diumenge, 15 de setembre de 2019

Esperança

Formigues

Quan vaig arribar al lloc dels fets alguns familiars ja feia estona que hi eren. Em vaig presentar i una senyora que gairebé no tenia forces per mantenir-se dreta i plorava amb gran desconsol es va acostar cap a mi i em va demanar entre gemecs que els donés esperança. L'autobús, amb la classe de parvulari de Les Formigues, havia perdut el control en rebentar-se una roda i, després de travessar la balla metàl·lica de protecció del pont, s'aguantava des de feia més d'una hora per uns cables elèctrics. A sota hi havia una timba de quaranta metres. Els bombers estaven acabant de preparar tot l'equip de rescat i jo hi vaig anar com a especialista per donar suport moral a les famílies. I just quan estava a punt d'anunciar que tot estava controlat es va sentir un fort espetec en cedir un dels cables elèctrics. L'autobús, entre crits de tothom, es va precipitar al buit. Després d'uns segons de silenci absolut me'ls vaig mirar i els vaig dir:
—Mireu el cantó positiu, almenys ja no teniu res a perdre.


Telèfon de l'esperança

Havia regirat per totes les butxaques preguntant-me una vegada i una altra on l'havia deixat. Per què no m'havia apuntat el número al mòbil? Maleïda targeta! Sempre la portava a sobre per si la necessitava. Quan me la van donar em van repetir diverses vegades que sobretot no la perdés o que m'apuntés el número al mòbil. No ho vaig fer. I per què havia de ser tan radical i encara ara, l'any 2019, no m'havia comprat un mòbil intel·ligent amb internet? Tenia un dels antics, podia trucar i enviar SMS, res més —a mi no em controlen de les grans corporacions—, em deia sempre a mi mateix. Necessitava internet o trobar la targeta. Ni una cosa ni l'altra. Estava segur que quan havia sortit de casa la portava a la cartera. I a la cartera, ara, no hi era. Estava enfadat amb mi mateix, molt enfadat. Tot era una bola de neu que s'anava engrandint imparable. La feina, els amics, la família, la targeta! I em vaig llençar pont avall, no em quedava res a perdre.

dimarts, 10 de setembre de 2019

Laberint

D'això ja fa dies i no ho havia publicat perquè va quedar amagat sota una pila d'esborranys i ara que ho he vist he pensat: aquest text tan cursi mereix ser publicat ara mateix.

Eren els cabells perfectes. Li queien per sobre l'esquena i em tenien embadalit. No gosava mirar-los massa per una por estranya però els meus ulls, tossuts, els buscaven i quedaven atrapats en un laberint de rínxols superbs. No sabia qui era, ella no s'havia girat i no li havia vist la cara. Em sentia embriagat i la por estranya anava creixent i es manifestava amb crits que rebotaven al meu cap. Vaig deixar de sentir el soroll de la plaça plena de gom a gom que, alegre, celebrava una gran festa. Els cabells i els crits m'evadien de la realitat i, sense lògica, em marejava i em costava respirar. Gairebé no em podia aguantar dret. Vaig intentar que el voltant no notés la bogeria i al final, quan pensava que explotaria, vaig tapar-me la cara amb les mans i vaig prémer molt fort durant uns segons per sentir el meu cos. Per sort em vaig aconseguir calmar. I aleshores, quan vaig deixar caure les mans, es va girar per saludar-me.

dissabte, 7 de setembre de 2019

Llegir

Immers en una història apassionant oblido qui soc i a on soc. Escolto les seves paraules, m'envolto de les imatges i colors i deixo seduir-me pel món que ho rodeja. M'emociono i se'm posa la pell de gallina que em retorna a la realitat per uns instants. Em pregunto si és el fred però podria estar gelant que no me n'hauria adonat. Torno a la lectura que es menja les hores com feia temps que no passava. Em sento feliç de poder-me capbussar dins d'un riu de lletres que són la porta a tots els universos que poden existir.

De vegades m'entristeix saber que mai seré capaç crear històries així, és la vanitat que em vol mal. Soc afortunat per poder-les viure.

dimecres, 4 de setembre de 2019

Nosaltres

Nosaltres

Serem una utopia, una imatge difusa
que ni tan sols somiarem.
Serem les ribes oposades d'un riu infranquejable,
les antípodes d'un planeta llunyà.

Poeta del Mató


La gràcia d'aquesta merda és com havia començat i quin ha sigut el seu resultat final. D'unes paraules amb un significat senzill i concret, de mica en mica cadascuna ha anat canviant el seu sentit, que han acabat amb un ni-poema sense substància ni qualitat.

dilluns, 2 de setembre de 2019

La recerca

Em diuen que busqui, que m'hi he d'esforçar. I com he de buscar? Tinc por de fer res, tot el que voldria dir queda aturat a la gola que es tanca i m'ofega. Soc inaccessible, soc invisible.


