Amor

Què és l'amor? El terra és ple de fang i tolls i la bicicleta rellisca malgrat que busco la traçada bona per avançar per una pista que fa anys era una carretera asfaltada. Queden encara algunes restes d'asfalt que resisteixen a l'erosió i a les inclemències del temps que, en lloc d'ajudar, els seus bonys fan de la pista un camí ple de paranys. El camí s'estreny i en una pujada apareix un cotxe que s'aboca a la perdició. No fa ni l'intent d'aturar-se ni apartar-se. M'emparro bicicleta en mà cap a unes mates per tal que no m'envesteixi. El cotxe baixa amb un balanceig força còmic que em fa perdre les ganes d'enfadar-me. El seu conductor, quan el cotxe passa pel meu costat, ni em mira. Té el volant agafat amb molta força i la mirada fixada endavant i plena de terror. Va ben perdut. Suposo que l'hauria d'avisar que més avall el camí és impracticable, que amb aquell cotxe urbà és probable que quedi encallat i que intenti girar cua com més aviat millor. No ho faig, no tinc temps que el cotxe ja es troba uns metres més avall. Torno cap al camí i pujo dalt de la bicicleta. De seguida m'aturo. No giro cua per avisar-lo, sinó que aparto algunes pedres. Si és prou sensat per tornar enrere, la pujada li serà més fàcil. No em pregunto què és l'amor, vaig amb bicicleta per una terra que estimo i que em fa sentir lliure i feliç.

La pista puja cada vegada més i de mica en mica va abandonant l'obaga. El terra es torna ferm i l'única dificultat que em trobo és un pendent diabòlic. Però el conec, sé a on afluixa i a on toca prémer fort per salvar-lo. I arribo, una bona estona més tard, dalt de la carena. Mai m'hi he trobat a ningú, fins avui. Darrere unes alzines hi ha una parella tan concentrada en ella mateixa, que no em veu. Deixen anar crits amb la seguretat que en aquella muntanya inhòspita ningú ho sentirà. Suposo que si no he sentit aquests crits abans és per l'esforç de la pujada. Continuo el meu camí, però no em puc treure la imatge que acabo de veure. Què és l'amor? Aquesta passió és amor? O és tan sols luxúria? O ho és tot? El que és clar, és que allà dalt, amagats de la vista de tothom, la parella és una unió prohibida. Quina edat deuen tenir? Aquelles canes. La panxa. Pressuposo que vora la cinquantena, tal com vesteixen, perquè no sembla que hagin tingut temps de treure's la roba. Fins i tot una mica més de cinquanta. Jo m'allunyo i els crits no cessen, cada vegada més allunyats, més apagats. I per primer cop en tot el dia, els núvols es trenquen i els raigs del sol, en un inici tímids, aviat banyen i escalfen la resta del meu camí fins a tornar a casa.

Mancança

Com a fervent seguidor de l'epicureisme, trobo vergonyós i sobretot una font d'infelicitat el mal que he patit aquests dies a la musculatura de la boca. És per això que la setmana passada un fisioterapeuta em va arreglar el problema. No el va arreglar ni amb pastilles ni amb massatges, sinó fent-me preguntes, descobrint la raó del problema i proposant-me una solució:

Avançar set mil·límetres el seient de la bicicleta de carretera.

A més a més, em va ensenyar uns exercicis per alliberar tensió, però no venen al cas, ja que la solució de set mil·límetres em va causar una forta impressió l'endemà quan vaig baixar de la bicicleta.

Ai, jo no venia parlar dels meus problemes absurds que es compten per mil·límetres, venia a parlar de la vista.

Explico primer quina és la situació mèdica actual respecte a la meva visió: les revisions em diuen que tinc una vista excel·lent i mirant lluny i a prop veig una imatge definida i clara sense problemes, quan porto ulleres o lentilles, és clar.

Fa dies, vaig veure en una plaça una dona que em resultava molt familiar, però no sabia reconèixer. Em va saludar i jo, per no ser descortès, vaig retornar-li la salutació. Va resultar ser una companya de feina. Ens veiem cara a cara quan estem treballant, a una distància de deu metres, més o menys. Fins aquí tot correcte, ja que les relacions laborals no haurien de sortir del lloc de treball.

