens ajudàvem. Potser l’únic moment que vam ser bons estudiants va ser quan tu i jo vam seure uns dies junts que vam estar callats. Jo no sabia què dir-te encara que, sense adonar-me'n, ho tenia ben clar.

L'any següent ja no vau seguir a l'institut i jo no vaig pensar més en vosaltres. No vaig pensar amb tu però de tant en tant desitjava amb totes les meves forces tornar-te a veure. Aleshores cap de nosaltres tenia telèfon mòbil, faltaven pocs mesos perquè tots en tinguéssim. Et vaig perdre per sempre.

Avui t'he vist, avui t'he reconegut. Estic segur que durant anys t'he vist i no he sigut capaç de veure que fossis tu. He oblidat el teu nom encara que, d'amagat, dins meu, l'estic cridant. Sé que podria deixar que sonés, com un sospir, i aleshores tornaria aquella felicitat senzilla que vam viure durant un any. No en tinc ni idea de la vida.

Continua llegint...

 

Un acte social

Escrit per Peix - diumenge, 14 d’abril de 2019

Em feia tanta il·lusió veure't passar pel meu carrer, et saludava amb timidesa si em trobaves caminant i amb energia si anava dalt de la bicicleta. Quan algun dia no coincidíem notava un buit dins meu i em sentia abatut. Tu tan ben posada i arreglada i jo sempre despentinat i amb l'uniforme de habitual de la feina, texans i samarreta llisa, erets com una deessa inabastable.

Ahir al migdia quan vam coincidir tota la teva màgia va desaparèixer de cop.
- Què feies fumant?

Sota els teus vestits ara només hi puc veure cendra grisa i fràgil. T'imagino com tota la cendra es trenca, i tu de sobte deixes d'existir, i cau la roba que portes i toca a terra formant una bola de fum que s'escampa pel carrer.

Continua llegint...

 

Objectius

Escrit per Peix - dijous, 11 d’abril de 2019

Hi ha respostes que mereixen un post:

Hi ha gent que realment està molt malament. El meu enamorament a un cub era absurd, una història fictícia que no pretenia aportar res. Qui s'enamora d'un objecte? I aleshores em comenten que hi ha una notícia real sobre el tema. Una situació que, sense la intenció de faltar i des de la pura ignorància, segur que és tractable amb els especialistes adequats. S'ha d'acceptar aquesta condició? On és el limit?


Ahir no vaig publicar el que ve a continuació perquè tenia son:

És igual el cost i l'energia que es gasti, sempre hi haurà una opció per assolir l'objectiu.

He tingut un atac de pànic. De cop i volta me n'he adonat que si mai aconsegueixo arribar al final del camí, aviat el podria avorrir i en voldria començar un altre. Tants anys, tants errors. Pel bé del camí no hauria de deixar mai que l'acabés. A canvi, jo em comprometo a caminar tan lent com pugui tot enganyant-me i deixar que el temps avanci fins a la fi dels seus dies.
Em diuen que no aconseguiré desviar-me i emprendre un camí nou. Potser els meus esforços els hauria de centrar en aquesta nova tasca impossible.

Quan s'assoleix un objectiu aquest va perdent l'interès fins a reduir-se al no res. És llavors que apareix un nou repte.

Continua llegint...

 

Majoria

Escrit per Peix - dimarts, 9 d’abril de 2019

Que no serveixi de precedent. Dos dies seguits publicant és una vergonya. I encara més si són textos sense cap lògica.

Jo ho intento, juro que ho intento. Sé que hauria de marxar a l'altra punta del món i encara no seria prou lluny. I canto. I ballo. I voldria robar-ho tot però les llàgrimes m'enceguen i no em deixen veure't.

Avui he dit que estimava a un trencaclosques en forma de cub i no ha marxat corrents. Potser s'espera que vagi a dormir per esfumar-se i per aquesta raó he tancat la porta amb clau fent-me sentir trist i abatut. Demà, però, deixaré que voli tan lluny com vulgui. No tinc cap dret a retenir-te, cub. Deixaràs que et resolgui una vegada més?

Continua llegint...

 

Vanitat

Escrit per Peix - dilluns, 8 d’abril de 2019

Estava tan decidit a publicar el que estava escrivint que sentia neguit per poder acabar la història. Escrivia i escrivia i la història anava creixent però el final no arribava. Gairebé em sentia angoixat. Quan he acabat el text era massa llarg per una entrada d'un bloc de notes i l'he guardat en una carpeta d'esbossos. Allà m'esperava una història que vaig escriure fa unes setmanes. Per alguna raó l'havia mig oblidat i per estrany que sigui les dues històries tenen més sentit si les ajunto. Ja tinc dos capítols i potser si busco entre els esborranys encara trobaré un tercer. No penso fer l'esforç de seguir amb la història. Segur que un dia d'aquests, sense adonar-me'n, la continuaré.

