El silenci

Vaig allunyar-me embolcallat del silenci i em vaig abandonar als seus braços que em donaven el confort que necessitava. 

El silenci és fred i calculador, et pren el control, t'aïlla i et dona una falsa sensació de felicitat. I quan t'allunyes d'ell, de seguida el trobes a faltar, sentint-te desemparat, com una nau a la deriva. I corres entre la gent que no té rostre però que et miren amb ulls acusadors i alguns et criden però no els sents, pres del pànic de la solitud en mig del brogit de la ciutat. No estàs segur si arribaràs a casa, les cames et fallen i el coll se't tanca. Tot tu tremoles. I tombes al carrer deixant que el cos et porti i, vacil·lant, poses la clau al pany, entres de cop i et deixes caure entre sanglots, esgotat. Passen els minuts i el silenci t'abriga i et dona força per aixecar-te, per respirar i per eixugar-te les llàgrimes. Ja et trobes millor, ets seu i de ningú més.

La Pedra

Gairebé totes les integrants de la caixa de pedres vivien al marge. Eren pedres petites de color blanc que semblaven confits. Al centre, hi havia La Pedra. Era d'un gris apagat tirant a fosc, amb unes vetes irregulars que semblaven blanques però era un simple efecte òptic pel contrast dels colors, ja que eren de color gris clar. Tenia la mida del palmell de la mà, una forma arrodonida i un tacte agradable però un pèl aspre perquè ningú l'havia polit. La vaig recollir fa anys de la llera d'un riu sec ple de pedres. No era una pedra bonica ni única, eren totes més o menys igual. Però la vaig agafar i vaig xiuxiuejar-li, amb molt de compte que ningú em sentís, a partir d'ara seràs meva i només meva. I el meu riure maligne es va escapar espantant els companys de l'excursió que de seguida van fer no amb el cap amb un clar senyal de desaprovació per la meva actitud inesperada. La vaig guardar a la butxaca de la jaqueta i, en arribar a casa, la vaig tenir uns dies desada en un calaix perquè sabés que ella no manava ni tenia cap mena de poder, que era una simple pedra. I quan em va semblar que estaria tranquil·la, vaig agafar la caixa de les botes que m'havia comprat per anar a l'excursió i hi vaig posar La Pedra en una cerimònia adequada. Em vaig vestir amb les millors túniques, vaig deixar la caixa al mig de l'habitació i vaig alçar La Pedra. Vaig donar tres voltes amb La Pedra més amunt del meu cap, subjectant-la amb les dues mans i emetent sons guturals. Vaig deixar caure La Pedra a la caixa des de l'alçada del meu pit i el so sord i sec que va emetre em va fer témer que s'havia partit en dues parts però, per sort, només va ser un ensurt i La Pedra seguia sencera. Va quedar col·locada al bell mig de la caixa. Uns dies més tard, vaig anar a un basar a comprar pedres de color blanc que tinguessin certa similitud amb els confits, per posar-les com a decoració, ja que la caixa amb La Pedra tenia poc encant. Vaig guardar la caixa i allà va quedar abandonada fins ahir que, buscant les botes per anar d'excursió, me la vaig trobar a la cara, mirant-me de fit a fit, amb un somriure sorneguer i ple de rancúnia.

El buit

Les paraules són sons sense valor i els crits i les súpliques no tenen destí. I jo també crido i suplico per la ràbia de no entendre, per viure sense llum ni foscor, on la importància de l'existència o de la mort han perdut qualsevol sentit. M'aferro al temps amb l'esperança que sigui l'únic mitjà per arribar a l'oblit. Tan sols quan somio no hi ha buit ni crits ni súpliques, les paraules tenen forma i el poder de fer-se entendre, omplen l'espai i donen valor a l'existència i transcendeixen a la mort. Però, en els somnis, jo no hi soc.

Professors de merda

La setmana passada vaig escriure sobre el pitjor professor que he tingut mai. No ho vaig publicar ni crec que ho faci. Vaig buscar, sense esforçar-m'hi massa, si en algun text d'aquest ictio-bloc hi havia alguna referència i no en vaig trobar cap. I m'estranya que no en trobés, ja que el mal que em va fer va marcar la meva vida com a estudiant. El text acabava així: No desitjo la mort de ningú però la seva, si arriba abans que la meva, la celebraré.

