diumenge, 19 de setembre de 2021

Pensar sobre la bici

Avui m'he passat més de sis hores sobre la bici. Anava sol. Conec altres ciclistes que em diuen que no poden anar sols, sobretot en carretera, que els fa pensar massa i no se senten còmodes. Jo soc tot el contrari, m'agrada, sobretot en carretera, però no tinc temps per pensar, em concentro en pedalar, pedalar i pedalar. Per sort el meu cervell aprofita els moments que em relaxo i em treu temes que normalment són d'allò més absurds. Ho agraeixo ja que així em surten històries i algunes les acabo escrivint i altres les oblido. Avui no ha passat, no li he donat l'oportunitat en cap moment. Sis hores de concentració absoluta, amb dues pauses, una per contemplar un monument i una parada tècnica al voral de la carretera per fer pipí. Quan ja estava acabant la ruta he tingut la sensació que el temps s'havia escolat gairebé sense adonar-me'n. Se m'escapava el riure de la felicitat que sentia quan ja quedaven pocs metres i em sentia tan satisfet que si no fos que tenia les cames molt cansades hauria seguit uns quilòmetres més. 

És a dir, aquesta entrada no diu res interessant ni explica cap principi de vital importància.

dimecres, 15 de setembre de 2021

Principi de responsabilitat única

Un vàter té una funció molt senzilla. Serveix de pont entre els residus que fa el cos humà i les canonades que van cap al clavegueram. Bàsicament té una tassa on si vols hi pots seure amb la seva tapa per evitar que els gèrmens s'escampin i una cisterna d'aigua més alçada per facilitar l'evacuació, amb els seus components per gestionar que no es quedi buida ni massa plena. Molt simple. Una sola responsabilitat on cada part, sigui tassa o cisterna o els seus components, també tenen la seva única competència alineada en la funció general del vàter. Has vist mai uns fogons en lloc de la tapa? Segur que no. No et posaràs a cagar a la cisterna esperant que el segueixi funcionant, oi que no? Ni faràs servir la tassa per posar en remull l'enciam, oi que no ho faràs? Que sí, que et serveix per seure quan et poses els mitjons i les sabates, que et va bé per deixar-hi la roba i que quan et depiles les cames també t'ajuda. És una funció que tu li dones perquè la teva tapa és de ceràmica, però podria ser d'un plàstic fràgil i la funció pel qual està pensada no variaria gens. En qualsevol cas, qui va idear el vàter ho va fer pensant en un sol principi, el de facilitar l'evacuació dels residus del cos humà. I mira si està ben pensat que la majoria d'humans en poden fer ús sense gaires complicacions. Aquest és el principi de responsabilitat única.

dilluns, 13 de setembre de 2021

El raro

Tot allò que sovint em dic que podria fer sol i no acabo fent per por és perquè des de ben petit m'han ensenyat que la solitud és un error, un fracàs, una vida esgarriada i sense sentit. I si tot és mentida? Des de sempre he volgut estar sol que és on em sento lliure i realitzat.

Mai m'he sentit còmode amb les converses que no van enlloc, m'angoixen les grans trobades, els sorolls forts i la llum intensa m'aclaparen i els espais oberts plens de gent em maregen. Durant anys he seguit el joc que la societat m'imposava i a mi això em fa ser trist, irritable, callat i sento que desprenc una boira negra que queda flotant al meu voltant.

Sí, soc el raro, soc aquell que et diuen que millor no estar-hi a la vora, que emet una pudor feta de silencis incòmodes i de mirades tristes. Soc el que ja no avisen per a les celebracions o simplement per fer un cafè, per fi, perquè trobar-se envoltat de mentiders o de persones que amaguen la veritat, que és el mateix, és esgotador. I sí, soc jo que he creat aquest personatge, perquè em deixin en pau.

