Conversa de tarda

—Que bé que estàs, eh?
—Sí, la veritat és que començo a trobar-me en aquell moment dolç de la vida que em crec que tinc prou coneixement per gaudir del que m'ha tocat viure.
—No t'estaràs tornant un insensat?
—Ara que ho dius, segurament sí, i una mica ridícul també. Per què parlem igual? Podries parlar més agut o greu, així la nostra conversa semblarà que és de dues persones.
—A mi m'agrada la idea.
—Qui ets? Qui t'ha deixat entrar a la conversa? No veus que ja érem dos?
—Només volia donar la meva opinió, perdona'm.
—Ni perdó ni hòsties, no pots posar-te al mig d'una conversa seriosa!
—Escolta, capsigrany, que si vull dir alguna cosa, la dic i punt.
—A mi no m'insultis, tanoca!
—Ei, ei! No us enfadeu si us plau, no passa res que siguem tres a la conversa, de fet és millor, així tindrem més opinions.
—Crec que m'he alterat sense cap lògica, però és que el pis és petit i, és clar, m'ha semblat que potser no hi cabríem.
—Però només som una sola persona.
—En això tens raó.
—Segueixo pensant que seria més senzill que cadascú faci una entonació diferent, que si no es fa complicat entendre'ns.
—Doncs em quedo la veu greu i engolada. —Diu amb la veu greu i engolada.
—Doncs jo parlaré agut i amb veu estrident. —Diu amb la veu aguda i estrident.
—Que desagradable aquesta veu. Jo parlaré com sempre doncs. —Diu amb la veu normal.
—Doncs tampoc tens una veu tan dolça. —Amb la veu aguda i estrident.
—Ja has entrat sense demanar permís, no busquis les pessigolles ara. —Diu defensant amb la veu greu i engolada. —Podem seguir amb la conversa?
—Sí, el que deia, que em sento bé, amb el dret de gaudir de la vida. I vosaltres, com esteu? —Amb la veu normal.
—Jo també em sento bé —amb la veu aguda i estrident—, en destaco sobretot la calma, que l'he trobat finalment quan he sabut descartar tot allò que no m'interessava.
—És veritat —amb la veu greu i engolada—, la calma. I hi afegiré la llibertat. Aquesta llibertat de viure cada dia fent el que més m'agrada. Un dia llegint, un altre sortint al bosc, passejar pels camps…
—Això de passejar pels camps t'ho estàs inventant —amb la veu normal—, que va ser un dia i no em refereixo ahir. L'únic dia que has anat a passejar pel camp, anaves gairebé corrents i et va agafar mal d'esquena.
—I a tu també te'n va agafar! —Rient i amb la veu greu i engolada.
—Si no n'hagués agafat, m'hauria preocupat. Pensava que no podria sortir amb bicicleta l'endemà —amb la veu normal—. Sort que vaig fer alguns estiraments.
—I no oblidis que et vas posar crema —amb la veu aguda i estrident—, que per molt que diguis que estàs tan bé, tens por de fer-te vell.
—I tu també tens por! —Amb la veu normal.
—Però per això encara falten molts anys —posant pau amb la veu greu i engolada—. El que importa és que ens sentim bé, millor que mai.
—Ja, és curiós que em senti tan bé. —Diu amb la veu aguda i estrident.
—És important que me n'hagi adonat i no quan hagi passat —amb la veu normal—. Va, que me'n vaig a llegir una estona.
—Fins ara! —Amb la veu aguda i estrident.
—Fins ara! —Amb la veu greu i engolada.
—Fins ara! —Amb la veu normal.

