dilluns, 22 de juliol del 2024

Ocells

Evito escriure per oblidar les idees que van i venen com estols d'ocells que volen al capvespre. Aquests dies m'he aprimat. Es pot ser més prim? Oi tant! Aquest petit canvi físic m'ha permès rendir millor damunt de la bicicleta, però jo no volia parlar d'això. Havia de ser un text prosaic, que parlés d'amor a la vida amb paraules tendres i envitricollades. Quan vaig a fer voltes dalt de la bicicleta, m'agrada sentir com el meu cos es cansa i protesta de dolor. És una lluita contra mi mateix, i sovint també el vent, és terrible, però ara no ve al cas. I, com que el text ha de ser bonic, a cada sortida em trobo alguna puput que amb la seva cresta i les seves ales llampants em deixen embadalit. I quan em veu, s'escapa espantada i jo la crido perquè torni, però això fa que fugi més de pressa. De vegades, quan vola, sembla que faci pampallugues. I després de veure-la, em quedo satisfet de la meva sortida amb bicicleta.

Estic content del text, és tan dolent que mostra l'èxit del meu propòsit. Però ara estic escrivint. Estic evitant evitar escriure? És realment el meu anti-pacifisme literari que m'aboca a caure en aquesta espiral de paraules? No! Jo soc pacífic! I surto al replà. La senyora que viu al meu davant acaba de pujar per les escales carregada de bosses de la compra. Em saluda amb un somriure tot i el cansament que porta. Senyora! Què fas comprant un dilluns? No veus que els dilluns només hi ha les sobres del cap de setmana? Li arrenco de les mans i llenço les bosses per l'ull de l'escala. Ella, astorada, em mira amb la boca oberta. A més a més, per què no agafaves l'ascensor? T'adones que així no t'hauries cansat? Ella balbuceja. Però contesta, digue'm alguna cosa! Crido a pocs centímetres de la seva cara. Sento la pudor de vella i em venen basques. Dutxi's! Ara li intento parlar de vostè perquè la noto vella, gairebé morta. L'empenyo escales avall. Vagi a buscar la seva compra sense agafar l'ascensor! Però no em fa cas i es queda a mig camí, amb les cames regirades, amb el cap tort de mala manera, amb una mirada fixa a l'infinit. Desagraïda!

On era? L'altre dia vaig fer una parada tècnica al peu de la carretera i dalt d'una roca, a un metre meu, es va aturar un ocell que no feia un pam de llargada. Ets un pardal molt gran, li vaig dir. I, enfadat, em va respondre: Soc un cotoliu! I va alçar el vol sense dir-me adeu ni donar-me temps per disculpar-me. En canvi, últimament, he vist alguns voltors que no dubten a saludar-me, cada vegada més a prop.

divendres, 5 de juliol del 2024

Una cara nova

A mi sempre m'ha agradat veure cares noves. Des de la seva bellesa fins a les petites imperfeccions que puguin tenir. És imperfecte una dent inconformista que decideix apartar-se trencant la formació? És imperfecte l'arruga que apareix sota dels ulls quan surt el somriure? És imperfecte la petita asimetria que mou la cara cap a la dreta i que a simple vista no es veu, però que a un mateix li sembla estranya, acostumat a veure-la sempre a través del mirall?

Arribo amb temps i s'acosta una noia que no havia vist mai. Porta un vestit estiuenc de color vermell amb tons blaus i verds clars que formen figures com ones d'un mar esverat. Em saluda com si ens coneguéssim de tota la vida. Copsa de seguida com l'observo, com s'observa una cara nova. Té uns ulls que captiven, amb una mirada segura i serena, d'un color blau intens. El seu nas és menut i rodó, i els llavis, fins i bonics, es mouen amb fermesa quan parla. Els seus cabells negres, no massa llargs i ondulats, li cauen lleugers sobre les orelles. M'agrada veure aquesta cara nova, però no soc capaç de veure-hi cap imperfecció, si és que n'hi ha, i jo també porto lentilles de vegades. 

Em diu que ja ens han presentat diverses vegades, que es diu Júlia, o un altre nom que no escriuré per preservar la seva intimitat. Em dona unes indicacions, però jo em despisto embadalit per la seva presència, perquè em coneix, perquè no la recordo. Li faig repetir. Són unes indicacions ben senzilles que em fan quedar com un babau. No em sento pas malament, al contrari, veure cares noves, una estona més, sempre m'ha agradat.

dimarts, 2 de juliol del 2024

Després de treballar

Surto al carrer amb el desig de córrer cap a casa i deixar-me caure al sofà per endinsar-me de nou en el món fantàstic de l'última novel·la que estic llegint. A la vorera, una noia em mira sorpresa. L'empenta que porto, amb la bicicleta a l'espatlla, saltant l'esglaó de l'entrada de l'edifici on treballo, l'ha espantat. Me la miro i aparto de seguida la mirada. Em fixo en les seves grans ulleres rodones daurades que brillen amb els raigs del sol del final de la tarda. Sense voler, la torno a mirar. Vesteix tota de negre, amb uns texans amples i una brusa que juga amb el vent. Les nostres mirades es creuen i d'ella en surt un somriure. Ara soc jo qui s'espanta. Sense saber com actuar, li dic hola intentant tornar-li el somriure i pujo d'una revolada dalt de la bicicleta. M'allunyo amb l'anhel que s'hagi girat per mirar-me una última vegada.

Creative Commons License