Tinc ganes de marxar d'on visc per perdre'm en alguna ciutat gegant del nord, ben al nord, on la meva solitud quedi diluïda entre milers de persones anònimes. Allà podré passejar com un ésser invisible i podré anar a sopar, o al teatre o al cinema sense que cap conegut faci veure que no m'ha vist i les mirades del següent dia vagin farcides de xafarderies. I em dic que tot això ho podria fer igualment sense anar-me'n lluny, però no puc, no en sé, tinc arrelat tan a dins meu que és lleig i que és dolent que per a mi és una muntanya. I tampoc puc perquè em fa mal veure com em miren i callen.


El títol aquesta vegada l'he posat al final. En un principi, al final d'escriure el text però abans d'acabar de definir el títol, havia pensat: Tot allò que sovint em dic que podria fer sol i no acabo fent, però era massa llarg i a més duplicava l'inici del primer paràgraf. L'he descartat. He considerat posar un títol que no tingués res a veure, per despistar, La cabanya d'estrelles, però no tenia cap lògica i només creava confusió. Al final m'he decidit per El raro, perquè és una paraula que no es troba al diccionari i per tant, malgrat que tothom conegui la seva definició, és estranya. Seria rar que la posessin algun dia al diccionari, perdria la seva realitat i entraria a formar part d'un sistema que sembla que eviti. I podria seguir analitzant, donant un significat profund a la resta del text, relacionant conceptes i idees presentades el qual l'autor del text no sap o no vol saber que existeixen. O ni tan sols existeixen.

dimecres, 8 de setembre de 2021

De sopars a la fresca a menjars de l'altra punta del món

Ahir, mentre visitava una zona nova plena de feixes i unes quantes cabanes de pedra seca que fins fa poc el bosc mantenia ocultes, se'm va aparèixer un record de fa poques setmanes. Una mirada fosca, unes paraules eixutes i un posat incòmode en saber que hauria de compartir taula amb mi. En aquell moment no vaig entendre el perquè. Vaig pensar que tenia un mal dia i vaig intentar no molestar, fins i tot vaig girar el cos per tal de no incomodar-lo més del que estava. En recordar-lo vaig entendre la seva expressió de seguida; soc lent captant el món que m'envolta. Em va fer ràbia, no perquè estigués molest amb mi ni perquè ara coneixia un passat meu que el temps ha tergiversat des del meu punt de vista, sinó perquè em pensava que era d'aquells que davant de qualsevol problema s'hi encarava de cara i no callava com la majoria. En fi, expressió que queda molt bé quan vols fer veure que ets bastant superior a la resta i és molt probable que sigui al revés, que la pròxima vegada que ens veiem, com ja ha passat, em faré l'estúpid i tot seguirà igual, perquè, és clar, jo callo perquè soc d'aquells que es troba feliç nedant entre la majoria.

I si per una banda, aquella que t'hauria de donar suport, ajudar-te en els moments claus i fer-te sentir còmode en qualsevol situació, em pren les ganes de viure, per l'altra, aquella que no hi ha cap lligam més enllà de l'imperatiu que et dona el dia a dia, em fa sentir viu i alegre. 

Un dels problemes de posar el títol al principi és que de vegades el text pot anar mutant de manera que el títol hagi perdut el sentit que de bon principi tenia. En aquest cas, l'eliminació de parts del text ha provocat un abisme entre el títol i el text, perdent gairebé tota la connexió entre un i altre. Podria intentar explicar que el text bla, bla, bla. Podria canviar el títol, aleshores hauria d'esborrar aquest paràgraf i el temps perdut escrivint-lo crec que ningú me'l tornaria.

dimarts, 7 de setembre de 2021

Superacions personals

És molt probable que hagi explicat altres vegades que obrir un pollastre sempre m'havia fet angúnia. Separar la pell de la carn, treure les vísceres, sentir l'olor de la carn crua em provocava basques, però sobretot el que em causava més impressió, el qual no li he sabut trobar cap mena d'explicació, era separar la carn de l'os, sense coure, és clar. De debò, no ho podia suportar.

