diumenge, 27 de novembre de 2022

Albada

No et deixis endur per la foscor de la nit i mira el cel. Més enllà, enmig de les estrelles, n'hi ha una que brillarà sempre amb l'alegria dels seus ulls. Ara que l'ombra cobreix el firmament, ara que el fred s'endinsa per sota la pell, permet que el seu record t'il·lumini i et doni l'escalfor que et falta. I malgrat tota la tristesa d'aquest món cruel i el plor que encara hauràs de suportar, en algun moment trobaràs l'albada, potser amb un simple gest i, ben segur, en una abraçada.

dimecres, 26 d’octubre de 2022

Violències

Violència I

Ah, ves que no ens trobem en una baralla tu i jo. Tanta valentia que mostres al carrer i a la intimitat et doblegues com un cuc. Vine cap aquí, que t'ensenyaré què és una coça ben donada. No t'allunyis, no. No vols pas que arrenqui a córrer per atrapar-te, que serà pitjor, i ho saps. Així m'agrades, sense dignitat ni cap mostra d'amor propi. I no ploris que encara te'n donaré una altra. Va, aixeca't i comporta't com toca davant meu i dels altres.

 

Violència II

Abans d'entrar en la següent nota vull deixar clar que qualsevol realitat del meu voltant no ha influït en la seva realització. I sobretot que és un conte i prou.

Durant mesos vaig endinsar-me entre estudis de tota mena, vaig esgotar-me dia sí, dia també fent esport i vaig abraçar l'estoïcisme com a única manera de viure. Vaig creure'm que m'havia convertit en una persona nova. Aleshores, un dia que anava amb bicicleta, un maleït vell es va aturar davant meu i en un intent fallit per esquivar-lo el vaig atropellar i vaig caure de costat rebentant-me l'omòplat. Una noia amb patinet va córrer a socórrer-me. Em va ajudar a aixecar i em va preguntar com estava. Pensava que m'havia trencat el canell, el braç, el colze i l'ombro. Vam deixar el vell que somicava i em va dur a l'hospital que estava dues illes de cases més avall. Estava tan atordit que no vaig adonar-me que m'oblidava de la bicicleta. 

La noia del patinet es deia Mar i tenia una cabellera rossa, llarga i ondulada. Era soltera i havia decidit tenir una criatura. El dia de l'accident se li veia la panxa, però jo, que no soc gaire viu en aquests temes, no me'n vaig adonar fins que m'ho va explicar. A l'hospital em van obligar a fer repòs un mes i mig. Ella em va acollir a casa seva. Era un àtic a la vora del centre, gran, net, ben il·luminat i amb unes vistes del Mont que encara ara m'impressionen. No em va deixar fer res, ni cuinar, ni rentar, ni fer el llit, ni tan sols llegir, i jo em vaig deixar cuidar com un nen petit i l'únic que vaig fer va ser contemplar el pas del temps.

Vaig perdre la bicicleta. Hauria d'haver-la agafat en lloc d'anar a l'hospital. Després d'un mes i mig tancat en aquell pis era evident que no hi seria. El vell tampoc hi era, però quina importància tenia ell davant d'una bicicleta? Sí, era una bicicleta vella i en tinc d'altres a casa, però, al cap i a la fi, era la meva bicicleta. Mentre em recuperava m'ho temia. No li vaig voler dir res, però era culpa seva que s'hagués perdut. Jo no la podia anar a buscar i ella no hi va voler pensar. Més que enfadat estava dolgut i vaig creure necessari equilibrar la situació quan em van donar l'alta. La vaig tancar a casa seva, vaig endur-me el seu patinet i el vaig deixar més o menys al mateix lloc de l'accident. Quan el va anar a buscar ja no hi era i es va enfadar, i em va recriminar que m'havia ajudat sense demanar res a canvi, que era una mala persona i un desgraciat. I mentre em feia tota mena de crits em va donar cops i cops a l'esquena amb la voluntat de fer-me molt de mal. I me'n va fer, i tant que me'n va fer. El meu omòplat no s'havia curat del tot i es va tornar a fracturar. Aleshores vaig perdre la paciència i la vaig agafar amb una força que ni sabia que tenia i la vaig llançar a l'altra banda de l'habitació. Aquesta demostració de força em va acabar de destrossar l'espatlla. Ella va quedar mig estabornida i vaig aprofitar per portar-la a casa meva.

