Aturo el temps i de sobte l'espai desapareix del meu davant. No em puc moure perquè no hi ha espai. La llum s'esvaeix i no veig res. El so fa temps que ja no el sento i les meves idees, que des del principi m'han acompanyat, deixen de formar-se quan els petits impulsos elèctrics que viatgen pel cervell ja no tenen ni temps ni espai per moure's. Aturar el temps, una idea de la mort.
Soc jo qui l'aturarà o serà el cos qui ho farà? Em dic que jo soc el cos i el cos soc jo. O només soc una idea? Què queda de mi de quan vaig seure per primera vegada al sofà des d'on escric? Podria ser que no quedés cap cèl·lula d'aleshores. He canviat i alhora la gent m'anomena amb el mateix nom, em miren amb els seus nous ulls igual que em miraven aleshores i es pensen que el passat forma part de mi mentre jo ara mateix no en puc estar segur. M'alegra saber que encara ara part del meu cos va viatjar amb mi. M'alegra també saber que vam descobrir junts una de les passions més grans que ara m'acompanyen. Però d'aquí uns anys ja no en quedarà res. Només el record, només les idees. Potser doncs el cos no és meu, forma part de la natura o de la vida i jo només tinc les idees que potser, d'aquí forces anys, aniran per lliure.
Després d'això que no sé a on vol anar a parar, explicaré una història sobre l'afecte o l'estima als objectes. És una història de merda que curiosament em va fer ser, en part, com soc. Tenia deu o onze anys. Vam sortir d'excursió i el primer que vaig fer va ser buscar un pal que em fes de bastó. No el necessitava però la il·lusió de portar-lo i que m'ajudés a la caminada era el més important. Era un pal còmode, gran per la meva estatura, però còmode i sobretot era el meu pal. Li vaig agafar una estima especial. Era una extensió de mi, m'acompanyava a cada pas i m'ajudava a seguir endavant. Però l'excursió no duraria per sempre i, quan s'acabés, hauria de tornar-lo a la natura. Per a mi, despendrem d'ell, no era una idea agradable. Imaginar que no el veuria mai més, que no m'ajudaria ni m'acompanyaria em produïa tristesa. Cap adult em va dir que el llencés, no els vaig donar temps. En un punt que encara recordo, quan faltava poc per acabar l'excursió, vaig dir-li adeu i també li vaig dir que el recordaria tota la vida. El vaig llançar i va caure metres enllà entre els matolls.
Aquests dies he llençat moltes coses, i encara me'n queden per llençar. A algunes vaig prometre recordar-les i a altres no. I aquesta setmana, en un homenatge estrany, vaig voler anar a on havia llençat el pal. Quan vaig passar pel davant vaig dir-li hola. Sort que no hi havia ningú a la vora en aquell moment, hauria pensat, amb raó, que estic sonat.
El Peix
diumenge, 17 de novembre de 2019
dilluns, 11 de novembre de 2019
Crítica
Avui he recuperat tot de crítiques dels llibres que ens obligaven a escriure per certificar la validesa de la nostra lectura. He de dir que trobava vergonyós que dubtessin de mi i per això les meves crítiques eren directament una crítica al professor que les revisava:
I és que hi ha victòries i victòries, i aquesta encara ara em fa sentir orgullós.
Aquest llibre m'ha agradat molt. Va d'un noi que es diu Frank i d'un altre que es diu Einstein. Els dos es fusionen i en surt en Frankeinstein. Maten el germà, la nòvia, un amic i un altre per desesperació. I no escric res més perquè no em queda més full*.Tenia aleshores la mania de llegir més d'un llibre per setmana, m'agradava molt i la biblioteca era inabastable. Haver d'escriure dues crítiques per setmana, perdent un temps molt valuós de lectura, era terrible. Existia, a més a més, certa competició per qui llegia més llibres. Jo, que era i soc un fatxenda, acostumava a agafar-ne de llargs i anava per les primeres posicions en el rànquing dels millors lectors. I no anava primer perquè hi havia qui llegia novel·les curtes per poder tenir l'honor d'estar al capdavant. El cas és que rebia moltes queixes del revisor al director i aquest no en feia més cas del necessari. Però un dia, per l'enveja natural d'un company que havia estat un mes per llegir un llibre i jo havia necessitat poc més d'una setmana, era un totxo de veritat, el company es va anar a queixar al director. Aquest, pensant que potser realment no estava llegint els llibres que deia, em va venir a buscar i tenint el revisor i el company a la vora em va fer explicar el llibre. Vaig estar gairebé un quart d'hora explicant-lo pàgina per pàgina i abans d'arribar a la meitat em van demanar si us plau que parés, que tenien ben clar que l'havia llegit. A partir d'aquell dia ningú més va dubtar de mi i em vaig guanyar l'honor de no haver d'escriure mai més ressenyes.