Bé, després d'aquesta reflexió tan profunda, un breu resum de la meva jornada laboral de les dues últimes setmanes:

He començat a llegir com un boig, espero que ningú m'hagi vist. Estava accelerat llegint (amb un desfici molt sentit) i no deixava temps al meu cap a aturar-me amb un pensament del tipus:
–Què fas, animal?
–Soc un peix, és evident que soc un animal.
Però no ha pogut passar, jo llegia i llegia documentació i especificacions per integrar un sistema de més o menys complexitat a la plataforma.

–I què ha passat després?–, es pregunta una majoria expectant. Això ho poso per aixecar certa emoció a un relat que no va enlloc.

He començat a escriure com un boig, espero que ningú m'hagi vist. Estava accelerat escrivint (amb un desfici molt sentit) i no deixava temps al meu cap a aturar-me amb un pensament del tipus:
–Què fas, animal?
–Soc un peix, és evident que soc un animal.
Però no ha pogut passar, jo escrivia i escrivia documentació i especificacions per integrar un sistema de més o menys complexitat la plataforma.

diumenge, 1 de setembre de 2019

Males influències

Normalment exposo temes allunyats de la realitat o, si més no, distorsionant-la bastant.

Males influències

Soc lliure! A mi ningú em diu què he de fer amb la meva vida. I aleshores amb dues frases em trenquen els esquemes, el meu futur i les meves idees. On tinc la independència? Ara desitjo el que fa dues setmanes em creava basques. Tots els meus principis es fan a miques i, el que és pitjor, m'hi sento còmode en aquesta destrucció. Ja estic planificant el futur amb els nous canvis. Un futur més gran, més ampli, on aniré a descobrir nous mons que fins ara no creia que fossin necessaris. Em gastaré la pasta per tenir un vehicle on poder encabir la bicicleta. El món necessita veure un peix dalt d'una bicicleta, és molt egoista deixar aquesta bonica imatge només a la zona on visc. (I pel tema contaminació... fatal)


Valoració

Ara que ha arribat el setembre cal fer una valoració de l'estiu. Tothom sap que el setembre no és estiu per molt que sigui la majoria del mes; no soc capaç d'entendre-ho ni en faré l'esforç: Un dia al mar, que no platja; dos dies de vacances; pocs dies de piscina, cap de descoberta per fer el ganso, soc un peix; pocs llibres llegits, un desastre en majúscules; tres dies de festa nocturna, bé, encara me n'han sobrat dos; moltes, moltes sortides en bicicleta, i no n'he fet més per manca de temps; gran quantitat de línies escrites, però no suficients. Valoració final: menys per la bici i les línies, una merda, ho sento, per què enganyar-me? Ara bé, així que pugui, faré unes vacances...


Frase

Llegeixo en una xarxa social la següent frase que espero que qui l'hagi escrit no llegeixi aquest bloc de notes (que no m'acusi d'apropiació indeguda): Un dia marxaré i m'enviaré postals. Reconec que la frase m'ha agradat força. Intento fer-ho sempre quan me'n vaig ben lluny. Menys l'any passat que la postal que em vaig escriure no va arribar mai. Ni les tantes que vaig enviar a moltes persones... Però bé, torno a la frase, una frase que faria meva si no fos que potser no hi estic del tot d'acord, la frase que hauria escrit és: Un dia marxaré. Queden quatre gats enviant postals, és un costum antic, com els blocs.


Accents

Intento utilitzar la normativa IEC 2017, em sap greu pels més nostàlgics. De fet, si he de ser franc, no.

dimarts, 27 d’agost de 2019

Retrat

Quan em veig en una foto veig a un home de més de cinquanta anys.

Diferents reflexions:

Jo no soc tan gran. Però, i si realment els tinc? I si em van enganyar i vaig néixer als anys seixanta? On em van mantenir amagat durant els meus primers anys? Què va passar? Soc un producte fallit d'una investigació militar secreta? Per què vull ser el protagonista d'una història inversemblant?

El cap em fa males passades, m'enganya amb malícia per fer-me agafar por. Soc jove i fort encara, tinc la vida al meu davant. Però la foto no enganya i tothom em diu que estic molt prim. Segur que em veuen com em veig a la foto.