L'espectacle

A dinar! Els petits fa una estona que han dinat i donen voltes al voltant de la taula. Aneu a jugar a una altra banda, que ara hem de dinar nosaltres. La Petita vol seure a la meva falda. Només un moment, fins que l'avi porti la cassola de la cuina. D'acord. Li faig pessigolles darrere de l'orella. Tiet, no em molestis! Per què has volgut seure a la meva falda? Jo vull seure a la falda i prou, no em molestis. Però no me'n puc estar i li bufo al clatell perquè tingui una esgarrifança. Que no em molestis! I abans que pugui dir-li res, ni parlis. Abaixo el cap entre els crits de Compte, compte, que la cassola acaba de sortir del foc! Que hi ha els estalvis? Sí. Aparta les copes que encara en trencaré alguna. I mentrestant, amb el cap cot, la Petita aprofita per fer-me pessigolles darrere l'orella. O sigui que tu em pots molestar i jo no? Me les pagaràs! I deixo que s'escapi fent crits. No feu tant soroll, nens! Però si era ella la que cridava, jo no feia res, es queixa el Mitjà. On és el Gran? Ha anat al pati. No m'agrada que surtin, que fa fred. Gran, entra cap a dins, que et constiparàs! Els fideus t'han quedat molt bons. Gràcies! Mentre mengem les converses s'encavallen i parlem de llibres, de sèries, de política, de la feina… Xarrameca. Els nens han anat portant al menjador tota mena de ninots, però no n'hem fet gens de cas. I arriba el peix. Rap al forn. Jo prefereixo no menjar-ne. No diguis bajanades i porta el plat cap aquí, que t'agradarà. Silenci! Espera, que estem servint el segon plat, Mitjà. Silenci! Què vols? Que calleu. Ens deixes que tinguem tots el segon plat? Serà un moment. Entesos, però de pressa. Han preparat un escenari amb tot de ninots al voltant. Què és tota aquesta parada de ninots? I la Petita gesticula amb la boca sense emetre cap so. Que no et sento, li dic xiuxiuejant. Que no podem parlar! Però no hem dit que feu silenci fins que tinguem tots el rap al plat? Em fa una ganyota. Ara ja sí, què voleu? Us hem preparat un espectacle! Se'ns posarà malament el dinar. Calla i deixa fer als nens, poca-solta! I quin espectacle serà? Els tres porquets? No! Calla, avi, que tu no ho saps. Doncs jo penso que l'esteu representant molt bé. Que encara no hem començat, tiet! I no fem els tres porquets. No els facis cas, Gran, que ho diuen per molestar-vos. Ja ho sé, són ells els porquets. Per què hi ha tants ninots al voltant de l'escenari? Para de fer preguntes i deixa que comencin. Els ninots fan de públic i estan més callats que vosaltres. Veus? Va, que no us volem fer perdre més temps, quin serà el fabulós espectacle? El Mitjà se'n va un racó i es tapa amb una manta, la Petita s'amaga cap a la cuina i agafa la seva jaqueta i el Gran, que s'ha posat una gorra de llana, es col·loca al mig de l'escenari. Benvinguts al gran espectacle! Senyores i senyors, us representarem la fantàstica història, la Caputxeta Vermella!

La meva aportació a Relats Conjunts.

