;

No. No res. Simplement, adverbi.
;
No. No res. Simplement és un adverbi.
;
No. No res. Simplement no és un adverbi. 
;
No. No res. Simplement, el no-res. 
;
—No—, adverbi. —Simplement, no res.
;
No és un adverbi; simplement no és res.

Els dies

El temps, que sento gairebé aturat, m'agrada. Alhora, necessito que els dies s'escolin tan de pressa com puguin.

Avui he vist un senglar i, com cada vegada, m'ha sorprès la seva mida. Semblava un gegant. He mantingut la distància i la bèstia, ignorant-me, ha sortit del caminet i ha baixat cap a uns matolls, just al costat d'una granja immensa de porcs. La granja queda amagada darrere d'una preciosa masia que es veu des de la carretera, més avall.

Ahir vaig veure un aguilot. Va sortir del bosc d'alzines sense fer cap mena de soroll, a poques passes davant meu. Va volar de pressa cap a un camp ondulat fins que el vaig perdre de vista. A l'altra punta, se sentia la remor d'un tractor que llaurava enmig d'un núvol de pols.

Abans-d'ahir, ja fa molt de temps, envoltat de cares conegudes i desconegudes, vaig pregar que els segons comencessin a córrer. Asfalt, cotxes i edificis. Va ser un bon dia.

A treballar

Tota la nit l'extractor de la fàbrica ha funcionat a plena potència. M'ha costat adormir-me i m'he despertat poc abans de les sis del matí. L'extractor encara bufava. M'he dutxat. Durant una bona estona no he sentit cap més soroll que l'aigua calenta caient damunt meu. M'he escalfat llet al microones per esmorzar i m'he menjat unes llesques de pa que se m'han torrat massa. Al carrer l'extractor continuava bufant. Me n'he anat allunyant i, de mica en mica, el soroll s'ha perdut entre els cotxes i els camions que passaven vora meu. En un carrer estret, un cotxe estava aturat amb el motor engegat. Al final del carrer, més enllà de la tanca d'una casa immensa, un jardiner tallava l'herba. I al passeig, un petit camió de la neteja fregava l'asfalt i l'anava deixant moll darrere seu.

He arribat a la feina i m'he posat a treballar. En silenci.

Vega

Tots els veïns ens reunim davant de l'entrada de casa, al voltant de la fila de contenidors. El Ramon del 2n 1a aguanta una bossa negra. La Berta plora abraçada a la seva mare, que li estreny l'espatlla. La resta guardem silenci. El carrer, encara moll de la pluja fina del vespre, brilla per la llum dels fanals i dels fars dels cotxes que no paren de passar.

La Berta corre cap al seu pare. Li diu que no amb un gest i mira la bossa. Hi posa la mà al damunt mentre el seu pare li frega els cabells. La Mireia s'eixuga les llàgrimes.

El Ramon s'apropa al contenidor gris. La Berta i la seva mare s'abracen una altra vegada. Soc a la vora del contenidor i ajudo el Ramon a obrir la tapa. Miro la bossa negra. També brilla per la llum dels fanals. Distingeixo la forma del cap. El Ramon em mira. Té els ulls vermells. Li torno la mirada i premo els llavis. Faig que sí amb el cap. La Berta i la Mireia s'apropen al contenidor. Tots quatre, en fila, mirem a dins. La Mireia diu: Adeu. La Berta també: Adeu, Vega. I el Ramon: Et trobarem a faltar. I em miren. Dic: Adeu. La Berta em somriu.

El Ramon llença la petita gossa al contenidor i amb la mà em demana que el tanqui.

Paris Concert

Vorejant el riu Corb, prop de Guimerà, va començar a sonar Keith Jarrett. M'havia posat un disc d'una cantant francesa que es diu Noor i després de l'última peça esperava sentir un altre cop la primera. I de sobte, Paris Concert. La música, la llum càlida i el to pàl·lid de la muntanya i de les cases que s'hi encavallen em van retornar una vida que ja no recordava.

