Diumenge

Seguint els preceptes, avui acaba la setmana. I he descansat. És per aquesta raó que no publicaré cap entrada.

Al matí he agafat la bici pensant que al llit s'hi estava molt bé. A fora feia bona temperatura encara que no es veia el sol per la boira que es trobava a uns metres sobre nostre. He anat a pujar a una petita muntanya i mentre anava pujant, entrant dins de la boira, la temperatura baixava i baixava. No anava preparat pel fred que feia, però, per sort, quan he superat la boira, el sol escalfava de valent. Dalt de la muntanya hi havia dos autocars de gent d'edat avançada. Els autocars feien molta pudor. Pudor de fum i d'autocar, aquella pudor rància de pols i suor que queda impregnada a les fosses nasals durant una bona estona. M'he assegut en un banc per menjar-me un plàtan, lluny del bullici de tota la gent. Com que m'arribava la pudor de fum dels autocars, molest, he menjat de pressa el plàtan per marxar de seguida. Just quan pujava a la bicicleta unes senyores han aparegut al meu davant i, parlant entre elles, un ha dit: -Sentiu quina bona olor? Això és natura.- Només la sort podria explicar com han salvat la vida. He marxat corrents i només quan m'he trobat a tres quilòmetres d'allà m'he començat a sentir bé arribant a moments de gaudi molt elevats.

La resta del dia ha sigut millor, però per què ho hauria d'explicar? Mentida, res supera a baixar a tota velocitat amb bicicleta per camins i corriols.

Per altra banda, aquesta setmana, el qual he exposat sense vergonya a tot el món sabent que no arriba a pràcticament ningú però arriba, ha sigut d'allò més normal. Hi ha hagut tres fets remarcables que no s'han de repetir. Un d'ells, per un tema lògic i físic, no es repetirà mai més. He comprat festucs pelats per primera vegada a la vida. La pròxima vegada que en compri serà la segona, i després la tercera i, així, successivament, fins que arribarà el dia que no en compraré més, ja sigui perquè estic mort, ja sigui que no es poden comprar més festucs pelats. He comprat, ha sigut una setmana de consum, una bicicleta nova que encara no tinc. L'últim fet no l'he explicat perquè em fa respecte. El meu telèfon mòbil té una malaltia molt estranya. Crec que és càncer de pantalla. Dimecres va aparèixer un punt minúscul de color negre. Un píxel mort, vaig pensar. No en vaig fer cas. Què és un píxel mort en una pantalla de milers i milers de punts que s'il·luminen? L'endemà aquest punt semblava una petita ratlla. Vaig pensar que no ho devia veure bé. Què són diversos píxels morts en una pantalla de milers i milers de punts que s'il·luminen? I divendres aquesta ratlla tenia forma de "c". Vaig anomenar a aquest problema el petit tumor del mòbil. Però no podia confirmar-ho, necessitava més proves, més dies. -Potser estan descansant i l'endemà tot torna a la normalitat-, em vaig dir. Però no va ser així, ahir aquest tumor havia crescut i tenia una forma estranya, ja no era una "c". I avui, creixent una mica més, ara també té una ratlla de cinc mil·límetres cap amunt. La malaltia avança sense pressa però no es detura. Com acabarà? No se sap. En canvi, la setmana acaba aquí.

Dissabte

El comiat de la bicicleta ha estat al nivell dels anys de diversió que m'ha donat. He fet molts quilòmetres, no diré la quantitat perquè els peixos no fem gala d'aquestes coses, de pujades i baixades per camins i corriols que m'han deixat força esgotat. He fet una volta molt bonica en un dia perfecte, gairebé de primavera. A la majoria de camins m'he trobat caçadors. Avui anaven ben equipats buscant senglars però en cap moment els he sentit disparar i tots els remolcs els he vist buits. Jo, que no tinc cap idea del tema ni voldria faltar, crec que les batudes han sigut un fiasco.

Sabeu aquells comiats que es fan abans d'hora? Doncs demà també faré una volta amb la bicicleta. Això sí que és un fiasco. És tan patètic com després d'una conversa amb una persona poc coneguda que voreja la incomoditat i després d'abraçades i promeses falses de tornar-se a veure, els dos marxeu en la mateixa direcció.

Divendres

Avui tenia moltes ganes d'escriure.