Vaig cuidar-la com ella m'havia cuidat. Jo no em vaig queixar mentre era el convalescent, però ella només plorava i m'insultava i em demanava que la portés a l'hospital. Em repetia una vegada i una altra que havia de néixer la criatura. Tenia tota la raó perquè aquella panxa cada dia era més gran. A mi l'omòplat em feia un mal terrible i no estava plorant tota l'estona.

El seu dolor va ser tan intens que vaig arribar a sentir-me aclaparat. No va ser suficient veure-la patir mentre la criatura naixia sense cap mena d'assistència. Em va demanar perdó i ajuda, però les jugades sentimentals ja me les conec bé jo, i vaig deixar que s'espavilés com pogués. Quan va néixer la criatura la vaig agafar amb una tovallola i va començar a plorar. Era un nen. Em va semblar veure un somriure d'ella mentre se'l mirava per última vegada. El vaig tancar a l'habitació del costat. Els seus plors, de mica en mica, més lent del que esperava, es van anar apagant. I els crits d'ella van ser tan esfereïdors que no em van deixar dormir durant moltes nits. Encara ara, quan hi penso, tinc esgarrifances. Va morir una setmana més tard que la criatura i em va semblar bonic enterrar els cossos junts al peu del Mont, ja que ella em va explicar diverses vegades que quan naixés la criatura hi anirien a fer excursions.


Fi.



Vaig a dormir, si s'ha de repassar el text, ja ho faré un altre dia. A més a més, cal donar algunes pinzellades de quines són les motivacions que van portar la noia del patinet a ajudar-me a mi i no al vell. O (també) eliminar el vell que no pinta gairebé res a la història.

diumenge, 16 d’octubre de 2022

La sonda

Fa milions d'anys es va enviar a l'espai una sonda per explorar el sistema solar. No era la primera sonda que s'enviava, però seria la primera que, amb el temps, aconseguiria sortir del sistema solar per viatjar a la deriva per la galàxia. De fet, quan va sortir del sistema solar i de la seva interacció gravitacional, la generació que havia vist el seu llançament ja havia desaparegut; havia passat tant de temps que el record de la sonda només estava en biblioteques que mai ningú anava a consultar. La sonda, molt abans d'abandonar el sistema solar, va quedar sense combustible enviant un últim senyal en direcció al planeta que l'havia llançat i va començar un viatge en silenci pel buit de l'espai que duraria diversos milions d'anys. Durant tot aquest temps mai s'acostaria a cap altre objecte, però la seva trajectòria l'acabaria portant ser destruïda per l'atmosfera d'un petit planeta d'un sistema solar de la mateixa galàxia. I en aquell planeta també hi havia vida. I no era una vida qualsevol, era vida intel·ligent, amb una civilització força avançada, però que tot just començava a tenir una vaga idea d'on es trobava. 

A les nou de la nit del 24 d'agost de 1609, Galileo Galilei estava acabant d'ajustar els detalls d'un aparell per observar els planetes i les estrelles. No era un invent del tot seu, l'any anterior ja s'havia presentat, però ell n'havia fet certs canvis que milloraven la nitidesa i el portarien a fer descobriments de gran importància. L'endemà presentaria l'aparell, el telescopi, i volia que funcionés a la perfecció. A les nou i setze minuts va ajustar les lents mentre mirava pel visor. Durant un moment la imatge es va veure borrosa. Durant aquell moment va passar a gran velocitat un objecte amb una forma estranya per damunt de la vista del telescopi. Quan es va tornar a veure el cel nítid, l'objecte de forma estranya ja s'acostava a les costes de la Corona d'Aragó. Galileo Galilei s'havia perdut el que sense cap mena de dubte seria el descobriment més important de la humanitat fins ara. Uns minuts més tard, la sonda entrava a l'atmosfera formant una petita bola de foc i es desintegrava en pocs segons sobre l'oceà atlàntic.

dilluns, 19 de setembre de 2022

El Lluís

Fa milers de milions d'anys, una gran col·lisió entre dos forats negres supermassius en un punt remot de l'univers va provocar una pertorbació de la gravetat. Aquesta pertorbació va començar a viatjar a gran velocitat a totes direccions. Mil o dos mil milions d'anys després, en un altre punt de l'univers, també igual de remot, una estrella de neutrons va ser engolida per un forat negre. També va provocar una pertorbació de la gravetat que va començar a viatjar a gran velocitat a totes direccions. I molt abans que aquests dos esdeveniments, una pertorbació per un fenomen encara més colossal ja viatjava per l'univers. I altres pertorbacions que apareixerien després o ja feia temps que existien també anaven viatjant a totes direccions, cadascuna sense trobar-se amb les altres.