L'habitació tenia una taula de fusta clara tocant a una paret folrada de suro, on hi havia un calendari que va estar sempre més temps al mes anterior que al que tocava. Sobre la taula, hi havia dos llums, papers i una minicadena on bona part del temps sonaven discs de Keith Jarrett.

Vaig aturar el cotxe al costat del riu, em vaig eixugar els ulls i vaig passejar pel poble gairebé a tentines, aprenent a caminar de nou, sense córrer, mentre el sol s'anava ponent.

 

Ara que les obres arriben al final, reconec els colors de la nova casa.

Gran

Estic en un dels bancs del final de l'església, plena de gom a gom. És el funeral del pare d'un amic de la classe. Entenc que és al taüt, ben estirat. Més o menys entenc que no el tornaré a veure a les tardes després de l'escola o a casa seva quan hi vagi a jugar. M'ho han explicat els pares mentre em portaven cap aquí. A l'entrada hi havia tota la classe i molta més gent que no conec. Ara hauràs de cuidar molt el teu amic, perquè ja ets gran, m'han dit just abans de baixar del cotxe. Ja soc gran, em dic mirant-me els peus. A primera fila, el meu amic, la seva germana i la seva mare ploren. I els plors es propaguen banc amunt. Al meu voltant, tots els companys ploren. I als laterals i a fora de l'església tothom plora. Només el capellà, fent un esforç, aguanta el plor. I jo. Jo em poso a prova i em nego a plorar, perquè només els nens petits ploren.

Un segon

Pedalant per sobre de la velocitat permesa i atent a les cruïlles, he tingut només un segon per embadalir-me. T'he dit adeu mentre em somreies. M'has reconegut de lluny, o això m'ha semblat. Un segon, prou temps per fer-me feliç. Jo, estrafolari i distant. Tu, excelsa i inabastable.

Ganivet

Tant de bo tingués un ganivet per apunyalar les paraules que escric. Cada paraula es retorceria i jo fruiria veient com la tinta s'escola full avall. Les frases s'anirien apagant a poc a poc, i algunes paraules, aferrant-se a la vida, canviarien el sentit mentre s'esvaïssin.

Va passar el temps i, un dia, per casualitat, vaig aconseguir el ganivet. Però no vaig frui… A cada parau… assassina… sent… com si m'arrenqu… una par… de mi men… el bui… creix… dins … I sen… adonar…, el b… se'm va … … empass… fi… q… ja no … … re… … … … ganivet.

El sol

Fa un parell de dies que tinc mal de cap. És culpa del sol. Em va deixar aixafat prop d'una estació de servei decadent, en una antiga carretera plena de creus i rams mig oblidats. L'autovia va salvar moltes vides, però es va endur la de l'estació de servei, ara envoltada d'edificis ruïnosos i vandalitzats. A banda i banda de la carretera, entre la vegetació que creix descontrolada, llaunes, ampolles i tota mena de deixalles s'acumulen any rere any. L'asfalt és ple d'esvorancs i els pocs cotxes que hi passen zigzaguegen per sortejar els forats.

La calor insuportable em va fer buscar el camí més curt a casa. Era pujar cap a l'estació de servei i baixar per l'antiga carretera. Hauria pogut anar per la comarcal que travessa el bosc, però feia més volta. L'escalfor evaporava la suor de seguida. Les cames perdien força i fins i tot em costava subjectar el manillar. Vaig acabar-me la cantimplora que havia omplert a l'últim poble. Veia de lluny el cartell gastat de la gasolinera, sempre de lluny, i per molt que avancés, no m'hi apropava, o això em semblava. Van passar els minuts. Gairebé una hora sencera. El recorregut que en condicions normals no hauria suposat més d'un quart d'hora es va fer etern sota el sol del migdia. L'aire era dens i quiet. Tan quiet que l'alè es quedava al meu davant, ofegant-me.

