diumenge, 16 de gener de 2022

A la deriva

 —Ets com una caixa tancada.

No vaig entendre per què m'ho deia. De fet, gairebé no l'escoltava. El meu cap navegava a la deriva, al bell mig d'una tempesta amb onades que s'alçaven per sobre el vaixell. El vent era gelat i em tallava la cara i era capaç de notar el gust salat de la mar als llavis. Vaig assentir d'esma i ella va sospirar i es va col·locar bé al sofà. No en tenia ni idea de navegar, m'imaginava portant el timó, aferrant-me com podia a dins d'una cabina minúscula desproveïda dels vidres que m'haurien pogut resguardar del vent i la pluja. L'aigua s'escolava per tot arreu i semblava que tingués vida pròpia, ja que intentava pujar pels camals dels pantalons i jo ho evitava picant fort amb els peus a terra. Em preguntava quant duraria aquesta lluita perduda contra la natura, quant de temps resistiria el meu cos. Al meu davant només veia l'aigua trencar a la proa provocant esquitxades constants i sentia el cruixit de la nau que es queixava de tanta violència.

—I no penses dir-me res?

S'havia aixecat i em mirava fixament, enfadada i amb els ulls plens de llàgrimes. No vaig entendre la seva reacció. Per què estava enfadada? Per què plorava? El meu vaixell s'enfonsava, però ella no deixava que tornés a la tempesta per salvar-lo. No sabia què dir-li.

—Me'n vaig i aquesta vegada ja no tornaré.

M'ho va dir entre sanglots. I vaig agafar por, una por que no havia sentit mai fins aleshores. Què seria de mi si em quedava sol? El vaixell era insalvable, el veia de lluny amb la popa completament negada. Em molestava no haver-lo pogut salvar, era culpa d'ella que em reclamava l'atenció i la imaginació, egoista, havia seguit sense mi. Vaig aixecar-me per abraçar-la i quan vaig obrir els braços va cridar:

—Aparta't! 

Vaig abaixar els braços confós. Ella plorava desconsolada i veure-la així em trencava el cor, volia abraçar-la, dir-li que volia estar al seu costat per sempre. De lluny el vaixell s'havia alçat per la proa i semblava que bolcaria enrere mentre les onades i el vent l'atacaven per totes bandes sense compassió. Jo també plorava, per ella, per una solitud que m'envaïa. Volia demanar-li perdó, dir-li que l'estimava amb bogeria. No era capaç de dir-li res, em sentia culpable, ple de remordiments que no entenia d'on venien. D'alguna manera l'havia fallat i això era imperdonable. No volia que marxés, volia que tot tornés la normalitat, veure el seu somriure, sentir les seves carícies per tot el cos...

—Almenys diga'm alguna cosa, no puc entendre el teu silenci. No t'importa res, és això? T'és igual que jo hi sigui o no, per a tu soc un moble més de la casa, és això? Diga'm què penses, diga'm que t'has cansat de mi, diga'm que m'odies, diga'm alguna cosa, si us plau!

Jo no l'odiava ni m'havia cansat d'ella. Em cridava desesperada. Mai l'havia vist d'aquesta manera i em vaig espantar. La proa encara sobresortia de l'aigua i lentament s'enfonsava. No sabia què dir-li, volia abraçar-la i que m'abracés. Em preguntava per què m'estava deixant, no podia entendre-ho. Em sentia abatut, em sentia traït, sentia com si s'estigués arrancant una part de mi. Volia tenir temps per pensar les paraules adequades, per comprendre aquella situació que se m'escapava de les mans. Vaig abaixar els ulls i vaig dir dins meu: t'estimo, t'estimo, no vull que marxis, vull estar al teu costat i acompanyar-te tota la vida, vull escoltar-te i que m'escoltis, entendre't i que m'entenguis. Vull viatjar i descobrir el món junts, passejar per la riba del mar a l'estiu, trepitjar les fulles seques a la tardor, descobrir cada any la neu a l'hivern i ballar entremig de les flors a la primavera. Vull seure al teu costat i deixar passar el temps mentre ens expliquem la vida que ens farem nostra... No li vaig dir. Em van sortir aquestes paraules: —No marxis.

Ella va obrir la porta i va sortir escales avall. Va deixar la porta oberta. No vaig demanar que tornés, ni vaig córrer darrere seu. La porta del carrer va tardar a obrir-se i tancar-se més temps del que normalment ho feia. Em vaig quedar una bona estona recolzat al marc de la porta del pis esperant alguna cosa. Ja no quedava rastre ni del vaixell ni de la tempesta. La mar estava calmada i al cel no hi quedava cap núvol. Volia tornar a imaginar la tempesta i fer reflotar el vaixell, però al meu cap hi ressonava una vegada i una altra una frase que no entenia:

—Ets com una caixa tancada.

