dimecres, 29 de juny del 2022

La piscina

Sota del pont que porta a la piscina hi ha tot d'horts i un torrent que gairebé mai té aigua. Sempre que hi passo em fixo com el paisatge va variant. Les tomaqueres i també les mongeteres sempre són les que es veuen més, però també hi ha cols, enciams i patates i més avall hi ha maduixeres i ara melons i síndries. La setmana passada pujava mirant com havien cavat unes noves rengleres en una part on abans hi havia patates; amb les calorades potser han avançat la collita algunes setmanes, vaig pensar sense saber gens quan s'acostumen a collir; i estava més distret del normal quan vaig sentir un crit agut des de l'altra banda del carrer:
—Guineu! Què fas per aquí?— Em vaig girar desconcertat, més pel crit que pel que deia. Era evident que se'm dirigia a mi, al meu voltant no hi havia ningú.
—Maleïda gata, ja et vaig dir que era un peix!— Duia una brusa negra amb un brodat platejat sota del coll. La mica de vent la feia onejar i amb el sol de tarda transformava en espurnes que brillaven cap a les seves galtes.
—Sempre seràs una guineu esquerpa per a mi.— El seu somriure murri va fer que, sense que me n'adonés, estigués travessant el carrer.
—Quina granota més bonica que portes—, li vaig dir. Havia llogat un pis amb una amiga i l'estava pintant. Vestia sota la brusa una granota vella i plena de taques.
—I a part d'esquerpa ets estúpida, no sé per què he baixat a saludar-te—. Va tancar la boca prenent els llavis i va cloure els ulls. Amb aquesta cara d'enfadada vaig fixar-me que tenia un nas menut i rodó. Suposo que els seus ulls no havien deixat encara que em fixés en ell. M'hi vaig apropar una mica més i abans que fos massa a prop va girar el cap fent volar la cabellera negra i llisa cap a mi.
—Soc un peix.
—I tossuda!

dilluns, 20 de juny del 2022

Tinc les meves raons

Els ulls brillaven tant que no em deixaven agafar el son, ja que amb tanta lluminària em sentia força distret. Vaig tenir l'oportunitat de parlar amb ella, fa dies, però no ho vaig fer. Ahir, en una situació del tot diferent, vaig intentar no dir res, per la mateixa raó:

Per conèixer-nos millor, la directora va decidir que ens havíem de presentar entre tots els integrants del cor i explicar alguna cosa de nosaltres. La majoria no va tenir cap mena de problema per saludar-se entre rialles. Jo, en canvi, vaig sentir que se'm desbocava el cor quan va indicar el que havíem de fer. Així que ens vam aixecar, vaig caminar cap a on no hi havia ningú i, mentre provava de tornar-me invisible, gairebé xoco amb un senyor gran. No vaig tenir més remei que presentar-me amb un intent poc reeixit de somriure. Sense dir res més vaig tornar a seure de pressa a la meva cadira i vaig defugir qualsevol mirada. Què hauria pogut dir-los de mi? És possible que els hauria detallat amb passió aspectes de la meva vida laboral o d'alguna afició. De seguida i sense voler hauria captivat la seva atenció mentre de dins meu una angoixa i una sensació d'ofec s'haurien anat apoderant de mi deixant només unes paraules ressonant pel meu cap: no siguis farsant, no ets res. 

Has provat de tenir una conversa amb mi? Veuràs que de seguida mor en un silenci estrany. Aleshores vull marxar corrents i cridar ben fort per esvair el rebombori que m'asfixia. De vegades no tinc escapatòria i he de parlar i el mantra interior comença a despertar-se i per no sentir-lo continuo parlant i parlant sobre jo-què-sé i sento que la vida se'm descarrila. Agafo por, no exagero. 

Així doncs, no li vaig dir res.

Saps què són aquestes marques de morenor als braços? Són el cant dels ocells de bon matí, els salts dels cabirols entre els camps acabats de segar, els conills esporuguits fent saltirons mentre s'allunyen o les serps que, arriscant la vida, s'escalfen sobre l'asfalt. Saps d'on ve aquesta esgarrinxada al braç? És un falcó que emprèn el vol amb elegància o una guineu que fanfarroneja amb la seva cua. He trobat l'alegria entre els pins i les alzines que em fan ombra en ple migdia, als rierols que apaguen la meva set o a les pedres que em donen lloc per seure.