La cama dreta

Em desperto a mitjanit i m'adono que he perdut una cama, la dreta. L'habitació és fosca i no hi entra cap mena de llum. Tot i això, esverat, aixeco el cap per veure alguna cosa que em doni una explicació del que ha passat. Em palpo el cos. Allà on hi hauria d'haver la cama hi ha un buit, i colpejo diverses vegades els llençols sobre el matalàs, començant per on hi hauria d'haver el genoll. Vaig tirant amunt, buscant si tinc part, almenys, de la cuixa. Arribo gairebé a l'engonal i allà em trobo el tall. El palpo, el frego, hi reposo la mà una bona estona. És un tall perfecte, no hi ha ni tan sols un monyó. La pell al tall és fina i suau. No noto cap indici que després del tall hi hagués hagut una cama. Em venen al cap tota mena de preocupacions. Com li explico a la Mercè i a tota la família que he perdut una cama? M'hauré de tallar els pantalons? Què en faré de la meitat de les sabates? M'agradaria tornar a dormir, però estic desvetllat i sé que ja no tindré manera d'adormir-me. M'amoïna la cama, em pregunto què se n'haurà fet. Amb els dits vaig fregant el tall, fent petits cercles, amb un moviment mecànic. Se'm fa estrany que hagi desaparegut. El tall no em fa mal i això em desperta alguna sospita, però sé que no estic dormint. Em faig un pessic, que estúpid que soc, ja sé que no dormo. M'aixeco sense fer soroll per no despertar la Mercè, agafo les crosses i vaig cap a la cuina. Trec un got del rentaplats, l'omplo d'aigua de l'aixeta i faig petits glops. Entra llum del fanal del carrer i em miro la cama. El pantaló del pijama té una forma estranya. El camal de l'esquerra arriba al turmell, el de la dreta està tallat i cosit. Tinc curiositat i vaig a l'estudi a buscar una llanterna i me'n torno a l'habitació. Obro l'armari i agafo el primer pantaló que trobo. L'il·lumino amb la llanterna i me'l miro: el camal esquerre, llarg fins al turmell i el dret, tallat i cosit. N'agafo un altre, igual. I un altre, esquerre llarg, dret tallat. M'atabalo i per descansar m'assec a la cadira de rodes. Amb la llanterna enfoco la Mercè que dorm. M'agrada mirar-la quan dorm, tan calmada, em relaxa. No caic que il·luminant-la la puc despertar. I així passa.
—Roger, què fas despert aquestes hores?
—He perdut una cama, la dreta.
—Vine al llit i abraça'm, soldadet.

A la recerca de l'avorriment, tres

L'avorriment no és la desídia ni la mandra, és la sensació de pèrdua d'interès. Em podria avorrir a la feina si no tingués motivació, o podria avorrir-me dalt de la bicicleta, o llegint, o escrivint… I és en aquest últim punt que he trobat finalment la sensació desitjada. Així doncs, la sèrie de tres entrades sobre la recerca de l'avorriment, acaba aquí. Quin final més patètic i previsible, l'hauria pogut desenvolupar una mica més, però aleshores voldria dir que no estaria avorrit i no hauria sigut un absolut èxit.

I per acabar, un poema del gran poeta, Poeta del Mató:

L'avorriment

A        v
                 o
                       r
                           r

                               i
                           
                           
                                  m
                              
                              
                              
                                    e
                                    
                                    
                                
                                
                                
                                      n
                                 
                                 
                                 
                                 
                                 
                                 
                                       t
                                 
                                  
                                  
                                  
                                  
                                  
                                  
                                        .  

Poeta del Mató

A la recerca de l'avorriment, dos

Diuen alguns estudis que l'avorriment genera més creativitat. I aquests estudis són l'explicació més plausible, plausible, quina paraula més usada quan un inculte vol semblar el contrari, per això l'escric, evidentment, ai, els adverbis, on era?, del nivell dubtós de la majoria d'entrades d'aquest bloc de notes. Així doncs, després d'aquest inici ja sé què escriuré, bé, no em sembla una història remarcable ara que l'he pensat dues vegades, però no em puc fer enrere, soc un covard? No, no ho soc!