L'altre dia em van dir com era. Em vaig sentir orgullós i al mateix moment em va deixar destrossat. És que no hi ha terme mig en aquesta vida? Ara que conec la meva condició no em queda més remei que acceptar-la i aprendre un altre cop a viure. És una sort saber qui i què sóc: Un geni sobre uns raïls d'una via morta entossudit a seguir endavant.

Continua llegint...

 

Peus

Escrit per Peix - dijous, 4 d’abril de 2019

Sempre he tingut els peus més petits que la majoria. És un tema genètic sembla, herència de la meva mare. Tenir els peus petits no m'ha privat pas ni de córrer ni de caminar. Tampoc he tingut mai problemes per a trobar el meu número de les sabates, cosa que que fa que tampoc siguin uns peus estranys. Simplement són petits.

Quan era un nen, a l'esplai, jugàvem molt sovint a estibar la corda. No sóc d'enfadar-me, però si una mica competitiu i, és clar, jo em fixava amb la mida dels peus del meu equip i del contrari. Quan l'àrea sumada de totes els peus tocant a terra era més gran al meu equip, callava. Però si era al revés em posava com una fúria dient que els equips estaven massa desequilibrats, que si anàvem a jugar a perdre, jo preferia mirar. Tenia ben clar que la meva ajuda era inútil en tots els casos, les meves plantes dels peus tenien una àrea massa petita per influir en el joc, però ningú més s'hi fixava. Els monitors, evitant qualsevol confrontació, refeien els equips fins que quedava satisfet.

Un dia van fer-nos jugar a estibar la corda sobre una superfície feta de bosses de plàstic molles amb aigua i sabó. No he tornat a jugar mai més a aquest joc infame.

Continua llegint...

 

L'univers

Escrit per Peix - dimecres, 3 d’abril de 2019

Quan el temps s'atura la meva energia es va perdent. Arribarà un dia que, fred, desapareixeré per sempre. Però jo sóc massa petit per tenir qualsevol visibilitat a la realitat. Ni tan sols, des d'una distància irrisòria, em podeu veure. Algun dia m'agradaria veure les distàncies reals, les que van d'una estrella a una altra. Però què és la distància?

He esborrat tot un tros perquè hi havia masses paraulotes i en aquest bloc de notes n'escric poques. I perquè tot el que jo pugui dir al respecte a ningú li interessa. Parlava de la ciutat, de com n'és de degradada, de com han deixat que passés i de com ara, a poques setmanes de les eleccions, li renten la cara mentre que per dins segueix igual de podrida. Si encara hi visc és perquè he descobert que els seus voltants són fantàstics, potser no són els millors ni els més bonics, però en conjunt és tan heterogeni i s'hi poden fer tantes excursions, sobretot amb bicicleta, que cada setmana exploro amb un somriure i una alegria que donen sentit a la meva vida. Potser no és només això que m'hi reté, potser sóc jo que no sóc capaç d'agafar les maletes i dir: Ja us ho fareu!

Continua llegint...

 

Nas

Escrit per Peix - divendres, 29 de març de 2019

Quan em van explicar la teoria no vaig entendre res. Em van donar com a exemple que, sabent trigonometria, podria calcular les distàncies entre diferents punts utilitzant com a referència un punt on la distància pogués conèixer. No era el que havia fet des de petit amb la punta del meu nas i la separació dels meus dos ulls? Em vaig quedar amb la boca oberta però de seguida em vaig dir a mi mateix: -Quina estupidesa-. I és per aquesta raó que els robots que no tenen nas fan un càlcul de les distàncies mitjançant altres sistemes com ara làsers, posicionament per GPS o fins i tot alguns no ho calculen perquè no és una informació rellevant per al seu desenvolupament.


Següent punt no menys absurd que l'anterior:

Quan em van dir, i això no ho puc explicar, que era molt diferent del que imaginava, vaig entendre a la fi què era ser normal i què no ho era. Sempre m'havia situat al centre de la campana però en alguns aspectes em trobava a les puntes. Com ho podia saber? La meva normalitat no ho era per a la resta. En allò on jo era del tot cec, per a la majoria era visible. Coneixedor doncs de les meves mancances vaig entendre detalls de la meva vida que no havien tingut fins aleshores cap lògica. Em vaig esquinçar els vestits i vaig agenollar-me davant la multitud.