dijous, 30 de desembre de 2021

Converses

Parlem de temes interessants, va, que estic una mica tip d'entrar en discussions buides que no van enlloc. Com aquest matí, quan el revisor del tren m'ha demanat el bitllet.
—Existeix encara la figura del revisor?—, li he preguntat.
—Oi tant— m'ha respost—, aquí em tens, fent la meva feina cada dia des de les sis del matí fins a les dues de la tarda.
—Quina vida la teva, tens les tardes lliures.
—Si noi, en això no em puc queixar, m'ensenyes el bitllet, si us plau?
—Escolta, que no soc tant noi ja.
—Perdoni'm vostè.
—I ara em parles de vostè, si ja teníem certa amistat, què vol dir aquesta distància que has creat entre nosaltres?
—A mi no em faci perdre el temps, té el bitllet, sí o no?
—Estem parlant de la nostra amistat, no vingui ara amb el bitllet, també li parlaré de vostè, si no li sap greu.
—Jo el que vull és que em deixi fer la meva feina.
—El que passa és que vostè és esquerp i està posant d'excusa la feina.
—Em temo que haurà de baixar a la propera parada si segueix amb aquesta actitud.
—I a sobre em vol fer fora del tren? No recorda l'amabilitat que hi havia al començament de la nostra conversa? Estic una mica sorprès, la veritat.
—Miri, sap què? A la propera parada baixi, que aquesta discussió que ha començat del no-res no va enlloc.
—No es posi així, va.
—Que calli.
Pocs minuts més tard m'ha vingut a buscar quan el tren frenava i s'obrien les portes.
—Ja baixo, ja.
—Té sort que no l'hi hagi posat una multa, mal educat.
Aleshores he tret el bitllet de la butxaca i abans de baixar li he donat:
—Quedi-se'l!

—Per què m'expliques la història del tren? No volies parlar de temes interessants?
—Sí, tens raó, a més a més aquesta història me l'acabo d'inventar.
—No t'entenc.
—Era un exemple de conversa trivial, per ensenyar-te de què no volia parlar.
—Hòstia, de vegades penso que ets una mica imbècil.
—Aquí és on no volia arribar a parar, a entrar en insults i discussions barates. A mi m'agradaria parlar sobre com ens relacionem entre nosaltres, en el sentit de l'amistat i com, per les petites accions, es fan i desfan els seus llaços.
—Però m'acabes d'explicar una història absurda i inventada.
—Era un exemple només, no et quedis ara amb si era veritat o no, em pensava que t'agradava parlar de qüestions més profundes.
—Sí que m'agrada, clar.
—Doncs parlem-ne.
—De què?
—De qüestions importants i serioses.
—Com vols que et prengui seriosament si t'acabaves d'inventar la merda del tren?
—Oh, que obcecat que ets, oblida ja la història aquesta!
—Jo, obcecat?
—Ei, deixem-ho aquí. No vull parlar més. Tenia una idea equivocada de tu, t'agraden les banalitats i discutir sense raons.

dimecres, 29 de desembre de 2021

Valoració

Ara que s'acaba l'any m'agradaria fer una valoració del bloc de notes. Estic molt content amb la constància i la periodicitat que hi ha hagut amb les entrades, com també amb la coherència que les ha lligat. Un fet remarcable és el ressò que té més enllà de les xarxes. Gràcies a la humilitat que emano seguiré l'any vinent amb la mateixa tònica de no incidir en les meves superioritats morals.

 

I ara un tema que sempre m'ha causat intriga, entenent la infinitat del temps a pocs mesos enrere. Què passarà de mi ara que s'acaba el coronavirus? Què serà de la meva llibertat, de la meva vida lleugera i feliç? Fa pocs dies algú va posar en dubte la plenitud de la meva vida. Vaig estar a punt de fer un discurs sobre el desconeixement que tinc en aquest afer i de com l'estic buscant a la meva manera, però no em van voler escoltar i vaig callar, vaig plegar els braços, vaig baixar de dalt de la cadira i vaig seguir menjant el plat de llenties que tenia al davant. Tinc moltes ganes de celebrar sol el Cap d'Any, no us podeu imaginar quantes.

 

I ara, aprofitant que abans s'ha fet una valoració acurada de l'any del bloc de notes, el gran poeta, Poeta del Mató, ens oferirà una de les seves peces: 

 

El boig

L'ermità camina erràtic i absent.
És cec.
Contempla boscos,
la terra
i muntanyes de l'horitzó.

Somriu als torrents
i saluda ocells que alcen el vol.
Bon dia, fa amb la mà,

mentre la ciutat, al seu voltant,
l'evita.

Poeta del Mató

divendres, 24 de desembre de 2021

Carta

Lector, et pensaves que passava de desitjar-te Bon Nadal i bla, bla, bla?

Doncs tens raó.

Et pots enfadar, deixo que ho facis, però a mi m'és ben igual. Pot alegrar-te, fes el que vulguis, també m'és igual. O pots seguir endavant amb la teva vida sense immutar-te. Aquesta, no m'importa, és l'opció correcta. Ara he embolicat alguns regals tot escoltant Nadales i fa una estona he estat llegint contes relacionats amb aquestes dates. El meu esperit de Nadal és viu, tanmateix no és ensucrat ni ple d'amor. Tenint en compte que al setembre ja vaig fer els primers preparatius com ara compres o pensar idees de decoració entre altres que no esmentaré perquè no he vingut aquí a fer llistes, el meu esperit de Nadal és pràctic. Vols regal? Tens regal. Vols una Nadala? Et canto una Nadala. M'agraden els dinars amb la família, els rituals, el pessebre, fer cagar el tió, estic fent una llista?