Dijous

Havia pensat un text per avui però ara que m'hi poso ja no me'n recordo. La idea serà, doncs, intentar recordar. Qui pot afirmar que la primera frase és certa? Qui pot afirmar que la frase anterior és certa? Té sentit preguntar-se si la frase actual és certa? Com pot ser certa o falsa la pregunta? Pot ser que una frase no sigui ni una cosa ni l'altra perquè no parlen de la veritat. I després de llegir-me la frase diverses vegades deixo córrer la pregunta perquè no sé quina resposta donar-hi. Això, pregunta-ho als filòsofs. Ah, que ja no en queden… En aquesta societat no fan falta. Per què fer-se preguntes? Per què buscar judicis? La filosofia és el passat. I ara una cançó:

Poble de l'interès compost

Poble de l'interès compost, poble en marxa;
junts fem camí.
Poble de l'interès compost, societat que avança;
el poder ja és aquí. (bis)

Camina al llarg del temps, travessa mars pregons,
marcat sovint per tantes pors, però viu en el consum lluminós.
És telèfon, és subscripció mensual, és el cotxe que no necessites.
Poble mogut per la cobdícia, és poble que oblida la vida.

Desarrelats allà on som, d'esquena a tot el món,
que poc ens importa el seu dolor, què és un gest de germanor?
Som targeta, som compte corrent, som una merda i n'estem contents.
Poble mogut per la cobdícia, som poble que oblida la vida.


I així acaba el dia d'avui el qual puc afirmar que ha tingut una durada molt similar al d'ahir.

Dimecres

Avanço amb lentitud a través d'aquesta setmana feixuga. El temps s'estira com un xiclet i el rellotge marca cada segon amb parsimònia. El crido amb totes les meves forces i a cada crit, el tic-tac esdevé més lent. Tinc por que d'un moment a l'altre s'aturi.

Després de canviar-li les piles tot torna a la normalitat i el dimecres ja es troba a les portes del seu final. Un dimecres que ja mai més tornarà. N'hi haurà d'altres, però cap com aquest.

I què té d'especial? Doncs poca cosa. No diré que cada dia és fabulós, misteriós i somiador. Hi ha dies que són per oblidar i altres que s'obliden. El d'avui suposo que és dels que s'obliden. Podria explicar-lo, sí. Però, fa falta?


Moment destacat del dia que no puc obviar: he comprat festucs pelats per primer cop a la vida.

Dimarts

Avui havia de ser un dia avorrit, sense res que portés a intuir que acabaria sent el més important de l'any. Però si estem a inici d'any, com pots dir això sense tenir en compte tot el que vindrà? M'aventuro en aquesta aposta i deixaré que el temps em doni la raó.

Em llevo i decideixo arribar una mica tard a la feina però al final no ho faig; les ganes de sortir al carrer amb la bicicleta sempre guanyen. És un dia normal i treballo adequant-me al tipus de dia. Passen les hores. No avanço massa, sento que perdo el temps. M'encallo una vegada i una altra per un desconeixement evident. Després, a casa, estudiaré una mica, em dic a mi mateix.

I surto de la feina caminant perquè al migdia he deixat la bicicleta a casa i, en lloc d'anar recte, tombo amunt, sense pensar. El meu inconscient em porta. Camino amb pas decidit per un carrer d'un pendent considerable. És una hora on els cotxes ocupen la ciutat i tota ella esdevé caòtica, sorollosa i massa activa pel meu gust. En un semàfor pregunto a una senyora si ha premut el botó. Em diu que sí amb un somriure i ens esperem. Així que es posa verd arrenco el pas i segueixo el meu camí. Saludo a coneguts i amics, que, com que no és una ciutat gaire gran, és fàcil trobar-nos. I faig el camí que em duu cap a la piscina però no hi vaig. Em desvio per anar a parar una botiga. Vull saber opcions i preus per fer-me una idea i, d'aquí a uns mesos, si tot va bé, fer-me un bon regal.

Arribo i trobo el que necessito. No havia pensat que hi seria, mai passen aquestes coses. Dilema. Des de fa uns mesos tinc calculat el que em puc arribar a gastar. Em diuen un preu. És menys del que espero sentir. Regatejo. Me'l baixen. Compro. No. Vull canvis abans. Em diuen que cap problema. El preu és més alt. Dins del pressupost. Compro. Ara sí. Amb els canvis, en una setmana, tindré el regal.

I de quin regal estic parlant? Ni idea, la veritat. Els peixos tenim una memòria limitada i no m'ho he apuntat.

Dilluns

Hi ha un mar, a la meva vida, on no tinc dret a nedar. Ja fa anys que se'm va prohibir l'entrada i de vegades, quan les tardes són feixugues i llargues, m'agradaria tornar-hi a fer una capbussada.

