diumenge, 29 de setembre de 2019

Dos texts

I - No és una xerrada TED

Una por estranya, una por a no estar a l'altura de les circumstàncies. Deixar perdre grans oportunitats per no ser capaç de fracassar. Tothom diu que les pors s'han d'atacar i vèncer, per a un mateix, per créixer com a persona, per tenir una vida més plena. Ahir vaig tenir una batalla. I no va ser per cap raó de les que diu tothom. Ho vaig fer per amistat, no ho hauria fet per res més. Estava cagat, no sabia si podria aguantar la pressió. La majoria dels elements anaven en contra meva. Vaig preguntar molt, volia tenir la seguretat que res fallaria. Vaig preguntar fins i tot què passaria si fallava. Em van dir que no patís, que ho aconseguiria. Ara podria dir que havia de remuntar una cascada de 10 metres, però a la vida real no sé calcular distàncies. I a més a més no soc un salmó. Va ser un èxit i ho repetiré si en tinc oportunitat.

II - Un dia sabré escriure descripcions

Al somni d'avui era estrany. No penso comentar els somnis de cada dia perquè és avorrit però la mateixa gent de sempre, que evidentment hi eren, eren diferents. Tots estaven alegres. Teníem un dinar en una suposada casa que aparentment era meva. Una casa de pagès antiga. Mobles de fusta toscs. El terra de rajoles hidràuliques (a la pròxima vida, que me la demanaré amb moltes riqueses tangibles, ho tindré a la meva peixera) formaven un mosaic que canviava a cada habitació. El del menjador era molt clar, de fons gairebé blanc amb uns motius de color gris que s'anaven enllaçant formant estrelles de quatre puntes. El de la cuina era gris fosc amb motius blancs i marrons que no acabaven de tenir continuïtat. No era gaire maco, però bé, què hi farem. El del passadís que vaig poder veure quan vaig passar del menjador a la cuina era beix i verd fosc, fent un dibuix que volia tenir certa similitud a les fulles. A mi m'hauria agradat veure rajoles de colors més vius, però aquella part de la casa era així i no vaig veure les habitacions. No sé quina sorpresa podrien tenir amagada. El dinar hi érem tots i fèiem molta gresca. Per alguna raó que ja no recordo vaig aixecar-me per anar a la cuina. Vaig seure sobre el marbre de la cuina, blanc i arrodonit amb petites betes gairebé imperceptibles. Vaig poder sentir el meu pes, vaig notar la força de la gravetat. Sentia l'escalfor que hi havia a la cuina, el tacte. Quin somni més viu. No té res aquest somni, no hi ha sensació de ser jutjat, ni tensió ni corredisses. Massa perfecte excepte pel terra de la cuina. Un somni massa poc realista.

dijous, 26 de setembre de 2019

Somnis

En el primer, que va succeir l'endemà del segon, anem amb bicicleta direcció a una ciutat cap al sud. El camí que seguim és el mateix que faig sovint cap a un castell que es troba cap a l'oest però en aquest cas és direcció est. Seria molt patètic dir que he perdut del nord i ara mateix m'estic flagel·lant amb cables de xarxa i crido molt fort amb els ulls tancats per passar la vergonya. Tornant a la realitat, que la realitat de fet és un somni però, bé, què hi farem. La realitat del camí m'agrada. És el mateix camí però al revés, com si fos nou. El primer que penso és que això passa als videojocs, però com que jo no hi jugo per mandra no sé si això d'invertir els circuits encara es fa. No vaig sol. Amb mi venen les persones recurrents als meus somnis que algun dia els hauré de demanar que em deixin més sol que, encara que m'agradi la seva companyia, també m'agrada somiar a la meva. Sempre tinc la sensació que acabaran jutjant les meves imaginacions, i això que aquest somni no té res més que el que explico. El somni acaba en una parada en un refugi on comprem begudes i tinc la sensació que sembla alta muntanya quan no ho és.