En un concert d'una obra de J. S. Bach, de quan fer concerts era poc valorat, tot i que el seu valor era alt però no suficient, es va fer una presentació abans de començar quan tots estàvem ja col·locats dalt de l'escenari. Les típiques quatre paraules que es diuen encara en pobles de l'interior, on l'organització de l'esdeveniment no sap que el públic i els músics volen música i no paraules, però bé, se'ls deixa fer per compromís o, si els músics són de la capital o fa poc que hi han estudiat, per condescendència. En el cas de la coral, nosaltres, vam acceptar les paraules per compromís, en el cas de l'orquestra, per l'altra opció. La presentació no va ser cap agraïment als patrocinadors del concert, Ajuntament, Carnisseria Solà i Merceria Coromines, ni als organitzadors, Amics de les Fonts de les Coromines, una associació que en un inici era un grup d'excursionistes que ha acabat derivant en l'entitat més important del poble i part de la comarca que organitza concerts, exposicions, xerrades, presentacions de llibres, excursions, per descomptat, i, un cop l'any, una trobada, l'Aplec de les Fonts. Abans de continuar he de comentar que el nom de la Merceria no és degut a les Fonts de les Coromines, sinó que és una simple casualitat. A principis del segle XX una família que venia de la capital es va instal·lar al poble. No en sabien res de les Fonts i, de fet, en aquella època, tenien poca importància per la gent de la zona. Sí que els més joves s'hi anaven a banyar a la primavera i a l'estiu, però poca cosa més. El cas és que aquesta família es deien de cognom Coromines i a l'any d'arribar van obrir la merceria. Amb els anys les Fonts es van anar fent populars, i a finals dels anys seixanta del segle passat es va fundar l'associació els Amics de les Fonts i el fill de la Merceria, el Jaume, que aleshores ja feia temps que portava el negoci, s'hi va implicar de ple i, gràcies al seu cognom, va poder deixar de sentir-se un nouvingut. Ara a la merceria ja no hi queda cap Coromines, els fills del Jaume la van traspassar quan es van jubilar, ja que els nets així que van poder van marxar del poble per anar a treballar a la capital. Els amos actuals, els Compte, però, els agrada la coincidència dels noms i ajuden sempre que poden a l'associació. La presentació no va tenir cap paraula per a ells. Es va parlar breument de l'autor, Bach, i de la seva obra, el Magníficat, de la coral, de passada si he de dir la veritat, dels solistes, i sobretot de l'orquestra, de cadascun dels seus integrants i el director, besnet il·lustre del poble que rarament arriba a posar-hi els peus. El Magníficat de Bach dura més o menys mitja hora. La presentació va durar quaranta minuts. Quaranta minuts. I nosaltres, la resta, tant el públic com els músics vam agafar fred, mals d'esquena i de cap i sobretot un avorriment absolut. El vam agafar o ell ens va agafar a nosaltres. Part del públic i la secció de metall de l'orquestra, a mitja presentació va aprofitar per fer alguna capcinada. La veu del presentador era estrident i es feia difícil d'escoltar. A més a més, no feia cap mena d'entonació. El pobre no ho feia de mala fe, però el seu afany de protagonisme i que ningú abans li havia parat els peus, ja que com vaig saber més tard no era la primera vegada que ho feia, sense arribar, però, a tal nivell d'escàndol, va portar a aquesta situació tan penosa. També vaig saber més tard que hi havia una mena de parentiu llunyà amb el director. Parlar quaranta minuts no és fàcil, la preparació devia ser llarga, no li penso treure mèrits, però no vaig escoltar-ne cap paraula. Vaig poder analitzar cada persona del públic, els seus moviments, les seves expressions, els badalls i com es fregaven els ulls de tant en tant. També vaig tenir temps d'enamorar-me de la flautista, de cabells rossos i arrissats. Portava unes sandàlies de taló ample fet d'espart. La faldilla negra era llarga i li arribava als turmells. I la camisa, també negre, però amb un teixit que segons com li tocava la llum brillava, no tenia mànigues i ensenyava els seus braços llargs i esvelts. A cada canell tenia uns braçalets platejats i llisos que no parava de tocar amb les seves mans fines i perfectes. Però l'amor no és per sempre i amb el temps la vaig oblidar i quan es va girar i ens va demanar si teníem una jaqueta perquè havia agafat fred, no li vaig fer cap mena de cas. Un tenor molt atent li va deixar la seva americana. Aleshores jo estava intentant descobrir si el senyor de la tercera fila que intentava no adormir-se i anava fent cops de cap, portava perruca. Mirava fixament els seus cabells a veure si es movien en bloc i durant aquella estona vaig desitjar amb totes les meves forces que en portés i que li caigués. Per decepció meva no li va caure ni tampoc vaig descobrir si els seus cabells eren una perruca o no ho eren. I els nostres ulls deambulaven per la sala, com si anessin a la deriva. De tant en tant, quan coincidien les mirades, fèiem cara de circumstàncies o, fins i tot, alguna rialla. De sobte es va començar a sentir un aplaudiment i la sensació d'alleugeriment es va escampar per tota la sala. L'aplaudiment va durar poc. Amb els instruments freds i les nostres boques seques, es va acordar fer una pausa de cinc minuts. Vam anar als vestidors i es va generar un rebombori bastant notable. Vam beure aigua, l'orquestra va tocar quatre notes i sobretot vam riure. El director ens va demanar serenitat i vam sortir a fer el concert de resultat mediocre, al nivell d'una coral de poble formada per aficionats que en prou feines saben llegir una partitura, però que va rebre aplaudiments molt sentits i es va repetir el bis dues vegades i, de manera improvisada per una bona part de la coral, es va acabar cantant els Goigs a la Mare de Déu de les Fonts juntament amb el públic dret i visiblement emocionat.