El Lluís treballa de programador en una gran consultoria. Cada matí va a l'oficina, rep les tasques que ha de fer, de seguida té una reunió amb l'equip on s'expliquen com va anar la feina del dia anterior i si tenen algun dubte amb la feina del dia d'avui. Després del cafè, comença a resoldre les tasques, dina de pressa, segueix amb les tasques i quan es fan dos quarts de cinc, surt de treballar i va cap a casa a mirar alguna sèrie fins que es faci fosc. Ell sempre afirma als quatre amics que té que és una gran feina la seva, de gran valor intel·lectual, però la veritat és que només es dedica a traduir a codi les instruccions que li venen donades. I els seus amics, que no són ximples, ho saben, però li deixen dir, ja que no fa mal a ningú. El Lluís té una vida tranquil·la i ben senzilla. No necessita res més. No es preocupa pel seu futur i permet que el temps vagi avançant. És bo que no es preocupi pel seu futur. 

Demà al matí, durant uns mil·lisegons, a tres quarts menys cinc de set, hora europea, els grans i precisos detectors d'ones gravitatòries que hi ha al voltant de la Terra detectaran una sèrie de pertorbacions de la gravetat provinents de qualsevol punt de l'univers. Serà descrit com el fenomen més rar que haurà existit mai i durant dies formarà part dels principals titulars de les notícies, i durant mesos i anys les dades proporcionades pels detectors seran estudiades per bona part dels millors equips científics del món de l'astrofísica. Acabaran descobrint que totes aquelles pertorbacions es van concentrar en un sol punt, anomenat per ells mateixos el lloc més improbable de l'univers, causant un augment dràstic de la gravetat durant un instant. Aquest punt es trobarà a cent quaranta metres sobre el nivell del mar, en una ciutat del prelitoral català, al lavabo d'un pis abandonat. Tornant a demà al matí, el Lluís, en sortir de la dutxa, desapareixerà de cop i volta. Ell i la tovallola es convertiran en un punt minúscul. Molt més petit que un gra de sorra. Serà tan petit que travessarà el terra del seu pis, i també el pis de sota i la botiga de roba, el pàrquing, els fonaments, les roques, l'escorça, el magma i arribarà al centre de la Terra quedant-s'hi fins que aquesta, tard o d'hora, deixarà d'existir. El trobaran a faltar a la feina i també els seus amics, tot i que de seguida a la feina tindrà un substitut igual d'eficient i els seus amics oblidaran al cap de poc la seva presència i els seus petits aires de grandesa. La seva desaparició, del tot inusual, tardarà anys a ser resolta, i ni així serà del tot creïble quan els científics expliquin que el Lluís va tenir la mala sort de trobar-se al moment i al lloc més improbable de l'univers.


Nota: No és la primera vegada que escric aquesta història ni serà l'última.

dissabte, 10 de setembre de 2022

Escolto música per publicar una nova entrada

 
Cantata 150 de J.S. Bach.

Suposo que el meu silenci no té cap mena de justificació. Podria excusar-me amb l'angoixa, o un ritme de vida massa accelerat per seure davant de l'ordinador per escriure alguna cosa, però mentiria. He passat més d'una tarda estirat deixant que el temps s'escolés sense fer res. Res de res. El meu cos m'ho demanava i com més m'abandonava en el no-res, més necessitava la seva presència. No fa falta posar nom a aquesta conducta, tothom sap de què parlo.

Aquests dies em venen al cap moltes històries que no escric. Una d'elles m'apareix sovint i comença a tenir una forma que no sé com acabaré expressant, té tants matisos que em costarà dibuixar amb paraules, però ho intentaré. Una altra és només una idea que fa anys ja vaig intentar i ara li he trobat una nova direcció.

Ne Irascaris Domine, de William Byrd.