Una mica fart d'aquesta situació, pensant que ja era hora de superar d'una vegada aquesta mena de fòbia, a finals del mes de juny vaig comprar un pollastre sencer i eines bones per treballar amb condicions. Va ser un desastre. Ho vaig passar tan malament tallant-lo que el vaig acabar llençant després de vomitar a la pica. Ho vaig tornar a intentar. I res, llençat gairebé abans de fer el primer tall. No vaig desistir i en vaig comprar un altre, i un altre, i un altre, però els fàstics no remetien i l'únic que aconseguia era sentir-me cada dia més decebut de mi mateix. No m'acostumava a una tasca d'allò més senzilla.

Fa dues o tres setmanes, gairebé rendit i tement que el meu cos demanava que em fes vegetarià o fins i tot vegà, vaig sortir al carrer amb una bossa d'escombraries plena de pollastres mig tallats. I va ser només posar els peus fora de casa que la vaig veure. Mirava absorta el mòbil de cara la carretera i semblava que esperés que algú la recollís amb cotxe. Vaig deixar la bossa a terra i sense fer soroll vaig acostar-m'hi pel darrere. Quina cabellera més bonica es veia sota la llum dels fanals, era negra, brillant i plena de rínxols perfectes. La vaig agafar d'una revolada amb prou força perquè no es pogués alliberar, vaig alçar-la i la vaig entrar a casa en un tres i no res. Amb la mà esquerra li tapava la boca i el nas perquè no se li escapés cap crit i ella m'intentava mossegar sense èxit. Subjectant-la encara fort vaig girar-me amb molta violència i la vaig deixar anar de manera que el seu cap colpegés el radiador de paret vertical de l'entrada. Va sonar com una campana i va caure a terra com un ninot. Aprofitant que difícilment es despertaria de seguida, vaig tornar al carrer, vaig agafar la bossa plena de pollastres, la vaig llençar al contenidor i vaig tornar cap a casa. Me la vaig carregar a l'espatlla, la vaig portar fins a la cuina i la vaig estirar sobre l'illa, vigilant que els seus cabells no anessin a parar a la placa d'inducció. Era la meva oportunitat, o superava l'aversió a obrir pollastres o algú podria trobar un cos en un contenidor davant de casa posant en perill la meva manera de viure.

Ara ja m'estic animant comprar conills sencers i crec que aquesta setmana compraré mig cabrit. La carn de la carnisseria, a més a més, no té sang o si més no, no en té tanta com ella.

dimarts, 31 d’agost de 2021

Transició

Mira que passen de pressa els dies i, en canvi, hi ha moments que s'allarguen i sembla que no s'acabaran mai. Però s'acaben.

És estrany, de cop i volta la fortalesa que durant anys he anat construint, pensant que era sòlida i robusta, s'està esfondrant i ara m'adono que tota ella era fràgil i inestable. Serà qüestió de tornar a començar.

Fi dels dos preàmbuls.

Ahir va ser un dia llarg, molt llarg, per les hores viscudes, per un aprofitament inesperat de cada instant i per una traveta feta de paraules innocents. Collons, que per culpa d'aquestes paraules m'he despertat a mitjanit replantejant-me més del que estava disposat a replantejar. I m'ha costat agafar un altre cop el son, i tant que m'ha costat. Merda. Això és el que m'he dit. I quan ha sonat el despertador he desitjat poder dormir durant vint-i-quatre hores seguides, però no podia, i m'he sentit esclau d'una vida que he deixat que em governés.

A més a més, ahir vaig explicar un secret que m'havia guardat només per a mi. Tan bon punt vaig posar-li paraules i saber que aquestes eren escoltades vaig notar que em tornava lleuger com el vent. Vaig pensar, potser ja és hora de deixar enrere aquesta treva amb el temps i deixar que torni a córrer. Volia fer un crit, un crit de ràbia i alegria, de desconsol i esperança, de por i llibertat. Ai, la timidesa, maleïda timidesa.

I com que la vida té coincidències cruels, avui, en una botiga de menjar sa on compro proteïna vegetal i fruits secs entre altres productes, m'he sentit força desgraciat. No me n'hauria de sentir, ho sé, però el temps es dedica a anar amagant els records i en una trobada fortuïta m'han retornat de sobte en estampida, atropellant-me sense compassió, deixant al descobert els meus sentiments. Hauria tornat ballant cap a casa, però això hauria suposat passar de sentir-me a ser desgraciat.