*Nota del crític: Me l'he llegit.
I és que hi ha victòries i victòries, i aquesta encara ara em fa sentir orgullós.
dimecres, 6 de novembre de 2019
L'esponja
Ara em disposava a escriure una història èpica, de les que es recorden durant anys. Aquesta història havia de tractar de la trepidant vida d'una esponja marina i com la sort evita que un caçador d'esponges se l'emporti per a ús higiènic humà. El cas és que després de donar-hi algunes voltes he arribat a la conclusió que no volia que l'obra fos recordada. Em robaria protagonisme i jo, el Peix, quedaria relegat a un segon pla, a l'ombra d'una obra colossal. I he seguit pensant amb el meu ego i finalment creiem que el millor que podem fer és no escriure l'obra. I així, per la culpa del personalisme, peixonalisme, paraula lletja i no legal com poques hi ha, el planeta Terra deixa perdre una oportunitat excel·lent d'art narratiu.
Arribats en aquest punt, el planeta Terra, que dona voltes al Sol, es troba en un moment sense retorn pel que fa a la vida a la seva superfície. No és un fet greu en l'àmbit planetari, és una anècdota més en el transcurs de la vida de l'univers. Estem poblant un punt insignificant en un moment insignificant. El Sol tard o d'hora farà de la Terra una roca a altes temperatures si té sort. Si no en té, quedarà engolida per un sol gegant vermell. La nostra civilització farà anys que haurà deixat aquest planeta. Pot passar que la deixi per una mort de tots els seus membres o perquè s'haurà trobat altres mons per viure més adients a la vida. Uns mons condemnats a un esgotament accelerat per una ambició mal entesa de la vida, uns mons que perdran la seva essència així que un humà hi deixi la seva petjada.
Quin sentit té doncs escriure sobre una esponja si som condemnats o som els botxins? Si som condemnats, podem deixar tot el que estem fent perquè no val la pena aquest esforç fútil. Si som els botxins, quin dret tenim en generar art? Som la destrucció i no ens mereixem res més que viure del nostre mal. Però ens mantenim ferms en conviccions que no van enlloc, seguim anant al teatre, llegint novel·les, pintant quadres, cantant... Som vida i mort d'un futur incert mentre l'univers sembla que ignori la nostra futura capacitat d'aniquilar-lo. Només queda l'esperança que ho faci ell abans amb nosaltres.
Nota: Escriure sense saber on acabarà el text porta a resultats així d'idiotes i si mai escolto algú parlant així li ventaré un calbot perquè s'ho mereix.
Arribats en aquest punt, el planeta Terra, que dona voltes al Sol, es troba en un moment sense retorn pel que fa a la vida a la seva superfície. No és un fet greu en l'àmbit planetari, és una anècdota més en el transcurs de la vida de l'univers. Estem poblant un punt insignificant en un moment insignificant. El Sol tard o d'hora farà de la Terra una roca a altes temperatures si té sort. Si no en té, quedarà engolida per un sol gegant vermell. La nostra civilització farà anys que haurà deixat aquest planeta. Pot passar que la deixi per una mort de tots els seus membres o perquè s'haurà trobat altres mons per viure més adients a la vida. Uns mons condemnats a un esgotament accelerat per una ambició mal entesa de la vida, uns mons que perdran la seva essència així que un humà hi deixi la seva petjada.
Quin sentit té doncs escriure sobre una esponja si som condemnats o som els botxins? Si som condemnats, podem deixar tot el que estem fent perquè no val la pena aquest esforç fútil. Si som els botxins, quin dret tenim en generar art? Som la destrucció i no ens mereixem res més que viure del nostre mal. Però ens mantenim ferms en conviccions que no van enlloc, seguim anant al teatre, llegint novel·les, pintant quadres, cantant... Som vida i mort d'un futur incert mentre l'univers sembla que ignori la nostra futura capacitat d'aniquilar-lo. Només queda l'esperança que ho faci ell abans amb nosaltres.
