dijous, 28 de maig de 2020

Més u

Repàs de l'any:

La importància de l'any es troba a la segona meitat, la resta gairebé no la recordo. Amb una sola excepció: Vaig decidir fer uns canvis menors amb la visió de la vida. Aquests canvis, que me'ls guardo per a mi perquè l'entrada de cop i volta es faria molt llarga, han fet del meu dia-a-dia més simple. Potser algun dia, quan tingui un discurs clar i definit, en faré algun text.

- He recuperat el gust per la lectura que havia perdut. Espero no perdre'l.
- M'he sentit tan lliure com mai m'havia sentit. És molt fort que m'hagin hagut d'obligar a quedar-me tancat a casa per sentir-me així.
- He abandonat un dels esports que més m'agraden. La natació. Però com que no és culpa meva, així que les circumstàncies siguin propícies, hi tornaré.

dimecres, 27 de maig de 2020

Paradoxa

He de reconèixer que ahir tenia moltes coses a dir però de cop i volta s'havia fet tard i no tenia temps per escriure. Havia d'anar a dormir.

I per no deixar l'entrada aquí, estroncada per un problema tan comú com una mala gestió del temps, dues reflexions menors que poden ser oblidades en un tancar i obrir d'ulls:

- S'estan acabant aquests dies de glòria. Uns dies que m'he sentit més lliure que mai. No puc deixar de pensar que m'he trobat en una paradoxa.

- Diuen que l'espècie humana és social per naturalesa. No puc deixar de pensar la sort que tinc per ser un peix.

dijous, 21 de maig de 2020

Escriptura

No soc capaç d'escriure amb paraules l'emoció que sento ara mateix. L'escriuré, doncs, amb símbols aleatoris que em proporcioni el teclat:

__:!"·ƒ ·$ ¿ %(=? -,{@¬} ·$π∫—Ω∑…

Però la realitat, amagada entre històries que s'encavallen entre aquest món i el dels mortals, de vegades em resulta aspra i feixuga. I mirant-me al mirall, noto com els seus dits freds intenten atrapar-me.

divendres, 15 de maig de 2020

Història en tres parts - III

Tercera part

El viatge va començar amb mal peu, però va ser fantàstic. Hi vaig anar amb la Sandra una setmana, els primers dies de juliol. Després tornava perquè havia de fer de professor en una acadèmia d'estiu. Ho teníem tot planejat. L'aniríem a esperar el dissabte mateix que arribàvem a la sortida de la seva facultat. Havia parlat amb els seus pares i van procurar saber el seu horari i què faria. I ho vam fer, però no el vam veure sortir. La Sandra i jo, des de l'altra banda del parc, vam estar des de les tres de la tarda, havia de sortir a quarts de quatre, fins a les sis quan, fastiguejats, vam trucar als seus pares. Ells van trucar al Pablo. I més o menys mitja hora més tard ens van trucar. El Pablo s'havia posat malalt. Li van explicar la nostra sorpresa. Al cap d'un moment em va trucar el Pablo. Tenia la veu pastosa però no em va parar de fer preguntes. Què hi feia a Londres, qui era l'amiga Sandra, per què no l'havia avisat... Vam quedar que ens trobaríem l'endemà a les nou del matí al parc Ravenscroft, que segurament es trobaria millor.

Quan vam arribar ell ens esperava. Amb el segon que vaig dubtar en veure'l, la Sandra ja s'hi havia tirat gairebé a sobre. Es va presentar i li va explicar que érem amics de la facultat. El Pablo el primer que li va dir va ser, M'encanta la teva perruca. Després ens vam abraçar i jo em vaig sentir en un principi una mica cohibit. Ens va portar a un mercat de flors ple de parades i gent. Semblava una celebració. Ens va explicar que cada setmana era així d'animat. Que ell hi vivia a la vora i que li encantava passejar-hi. Vam estar tot el dia amb ell. No semblava pas que el dia abans s'hagués posat malalt. Vam acabar a les tantes en un pub on coneixia a la majoria. Durant aquells dies va estar sempre per nosaltres i ens va portar per tots els racons que li agradaven i en canvi no vam visitar les zones més turístiques.