A la recerca de l'avorriment

Aprofitant aquests dies que he estat de vacances, he volgut avorrir-me. Avorrir-se és necessari, però no he sigut capaç. La culpa la té aquest ritme de vida que voreja la indecència de tan ufana que és. Quan no llegia, estava dalt de la bicicleta, i quan no estava a dalt de la bicicleta, mirava alguna sèrie o pel·lícula, o em trobava en una celebració o jugava a escacs o imaginava alguna història o mirava les formes dels núvols o simplement pensava. I ara em pregunto, sé avorrir-me?, o no ho faig per por a sentir-me incòmode?

Necessito sentir l'avorriment, em dic una tarda de principis de gener, he de descansar i no fer res. I aleshores m'adono que tinc el mòbil a la mà. M'aixeco i el guardo en un calaix. I miro la planta de tres troncs que semblen palmeres i que tenen les fulles llargues i primes d'un color verd fosc. I la deixo de mirar. I miro les rajoles però el seu patró genera formes i em distrec. I tanco els ulls. I m'adormo. Aleshores somio que em troben amagat entre unes roques en un bosc. Se m'emporten per un camí muntanya avall. Em fixo amb les cares dels meus captors, totes conegudes. Les tinc totes molt a prop. Tan a la vora que són massa grans per a mi i jo em sento petit. I ells riuen i jo vull tornar-me a amagar entre les roques però no deixen que m'escapi. I es van apropant cada vegada més i les seves cares pàl·lides van ocupant tot l'espai i els verds i els marrons del bosc finalment desapareixen i em desperto mirant el sostre. Em rendeixo i deixo de buscar l'avorriment. Engego la tele per mirar algun capítol d'una sèrie o millor alguna pel·lícula, una que tingui tanta sang que em regiri l'estómac. Després de la pel·lícula em prometo a mi mateix, mentint-me deliberadament, que l'endemà m'avorriré. I m'aixeco per preparar-me el sopar. Un sopar ben equilibrat per poder descansar bé i poder-me llevar amb molta energia per anar a fer una volta amb bicicleta per la comarca.

I així passen els dies i les vacances s'acaben i torna la rutina, una rutina que no deixa temps per l'avorriment. Oh, maleït que sempre t'escapes, un dia d'aquests t'atraparé i m'impregnaré de tu i sentiré el pes de cada instant que es farà etern i aclaparador. Un dia, ja ho veuràs, seràs meu i només per a mi.