Nota: Escriure sense saber on acabarà el text porta a resultats així d'idiotes i si mai escolto algú parlant així li ventaré un calbot perquè s'ho mereix.
diumenge, 3 de novembre de 2019
Els Pilars de la Creació
Diuen que fa molts i molts anys, tres grans trols sembraven el terror quan les nits eren ben fosques. Tothom s'amagava i esperava que arribessin les primeres llums de l'albada, fins i tot la lluna no gosava treure el cap. Els trols, aquelles nits, esvalotaven el mar i el cel provocant grans tempestes, arrencaven les muntanyes i en feien sortir volcans i saltaven fent trontollar la terra. I així que el cel perdia el color negre per agafar un to blau fosc, corrien de pressa cap al seu cau a la vora del mar abans que un raig del sol els sorprengués. Els habitants de la zona, cansats de viure amb tanta por, es van organitzar i una de les nits més fosques que havien viscut mai, van colar-se a l'entrada del cau mentre els trols feien la seva dalt de les muntanyes. Van tapiar l'entrada amb grans troncs i pedres i així que el cel va agafar un to més blau els trols van tornar cap al cau. Amb la seva vista tan pobra no es van adonar que els havien tapiat l'entrada i van buscar i buscar l'entrada fins que el primer raig de sol els va convertir en pedra.
Amb l'ajuda dels habitants, el sol va poder desfer el malefici dels tres grans trols i els va alliberar d'uns cossos que els tenien presoners. Van tornar a viure entre les galàxies, formant noves estrelles que farien nous mons. Ningú sap per què s'havien convertit en trols ni per què intentaven destrossar un món que ben podria ser que haguessin creat ells mateixos. Ni ells ho han sabut respondre encara, potser algun dia ho descobriran.
Nota: Aquesta entrada mereix moltes notes que ara no escriuré perquè no tinc temps. Tampoc penso repassar l'entrada per si hi ha alguna falta o alguna cosa estranya. És molt tard i normalment a aquestes hores ja fa estona que estic dormint. Escriuré, per compensar el greuge, algunes notes que, amb un altre ordre, podrien formar una melodia molt bonica:
- la re mi fa♯ do sol mi♭ la do fa♮ si𝄫 la sol𝄪 do.
Amb l'ajuda dels habitants, el sol va poder desfer el malefici dels tres grans trols i els va alliberar d'uns cossos que els tenien presoners. Van tornar a viure entre les galàxies, formant noves estrelles que farien nous mons. Ningú sap per què s'havien convertit en trols ni per què intentaven destrossar un món que ben podria ser que haguessin creat ells mateixos. Ni ells ho han sabut respondre encara, potser algun dia ho descobriran.
Nota: Aquesta entrada mereix moltes notes que ara no escriuré perquè no tinc temps. Tampoc penso repassar l'entrada per si hi ha alguna falta o alguna cosa estranya. És molt tard i normalment a aquestes hores ja fa estona que estic dormint. Escriuré, per compensar el greuge, algunes notes que, amb un altre ordre, podrien formar una melodia molt bonica:
- la re mi fa♯ do sol mi♭ la do fa♮ si𝄫 la sol𝄪 do.
dissabte, 2 de novembre de 2019
Efectes secundaris d'una jaqueta
Estic fart de la botiga on em van vendre la jaqueta però això no té res a veure que la jaqueta no fos del meu gust. Vaig dir-me a mi mateix: —Si pogués tornar enrere i no haver-la comprat. Però no podia tornar enrere. Què faria si tornava enrere? Ningú pot. Cal continuar endavant, sempre endavant, encara que el camí sigui incert i misteriós—. I vaig anar a la botiga i la vaig canviar per unes sabatilles esportives que les anteriors que tenia s'havien fet malbé.
Fa uns anys em van deixar un llibre i amb el llibre venien tot de notes que havia escrit la persona que me'l va deixar. Enlloc de tornar-les me les vaig quedar i les vaig guardar com un tresor. Soc un lladre. Dos o tres anys més tard van ser descobertes per una persona que no les hauria d'haver trobat i jo, despistat, feia temps que les havia oblidat. Quan me les va ensenyar tota enfadada vaig necessitar una estona per recordar què coi eren aquells petits papers. Li vaig dir que eren unes notes que havia de tornar, que formaven part d'un llibre que m'havien deixat feia temps però no s'ho va creure. Vaig tornar a guardar les notes, ara en un nou espai encara més difícil de trobar, i me'n vaig oblidar.
L'afer de la jaqueta em va portar a plantejar si al pis i, en definitiva, a la meva vida tenia objectes que em sobraven. He llençat una muntanya de sabates gastades, els peixos tenim sabates, per sortir a la nit i fer paxip-patxap. He llençat llibres, sí, llibres d'edicions nefastes o que la seva millor funció abans de ser llegits és ser reciclats. He llençat piles de llibretes gastades i de papers vells. He preparat bosses i bosses de roba que no em posava i no tenia sentit seguir guardant que donaré a una organització que en podrà fer millor ús. He llençat material de cuina vell que no feia cap mena de servei. He llençat gairebé tot els elements decoratius que tenia guardats en caixes. He llençat material electrònic que ja no funcionava. I he llençat moltes caixes de fusta i de cartó, motxilles i maletes foradades i fins i tot fotografies i records que tenia amagats i oblidats dins de calaixos. I seguiré llençant o donant objectes fins a quedar-me amb només l'imprescindible.