 

No sé per quina raó, ahir, abans d'anar a dormir, vaig recordar un altre professor nefast. Però, en aquest cas, estic segur que la culpa era meva. Ens ensenyava filosofia i història de la filosofia i a mi no m'interessava gens. Pensar? I ara! Saber què pensen els altres? No em facis perdre el temps, ensenya'm coses útils, si us plau. Potser anava una mica equivocat. Em negava a estudiar aquella assignatura, jo volia saber matemàtiques, física i informàtica que aprenia a banda, ja que saber programar, aleshores, no sé ara com està la cosa als instituts, no era una informació útil. I si no era útil saber programar, saber filosofia menys i això que ens van ensenyar Lògica.

Estàvem al passadís, davant de la sala d'exàmens i vaig tenir certs remordiments:
—Merda, no he estudiat res ni tampoc tinc idea de quin temari pot sortir a l'examen.
La noia que tenia al costat tenia els apunts a la mà. Li vaig prendre un full i vaig llegir quatre frases que tenia apuntades abans que es queixés i em fes tornar el full. El professor ens va obrir la porta i vam entrar per fer l'examen. Vaig escriure les quatre frases a les preguntes amb certa aleatorietat i, fent veure que estava pensant, vaig deixar passar l'estona fins que algú es va aixecar per entregar l'examen. Vaig aixecar-me pocs segons més tard i també el vaig entregar.

Al cap d'uns dies, el professor va arribar a classe amb els exàmens corregits. Va explicar que havia sigut un desastre d'examen i que la gran majoria no havia entès res però hi havia un alumne que havia captat molt bé la idea i que, amb frases curtes, ho havia explicat a la perfecció. Us podeu imaginar qui era aquesta persona. Em va dir pel nom. En aquell moment vaig pensar:
—M'ha posat un zero i em farà bronca davant de tota la classe.
—T'has guanyat la millor nota, no esperava que ho entenguessis tan bé, felicitats!
La cara d'indignació de la noia i de sorpresa de la resta de la classe, que coneixien el meu menfotisme, va ser genial. No recordo com vaig reaccionar però estic segur que, per l'època que era, em vaig posar a riure. Sempre reia aleshores, el professor no devia pensar que me'n reia d'ell.

El camí

Caminava per un camí estret, fosc i humit, com un congost profund. Si estirava els braços, podia tocar a banda i banda les roques altes, de color negre, d'un tacte aspre i que desprenien un aire gelat que em feia estremir. El camí no tenia final i es perdia a l'horitzó però no em preocupava; era la quietud estranya i la sensació que algú m'observava des d'un punt amagat que em pertorbava. Però no tot era fred i por. El terra, fet de sorra fina i compacta, era tou i càlid i els meus peus, descalços, agraïen cada pas. En trepitjar-lo em recorria una calma i una pau des dels peus cap a les cuixes. Gairebé ho podria definir com un plaer extraordinari però just després, gairebé al mateix instant, el plaer desapareixia i notava als braços i al pit la gelor de les parets i l'angoixa de sentir-me vigilat per un caçador expert que espera el millor moment per atacar.

Avançava pel camí infinit i monòton on el pas del temps era difícil, potser impossible, de sentir i només les meves passes li donaven continuïtat. Però el meu cos no era infinit i de mica en mica el cansament es va apoderar de mi. Les parets gelades, l'amenaça de l'observador però sobretot voler sentir el plaer de la terra no deixaven que m'aturés. I el mal a les cames augmentava i els braços, per culpa del fred i la humitat, s'anaven tornant insensibles i em semblava que deixaven de ser part de mi. El cap em pesava i els ulls ja no distingien el camí de la ceguesa. I l'aire cada vegada era més espès i la respiració s'anava tornant cada cop més feixuga. 

I avançava, i avançava esperant que l'observador, d'una vegada per totes, saltés a sobre i em devorés. Era el meu únic desig. El plaer ja no em reconfortava sinó que em tenia atrapat. I el fred i l'angoixa i la por… i jo. Només volia que deixessin d'existir.

