Nostàlgia

Escrit per Peix - dimecres, 31 d’octubre de 2018

Avui, fa anys, em vaig enamorar de veritat per primera vegada. Recordo l'instant com si fos ara mateix. Era una dia humit i fred com avui i estàvem menjant castanyes abrigats tot posant les mans de tant en tant al foc d'un bidó vell i rovellat.

Podria escriure línies i línies d'aquell dia i de tots els que vindrien després però no fa falta; la majoria ja les he escrit.

I comparant aquell any amb aquest trobo que hi ha una coincidència absoluta i una divergència, també, absoluta. Va ser un any que em vaig sentir molt lliure i molt feliç. Com ara. Sóc lliure i feliç amb la mateixa intensitat. Per altra banda, actualment, no crec que sigui capaç d'enamorar-me. Potser l'edat hi va ajudar.

Continua llegint...

 

Línia de defensa

Category: Escrit per Peix - dimarts, 23 d’octubre de 2018

Primera part

En un planeta d'una estrella llunyana de la nostra galàxia, un grup de científics envia una nau espacial que si els càlculs no fallen arribarà al nostre sistema solar en cinc milions d'anys.


Segona part

L'observació espacial es troba en plena ebullició. Milers de científics busquen astres i qualsevol objecte d'arreu de la galàxia. La nau té una gran velocitat i en pocs mesos notarà la força de la gravetat de Júpiter. És prou petita perquè els telescopis de la Terra encara no puguin notar la seva presència però quan arribi prop de Júpiter es podrà detectar i serà l'esdeveniment més important de la història de la humanitat.

Un cometa al núvol d'Oort s'interposa a la nau espacial desintegrant-la en un instant. La col·lisió no fa variar la trajectòria del cometa. La primera línia de defensa no falla.

Continua llegint...

 

Caminar

Escrit per Peix - dissabte, 20 d’octubre de 2018

Camino pel carrer a una velocitat alta com si fes tard quan en realitat només m'ho passo bé imaginant-me que sóc el vent al passar entremig de tothom. Em venen atacs de riure que intento dissimular i se m'escapen petites rialles. Cauen gotes i em mullo però no em preocupa i segueixo amb un somriure als llavis mirant a la gent i saludant a qui em coneix i a qui no si puc també.

Entre passa i passa descobreixo com enganxa viure així: sense preocupacions, sense obligacions, sense explicacions. De vegades somio una altra vida, i són somnis bonics i tendres però només és el meu cap que em transporta a mons fantàstics i irreals.

Fent veure que no me n'adono procuro posar els peus als tolls quan recordo el dia que per saludar-me em van posar la mà al pit. Una esgarrifança va resseguir tot el meu cos i, mentre dubtava si havia de fer dos petons, per instint, vaig fer una passa enrere. Li hauria fet una abraçada però un contacte massa llarg o massa intens hauria trencat l'encanteri que em protegeix de la resta del món.

Continua llegint...

 

Serenor

Escrit per Peix - dimecres, 17 d’octubre de 2018

Aquesta entrada tractava de l'explicació i del sentit d'alguns dels meus textos.

Era una entrada buida, diàfana, línies i línies en blanc, paràgrafs sencers d'espais transparents, un text pur i cristal·lí com mai havia escrit.

Continua llegint...

 

Dues petites peces

Escrit per Peix - dijous, 11 d’octubre de 2018

Peça I
Quan tothom va començar a plorar jo reia. Mirava el cel i em sentia acollit en un món estrany que ningú sabia entendre. Ni tan sols jo, que tan havia pensat, tenia la mínima idea del seu sentit.

Les cares, les mans i els peus eren formes que van deixar de ser necessàries quan vaig deixar-me caure dins del temps. Vaig conformar-me en el no res on, per fi, era lliure.


Peça II
Escoltar Gesualdo quan treballo fa que la seva música i el meu codi s'entrellacin. La meva creativitat creix i apareixen peces que anhelaria veure en museus enlloc de servidors amagats en sales fosques i fredes del nord d'Europa.

Continua llegint...

 

Viure

Escrit per Peix - dilluns, 8 d’octubre de 2018

Em sentia tan feliç que el temps es va estirar com un xiclet per oferir-me tots els seus detalls. Enganxat a ell vaig viure al Paradís des de la Terra.

Continua llegint...

 

Foc

Escrit per Peix - dilluns, 1 d’octubre de 2018

Decideixo oblidar-te per sempre. Decideixo no mirar-te mai més als ulls. Decideixo no dir-te res ni molt menys arrencar-te un somriure. Ja no existeixo.

Passen les setmanes i la vida esdevé senzilla, afable. Que lluny em queden els dies que feien trontollar el meu confort en el silenci.

Des del final del carrer, després de l'alba, els teus cabells encesos pels raigs del sol em deixen atònit. Camines decidida i ens trobem a la porta. Jo, enlluernat, encara no t'he vist la cara.

Continua llegint...