I fent tota aquesta neteja vaig trobar-me les notes. Les he tornat a llegir diverses vegades. Les notes són només una recopilació de les millors frases del llibre que, com era d'esperar, ni tan sols recordo el nom.
Fa uns anys em van deixar un llibre i amb el llibre venien tot de notes que havia escrit la persona que me'l va deixar. Enlloc de tornar-les me les vaig quedar i les vaig guardar com un tresor. Soc un lladre. Dos o tres anys més tard van ser descobertes per una persona que no les hauria d'haver trobat i jo, despistat, feia temps que les havia oblidat. Quan me les va ensenyar tota enfadada vaig necessitar una estona per recordar què coi eren aquells petits papers. Li vaig dir que eren unes notes que havia de tornar, que formaven part d'un llibre que m'havien deixat feia temps però no s'ho va creure. Vaig tornar a guardar les notes, ara en un nou espai encara més difícil de trobar, i me'n vaig oblidar.
L'afer de la jaqueta em va portar a plantejar si al pis i, en definitiva, a la meva vida tenia objectes que em sobraven. He llençat una muntanya de sabates gastades, els peixos tenim sabates, per sortir a la nit i fer paxip-patxap. He llençat llibres, sí, llibres d'edicions nefastes o que la seva millor funció abans de ser llegits és ser reciclats. He llençat piles de llibretes gastades i de papers vells. He preparat bosses i bosses de roba que no em posava i no tenia sentit seguir guardant que donaré a una organització que en podrà fer millor ús. He llençat material de cuina vell que no feia cap mena de servei. He llençat gairebé tot els elements decoratius que tenia guardats en caixes. He llençat material electrònic que ja no funcionava. I he llençat moltes caixes de fusta i de cartó, motxilles i maletes foradades i fins i tot fotografies i records que tenia amagats i oblidats dins de calaixos. I seguiré llençant o donant objectes fins a quedar-me amb només l'imprescindible.
I fent tota aquesta neteja vaig trobar-me les notes. Les he tornat a llegir diverses vegades. Les notes són només una recopilació de les millors frases del llibre que, com era d'esperar, ni tan sols recordo el nom.
diumenge, 27 d’octubre de 2019
Un dia de la meva vida
Ahir tenia moltes coses a dir però no m'ho vaig apuntar enlloc. Al matí vaig anar amb bicicleta i començo a pensar que tinc un problema per anar-hi tant. Però no penso enfrontar-m'hi perquè jo ja estic bé. En un principi havíem de ser una persona i jo. Jo soc un peix i no podia posar dues i si hagués escrit dos hauria creat certa confusió a la meva condició. Al final, però, per culpa d'un refredat no va ser així. Acostumo a anar sempre sol però, de tant en tant, és molt divertit tenir companyia. Una llàstima, espero que un altre dia pugui ser. Per superar la pena avui he tornat a agafar la bicicleta.
A la tarda vaig anar a la capital. Quan hi vaig, perquè no puc afirmar que sempre sigui així, molta gent vesteix de manera estrafolària. Hi ha una mitja dotzena d'uniformes que clar, els que som de fora se'ns veu d'una hora lluny. Ho fan expressament. Un dels uniformes era molt espectacular. Roba negra de dalt a baix, unes proteccions com si fossin patinadors però en lloc de portar patins anaven amb botes i al cap un casc que els cobria fins i tot la cara. Vaig pensar que no era un uniforme gaire còmode però qui soc jo, un peix que viu a quilòmetres de la capital que procura no posar-hi mai les aletes, per jutjar les vestimentes d'aquesta gent? A part de ser un peix soc un ser molt afortunat. Parlo de mi però no anava sol. Era més o menys l'hora de sopar i clar, teníem gana, i vam entrar en una hamburgueseria. Pocs minuts més tard, hi va haver una batalla campal al nostre davant. Els uniformats, amb armes, furgonetes i bastons van atacar sense avisar. I nosaltres, des de dins l'hamburgueseria, vam quedar sense paraules davant de tal brutalitat. La meva preocupació més important va ser: —Merda, no porto la documentació a sobre—. Els peixos oblidem dur-la però la sort va estar de la nostra part i quan vam sortir de sopar els uniformats van deixar-nos passar sense fer-nos cap pregunta.