Però avui ja no pensava en mars llunyans sinó en un dilluns més. A mi els dilluns m'agraden. Llevar-se de mala gana perquè dins del llit s'hi està tan bé. I agafar bicicleta i sentir el vent a la cara per arribar a la feina, despentinat i alegre perquè anar amb bicicleta dona alegria a qualsevol. I tenir idees absurdes i posar-les en pràctica i que surtin bé a la primera i pensar, mare meva que bo que soc. I no és veritat però augmentar-se la moral també està bé de tant en tant. I dinar amb la família, un dinar per llepar-se els dits i tornar a treballar una mica més perquè és el que toca. I llegir una estona, netejar els plats mentre sona música que fa ballar però em recordo que rento els plats i no tinc prou coordinació. I després toca sopar de pressa, amanida, ous i unes llesques de pa integral. I ha de ser d'hora per poder anar a la piscina sense tenir la panxa plena. I llegir una estona més abans que es faci l'hora de marxar. I posar-se els cascs i agafar la motxilla de la piscina i caminar. Caminar a un pas lleuger perquè sí tot escoltant música que sigui èpica i amb molt soroll, aïllat de la resta de vianants, cotxes i motocicletes. Caminar mirant la lluna que ara al febrer és fantàstica. I entre els fanals intuir alguna estrella. Caminar mirant les formes de les branques dels arbres. I les fulles si tenen fulles. Caminar i caminar per travessar mitja ciutat i arribar a la piscina pensant que, si el recorregut fos el doble de llarg, també el faria. I nedar al costat dels jugadors de waterpolo. Nedar a gran velocitat segons el senyor de la dreta i lentament segons els esportistes. Al mig, fent de pont entre els que llisquen sobre l'aigua i els que lluiten contra ella. I després tornar cap a casa, seguint amb la música com si no hagués parat mai, mirant les estrelles entre els fanals, la lluna que ja s'ha alçat i no és tan gran com abans, els arbres que de mica en mica van creixent i la poca gent que torna a casa, a pas lleuger, potser amb ganes de descansar, potser perquè sí. I així acaba un dilluns més. Un dilluns amb sentit, fàcil, sense preocupacions. Cal aprofitar-los.

Estela

Seguint la traça d'art en prosa d'anit, el Poeta del Mató, inflat i cofoi d'haver obtingut un protagonisme inusual, s'aventura aquesta vegada a buscar l'essència més genuïna de la paraula escrita. No tinc ni idea del que estic dient.



Esllavissades

Els paranys closos de la llum perversa,
rere la frondosa arbreda de la vall angosta
on hi mana el riu de la punyent serralada,
creuen mirades de rancor desitjant la fi d'un
i altre.

Poeta del Mató



Per altra banda, buscant al diccionari, perquè buscar al diccionari és un dels meus esports habituals, he vist que no hi ha la paraula estela segons la definició que desitjava trobar-hi. És rastre, vestigi, traça, empremta, petjada… Pot ser que la meva comprensió lectora sigui nefasta i quan diu:

1 f. [HIA] [LC] Monument monolític en forma de pilar o de làpida destinat generalment a posar-hi una inscripció.
2 f. [BO] [BI] Cilindre central o columna axial de la tija de les plantes, compost de feixos conductors i de parènquima.

Es refereixi a:

1 f. [LC] Senyal que deixa algú o alguna cosa per allà on ha passat. Seguir l'estela d’un avió.

Lletres

El meu angle de visió és tan limitat que no puc afirmar de cap manera que el que veig sigui la realitat. Però després d'aquesta frase tan poc reeixida ja no sé què volia dir. O sigui que mentre sona música deixaré que les paraules surtin soles. Quin és el problema? El meu cap que ha entrat en mode reserva no vol treure res interessant. És en moments així que cal tirar de recursos i escriure poemes. Poeta del Mató, endavant.

Les peces de roba (Amb música sense substància)

M'acosto a la finestra,
em portes peces de roba.
Tanco els ulls, potser desapareixen.

I quan el vent s'endú les paraules
que mai et voldria dir
Et veig com t'allunyes pel carrer.

En un altre món, un noi que no veu el sol
estudia filosofia per trobar l'explicació
de la seva foscor.

La sol mi do
Mi re do sol
Mi re do sol
Fa mi re la
La sol mi do

(Necessitava escriure un moment musical)

M'agraden les rimes fàcils
per buscar la mirada tendra
de la noia que vaig ofendre.

De debò quina merda
però escolto cançons
amb rimes molt pitjors.
Quina llàstima, quins collons.

(A més a més de no tancar la història, he canviat mètrica, que ja era prou penosa)


No hi ha retorn (Amb música èpica)

No hi ha retorn, la ruta començarà
amb els primers raigs del sol.
El penya-segat que m'ha portat la vida
semblarà la plana quan sigui a mig camí.