Després de molts dies m'he tornat a trobar envoltat de gent. He passat pel costat de la cua que esperava per entrar al concert, he caminat davant de tota la gent que conec i em coneix que ja estaven asseguts. El sol m'enlluernava i m'he sentit segur de no veure a ningú mentre buscava un lloc per seure. Al fons, al costat d'una família que no he gosat mirar ni reconèixer. He estat a punt, quan he vist la cua, de marxar corrent. Les mans em tremolaven i me les he posat dins de les butxaques per amagar-les. Quan he ensenyat l'entrada a una vella amiga que no sap res de mi, l'he saludat amb un somriure, el que el meu cos rígid ha intentat, i ella ha fet com si ja no em conegués. No la culpo, la culpa és de la meva desaparició injustificada. De vegades voldria que em vingués algú i em sacsegés i em preguntés què tinc i qui soc, però el món no funciona així i tampoc se solucionaria gaire gran cosa. Al final del concert, amb el meu cor desbocat clamant tornar a casa, he saludat de lluny una antiga companya de l'esplai i he vist com es ruboritzava. Em coneix de quan era un altre, aquell noi jove, fort i influent per fora que feia veure que la vida no tenia gens d'importància, tan sols per gaudir-la. L'hauria d'animar a anar amb bicicleta amb mi.

Jesu, der du maine Selle, J. S. Bach.

Soc tan feliç quan vaig amb bicicleta que aquesta setmana hi he anat cada dia. Vaig conèixer un Suís que no tenia manera d'atrapar-me fins que vaig defallir a un quilòmetre d'arribar al coll. Vam parlar de la nostra afició i també de la nostra vida. Ens vam ajudar l'un a l'altre per agafar velocitats que un de sol, sense el vent d'esquena, poques vegades podem assolir. I després d'una bona estona junts vam acomiadar-nos amb l'esperança de tornar a coincidir algun dia. Vaig conèixer també un Barceloní que agafat a la meva estela podia avançar amb lleugeresa. També vam parlar de la nostra afició i de la nostra vida i al cap d'una estona pedalant plegats ens vam acomiadar amb la certesa que ens trobaríem a veure aviat.

Concert núm. 2 de Brandenburg de J.S. Bach.

Qualsevol diria que soc la mateixa persona, una agosarada i propera dalt d'una bicicleta, l'altra insegura i distant amb els peus a terra.



dimarts, 9 d’agost de 2022

Una vida plena

M'he despertat, m'he aixecat per tancar la finestra i m'he tornat a estirar al llit. No m'he volgut tornar a adormir. Sabia que el somni ja s'havia esvaït, tot i això, tenia por de tornar allà dins. Quin somni més cruel. Ha sigut un viatge a una vida que hauria pogut tenir, plena i alegra que se'm va trencar ja fa molts anys. Avui m'he sentit trist. La cançó que sona diu, hauria d'estar bé, perquè em dius que estic bé, però no m'hi sento. I m'estiro i deixo que acabi i soni la següent. Diu que et necessito, que no hi ha res com tu, que hauries de saber que quan estiguis a la foscor, quan creguis que no queda res, quan ho vulguis cremar tot, jo estaré pel que faci falta. I el meu company de pis, el peix Albert III no està bé i potser aquesta setmana ja serà l'última. Érem feliços caminant per la muntanya, jo em deia que no era la meva vida, que allò ja s'havia acabat, però el somni m'obligava a continuar caminant i sent feliç. Arribàvem a una casa luxosa que era casa seva, era casa nostra. Tot allò que mai tindria ni tampoc necessitava. Aleshores ens banyàvem a la piscina que era immensa. I no estàvem sols, hi havia cada vegada més gent i totes les cares eren conegudes. Jo volia nedar una estona i de sobte la piscina ja no tenia aigua i s'havia convertit en una pista amb unes parets tan altes que arribaven fins al cel. A tot el voltant hi havia els seus amics i que també haurien sigut meus. I jo m'apartava per trobar la porta de sortida. I quan hi arribava li cantàvem el "Moltes felicitats" perquè devia ser el seu aniversari, però no tothom, sinó jo i tres més, que haurien de ser els meus amics i tinc por d'estimar-los. Li portàvem un regal embolicat que no sé què era perquè jo veia tantes cares conegudes i em sentia tan aclaparat que havia de marxar i m'he despertat, per sort. Tenia fred i potser estic malalt com l'Albert III que fa voltes estranyes a la peixera. Crec que fa dies que estic fent voltes estranyes jo també. Potser fer una simple orxata al capvespre em distrauria d'aquest dia estrany.