A la tarda vaig anar a la capital. Quan hi vaig, perquè no puc afirmar que sempre sigui així, molta gent vesteix de manera estrafolària. Hi ha una mitja dotzena d'uniformes que clar, els que som de fora se'ns veu d'una hora lluny. Ho fan expressament. Un dels uniformes era molt espectacular. Roba negra de dalt a baix, unes proteccions com si fossin patinadors però en lloc de portar patins anaven amb botes i al cap un casc que els cobria fins i tot la cara. Vaig pensar que no era un uniforme gaire còmode però qui soc jo, un peix que viu a quilòmetres de la capital que procura no posar-hi mai les aletes, per jutjar les vestimentes d'aquesta gent? A part de ser un peix soc un ser molt afortunat. Parlo de mi però no anava sol. Era més o menys l'hora de sopar i clar, teníem gana, i vam entrar en una hamburgueseria. Pocs minuts més tard, hi va haver una batalla campal al nostre davant. Els uniformats, amb armes, furgonetes i bastons van atacar sense avisar. I nosaltres, des de dins l'hamburgueseria, vam quedar sense paraules davant de tal brutalitat. La meva preocupació més important va ser: —Merda, no porto la documentació a sobre—. Els peixos oblidem dur-la però la sort va estar de la nostra part i quan vam sortir de sopar els uniformats van deixar-nos passar sense fer-nos cap pregunta.
divendres, 25 d’octubre de 2019
La importància de les coses
D'entrada tot sembla una gran bajanada i opines sense tenir una consciència clara del que t'espera. No obres mai la boca mentre parles per tu mateix fins a demanar-te silenci encara que saps que això és impossible. Potser el que vols és que t'escoltin. Però quan arriba el moment tan desitjat calles perquè les paraules volen sortir totes de cop i embullades formen un nus a la gola. I abaixes el cap en un silenci trist i apagues qualsevol espurna que t'il·lumini esperant que el temps s'escoli fins que puguis marxar corrents fent grans gambades cap al teu cau.
M'aixeco de la cadira. M'he despistat i em trobo pensant en com estarà un tema pendent que tinc entre mans. Faig un truc. No penso que no m'agrada trucar, no penso que és un tema que podria deixar morir simplement per no enfrontar-m'hi. Podria enfadar-me perquè fa més de dues setmanes que està encallat i no avança però no m'importa, no em preocupa gens. Sé que tard o d'hora es desencallarà.
Torno a seure i em trobo a on soc ara. Llegeixo el primer paràgraf. Que estrany. Ara penso que quan abaixo el cap és perquè no m'importa la conversa. Que m'imagino una història trista o rara per no acceptar que no m'interessa ni parlar ni escoltar sobre allò que no em ve ni em va.
Avui m'he comprat una jaqueta i quan he arribat a casa he vist que s'havien equivocat i m'havien donat una talla més gran. Jo m'havia emprovat la de la meva talla, crec han fet un joc de mans digne dels millors mags quan me l'han entregat. El fet que no fos la talla correcta no m'ha importat massa però sabia que a la llarga no me l'acabaria posant. Soc un peix presumit. He fet balanç de les diferents opcions que tenia: Comprar una jaqueta nova de la meva talla en una botiga online. Fàcil i sense errors però car. Tornar a la botiga i fer el canvi de jaqueta. Sense cost però haver de donar explicacions pel canvi. Després he pensat que el problema més gran per comprar una jaqueta nova era que no sabria què fer-ne de l'altra. He tornat a la botiga. M'han demanat perdó diverses vegades perquè no era la seva intenció errar amb la talla de la jaqueta i me l'han canviat. Al final crec que he pres la decisió correcta.
M'aixeco de la cadira. M'he despistat i em trobo pensant en com estarà un tema pendent que tinc entre mans. Faig un truc. No penso que no m'agrada trucar, no penso que és un tema que podria deixar morir simplement per no enfrontar-m'hi. Podria enfadar-me perquè fa més de dues setmanes que està encallat i no avança però no m'importa, no em preocupa gens. Sé que tard o d'hora es desencallarà.
Torno a seure i em trobo a on soc ara. Llegeixo el primer paràgraf. Que estrany. Ara penso que quan abaixo el cap és perquè no m'importa la conversa. Que m'imagino una història trista o rara per no acceptar que no m'interessa ni parlar ni escoltar sobre allò que no em ve ni em va.