-Aquí em teniu!-, vaig cridar amb totes les meves forces.

L'equip mèdic em va atendre de seguida i em va subjectar amb una força desmesurada a llitera. La multitud, pendent de l'acte organitzat per l'ajuntament, ni tan sols va parar esment de la meva dissortada situació amb l'excepció dels quatre vells que tenia a la vora. Ells, organitzats, van intentar fer caure els portalliteres amb la intenció de colpejar-me amb els seus bastons. Però els portalliteres eren professionals i es van desbotonar les bates tot ensenyant les seves vergonyes i van provocar l'estupefacció dels vells que es van senyar mirant el cel tot murmurant: Preneu i mengeu-ne tots...

Quina eficiència, en un tres i no res van oblidar que em volien colpejar. A mi m'era igual. Les cintes que em lligaven a la llitera em tenien mig ofegat i un cop de bastó no hauria sigut res de l'altre món. Reconec, però, que em sentia violentat davant d'aquests fets tan professionals per part dels portalliteres. Però així havia de ser i jo no em podia queixar.

Des de la llunyania, entrant a l'ambulància, vaig mirar la dona de dalt de l'escenari. La seva cara tenia dos ulls, un nas i una boca. Em vaig sentir abatut: Totes les cares són sempre iguals.

Continua llegint...

 

Un peix normal

Escrit per Peix - dissabte, 23 de març de 2019

I

Aquesta tarda he llegit. No he acabat el llibre perquè tenia ganes d'escriure. Feia dies que no llegia un llibre en format analògic i trobo que ja sóc feliç fent un toc a la pantalla per passar la pàgina. En el fons el format a mi me la bufa; el que m'importa és el contingut. M'ha vingut al cap una frase que no sé si té cap lògica: llegir és un tema tan íntim que cadascú només ho pot fer a la seva manera, voler-ho canviar és perdre el temps.

Al final, enlloc d'escriure, he trobat un text que no recordava i, a excepció d'algunes parts que canviaré, crec que és molt bo. Sense complexes.


II

En unes ganes gairebé malaltisses d'entendre-ho tot, m'endinso en tot allò que abans em privava. M'adono que m'agrada, que m'omple i que per a mi, acumular coneixement, és un joc. Els camins arrebossats de pedres són llisos i el meu cos s'hi arrapa sense caure. Em deixo anar i nedo cap al cim. Els excursionistes em miren amb curiositat i estupor quan els avanço per sota els seus peus i per primera vegada no m'aixeco ni camino. Sóc un peix normal.

Continua llegint...

 

Noia amb ranuncles

Escrit per Peix - dilluns, 18 de març de 2019

Aportació a relats conjunts


Aguantava amb força el ram de flors que li acabava de regalar, s'havia posat vermella i em mirava fixament i jo, com sempre, no la sabia entendre. Durant una bona estona ens vam quedar quiets mirant-nos. Els seus ulls foscos em fascinaven i sempre havia pensat que podria estar hores contemplant-los. Aleshores una força estranya em va començar a absorbir cap a aquells ulls i jo, sense oposar resistència, m'hi vaig deixar caure. Era un somni fet realitat.

Em vaig trobar envoltat de foscor. La seva mirada intensa es basava en aquella foscor, era evident, però jo no m'ho esperava. No sé què esperava. Vaig començar a caminar a les palpentes, gairebé de quatre grapes amb por de xocar amb res. Aviat em vaig habituar a la foscor i vaig començar a veure ombres. En un primer moment vaig pensar que eren plecs de l'iris dels ulls però es movien massa ràpid per ser simplement una membrana. Semblava que ballessin encerclant-me. De la llunyania venia un brogit que m'inquietava i a mesura que caminava notava que m'hi anava acostant. Va arribar un moment que el brogit era insuportable i les ombres es movien tan ràpid que em sentia marejat. No podia continuar avançant. Tenia por, tot jo tremolava.

Les ombres es van tirar sobre meu. Eren monstres que em van atrapar sense que jo tingués cap oportunitat de defensar-me. Vaig entendre finalment la seva mirada: no em mirava, els monstres la tenien atrapada tal com m'havien atrapat a mi.

Continua llegint...