En el segon, rodejat de les mateixes persones i moltes d'altres que surten només com a figurants i no sé ni quina cara fan, ens trobem en un gratacel modern en una ciutat dedicada a les finances. La ciutat és atacada per un monstre molt estrany que ho trinxa tot. El monstre és tot un seguit de tendons trenats d'una llargària de només d'un metre. És bastant rígid. En una punta hi ha un cap petit de color gris fosc. Es nota la seva malícia perquè va explicant la seva intenció de destrossar la ciutat. Els companys del somni venen amb mi mentre correm per l'edifici escapant-nos del monstre. No tinc temps de pensar en aquest moment que em deixin una mica d'espai perquè el somni de pel·lícula d'acció i ciència-ficció em té aclaparat. Acabem entrant en una sala de dalt de tot de l'edifici. És una sala quadrada feta de formigó a la vista. El sostre com a mínim es troba a trenta metres sobre nostre. En un costat hi ha uns finestrals de quinze metres d'alçada que deixen entrar la llum grisa de la ciutat. La resta de parets s'eleven fines amb les petites imperfeccions del formigó. La sala té concentrat tots els figurants del somni asseguts en taules rodones. Suposo ara que feien un dinar o ves a saber què celebraven en mig del caos de la ciutat. Arriba poc després el monstre que de cop i volta li creix el cap per arribar a la mida d'un cotxe utilitari. Bastant gran. En una precipitació dels esdeveniments els vidres de les finestres es trenquen, alguns dels companys recurrents cauen avall i em diuen que soc l'única esperança. Aleshores jo també em transformo absorbint totes les vides dels figurants i acabo sent un gegant de deu metres d'alçada que ha perdut la pell i mostra els seus músculs vermells. Múscul contra tendó.

dilluns, 23 de setembre de 2019

Títol de farciment

Avui no tinc res a dir. És millor ser honest ara que al final. Però com podeu estar segurs que ho he escrit al principi i no al final de tot posant el cursor a l'inici del quadre de text i escrivint aquestes paraules? Tot és qüestió de confiança. I també de la importància que se li doni a aquest text. Realment importa quan ho he escrit? No gens. Seria absurd preocupar-se per l'ordre d'aquest escrit un cop es troba acabat. Hi ha gent que té preocupacions d'aquest nivell que no els deixa viure. A mi, que soc un peix, de vegades em passa i al cap d'una estona, que poden ser hores o dies, penso que no tenia cap mena de lògica sentir angoixa. Però jo no volia parlar d'això. No tenia res a dir i ho intento mantenir malgrat que el cap vagi per altres bandes. Qui mana? Mano jo. I jo què soc? Importa? Soc un peix? Soc un peix. Preguntes que queden sense resposta. Una resposta del tot innecessària.

Un moment que llegeixo el que acabo d'escriure que no sé si hi ha cap coherència. 30 segons llegint. És ràpid, és lent? Quin sentit té la resposta? No n'hi ha, ara mateix és només escriure paraules o llegir-les i, un cop escrites o llegides el sentit canvia i el text forma part d'un passat que molt probablement no tindrà un sentit clar. Potser per recordar-lo, no aquest, o potser per oblidar-lo de seguida. Un sentit curt, d'un instant. Puc escriure sentit moltes més vegades, per descomptat. Quin sentit? T'he sentit quan has pensat en el sentit del sentit de l'oïda? No, no tinc el sentit de la telepatia desenvolupat. Existeix? No ho sé. Però quin sentit té el sentit de l'oïda? Depèn. Si escrius o llegeixes tot el dia no fa falta però per altres casos potser sí. I no m'aventuraré a anomenar-los.

Llegeixo el segon paràgraf, un segon. Ho deixaré aquí.

divendres, 20 de setembre de 2019

Promesa

[...]

Viatjarem per tot arreu per trobar racons amagats i veure'ls amb ulls de nen. No seran perfectes, ni de bon tros, i segur que ens perdrem i ens equivocarem. Quan el temps no ens deixi sortir de casa ens llegirem els llibres l'un a l'altre imaginant que són les grans pel·lícules de Hollywood perquè prèviament ja les haurem vist totes. Crearem històries quan no tinguem ganes de llegir i seran dolentes i sense sentit, però seran les nostres històries. Cantarem cançons fent el musical de la nostra vida i potser les desafinarem perquè no serem cantants. Quan ens quedem afònics anirem a escoltar concerts i, si cal, a ballar-los. Et prometo dies avorrits, tristos i de mal humor. Dies que voldrem oblidar amb totes les forces i dies que ni tan sols recordarem. I així, de mica en mica, ens anirem fent vells. Haurem viscut una vida. No serà ni millor ni pitjor que la resta. Una vida, però, que haurem intentat fer-la feliç a la nostra manera.