Fi del contingut principal.

Tothom sap que aquests dies comença un nou any. No hi ha celebracions ni falta que fan. Les hores de llum minven i bona part de la societat es reactiva després d'uns mesos de relativa tranquil·litat. I vist així aquesta transició de l'any m'ha sacsejat una mica. Tinc ganes que acabi. També tinc ganes de perdre de vista a gent que detesto amb una força que m'espanta i mira que intento que no sigui així, però no hi ha manera ni formen part d'aquesta entrada.

Vull donar les gràcies a aquella gent que de tant en tant m'arrenca les paraules i m'empeny a avançar. És una sort saber que no llegiran aquest text, quina vergonya!, com també és una sort saber que cap de les persones que he esmentat, ni que sigui de puntetes, tampoc el llegiran.

Vull demanar perdó a qui hagi llegit aquesta entrada. Sé que no s'entén massa, però l'havia d'escriure i publicar-la perquè sense publicar-la sentia que la deixava a mitges. Algun dia la tornaré a llegir i pensaré, quin idiota estàs fet, Peix de finals d'estiu del dos mil vint-i-u.

dijous, 19 d’agost de 2021

Ajudar

Avui m'ha semblat veure un antic conegut. Quan m'he apropat uns passos, m'he adonat que no era ell. De fet no s'assemblava en res. Crec que el cervell m'ha volgut recordar l'època que vam coincidir. Aleshores va ser un dels tants que em va demanar ajuda, ajuda a viure. I jo intentava respondre, estar al costat, a no fallar-los. No sé quina visió tenien de mi per confiar-me les seves penes. Em veien com una bona persona? No tenia res de bona persona, ja era egoista i no m'interessaven els seus problemes. Era per la meva cara? No en tinc ni idea. El cas és que força gent em va venir a trobar buscant suport. Des d'adolescents que no sabien com encarrilar-se fins a adults que es trobaven en atzucacs vitals. I els rebia, just en una època estranya que em debatia si em rendia o seguia en peu, en una època que pensava que la meva absència no suposaria cap daltabaix, una època que havia arraconat en algun punt remot de la memòria. Per sort, vaig trobar motius per desfer-me aquestes cabòries. Reconec que trobar-los no va ser fàcil, vaig haver de provar i provar. I en aquest procés de prova i error vaig deixar d'ajudar als altres per ajudar-me només a mi.

Quan l'he vist, a part d'evocar-me a aquella època, he pensat, quina mandra trobar-me'l ara, no vull saber res de la seva vida i tampoc vull explicar-li la meva; no tinc res a veure amb la persona que vas conèixer.

dissabte, 14 d’agost de 2021

El Xavier i la Laura

A tercer de primària va venir un nou company a la classe. Era força gras i per culpa d'aquesta condició era poc àgil. I per acabar-ho d'adobar era bastant tímid i nosaltres, que no en teníem ni idea, ens pensàvem que era tontet. Es deia Xavier Rauric i cada dia ens rèiem d'ell. En algun moment del curs, no sabria de quan, però bastant al principi, vam començar a cridar-li: Xavier Rauric, grassa al dit petit! I ell ens perseguia pel pati, però normalment no aconseguia atrapar-nos. Alguna vegada ens havia atrapat i havíem rebut de valent. Tenia molta força, més que la resta de la classe junts. Després l'havien castigat, és clar, però ell no explicava per què ens havia pegat, suposo que volia arreglar ell mateix el problema. De mica en mica el vam anar molestant cada vegada més, fins que un dia, poc abans d'acabar el curs, empesos per les manifestacions que se succeïen cada dos per tres a la ciutat, vam fer-ne una a l'escola. Vam agafar cartolines i vam escriure "Xavier Rauric, grassa al dit petit!" a cadascuna d'elles. I vam sortir al pati cridant una vegada i una altra: Xavier Rauric, grassa al dit petit! Xavier Rauric, grassa al dit petit! El Xavier es va posar vermell com un tomàquet i va començar a plorar i a cridar i a perseguir-nos. Van sortir tots els mestres a calmar aquell descontrol i es van endur el Xavier i ja no el vam veure més. Ni els dies que restaven per acabar el curs ni els anys següents a l'escola.