 

I ara una carta:

Estimada Bett,

Aviat farà dos mesos de l'accident. Durant aquest temps he estat gairebé convalescent, desitjant recuperar les forces per poder tornar a sentir el vent a la cara. Al principi vaig fer veure que la meva vida seguia igual i vaig estar amb tu algunes hores amagant un turment que després durava dies. Em sento desolat pel meu comportament erràtic i distant, però no sabia com explicar-te que la meva cama adolorida no suportava els embats de les nostres passejades i per aquesta raó t'evitava. Espero que em perdonis, sobretot per haver pedalat amb la Rut alguns dies, i que ben aviat puguem tornar a viatjar junts. Demà, no obstant, encara aniré amb la Rut, no m'ho tinguis en compte.

Gairebé només teu, El Peix.


El bosc més frondós

El bosc més frondós s'embolcallava de tanta vida que era inimaginable que pogués desaparèixer. I així va ser. A centenars de quilòmetres, en una zona muntanyosa, una esquerda produïda pels canvis de temperatura a través dels anys es va obrir i va fer cedir un vessant d'una serralada. Va començar una esllavissada d'una dimensió indescriptible. Les roques es colpejaven, s'esmicolaven entre elles i mentre perdien alçada guanyaven temperatura. Una pedra, que al principi era tan gran com una muntanya, va topar amb una altra pedra que havia patit la mateixa sort i es va produir una guspira que va encendre una tija d'una mata seca. El petit foc va anar saltant de mata en mata i de mica en mica, amb l'ajuda del vent, va anar avançant direcció al bosc més frondós. Era lluny, un foc a la distància que moriria entre plantes seques. Va superar tots els paranys. Diverses vegades va estar a punt d'apagar-se, però a l'últim moment saltava una espurna sobre un branquilló o una fulla que de pressa s'encenia i revifava. Era un foc moribund que s'anava acostant a un bosc humit cobert de boira i pluges perpètues. Van passar setmanes i finalment el foc va tocar els peus del bosc més frondós. En aquell moment, després de molt de temps, la pluja havia fet una pausa. Amb penes i treballs el foc va encendre un tronc trencat d'un arbre i es va colar cap a les seves entranyes. L'arbre va anar agafant temperatura mentre es consumia per dins. Les plantes que l'envoltaven es van anar encenent, que alhora van encendre altres arbres i a poc a poc el foc va anar agafant força, una força imparable amb flames que superaven per dos o per tres l'alçada dels arbres més alts. El foc va calcinar tot el bosc més frondós i va escolar-se cap a les arrels més profundes tot fonent la terra al seu pas. I quan ja no va quedar cap més planta per cremar, el foc es va apagar, hauria pogut seguir, saltant a una mata seca, o a una fulla o a algun branquilló de més enllà, però no ho va fer. A on hi havia hagut el bosc més frondós només hi quedava cendra i roca endurida. Mai més hi va créixer res, ni hi va ploure ni hi va tornar a reposar la boira. Va esdevenir, des de llavors, el desert més erm.

dimarts, 21 de desembre de 2021

Reflexions sota l'aigua

Quan res no passa, quan el món avança sense entrebancs, sembla que l'avorriment ho embolcalli tot.

Penso en les fades i com abriguen quan de nit l'aire més fred es cola a les entranyes. Penso en elles immòbil, amb les idees ancorades al temor d'una quietud eterna. Imagino com m'acullen amb somriures plàcids mentre des del centre del pit el cos s'estreny fins a desaparèixer. Sento que d'un moment a l'altre podria entrar en fallida, en un nou camí ple de paranys i incerteses. Em vaig prometre llibertat i així que la creava m'anava fent presoner d'ella mateixa. Em pregunto si podré mantenir-me ferm i ser capaç de desfer-me d'una vida que em protegia dels embats de la mar oberta. Aquests dies he tingut temps de descobrir una realitat pròpia massa perillosa per escriure-la enlloc, ja que si ho fes potser acceptaria l'engany que m'he construït.

Malgrat tot no pateixo. Si una cosa no soc és egoista, i aquí estic, esperant que la solitud em faci realment lliure. Una espera amb el desig més profund que mai acabi.