Escriure

Solitud

Fa uns dies vaig sentir la frase "la solitud és bona quan s'escull".  No recordo si eren ben bé aquestes paraules, però la idea era aquesta.

És una sort que hi hagi gent al món que pensi i sàpiga parlar amb les paraules adequades. Fa temps vaig intentar escriure el mateix i crec que em va sortir un text de mil paraules que no tenia cap mena de sentit, un resultat pèssim.

Sobre el coneixement

Ahir, dalt de la bici, mentre avançava a un ciclista que m'havia passat al davant uns quilòmetres enrere i li deia fins ara sabent que no m'atraparia, vaig recordar una època on la meva vida era més moguda, amb més interacció social, amb mirades posades al damunt que esperaven de mi alguna cosa important i cabdal i de com ho vaig aconseguir superar. I és que, de vegades, apareixen idees sense cap mena de relació amb l'entorn. Recordo que em deien tu ets així, tu ets aixà, per què no fas això?, per què no fas allò? Una sola persona em va preguntar: vols dir que el que fas et donarà felicitat? Van haver de passar anys per entendre que la resposta era: no. En aquella època tenia la sensació que la gent que m'envoltava, no gaires però masses per a mi, posem unes cent persones, es pensaven que em coneixien i tenien tot el dret d'opinar sobre mi. I quan me'n vaig cansar, la meva reacció va ser allunyar-me i partir-me a trossets. D'aquesta manera, qui m'hauria de conèixer, només en sabria una part. En un principi no va ser fàcil però amb el temps, un cop es van apartar les mirades, ja no va caldre gaire esforç. Com ho deu viure una persona que és coneguda arreu? Segur que hi ha a qui li agrada però als que no, ha de ser dur. A mi m'agrada ser desconegut i invisible, m'agrada tenir control sobre qui i què i com em coneixen. És ser egoista això? M'han dit moltes vegades que soc com una caixa tancada. Tenen raó. I a dins d'aquesta caixa, amb desordre, hi trobareu més caixes tancades i una d'oberta, la que et permeto mirar.

Però tot això són estupideses i és que a la majoria li passa el mateix. La família, els amics, els companys de feina… Tots coneixen només una part. O sigui que, sobre el coneixement, no he escrit res de nou ni especial i ho podria esborrar sense cap mena de remordiment però no ho faré; a mi el que m'interessa no és què vull dir sinó com ho vull dir, amb frases llargues que recito en veu alta per saber si poden provocar la mort per asfíxia, o frases curtes per hiperventilar o parades, amb malícia, a destemps per entrebancar el ritme de la lectura.

Mala comprensió

A la faula hi havia un text que en prou feines sabia llegir però hi havia dibuixos. I als dibuixos sortia una formiga que carregava, d'un en un, grans d'arròs. I preguntava:
—Avi, per què no l'ajuda la cigala? Ella és molt gran i podria portar tots els granets que hi ha al sac al cau.
—Perquè ella toca el violí —em responia.
Quan arribava l'hivern, a dins del cau, ja hi havia tots els grans d'arròs, amb tot de formigues ballant i fent un banquet. I a fora, el sac era buit junt amb la cigala que, amb el violí mig fet malbé, tremolava de fred. A mi em sabia greu per la cigala, però no havia ajudat a recollir els grans.

I el que hauria d'haver entès és que no es pot ser mandrós, que cal ser previsor i tenir en compte que els bons temps no duren per sempre. Però jo entenia una altra cosa, que les petites millores, de mica en mica, granet a granet, acaben sent un canvi molt gran al llarg del temps.

Fe d'errates

A l'entrada anterior, a la nota II, hi falta la següent frase: De vegades he oblidat aquesta regla i, si per casualitat he rellegit algun text on surt una paraula fora de lloc, em sento incòmode i traït per a mi mateix però de vegades, amb l'intent d'estroncar el flux de la lectura, també l'he trencat expressament.

Insults de la infància

Tenia les dents incisives tan desproporcionades que semblaven dues grans pales davant d'un cap diminut. I, com que amb les dents no n'hi havia prou, les orelles sobresortien d'uns cabells que intentava tenir més o menys llargs perquè les tapessin. I jo m'enfadava quan em deien rient: sembles una rata!