Avui m'he comprat una jaqueta i quan he arribat a casa he vist que s'havien equivocat i m'havien donat una talla més gran. Jo m'havia emprovat la de la meva talla, crec han fet un joc de mans digne dels millors mags quan me l'han entregat. El fet que no fos la talla correcta no m'ha importat massa però sabia que a la llarga no me l'acabaria posant. Soc un peix presumit. He fet balanç de les diferents opcions que tenia: Comprar una jaqueta nova de la meva talla en una botiga online. Fàcil i sense errors però car. Tornar a la botiga i fer el canvi de jaqueta. Sense cost però haver de donar explicacions pel canvi. Després he pensat que el problema més gran per comprar una jaqueta nova era que no sabria què fer-ne de l'altra. He tornat a la botiga. M'han demanat perdó diverses vegades perquè no era la seva intenció errar amb la talla de la jaqueta i me l'han canviat. Al final crec que he pres la decisió correcta.
dijous, 24 d’octubre de 2019
Lluna
Aquesta matinada la lluna s'ha obert per la meitat. La humanitat s'ha espantat perquè no esperava que la lluna es pogués obrir. A mi m'ha molestat força que s'hagi englobat a tothom en aquest espant. Potser hi ha gent que no ho ha fet perquè ja ho sabien, tots sabem que hi ha persones que ho saben tot, o potser hi ha gent que no s'espanta mai perquè no els importa res. Aquesta història no sé on volia anar a parar però potser aquest era el seu final. Què hi ha dins la lluna? És la gran pregunta que es fa la humanitat. Els peixos no ens la fem.
I ara paraules aleatòries:
Pastanaga a la terrassa exterior. Una cotorra cau entremig de la gent i un estudiant exaltat s'hi caga a sobre. Els crits de joia s'escampen per tota la ciutat i arriba a la perifèria que riu sense saber per què amb un altre idioma. L'idioma dels pobres. Una mica més enllà el pagès que fa les maletes mentre construeixen un polígon industrial fantasma també fa crits. No sabem si són o no de joia, però al cap i a la fi fa crits i el que importa és cridar. Tot el poble crida, entenent a poble com a societat amb una cultura similar. Cal sumar-hi totes les perifèries que formen una altra cultura paral·lela. A mi em venen basques i m'allunyo mar enllà. Els crits es propaguen per l'aigua i em pregunto —Seran desgraciats?—. Ara mateix obriria les finestres i llençaria tot allò que no està collat al pis. Menys jo, evidentment. —Desfem-nos de l'imprescindible!— El problema és que ara mateix no passa ningú pel carrer i no hi hauria els danys col·laterals desitjats. —Quina vergonya voler fer mal d'una manera tan gratuïta—. La nevera fa tant de soroll que si ara mateix tinc mal de cap és per culpa seva.
Això de les paraules aleatòries ha durat ben poc.
I ara paraules aleatòries:
Pastanaga a la terrassa exterior. Una cotorra cau entremig de la gent i un estudiant exaltat s'hi caga a sobre. Els crits de joia s'escampen per tota la ciutat i arriba a la perifèria que riu sense saber per què amb un altre idioma. L'idioma dels pobres. Una mica més enllà el pagès que fa les maletes mentre construeixen un polígon industrial fantasma també fa crits. No sabem si són o no de joia, però al cap i a la fi fa crits i el que importa és cridar. Tot el poble crida, entenent a poble com a societat amb una cultura similar. Cal sumar-hi totes les perifèries que formen una altra cultura paral·lela. A mi em venen basques i m'allunyo mar enllà. Els crits es propaguen per l'aigua i em pregunto —Seran desgraciats?—. Ara mateix obriria les finestres i llençaria tot allò que no està collat al pis. Menys jo, evidentment. —Desfem-nos de l'imprescindible!— El problema és que ara mateix no passa ningú pel carrer i no hi hauria els danys col·laterals desitjats. —Quina vergonya voler fer mal d'una manera tan gratuïta—. La nevera fa tant de soroll que si ara mateix tinc mal de cap és per culpa seva.
Això de les paraules aleatòries ha durat ben poc.
dilluns, 21 d’octubre de 2019
Celebració
Seguint amb les entrades de merda d'aquest mes d'octubre, la d'avui em temo que serà llarga, amb faltes, poc coherent i avorrida. I és per aquesta raó que si tens una vida, és difícil no tenir-la si estàs llegint aquest text, pots deixar ara mateix de llegir i anar a fer qualsevol cosa. La que sigui, no m'importa massa, excepte si és anar a pescar o bé comprar peix congelat. Per cert, ara que el peix té plàstics ha deixat de tenir mercuri?
Aquests dies se celebren deu anys del moment més fosc de la meva vida. És normal doncs que no tingui ganes de celebracions ni res de tot això. Encara ara en pateixo les conseqüències, poques, i suposo que ja mai em deixaran. Una part molt bona d'aquests deu anys és que tot el que ha vingut després ha sigut millor i això em reconforta bastant. És possible que el pitjor ja hagi passat? De vegades m'ho pregunto i de moment la resposta és sí. Com si fos una segona oportunitat. Crec que ningú sap, amb una excepció, com va ser el moment i així, espero, quedarà per sempre. Només afegiré, per no deixar una intriga absurda, que la majoria d'éssers vius viuran un moment pitjor que el que vaig viure i per tant no cal fer-ne més voltes al tema. El que passa és que els peixos som uns exagerats.