L'altre dia, havent arribat massa d'hora, esperava davant d'una cafeteria. Havia mirat a banda i banda sense veure a ningú conegut. A prop meu hi havia un grup nombrós de gent molt bramaire que semblava que anés a celebrar alguna cosa. Vaig veure també tres persones fent un cafè: dues dones i un home que em van mirar i jo vaig continuar esperant, dret, a poques passes d'elles. Cinc minuts més tard, vaig adonar-me que les tres persones de la cafeteria eren amb qui havia quedat; aquelles cares desconegudes havien pres la forma que esperava veure. No les culpeu, faltava que arribés més gent i van pensar que no volia ser molestat.

Dissabte passat, després d'aparcar el cotxe, vaig sentir algú que em cridava. Em vaig girar i vaig veure una dona que saludava des d'una furgoneta. Vaig pensar que era un tipus de vehicle que m'agradaria tenir. Una furgoneta de color blau metàl·lic, amb cortines a les finestres posteriors i això feia pensar que estava preparada per a fer tota mena de viatges. No vaig reconèixer qui era la persona que saludava i vaig pensar que el crit que havia sentit no anava dirigit a mi. Poc després el meu telèfon sonava retraient la meva falta d'educació. Vaig demanar perdó, que tampoc soc tan mal peix.

Obviant que hi podria haver més casos similars dels quals no en soc conscient, dels que conec hi ha un possible patró. En els tres casos, la manca de visió ha passat en llocs bastant concorreguts i a mi, molta gent, m'atabala. En els tres casos havia conduït. A mi conduir m'agrada, però m'avorreix. I com que m'avorreix, mentre condueixo escolto audiollibres de filosofia com també d'història i això fa que, quan surto del cotxe, el meu cap es trobi bastant lluny d'on es troba el meu cos. La culpa de la meva condició és per la quantitat de gent? O bé per l'estat corporal després de la conducció? O potser és per tenir la ment divagant entre idees que espero entendre algun dia? 

La conclusió precipitada sense tenir en compte el paràgraf anterior és la manca d'interès en la vida social i a les persones en general.

La percepció del temps

Algú em pot explicar com de cop i volta ahir era quatre d'octubre, dia de Sant Francesc d'Assís, i avui és quinze d'octubre? Quin any és, mil cinc-cents vuitanta-dos? El temps, una simple il·lusió de fotogrames infinits del qual tan sols som conscients d'un d'ells en cada instant entre totes les possibilitats, em té una mica fastiguejat. I si no són fotogrames, per dir-ne d'alguna manera? Doncs m'és igual. La percepció de canvi constant que em permet anar veient com el text que estic escrivint creix de mica en mica a la pantalla se m'escapa sense ser-ne gairebé conscient.

M'he dit, deixa l'ordinador d'una vegada i aleshores he mirat el dia a la barra del sistema operatiu. Redeu! On ha quedat la resta del temps? No ho sé. Tinc tots els músculs garratibats i em dic cada dia, has de descansar, has de no fer res uns dies, t'has de recuperar. No ho penso fer, per descomptat. El cos, que rebenti. He fet una biblioteca de recursos per calcular durades de temps amb algunes complicacions que no venen al cas, tal com és en Java, però en TypeScript. I amb aquesta biblioteca m'estic creant una petita web on m'apunto les hores que treballo fora de la feina. També he actualitzat un programari fet en Python per desenvolupar APIs per a tecnologies web, el qual es diu Kaa, com la serp del Llibre de la selva. I, mentre estant, he fet un lloc web que ha de sortir a la llum un dia d'aquests, he actualitzat l'aplicació per fer proves d'APIs que es diu apicalls, fent notar la meva gran imaginació, i he jugat a configurar ordinadors des de la manera més tècnica possible, i res d'això forma part de la feina. Estic estressat. 

He d'anar a un metge que em curi això dels músculs. Ja tinc hora. Vaig dir que se m'han mogut les dents? El mal de cap de fa més d'un mes que dura, n'he dit res? 