Entrada al meu diari

Estimat diari,

Avui sense voler m'he enfadat una mica. M'havien de portar la fruita al matí i se n'han descuidat, i quan me l'han portat a la tarda, jo havia de marxar i no volia fer tard i el repartidor ha pujat les escales amb una parsimònia que m'ha fet posar nerviós. I al replà, l'he empès cap a dins del rebedor perquè anés més de pressa i aleshores s'ha entrebancat i ha caigut. I de la caiguda ha deixat anar la caixa amb la fruita que s'ha escampat per tot el pis. I jo m'he enfadat perquè així no és manera de treballar. I he agafat un plàtan encara verd i l'he començat a colpejar una vegada i una altra. I ell em deia: —Para, para, que em fas mal! —però jo estava enfadat i he encastat una poma de Girona, que ha quedat feta a bocins, al seu cap, tocant l'orella. I s'ha posat a cridar com un boig i jo m'he enfadat una mica més, per culpa dels seus crits eixordadors, i l'he colpejat diverses vegades amb una pinya que havíem de menjar per cap d'any però que s'havia fet malbé quan el maldestre del repartidor l'ha deixat caure a terra. Al final s'ha escapat mentre li anava tirant les taronges. Jo ja sé que no m'havia d'enfadar i que sempre he d'intentar mantenir la calma. Prometo, estimat diari, que m'esforçaré perquè no em torni a passar, encara que no sigui culpa meva.

Tot principi té un final

Jo soc l’alfa i l’omega, el principi i la fi.

Així doncs, després d'un temps de reflexió, només puc dir:

 

Ha estat un plaer.

La carretera

És una llarga línia recta. A banda i banda, camps. Al final, una corba ampla cap a la dreta que s'estreny de sobte i després una corba cap a l'esquerra, just abans que creui un rierol envoltat d'arbres alts i majestuosos. El cotxe reposa al costat del rierol, gairebé en vertical. Les roderes comencen a mitja corba cap a la dreta, es difuminen un moment i un metre més enllà es tornen a marcar amb força, burlant la trajectòria de la carretera. De poble a poble, només tres quilòmetres. Ara torno, vaig a buscar la fruita. I la carretera forma part de la seva vida. Quan era petit encara era una pista plena de sots i fang per la pluja. La recorria caminant o en bicicleta per anar i tornar de l'escola. I l'hivern abans de començar l'institut la van asfaltar. L'any següent, a les acaballes del curs, tornaven cap a casa després d'un sopar. Ell anava al davant i el seu amic uns metres enrere, cadascú amb el seu ciclomotor. El seu amic no va arribar a casa. A la corba cap a l'esquerra va relliscar i va xocar contra un arbre. L'arbre durant molt de temps va tenir penjat un ram de flors que a cada aniversari anaven renovant. Fa deu anys les arrels van començar a aixecar l'asfalt i abans que el fes malbé el van arrencar. Allà on hi havia l'arbre, ara hi ha el cotxe. I a dins del cotxe, el seu cos.

Simfonies

Em llevo amb ganes d'escoltar alguna simfonia de Beethoven. Avui fa dos-cents cinquanta anys el van batejar. Si estigués viu, seria considerat un humà únic, però està ben mort i, com a humà, no deixa de ser similar a la resta. Ara bé, si el recordem, per alguna cosa serà, sigui bona o dolenta. Hem de tenir en compte que la majoria d'humans que han passat per aquest món ningú els recorda. I així passarà amb mi i, molt probablement, amb tu, lector d'aquest text. 

El primer que he fet, abans de continuar amb la feina que vaig deixar a mitges ahir, ha sigut posar-me els cascs i posar la vuitena simfonia de Beethoven. I després ha sonat la setena, que havia deixat en cua. La setena simfonia de Beethoven és una obra que em transporta a un món on la felicitat és la meva única raó de ser. Per aquesta raó no podia escoltar-la de sobte, amb alguna lleganya, el meu cos no ho hauria suportat. El segon moviment és molt conegut, però jo em quedo amb el tema principal del primer moviment i la manera com hi arriba. Diuen que Beethoven li costava trobar bones melodies, que per a ell era una feina que li suposava molt d'esforç. Per compensar-ho jugava amb motius rítmics curts que anava repetint de diverses maneres.