 

Cap de setmana (V)

Vaig despertar-me intubat, amb una set terrible, en una sala desconeguda i amb una sensació de solitud aclaparadora. Notava el cos pesat, era incapaç de moure'l, com si m'haguessin lligat amb fermesa. Vaig intentar fer un crit, sense èxit. Què m'estava passant? La sensació d'incertesa i de veure'm tan vulnerable em va alterar i em va angoixar de tal manera que em pensava que m'estava morint. M'ofegava. Si això era la mort, no la volia, era terror absolut. Vaig pensar que la vida era tan sols una broma de mal gust, una tortura ideada per l'ésser més maligne que hagi pogut existir. Em vaig trobar una cara borrosa al meu davant. Em parlava amb veu suau. Jo només tenia por i no l'escoltava. Vaig tornar-me a despertar mig marejat. Algú m'estava intentant dir alguna cosa. No era la mateixa veu d'abans, d'una vida anterior. Em deien que ja era hora de despertar-me. Ja no estava intubat, el cos em pesava, però em sentia capaç de moure'l. Vaig preguntar per ella, és al teu costat. I em mirava des del seu llit, a la meva esquerra. Feia molt mala cara, pàl·lida, plena de blaus i amb unes bosses gegants sota dels ulls. No feia pas més bona cara jo. Vam intentar-nos fer un somriure. 

Aquella habitació estava plena de gent. Diversos infermers que ens van incorporar, ens van donar aigua i menjar, la metgessa de veu suau i un policia que tenia una veu ronca que tranquil·litzava. Crec que hi havia algú més, no ho recordo bé. El policia ens va dir que no ens havíem de preocupar. L'efecte de les drogues ja havia passat i quedava un record confós que amb el temps vam anar refent. Ens va explicar una història d'uns fets que no ens encaixaven ni recordàvem, era una història que ens eximia de la majoria de responsabilitats. No vam dir pràcticament res, vam deixar que parlés i parlés i nosaltres vam anar dient que sí, ja que la policia existia per una raó ben senzilla, per decidir què ens havia succeït. I és que les proves eren contundents a favor nostre. Una parella de joves turistes es deixen enganyar per un grup de delinqüents que els apallissen i els roben després de drogar-los. L'acusació per sort no anava més enllà, mentre vam estar sedats ens van fer diverses proves per mirar de descartar qualsevol violació. La part real era que cap d'aquella colla era estudiant ni de màster ni de doctorat, que dos d'ells ja havien tingut més d'un problema amb la justícia i que aprofitant el nostre estat deplorable van prendre'ns els mòbils i les targetes.

Després de pujar al taxi vam anar fins a l'hotel. Les imatges de les càmeres de seguretat mostraven un grup de nois que ajudaven a entrar a una parella. Ajudar o forçar, es va fer servir la segona paraula. Les següents imatges on sortien ells eren del migdia. Se'ls veia sortir corrent, posant-se la gorra o la caputxa i van fer servir aquestes imatges per dir que s'intentaven tapar la cara per amagar-se. Van negar aquestes acusacions, i tant que ho van fer, però no va servir de res. No hi havia imatges del que havia passat dins de la suite, que segons ells va ser prendre més drogues i fer-se uns banys al jacuzzi. Les contusions per tot el nostre cos explicaven una altra cosa: ens havien colpejat diverses vegades i per les marques que havien quedat al parquet ens havien tirat a terra amb força diverses vegades amb una violència innecessària i cruel. La càmera va gravar la nostra sortida de l'habitació fins a l'ascensor. Eren esfereïdores, dos cossos que s'arrossegaven per terra intentant demanar ajuda, salvar la vida. I les de l'ascensor, on se'ns veia com ens abraçàvem tremolant, com si ploréssim, tenien un to dramàtic que no deixava cap dubte de la nostra innocència, que havíem sigut víctimes d'una crueltat inhumana. 

A l'hospital hi vam ser fins al dimarts quan ens van donar l'alta amb un bon grapat de calmants. Després vam tornar a l'hotel, ja que no teníem lloc on tornar i allà hi vam estar gairebé dues setmanes, fins al següent dissabte al matí que vam marxar cap a l'aeroport. No vam estar a la suite, ens van allotjar en una habitació més senzilla. I no ens la van cobrar, que el que us ha passat també és culpa nostra, ens van dir. Per sort l'habitació també tenia jacuzzi i hi vam passar tantes hores com vam poder, ja que ens feia oblidar el mal que sentíem per tot el cos. Cada matí ens venia a buscar un cotxe de policia, amb un advocat de l'ambaixada que va ens va oferir tota mena d'ajuda i ens demanaven detalls que no podíem recordar. A mitja tarda ens tornaven a l'hotel i allà ens quedàvem fins a l'endemà.

A la colla els van detenir de seguida, el diumenge, al restaurant que vam anomenar quan el policia ens va prendre declaració a l'hospital. No sabem si la justícia allà funciona millor o que per ser estrangers es volia solucionar el problema com més aviat millor, el cas és que de seguida hi va haver el judici. Quan els vam veure per primer cop després de la festa, a la sala, el dilluns de la següent setmana, va ser incòmode. Ens van insultar i aquest comportament encara va ser pitjor per a ells. Vam haver de testificar, era fàcil, ens havien drogat i no érem capaços de recordar res. També va testificar un psiquiatre que va dir que teníem els records bloquejats per les drogues i la pallissa que havíem rebut. Segons els acusats ells no van fer-nos res, ens van deixar dormint a l'entrada de la suite. Tinc gravades les seves cares d'odi primer i de súplica després, demanant que diguéssim la veritat. Els van condemnar a presó, que crec que no van haver de complir, però no n'estem segurs. 