A ella la vaig conèixer en un curs de la universitat d'estiu; a ell no el coneixia. S'havien casat feia poc més d'un any. M'explicava que era feliç i que era l'amor de la seva vida, mentre recolzava el cap sobre el meu pit. Em deia també que volia fer-se vella al seu costat i tenir fills i fer de mare, i jo li explicava que no tenia la intenció de tenir fills ni fer de pare. Un dia em va dir que s'havia quedat embarassada. A partir d'aquell dia les nostres vides van seguir camins diferents. La vaig felicitar quan va tenir el nen i poc després ja no en vaig saber res més.

Una tarda de finals d'agost, a la plaça de davant de casa, vaig veure un nen amb unes dents i unes orelles desproporcionades. Vaig pensar, sembla una rata. I uns mestres més enllà, d'esquena i agafada de la mà d'un home, em va semblar veure-la a ella.

Notes

I

Té importància per a mi que a algú li interessi el que jo pugui escriure, dir o, en definitiva, saber la meva opinió o el meu coneixement? És una pregunta que la seva resposta, que fa temps que conec, em sorprèn i em fa entrar en contradiccions que em costen d'entendre. Fa mesos, o potser un o dos anys, ja vaig escriure en aquest ictio-bloc (gràcies) la resposta i, com que no la posaré de nou, la pots buscar o te la pots imaginar encara que no era una resposta d'un monosíl·lab.

 

II

La necessitat d'escriure qualsevol idea que em passés pel cap va ser a causa d'una ment que pensa a una velocitat diferent de la veu que expressa aquests pensaments, provocant que em costi molt parlar en públic, ni que siguem quatre persones. La vanitat va provocar que algunes les acabés publicant per aquí. I no volia, de cap de les maneres, utilitzar paraules que no fossin del meu vocabulari comú. Aquesta espècie de regla va venir donada perquè havia llegit un llibre on, en situacions quotidianes, els personatges parlaven amb paraules massa cultes que m'arrencaven amb violència de la història, trobant-me de cop i volta assegut davant del llibre. El llibre no em va agradar però em va motivar a escriure històries, idees o qualsevol burrada que em vingués de gust i sense cap mena d'intenció de buscar la qualitat o la coherència vigilant, però, de no caure en l'ús de vocabulari absurd. Escriure per escriure, només per la passió de fer-ho, tal com un aficionat a l'ornitologia és capaç de mirar ocells durant hores i hores, això és l'essència de l'ictio-bloc. Deixeu estar els ocells i mireu peixos, va.

III

Les notes anteriors han intentat tenir frases llargues. No sé si estan ben escrites. No ho revisaré.

IV

La nota anterior té frases curtes.

V

La nota anterior té una sola frase.

 

VI

La nota anterior.

 

VII

La nota.

VIII

La.

La formiga i la pilota

Fa unes hores tenia una història molt bona, la millor que havia imaginat mai. Convençut que no l'oblidaria, perquè quan s'aconsegueix imaginar la millor història de la vida aquesta queda fixada al cervell de manera permanent, no l'he escrit enlloc. Res. Aquella història, siguem sincers, era una merda. No la recordo.

És per això que escriuré una altra cosa i, mentre vaig pensar què puc vomitar, aniré descartant temes: No parlaré de la meva alta incapacitat de relacionar-me amb la gent; fa anys que hi estic treballant i ja podria dir que he assolit un bon nivell. Tampoc parlaré de la cria de les aus que viuen vora dels cercles polars. T'interessa saber a on crien els frarets? Doncs aquí no trobaràs la resposta. Almenys avui no.

 

Posar el títol aquí*

Vaig veure una branca que s'amagava entre polígons utilitzats a les matemàtiques. Vaig arrencar a córrer per atrapar-la i ella no va fer cap intent de moure's. Em va semblar que s'havia rendit i que ara només esperava el seu final. El pla tenia una corba gaussiana positiva i jo, massa petita, no era capaç desprendre'm de la idea que em trobava sobre una superfície euclidiana. Un impacte inesperat, quan ja havia recorregut la meitat del camí, em va alliberar del pla i vaig quedar-me flotant i a la deriva. Vaig perdre de vista per sempre la branca i vaig entendre que ella sabia des del principi que mai l'hauria atrapat.