No hi ha retorn, marxaré a buscar-te
i fins que no et trobi vagaré pel món.
Les onades seran com muntanyes
i el vent serà un mur infranquejable.


Poeta del Mató


Si has arribat al final, t'has guanyat el meu respecte durant uns minuts.

Betelgeuse

Betelgeuse es troba al final de la seva vida i ha baixat la seva brillantor. Aquest fet podria ser per dues raons. Per una banda podria passar que finalment ha arribat al seu final i la nostra generació fóssim espectadors d'una gran supernova. Una estrella tan important d'ençà que els homes poblen la Terra brillaria durant uns mesos d'una manera desmesurada i es podria veure durant el dia. Després desapareixeria per sempre. Per altra banda podria passar que es trobés tapada per una mica de pols que desprenen les seves capes més externes i la seva fi encara haurà d'esperar alguns milers d'anys.

Des de ben petit la constel·lació d'Orió m'ha captivat i no és estrany que ho hagi fet. Al llarg de la humanitat aquesta constel·lació ha sigut admirada i representada de moltes maneres diferents. Un dia vaig decidir que a cada estrella l'assignaria a una persona que hagués significat molt per a mi i, de les set estrelles més importants, en tinc quatre d'assignades. La primera va ser per Betelgeuse, la gegant vermella.

Jo no vull que desaparegui. Vull marxar d'aquest món abans que ella hagi marxat, no sé si ho suportaria.

Assertivitat

Avui he recordat que de tant en tant m'agrada imposar respecte i autoritat. Dec haver sigut tan persuasiu que la meva petició s'ha resolt d'una manera molt més ràpida i efectiva del que esperava. He intentat que no se'm notés la sorpresa, hauria perdut l'autoritat del moment. Aquestes coses enganxen. Al cap i a la fi només he fet valdre els meus drets amb confiança, sense deixar-me aixafar per res ni ningú. Però tot això, quina importància té? Del dia d'avui podria parlar de molts instants genials i pensant una mica, cada dia en té tants... Benvinguda rutina.

Camino escoltant música cap a la piscina. Estic content. Tinc les ganes i la força per fer un bon entrenament. A cent metres d'arribar a la piscina m'envaeix una tristesa profunda i m'entren ganes de plorar. No sé per què. No puc entendre què em passa. L'angoixa és tan forta que estic a punt de girar cua i tornar cap a casa però faig un esforç per seguir endavant. I aleshores veig que el carrer ha canviat. Dijous passat havien tallat els primers arbres. Avui ja no en queda cap. He dit adeu a cadascun dels arbres, ara només escocells amb la soca tallada. Potser estaven malalts.

En entrar al recinte de la piscina ja tornava a sentir-me feliç i quan he començat a nedar només pensava en la braçada.

Cal·ligrafia

No soc de guardar. Tots els llibres de l'escola, institut i universitat els vaig llençar sense cap mena de remordiment. I els apunts, i els treballs. Tot, o gairebé tot. D'unes caixes abandonades on tenia els apunts de batxillerat vaig descobrir una lletra rodona, suau i delicada. Escrits amb ploma i sense cap mena de ratllada ni gargot estrany em vaig adonar que havia tingut una lletra que no concorda gens amb la idea que tinc de mi. Qui era aleshores?

Entremig de tots els fulls vaig buscar alguna redacció de català o castellà. En vaig trobar dues. Una és un text en format periodístic. Tracta sobre el destapament d'un cas de corrupció del delegat de la classe junt amb el professorat que em va fer força gràcia. L'altre és un text narratiu que explica la meva transformació, o metamorfosi, en un salmó. És d'uns quants anys abans que em regalessin un peix que donaria nom a un bloc de notes i, en part, a mi mateix. És d'uns quants anys abans d'adonar-me que m'agradava escriure i crear històries encara que fossin dolentes o sense gràcia ni substància. Suposo que la passaré a net un dia d'aquests.

Aleshores tenia l'obligació, autoimposada, d'escriure perfecte. Només deu anys enrere la meva lletra era un desastre i ningú l'entenia. Només deu anys enrere omplia llibretes de cal·ligrafia i em regalaven una ploma per poder escriure millor. Un nen que fa mala lletra és un nen estúpid. No volia de cap manera que algú em digués, fas mala lletra. I ara quan escric a mà em fa mandra i la meva lletra és erràtica i es fa difícil de llegir. Agafo un full i un bolígraf i provo d'escriure amb bona lletra.