Durant tot aquest temps vam parlar poc, només quan ens ho van demanar. Fins i tot quan ens érem sols dins de l'habitació no ens dèiem res. Ens trobàvem abraçats descansant, o bé al jacuzzi o bé estirats al llit. Els records del que havia passat van anar sortint. Ella tenia els seus i jo els meus. Els mateixos records que en cap moment ens vam explicar. Érem dues víctimes, una parella enamorada que havia tingut mala sort. Vam fer el paper a la resta del món, entre nosaltres. Ens el vam fer tan nostre que quasi ens el vam creure. L'endemà del judici vam marxar de l'hotel i els vam donar les gràcies diverses vegades per tota la seva amabilitat. Vam pujar a un taxi que ens va dur a l'aeroport. Vam arribar-hi amb temps, molt de temps. Sense pressa vam passar els controls i vam esperar en silenci a la porta d'embarcament. Vam ser dels primers a entrar a l'avió. La gent ens mirava de reüll, les nostres marques dels cops no s'havien curat encara. I nosaltres tornàvem la mirada amb ulls de víctima, de tristesa. I a mig vol van passar amb el carro. Vam recordar la cervesa i després de molts dies ens vam tornar a somriure. I aquest somriure va esclatar en una riallada que no vam saber aguantar. I en riure em feia mal la mandíbula i ella encara reia més. No ens van demanar silenci sinó que la gent del nostre voltant semblaven alleugerits de veure'ns alegres malgrat tots els mals.

diumenge, 19 de desembre de 2021

Cap de setmana (IV)

La barreja d'alcohol amb tota mena de drogues ens va transportar a l'hotel en un estat de semiinconsciència. Recordo una pluja fina, el cel clarejar, intentar entrar tots dins d'un cotxe, que devia ser un taxi. Són records confosos, vists des de fora, com si no fossin meus. I ni ella ni jo podem recordar en quin moment ens vam separar d'aquella colla d'estudiants que, almenys, fins al taxi havíem estat junts. Ens vam despertar estirats a l'entrada de la suite. Dormir sobre un terra dur no és còmode, però aquell parquet ens va semblar tou i  esponjós. Vam fer la croqueta xocant i sobrepassant-nos entre crits i rialles, vam saltar deixant-nos caure sobre el terra com un pes mort, ignorant que era el nostre cos que esmorteïa els cops. Vam estar-hi una bona estona fins que vam notar que teníem gana i vam decidir baixar al restaurant de l'hotel per menjar alguna cosa, suposant que era hora l'hora d'esmorzar. Ara sabem que era la tarda.

Caminar sobre el parquet no era fàcil i per arribar a la porta vam caure, o ens vam deixar caure, diverses vegades. Vaig ser el primer de sortir al passadís, emmoquetat, d'un to marró gairebé negre i vaig posar els peus sobre una superfície viscosa que em va impedir avançar. Em vaig posar de quatre grapes, per palpar i saber a què ens enfrontàvem. Allò era petroli, havíem caigut en un pou sense saber com. Vaig sentir pànic. Vaig mirar amunt, cap a ella, i vaig dir, hem caigut a un pou de petroli. I ella també va entrar en pànic. Va intentar avançar sense èxit abans de  posar les mans a terra. Hem de sortir d'aquí, hem de salvar-nos, vaig dir. Podem tornar a l'habitació. Però tornar a l'habitació, tancats allà dins, ens mataria de gana, i així li vaig fer saber. La por a ofegar-nos ens tenia mig paralitzats. I no era el fet de morir ofegats, sinó que no trobarien mai els nostres cossos, enfonsats a la foscor del petroli. Després de diversos intents per nedar i veient que la viscositat no ens deixava enfonsar del tot els braços, vam arribar a la conclusió que fent petits moviments podíem anar avançant. És la tensió superficial, va dir ella. I amb els petits moviments, mentre aixecàvem tant com podíem el cap per respirar, vam aconseguir arribar a l'ascensor, amb un terra suau i fred com la neu, neu negra, tacada pel petroli. Ens vam poder posar drets i ens vam abraçar, tremolant per la por que havíem passat.