Els dies poden ser bons en tota la seva gamma, també poden ser dolents o poden passar desapercebuts. La majoria tenen de tot, que per això tenen tantes hores, que sovint són poques i de vegades són massa. He pedalat per la ciutat impregnant-me d'energia i alegria. M'ha rebut amb un somriure passant-se la mà pels cabells i jo m'hauria deixat caure com si m'hagués fos. Malgrat que només per això hauria sigut el millor dia de tots, com tots els altres dies de cada dia, la tristesa m'ha acompanyat i ha intentat penetrar dins meu amb una insistència massa agosarada. Sé que et trobaré a faltar, peix Albert III, quan ja no hi siguis, has estat amb mi més mesos dels que hauria pogut pensar. Sé que hauria pogut tenir una vida plena i alegra, molt diferent de la que tinc ara, però aquella vida me la puc imaginar i la d'ara, encara que l'estic vivint, no sé a on em porta i aquesta incertesa farcida de curiositat m'omple més que qualsevol altra cosa, o això em dic.

dimarts, 2 d’agost de 2022

El torrent

Quan vaig arribar al pis no hi era. La seva companya em va dir que havia sortit feia una estona i que no trigaria a tornar, o això creia. De cop em va venir un mareig fred i el cor se'm va estrènyer. No vaig arribar a caure gràcies a la companya que va ser prou ràpida per aguantar-me i ajudar-me a seure al sofà.
—Què et passa? Em va preguntar amb la cara d'evident preocupació.
—He tingut un mal auguri—. Em va mirar encara més preocupada.
—Un presagi estrany, dolent.
—Ja t'he entès, burro. Et portaré un got d'aigua; acabes de venir de córrer i t'ha agafat una pàjara.
He de reconèixer que tenia raó, com que estaven fent obres a la piscina, aquells dies anava a córrer i sota la calor era difícil no agafar res. Vaig estar-me uns minuts estirat al sofà que vaig deixar bastant xop de suor. Quan em vaig sentir millor vaig decidir sortir a prendre l'aire. Vaig caminar cap al camí del torrent, allà tindria l'ombra dels arbres i a més a més gairebé sempre passava una mica d'aire. A mesura que caminava em vaig anar revifant. Al cap d'una estona d'anar amunt i avall pel camí del torrent vaig seure en una pedra sota de l'ombra d'un pi immens.
 
Era un so sec que es repetia cada quatre o cinc segons. Quedava esmorteït per la fressa de les fulles dels arbres i pel cant dels grills. Vaig pensar que podia ser el so d'una guineu que s'havia endinsat cap al torrent, però era massa sec. Era un so que no lligava amb l'entorn, no semblava natural. No en vaig fer cas, jo estava fent temps que ella tornés. El so, constant, malgrat que no era fort ni estrident sinó tot el contrari, es va apoderar de mica en mica de tota la meva atenció. Molestava. I com més molest em sentia, més s'endinsava per les meves orelles fins al punt que no vaig ser capaç d'escoltar res més. Em vaig sentir furiós de debò i vaig decidir buscar el maleït so per apagar-lo o jo què sé. Venia de baix del torrent, amagat per arbusts i brossa. No era fàcil baixar-hi des del camí, qualsevol relliscada em podia llançar directe avall i em podia fer força mal. Mig de cul, mig aferrant-me a pedres i branques vaig aconseguir arribar al torrent que era ben sec. Vaig tenir una nova pàjara. Molt pitjor, allò que vaig sentir no era per fer cap mena d'esforç. Vaig vomitar, em van fallar les cames i una por que mai havia sentit em va deixar uns segons petrificat. Em vaig sobreposar com vaig poder i vaig tornar a mirar l'escena. La causa del so era ella, amb les cames torçades de mala manera, trencades i girades. Un ferro sortia des de la panxa oberta que havia abocat part dels seus budells a un cantó. Estava viva encara. Cada respiració era un so sec, o era l'intent desesperat de fer un crit? No ho sé. Tampoc sé si la seva mirada veia alguna cosa. Tenia els braços estirats mig enfonsats per una massa de cabell sortit de la perruqueria. Un arrissat poc natural, em vaig dir sense voler i trencant tot l'horror que tenia al davant.