Quan ens vam acomiadar, a l'aeroport, vaig fer una gran abraçada al Pablo. Ell em va dir que a l'agost vindria uns dies i que, paraules seves, havíem de recuperar, fos com fos, la nostra complicitat. També em vaig acomiadar de la Sandra, que es quedava uns dies més, per anar a Edimburg a veure una amiga seva.

No vaig saber res del Pablo ni la Sandra durant tot l'estiu. Vaig provar de trucar-los diverses vegades però no em van contestar ni em van tornar la trucada cap dels dos. Ara seria tot més fàcil però encara no teníem la comoditat de les xarxes socials. Al setembre m'estava preparant per començar el màster. Estava prop de la facultat quan els vaig veure passar agafats. Em vaig quedar glaçat. Per a mi aquesta va ser la pitjor traïció que he patit a la vida. M'hauria fet mal però m'ho haurien pogut dir. Jo no ho volia però es va trencar qualsevol relació amb ells, ja que no van fer l'esforç de buscar-me i jo no vaig fer l'esforç de contactar amb ells. Vaig saber amb el temps que es passaven la vida viatjant.

Si m'haguessin dit alguna cosa, m'hauria agradat preguntar-los per què no m'havien dit res, i els volia dir que estava disposat a perdonar-los. No era culpa meva. Tenia la vague esperança, i no sé per què, que algun dia em trobaria al Pablo i, no ho sé, tot s'arreglaria, i que si més no, tornaríem a ser els amics que havíem sigut.

Fa uns dies es van posar en contacte els pares de la Sandra amb mi. En un viatge a la Xina, prop d'una ciutat que es diu Datong, la Sandra i el Pablo van tenir un accident de moto. Em van explicar que els cossos els repatriarien en dues setmanes i que aleshores farien una petita cerimònia, que els agradaria que hi fos.


Nota: he tirat pel dret, sense repassar res, no m'ho tingueu en compte.

dijous, 14 de maig de 2020

Història en tres parts - II

Segona part

Aquells dies de juny, després de la selectivitat van ser els últims que vam passar junts. No vaig dir-li el meu secret. Al juliol ell va anar cap a la casa de la platja i jo vaig quedar-me treballant en un petit supermercat a l'altra banda de la ciutat. Abans de marxar em va invitar a anar-lo a veure. M'hauria agradat, però no m'ho vaig poder combinar. Després de l'estiu ell va anar a acabar el batxillerat en una escola de Londres i jo, gràcies a una beca, vaig entrar a la facultat de matemàtiques. La beca també em va permetre anar a viure a la residència de la facultat. Allà va canviar tot.

Vaig conèixer la Sandra. Tenia el cabell arrissat, el portava tan llarg que li arribava gairebé a cintura. Sempre el tenia arreglat i per allà on passava, atrapava totes les mirades. Li encantava ser el centre d'atenció. Ens vam conèixer el primer dia, vam seure junts per casualitat. Els dos estàvem a la residència i, com que al principi anàvem molt perduts, ens vam ajudar l'un a l'altre. En pocs dies era com si ens haguéssim conegut tota la vida. Ella era alegre i extravertida i jo, que sempre havia estat introvertit i sovint melancòlic, de seguida em vaig impregnar de la seva energia. Va ser una època fantàstica. Amb ella hi havia tanta confiança i com que anàvem sempre junts la majoria pensaven que érem parella. I, de fet, va ser amb ella que vaig tenir les primeres experiències amb el sexe. Jo era gai, així em sentia, i ella ho sabia però amb la Sandra era un joc i, així ens ho dèiem, d'aquesta manera apreníem per les nostres futures parelles. No vaig estar només amb ella. Vaig tenir bastants embolics, tots nois. La Sandra va ser l'única noia.