I tremolant, en lloc de pitjar el botó del pis del restaurant, vam pitjar el del pis de l'entrada de l'hotel. Quan es van obrir les portes vam quedar meravellats del que vam veure. Tres persones estaven netejant la neu negra i es movien sobre d'ella amb una agilitat sorprenent. Per a nosaltres caminar sobre aquella superfície no era senzill. Vam intentar avançar fins al taulell de recepció i quan ens van veure van venir a cap a nosaltres de seguida. Ens van agafar en braços i van començar a preguntar-nos si estàvem bé, que era evident que no. El petroli, vam dir, hem caigut al pou de petroli, al passadís. Ens van portar a una saleta, sense luxes, que no lligava amb l'hotel. Ens van oferir aigua i ens van preguntar què ens havia passat. Vam insistir amb el pou de petroli, però no ens van fer massa cas i vaig arribar a la conclusió que intentaven amagar el pou per alguna raó que se m'escapava. I ella també ho va pensar, ja que ens vam mirar amb temor, sabent que havíem descobert un secret molt perillós. Ens vam agafar de la mà amb fermesa. Si era el nostre final, almenys estaríem junts. Ens van demanar que no ens moguéssim, que ara vindria ajuda. I malgrat que no ens podíem creure que ens volien ajudar no ens vam moure, ens sentíem realment esgotats. Vam estar callats mentre esperàvem i de tant en tant ens miràvem inquiets. Al cap d'una bona estona van arribar uns infermers que ens van agafar, ens van separar tot i els nostres intents d'evitar-ho, ens van deixar sobre una llitera i ens van dur cap a una ambulància on ens van sedar.

dimecres, 15 de desembre de 2021

Cap de setmana (III)

Quan vam fer la reserva no ens vam fixar en el preu, l'emoció de passar un cap de setmana diferent va prevaldre per sobre de tot. Tornàvem de sopar cap a casa. Sí que havíem begut, però com sempre, no anàvem passats de voltes com altres dijous. Les voreres amples estaven atapeïdes de bosses d'escombraries i les sortejàvem com podíem, fent salts, empenyent-nos per fer posar el peu de l'altre sobre alguna bossa o, quan no passaven cotxes, passant pel mig de la calçada. Era sorprenent com en dos dies de vaga d'escombriaires s'acumulés tanta merda. Anàvem cridant que la ciutat era un cau de brutícia, una ciutat de rates i segurament alguna cosa més tot despertant els veïns per on passàvem. I en algun moment del recorregut ens vam mirar i vam saber què havíem de fer. Marxar, ni que sigui només el cap de setmana. Sí, comprem els vols per demà i agafem la primera habitació d'hotel que trobem. I vam arribar al pis corrent, vam comprar primer els vols, per l'endemà a la tarda, i després vam buscar un hotel a centre, ideal per a l'escapada. Vam tenir sort, al primer que vam trobar hi havia lloc. I no vam mirar el preu que vam pagar. Ens ho podíem permetre, és clar, i suposo que és per això que no ens hi vam fixar. Dies més tard vam veure que havíem pagat per les dues nits el que pagàvem per un mes i mig del pis

Després del bany al jacuzzi vam baixar a preguntar si sabia algun lloc per sopar alguna hamburguesa o alguna pizza. Teniu el sopar pagat al nostre restaurant, ens va dir. No, no, volem alguna cosa ràpida que demà volem llevar-nos d'hora per fer una visita a la ciutat. Us podem fer una amanida si voleu. El recepcionista era elegant i també un pesat. El vam deixar amb la paraula la boca i vam sortir al carrer. Encara plovia, una pluja fina que no molestava. Vam caminar una bona estona sense cap mena de rumb. Els llums de neó, com si fos un bar de carretera dels vuitanta, i l'ambient alegre que s'hi veia ens va arrossegar cap a dins. Vam seure en un racó, a la primera taula que vam trobar buida. Al nostre davant hi havia un grup que no parava de fer crits i vam tenir clar que ens podíem oblidar de sopar de pressa i anar a dormir. Havíem de conèixer aquella gent i anar de festa amb ells fos com fos. No vam tenir temps de demanar que ja ens presentàvem i ens feien lloc a la seva taula. Eren de la nostra edat, tots estudiants de màster o de doctorat. Al principi no van parar de repetir-nos que per ser turistes sabíem triar molt bé els restaurants que anàvem, ja que aquell era el millor de la ciutat, on feien unes hamburgueses que, paraules textuals, superaven amb escreix els millors orgasmes que poguéssim tenir. Eren bones? No ho sé, abans de fer la primera queixalada ja portàvem tres cerveses i dos tequiles. És que ni ens les vam acabar. En un tres i no res vam formar part de la seva colla, com si ens coneguéssim de tota la vida.

Vam seguir bevent i fent gresca fins ben entrada la nit, quan ens van demanar amablement que marxéssim. Al carrer feia fred i la pluja queia amb força. De seguida vam quedar xops. Corrent vam arribar a un local on, tal com ens havien explicat, sempre hi havia bona música. Vam entrar en estampida, directes al lavabo per mirar d'eixugar-nos. Era petit, brut i vell. Tenia una pica minúscula i un marc buit que en un passat devia aguantar un mirall. Al lavabo hi havia dos vàters, separats per unes mampares que no deixaven lloc a la intimitat, però nosaltres no els havíem de fer servir. Necessitàvem l'eixugamans. Un per sis persones xopes i borratxes que intentaven amb poca traça assecar-se. No vaig ser l'únic d'acabar amb roba interior acostant la samarreta i els pantalons sota de l'eixugamans. I per cap raó ens vam posar a cridar i a saltar dins del lavabo, com si fóssim enmig del millor concert de les nostres vides. I entre salts i bogeria ens van oferir una pastilla que vam agafar sense pensar. No us la deixeu ni un moment a la boca que no té gust de caramel, ens va dir. De seguida ens la vam empassar, ella i jo, mig despullats i rient sense parar. Al cap de poc vam sortir del lavabo, a petició d'un senyor alt i fort, desconegut, mentre ens posàvem la roba humida, mentre ballàvem, mentre demanàvem més beguda, mentre rèiem i ens sentíem embolcallats per una eufòria desbocada.