Al meu últim any de l'institut vaig fer d'entrenador de l'equip de futbol femení de quart de secundària, les cadets. En aquell moment em va semblar d'allò més normal. Havia jugat a futbol des de petit i durant tots els anys de l'institut havia estat a l'equip. A última hora els va fallar l'entrenadora i em van demanar si temporalment les podia entrenar. Aquest temporalment va durar tot l'any. I hauria seguit entrenant-les si no hagués marxat a estudiar a fora. Era evident que un noi de disset-divuit anys no havia d'entrenar a unes noies quinze-setze. Jo em feia el fatxenda i elles se'm volien rifar. Però si he de dir la veritat, jo les veia massa petites per a mi, eren de secundària, i tampoc era gaire viu en aquests temes i per sort o per desgràcia mai va passar res. A l'equip hi havia una noia que es deia Laura Sala Massana, de quart C. Feia de lateral esquerra i com que ningú més podia tenir aquella posició sempre jugava. No recordo si jugava bé. De fet no la recordo massa als entrenaments ni als partits. Era callada i sempre feia cas i, com que no portava mai cap mena de problema, passava força desapercebuda. Potser la culpa la tenien la Mar i la Glòria, de quart D, que eren dues noies espaterrants, que ho sabien i en feien molta gala. Els meus ulls anaven cap a elles. La Laura feia ballet, jo no ho sabia, però ho vaig descobrir a final de curs, quan es va fer una festa i va sortir a ballar junt amb altres noies i nois. Quan va sortir em va sorprendre. La Laura lateral esquerra també balla?, em vaig preguntar. I em va robar tota l'atenció. No era ni la protagonista del ball, de fet semblava que fes d'acompanyant, però els seus moviments tan naturals, tan senzills, i la seva concentració i el seu somriure em van captivar. Vaig enamorar-me de cop i em vaig maleir no haver-me fixat en ella abans. Més tard em va venir a trobar i em va preguntar si m'havia agradat el ball. Em vaig quedar tan tallat que no vaig poder-li dir gran cosa: que sí, que molt bé i que no sabia que ballava. I ja no la vaig veure més. Vaig tenir l'esperança de veure-la durant l'estiu, però la sort no va anar a favor meu.

I el món té les seves coincidències. Han passat els anys i ja no em dedico a insultar a la gent ni recordo com es xuta una pilota. Havia oblidat del tot al Xavier i a la Laura. Fa mesos que visc al nou pis, però encara no conec a tots els veïns. Avui he coincidit per primera vegada amb els que tinc just a sobre. Ha sigut al pàrquing. Jo anava buscar el cotxe i ells esperaven l'ascensor per pujar. M'ha costat uns segons reconèixer al Xavier. He hagut d'aixecar el cap per ben amunt per veure-li la cara. Ens hem quedat uns segons mirant-nos. I amb una criatura a sobre ha tret el cap la Laura.

dijous, 5 d’agost de 2021

Recomanació literària

Avui quan t'he dit que havia començat a llegir el llibre que em vas recomanar m'has mirat amb mala cara. 

Per què et poses a llegir ara literatura juvenil? No em pots dir que llegeixes un llibre que et vaig recomanar fa vint anys. De fet, no recordo haver-te dit que el llegissis. A més a més, com pots dir-me això si fa anys que no em dius res. Vas deixar de parlar-me, ho saps? D'un dia per l'altre vas oblidar-me, com si no existís. Per què no em vas respondre a tots els missatges i trucades? Et vaig fer alguna cosa? Em vas deixar desemparada, amb el dubte d'haver-te fallat, d'haver-te ferit. Em vas fer mal, molt mal, amb la teva desaparició vaig perdre la confiança que m'acompanyava per envoltar-me d'inseguretats i pors de fallar a les persones que tenia a la vora. I em va costar oblidar-te. Em va costar assimilar que no havia fet res mal fet, assimilar que vas ser tu que vas decidir esfumar-te per pur egoisme o per un menfotisme que ni puc ni vull entendre. Quants cops em vas repetir que era la persona que més t'importava d'aquest món? Era tot mentida, però jo aleshores m'ho creia i només tenia ulls i cos i la vida sencera per a tu. No m'importa si llegeixes o no, o si encara ets viu. Ho entens, oi? Pots tornar a desaparèixer. I aquesta vegada que sigui per sempre.