I després, amb un clar greuge a Beethoven obviant els seus dos-cents cinquanta anys, m'he posat a escoltar les simfonies de Johannes Brahms. La primera, que és la que m'agrada més, m'ha fet aixecar de la cadira. Quin inici més espectacular, mentre la corda comença pujant, el vent baixa i de base el tempo constant del timbal. I després dona un moment de respiració per anar-te portant sense pressa altra vegada a la tensió de l'inici que ara és visiblement més curt, però amb una força que aclapara i que desemboca a una melodia que enceta l'oboè, segueix la flauta, i després els violoncels i que aporta tranquil·litat. Però no dura gaire i l'embat de la força dels violins de seguida s'emporta la resta de l'orquestra. I tot això passa en un tres i no res. Encara queda gairebé tot el primer moviment que va portant records de l'inici i nous motius que s'encavallen de tal manera que sense voler et perds entre les seves notes. Però és que la màgia no acaba aquí, sinó que de mica en mica va preparant una nova tensió que creix en un vaivé que hipnotitza i de cop, entremig d'aquest creixement et planta una melodia curta, però que allibera les emocions i, amb malícia, perquè no pot ser res més que malícia, l'abandona tornant a generar més tensió que no para de créixer, amb aquest vaivé hipnòtic fins al final, on es recorda el començament amb desassossec. I després de navegar sobre un mar de tempesta, ve el segon moviment, que aporta la serenitat que el cos necessita. Les melodies senzilles i fantàstiques se succeeixen i, com qui no vol la cosa, va deixant pinzellades de motius que sortiran més endavant. És gairebé inevitable emocionar-se amb el seu tema principal que te'l mostra de vàries maneres diferents. I quan acaba aquest moment de calma, segueix amb el tercer moviment que aporta de nou emoció, ara amb una empenta que et dona alegria. Comença amb un tema del clarinet que a mi, si he de dir la veritat, és un dels millors que té tota l'obra, però, és clar, durant molts anys vaig tocar el clarinet i la meva visió es troba ben esbiaixada. I després de la pau i l'alegria del segon i tercer moviment, arriba el quart. És una explosió d'emocions que has d'estar preparat per poder-les suportar. La tensió que recorda al primer moviment és el primer que s'ensenya, com si volgués tornar-te al mig de la tempesta. Però de seguida arriba una calma estranya, que amb el silenci i el pizzicato de la corda fa que no oblidis que de cop i volta pot esclatar una tempesta. En canvi, sense avisar, comença un tema amb les trompes i després amb la flauta que sembla que hagi sortit el sol. I aleshores, com si no fos suficient, un coral de vent metall que posa la pell de gallina i que combina amb el tema anterior i el fa créixer en un ambient màgic. Però la cosa no acaba aquí, perquè estem al principi del moviment i no s'ha ensenyat tot encara i apareix la corda amb un tema greu i encara més espectacular que t'acaba fent posar dret sense que ho vulguis. Aquest tema creix i es fa gran i s'accelera amb uns violins desbocats. I amb els temes presentats, torna a jugar amb el vaivé, ara sense tempesta, en un mar alegre. I de mica en mica et va portant pels temes que t'ha ensenyat durant el moviment i tota la simfonia, creant una sensació d'estabilitat, tot i la força que surt de l'orquestra que sembla que no se li acabi mai l'energia. I quan prepara el final, torna sortir un instant la sensació del primer moviment, que de seguida es transforma amb una empenta i una força que fins ara, tot i que sembla impossible, l'orquestra no havia mostrat i que no para de créixer fins que culmina amb la sortida altre cop del coral, ara sense cap mena de fre, i t'arrenca un somriure i t'accelera els batecs del cor fins a l'última nota que sona en un final extraordinari, que et deixa esgotat i alhora impregnat de l'energia que ha sortit d'aquesta fabulosa simfonia.

