Mal son

Escrit per Peix - dilluns, 30 de juliol de 2018

Fa cosa d'una setmana vaig tenir un dels pitjors somnis que he tingut mai. Només deixaré escrit el final sense explicar de què anava on qualsevol interpretació sense saber la resta serà errònia. Espero que amb el temps es dilueixi i quan torni a llegir aquestes paraules no em causin l'angoixa que sento encara ara:

Vaig adonar-me del que m'havien fet i vaig sortir de casa tremolant. Hi havia gent per tot arreu que no era capaç de mirar. El terra era ple de gots i de papers del que devia ser una gran festa. Entre els cotxes mal aparcats n'hi havia un d'alta gamma del tot destrossat. Coneixia el seu propietari i si no fos pel meu estat de xoc me'n podia alegrar. Vaig allunyar-me buscant els carrers més solitaris i vaig plorar desfet sabent que potser mai més em recuperaria.

Aleshores va ser molt real però vistos des de la consciència tenia fets massa absurds. Agraeixo, però, que només fos un somni.

Continua llegint...

 

Fins la propera

Escrit per Peix - dilluns, 23 de juliol de 2018

Assegut en un puf d'una comoditat extrema em dius hola. No t'aixeques, el puf no et deixa. Si fos el revés jo tampoc m'aixecaria. I així és com et conec.

Ara, des de la distància, per la por a caure a l'abisme del silenci entre la remor de la gent, aixeco la mà i et dic: fins la propera.

Continua llegint...

 

El company de feina

Escrit per Peix - dilluns, 16 de juliol de 2018

Recordo la història d'un company de feina que al rebre els resultats de la revisió mèdica anual per dins pensava: "Que m'hagin trobat una malaltia irreversible!". Però tenia una salut normal, res destacable per la seva edat. En qualsevol cas no tenia cap mal. Decebut va treballar tot el dia amb el cap cot i jo, amoïnat pel seu posat trist, vaig preguntar què li passava. He de reconèixer que vaig pensar que era socialment ben acceptat preocupar-se per la seva cara trista i també que potser així rendiria més i no ens endarreriria a tot l'equip. Em va parlar del problema de la revisió mèdica i, sense escoltar-lo massa, vaig dir-li que amb el temps tindria el que volia. Crec que no van ser les paraules que esperava sentir però no anaven mancades de raó. Un any més tard moria d'un càncer fulminant. Quan ens va avisar que deixava la feina per la malaltia li vaig recordar que finalment havia aconseguit el seu somni. Em va intentar girar la cara però ja començava a ser massa dèbil i lent. I ves, què voleu que us digui, amb companys així com es pot treballar?


Deixo aquí com he començat a escriure això perquè ho trobo del tot absurd. Ho titularé "Com obrir una porta". He obert l'editor de text i he començat a escriure el següent sense tenir cap idea de què dir:
És un fet que m'ha obert la gana. Un fet deixat estar.

I punt. I punt i punt. I un ou, per suposat. No entenc res però és així com mica en mica tot va sortint de la punta dels meus dits. Qui ho tria? Jo? La meva consciència, o més ben dit, el meu subconscient? Les paraules apareixen una rere l'altra sense cap mena de sentit, sense por a estroncar-se. On és la vida? Què? On és el final? Ara recordo la història d'un company...

Continua llegint...

 

Abric

Escrit per Peix - divendres, 6 de juliol de 2018

Volia trobar la fam però vaig descobrir melodies que me la van prendre quan gairebé la tenia a tocar. Elles m'omplien i em satisfeien embolcallant tot el món. Melodies antigues, càlides i fortes. Melodies que alliberen l'ànima i se l'emporten als confins de la terra. Fins i tot els dies més freds em donaven abric.

Melodies mecàniques que recorden els autòmats del segle XVIII.

Continua llegint...

 

Metamorfosi

Escrit per Peix - dimarts, 3 de juliol de 2018

La boira es dispersa i desapareix sense deixar rastre.

Em pregunto què se n'ha fet d'aquelles de converses llargues i divertides, de les passejades als molins on mai vaig gosar fer res. Potser em vaig equivocar, potser havia de ser així; era feliç amb la teva amistat. Em vaig esvair. Recordo escenes estranyes i disperses, crits i discussions que m'allunyaven cada cop més de tu. No te'n vas adonar perquè no vaig ser capaç d'explicar-t'ho aleshores. Ni tampoc ho sóc ara. Els meus silencis cada cop més espaiats o les negligències empeses per circumstàncies que no sabia afrontar segur que van ajudar a oblidar-me.

La resposta doncs és clara: ja no en queda res. Si ens creuéssim pel carrer em faria por saludar-te, sé que em trencaria i no seria prou fort per no plorar. T'hauria de demanar perdó per tantes raons que volent sortir totes de cop es farien un nus a la gola.

Potser em vas dir massa pel nom d'aquell animal lleig i llefiscós que ara m'hi he transformat. És tan repugnant que ningú gosa mirar-lo, ni tan sols trepitjar-lo.

Continua llegint...