Ara tinc vergonya i caminar pel carrer em resulta complicat. Agafo la bicicleta, corro com si no hi hagués demà deixant volar els cabells que no goso tallar i així, a gran velocitat, evito les mirades creuades que em fan tremolar.

diumenge, 25 d’agost de 2019

Vacances al refugi

No sé si és bo o dolent, ni si és original o avorrit. Potser no està gens ben escrit o potser directament no li agrada a ningú. No en tinc ni idea. Avui m'han publicat al Núvol un conte del concurs de contes que convoquen cada any a l'estiu:

Aquí el teniu: https://www.nuvol.com/opinio/vacances-al-refugi/


Nota: Re

dijous, 22 d’agost de 2019

L'habitació

Em desperto desconcertat, no sé on soc, a l'habitació? És tan fosca... no veig res. M'adormo. M'enlluerna la pantalla d'un mòbil, llegeix entrades d'un blog, no dic res, giro el cap buscant algú. Hi és, em mira, no tinc por i em sento còmode, no és real. Obro els ulls i la foscor m'envaeix, faig voltes al llit, em destapo, m'abraço al coixí. Tenim una conversa que no recordo. Hi som tots, per tot arreu hi ha somriures però un moviment frenètic que no sé d'on ve distorsiona la situació. Suo, deixo el coixí i, de panxa avall, estiro braços i cames ocupant tot el llit. Els seus braços m'empresonen, hi ha una naturalitat que falla. Quan m'ha abandonat la por?, després de tants anys ara no la puc perdre. He agafat fred i em tapo, no trobo els coixins, potser han caigut. El contacte entre els nostres llavis, saber que la meva vida trontolla, que es fa a bocins mentre al voltant se'n construeix una de nova. Estic arronsat a la vora del llit, a punt de caure, puc veure l'habitació.

dimecres, 21 d’agost de 2019

Ball

Porta'm al turó de les millors vistes 
on veurem la sortida dels cotxes 
que van i tornen de la capital. 

Improvitzarem melodies amb sons sords 
sota el murmuri de la carretera i
jugarem picant les aletes entre els dos. 

Ens ofegarem esperant l'aigua anhelada i,
    mirant-nos de reüll, 
picarem amb la cua a terra 
en un ball agònic en silenci i badallant.

Poeta del Mató, fent de Peix


No sé per què publico aquestes coses.

dissabte, 17 d’agost de 2019

Dates

Des de ben petit vaig entendre que els dies passaven i que les dates més desitjades sempre acabaven arribant. Gràcies a això vaig aprendre a gestionar amb certa fredor la impaciència. Vaig entendre poc més tard que la tristesa, el dol, amb el temps s'esvaïa i la fredor es va apoderar d'ella. La por, la sorpresa, l'alegria. Totes van acabar sucumbint a la fredor. La frustració es va salvar durant molts anys. Va requerir molt de treball per doblegar-la però finalment la vaig dominar.

Però tornem a les dates, les dates ho trenquen tot. Ara ja no desitjo mai que n'arribi una, la probabilitat que acabi arribant és tan alta que no em preocupa, ara el que desitjo amb totes les meves forces és que passi. Aquest desig desfà el gel i llavors la vida trontolla i afloren tota mena d'emocions incontrolables mentre el temps, lent i feixuc, avança amb un somriure burleta.

dimarts, 13 d’agost de 2019

Freqüències

Freqüències

Cada vida té una freqüència, tothom ho sap. Quan dues o més vides entren en ressonància es generen grans transformacions. Quan es perd la sincronia o simplement no existeix, la rutina fa el seu fet. I si les freqüències són iguals però hi ha inversió de fase, el cataclisme és devastador i es genera el buit. La vida en si mateixa té la seva freqüència. És molt baixa perquè així les vides insignificants de la resta s'hi emmotllin en harmonia.

Ahir, durant unes hores, vaig dessincronitzar-me de la baixa freqüència de la vida. Vaig alliberar-me del cos i, allunyant-me uns pocs metres, el vaig observar: prim, de pell massa pàl·lida, amb els ulls enfonsats i els llavis d'un color grisós. Des de la distància, amb una freqüència estranya, mirava un cos sense vida.


Enemic

Tens l'enemic a casa, em diuen. Miro a banda i banda i no veig a ningú. Seré jo l'enemic?, em pregunto distret. De sobte em venen al cap unes imatges brutals. Les veig en primera persona. M'abalanço damunt seu en un atac sorpresa que deixa la víctima sense poder reaccionar. M'aturo uns segons que permeten a la víctima entrar en un estat de defensa. Parlo. Parla. Marxo sense haver efectuat el crim. Torno a la realitat i m'adono que sí que és un crim, hi veig temptativa. Soc un monstre, el reflex de la mort. Vull cridar de ràbia quan m'adono que m'estic mossegant molt fort la llengua que s'ha inflat i li sortirà un blau. Les ungles se m'han clavat als palmells de les mans i ara estan amarades de sang. Les miro durant una bona estona. Les mans de l'enemic.