dilluns, 25 de juliol de 2022

Aprensió

Ara, mentre sopava mirant mig encantat el vaivé del ventilador que esmorteeix la sufocant calor d'aquests dies, he estat reflexionant sense ser-ne del tot conscient en una aprensió que tinc i que a mesura que van passant els anys no ha parat de créixer. Que fàcil que hauria pogut ser si hagués escrit, he pensat el fàstic que em fa —El què?—, no deixo de preguntar-me. —Puc escriure d'una sola manera i deixar de donar voltes? Sí, però la vida del peix no va més enllà tampoc—. I com que soc un peix que no té res a veure amb els humans, crec que em comprendreu quan expliqui de què estic parlant. La meva aprensió és al cos humà. La majoria de cossos són poc harmoniosos, desproporcionats, amb defectes de tota mena, amb plecs on no hi hauria d'haver plecs i arrugues d'una pell sense tensió, i taques i suor i pels que només aporten lletjor. Podria seguir amb la llista. 

A primera hora de la tarda, al meu davant, sense cap mena preocupació i amb una autoestima insultant, s'ha plantat un ésser humà de formes grotesques. Tenia un cap estret i alt, com un oval llarg, un cos boterut i ample, uns braços secs i unes cames fines i delicades. Les seves mans semblaven urpes d'alguna bèstia maligna i els seus peus, prims i llargs es feien veure amb el seu pas vacil·lant. M'he acotat per saludar-lo amb un somriure i l'he ajudat a seure en una butaca de pell. Ha fet un sospir i he pensat, serà l'últim, però no ha sigut així i m'ha mirat amb els seus ulls esgrogueïts. M'ha demanat un got d'aigua. Ben freda. M'he assegut a la vora i entre petits glops m'ha explicat històries de la seva vida i com els seus records li alegren aquests dies llargs i feixucs d'estiu. M'ha dit que no recorda la calor de quan era més jove, ni de quan tenia la força per aixecar les feixes on van plantar els ametllers que li van permetre viure durant anys. —No era fàcil baixar els sacs plens d'ametlles fins al camí, i sort que era de baixada—. —A mi m'agraden les ametlles, gairebé en menjo cada dia—, li he dit en un moment que ha callat apropant-me el got perquè li reomplís. I amb el got ple ha continuat parlant mentre de mica en mica ha anat divagant entre els seus pensaments i els dels seus somnis. S'ha adormit tranquil, aquell cos estrany. He obert la finestra perquè entrés l'aire fresc i net del vespre, l'he deixat reposant i he aprofitat per anar a sopar. Des de la cuina vaig sentint el seu respirar serè i profund, sense complexos.


Nota: No tinc ni idea què acabo d'escriure.