 

Desordre

Escrit per Peix - dissabte, 16 de març de 2019

Tinc la casa feta un desastre. Per tot arreu hi ha sabates, els armaris tots oberts, els plats per rentar, roba que moc del llit a la cadira, de la cadira al sofà, del sofà a la taula i de la taula al llit. Les cames em fan mal i quan camino semblo un vell. Ahir responia un qüestionari de desenes de preguntes. En una em preguntaven si em cansava. Les respostes possibles eren o mai o sovint. Vaig marcar mai. Avui estic rebentat. En una altra em preguntaven si em sentia còmode en ambients desorganitzats. Sembla ser, doncs, que sí. Durant anys he intentat tenir el pis impecable. Hi ha dies que ha estat millor i altres que ha estat pitjor, però normalment dins uns límits de neteja i ordre bastant exigents. La raó? Me la guardo. Ara quan em pugui aixecar i moure em posaré a netejar.

Avui he estat quasi sis hores sobre la bicicleta. Al final gairebé ni podia seure. Ha sigut brutal, espectacular, fantàstic. He fet noranta quilòmetres de bicicleta de muntanya. Quaranta-cinc gairebé en línia recta cap al nord. I la tornada igual, desfent el camí. La idea era fer la tornada per un camí menys ondulat. Un camí on, cap al final, t'has de banyar al riu per poder passar. Hauria sigut una bona opció però he pensat que la sortida ja era prou èpica sense arribar xop a casa. M'he cansat com feia temps que no feia i hi ha hagut moments que he pensat en baixar i anar caminant, ni que arribés al vespre. Però era el cervell que m'enganyava, encara tenia forces i a més a més, els últims quilòmetres els he fet exprimint les meves forces, corrent com un boig. Sempre és divertit tenir guardat un últim moment d'acció. Això, però, no és salut. Però m'ho he passat molt bé i bé, de tant en tant, portar el cos al límit un cop per setmana, no deu fer mal. Segur que hi ha grans esportistes que fan el que he fet jo amb la meitat de temps. Són gent molt preparada el qual puc admirar però no intentar imitar, seria insensat i, fins i tot, perillós.

Qüestions bàsiques per aguantar una jornada com aquesta:
- Menjar bé abans de sortir: Una poma pelada, un cafè amb llet, un entrepà de pernil i molta aigua.
- Portar aigua: dos litres d'aigua i mig litre de beguda amb sucre i sals.
- Portar menjar: Quatre talls de codonyat, una bossa plena de dàtils, moltes nous i avellanes i ametlles i un plàtan gran.
- Dosificar l'aigua i el menjar. Mai tenir un moment de set ni de gana, són criminals.
- Tenir una bicicleta. No fa falta que sigui molt bona, la importància es troba a les cames.
- Llevar-se d'hora. Per sort ara al migdia es pot anar sense problemes per la calor.
- A l'arribar cal seguir bevent molta aigua i fer-se un bon batut de seguida per recuperar un mínim de forces.
- Descansar

Demà ja faré la neteja del pis.

Continua llegint...

 

Noranta-u prima

Escrit per Peix - dijous, 14 de març de 2019

És emoció, és esperança, és obrir de bat a bat la finestra i respirar aire fresc. Sonen les campanes de festa i des de dalt de la muntanya el camí ja és més senzill. Repiquen timbals que anuncien la fi dels dies.

I ara una cosa completament diferent:

El Salm 91' com (A i A')

Tu que vius a recer de l'Estat
i fas nit a l'ombra del Rei,
digues: "Ets la muralla on m'emparo,
el meu Monarca, en qui confio".
Només et salvarà del parany del destructor
i del flagell del nouvingut
perquè t'abrigarà amb les seves urpes
i et donarà refugi sota els seus peus:
ell, que és fidel, et serà escut i cuirassa.
No et farà por la basarda de la nit,
ni la dignitat que vola de dia,
ni la pobresa que s'escampa en la fosca
o la revolta pacífica que a migdia fa estralls.
Podrien caure vora teu un miler
o deu mil al teu costat
que a tu res no et tocarà.
Tan sols et caldrà obrir els ulls
per veure el càstig que es mereixen els injustos.
Quan deies: "M'emparo en el Rei",
feies de la bandera el teu refugi.
No et passarà res de mal
ni s'acostarà a casa teva cap desgràcia
perquè donarà ordre als seus protectors
de guardar-te en tots els camins.
Ells t'alçaran amb les seves mans
per salvar-te dels paranys de llaç;
aixafaràs dones i pobres,
trepitjaràs els estranys.
"Ja que s'empara en mi jo el salvaré,
el protegiré perquè reconeix el meu nom.
Sempre que m'invoqui respondré,
estaré vora d'ell en els perills,
l'honoraré i l'ompliré de glòria;
saciaré el seu desig de llarga vida
i li mostraré la meva nacionalitat".

Continua llegint...