No recordo com vaig arribar a l'estació de servei. D'esma, potser. Durant la pujada havia començat a tenir mal de cap, però no me'n vaig adonar fins que vaig recolzar la bicicleta contra una paret. Vaig mirar endavant, cap a l'aparcament. El clatell em cremava. I el front també. No hi havia cap vehicle aparcat. Només davant de la porta de la botiga de la gasolinera hi havia un cotxe amb les portes obertes. Una dona gran va sortir de la botiga, va descarregar una caixa del cotxe i se la va endur a dins sense aixecar el cap. Vaig seguir-la. Hi feia la mateixa calor que a fora. No hi havia aire condicionat, però al taulell hi havia un petit ventilador engegat. La senyora em va preguntar què volia.
—Tens aigua fresca?
—D'aigua sí que en tinc, però la nevera se m'ha espatllat —em va respondre assenyalant un racó on hi havia un armari-nevera obert i ple de pols.
Al costat hi havia una pila de caixes d'ampolles d'aigua. En vaig comprar dues, una per beure-me-la allà mateix i l'altra per omplir la cantimplora. La dona, amb paraules amables, em va convidar a sortir al carrer. Vaig seure al costat d'un sortidor de gasolina, buscant la seva ombra. Envoltat de la pudor de benzina, vaig beure'm gairebé tota l'ampolla. La resta me la vaig tirar per sobre.

En marxar, volia dir adeu a la senyora, però ella ni em va mirar mentre anava descarregant el cotxe. De seguida el sol va eixugar la roba molla. Em quedaven encara bastants quilòmetres. Per sort, la major part eren de baixada.

La plaça porxada

Aquesta nit he dormit força. No vull dir la xifra d'hores, però fins i tot per a mi m'ha semblat excessiu. He somiat bastant i en un dels somnis he tingut la capacitat de dir-me, estic somiant? És clar que no, m'he dit, gaudeix-ne. Anàvem amb cotxe, jo conduint, cap a un poblet on feien un concert. Sopàvem al carrer, en una plaça porxada, sota la llum ataronjada dels fanals antics, entre el rebombori de la música que sortia dels altaveus i els crits de tots els que estàvem sopant. El poble era igual a un que havia vist a mig matí, amb la diferència que aleshores era de dia i al somni era de nit. Allà vaig saludar unes persones grans que seien davant del seu portal mirant com els joves del poble preparaven les taules a la plaça porxada.

Quan vaig sortir tard, maleint la lentitud en esmorzar i vestir-me, tenia clar que faria una volta curta. Pujar per les corbes, passar per darrere el parc de molins i tornar per la nacional. Dues hores i poca cosa més. Vaig fer la pujada amb calma, sense cansar-me, i vaig anar avançant per carreteres on no passa gairebé ningú. Només ciclistes, motoristes i algun veí de la zona. Feia massa bon dia. Ni fred ni calor ni vent. En una carretera que va pujant i baixant, vaig començar a sentir-me bé. Vaig pensar, i si la volta no la faig tan curta? I durant uns quants quilòmetres vaig estar dubtant. Crec que als senars em deia que sí, i als parells que no. Vaig arribar al trencall que decidia la llargada de la volta. Vaig tirar a la dreta. La llarga. Vaig canviar la pantalla del ciclocomputador per veure-hi només els quilòmetres i la potència. Sense hora, sense velocitat. Només quilòmetres i força. I així, vaig començar a pedalar cap a l'est en línia recta, per carreteres rurals i solitàries. Em vaig aturar només dues vegades. La primera, al poble de la plaça porxada, per demanar pas al grup de joves que muntaven les taules. La segona, per reomplir les cantimplores. Vaig pedalar sense mirar el rellotge. No volia saber l'hora i descobrir que arribaria tard al dinar amb la família. En cap moment em vaig sentir cansat. Fins i tot quan ja estava a punt d'arribar a casa, a pocs quilòmetres, vaig arrencar amb força per deixar enrere un grup nombrós de ciclistes en una pujada que, tot i ser curta, sovint se'm fa eterna. Ahir no va ser així. I a l'entrada de casa, en baixar de la bicicleta, vaig mirar l'hora amb neguit. Dos quarts de dues. Vaig respirar. Tenia temps de sobra per dutxar-me amb calma i anar cap a dinar.