dimecres, 6 de juliol de 2022

Cadires

No vaig agafar la bossa de la piscina i em vaig presentar directament a casa seva. Vaig ajudar a pujar unes cadires que tenien a l'entrada el qual havien deixat expressament, segons em va explicar, perquè les pugés quan no anés a la piscina. Vam seure al sofà amb certa pantomima de cansament mentre la seva companya de pis marxava a fer no sé quins encàrrecs. Les nostres espatlles van quedar tocant, però cap dels dos va fer l'esforç per apartar-se. Els seus cabells negres, llargs i llisos van caure sobre el meu coll i quan ens vam girar per mirar-nos em van fer venir una esgarrifança. Vaig fer un moviment estrany i la maleïda gata va esclatar a riure. Vaig voler fer-me fer l'enfadat, però les seves rialles se'm van encomanar de seguida. Vam estar així una bona estona i com qui no vol la cosa vam enredar-nos entre els nostres braços. Ens vam mirar, encara amb un somriure, i vaig sentir vertigen. No sé si es va aturar el temps o si el meu cap va accelerar-se com mai ho havia fet. Seré capaç de fer-te un petó? Saps que fa anys i panys que vaig deixar de fer-ne? Jo no en sé, t'emportaràs una decepció, els vaig oblidar expressament, vaig repudiar-los per sempre. Per què el meu cos em demana fer-te'l? És només una reacció química que no sé entendre i he de ser capaç i prou raonable per evitar-lo. No vull fallar-te i sé que ho faré, serà sentir els nostres llavis, l'un amb l'altre, i adonar-te de l'error que estàs cometent, veient-te atrapada en una trampa que no he sigut capaç de veure a temps com ajudava a crear. Ja no podré anar més a la piscina, no m'ho puc permetre. Encara tinc temps d'apartar-me i marxar corrents, vaig a buscar la bossa i em llenço a la piscina i en un accident desafortunat m'ofego quan intento nedar per un carril ple de iaies que no em deixen sortir a la superfície. Moriré per un accident penós i em ploraràs a l'enterrament. De seguida refaràs la teva vida i trobaràs algú que et pugui estimar més i fer-te millors petons. Amb el temps em recordaràs pensant que era la persona més estúpida que vas conèixer i que sort que m'escapés i desaparegués per sempre. I els nostres llavis es van tocar i vaig sentir la seva escalfor que va envair tot el meu cos. Des de l'esquena fins al seu clatell vaig pujar la mà i vaig sentir el pes suau dels seus cabells frescos sobre el meu braç. Ella em tenia presoner entre els seus braços que m'estrenyien amb fermesa i tots els meus pensaments van quedar reduïts al no-res. Ni em sentia a mi mateix, només notava el tacte, el gust i l'olor. Durant una bona estona no vaig saber on acabava jo i on començava ella, érem un sol ser fruit d'una fusió perfecta. I vaig obrir els ulls. Em vaig trobar els seus damunt meu, ben oberts, com els meus. I vam tornar a riure, ara sí, sense tensions i després d'algunes magrejades més vam quedar en silenci mirant-nos mútuament.
—T'agraden els meus cabells?— va preguntar al cap d'una estona. Els havia anat acariciant mentre restàvem en silenci.
—Sí, són molt llisos. M'agraden molt.
—A mi m'agradaves més quan els portaves llargs i despentinats. Així també, però de l'altra manera més.
—No t'has de preocupar per això, demà em compraré una perruca mentre esperem que creixin.
—Ets una guineu molt tonta, ho saps, oi?
—Soc un peix.
—Si fossis un peix, ara estaries nedant a la piscina.
—Vist així encara t'hauré de donar la raó. Jo sempre t'he vist amb els cabells llargs i llisos.
—No penso tenir-los mai curts.
—Tenen alguna propietat especial? No seràs pas parenta de Samsó?
—Qui?
—Res, un personatge d'un llibre bastant vell.
—Ah, tu i els llibres. Per això has de portar els cabells llargs i despentinats, com un professor despistat.
—I no has pensat mai a arrissar-te els cabells?
—Arrissats? No m'agrada. Alguna vegada m'ho he fet, però per sort l'endemà em tornen a quedar llisos com ara.
—Ets afortunada—. Vaig fer-li un petó suau als seus llavis i ella me'l va tornar amb tendresa.

dimecres, 29 de juny de 2022

La piscina

Sota del pont que porta a la piscina hi ha tot d'horts i un torrent que gairebé mai té aigua. Sempre que hi passo em fixo com el paisatge va variant. Les tomaqueres i també les mongeteres sempre són les que es veuen més, però també hi ha cols, enciams i patates i més avall hi ha maduixeres i ara melons i síndries. La setmana passada pujava mirant com havien cavat unes noves rengleres en una part on abans hi havia patates; amb les calorades potser han avançat la collita algunes setmanes, vaig pensar sense saber gens quan s'acostumen a collir; i estava més distret del normal quan vaig sentir un crit agut des de l'altra banda del carrer:
—Guineu! Què fas per aquí?— Em vaig girar desconcertat, més pel crit que pel que deia. Era evident que se'm dirigia a mi, al meu voltant no hi havia ningú.
—Maleïda gata, ja et vaig dir que era un peix!— Duia una brusa negra amb un brodat platejat sota del coll. La mica de vent la feia onejar i amb el sol de tarda transformava en espurnes que brillaven cap a les seves galtes.
—Sempre seràs una guineu esquerpa per a mi.— El seu somriure murri va fer que, sense que me n'adonés, estigués travessant el carrer.
—Quina granota més bonica que portes—, li vaig dir. Havia llogat un pis amb una amiga i l'estava pintant. Vestia sota la brusa una granota vella i plena de taques.
—I a part d'esquerpa ets estúpida, no sé per què he baixat a saludar-te—. Va tancar la boca prenent els llavis i va cloure els ulls. Amb aquesta cara d'enfadada vaig fixar-me que tenia un nas menut i rodó. Suposo que els seus ulls no havien deixat encara que em fixés en ell. M'hi vaig apropar una mica més i abans que fos massa a prop va girar el cap fent volar la cabellera negra i llisa cap a mi.
—Soc un peix.
—I tossuda!