El Pablo ja es va quedar a estudiar a Londres. Va entrar en una universitat i poques vegades va tornar cap aquí. Pel Nadal i els estius. La nostra relació es va anar refredant i, si alguna vegada ens vam trobar quan els dos tornàvem a casa, ja res era el mateix. Ens explicàvem la nostra vida i intentàvem posar-hi l'energia dels anys de  l'institut però no l'aconseguíem treure. Ens havíem tornat estranys l'un a l'altre. Mai vaig parlar-li de la Sandra, per alguna raó em sentia culpable. Trobava molt a faltar al Pablo, cada vegada que pensava amb ell, sentia una punxada a la panxa però quan em trobava amb ell em sentia poruc i potser això va ajudar que ens anéssim distanciant.

L'últim any de la universitat la Sandra va tenir un accident. Era l'aniversari d'una companya de la facultat, la Mercè, i vam anar una bona colla al seu pis a celebrar-lo. Vam preparar un pastís immens ple d'espelmes. La Sandra el va treure de la cuina movent-lo d'una banda a l'altra mentre alguns cantàvem el Moltes felicitats i altres feien crits patint pel pastís. Va ser molt ràpid. Els seus cabells es van encendre de cop. Vam començar a cridar, ara sí, de terror. El foc es va escampar per les garlandes. La Sandra es va tirar a terra i no parava de cridar. El Joel, un company, i jo vam agafar els coixins del sofà i vam començar a apagar el foc dels cabells de la Sandra. Hi havia molt de fum i jo no sabia si plorava pel fum o per la situació. Aleshores va arribar la Mercè amb una galleda plena d'aigua i el va tirar sobre la Sandra i va poder apagar els seus cabells. A tota la banda dreta s'havien cremat completament. Tenia el cap molt vermell. Ella no parava de cridar. El pis s'estava cremant i amb el Joel la vam agafar i ens la vam emportar cap a fora. Vam trucar a l'ambulància i els bombers, que van arribar pràcticament al mateix moment. Es van endur de seguida a la Sandra. El pis va quedar fet cendra.

Va estar més d'un mes a l'hospital. Durant aquest temps la vaig anar a veure gairebé cada dia per portar-li els apunts. Van intentar salvar-li el cabell però no hi va haver manera. Va ser un cop molt dur. Va deixar de ser la Sandra que havia sigut. Quan li van donar l'alta va anar a viure a casa els seus pares i venia a classe amb un mocador al cap però marxava de seguida. Es va tancar amb ella mateixa i al principi gairebé no la vèiem. No tenir-la a la vora era com perdre part de mi i vaig anar-la a veure diverses vegades a casa seva. Vam parlar hores i hores. Vaig intentar que tornés a la residència però ella no s'hi va veure en cor. No sé per quina raó la majoria del temps vam parlar del Pablo. A mi em sabia greu parlar dels meus problemes però ella em deia que així no pensava i que li agradava poder-me ajudar. Vam traçar un pla per anar-lo a veure a Londres a l'estiu. Ella i jo. Va anar bé tenir aquest objectiu. La Sandra, de mica en mica, es va anar animant. I a final de curs, poc abans dels exàmens es va presentar amb una perruca de color blau llampant. Va ser un xoc. Recordo quan va entrar a l'aula. Ens vam aixecar tots de cop cridant d'alegria i aplaudint. Vam acabar tos abraçats i saltant al seu voltant. Fins i tot el professor s'hi va acabar afegint. Aquell dia vaig tornar a plorar. Però sabia perquè era.


Nota: he tirat pel dret, sense repassar res, no m'ho tingueu en compte.

Història en tres parts

Primera part

Aquesta història sempre me l'havia quedat per a mi. No la volia explicar a ningú, em feia por perquè, si ho fes, les esperances que hi tenia posades es podrien perdre per sempre. Avui, però, ja s'han perdut. El Pablo tenia un any menys que jo, ens coneixíem de petits, de jugar al parc de davant de casa. Ens vam tornar inseparables. Sempre, quan tornàvem de l'escola, ens esperàvem al parc per poder jugar una estona junts. Als anys de l'institut, ell va anar a un centre privat dels afores de la ciutat i jo vaig anar al del barri. Tot i això mai vam perdre l'amistat. Tard o d'hora durant el dia, ens acabàvem trobant, ni que fos per uns minuts.

