Aquenis

Avui ha sigut un dia especial. Un dia important, més ben dit. Però no en parlaré encara, ho deixo per a més endavant. Algunes notícies és millor reposar-les per poder-ne fer una bona reflexió.

És per això que parlaré d'una bonica imatge en l'anada i tornada a peu de la feina cap a casa. Aquests dies de primavera, les boles del plàtan comú, l’arbre per excel·lència de totes les ciutats del país, s’esberlen i escampen arreu el seu fruit: bocins peluts d’un color marró groguenc, els quals hom anomena aquenis. Jo, ser aquàtic, acabo de descobrir aquest nom fa escassos segons.

El matí era fresc i assolellat. Es notava que la majoria ja celebrava les festes de Pasqua. El carrer era tranquil i silenciós, sense el brogit habitual dels cotxes.

Els petits aquenis volaven amb el vent i queien a la vorera, formant un tapís suau sobre les rajoles grises del carrer. Alguns d’aquests aquenis, en lloc de caure sobre les fredes rajoles, arrebossaven una immensa cagarada de gos. Una croqueta gegant.

Jo flotava sobre el tapís d’aquenis mentre mirava el cel blau intens. Per sort, he baixat la mirada poc abans de trobar-me la croqueta al davant i he evitat trepitjar-la.

A la tarda, en acabar de treballar, la croqueta semblava una escalopa a la milanesa.

Històries d’un home correcte - I

Això que diré és important, perquè després la gent va escampant coses de mi que no són certes i em guanyo una fama del tot tergiversada. I un cop tens l’etiqueta penjada al front no hi ha manera d’arrencar-la.

Aquesta tarda tornava cap a casa després de treballar i a l'altra vorera hi havia un home que estava ben quiet. Tenia una mà recolzada a la paret i l'altra, tremolosa, s'agafava amb força a una crossa. Tenia pell fosca, els cabells plens de canes i una cara tota suada que mostrava un malestar que no sabria com definir. Uns metres més endavant s'acostava amb el seu bastó de fusta de banús una senyora gran que em saluda cada diumenge a missa amb aquell somriure postís de convergent reciclada.

He travessat el carrer a pas decidit. He donat una puntada a la crossa i, mentre l'home queia com un sac de patates, he murmurat que no era res personal, sinó que el civisme és permetre deixar passar a la gent. La senyora m'ha mirat amb una cara de dolguda, com si hagués escopit a una estampa del president Puigdemont. I jo, que mai he criticat que vingui d'una família que va fer fortuna després de la guerra civil, i no precisament venent xocolatines, m'he sentit ofès de la seva mirada inquisidora.

Per aclarir-li que no soc racista, m’hi he acostat somrient i li he comentat que només volia fer-li pas. Mentre li explicava m'he girat i he vist que l'home s'arrossegava cap a la vorera. Aleshores li he pres el bastó i he tornat on hi havia aquell home i l'he colpejat diverses vegades demanant que s'allunyés de la vorera, que ho ha fet sense cap queixa, potser somicant una mica.

Ella, sense bastó, s’ha quedat clavada tallant el pas. Per evitar embussos a la vorera, l’he empès cap al mig carrer, no sense fer visible el meu malestar a la falta de respecte a la resta de vianants que vulguin passejar per la ciutat. Diria que s'ha trencat el fèmur amb la caiguda. Ha fet un crec sec, o almenys així ho ha semblat.

Jo no soc racista, estic en contra dels tullits.