Jo pensava amb tu, a cada instant, i encara ara segueixo pensant amb tu. Aquell dia, al vespre, quan estava a casa, després de sopar, em vas enviar: "Guapo! Gràcies per passar la tarda amb mi, muaks!". Vaig tenir una sensació rara. Em va semblar estrany contestar-te de seguida, com si fent-ho, semblés desesperat o massa pendent de tu i això pogués fer-te enrere de voler seguir amb mi. I vaig deixar passar els minuts. I vaig anar a dormir pensant en contestar-te l'endemà. Al matí, no sé per què, no ho vaig fer. I després, al migdia, em feia cosa, em sabia greu no haver-te contestat i tenia por que t'enfadessis i no et vaig dir res i de mica en mica em va saber cada cop més greu i em va fer més vergonya contestar-te. I van començar a passar els dies i les setmanes i feia veure que no rebia els teus missatges ni les trucades. Ni tan sols mirava què em deies, tan ple de culpa i de vergonya com em sentia. Tenia la idea que si deixava passar el temps, tot quedaria solucionat, com si no passés res. El temps només va servir per aprendre a viure amb la culpa i la vergonya.

Fa uns dies vaig trobar-me el llibre en una fira d'antiguitats. Un llibre de vint anys només en una fira d'aquestes. El vaig comprar per un euro i vaig començar a llegir-lo allà mateix. No és una gran obra, ho sé, però m'ha fet recordar tot el temps que vam estar junts i m'he armat de valor per dir-t'ho, amb una vaga esperança, o jo què sé, de recuperar-te.

diumenge, 1 d’agost de 2021

I, II i III

I - Humor

A

Recordo quan em deien "No sé si parles seriosament o fas broma". Era com un mantra que havia d'escoltar diverses vegades al dia. Ara, en canvi, abans de dir alguna cosa que no sigui seriosa, he de col·locar sobre meu un cartell ben gros on diu: "És conya, preneu-ho amb sentit de l'humor". Alguna cosa de mi va quedar tan esbocinada que del meu jo antic a l'actual, poca cosa en queda.

B

Tinc sort que encara pugui moure'm en entorns on es pot fer broma de tot, perquè sabem diferenciar la broma de la realitat, perquè sabem riure quan toca riure. En altres entorns he de vigilar cada paraula, el puritanisme hi ha fet arrels i això que no es practica cap religió. Conec cristians, dels més convençuts i radicals, que són capaços d'entendre millor l'humor.


II - Turisme de desgràcies

Veure com s'acosten a visitar la destrucció, sigui la que sigui, i anunciar la tristesa que els ha aclaparat, em fa vomitar. No és cosa d'ara, des de sempre. Què estàs fent, explicar la destrucció o t'estàs promocionant com a persona amb unes sensibilitats millors a la resta? Aquest turisme de superioritat moral fa fàstic. Si vols passejar-te en un lloc de destrucció, ves-hi per reconstruir-lo i no ho expliquis, anima a altra gent a fer com tu, a reconstruir i prou.


III - Por a ser observat

Ja fa mesos que visc a la nova peixera i encara tinc la por de ser observat. Estic a un tercer pis i al meu davant hi ha una nau mig abandonada, tot i això, després de tant de temps vivint amb una intimitat del tot discutible, em costa sentir-me lliure.

dilluns, 26 de juliol de 2021

Alfa i Omega

Tothom té històries, totes tendres i d'una càrrega sentimental i emocional tan gran que no es pot expressar amb paraules. Bé, sí que es pot, però em fa mandra escriure-ho (o la meva mediocritat no m'ho permet?). Jo també en tinc i en algun moment he pensat que seria bonic deixar-les escrites en aquest bloc de notes. Avui no ho faré; ja l'hi he dedicat moltes entrades. Potser demà.