Ahir vaig anar amb bicicleta sabent que d'un moment a l'altre podia ploure fort. Però a mi m'importa ben poc si plou. La felicitat que m'aporta és superior. Quedar-se a casa, al llit, arraulit sota unes mantes amb l'escalfor i la suavitat dels llençols és una merda (tinc poc vocabulari vulgar pel que sembla). El que és bo és notar el mal a les cames, la pluja que enfanga els camins i els deixa impracticables, quedar brut de dalt a baix de fang i que una tempesta forta et netegi baixant a tota velocitat per una carretera al punt més allunyat de casa pensant que potser no tindràs forces per tornar. I de vegades, mentre avanço per camins solitaris i canto i saludo al ocells, em venen històries que aleshores penso que són fantàstiques i que hauria d'escriure però quan baixo de la bicicleta ja fa estona que les he oblidat.
Bé, al final he esborrat un bon tros perquè ja era prou llarg.
Aquests dies se celebren deu anys del moment més fosc de la meva vida. És normal doncs que no tingui ganes de celebracions ni res de tot això. Encara ara en pateixo les conseqüències, poques, i suposo que ja mai em deixaran. Una part molt bona d'aquests deu anys és que tot el que ha vingut després ha sigut millor i això em reconforta bastant. És possible que el pitjor ja hagi passat? De vegades m'ho pregunto i de moment la resposta és sí. Com si fos una segona oportunitat. Crec que ningú sap, amb una excepció, com va ser el moment i així, espero, quedarà per sempre. Només afegiré, per no deixar una intriga absurda, que la majoria d'éssers vius viuran un moment pitjor que el que vaig viure i per tant no cal fer-ne més voltes al tema. El que passa és que els peixos som uns exagerats.
Ahir vaig anar amb bicicleta sabent que d'un moment a l'altre podia ploure fort. Però a mi m'importa ben poc si plou. La felicitat que m'aporta és superior. Quedar-se a casa, al llit, arraulit sota unes mantes amb l'escalfor i la suavitat dels llençols és una merda (tinc poc vocabulari vulgar pel que sembla). El que és bo és notar el mal a les cames, la pluja que enfanga els camins i els deixa impracticables, quedar brut de dalt a baix de fang i que una tempesta forta et netegi baixant a tota velocitat per una carretera al punt més allunyat de casa pensant que potser no tindràs forces per tornar. I de vegades, mentre avanço per camins solitaris i canto i saludo al ocells, em venen històries que aleshores penso que són fantàstiques i que hauria d'escriure però quan baixo de la bicicleta ja fa estona que les he oblidat.
Bé, al final he esborrat un bon tros perquè ja era prou llarg.
dijous, 17 d’octubre de 2019
Influències
Els motius de la meva absència es podrien suposar per l'espai temporal on es troba immers l'autor i la societat que l'envolta. Podria ser però no és per això. Una altra suposició podria ser per haver passat unes vacances merescudes. Tampoc, les vacances es fan pregar aquest any. Podria ser per una falta d'interès ni inspiració, res d'això i la manca d'inspiració mai ha sigut un motiu per no escriure. La raó és una aversió estranya que he patit durant aquests dies a prémer el botó "Publica". Vaig pensar a anar a veure a un especialista per tractar aquesta qüestió però vaig pensar que m'hauria de tractar de tants problemes que aquest seria l'últim. El temps ho cura tot. Quina merda de frase.
Aquests dies em noto estrany, tinc un buit que no sé com omplir-lo. És cosa meva, paral·lel al moment social. Casual. És una tristesa que m'esgota, que m'enterboleix el cap i de vegades no em deixa sortir de casa. A mi m'agradaria poder-ho explicar però ningú escolta i jo, que formo part d'aquest grup, tampoc ho penso fer. Suposo que el buit és per una sensació d'impaciència que feia anys que no tenia, molts anys. I, si és per això, me n'alegro perquè estaré deixant de ser un bloc de gel i tornaré a ser un peix d'aigües més temperades. Així que em saciï de la meva impaciència agafaré una motxilla i marxaré ben lluny durant dues setmanes, el temps que em pertoca com a ésser lliure.