diumenge, 15 de setembre de 2019

Esperança

Formigues

Quan vaig arribar al lloc dels fets alguns familiars ja feia estona que hi eren. Em vaig presentar i una senyora que gairebé no tenia forces per mantenir-se dreta i plorava amb gran desconsol es va acostar cap a mi i em va demanar entre gemecs que els donés esperança. L'autobús, amb la classe de parvulari de Les Formigues, havia perdut el control en rebentar-se una roda i, després de travessar la balla metàl·lica de protecció del pont, s'aguantava des de feia més d'una hora per uns cables elèctrics. A sota hi havia una timba de quaranta metres. Els bombers estaven acabant de preparar tot l'equip de rescat i jo hi vaig anar com a especialista per donar suport moral a les famílies. I just quan estava a punt d'anunciar que tot estava controlat es va sentir un fort espetec en cedir un dels cables elèctrics. L'autobús, entre crits de tothom, es va precipitar al buit. Després d'uns segons de silenci absolut me'ls vaig mirar i els vaig dir:
—Mireu el cantó positiu, almenys ja no teniu res a perdre.


Telèfon de l'esperança

Havia regirat per totes les butxaques preguntant-me una vegada i una altra on l'havia deixat. Per què no m'havia apuntat el número al mòbil? Maleïda targeta! Sempre la portava a sobre per si la necessitava. Quan me la van donar em van repetir diverses vegades que sobretot no la perdés o que m'apuntés el número al mòbil. No ho vaig fer. I per què havia de ser tan radical i encara ara, l'any 2019, no m'havia comprat un mòbil intel·ligent amb internet? Tenia un dels antics, podia trucar i enviar SMS, res més —a mi no em controlen de les grans corporacions—, em deia sempre a mi mateix. Necessitava internet o trobar la targeta. Ni una cosa ni l'altra. Estava segur que quan havia sortit de casa la portava a la cartera. I a la cartera, ara, no hi era. Estava enfadat amb mi mateix, molt enfadat. Tot era una bola de neu que s'anava engrandint imparable. La feina, els amics, la família, la targeta! I em vaig llençar pont avall, no em quedava res a perdre.

dimarts, 10 de setembre de 2019

Laberint

D'això ja fa dies i no ho havia publicat perquè va quedar amagat sota una pila d'esborranys i ara que ho he vist he pensat: aquest text tan cursi mereix ser publicat ara mateix.

Eren els cabells perfectes. Li queien per sobre l'esquena i em tenien embadalit. No gosava mirar-los massa per una por estranya però els meus ulls, tossuts, els buscaven i quedaven atrapats en un laberint de rínxols superbs. No sabia qui era, ella no s'havia girat i no li havia vist la cara. Em sentia embriagat i la por estranya anava creixent i es manifestava amb crits que rebotaven al meu cap. Vaig deixar de sentir el soroll de la plaça plena de gom a gom que, alegre, celebrava una gran festa. Els cabells i els crits m'evadien de la realitat i, sense lògica, em marejava i em costava respirar. Gairebé no em podia aguantar dret. Vaig intentar que el voltant no notés la bogeria i al final, quan pensava que explotaria, vaig tapar-me la cara amb les mans i vaig prémer molt fort durant uns segons per sentir el meu cos. Per sort em vaig aconseguir calmar. I aleshores, quan vaig deixar caure les mans, es va girar per saludar-me.

dissabte, 7 de setembre de 2019

Llegir

Immers en una història apassionant oblido qui soc i a on soc. Escolto les seves paraules, m'envolto de les imatges i colors i deixo seduir-me pel món que ho rodeja. M'emociono i se'm posa la pell de gallina que em retorna a la realitat per uns instants. Em pregunto si és el fred però podria estar gelant que no me n'hauria adonat. Torno a la lectura que es menja les hores com feia temps que no passava. Em sento feliç de poder-me capbussar dins d'un riu de lletres que són la porta a tots els universos que poden existir.

De vegades m'entristeix saber que mai seré capaç crear històries així, és la vanitat que em vol mal. Soc afortunat per poder-les viure.

dimecres, 4 de setembre de 2019

Nosaltres

Nosaltres

Serem una utopia, una imatge difusa
que ni tan sols somiarem.
Serem les ribes oposades d'un riu infranquejable,
les antípodes d'un planeta llunyà.