A l'institut, amb el grup que anava, es parlava de les motos, els porros i les noies. Jo no tenia moto, els meus pares no s'ho podien permetre i tampoc em va passar pel cap que en pogués tenir cap. A mi les drogues, els porros, que els havia provat, m'afectaven massa i em feien posar malalt només fent una calada. I les noies, m'havia d'interessar per elles, se suposava. Sabia si una noia era guapa o atractiva i també podia intuir de seguida si anava al meu darrere. Però jo no sentia res més per elles que la seva amistat. Em deia a mi mateix que, tard o d'hora, sentiria alguna cosa més, que potser el meu ritme era més lent. Però no va ser així. No em va ser fàcil descobrir-ho, tot el que m'havien ensenyat, anava a una direcció que no era la meva. Per sort, un cop ho vaig tenir clar, no vaig dubtar ni un moment.

En sortir de l'institut, l'únic que esperava era veure el Pablo. Ell plegava més tard, feia hoquei-línia al mateix institut en acabar les classes. Durant aquella estona jo me la passava estudiant i, quan era l'hora, treia el cap per la finestra de l'habitació i mirava al carrer. Un o dos minuts més tard, ell arribava. Normalment el portava la mare d'un company seu de l'institut. Sortia del cotxe carregat amb la motxilla immensa de l'hoquei i, caminant una mica amb el cap cot entrava cap a casa seva. I, quan estava punt d'obrir la porta, girava el cap i mirava amunt, cap a l'habitació del tercer pis del bloc del seu davant. Jo no podia aguantar el somriure. Després, baixava corrents cap al parc i un moment després, ell sortia. Ens estàvem al parc parlant, asseguts en una barana metàl·lica. Els dies que l'anava a buscar el seu pare entraven directe al seu garatge però baixava igualment al parc, ell sortia i ens trobàvem. No sabia al principi perquè m'agradava tant que es girés i em saludés a la porta de casa seva. De mica en mica me'n vaig anar adonant. Un dia, vaig saber que estava enamorat del Pablo. No hi havia dubte. Era a finals de curs i em preparava per als exàmens de la selectivitat.




Nota: he tirat pel dret, sense repassar res, no m'ho tingueu en compte.

dimarts, 12 de maig de 2020

Claus a la paret

I

Seria capaç d'escriure qualsevol bajanada per tal que no em donessis més la tabarra però tu, que vius en un mar d'ignorància, ben amarada d'ella, fas el mateix amb mi. I aleshores no faig res sinó callar, perquè escriure esperant el teu silenci és absurd en aquestes condicions de calma.


II

Així doncs, passant d'esquitllentes per un món que no comprenc, trobo que la vida ara és més plena que mai. La vida reduïda a una senzillesa que encara té claus a la paret sense cap raó de ser.

dijous, 7 de maig de 2020

Adult

No soc d'odiar les persones, mai ho he sigut. El problema és que, ja des de petit, hi ha un tipus de cara que em desperta una lleugera aversió. És una cara d'adult molt concreta que no faré l'esforç de descriure. Aquesta cara no m'és pas estranya, és més, podria assegurar que la veig cada matí quan em rento les dents. Però amb mi, en un mirall, aquesta aversió no se'm desperta. La meva teoria és que hi ha la cara invertida i, potser per l'asimetria o també pel costum de veure'm, l'efecte desapareix. Ara bé, si em veig en una foto, la cosa canvia. Sento l'aversió i penso que qualsevol altra persona que em miri sentirà això mateix. La malícia d'aquest sentiment és que el procés de tornar-me adult ha generat aquesta cara.

dissabte, 2 de maig de 2020

L'assassí

Sempre havia intentat escapar-se dels ambients sorollosos. Per aquesta raó va anar a viure en un pis en un carrer poc transitat dels afores de la ciutat.

Un dia, mentre llegia una novel·la curta al seu estudi, sense previ avís, un grup de joves va passar pel carrer fent un gran terrabastall que el va contrariar. Va estar temptat en obrir la finestra i disparar-los a tots amb una escopeta i així, morts, el carrer tornaria a estar en silenci. Els joves, sense saber-ho, van tenir la sort que ningú obrís la finestra i els disparés. La raó no va ser que no tenia cap escopeta a l'abast, sinó que quan s'anava a aixecar de la cadira de l'estudi, va pensar en les conseqüències. Va imaginar-se el soroll de la policia i de les ambulàncies i també el soroll de familiars i amics dels joves que, en un acte de protesta, anirien a fer grans cridòries i repics de cassoles per entorpir el seu silenci.