diumenge, 12 de desembre de 2021

Cap de setmana (II)

La pluja colpejava amb una insistència estranya les petites finestres de la passarel·la, com si intentés travessar-los per atacar a tots els que acabàvem de sortir de l'avió. Vam quedar aturats uns segons mirant les gotes com s'acumulaven format petits torrents que de pressa s'escolaven avall fins que el crit d'un nadó ens va desvetllar i vam desencallar el petit tap que estàvem provocant sense voler. Va ploure des que vam posar els peus en aquella ciutat fins que en vam sortir.

Vam baixar a buscar el tren que, no exagero, devia estar a cent metres sota terra. Quin fart de baixar escales mecàniques per un cilindre enorme excavat a la roca. Mirant cap amunt, una gran cúpula mostrava el cel que s'enfosquia. La pluja repicava a la cúpula i el so rebotava per totes bandes embolcallant-nos. Mirant avall només es veien escales que pujaven i baixaven com si fos una litografia d'Escher. Vam fer tota la baixada amb silenci. Una baixada a les profunditats. Cadascú pensant en les seves coses o amb la ment en blanc, deixant-nos portar avall mig resignats cap al tren, un simple tràmit que ens plantaria al centre de la ciutat, a dues illes de l’hotel. Tot aquest silenci es devia a la mica de mareig de l’avió, la pluja i que també necessitàvem una mica de descans. Al tren vam estar decidint el pla de visita a la ciutat. Ho vam deixar a mitges perquè el viatge va ser vist i no vist. De seguida van anunciar la nostra parada. Ella va treure el paraigua i al cap de poques passes el va tancar i el vam desar la meva motxilla. El vent lateral convertia el paraigua en una eina inútil. Per evitar mullar-nos més del compte vam anar corrents fins a l’hotel. No va servir de gran cosa, en aquell moment el xàfec era considerable i féssim el que féssim ens tocava mullar-nos.

L'entrada de l'hotel era més luxosa del que ens esperàvem. El terra era d'un marró molt fosc, gairebé negre, fet amb unes rajoles enormes. Reflectia una quantitat desmesurada de llumetes daurades. El sostre tenia una malla feta leds amb forma d'onades que cobrien tota la sala i es perdia escales amunt. En un cantó un recepcionista vestit amb una elegància que fins aquell moment per a mi era inimaginable ens va donar la benvinguda. Tal com anàvem, xops i vestits de qualsevol manera ens hauria pogut fer fora sense preguntar ni qui érem. Vam donar els nostres noms, vam ensenyar el passaport i ens va donar un sobre per cadascú, amb les targetes de l'habitació 406. Mentre pujàvem amb l'ascensor ens preguntàvem estranyats si no havíem entrat en un hotel equivocat i per casualitat hi havia una reserva feta amb una parella amb els mateixos noms que nosaltres. Vam desitjar rient que fos així i que una parella de vells rics amb els mateixos noms que els nostres haguessin anat a parar en un hotel rònec.

Si l'entrada era luxosa, l'habitació encara ho era més. Era una suite. Tenia un rebedor més gran que el nostre pis. El terra era de parquet fosc i les parets eren de ciment amb desenes de leds que feien també la forma d'onades però més dispersades que a baix a l'entrada. El sostre era blanc i semblava que fos tot ell un llum. No tenia decoració, només una taula amb dues cadires, una pantalla enorme i una estructura de ferros que ens va semblar que era un penjador. El dormitori encara era més gran, en un cantó hi havia un llit que semblava petit, tanmateix si no vigilaves t'hi podies perdre. A l'altre cantó, la paret era tot un armari amb penjadors, prestatges i calaixeres que una família nombrosa mai podria omplir. Vam deixar la nostra roba tirada a terra. El crit d'ella, jacuzzi!, va fer-nos oblidar l'opulència obscena d'on havíem anat a parar i en un moment ens hi vam posar dins a gaudir d'un bany de bombolles que, com ens vam repetir més d'una vegada, després del vol, ens el mereixíem.

dimarts, 30 de novembre de 2021

Cap de setmana (I)