Arribats en aquest punt, hauria de tornar a pensar en històries senzilles i boniques, però no en tinc cap que ressoni dins del meu cap, ja que tinc saturació mental, a causa del que he explicat abans. Tot i això, puc explicar una història real que em van fer jurar i perjurar que mai explicaria. Fidel a la meva paraula, vaig dir que la vida podia fer moltes voltes, que jurar era una paraula massa forta i d'una càrrega moral massa extrema per a mi, però que prometia per la meva integritat que tindria la boca tancada. I, sense trencar la meva promesa, escrivint, tancant massa fort la boca i prement amb la llengua el paladar d'una manera que no pot ser pas bona, quan la Sònia de bon matí va obrir la finestra de l'habitació per ventilar-la, traient-ne mig cap tot mirant carrer avall com de costum per veure com començava el dia, va veure la senyora Pilar arrossegant un carretó ple de bosses d'escombraries. De seguida li va venir al cap que per fi s'havia desempallegat del seu maleït marit, el senyor Marçal, el desgraciat vell verd que l'hi havia tocat el cul a la parada de fruites del mercat i després encara se l'havia mirat picant-li l'ullet. Quin fàstic d'home, mig corbat, amb la mandíbula torçada, amb marques de bava seca vora els llavis i amb una veu aspra i una manera de parlar lenta i pesada, més ben dit, llefiscosa. Només en veure'l li venien esgarrifances. Se'l va imaginar fet a bocins dins les bosses del carretó quan de sobte va sentir un soroll metàl·lic darrere seu. Es va girar de manera instintiva i va veure el senyor Marçal apropant-se cap a ella amb una vara d'acer a les mans. No va tenir temps de pensar què coi hi feia allà ni com havia entrat que la vara va deixar-la estabornida. 

Es va despertar al terra de la seva habitació amb un mal de cap terrible, amb gust de sang a la boca, amb els pantalons del pijama als turmells i impregnada de la pudor del fastigós vell per tot el seu cos. Va girar-se per vomitar sobre una taca de sang mig seca que li havia sortit de l'orella esquerra o d'alguna part del seu cap. Va plorar desconsolada i va sentir rebuig i culpa al seu cos embrutat per un miserable fill de puta. Van passar els minuts i ella sabia que havia de fer alguna cosa, alçar-se, trucar a la policia o no sabia ben bé què; desitjava que el món reculés i que hagués sigut prou ràpida per esquivar el cop i llançar-lo pel balcó, però era incapaç de moure's, arraulida entre sang i vòmit, tremolant de fred i també de por i odiant el seu cos, la seva vida i la seva mala sort. Però es va alçar, no recorda com i quan, va agafar el telèfon de la tauleta de nit i va escriure a la seva mare: —Mama, vine—, que la va anar a socórrer de seguida, sabent que era a casa, intuint que aquell missatge escuet deia moltes coses i cap de bona. Es va ocupar de vestir-la i trucar a l'ambulància i a la policia, que se la van endur a l'hospital i ella va oblidar la següent setmana de la seva vida, que ja no va ser la mateixa.

No hi va haver cap dubte de la culpabilitat del senyor Marçal. Va passar la resta dels seus dies a la presó. No masses, al cap d'un any i mig d'entrar-hi, poc després de celebrar-se el judici, va morir d'un atac de cor. Tot el poble va quedar trasbalsat per aquells fets, amb l'excepció de la senyora Pilar. Aquell dia, havia decidit fer un petit canvi a la seva vida llençant la roba vella dels seus fills que ja no l'anaven a veure. Hores més tard, el canvi va ser gegant i va ser feliç en veure com detenien el seu marit. La Sònia no va tornar a posar mai els peus on havia estat el poble de la seva vida, el poble dels seus pares i dels seus avis.

I per què conec aquesta història? Ens vam conèixer anys més tard, en una sala d'espera d'una clínica del centre de Barcelona. Les amistats, de vegades, surten on menys les esperes. Jo hi anava per aprendre a regular l'ansietat i ella, al principi, sense donar-me més detalls, em va explicar que era una clienta habitual.

I ja està. Aquesta història és inventada.