Regals

La meva tasca era crear un joc senzill que havia de regalar a algú que em tocaria per sorteig. El joc era un puzle de peces de roba sobre la base d'un jersei negre que, per fer-ho més estrany, el funcionament l’havia programat amb l'ordinador i qui em validava i em donava el vistiplau del regal era una antiga professora d’harmonia i contrapunt. Vaja, sense cap mena de sentit. A més a més, com que em dedicava a pintar el jersei amb pintures amb un gust dubtós, la imatge del puzle no era gens bonica, però l’estètica, pel que semblava, no interessava a ningú. Com era d’esperar, per casualitats de la història, em va tocar regalar-lo a una noia de cabells rinxolats. En aquest punt m’aturaré un moment per parlar de la noia. D'alçada fa mig pam menys que jo. Té les cames curtes, el maluc ample, la cintura estreta, les espatlles petites i un cap que, a causa de la mida de les espatlles, sembla més gran del que és. Els seus cabells castany fosc i amb uns rínxols més aviat amples i estirats li arriben a mitja esquena. Té els ulls rodons, grans i marrons, el nas, ample i una mica xato, i la boca que sempre somriu i ensenya unes dents perfectes, es troba resseguida per uns llavis fins i brillants. I els seus braços prims tenen la peculiaritat que no paren mai de moure's. Quan parla, gesticula d'una manera que em sembla exagerada i tinc sempre el temor que algun dia, amb els seus moviments, rebré i em farà mal. M'agradaria agafar-los i dir-li: Prou! Al final provocaràs un huracà! I em quedo embadalit amb la trajectòria que fan les seves mans, petites com les meves però més suaus, i sovint m'ha de repetir el que m'explica diverses vegades. El regal li agradava i la casualitat de la història va provocar que ella m'hagués de donar regal a mi. Uns papirs amb uns dibuixos d'animals que es movien. Eren fets amb una tinta negra que contrastava amb el color esgrogueït del papir. I a mi també m'agradava el seu regal. Però cap dels dos en fèiem gaire cas i el puzle quedava abandonat entre les columnes de pedra del pati i els papirs escampats per l'escala de l'entrada.

La llum

Porto una bona estona mirant l'estufa. Durant tot el dia ha estat engegada escalfant la casa, durant tota la setmana, des de primer fins a l'últim dia del mes radiarà calor. El rebut de la llum em semblarà abusiu i el pagaré perquè encara puc pagar, però aquest puja any rere any i els sous es mantenen o fins i tot baixen i potser arribarà un dia que el rebut serà tan alt que ja no em podré permetre tenir la casa calenta. Què faré aleshores? Quant de temps tindré l'estufa parada abans de malvendre-la per un sopar?

Hi ha dies que em queixo dels que no paguen la llum perquè la tenen punxada, què s'han cregut per tenir-la gratuïta? I altres dies em queixo dels que tallen la llum als qui no poden pagar-la, que prou misèria tenen de viure en edificis vells i degradats si tenen sort o en barraques que una riuada es podria endur en un tres i no res. Em queixo des d'un sofà, en un estiu en ple hivern, amb l'estufa a plena potència, des de la distància i la seguretat que em donen quatre parets el qual anomeno casa meva.

Quines són les raons que em podrien portar a punxar la llum i deixar de pagar-la? Per una objecció de consciència, per denunciar l'abús per part de grans empreses i el beneplàcit del govern? O per tenir una avarícia desmesurada que no em deixi desprendre d'una petita fortuna? O per dedicar-me al cultiu il·lícit de plantes que requereixen un consum massa elevat d'electricitat que, abans que acabin despertant les sospites de l'autoritat davant de tal consum anòmal, cal ocultar? O per trobar-me en una situació econòmica tan complicada que en prou feines em doni per alimentar-me o tenir aixopluc? Seria l'última opció, n'estic segur. I poso la mà al foc que és l'opció de la gran majoria que ho ha fet, ho fa i ho farà, però això no ven i és millor esbombar sempre els casos minoritaris, els casos que ens causin desafecció. 

Volem i necessitem històries de gent més miserable que nosaltres mateixos, per tenir por a perdre, per tenir por a ser com ells, per conformar-nos amb el mínim, ni que sigui una sola engruna de pa.