Poeta del Mató


La gràcia d'aquesta merda és com havia començat i quin ha sigut el seu resultat final. D'unes paraules amb un significat senzill i concret, de mica en mica cadascuna ha anat canviant el seu sentit, que han acabat amb un ni-poema sense substància ni qualitat.

dilluns, 2 de setembre de 2019

La recerca

Em diuen que busqui, que m'hi he d'esforçar. I com he de buscar? Tinc por de fer res, tot el que voldria dir queda aturat a la gola que es tanca i m'ofega. Soc inaccessible, soc invisible.


Bé, després d'aquesta reflexió tan profunda, un breu resum de la meva jornada laboral de les dues últimes setmanes:

He començat a llegir com un boig, espero que ningú m'hagi vist. Estava accelerat llegint (amb un desfici molt sentit) i no deixava temps al meu cap a aturar-me amb un pensament del tipus:
–Què fas, animal?
–Soc un peix, és evident que soc un animal.
Però no ha pogut passar, jo llegia i llegia documentació i especificacions per integrar un sistema de més o menys complexitat a la plataforma.

–I què ha passat després?–, es pregunta una majoria expectant. Això ho poso per aixecar certa emoció a un relat que no va enlloc.

He començat a escriure com un boig, espero que ningú m'hagi vist. Estava accelerat escrivint (amb un desfici molt sentit) i no deixava temps al meu cap a aturar-me amb un pensament del tipus:
–Què fas, animal?
–Soc un peix, és evident que soc un animal.
Però no ha pogut passar, jo escrivia i escrivia documentació i especificacions per integrar un sistema de més o menys complexitat la plataforma.

diumenge, 1 de setembre de 2019

Males influències

Normalment exposo temes allunyats de la realitat o, si més no, distorsionant-la bastant.

Males influències

Soc lliure! A mi ningú em diu què he de fer amb la meva vida. I aleshores amb dues frases em trenquen els esquemes, el meu futur i les meves idees. On tinc la independència? Ara desitjo el que fa dues setmanes em creava basques. Tots els meus principis es fan a miques i, el que és pitjor, m'hi sento còmode en aquesta destrucció. Ja estic planificant el futur amb els nous canvis. Un futur més gran, més ampli, on aniré a descobrir nous mons que fins ara no creia que fossin necessaris. Em gastaré la pasta per tenir un vehicle on poder encabir la bicicleta. El món necessita veure un peix dalt d'una bicicleta, és molt egoista deixar aquesta bonica imatge només a la zona on visc. (I pel tema contaminació... fatal)


Valoració

Ara que ha arribat el setembre cal fer una valoració de l'estiu. Tothom sap que el setembre no és estiu per molt que sigui la majoria del mes; no soc capaç d'entendre-ho ni en faré l'esforç: Un dia al mar, que no platja; dos dies de vacances; pocs dies de piscina, cap de descoberta per fer el ganso, soc un peix; pocs llibres llegits, un desastre en majúscules; tres dies de festa nocturna, bé, encara me n'han sobrat dos; moltes, moltes sortides en bicicleta, i no n'he fet més per manca de temps; gran quantitat de línies escrites, però no suficients. Valoració final: menys per la bici i les línies, una merda, ho sento, per què enganyar-me? Ara bé, així que pugui, faré unes vacances...


Frase

Llegeixo en una xarxa social la següent frase que espero que qui l'hagi escrit no llegeixi aquest bloc de notes (que no m'acusi d'apropiació indeguda): Un dia marxaré i m'enviaré postals. Reconec que la frase m'ha agradat força. Intento fer-ho sempre quan me'n vaig ben lluny. Menys l'any passat que la postal que em vaig escriure no va arribar mai. Ni les tantes que vaig enviar a moltes persones... Però bé, torno a la frase, una frase que faria meva si no fos que potser no hi estic del tot d'acord, la frase que hauria escrit és: Un dia marxaré. Queden quatre gats enviant postals, és un costum antic, com els blocs.


Accents

Intento utilitzar la normativa IEC 2017, em sap greu pels més nostàlgics. De fet, si he de ser franc, no.