Composition X

Nova proposta de Relats conjunts.

Veig mans a l'horitzó, portant caixes plenes de falgueres amb espores que gemeguen. Les mans aguanten estoicament i s'acosten lentament però els crits eixordadors de les espores desperten l'espai fosc i immens.

Mentre la lluna translúcida guaita una terra seca per la mà de l'home inconscient jo llegeixo; i les mans cada vegada són més a prop i em distrec sovint perquè algunes espores aconsegueixen sortir de les caixes per escampar-se per l'espai donant-li una llum i uns colors brillants.

I quan unes mans s'han acostat tant que gairebé em toquen, deixen anar una caixa que s'obre i em trobo la falguera de forma lleugerament humana i amb els seus tentacles vol recuperar les espores que volen lliurement. I jo m'allunyo tornant a la lectura, esperant que les espores caiguin sobre la terra seca fugitives de la falguera i repobladores d'una nova era.

Somnis estranys

Mires a l'esquerra i veus un construcció molt antiga de pedra i mig derruïda. A la dreta saps que hi ha un penya-segat però no el veus. El terra té herba i un camí fet de petites pedres clares. És tard, ja s'ha post el sol i s'està fent fosc. Segurament és final de primavera. Les pedres de la construcció han agafat un to blavós de i el verd de l'herba és molt intens. Al cel es comencen a veure les estrelles però no es veu la lluna perquè molt probablement és lluna nova.
Corres pel camí de pedres i llavors t'adones que la construcció talla el camí, però una porta molt vella i de fusta et deixa seguir. Entres a dins. Et trobes a la meitat d'unes grades immenses i a baix és una sala de ball amb molts focus i fum i llums làser que en fan una sala de ball frenètica. Sembla una discoteca petita atapeïda de gent i hi veus a tothom. Tothom està a la festa. Segurament hi ha música i molt de soroll però no sents res. Voldries quedar-te a la festa però t'hi sents fora de lloc, ja no estàs convidat a la festa i de cop tornes a estar fora de la construcció. El penya-segat ara és un bosc molt dens que fa baixada. Busques la manera de baixar-hi i veus unes baranes de fusta i un camí estres on de tant en tant hi ha uns esglaons de fusta. Baixes corrents i pel camí vas veient a tothom que fa la seva en grups i no et pots parar i et voldries quedar amb ells però no pares de baixar fins que et trobes caminant a les afores d'una ciutat i vestit amb una jaqueta de pell i una cervesa a la mà t'asseus dalt d'un edifici i esperes que es faci de dia preguntant a la persona que tens al costat perquè no hem anat a la festa.

Qüestió de mobilitat

Vaig ser dels últims en tenir mòbil, però això ningú ho recorda. No el necessitava per a res. Però va arribar un dia que la pressió social i les ganes imposades per sentir-me falsament alliberat van fer que demanés un telèfon mòbil.
Llavors vaig agafar una dèria pels mòbils que va augmentar fins a un punt malaltís el qual feia que volgués tenir sempre l'última tecnologia. Era vist per tots el més avançat, el més modern i també el més malalt. I això quin sentit té?
Vaig començar a deixar aquesta obsessió i mica en mica m'he anat oblidant bastant d'entrar a les grans xarxes socials i he començat a fer un ús simple i raonat a la meva manera del telèfon mòbil.
El resultat de moment no el puc valorar. Per la part negativa el preu a pagar és força elevat davant la societat actual: segurament em perdo bona part del què passa al món virtual i he deixat de tenir grans converses amb gent que realment m'importa. Que les podria tenir igualment? Sí, però no ho estic fent i ho he de recuperar. Però per la part favorable he deixat de tenir la necessitat d'empassar-me tota la informació que em passa pel davant deixant només la informació que crec que és rellevant. Ara ja no perdo hores voltant sense sentit només per saciar l'afany de recaptar informació que després oblidava per massa saturació de dades. La veritat no sé si sóc més feliç o no en aquest sentit, però ara tinc més temps per llegir, mirar alguna sèrie de televisió, passar més hores fora de casa més o menys abrigat, mirar el cel i les estrelles...

Tot i això la meva obsessió segurament no em deixarà mai, i ara tinc un mòbil molt gran i prim i lleuger i amb totes les possibilitats que vulguis. En fi, una porta oberta al món i a tothom. Segurament l'utilitzo molt diferent a la majoria de persones però ara això ja no ve al cas.

T'agafes a una idea, hi confies i creus en ella fins arribar al final. Però si per casualitat aquesta idea es trenca, què fas? Quina pot ser la causa que et pot fer trencar qualsevol esquema? De vegades és una evolució inevitable i altres vegades és un canvi sobtat.

Quan la Mar es va aixecar mitja hora abans que comencessin les classes un camió va rebentar la seva roda davantera i part del seu pneumàtic va anar a parar al parabrises d'un cotxe blau fosc conduït pel senyor Manel, el professor de l'escola on estudia la Mar. El senyor Manel va voler esquivar el tros de pneumàtic però no ha va aconseguir i va perdre el control del seu cotxe i va xocar contra una roca del costat de la carretera. Els intents de reanimació que se li van fer al peu de la carretera, a l'ambulància i a l'hospital van ser fallits i no es va poder fer res per salvar la seva vida.