Un minut més tard, els joves ja havien tombat carrer avall i dins del pis, el silenci era absolut.

dimarts, 28 d’abril de 2020

Nota de poca importància

Re b


Per seguir amb la discriminació d'aquesta nota i que la seva entrada quedi eclipsada, deixo per escrit una reflexió que he tingut aquest vespre:

Del meu passat consumista, l'última compra que vaig fer va ser un aparell de neteja. Vint-i-pocs euros que em va costar, no res de l'altre món. Per causes que no puc controlar, encara no l'he estrenat i, per ser una compra del tot innecessària, l'havia oblidat. Jo que pensava que era un ésser suprem, tocat pel coneixement de saber estar, de tenir control absolut dels meus impulsos, veig que just a finals de febrer, encara els deixava campar amb total llibertat. Suposo, doncs, que el meu cos traïdor seguirà atemptant contra els interessos d'una ment dèbil que no sap mantenir la pròpia autoritat.

dijous, 23 d’abril de 2020

Noia a la finestra

La meva aportació a Relats conjunts:


Ella, executiva d'una gran empresa, es desviu per treballar. Ell, comercial, volta pel país buscant nous clients. Un bloc, el d'ella, té vistes a la serralada. L'altre bloc, el d'ell, té vistes al mar. Entremig, un carrer estret on els dos edificis gairebé es toquen.

Durant el dia, ell, esperant que la seva parella torni de treballar, des de la finestra, contempla la serralada i ella, esperant que la seva parella torni de visitar nous clients, des de la finestra, contempla el mar. Decideixen, un dia, sense saber res l'un de l'altre, mirar per la finestra del carrer estret. Es troben mirant-se de fit a fit. De tan a la vora que són, ell i ella, si estiressin el braç, es podrien fregar les puntes dels dits i, sense dir-se res, l'estiren. D'aquesta manera passen el dia, estirant el braç per la finestra, per matar l'avorriment. Fregar-se els dits, aviat, perd tota la gràcia i, just l'endemà, s'ho diuen. Ella pregunta si pot venir a veure la serralada i ell pregunta si pot venir a veure el mar. I així es fan amants. Del matí al vespre, un dia ell va a veure el mar, l'endemà ella va a veure la serralada.

dimecres, 22 d’abril de 2020

Camí cap a casa

Anit vaig tenir un somni. Semblava una tarda d'estiu i anava caminant direcció cap a casa. Al carrer hi havia grans aglomeracions. Però no eren aglomeracions normals, eren files interminables i atapeïdes que no sé per quina raó estaven formades. A mi em molestava. Les creuava sense mirar a ningú, intentant, així, no reconèixer cap cara. Aleshores m'allunyava cap a carrers secundaris i em trobava persones que em parlaven i jo no volia dir res però intentava ser amable i els responia. I per no trobar-me a ningú, en lloc d'acostar-me cap a casa, anava a buscar cada vegada carrers més perduts, carrers que la majoria d'habitants de la ciutat mai hi posarà els peus. A la fi aconseguia arribar en una zona inhòspita, plena d'edificis en ruïnes. Estava sol i em sentia prou tranquil per emprendre el camí cap a casa. De cop em topava amb una petita plaça de forma irregular que tenia cases antigues. No l'havia vist mai i em va semblar que era el paradís. Tota ella estava coberta de plantes i d'una molsa estranya. Era una plaça de color verd sobre pedra groga i gastada, amb un silenci absolut i una calidesa que m'atreia. M'hi hauria quedat a viure però havia de continuar el camí. Ja més a prop de casa, travessant el nucli antic, els carrers i les places estaven plenes de cadires, totes ben col·locades, esperant, buides, algun gran acte multitudinari que es faria a la nit. Jo no en volia saber res, volia arribar al meu pis.