dilluns, 20 de juny de 2022

Tinc les meves raons

Els ulls brillaven tant que no em deixaven agafar el son, ja que amb tanta lluminària em sentia força distret. Vaig tenir l'oportunitat de parlar amb ella, fa dies, però no ho vaig fer. Ahir, en una situació del tot diferent, vaig intentar no dir res, per la mateixa raó:

Per conèixer-nos millor, la directora va decidir que ens havíem de presentar entre tots els integrants del cor i explicar alguna cosa de nosaltres. La majoria no va tenir cap mena de problema per saludar-se entre rialles. Jo, en canvi, vaig sentir que se'm desbocava el cor quan va indicar el que havíem de fer. Així que ens vam aixecar, vaig caminar cap a on no hi havia ningú i, mentre provava de tornar-me invisible, gairebé xoco amb un senyor gran. No vaig tenir més remei que presentar-me amb un intent poc reeixit de somriure. Sense dir res més vaig tornar a seure de pressa a la meva cadira i vaig defugir qualsevol mirada. Què hauria pogut dir-los de mi? És possible que els hauria detallat amb passió aspectes de la meva vida laboral o d'alguna afició. De seguida i sense voler hauria captivat la seva atenció mentre de dins meu una angoixa i una sensació d'ofec s'haurien anat apoderant de mi deixant només unes paraules ressonant pel meu cap: no siguis farsant, no ets res. 

Has provat de tenir una conversa amb mi? Veuràs que de seguida mor en un silenci estrany. Aleshores vull marxar corrents i cridar ben fort per esvair el rebombori que m'asfixia. De vegades no tinc escapatòria i he de parlar i el mantra interior comença a despertar-se i per no sentir-lo continuo parlant i parlant sobre jo-què-sé i sento que la vida se'm descarrila. Agafo por, no exagero. 

Així doncs, no li vaig dir res.

Saps què són aquestes marques de morenor als braços? Són el cant dels ocells de bon matí, els salts dels cabirols entre els camps acabats de segar, els conills esporuguits fent saltirons mentre s'allunyen o les serps que, arriscant la vida, s'escalfen sobre l'asfalt. Saps d'on ve aquesta esgarrinxada al braç? És un falcó que emprèn el vol amb elegància o una guineu que fanfarroneja amb la seva cua. He trobat l'alegria entre els pins i les alzines que em fan ombra en ple migdia, als rierols que apaguen la meva set o a les pedres que em donen lloc per seure.

I si li hagués dit això, hauria pensat que el silenci també és bonic de tant en tant.

dimarts, 14 de juny de 2022

Distraccions

Avui he agraït al meu jo del passat una decisió que va prendre i de sobte he recordat l'agraïment que em venia del futur. Ha sigut un moment tan especial que he decidit preguntar com li anava la vida i he recordat que era feliç. Encoratjat, li he fet unes preguntes sobre física i filosofia, però el record ha sigut vague. És clar, encara no tinc respostes per segons quins temes, m'he dit a mi mateix, i el record ha assentit fent cara de circumstàncies. Aleshores he recordat les paraules de la mestra: "Estigues atent, no pots parar d'estar a la inòpia?" I jo li he dit que respongués que pensava en el futur. I així ho vaig fer. Recordo com ella feia que no i em recriminava que si pensava en el futur, sempre distret, seria ben negre. He recordat com li he dit, depèn de l'hora del dia, i com em posava a riure sense cap raó, de com em feien fora de classe i que m'era ben igual. Aleshores he saludat el meu jo del futur que caminava carrer amunt cap a la plaça. Li he preguntat si volia entrar a la nostra conversa i m'ha dit que sí, però suposo que s'ha distret en qualsevol cosa perquè no n'he sabut res més. M'he acomiadat del meu jo del passat que m'ha recordat la seva vida sense preocupacions. He sortit al carrer mentre pensava en la conversa i em saludava. És un carrer ample i descuidat on la seva vorera boteruda per culpa de les arrels dels arbres i un poti-poti de rajoles trencades sembla una cursa d'obstacles. El pujo gaudint de cada passa, que ha de ser precisa, valenta i, sobretot, sense distraccions.

Creative Commons License