A la tarda va sortir el cansament. Però estirat al sofà llegint, no m'hi vaig fixar gaire. Vaig sopar i a quarts de deu vaig anar al llit. I he somiat. A les onze, quan m'he despertat, he decidit que podia dormir encara una hora més.

Amuntegar

De vegades em pregunto quina és la proporció d'adverbis que ha de tenir un text; altres, em faig la mateixa estúpida pregunta, però amb els adjectius. No sé les respostes ni on trobar-les. Un dia fred i plujós, al capvespre, mentre rentava els plats del sopar, em vaig preguntar com havien de ser les frases, compostes o simples. Aleshores, envoltat de dubtes, vaig creure que les simples eren millors. Les subordinades són millors. La vaixella va quedar neta, amuntegada sobre l'escorreplats, i en sortir de la cuina em vaig distreure amb un programa de televisió.

Com ha de ser l'ordre de les paraules en una frase? La pregunta devia ser un mecanisme de defensa davant de l'avorriment que suposa fregar el bany, perquè, si no, no me l'hauria formulat. L'endemà al matí vaig haver de repassar les vores de la dutxa. Potser demà, a mig escombrar, pensaré en el ritme. És clar que si el meu vocabulari fos ampli, no em plantejaria aquestes qüestions; les frases fluirien soles.

Costures

L'altre dia estava estirat al sofà amb els peus sobre la tauleta mentre intentava mirar una pel·lícula. Els peus, com sempre, em tapaven part del televisor. Tenia el mitjó del peu esquerre al revés. Portava tot el dia amb el mitjó mal posat. Un mitjó que no surt del turmell i que ningú no podia haver vist, amagat per la sabata. I és igual si ho veu algú o no, és el fet de portar-lo al revés, deixat, fallant a aquesta peça de roba i a mi mateix. La pel·lícula avançava, però jo ni me la mirava. Estava pendent del mitjó, abatut, arribant a la terrible conclusió que, a la meva edat, amb cada vegada menys marge de maniobra, havia fracassat.

La meva vida hauria hagut de ser diferent. A mi m'hauria agradat casar-me amb una dona intel·ligent, molt intel·ligent i treballadora, una alta executiva d'una empresa important. I tenir dos fills. Com que el sou d'ella seria tan alt, jo no treballaria sinó que tindria cura dels fills. Els portaria a l'escola i els aniria a buscar. Els faria el dinar i els ajudaria a fer els deures. A la nit, si ella fos de viatge de negocis o tingués alguna reunió, els portaria a dormir i els explicaria algun conte o moralina.

Com que tindria temps, podria avorrir-me. I en lloc de contractar algú, faria la neteja de la casa jo mateix. Llegiria, aniria a fer natació per no perdre la forma i passejaria pels voltants de la ciutat. Seria una vida tranquil·la, d'èxit.

Els fills creixerien i un dia, en una discussió, la gran m'etzibaria que era un vago, que no havia fet res a la vida, no com la mare, que era admirada per tot arreu. La dona em faria el salt amb algun executiu d'una altra empresa, i ho sabria, però què seria la meva vida sense ella? És clar que jo també hauria tingut una aventura, anys enrere, amb una companya d'un taller d'escriptura creativa al centre cívic del barri. Ella, dona d'un director d'una empresa financera, tampoc hauria treballat mai. Al final ho hauríem deixat per por de quedar-nos al no-res.

Una tarda, quan anés a recollir els fills de l'entrenament de bàsquet, en baixar del BMW de la dona, relliscaria i cauria en un toll. Molestos per haver-se esperat massa estona fora del pavelló, em dirien:
—Ni baixar del cotxe saps fer?
No m'odiarien, però em perdrien el respecte. Aleshores desitjaria tenir una vida diferent. Una en què hagués treballat, sense parella, sense fills, posant qualsevol pel·lícula un dia entre setmana al vespre, amb els peus sobre la tauleta, mirant un mitjó mal posat.