Veiem el final amb tristesa, com un trencament que ens evoca records i nostàlgia. Hi ha finals que són anunciats i et pots intentar preparar. N'hi ha d'altres que són sobtats. Aquests arrenquen sense que ho vulguis una part de tu mateix. Són durs i costen d'assimilar. Notes el buit de cop i volta i la seva no-presència t'embolcalla. Al principi constantment i, amb el temps, si hi ha sort, de tant en tant. Fins i tot, no sempre, arriba un dia que aquest embolcall és un tel fi de seda gairebé transparent.

 

De les cendres d'un arbre que ha vist passar generacions en sortirà un brot tendre. El veurem créixer i ell ens veurà marxar. Els fills veuran també com creix i ell els veurà marxar. I passarà també amb els fills dels fills. I durant generacions el brot que ja serà un nou arbre majestuós regnarà aquesta terra ara òrfena i desolada.

Nota: No m'ho crec, el meu optimisme em diu que en pocs anys serà un bonic desert. De plantes, animals i, si tot va bé, de persones. I, si va millor encara, d’aquí a molts anys, ja hi haurà nous arbres, lliures de l'esclavatge humà.

dissabte, 24 de juliol de 2021

Paraules profundes

Després de passar uns dies de vacances amb certa angoixa per no haver escrit tot allò que volia escriure, però les vacances serveixen per no fer res, tan sols per jeure al sofà i amarar-se d'avorriment per recuperar la creativitat, vinc a explicar una situació d'allò més sorprenent. Abans, però, vull dir que un dia, el primer dia de vacances, mentre jeia al sofà, em vaig trobar buscant per internet els colls més durs de Catalunya per coronar amb la bicicleta. Ara el meu cos cansat de tant pedalar em demana per favor que vol fer vacances. On és la creativitat? No hi ha hagut temps per recuperar-la. Així doncs aquest bloc de notes seguirà com sempre. I per aquesta raó, la falta de creativitat, us explicaré aquesta situació tan sorprenent que em va passar mentre dormia.

Em vaig posar a somiar, no d'una manera conscient, ja que en aquell moment, com ja sabeu, dormia. Era, doncs, un somni real. Crec que estic posant moltes comes al text. El somni no tenia res d'especial. Em trobava d'excursió per algun indret del Pirineu i baixava per una vall força ampla. Al meu davant s'hi veien muntanyes altes i escarpades envoltades de núvols ben negres que anunciaven una tempesta. He de suposar que ja havia passat el migdia i tornava de fer algun cim. De cop i volta vaig tenir un Déjà-vu. A cada passa ja sabia el que passaria després. Un Déjà-vu dins un somni. Podeu pensar que és ben absurd i no us enganyaré que jo també ho vaig pensar. Aprofitant aquesta asincronia entre la percepció i la consciència vaig avançar-me als esdeveniments per veure com acabaria la baixada. En un refugi. I m'hi vaig transportar directament i em vaig estalviar un cansament del tot innecessari.

 

I per acabar vull demanar disculpes al gran poeta, Poeta del Mató, pel mal entès de l'última vegada. Crec que no vaig saber entendre la seva obra, performance, on utilitzava la veu de Pere Quart per expressar la precarietat dels artistes, que els tracten com vedells de camí a l'escorxador on prenen tota la seva substància per consumir en una producció en cadena. Us deixo la seva última obra on aglutina la saviesa i la intensitat de les frases que tant agraden a adolescents i no adolescents:

 

Paraules profundes

En caure a l'aigua,
la gravetat, sense pressa,
m'acompanya a l'abisme.
D'aquesta manera toco el fons,
a la depressió més pregona,
en una terra insondable.
I sense cap més opció
emprenc la tasca de cavar un pou
per arribar, si és possible,
més avall.

Poeta del Mató

Creative Commons License