En acabar de dinar, el divendres, vam agafar les maletes. La meva era una motxilla amb el necesser, roba interior de recanvi i una jaqueta per si feia fred i la seva era una maleta de rodes que, malgrat que no la va omplir molt, no es va deixar res. Vam anar cap a la parada i vam pujar a l’autobús que ens va dur a l’aeroport. A mi volar m’agradaria si no fos per la parafernàlia que suposen tots els controls i les cues que s’han de fer constantment. Per sort no havíem de facturar, diumenge al vespre ja estaríem de tornada. A ella la parafernàlia li importa ben poc i hauria volgut anar cap a l’aeroport abans de dinar i menjar un entrepà mentre esperàvem. Li vaig fer entendre que era absurd quan a casa s’hi podia menjar tranquil·lament. El trànsit, congestionat com sempre, va alterar els temps que havíem previst. Vam sortir del bus corrent com bojos cap al control d’entrada. El vol sortia en poc menys de mitja hora. Ella, enfadada, m’anava fent crits i jo me’n reia cosa que la feia enfadar més. Gràcies als seus crits es va obrir un passadís de gent que ens va fer guanyar uns minuts. Vam passar el control sense problemes i vam tornar a córrer fins a la porta d’embarcament que ja era oberta. Vam ensenyar les targetes i com que anàvem accelerats vam seguir corrent fins dins de l’avió. No vam poder posar la seva maleta ni la meva motxilla als compartiments i vam seure amb els trastos als peus. I em va tornar a fer crits en relació amb el fet que gairebé perdem l’avió. I jo no podia parar de riure, estàvem dins de l’avió, i ella s’anava encenent, però al final, amb  el meu atac de riure no va aguantar més i també va esclatar a riure. Van haver de venir les hostesses per demanar que ens calméssim. No va ser senzill, però ho vam aconseguir. Al meu costat, a la finestra, un senyor que anava vestit amb un xandall vell ens estava mirant amb cara de pocs amics. No lligava el seu vestir amb la cara que ens feia, però jo no vestia pas millor. Li vaig preguntar si anava tot bé i va girar el cap sense contestar-me.

No sé per què vam comprar les cerveses. Van passar amb el carro i, sense pensar, vaig preguntar, teniu cervesa? Sí, que en vols? Dues, si us plau. Són setze amb noranta. Quina animalada. Krützerberg, una marca que mai havia vist, i tampoc recordo si es deia així. Ens va donar les dues llaunes obertes i un vas de plàstic per cadascú.  Al cap de res, pocs segons, quan l’hostessa ja havia seguit a les següents files, per la mateixa raó que teníem les cerveses, ella va decidir fer-me pessigolles al moment que aixecava el braç per abocar la cervesa al got. Jo en tinc moltes de pessigolles i, és clar, la cervesa va saltar pels aires, va xocar al sostre i va rebotar cap al seient del davant. Quin esverament que hi va haver de cop i volta. La llauna va anar al braç d’una senyora que de seguida es va alçar, mig corbada, ja que topava amb el sostre, i va començar a fer esgarips cap a nosaltres. En alçar-se, no sé ben bé com, va buidar tota la cervesa sobre una criatura que tenia els seus pares a l’altra banda del passadís. Potser tenia vuit anys o nou, o deu com a molt, no ho sé, era petita. Es va posar a plorar, es van alçar els pares a fer crits a la senyora que a l’hora ens feia crits a nosaltres. Jo crec que no era conscient del que estava passant, tot anava molt de pressa. I ella, al meu costat, s’havia tapat la cara per evitar, amb poc èxit, esclafir a riure. Es va muntar tal guirigall que va costar una bona estona tornar a la normalitat. Crec que tota la tripulació va venir a intentar solucionar el problema. Nosaltres vam acabar drets a l’entrada la resta de viatge, menys quan vam aterrar que ens van fer seure a les butaques de la primera fila. I mentre vam estar drets, ella va anar bevent la cervesa i jo, que li vaig demanar un glop, res de res. Per fer-me córrer abans, em va recriminar. La part positiva és que vam poder sortir els primers de l’avió. Ens van dir que ens amonestarien, que no podríem tornar a volar amb la seva companyia i no sé quantes coses més. La tornada, més calmada, la vam fer amb ells i no ens van posar cap trava.

dimecres, 17 de novembre de 2021

La Loteria

 

 

Sota el fred més punyent o la calor més sufocant és així com passem la tarda cada divendres, fent cua per comprar un bitllet de loteria, amb una il·lusió plena de tristesa, sabent que quan surti el número guanyador l’estómac se’ns queixarà pel pa que li falta.

Odio la loteria, l’odio amb totes les meves forces. És un joc d’atzar que ens denigra tot eliminant de mica en mica la nostra part racional. És regalar el sou sense res a canvi, tan sols la fantasia de posar fi a les preocupacions. Juguen amb nosaltres inculcant-nos una esperança remota, ens obliguen a aferrar la nostra existència a una il·lusió vàcua, a una vida que no ens pertany, d’aquesta manera poden mantenir un sistema corcat i addicte als diners.

Podria rebel·lar-me i tenir el pa a taula, però viure només de pa és viure a la misèria. Els seus viatges, els seus vestits i les seves mirades de llàstima i suficiència em recorden constantment que sigui com sigui he de sortir d’aquesta presó de privacions. I, sabent que em traeixo, no em queda cap altra sortida que passar gana encomanant-me a un cop de sort, deixant que la meva vida es dilueixi i es vagi tornant més difuminada cada setmana que passa.


Aportació a Relats conjunts.

Creative Commons License