I si li hagués dit això, hauria pensat que el silenci també és bonic de tant en tant.

dimarts, 14 de juny del 2022

Distraccions

Avui he agraït al meu jo del passat una decisió que va prendre i de sobte he recordat l'agraïment que em venia del futur. Ha sigut un moment tan especial que he decidit preguntar com li anava la vida i he recordat que era feliç. Encoratjat, li he fet unes preguntes sobre física i filosofia, però el record ha sigut vague. És clar, encara no tinc respostes per segons quins temes, m'he dit a mi mateix, i el record ha assentit fent cara de circumstàncies. Aleshores he recordat les paraules de la mestra: "Estigues atent, no pots parar d'estar a la inòpia?" I jo li he dit que respongués que pensava en el futur. I així ho vaig fer. Recordo com ella feia que no i em recriminava que si pensava en el futur, sempre distret, seria ben negre. He recordat com li he dit, depèn de l'hora del dia, i com em posava a riure sense cap raó, de com em feien fora de classe i que m'era ben igual. Aleshores he saludat el meu jo del futur que caminava carrer amunt cap a la plaça. Li he preguntat si volia entrar a la nostra conversa i m'ha dit que sí, però suposo que s'ha distret en qualsevol cosa perquè no n'he sabut res més. M'he acomiadat del meu jo del passat que m'ha recordat la seva vida sense preocupacions. He sortit al carrer mentre pensava en la conversa i em saludava. És un carrer ample i descuidat on la seva vorera boteruda per culpa de les arrels dels arbres i un poti-poti de rajoles trencades sembla una cursa d'obstacles. El pujo gaudint de cada passa, que ha de ser precisa, valenta i, sobretot, sense distraccions.

diumenge, 5 de juny del 2022

Més u

Va arribar la data, però el temps, pres i carceller, la va portar a l'oblit. Dies més tard m'assec en un moment de pausa. Vaig colpejar amb la galta el tronc fort i resistent d'un arbre antic. La seva escorça em va rascar la cara i vaig recordar quan, de petit, l'avi m'amanyagava i em rascava amb la seva barba. El cop va frenar una trajectòria que manava a l'abisme i a dins meu tot es va moure i estremir. Vaig tenir por a marejar-me, a sentir-me descol·locat, però per sort només vaig notar un malestar molt lleu que va durar un dia. El mal de cap, en canvi, no ha marxat. Ja existia abans, molts dies abans. Massa hores d'estudi, em dic. Estic content. Avui soc millor que fa un any.

És temps d'incertesa, de canvi. D'ençà que vaig néixer visc temps d'incertesa, de canvi. Hi ha èpoques més calmades que d'altres. Els canvis se succeeixen amb un control més limitat del que el cos demana. I m'agrada. Va arribar l'estiu i dormint en una furgoneta amb la bicicleta com a companya vaig posar a prova les meves capacitats físiques descobrint muntanyes i pobles de la nostra terra. A mi no em feien por les pujades ni les baixades, em feia por dormir al mig del no-res, en una experiència desconeguda i solitària. Però em va agradar. Quan va acabar l'estiu, sense saber com, em vaig trobar lligat amb una corda que m'havia filat sense adonar-me. Van passar els mesos i la meva vida va entrar en un segon pla, aclaparada pels esdeveniments. Entremig, una lesió al genoll i l'oportunitat de triomfar segons la resta. Descontrol. L'accepto i m'ajuda a situar-me, a descobrir què vull i què necessito.

En definitiva, un any estrany.



I ara, una cosa completament diferent:

Avui he vist un cabirol al marge de la carretera. Era tan prim que no es movia, era tan prim que les seves costelles i la columna era l'únic que quedava del seu tors. No hi havia mosques al seu voltant. Quants dies fa que un cotxe el va envestir? No sé com funciona el tema de la mort ni quant de temps es necessita perquè desapareguin els òrgans i la part més tova de la carn animal. Podria aventurar-me a dir que no és un dia. Dos? No voldria ser agosarat. Em puc imaginar el cotxe abonyegat d'un andorrà en un garatge esperant la seva reparació. No seré agosarat si dic que baixava a més de cent cinquanta quilòmetres per hora per una carretera perduda de l'interior de Catalunya. En una recta, més enllà, hi ha un radar, però a la part perillosa i mortal, entre baixades i corbes, un cabirol va creuar per abraçar la mort sense adonar-se'n.


I ara, una altra cosa completament diferent:

Divendres vaig anar a una reunió distesa i després d'unes conferències, en petits grups, es va fer una activitat per enfortir la coneixença i els lligams entre els assistents. Va anar molt bé. Dies abans els seus ulls blancs que enceguen no paraven de clavar-se sobre meu. El seu somriure murri apareixia sempre un instant després de creuar-me amb la seva mirada i, si no fos com soc, és segur que li hauria demanat explicacions tot prenent una copa amb ella en una terrassa. L'activitat va permetre afirmar les meves sospites. Entre altres qüestions potser igual de greus va admetre que no li agradava llegir. Fuig, gata maula! Vaig etzibar-li. Si el mau ets tu, ets pitjor que una guineu, em va replicar visiblement alterada. Com goses dir-me guineu, que no ho veus? Jo soc un peix! I així fou com els seus ulls encegadors van arrencar-se del meu cos, no sense fer mal, per buscar una nova presa.





Creative Commons License