Aquests dies em noto estrany, tinc un buit que no sé com omplir-lo. És cosa meva, paral·lel al moment social. Casual. És una tristesa que m'esgota, que m'enterboleix el cap i de vegades no em deixa sortir de casa. A mi m'agradaria poder-ho explicar però ningú escolta i jo, que formo part d'aquest grup, tampoc ho penso fer. Suposo que el buit és per una sensació d'impaciència que feia anys que no tenia, molts anys. I, si és per això, me n'alegro perquè estaré deixant de ser un bloc de gel i tornaré a ser un peix d'aigües més temperades. Així que em saciï de la meva impaciència agafaré una motxilla i marxaré ben lluny durant dues setmanes, el temps que em pertoca com a ésser lliure.
dilluns, 7 d’octubre de 2019
La persistència
Deixo estar la gran recerca. Volia fer una entrada cada dia durant una setmana buscant però ahir me'n vaig oblidar. Els peixos tenim aquestes coses.
I tenia una història al cap bastant absurda i mediocre però per alguna raó ara mateix no la recordo. O sigui que tiraré d'un tema recurrent. Jo, que soc un peix, que camino, i que vaig mirant al voltant per si trobo alguna cosa que m'interessa, vaja, estava pensant que el que escriuré no té cap mena de valor. Res, una altra història. Avui m'he creuat amb una noia. Qui diu noia diu tota una dona. Feia anys, molts anys que no la veia. Suposo que viu fora, sinó la veuria més sovint. Ha sigut estrany. Menys ella, la resta de la seva família se'ls veia bastant aixafats. L'he vist de lluny i no l'he reconegut. Tinc certs problemes a reconèixer la gent quan es troba a més de deu passes. No perquè no hi vegi, tinc ulls de peix, sinó perquè simplement no els reconec. Ella em mirava molt, anava agafada del seu pare que sí que he reconegut a unes quinze passes. He pensat que podria ser ella, però que podria ser alguna neboda... Ni idea, tampoc recordava la seva cara. I és greu perquè, si m'hagués esforçat una mica, m'hi hauria pogut penjar força quan ens vèiem cada setmana. Sempre he tingut un punt de menfotista que no soc capaç d'entendre. I quan l'he tingut a quatre passes he fet la intenció de dir-li adeu, amb certa timidesa, tot esperant no equivocar-me. I si era així, almenys saludava al seu pare. Ella ha tret el seu somriure que havia oblidat completament i m'ha dit adeu. La resta de la seva família també m'han saludat amb un posat seriós mentre jo amb un somriure una mica desencaixat veient el panorama els deia vagi bé. He intentat guardar a la memòria els seus ulls, la seva boca, els seus cabells però de seguida s'ha difuminat. No em queden gaires records, els he anat arraconant, però el primer que tinc per sort no l'he oblidat: Era molt petit i la vaig veure de lluny i la meva innocència em va fer preguntar —Mama, és un àngel?
I tenia una història al cap bastant absurda i mediocre però per alguna raó ara mateix no la recordo. O sigui que tiraré d'un tema recurrent. Jo, que soc un peix, que camino, i que vaig mirant al voltant per si trobo alguna cosa que m'interessa, vaja, estava pensant que el que escriuré no té cap mena de valor. Res, una altra història. Avui m'he creuat amb una noia. Qui diu noia diu tota una dona. Feia anys, molts anys que no la veia. Suposo que viu fora, sinó la veuria més sovint. Ha sigut estrany. Menys ella, la resta de la seva família se'ls veia bastant aixafats. L'he vist de lluny i no l'he reconegut. Tinc certs problemes a reconèixer la gent quan es troba a més de deu passes. No perquè no hi vegi, tinc ulls de peix, sinó perquè simplement no els reconec. Ella em mirava molt, anava agafada del seu pare que sí que he reconegut a unes quinze passes. He pensat que podria ser ella, però que podria ser alguna neboda... Ni idea, tampoc recordava la seva cara. I és greu perquè, si m'hagués esforçat una mica, m'hi hauria pogut penjar força quan ens vèiem cada setmana. Sempre he tingut un punt de menfotista que no soc capaç d'entendre. I quan l'he tingut a quatre passes he fet la intenció de dir-li adeu, amb certa timidesa, tot esperant no equivocar-me. I si era així, almenys saludava al seu pare. Ella ha tret el seu somriure que havia oblidat completament i m'ha dit adeu. La resta de la seva família també m'han saludat amb un posat seriós mentre jo amb un somriure una mica desencaixat veient el panorama els deia vagi bé. He intentat guardar a la memòria els seus ulls, la seva boca, els seus cabells però de seguida s'ha difuminat. No em queden gaires records, els he anat arraconant, però el primer que tinc per sort no l'he oblidat: Era molt petit i la vaig veure de lluny i la meva innocència em va fer preguntar —Mama, és un àngel?
dissabte, 5 d’octubre de 2019
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