Hauria sigut millor que m'hagués posat a llegir. A més a més no m'agrada el futbol.

*És un error d'edició, crec que per deixadesa de l'autor.

Ànima buida

Sona el despertador. És un xiulet agut i desagradable però soc capaç de deixar-lo sonar durant una bona estona. No vull despertar-me. Faig un esforç per moure'm i parar aquest so tan molest. Tinc son. Massa son. No és normal, segur que no he descansat gens. Em fa mal el cap i sento un buit estrany a la panxa, el mateix buit que sentia les matinades d'una nit de festa esbojarrada. M'adormo sense voler i la segona alarma, amb el mateix xiulet, em torna a despertar. Sense adonar-me'n ja estic dret. Però no sé què he de fer. Sento fred per tot el cos. Em pregunto si ja arribat l'hivern. M'acosto a la finestra i l'obro per ventilar l'habitació i aixeco lleugerament la persiana, deixant només que entri llum pels petits forats. A cada petit moviment el cervell rebota dins del meu cap. De manera mecànica obro les persianes de la resta de la casa. Però no les obro fins dalt com faig sempre, sinó que només les aixeco un pam. M'imagino que a fora hi ha boira i fred i no tinc ganes de veure-la. Esmorzo a desgana, com un autòmat i m'assec a deixar passar el dia. Un dia trist i ennuvolat. Em tapo les cames amb una manta per entrar una mica en calor. Miro la paret i tot el que penso ho oblido en un instant. I dino també sense gana. Un menjar sense gust i trist com el dia.

I així voldria estar fins l'hora de posar-me al llit, però m'havia promès a mi mateix que, després de molts dies sense poder-hi anar, avui sortiria a passejar pel bosc. No vull i em pregunto quin sentit té voler passar més fred, a sentir la humitat de la boira, a veure un paisatge gris sense matisos. Tinc les parets, tinc una manta, no vull moure'm. Però el cos traeix el cervell que no és capaç de pensar dues frases seguides sense oblidar l'anterior i em trobo a la porta, preparat per sortir al carrer. I obro la porta.

L'aire càlid del carrer se'm fa estrany i inesperat. Al cel no hi ha cap núvol. No fa fred. I tampoc fa calor. Potser vaig massa abrigat, em dic a mi mateix, però començo a caminar carrer avall. Encara tinc les mans i el nas fred d'estar a dins de casa, però de mica en mica em va passant. M'allunyo de la ciutat i saludo a altra gent que passeja, a alguns que corren, a altres que van amb bicicleta. El sol em banya i deixo que m'enlluerni. Mentre he anat saludant a la gent m'ha anat apareixent un somriure a la cara que en pocs dies havia oblidat. I m'endinso al bosc i em deixo emportar pels seus sons i les seves olors. De cop i volta m'adono que estic cantant melodies alegres i senzilles, de cançons infantils que ensenyava fa anys. I amb les mans ressegueixo les escorces dels arbres i les roques i frego amb suavitat les fulles i els arbusts que voregen el camí.

El dinar

De les paraules que s'encavallaven, unes eren estranyes i les altres no tenien sentit. La conversa era animada i les rialles se superposaven mentre jo restava en silenci, causat per una mancança evident de coneixement. Estàvem asseguts en una taula plena de plats i copes que esperaven que comencéssim el dinar. La taula, tot i ser força gran, no tenia prou espai per encabir-hi tothom i a mi m'havien col·locat en una punta, al costat del cap de taula. Entremig del rebombori, m'anava fent petit, aclaparat per un idioma que pensava que era meu però no sabia entendre. En algun moment, abans de tastar el pastís de carn que m'havien posat al plat, vaig sentir un mareig estrany, vaig notar que les meves mans perdien el tacte i uns segons més tard el soroll del menjador es va aturar de sobte. Havia desaparegut. 

I el dinar va seguir amb grans rialles i sense incidents notables. Només cal destacar que a les postres es va sentir un crit d'esglai en tombar-se una copa al costat del cap de taula, on hi havia un plat amb un pastís de carn que ningú havia tocat. Per sort, la copa era buida i no va tacar a ningú. Un petit ensurt sense gens d'importància.